CA XAVI HERVÀS

Uns quants dies de  distància trobe que són necessaris –per a mi si més no-  per traure’n l’aigua clara, o almenys no tèrbola del tot.

Al final no hi ha hagut sorpresa, i el PP continuarà al capdavant del govern valencià. Reconeguem que era complicat, molt complicat, pegar-li la volta a la situació. L’enquistament d’un discurs triomfalista, anticatalà i antiZapatero, sense resposta audible per part del PSOE d’ací, amb tots els resorts del poder per part del PP autòcton, inclosa la gestió immoral de Canal 9, ha estat crucial perquè les coses hagen anat com han anat.

Des del BLOC, d’altra banda, hem fet a grans trets allò que havíem de fer. Ningú, a hores d’ara, ens pot retraure res: hem apostat per comptar en la política valenciana, també des de les Corts. Malgrat la cúpula d’EUPV, es va fer el Compromís, una opció electoral sense campanya, sense defensors, sense que cap partit se’l fera seu, ni que fóra una miqueta. Els resultats del Compromís han sigut negatius, no cal dir-ho. Ara bé, l’absència del Compromís hauria suposat un paisatge molt més dramàtic encara, i aquest fet és innegable.

D’altra banda, els mateixos resultats en traducció parlamentària del Compromís ens han de portar a avançar en una reflexió necessària, per a la qual tinc una resposta claríssima (que ja és molt, atés l’atac de desorientació col·lectiva que recorre el país a trossos): la col·laboració  política ha de continuar només entre aquells que han fet possible l’acord, no entre qui no ha passat cap dia sense  posar més pals a les rodes. Hi ha un espai compartit que cal aprofundir, i el BLOC es troba en una bona situació per mamprendre la iniciativa.

O no?

Hem passat l’equador de la campanya. Estem treballant molt: a Carlet, al BLOC, al Compromís, a tot el país. Tenim bona cosa d’esperança. Malgrat tot, hi pot haver sorpresa. La corrupció en què s’ha convertit l’acció de govern del PP (de Castelló a Torrevella, xim-pum tracatrà), la complicitat de Camps amb els imputats, la divisió interna d’aquest partit funest per a la democràcia i per al país -la gent i el territori-, van a acabar per decidir el canvi, la clau del qual l’obrirà el Compromís -i en la major mesura el BLOC, que hi ha apostat ben fort, amb Esquerra i País i Els Verds d’Arnal.

He tingut una parada forçosa per un atac agut de mal de cap. Em va saber especialment greu perquè no vaig poder anar als actes del BLOC a Senyera, amb Joan Miquel Albero, i a Manuel, amb Josep Antoni Pastor. Tots dos col·lectius han fet un treballl excel·lent, des del govern municipal i des de l’oposició, i m’haguera encantat poder col·laborar-hi i prendre el pols de la campanya en altres racons riberencs. Tindrem temps de compensar-ho.

Però, sabeu què vos dic?, que ni la migranya punyetera podrà amb el canvi imprescindible que s’acosta. O siga ni Canal 9 ni la manipulació constant d’eixe partit predemocràtic i perniciós per a la vida pública -i privada.

Bona ressaca, companys i companyes.

Açò no és cap bloc electoral, ni tan sols polític, en el sentit estricte del mot. Però, cal parlar-ne, evidentment. I més ara. Anem a guanyar les eleccions, o siga el Compromís i el PSOE anem a traure més diputats que el PP. Perquè si no, la depressió col·lectiva dels ciutadans rebels, de la part més dinàmica i conscient de la societat valenciana, arribaria com una allau que s’enduria, per molts anys, les consciències més preclares i honestes d’aquest País Valencià dels nostres amors i desamors.

Vull dir, amics i amigues, que no solament ens juguem la vida del territori, de la gent, de la cultura del país durant quatre anys. Aquestes eleccions van a tenir una repercussió molt més enllà d’aquest període. ¿De debó que ens hem aturat a pensar-hi, amb tota la  cruesa i la profunditat requerides?

 Ho dic perquè sembla que hi haja qui crega que la tasca del Compromís s’acabà en el moment d’arribar al pacte. És cert que va costar molt d’esforç, i el que escriu açò i alguns altres ens hi vam deixar la pell i alguna cosa més. ¿Hi ha Compromís? Digueu-me on que vaig a veure’l. Que fa temps, amics i amigues,  que no en sé res.

¿A què esperem per conquistar el que és nostre?

¿A què esperem?

¿Algú s’ha plantejat un hipotètic futur de fracàs, no per al Compromís, per al canvi polític? Fem-ho també per egoisme, per egoisme de país i contra la depressió col·lectiva que arribaria a generar-se.

Xiquets i xiquetes, despertem. Si no, la garrotada podria ser històrica.

Tenim la victòria ben a l’abast, però no esperem que ningú ens la duga als morros.

A per ella, que és cuquella!!

Si la dreta és l’extrema dreta, el centre esquerra deu ser el centre i l’esquerra deu ser -com a molt- el centre esquerra. Més o menys.

Hi ha per pensar -amb tot l’atac de furibund nacionalisme espanyol que practiquen els dirigents del PP- que l’enemic intern de Rajoy, però també d’Acebes i de Zaplana, és qui inspira eixa estratègia del llaç blau en forma de gallina estanquera. ¿ O potser busquen només una enorme sacsejada per veure què passa? ¿Hem de tenir por? ¿És la caiguda immediata del govern espanyol el que persegueixen i no la de Rajoy? ¿Els convé que Zapatero convoque les eleccions espanyoles alhora que les municipals i les autonòmiques? Ves per on, segurament ens aniria  bé, al País Valencià.

De tota manera, res no és gratuït, em sembla. I la passada d’ultranacionalisme espanyol tindrà conseqüències. I, com sempre, el pobret de les postetes (llegiu-hi aquest país negat) pagarà el beure. Puta i pitxera. ¿Som nosaltres els nacionalistes? Mare meua, açò nostre és una broma. Volverán banderas victoriosas al paso alegre de la paz.

Ahir, a l’Octubre CCC, hi va haver la presentació del llibre d’Enric Morera “Escrits per al canvi”. L’acte va ser bonic. Bonic pel moment en què ens trobem. Bonic pel lloc en què es va fer i  tot el que simbolitza. Bonic pels assistents: molta gent del BLOC, gent batalladora d’anys i panys, però també gent jove com els dos carletins que tenia al costat, que em feien pensar en mi mateix ja fa algun temps. I davant d’ells Gonzalo Anaya, quin coratge. O Joan Brusca o Pep Pérez o Francesc Burguera -la personificació de la lleialtat més ferma al país- o Ramon Lapiedra. O Vicent Mauri, compromés i constant com pocs. O Mònica Oltra, que serà diputada pel Compromís i jo crec que té un futur ben brillant en aquest projecte -ja en parlarem d’ací uns mesos. I bonic, evidentment, per les paraules de Joan Francesc Mira i el propi Morera. Quina sort tenir Quico Mira. Quina sort tenir-lo com a escriptor i intel·lectual compromés fins al moll de l’os. Quin honor tenir-lo al BLOC. Quan ell podia estar perfectament per damunt del bé i del mal. Recordem que fins i tot va gosar encapçalar la candidatura del BLOC per València l’any 2000. Digueu-me qui   -que s’hi puga comparar- fa això. Qui torna una i una altra vegada i no defuig mai el requeriment del nacionalisme polític. De les seues paraules d’ahir em quede amb l’elogi a la paciència: la virtut més preada de totes. La paciència. La paciència de tot un cabal de persones que durant més de vint anys ha anat construint l’edifici  del valencianisme polític que és a punt d’esclatar -en el sentit més generós del mot- tot convertint-se en el referent clar de la part més dinàmica i conscient d’aquesta societat. Morera ho digué: es nota el caliu, anem en la direcció que toca, hem fet el que calia, tenim un projecte sòlid i ens acompanya moltíssima gent de tots els àmbits i de la major part del territori. Enric va estar com en els millors moments: un bon principi per als tres llargs mesos que ens queden fins a les eleccions.

I ara vinc d’un soparet al casal Jaume I de Carlet en què s’ha parlat de la transició, del PSPV i de la UDPV. Dos joves historiadors ens han fet un repàs de la trajectòria de l’esquerra i la dreta nacionalista del País Valencià durant les acaballes del franquisme i la transició. I m’han vingut al cap les paraules de Mira d’ahir: la paciència. I amb ella, la constància. I, naturalment, el compromís. Que ara, com sabeu, es diu Compromís: Compromís pel País Valencià.

Les circumstàncies en què va succeir l’atemptat del passat 30 de desembre comportaren que l’impacte més gran fóra l’atemptat d’ETA en si, o siga el fet de no haver estat precedit d’un comunicat d’acabament de l’alto el foc proclamat feia nou mesos per l’organització terrorista, el fet d’haver-se produït l’endemà que Zapatero fera una declaració de solemne optimisme al voltant del procés de pau, el fet que des d’un primer moment no es coneguera la desaparició, és a dir la probable mort de primer una persona i després una altra, i que tardaren una setmana a trobar-se’n els cossos. Però, sobretot, el fet que aquestes persones assassinades foren immigrants, immigrants del tercer món més exactament, immigrants de l’Equador.  Per un moment podem posar-nos a imaginar que, a banda d’haver-se conegut immediatament l’abast real de l’atemptat, les persones mortes (pegant una becadeta dins dels seus cotxes al pàrquing de l’aeroport) hagueren sigut ciutadans espanyols. Com en la immensa majoria  dels assassinats per ETA al llarg de la seua història sanguinària. Déu n’hi do com de diferent hauria resultat tot. Al capdavall, però, eren dos equatorians, dos d’aquests nanets que semblen reproduir-se com bolets, renegris i mig indis -o sencers. Podem, fins i tot, imaginar-nos els cotxes en què deuen haver mort: no devien representar presisament la mitjana en qualitat i en edat dels cotxes que circulen per les ciutats i les carreteres d l’estat. Per cert, em ve al cap que entre els centenars de vehicles destrossats per la deflagració n’hi havia un de molt vellet d’un diputat  conegut del PSOE –valencià d’Oriola- que, evidentment,  s’afanyà a declarar que el tenia, encara, el cotxe, per un lligam sentimental, tot i que la seua família l’havia comminat ben sovint a desfer-se’n. Ho aclaria, fora que algú poguera pensar que tenir aquesta carraca d’auto era fruit d’una situació econòmica debilitada d’aquest antic dirigent sindical.  

Vulguem o no, la condició subalterna dels assassinats –això sí, assassinats sense voler, com han afegit dies després els encaputxats- ha marcat les reaccions a l’acció terrorista. Després, el fet s’ha reconduït prenent rellevància les associacions d’immigrants equatorians i els sindicats, que han impulsat una manifestació massiva a Madrid. M’estalviaré de comentar l’absència del PP en eixe acte, perquè em fa ois i em toca preparar les classes de demà, classes de valencià, per cert, a alumnes romanesos, d’Ucraïna, d’Argentina, de Colòmbia, del Marroc i d’Algèria. Xiquets i xiquetes que (ja vos ho contaré) amb el que portem de curs ja m’han ensenyat molt.

Em sembla, i ja acabe per hui, que aquesta explosió a l’aeroport de Barajas pot abocar-nos a la segona meitat del procés de pacificació. Lamentablement, sospite que la mort dels xicots equatorians pot ben suposar l’equador en aquest final d’ETA que tant desitgem. L’11 de març del 2004 començà aquesta part final (ves per on) i Barajas encara n’accelerarà més el procés, amb efectes perversos per als gudaris, això sí. Tot i que probablement pel camí cauran més equatorians. Com deia Manuel Vicent  l’endemà de Reis “Suena la campana. En este momento comienza el segundo asalto”. Doncs això, tan de bo el segon siga el definitu.