CA XAVI HERVÀS

No. Més aviat trobe que la presidència de la nostra Generalitat l’ostenta un integrista catòlic, tot i que tampoc no deu ser incompatible. No sé si algú se n’ha ocupat, però el pes de l’integrisme catòlic en el govern valencià actual pot ser fins i tot més elevat que en el d’alguns dels governs de l’anterior jefe el Estado. Si a això sumem que aquest home pensa -i sobretot després de l’últim resultat electoral- que tot li para bé, les declaracions que acaba de fer respecte a Educació per a la ciutadania, en què diu que al País Valencià aquesta assignatura s’impartirà en anglés, no ens haurien pas de sorprendre.  Ara, ¿les hauríem de prendre, aquestes paraules,  com una boutade del president o com un assaig de sabotatge al currículum bàsic -educatiu- de l’estat?

Aquest senyor, que més que de boutades entén de cabotades, no sembla un gàngster com un expresident que tothom tenim al cap. Aquest senyor és realment l’arquebisbe Garcia-Gasco elegit president de la Generalitat. De la Generalitat exValenciana. D’açò últim, però, en parlarem un altre dia.

   M’ha tornat a passar, sense dubte. Fa vint anys hi vaig anar per primera vegada i vaig sentir que em calia de tant en tant tornar-hi. I no pels cursos, i no pels tallers, i no pels actes, i no pels concerts, i no pel cinema, i no per les excursions. Tot i que he estat un ésser potser massa disciplinat, i que he passat pels cursos, pels tallers, pels actes, pels concerts, pel cinema, per les excursions.   Només hi ha deu dies de Països Catalans i es diuen Prada. La gent de Catalunya i de les Illes, del País Valencià, d’Andorra, de
la Franja, de l’Alguer, de la Catalunya Nord fan l’UCE.   

   A Prada em vaig enamorar. A Prada vaig sentir per primer cop alguns dels accents d’aquest idioma nostre. A Prada vaig saber d’ Unitat Catalana. A Prada vaig visitar la tomba de Fabra. A Prada em vaig endinsar pel barri gitano de Perpinyà i em vaig emocionar. A Prada vaig estimar Cotlliure, Argelers i Banyuls de la Marenda. A Prada em vaig enamorar de Lleida.    

  A Prada vaig cantar corrandes de matinada amb Porter i Moix i amb Guia. A Prada vaig aprendre una mica de futbol americà amb Partal. I les muntanyes regalades. A Prada vaig fer les primeres rondes de nit demanant –a crits- silenci. A Prada vaig pujar a la seu vella de Lleida. A Prada vaig fer sonar la gralla d’Andorra. A Prada em vaig fer del PSM per sempre més. A Prada vaig ballar fins l’extenuació amb l’Agram. A Prada em vaig fer gran.       

   M’ha agradat enguany que vingueren Josep Àngel, Òscar i Martorell. Estic content d’haver-los-hi acostat. Veia en la seua estrena de Prada aquell xiquet que mirava el Canigó embadalit, dolça melangia, i que gaudia amb cada mot, amb cada so de cada mot del català de tothom. Enguany ens ha tocat davant d’Andorra. Ara, però, sense gralla. I Déu n’hi do, Andorra. Pere, Arnau, Maria, Marta i Albert, de Sabadell. Per cert, l’any que ve farem força perquè la representant d’Andorra arribe per fi a la fase final d’Eurovisió… Andorra mereix una nova entrada en aquesta casa petita que avui s’allarga massa. I també Jaume, de Balaguer. I Laia, d’Alcoi. I Gemma, de Tivenys, a les terres de l’Ebre. I la gent de Tavernes Blanques. I Mara, de Sueca. I la colla d’escriptors, començant per Víctor G. Labrado… I Quico Mira. I Tàrrega. I Jaume Fàbrega, l’escriptor sobretot gastronòmic i molt més, tota una coneixença i tota una coincidència:   molt amic del meu amic  Bernat Genoll, que al novembre farà 15 anys que ens va deixar…   

   També hi hem fet política. La xarrada que vam organitzar fou tot un èxit. Víctor Baeta i jo mateix vam intentar desfer alguns dels tòpics sobre el País Valencià –oh, pobrets valencians- i donàrem a conèixer més el Bloc. Hi havia gent del Bloc pertot a Prada. I hi ha respecte pel que representem, fanàtics a banda. Com aquell que ens va furtar la bandera del partit. En un espai com Prada, quin acte més mesquí. Vos en parlaré  demà, ei, si pot ser. 

He estat uns dies a Cantàbria. Fins i tot aquella gent té un nom per al seu territori, un nom compartit per tothom. Cantàbria. País Valencià, Comunitat Valenciana, València, etc. Com d’important és el nom, no trobeu?

Uns quants dies de  distància trobe que són necessaris –per a mi si més no-  per traure’n l’aigua clara, o almenys no tèrbola del tot.

Al final no hi ha hagut sorpresa, i el PP continuarà al capdavant del govern valencià. Reconeguem que era complicat, molt complicat, pegar-li la volta a la situació. L’enquistament d’un discurs triomfalista, anticatalà i antiZapatero, sense resposta audible per part del PSOE d’ací, amb tots els resorts del poder per part del PP autòcton, inclosa la gestió immoral de Canal 9, ha estat crucial perquè les coses hagen anat com han anat.

Des del BLOC, d’altra banda, hem fet a grans trets allò que havíem de fer. Ningú, a hores d’ara, ens pot retraure res: hem apostat per comptar en la política valenciana, també des de les Corts. Malgrat la cúpula d’EUPV, es va fer el Compromís, una opció electoral sense campanya, sense defensors, sense que cap partit se’l fera seu, ni que fóra una miqueta. Els resultats del Compromís han sigut negatius, no cal dir-ho. Ara bé, l’absència del Compromís hauria suposat un paisatge molt més dramàtic encara, i aquest fet és innegable.

D’altra banda, els mateixos resultats en traducció parlamentària del Compromís ens han de portar a avançar en una reflexió necessària, per a la qual tinc una resposta claríssima (que ja és molt, atés l’atac de desorientació col·lectiva que recorre el país a trossos): la col·laboració  política ha de continuar només entre aquells que han fet possible l’acord, no entre qui no ha passat cap dia sense  posar més pals a les rodes. Hi ha un espai compartit que cal aprofundir, i el BLOC es troba en una bona situació per mamprendre la iniciativa.

O no?

Hem passat l’equador de la campanya. Estem treballant molt: a Carlet, al BLOC, al Compromís, a tot el país. Tenim bona cosa d’esperança. Malgrat tot, hi pot haver sorpresa. La corrupció en què s’ha convertit l’acció de govern del PP (de Castelló a Torrevella, xim-pum tracatrà), la complicitat de Camps amb els imputats, la divisió interna d’aquest partit funest per a la democràcia i per al país -la gent i el territori-, van a acabar per decidir el canvi, la clau del qual l’obrirà el Compromís -i en la major mesura el BLOC, que hi ha apostat ben fort, amb Esquerra i País i Els Verds d’Arnal.

He tingut una parada forçosa per un atac agut de mal de cap. Em va saber especialment greu perquè no vaig poder anar als actes del BLOC a Senyera, amb Joan Miquel Albero, i a Manuel, amb Josep Antoni Pastor. Tots dos col·lectius han fet un treballl excel·lent, des del govern municipal i des de l’oposició, i m’haguera encantat poder col·laborar-hi i prendre el pols de la campanya en altres racons riberencs. Tindrem temps de compensar-ho.

Però, sabeu què vos dic?, que ni la migranya punyetera podrà amb el canvi imprescindible que s’acosta. O siga ni Canal 9 ni la manipulació constant d’eixe partit predemocràtic i perniciós per a la vida pública -i privada.

Bona ressaca, companys i companyes.

Últimament per la proximitat de les eleccions –amb tot el que comporta de faena- i abans perquè encara no ho havia paït, el cas és que m’havia estat impossible contar ací el que em va passar fa unes setmanes.

Em van enganyar com un caragolet. Mai m’havia pensat que em poguera ocórrer una cosa així. Tothom ho sabia menys jo. Quan vaig arribar al sopar de lliurament dels X Premis Jaume I de Carlet, tots ja entaulats, un punt més estresssat del que caldria, vaig veure la sala plena de gom a gom. Hi havia molta gent del BLOC, com sempre, hi havia Miquel Àngel Estradé i Jordi Satorra, d’ERC de Les Borges Blanques -el poble agermanat amb el Casal de Carlet-,  hi havia Juli Esteve, d ’Info-TV, hi havia Tonetxo Pardiñas amb una bona colla de la junta del Micalet, amb Emili Mira i Tàrrega entre d’altres, hi havia pràcticament tots els meus germans i germanes, amb les seus parelles, hi havia la gent de Fum de Botja, hi havia els meus companys del BES del BLOC de València Paco Garcia, Oto Luque i Juli Just… Sense saber-ne res vaig anar saludant uns i altres. També Bàrbara Peris, regidora de Catadau pel BLOC, Gerard Donat, secretari comarcal del BLOC, Pepa Chesa i Rafa Castelló, Ferran Suay i Àngel Velasco. Vaig seure a l’únic lloc que quedava a la taula, entre Marga i Elena. Presentava l’acte Llorenç Giménez, el contacontes, i estava al cap de tot Pepa Caballero. Estic segur que Pepa i Bernat Nogués (Soldat) no foren precisament aliens a tot el que va passar després…

M’havia tocat presentar el premi al Bosch Marín, el primer col·legi amb línia en valencià que va haver a Carlet. Ho vaig fer pecant per excés –a diferència dels pecats a què solc sucumbir- i desfogant-me a dojo. Perquè ignorava que després ho hauria de fer de nou. 

Tot va anar discorrent de forma plàcida fins que vaig sentir el meu nom en la veu de Llorenç, i em vaig dir, ja s’ha enganyat Pepa, que jo ja he presentat el que em tocava. Però em vaig veure a mi mateix a la pantalla,  una foto de manifestació amb bandera i tot… L’únic que em sap greu és no haver estat prou despert per haver-ho assaborit més bé. Tot seguit Gerard va començar a parlar de mi. Mare meua, Gerard com  m’havia enganyat. Es tracta, però, d’enganys ben agradables. Gerard va estar brillant, laudatio inclosa. Tot seguit  vaig anar a rebre el premi a la trajectòria personal. Vaig parlar de les coses que em van eixir: l’ajuntament, l’institut, els joves, els companys. Però no vaig fer referència als inicis, fa més de vint anys, amb la gent de Carlet amb qui vaig començar a fer política: Toni Tomàs, Josep Ortiz, Emili Mendoza (tots hi eren). A tots els companys regidors de les cinc legislatures: Toni , Bernat Chenoll, Voro Garcia (alcalde), Voro Catarro, Bernat Nogués (Soldat), Maite, Voro Hervàs, Enric Camarassa, Maria Josep Hernandorena, Maria Josep Ortega, Rafa Hervàs. A la meua família, que tant de suport m’ha donat aquests anys. A la gent del BES, a la gent del BLOC d’arreu del país… A tota la gent que durant aquests vint anys de presència continuada a l’ajuntament m’ha donat suport, especialment en els moments difícils.

Em vaig emocionar quan la gent va romandre dreta aplaudint i aplaudint. Em semblaven aplaudiments sincers. Realment em vaig sentir molt estimat. Molt. Gràcies.

Açò no és cap bloc electoral, ni tan sols polític, en el sentit estricte del mot. Però, cal parlar-ne, evidentment. I més ara. Anem a guanyar les eleccions, o siga el Compromís i el PSOE anem a traure més diputats que el PP. Perquè si no, la depressió col·lectiva dels ciutadans rebels, de la part més dinàmica i conscient de la societat valenciana, arribaria com una allau que s’enduria, per molts anys, les consciències més preclares i honestes d’aquest País Valencià dels nostres amors i desamors.

Vull dir, amics i amigues, que no solament ens juguem la vida del territori, de la gent, de la cultura del país durant quatre anys. Aquestes eleccions van a tenir una repercussió molt més enllà d’aquest període. ¿De debó que ens hem aturat a pensar-hi, amb tota la  cruesa i la profunditat requerides?

 Ho dic perquè sembla que hi haja qui crega que la tasca del Compromís s’acabà en el moment d’arribar al pacte. És cert que va costar molt d’esforç, i el que escriu açò i alguns altres ens hi vam deixar la pell i alguna cosa més. ¿Hi ha Compromís? Digueu-me on que vaig a veure’l. Que fa temps, amics i amigues,  que no en sé res.

¿A què esperem per conquistar el que és nostre?

¿A què esperem?

¿Algú s’ha plantejat un hipotètic futur de fracàs, no per al Compromís, per al canvi polític? Fem-ho també per egoisme, per egoisme de país i contra la depressió col·lectiva que arribaria a generar-se.

Xiquets i xiquetes, despertem. Si no, la garrotada podria ser històrica.

Tenim la victòria ben a l’abast, però no esperem que ningú ens la duga als morros.

A per ella, que és cuquella!!

Si la dreta és l’extrema dreta, el centre esquerra deu ser el centre i l’esquerra deu ser -com a molt- el centre esquerra. Més o menys.

Hi ha per pensar -amb tot l’atac de furibund nacionalisme espanyol que practiquen els dirigents del PP- que l’enemic intern de Rajoy, però també d’Acebes i de Zaplana, és qui inspira eixa estratègia del llaç blau en forma de gallina estanquera. ¿ O potser busquen només una enorme sacsejada per veure què passa? ¿Hem de tenir por? ¿És la caiguda immediata del govern espanyol el que persegueixen i no la de Rajoy? ¿Els convé que Zapatero convoque les eleccions espanyoles alhora que les municipals i les autonòmiques? Ves per on, segurament ens aniria  bé, al País Valencià.

De tota manera, res no és gratuït, em sembla. I la passada d’ultranacionalisme espanyol tindrà conseqüències. I, com sempre, el pobret de les postetes (llegiu-hi aquest país negat) pagarà el beure. Puta i pitxera. ¿Som nosaltres els nacionalistes? Mare meua, açò nostre és una broma. Volverán banderas victoriosas al paso alegre de la paz.

Una necessària i controlada intervenció quirúrgica em mena a quedar-me a casa durant unes setmanes. Vaig a    -almenys ho intentaré- acompanyar amb la ment la tranquil·litat a què el cos m’obliga. I això a 90 dies de la contesa electoral!

Després d’una onada de visites, sembla que el flux  s’apaivaga, per raons òbvies. Si la popularització del telèfon no va substituir les visites als malalts, tot i que segurament les va auxiliar, la xarxa tampoc no hi acabarà, però  col·labora, sense dubte, a una gradació més àmplia en l’acostament a l’operat . En tot cas, a casa, per telèfon, per xat, per correu electrònic,  gràcies a tots (i a totes, encara que el registre d’aquesta entrada no s’hi avé, amb tanta multiplicació genèrica políticament correcta, i més quan s’acosta el dia de la dona [treballadora?]).

Pel que veig per la finestra i segons que diuen els mapes del temps, la primavera s’anticipa. Aquest fet, gens estrany d’altra banda, sempre m’ha produït un cert plaer, tot i que també m’ha afegit un punt de melangia al meu estat natural. De tota manera, ara no podem ni tan sols pensar-hi sense una certa incomoditat: la felicitat que em dóna l’avanç primaveral s’esguita amb el fantasma del canvi climàtic que ens xupla pel garró. Què hi farem!

Ja fa olor de març pels quatre cantons. El mes del vent i dels coets, Rita, para los niños también.

Doncs hale, a amputar-se uns quants dits. Això sí, amb el permís patern. I la genuflexió de la caporala. 

Ahir, a l’Octubre CCC, hi va haver la presentació del llibre d’Enric Morera “Escrits per al canvi”. L’acte va ser bonic. Bonic pel moment en què ens trobem. Bonic pel lloc en què es va fer i  tot el que simbolitza. Bonic pels assistents: molta gent del BLOC, gent batalladora d’anys i panys, però també gent jove com els dos carletins que tenia al costat, que em feien pensar en mi mateix ja fa algun temps. I davant d’ells Gonzalo Anaya, quin coratge. O Joan Brusca o Pep Pérez o Francesc Burguera -la personificació de la lleialtat més ferma al país- o Ramon Lapiedra. O Vicent Mauri, compromés i constant com pocs. O Mònica Oltra, que serà diputada pel Compromís i jo crec que té un futur ben brillant en aquest projecte -ja en parlarem d’ací uns mesos. I bonic, evidentment, per les paraules de Joan Francesc Mira i el propi Morera. Quina sort tenir Quico Mira. Quina sort tenir-lo com a escriptor i intel·lectual compromés fins al moll de l’os. Quin honor tenir-lo al BLOC. Quan ell podia estar perfectament per damunt del bé i del mal. Recordem que fins i tot va gosar encapçalar la candidatura del BLOC per València l’any 2000. Digueu-me qui   -que s’hi puga comparar- fa això. Qui torna una i una altra vegada i no defuig mai el requeriment del nacionalisme polític. De les seues paraules d’ahir em quede amb l’elogi a la paciència: la virtut més preada de totes. La paciència. La paciència de tot un cabal de persones que durant més de vint anys ha anat construint l’edifici  del valencianisme polític que és a punt d’esclatar -en el sentit més generós del mot- tot convertint-se en el referent clar de la part més dinàmica i conscient d’aquesta societat. Morera ho digué: es nota el caliu, anem en la direcció que toca, hem fet el que calia, tenim un projecte sòlid i ens acompanya moltíssima gent de tots els àmbits i de la major part del territori. Enric va estar com en els millors moments: un bon principi per als tres llargs mesos que ens queden fins a les eleccions.

I ara vinc d’un soparet al casal Jaume I de Carlet en què s’ha parlat de la transició, del PSPV i de la UDPV. Dos joves historiadors ens han fet un repàs de la trajectòria de l’esquerra i la dreta nacionalista del País Valencià durant les acaballes del franquisme i la transició. I m’han vingut al cap les paraules de Mira d’ahir: la paciència. I amb ella, la constància. I, naturalment, el compromís. Que ara, com sabeu, es diu Compromís: Compromís pel País Valencià.