http://www.tv3.cat/videos/1795659

 Interessant col·loqui sobre la pel·lícula “I tu què saps?” entre la física quàntica, la neurociència i la teologia

mmmh, quina gana….el caldo escalfant-se (quina ironia…amb ganes de menjar sopa a principis de setembre…el què té estar ben encostipada…), cansada d’una manera ben simple i senzilla, i desitjant que el moment es cristal·litzi ara mateix.

Ha sigut un molt bon dia, en molts aspectes….una bona matinada (a quién madruga, dios le ayuda…diuen), que ja fa veure que el món es mou sempre, que no ets el melic que es mira constantment i et fa apreciar el dia a dia dels últims mesos que has tingut: has pogut disfrutar molt de la son!

A més, l’anada i tornada amb l’AVE a Madrid sempre és reconfortant: mentre es desperta el dia, he anat obrint e-mails, treballant pel meu sou, i donant temps a la meva fundació. I entre tot això, descobrir un director de cinema (encara no tinc clar si he entès bé el nom…l’encostipat m’ha deixat sorda durant tot el trajecte tant d’anada com de tornada…potser no hi ha canvi de pressió, però evidentment, la velocitat deu afectar el sistema otorrinolaringològic…).

Punt i a part.

Temps per la rutinària negociació que em permet viure sempre moments interessants, però no tant…

Punt i a part.

Tornada amb l’AVE cap a Barcelona…comença el relax…i en prendre la decisió de tornar a Vilafranca amb tren….mira…he recordat els vells temps de la facultat. Senzill, tothom més proper perquè les mirades es creuen constantment sense voler-ho, poca intimitat en un espai reduït on totes les converses telefòniques (ara amb el mòvil, en aquells temps..només si anaves acompanyat)

(stop: uis…s’ha fet ja l’arròs…però degut a la meva inexperiència culinària…com no, li he ficat massa arròs, i ara n’hauré de tirar el què em sobrarà. És en moments així quan més m’enrecordo d’Etiòpia, o de qualsevol lloc que s’hi pugui assemblar…per què jo vaig tenir la sort de caure en aquesta part de món? quina culpa en tenen els que no tenen arròs per llençar…ni tan sols arròs per menjar. Culpable…me’n sento culpable. La raó em diu que no, però el cor em diu altres coses. El cert és que ara tampoc em veig emprenent un viatge com el d’en Jaume Sanllorente cap enlloc. Ell va trobar aquest lloc i ara ja ho veu com la resta de la seva vida. Jo encara no tinc la certesa que on sóc i el què faig no sigui el què vull…potser aquests dubtes siguin precisament un punt d’inflexió d’allò que pot venir, qui sap, però no pretenc esperar res. Sé positivament que ara i aquí, de la manera que ho estic fent, ja miro d’aportar…mmmmh, no sé si continuar o anar a sopar….deixo el caldo a refredar més estona??? quan l’he tastat per retirar-lo del foc m’he cremat la llengua! Va….a sopar)

Buff….quanta estona! Sopar i veure com l’or s’escolava roent cap a la seva formació en lingots (documental sobre l’or dels republicans catalans)

Ara ja he perdut el fil de tantes reflexions que he fet venint en tren….resumir-les ara no em motiva. Més em val posar-me amb la llicència de farmàcia per aquesta gent…que això sí que és necessari.

Ho tenia clar l’última vegada que et vaig escriure: si no tornaves aviat, m’enamoraria de l’Oriol. I vaja si ho he fet! He caigut de quatre potes, i de quina manera! No m’hagués pensat mai que pogués veure’l així, però després de tantes converses compartides, de tants moments bons, i dolents, molt bons i molt dolents que hem viscut junts….noiet, no podia fer res més que estimar-me’l. M’agrada la seva manera de veure la vida, m’agrada la seva fortalesa, m’agrada la seva determinació, m’agrada la seva sinceritat, m’agrada la seva saviesa, m’agrada la seva manera d’estimar-me…i podria continuar, perquè et puc assegurar que ho vaig valorar fins a la sacietat!

No em podia imaginar que cauria així en una relació com aquesta. La meva especialitat sempre ha sigut el drama des del minut zero, com amb tu. Des del primer petó que em vas donar en entrar per la porta de casa meva fins el dia que em vas enviar el sms des de Sierra Leone…..tot era un drama, tot era frapant, tot era màgic….vaja, que tot era “massa”! No es pot viure una relació així. Que m’ho vaig prendre massa a pit? que et vas sentir agobiat? Podies haver tingut valor per dir-m’ho, per parlar-ne, per descobrir si el què estàvem començant a sentir valia la pena…però ara tinc clar que no tenies el què s’ha de tenir per fer-ho així: valentia per viure. Sí, realment ets un tita freda. Has tornat de Sierra Leone, no m’has trucat, t’he trucat i no m’has contestat, i ni t’has dignat a tornar-me la trucada…..clama al cel, la teva covardia. Però bé, la vida té això. Vas fotre uns bons claus i et vas espantar de lo bo que podia arribar a ser tot, i vas tenir por de no estar a l’alçada. Però per això no et calia anar-te’n a Sierra Leone ni dir-me que estaves mig penjat d’una altra. Això ja t’ho podria dir jo: no, no has estat mai a l’alçada meva, i mai m’atraparàs.

Ara he trobat una altra cosa. Si m’anirà bé? No ho sé, això no està escrit encara, només es pot dir quan ja ha passat. Però el què sé és que el camí serà entretingut, divertit, ple….valdrà la pena. Tu em vas demostrar (i segueixes demostrant-m’ho ara) que no m’haguessis fet res més que donar-me mal de caps i omplir-me d’inseguretats.

Que curiós…..l’Oriol. El meu millor amic. N’era conscient que si continuàvem per aquest camí ens enamoraríem, però qui m’havia de dir que estava tan cega com per no veure que ell ja n’estava de mi, i molt! És ben cert que tenim al davant una feina àrdua i que requereix molta voluntat i amor. No ho tenim fàcil: tots dos tenint un passat que ens ha marcat, unes parelles importants, un caràcter clar i fort. Però suposo que això no és mai fàcil, sempre requereix molta força. Espero que tots dos la tinguem, perquè la meva sensació és de que val molt la pena.

Suposo que avui tampoc estic per parlar-ne massa, que el Ferret ja m’està afectant (i la son també), però sí que he de deixar per escrit el següent:

“La parella que dura és la que madura” (ais, quines criaturades el pensar que sóc la única noia que existeix per ell…)

“He de confiar en ell, tot i que no cegament” (no puc desconfiar cada vegada que ell gira la cantonada, però he de tenir clar, sense patir-hi i sense tenir por, que això pot tenir la seva fi i que res en tot l’univers m’eximeix a mi de patir aquesta pèrdua)

Bufff….ara ja seria emparanoiar-me i no estic per la labor….segur que si continuo en sortirà un bon article, però deixem-ho aquí per avui.

Llàstima del Manuel…en trobo a faltar les seves reflexions…. 

Quina sensació més estraanya…..sembla que fos ahir que vaig patir tant i tan desmesuradament per la nostra història, i avui que ho he parlat amb la Raquel i la Pepi, em sembla tan llunyà.

Tinc ganes de veure’t, i unes ganes més que boges de parlar amb tu. Però no amb l’Albert que se’n va anar a Sierra Leona, no amb el tita freda que vaig trobar (i que ara, vista en perspectiva….seràs tan tita freda? o simplement ho vas fer més per mi que per tu? això ho hauré de veure quan tornis, si és que tornes per mi, perquè també pot ser que et dilueixis entre les ombres dels records passats quan d’aquí a mil anys els recordi als meus néts que algun dia vaig reviure el què era enamorar-se follament d’algú i confiar plenament sense proves ni experiències). Tinc ganes de parlar amb tu, de dir-te a qui he trobat en l’Oriol. Tinc moltes ganes d’explicar-te com em va, què sento, quan feliç estic i que bé que em senta tot. Vull compartir amb tu tot això, perquè sé que si segueixo compartint això amb l’Oriol….me n’enamoraré.

No sé si l’Oriol és el tipus de noi de qui em puc enamorar i amb qui puc conviure tota la meva vida, i suposo que això és el que m’impedeix que me n’enamori com quan ho vaig fer amb tu. A tu et coneixia, et sabia els valors, et conec (mínimament, d’acord, però suficient per fer-me’n la idea) les arrels,….i em sentia segura amb tu, enamorant-me de tu. Inclús mentre em vas fer mal. Segueixo confiant en que quan tornis em vindràs a trucar a la porta, tot i que no sé quin nivell de determinació tindràs, si la teva seguretat serà suficient per convènce’m.

Sé que l’Oriol, amb la seva, de seguretat, em pot fer decantar la balança. Quines coses…no ho hagués dit mai. Em fa venir ganes d’estar dins seu, dins el seu esperit, però les meves barreres de desconfiança a enamorar-me d’algú a qui no conec m’ho impedeixen.

Ai senyor….Albert, torna aviat, dóna’m senyals de vida, perquè sinó, sé com acabarà aquesta història, i l’últim que vull és repetir experiències amb l’Oriol i fer-li mal. És tot cor, i em quedaria desfeta si li fes mal.

Fins aviat

Suposo que algun dia hi deixaré de pensar, en tu, però ara no puc. No sé si sóc obsessiva….bé, sí que ho sé…no en sóc. Això em va tocar ben endins, t’ho asseguro. De fet, sense voler-ho, he trobat una altra cançó, que podria definir-nos. Collide de Howie Day. Em vaig fixar en la música, que em va agradar, i avui en descobreixo la lletra.

HOWIE DAY LYRICS

You finally find
You and I collide
You finally find
You and I collide
 

No si…ja ho dic jo, que sóc bruixeta i que m’hauria d’escoltar més. Per això segueixo creient en mi i segueixo pensant que quan tornis hi pot haver un canvi. Pot ser-hi, com una possibilitat ben entesa, de la qual cal ser conscients que tu en tens un 50% de la clau i jo, l’altre 50%. Veurem si les meves “prediccions” es fan realitat.

Bufff….tinc son. I estic cansada i amb mal de cap de tant plorar, així que, demà serà un altre dia. 

…és fort. Sí, sona a fort tot el què ha passat. Molt intens. No puc dir massa, doncs sempre he cregut que aquest sentiment ha de ser així.

Aquest cap de setmana he pensat en tu. Com cada dia, crec, des que ens vam retrobar. Malauradament acabo de trobar una altra cançó que ens descriu. La segona. La primera ja te la vaig dir…aquest de l’Isma….quin un fent lletres….la va clavar. I em va fer obrir els ulls a tu. Però tu no vols que els tingui oberts. No per ara. Potser ja veurem després, no? Després de que visqui això que tu creus que estic vivint. Quina ironia…jo, que voldria viure el que tinc amb tu i prou…

Però tu prefereixes començar un altre camí. Sierra Leona serà diferent per tu, segur, però m’agradaria pensar que realment serà una experiència que et farà creure que m’enyores. És un desig. I ja sé que allò de “vigila el que desitges, perquè es pot cumplir” és cert. En sóc una predicadora fidel i plenament convençuda. Però ara necessito desitjar-ho. Et trobo a faltar, i sento massa (ara sí que dic massa, doncs no pot ser bo patir per això que ja no hi és. Tu no hi ets. No ets aquí amb mi).

En fi, que aquesta segona cançó també te l’enviaré. M’agrada, la veritat, doncs és dolça, i segueixo pensant en tu dolçament. Tres segundos, de Conchita.

Et deixo. No tinc son, però estic cansada i tinc ganes de relaxar el meu cor, que ara està defallit a la vegada que sent intensament, i prefereixo començar la setmana amb un estat més equilibrat.

Fins la propera.

Un petó 

Ho sé. I com que ho sé, ho faré. Sé que puc tenir defallides, però el cert és que ja hi he passat, per aquest neguit, i també sé que es passa. Que pot venir qualsevol cosa (bona o dolenta) però que sigui el que sigui, podré amb ella….disfruta-ho mossa…que quan hagi passat un temps ho voldràs recordar….quin divendres…déu…va ser genial.

Carai, carai…qui m’ho havia de dir que avui em dedicaria a la terrasseta….està com nova! Bé, com mai havia estat, perquè des que havia posat un peu al pis…no l’havia netejat a consciència. Em fa “il·lu” tu, està molt bé.

Ara només quedaria pintar la paret del rebedor i encarregar els mobles de la meva habitació…i crec que ja hauré fet els deures d’aquest agost. Si més no, els deures menys espirituals. Aquesta feina física et deixa pau mental, però no t’integra en tu mateix. T’ajuda a concentrar-te, doncs sembla com si els electrons del cos s’anéssin desaccelerant per deixar que l’oxigen arribi als músculs que ho necessiten per continuar fent l’esforç físic. Així la ment es relaxa, deixa que el temps s’acosti més a la normalitat, i quan te’n vols donar compte…no és que estiguis meditant, exactament, però sí que has arribat a un bon punt d’intransició, de no retorn, d’aquí estic jo. I va bé, perquè desaccelera.

Ara que ja he acabat amb la feina, el cos està descansant. La ment m’està recordant que tenia uns deures a fer…un diàleg…unes circumstàncies que entendre…un passat que recordar i acceptar.

Ens hi posem?

S’hauria de poguer robar temps al temps i demanar una moratòria cada vegada que el cervellet t’està a punt d’explotar…però el cert és que fa falta que algú et vingui a donar un “calbot” i et digui…noia, tu ets tu, i sempre seràs tu, i no t’ha de fer mai por ser tu. No em cal saber que valc molt, no és això el que necessito pensar. Simplement és: sigues tu. 

A més…què és això de robar temps al temps???? Només cal que em respecti millor a mi mateixa, i si no hi ha temps per altres coses….doncs no es fan i punt.

 Sé que et tinc una mica oblidat, i que enfrontar-me a una pantalla en blanc pot millorar la meva expressivitat i diàleg interior que tanta falta em fa. Anem per pams, però. Avui no és un bon dia per frases lapidàries com les que acostumo a “soltar”, doncs m’he llevat molt d’hora i això ho paga el cos (tot i que…quins vidres, eh?!?!

Com em va dir un molt bon amic…el millor pel cos és el descans (i jo afegiria…el descans real, just i necessari, que la vagància tampoc és bona amiga, oi?)

Res, per avui et deixo que tinc coses en què pensar.

Si és que deu ser cosa de l’aire…no hi ha manera de sobreposar-se a un diumenge així…i menys havent pedrut una hora de son. Un balanç correcte, tot i que hi va haver un petit moment de flaquesa. No ha sigut així.

Al final les coses sempre tornen al seu lloc. El cert és que fa falta menys política i més oïda. Cal escoltar-se a un mateix, i llegir…entendre el món en la seva grandesa i empetitir aquells “problemes” que no ho són.

Ai senyor, i el Martí…és de lo milloret que hi ha per acabar la setmana.