Les circumstàncies en què va succeir l’atemptat del passat 30 de desembre comportaren que l’impacte més gran fóra l’atemptat d’ETA en si, o siga el fet de no haver estat precedit d’un comunicat d’acabament de l’alto el foc proclamat feia nou mesos per l’organització terrorista, el fet d’haver-se produït l’endemà que Zapatero fera una declaració de solemne optimisme al voltant del procés de pau, el fet que des d’un primer moment no es coneguera la desaparició, és a dir la probable mort de primer una persona i després una altra, i que tardaren una setmana a trobar-se’n els cossos. Però, sobretot, el fet que aquestes persones assassinades foren immigrants, immigrants del tercer món més exactament, immigrants de l’Equador. Per un moment podem posar-nos a imaginar que, a banda d’haver-se conegut immediatament l’abast real de l’atemptat, les persones mortes (pegant una becadeta dins dels seus cotxes al pàrquing de l’aeroport) hagueren sigut ciutadans espanyols. Com en la immensa majoria dels assassinats per ETA al llarg de la seua història sanguinària. Déu n’hi do com de diferent hauria resultat tot. Al capdavall, però, eren dos equatorians, dos d’aquests nanets que semblen reproduir-se com bolets, renegris i mig indis -o sencers. Podem, fins i tot, imaginar-nos els cotxes en què deuen haver mort: no devien representar presisament la mitjana en qualitat i en edat dels cotxes que circulen per les ciutats i les carreteres d l’estat. Per cert, em ve al cap que entre els centenars de vehicles destrossats per la deflagració n’hi havia un de molt vellet d’un diputat conegut del PSOE –valencià d’Oriola- que, evidentment, s’afanyà a declarar que el tenia, encara, el cotxe, per un lligam sentimental, tot i que la seua família l’havia comminat ben sovint a desfer-se’n. Ho aclaria, fora que algú poguera pensar que tenir aquesta carraca d’auto era fruit d’una situació econòmica debilitada d’aquest antic dirigent sindical.
Vulguem o no, la condició subalterna dels assassinats –això sí, assassinats sense voler, com han afegit dies després els encaputxats- ha marcat les reaccions a l’acció terrorista. Després, el fet s’ha reconduït prenent rellevància les associacions d’immigrants equatorians i els sindicats, que han impulsat una manifestació massiva a Madrid. M’estalviaré de comentar l’absència del PP en eixe acte, perquè em fa ois i em toca preparar les classes de demà, classes de valencià, per cert, a alumnes romanesos, d’Ucraïna, d’Argentina, de Colòmbia, del Marroc i d’Algèria. Xiquets i xiquetes que (ja vos ho contaré) amb el que portem de curs ja m’han ensenyat molt.
Em sembla, i ja acabe per hui, que aquesta explosió a l’aeroport de Barajas pot abocar-nos a la segona meitat del procés de pacificació. Lamentablement, sospite que la mort dels xicots equatorians pot ben suposar l’equador en aquest final d’ETA que tant desitgem. L’11 de març del 2004 començà aquesta part final (ves per on) i Barajas encara n’accelerarà més el procés, amb efectes perversos per als gudaris, això sí. Tot i que probablement pel camí cauran més equatorians. Com deia Manuel Vicent l’endemà de Reis “Suena la campana. En este momento comienza el segundo asalto”. Doncs això, tan de bo el segon siga el definitu.