CA XAVI HERVÀS

Una necessària i controlada intervenció quirúrgica em mena a quedar-me a casa durant unes setmanes. Vaig a    -almenys ho intentaré- acompanyar amb la ment la tranquil·litat a què el cos m’obliga. I això a 90 dies de la contesa electoral!

Després d’una onada de visites, sembla que el flux  s’apaivaga, per raons òbvies. Si la popularització del telèfon no va substituir les visites als malalts, tot i que segurament les va auxiliar, la xarxa tampoc no hi acabarà, però  col·labora, sense dubte, a una gradació més àmplia en l’acostament a l’operat . En tot cas, a casa, per telèfon, per xat, per correu electrònic,  gràcies a tots (i a totes, encara que el registre d’aquesta entrada no s’hi avé, amb tanta multiplicació genèrica políticament correcta, i més quan s’acosta el dia de la dona [treballadora?]).

Pel que veig per la finestra i segons que diuen els mapes del temps, la primavera s’anticipa. Aquest fet, gens estrany d’altra banda, sempre m’ha produït un cert plaer, tot i que també m’ha afegit un punt de melangia al meu estat natural. De tota manera, ara no podem ni tan sols pensar-hi sense una certa incomoditat: la felicitat que em dóna l’avanç primaveral s’esguita amb el fantasma del canvi climàtic que ens xupla pel garró. Què hi farem!

Ja fa olor de març pels quatre cantons. El mes del vent i dels coets, Rita, para los niños también.

Doncs hale, a amputar-se uns quants dits. Això sí, amb el permís patern. I la genuflexió de la caporala. 

Ahir, a l’Octubre CCC, hi va haver la presentació del llibre d’Enric Morera “Escrits per al canvi”. L’acte va ser bonic. Bonic pel moment en què ens trobem. Bonic pel lloc en què es va fer i  tot el que simbolitza. Bonic pels assistents: molta gent del BLOC, gent batalladora d’anys i panys, però també gent jove com els dos carletins que tenia al costat, que em feien pensar en mi mateix ja fa algun temps. I davant d’ells Gonzalo Anaya, quin coratge. O Joan Brusca o Pep Pérez o Francesc Burguera -la personificació de la lleialtat més ferma al país- o Ramon Lapiedra. O Vicent Mauri, compromés i constant com pocs. O Mònica Oltra, que serà diputada pel Compromís i jo crec que té un futur ben brillant en aquest projecte -ja en parlarem d’ací uns mesos. I bonic, evidentment, per les paraules de Joan Francesc Mira i el propi Morera. Quina sort tenir Quico Mira. Quina sort tenir-lo com a escriptor i intel·lectual compromés fins al moll de l’os. Quin honor tenir-lo al BLOC. Quan ell podia estar perfectament per damunt del bé i del mal. Recordem que fins i tot va gosar encapçalar la candidatura del BLOC per València l’any 2000. Digueu-me qui   -que s’hi puga comparar- fa això. Qui torna una i una altra vegada i no defuig mai el requeriment del nacionalisme polític. De les seues paraules d’ahir em quede amb l’elogi a la paciència: la virtut més preada de totes. La paciència. La paciència de tot un cabal de persones que durant més de vint anys ha anat construint l’edifici  del valencianisme polític que és a punt d’esclatar -en el sentit més generós del mot- tot convertint-se en el referent clar de la part més dinàmica i conscient d’aquesta societat. Morera ho digué: es nota el caliu, anem en la direcció que toca, hem fet el que calia, tenim un projecte sòlid i ens acompanya moltíssima gent de tots els àmbits i de la major part del territori. Enric va estar com en els millors moments: un bon principi per als tres llargs mesos que ens queden fins a les eleccions.

I ara vinc d’un soparet al casal Jaume I de Carlet en què s’ha parlat de la transició, del PSPV i de la UDPV. Dos joves historiadors ens han fet un repàs de la trajectòria de l’esquerra i la dreta nacionalista del País Valencià durant les acaballes del franquisme i la transició. I m’han vingut al cap les paraules de Mira d’ahir: la paciència. I amb ella, la constància. I, naturalment, el compromís. Que ara, com sabeu, es diu Compromís: Compromís pel País Valencià.

L’agitador cívicocultural Isidre Crespo s’ha encabotat a dinamitzar el professorat de secundària. Conforme estan les coses, ja és faena, ja. Em va convidar a participar en una xarrada sobre professorat i compromís. Va ser una estona ben agradable, tot i tractar-se d’una plàcida vesprada de divendres: més de 40 ensenyants de secundària aplegats a l’Octubre CCC per escoltar les aportacions de Rafa Xambó i Ferran Suay i les opinions d’uns quants professors.

Al voltant de la qüestió que ens ocupa, podria presentar-me així: sóc Xavier Hervàs i porte més de vint anys fent de mestre de secundària i de regidor del BLOC al mateix ajuntament on ensenye i visc. Recorde que fa ja molts anys (de tot fa molts anys) un company a la política, en una reunió digué que les  seues activitat a la UPV (era el número 2 en aquella època), a l’STE-PV i a Acció Cultural, les entenia com a parts d’un mateix projecte (i podeu imaginar si fa anys, ja que ja en fa molts també dels grans desencontres entre el nacionalisme polític i el cultural, que sembla que tot just comencen a retrobar-se, i per molts anys). Dec ser dels pocs que continuaren al BLOC, a Acció Cultural, als Casals Jaume I (més a l’STE-PV, etc, etc). Em costa poc apuntar-me a les coses en què crec i molt anar-me’n.

A Carlet, els plenaris de l’Ajuntament es retransmeten per la televisió local des de fa gairebé vint anys també. Imagineu l’endemà de cada ple a l’institut: “anit et vaig vore a la tele”, el comentari més reiterat entre els alumnes, supose que més que res per a intentar desviar l’atenció sobre pronoms febles o els connectors d’oposició o contrast. Evidentment, cal desllindar una cosa i l’altra: l’activitat política concreta i la d’ensenyant. Això no vol dir, però, ni de bon tros, que la nostra tasca a l’aula s’acaba amb la correció esquerpa dels exercicis de combinació de dos o més pronoms. Altrament, sempre he cregut que la meua obligació era abocar-los clarament el que crec respecte del món –i el món comença per Carlet, en aquest cas- perquè ells puguen pensar per si mateixos. Açò que he dit pot quedar molt bé ( o no) dit ací. Practicar-ho és més complicat: edats distintes, grups difícils, qüestions elementals d’ordre, interessos en principi allunyats dels nostres…Uf. Davant d’això, idees clares (fins on puguem) i anem allà. I com pesa l’autocensura, Déu meu. País Valencià, català (la innombrable que deia aquell peculiar, per ser suau, primer director de RTVV [per cert, recuperar l’estima per Canal 9, la decència només en aquest mitjà, una de les primeres tasques del nou govern valencià a partir del 28 de maig: perquè anem a guanyar; i aquest camí ha començat amb un Compromís parit –és cert- amb els dolors propis del part]). Les paraules són importants, són l’únic important, sobretot en un mestre. Que còmode Comunitat Valenciana, mai català, no parlem de Països Catalans ni res de semblant, etc. L’autocensura (induïda molt sovint) als llibres de text.  

Enguany done 2n de batxillerat i nouvinguts. Els meus xiquets i les meues xiquetes de Romania, Moldàvia, Ucraïna, Algèria, Marroc, Argentina i Colòmbia. No m’hi estendré, però es tracta d’una experiència especialment enriquidora (i no és un tòpic, que no em cal). Uns textos publicats i que han donat una resposta relativament ràpida a aquesta tipologia d’alumnes, d’una excel•lent editorial de la meua comarca, en el seu segon volum, o siga, després que els alumnes ja han passat un parell o tres de mesos en contacte amb la llengua i el món d’ací, diu: “Qui som: sóc Anna, sóc Vicent. On vivim: esta és la nostra terra: la Comunitat Valenciana. Som uns 4.500.000 ciutadans. Què ens representa: estos són els nostres símbols” (hi apareix una senyera aproximadament estatutària, amb mig mil•límetre de blau [en tot cas, al llibre que diem s’hi beslluma la mala consciència dels autors]) Després continua el llibre: “Com parlem”. Res d’on es parla aquesta llengua dels nostres pecats. I els autors d’açò són els amics, els nostres, nosaltres mateixos. Autocensura. Autocensura. Autocensura. Hui Alica i Daniela, romaneses, en pregutar-los per a què els servia aprendre valencià m’han dit que “per a estar més amb la gent de Carlet, que tots parlen valencià”, o siga per a trobar-se més integrades.Tot seguit els he preguntat on més es parla. M’han contestat que a Barcelona i a Mallorca. “A Girona”, ha afegit Alexandra. “També a Andorra”, els he dit. Aprenen de pressa, uns més que altres, clar, però primer que res cal que sàpiguen per a què serveix aquesta llengua, on es parla, qui la parla. Avui han ballat el Joan Petit (amb 14 anys) com a boges, boges adorables. El gran repte dels immigrants que reclama a crits el nostre compromís. I enguany, a més d’ells, tinc els dos grups de segon de batxillerat. Fa uns anys, els nostres governants tingueren la bona pensada de fer perdre el temps en 2 assignatures (valencià i castellà) fent exactament el mateix, fent que el curs s’abocara a l’objectiu de superar la prova del selectiu: un comentari de text hiperformal. Isidre Crespo en sap una miqueta, d’això. Imagineu-vos com va, que un alumne fins i tot pot aprovar el comentari de text de la selectivitat sense haver entés el text, el contingut del text. Fent açò, es menystenia els temes d’història de la llengua i de sociolingüística, en una edat (17-18 anys) aptíssima per a assumir plantejaments, començar a pensar i consolidar-los per al futur. Davant d’aquest fet, hi ha dues opcions: comentari, comentari, comentari: adequació, coherència, cohesió. O comentari + continguts + història de la llengua + sociolingüística + literatura. O siga, o renúncia o compromís. Compromís, naturalment. Un alumne de 2n de batxillerat em fa la setmana passada: “pega’ls canya, que estan adormits”. Un alumne espavilat i ja nacionalista (en el millor sentit del terme), clar, que em demana més. Cal dir la realitat, però posant-nos a un pam d’ells per poder arrossegar-los, obrir-los els ulls i la ment. Hui, a última hora, me’ls he assentat al voltant i els he explicat l’acte de l’Octubre. I m’han dit que prefereixen un professor que trenque l’espai, que vaja una miqueta més enllà de la pura assignatura. Els he explicat la dificultat a ESO, per exemple, que ells també entenen. Un dels alumnes m’insisteix que el que troba més interessant és que professor i alumne trenquen barreres… Hi ha, com hem vist a la xarrada, un gran desencís entre els professionals d’aquesta feina. Els professors responsabilitzem els pares i els pares els professors i els altres pares, “la societat”. Tots en som responsables. I nosaltres tenim molt a dir. Francesc de Paula Burguera sempre ha confiat, per exemple, el cent per cent del futur de l’idioma, de la cultura, del país als mestres. Potser és un pèl massa. Segur que és un pèl massa. Hi ha els mitjans de comunicació, posem per cas. Pensem que és més còmode per al professor cenyir-se als pronoms febles o als connectors textuals en exclusiva. Dubte molt d’eixa comoditat. I la nostra satisfacció personal? Intentant evitar-nos problemes acabaríem en una mediocritat pàl•lida que no deu pagar la pena de viure. Com diu aquell poeta estimat de Roda de Ter,

“De res no ens val l’enyor o la complanta,

ni el toc de disciplent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemenement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer[que tot no està per fer,  ja] i tot és possible.”

Fusterianament (amprant-li el mot a Isidre).                           

He anat al Casal de Carlet a veure de nou, entre amics, l’última pel·lícula genial de Woody Allen, Match point. És cert que encara no n’he vist l’última, però és complicat que aquest filoeuropeu intel·ligent puga acumular, en uns mesos de diferència dues obres excelses.   M’ha agradat, fins i tot, més que la primera volta. I supose que és normal. Com passa amb el vi, amb el cuixot, amb aquella ciutat que t’encisà o amb el sexe estrenat. I ja no parle només de totes les referències literàries, com Dostoievsky, evidentment: crim i càstig, que amera tot el film, o el Txèkhov  que apareix a l’escena xopa de passió entre el blat que mantenen Nola –Scarlett Johansson, uf-  i Chris Wiltonni –Jonathan Rhys Meyers, esplèndid- del repàs operístic que hi fa, amb el mític Enrico Caruso inclòs, lluny del seu jazz novaiorqués i a prop d’Europa. Parle de la consciència i de l’atzar. De la consciència quan pot suposar l’únic càstig a rebre. I em demane si aquest aspecte deu ser o no majoritari entre aquelles persones –potser totes, en una o altra mesura- amb la càrrega d’actes perversos fets amb impunitat. Hi ha consciències exculpatòries per se?  Hi ha persones  que viuen sense cap càrrec de consciència? I vull dir en la vida personal i en la vida pública. Per exemple els responsables de la mort d’una o d’un milió de persones. Per exemple els corruptes que tenim tan a prop. Hi ha dimonis per persones? No ho sé, igual aboque  un bon grapat de la meua ingenuïtat, però em costa de creure. Hi ha un parell o tres d’actes a la meua vida –objectivament insignificants, fins i tot vos en riuríeu- que encara em menen al desfici en recordar-los, i no arriben ni a allò que quan érem xicotets en dèiem pecat venial (no sé si encara oficialment hi ha la distinció entre venials i mortals, per cert). Quan diem: és una mala persona, estem reconeixent-ne també la seua consciència bruta a l’extrem?  D’altra banda, quantes coses fem d’amagat nosaltres mateixos que no faríem mai en presència d’altri? Quantes coses podríem arribar a fer si sabérem que ningú se n’assabentaria mai? Però realment les faríem? Podríem viure amb el record permanent d’actes cruels i indignes? Pense que no, i em costa creure que hi haja gent que ho faça així. O sí que hi ha dimonis de debò entre nosaltres? O tots en som, de dimonis? “Tothom s’imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix”, diu Fuster al Diccionari per a ociosos”. La consciència,  ai.

D’altra banda, els que heu vist Match point recordeu que al final, com en un partit de tennis, tot pot canviar en un instant: si la pilota toca la part superior de la xarxa pot passar o no a l’altra banda, i en un moment la vida pren –o no- un camí nou. L’anell que tira Chris al Tàmesis. El dia aquell que vam decidir estudiar Filologia. Entrar en política. Viure en parella. Ho vam decidir realment? Probablement les nostres decisions –en cas que n’hi haja, que això seria un altre debat- vénen precedides de moltes pilotes que han botat o no la xarxa, de molts anells que s’han quedat o no al malecó. És això l’atzar? Si poguérem veure completa la pel·lícula de la nostra vida, probablement hi hauria un fum de sorpreses.  

La sort, diem una volta i una altra. Bona sort. Mala sort. La sort dels campions, que diuen al món del futbol. La sort dels campions? I la dels miserables?

Les circumstàncies en què va succeir l’atemptat del passat 30 de desembre comportaren que l’impacte més gran fóra l’atemptat d’ETA en si, o siga el fet de no haver estat precedit d’un comunicat d’acabament de l’alto el foc proclamat feia nou mesos per l’organització terrorista, el fet d’haver-se produït l’endemà que Zapatero fera una declaració de solemne optimisme al voltant del procés de pau, el fet que des d’un primer moment no es coneguera la desaparició, és a dir la probable mort de primer una persona i després una altra, i que tardaren una setmana a trobar-se’n els cossos. Però, sobretot, el fet que aquestes persones assassinades foren immigrants, immigrants del tercer món més exactament, immigrants de l’Equador.  Per un moment podem posar-nos a imaginar que, a banda d’haver-se conegut immediatament l’abast real de l’atemptat, les persones mortes (pegant una becadeta dins dels seus cotxes al pàrquing de l’aeroport) hagueren sigut ciutadans espanyols. Com en la immensa majoria  dels assassinats per ETA al llarg de la seua història sanguinària. Déu n’hi do com de diferent hauria resultat tot. Al capdavall, però, eren dos equatorians, dos d’aquests nanets que semblen reproduir-se com bolets, renegris i mig indis -o sencers. Podem, fins i tot, imaginar-nos els cotxes en què deuen haver mort: no devien representar presisament la mitjana en qualitat i en edat dels cotxes que circulen per les ciutats i les carreteres d l’estat. Per cert, em ve al cap que entre els centenars de vehicles destrossats per la deflagració n’hi havia un de molt vellet d’un diputat  conegut del PSOE –valencià d’Oriola- que, evidentment,  s’afanyà a declarar que el tenia, encara, el cotxe, per un lligam sentimental, tot i que la seua família l’havia comminat ben sovint a desfer-se’n. Ho aclaria, fora que algú poguera pensar que tenir aquesta carraca d’auto era fruit d’una situació econòmica debilitada d’aquest antic dirigent sindical.  

Vulguem o no, la condició subalterna dels assassinats –això sí, assassinats sense voler, com han afegit dies després els encaputxats- ha marcat les reaccions a l’acció terrorista. Després, el fet s’ha reconduït prenent rellevància les associacions d’immigrants equatorians i els sindicats, que han impulsat una manifestació massiva a Madrid. M’estalviaré de comentar l’absència del PP en eixe acte, perquè em fa ois i em toca preparar les classes de demà, classes de valencià, per cert, a alumnes romanesos, d’Ucraïna, d’Argentina, de Colòmbia, del Marroc i d’Algèria. Xiquets i xiquetes que (ja vos ho contaré) amb el que portem de curs ja m’han ensenyat molt.

Em sembla, i ja acabe per hui, que aquesta explosió a l’aeroport de Barajas pot abocar-nos a la segona meitat del procés de pacificació. Lamentablement, sospite que la mort dels xicots equatorians pot ben suposar l’equador en aquest final d’ETA que tant desitgem. L’11 de març del 2004 començà aquesta part final (ves per on) i Barajas encara n’accelerarà més el procés, amb efectes perversos per als gudaris, això sí. Tot i que probablement pel camí cauran més equatorians. Com deia Manuel Vicent  l’endemà de Reis “Suena la campana. En este momento comienza el segundo asalto”. Doncs això, tan de bo el segon siga el definitu.

Hi ha coses que m’assetgen de fa vint anys. No totes dolentes, per sort. Aquest mal de cap que em visita sense demanar-me prèviament permís, com un amic de tant de temps, algunes vegades al mes. Hi he lluitat i, de moment, m’ha vençut. Amb els anys se’n va, em diuen. Deuen voler dir que com nosaltres, que amb els anys també ens en anem… En fi, potser canvie de tàctica i deixe d’enfrontar-m’hi, perquè ni la medecina tradicional ni l’homeopatia (que últimament hi ha qui diu que és un frau) ni l’acupuntura. Ni.

Avui és el segon dia de migranya i, per tant, se suposa que demà, dia dels innocents, ja se n’haurà anat. Perquè es veu que és respectuosa amb eixa dita, que ja al Tirant apareix així (més o menys): “hoste, com peix, a tres dies put”. Doncs això, demà renaixeré com aquell que diu. Maleï…estimada migranya! 

 Comence avui a habitar ma casa, que és la teua, amb una normalitat que espanta. Vinc d’un plenari de la mancomunitat de la Ribera Alta. Molt avorrit, com gairebé sempre. Els del PP, que ara hi tenen majoria absoluta, estaven molt alterats. La major part d’ells tenen realment por de perdre. I queden cinc mesos. Van perdre a les eleccions espanyoles (i encara no se n’han recuperat) i temen que siga un cicle nou que se’ls emporte a millor vida.

En això estem. Sobretot per higiene. Perquè fan molta pudor, en general. I en particular.