L’altre dia, una alumna del segon curs de batxillerat va dir, referint-se a les persones immigrants: “Ara volen treballar com nosaltres“. Paràrem el debat i vam apuntar la frase a la pissarra. I a la pissarra la frase feia una mica de por. I en continuàrem parlant. Per a ella, no hi havia cap nouvingut bo. “Excepte el meu dentista“, va afegir.

Hui una xiqueta de primer d’ESO (12 anys) ha insultat  una companya d’origen algerià dient-li “immigrant” com qui escopeix donzell amarg. L’altra s’ha tornat amb una puntada de peu a la canella.

La xenofòbia i el racisme tenen molt de camí per davant en aquest estat. I hi ha personalitats ben dignes que se’n voldran aprofitar -com ja feren en la campanya electoral de març.

L’acabe de veure/escoltar al debat d’investidura del candidat espanyol a president. Tan polit, tan correcte. Amb una corbata rogenca que fa joc, poc dalt o baix, amb les ulleres que llueix: tot un contrapunt a les seues posicions ideològiques més aviat ben poc acolorides.

El senyor Duran ha llegit -massa de pressa per al meu gust- un text aproximadament reivindicatiu intentant justificar que no votaran sí al candidat Zapatero. No votaran sí sobretot perquè al PSOE no li ha interessat ara, però això ho ha omés, clar.

 Reconec que és un home amb molta vocació política i que té la virtut de traure molt de profit d’un partit amb pocs efectius. No cal que diga, però, que el trobe ben lluny pel que fa als plantejaments polítics. Fins i tot els nacionals.

Tanmateix, m’acaba de sorprendre, ho he de reconèixer, i a la baixa. Parlant del problema de la manca d’aigua, Duran s’ha referit a “Aragón, Cataluña y el Levante español”, expressió que ha repetit tot seguit dient “las comunidades del Levante [o levante?] español”. Igual és que com ell -crec- és de la Franja… de Ponent, no ho troba una expressió menystenidora.

En tot cas, amb aquestes amistats, marededéu senyor.

La majoria dels nostres simpatitzants estan contents. Aquells que ens voten a les eleccions locals i autonòmiques han bufat de veure com el PP no s’ha fet de nou amb el govern d’Espanya. És la lògica que hi ha arreu per més que per a nosaltres pesen molt més altres factors. Evidentment, hi ha causes alienes  a nosaltres i d’altres amb què tenim a veure que poden explicar els resultats electorals de la coalició. Malauradament, crec que les primeres, que escapen del tot a les nostres possibilitats reals, són, de llarg, les més determinans. Cal que ens parem a reflexionar-ho i cal que mirem bé quines de les nostres accions han sigut errònies. Jo en tinc una idea bastant clara, supose que com molts de vosaltres. Parlem-ne.

Per últim, Isaura Navarro ha destacat que si hi ha hagut un avanç en drets socials en la present legislatura ha estat “perquè el PSOE s’ha vist obligat a pactar amb nosaltres i altres forces polítiques un bon grapat de lleis. Sense cap mena de dubtes, amb majoria absoluta el PSOE no hauria tirat endavant moltes de les lleis més avançades”. Navarro va demanar als assistents que, a falta de gran suport mediàtic, feren d’altaveus “de les més de 600 propostes que portem en el nostre programa electoral”. La diputada es va mostrar esperançada en donar “una gran sorpresa el pròxim dia 9 de març”.

SÍ A ISAURA

 La coalició Bloc-Iniciativa-Verds suposa molt més que un lligam conjuntural fet a corre-cuita per a les eleccions espanyoles. Es tracta, sense cap dubte, d’una autèntica innovació en la política valenciana que apunta llarg i que pretén, d’una banda, consolidar el valencianisme polític de progrés i, de l’altra, assegurar la presència futura de l’esquerra valenciana i l’ecologisme polític. L’avanç fins ara imparable del bipartidisme al País Valencià podria ultrapassar considerablement en les eleccions del 9 de març el 90% dels vots, sobretot tenint en compte els debats televisius entre els dos candidats espanyols majoritaris. Només la irrupció de la candidatura encapçalada a València per Isaura Navarro, Maria Josep Ortega i Carles Arnal pot aturar aquesta allau bipartidista i fer visible alhora el País Valencià al Congrés espanyol des d’una coalició amb voluntat d’obrir una nova via que arreplegue la part socialment més dinàmica i nacionalment més digna del nostre país. 

La unió electoral de dues tradicions polítiques ben diverses –i de l’aliança amb l’ecologisme polític compromés- obri un camí d’esperança per a milers de valencians i valencianes fartes de l’actual situació política, amb una hegemonia creixent de la dreta espanyola més perversa i un PSOE local escapçat, mesell i que fa temps que va perdre,  si és que li’n quedava, un mínim de credibilitat en acotar el cap (cabotada insigne) a  l’Estatut de la vergonya, un dels episodis més lamentables de la història política valenciana d’ençà de la represa democràtica. 

En aquest punt, la situació només pot redreçar-se al País Valencià amb el concurs potent d’aquesta nova proposta política que inclou el millor d’un espai compartit que fa de la defensa del país, del territori i de les polítiques socials l’eix  sobre el qual ha de girar bona part de l’agenda política dels pròxims anys. Només la consolidació d’aquest projecte polític pot propiciar un canvi radical en l’estat de coses al nostre país. Es tracta –sí- d’un compromís de futur. Es tracta d’un punt de partida real, confegit des del treball en l’enxarxat social, en centenars d’ajuntaments i en el grup parlamentari de les Corts, sense maximalismes inútils ni dogmes de fe, amb un clara voluntat d’incidir en la política real, apegats al territori i amb un pragmatisme lleial amb els nostres objectius polítics, que són els del valencianisme, els de l’esquerra i els de l’ecologisme. 

Ja ho va dir (perdó) Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. I la política que fem nosaltres es diu la del País Valencià que volem. Es diu Bloc, Iniciativa i Verds. Es diu el treball ingent d’Isaura a Madrid,  la força i l’empenta de Maria Josep Ortega a Carlet, la feina coherent a les Corts i al moviment verd valencià de Carles Arnal. Per això els diem sí als tres. Perquè units en som més.  

XAVIER HERVÀS, Executiva Nacional del BLOC       [Levante-EMV 01/03/08]

Hi ha una llum rara fora. Una mena de boirina  tapa la lluna. Deu ser plena, em pense. Els llops han eixit del cau i udolen.

No he d’amagar que hauria preferit un pacte amb EU per a les eleccions espanyoles. De cara a la construcció del terce espai polític tenia més avantatges, sense dubte. Una EU -això sí- amb gent pròxima, amb gent raonable, amb gent amb ganes d’avançar en clau valenciana. No ha estat possible i no pel Bloc. El Bloc hem donat una lliçó de coherència i de pragmatisme alhora. S’ha acabat, amics i amigues, l’hora de la puresa, de la castedat a ultrança. El Bloc ja fa dies que fa política i que ha vingut a participar en la pel·lícula i no només a veure-les córrer…

Com deia el senyor Fuster i recordava el mestre Isidre, “Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres“.

Veig que la boira comença a escampar.

Vos he de reconèixer que tinc sensacions contraposades respecte al que representa Hugo Chávez a Veneçuela i, de retruc, a la resta d’Amèrica. És complicat de fer-se una idea aproximada. D’una banda, hi ha defensors aferrissats del nou règim bolivarià. De l’altra, hi ha detractors absoluts, entre els quals el grup PRISA, que no és poc cosa. D’una banda, hi ha l’amistat incondicional amb Fidel Castro o les excel·lents relacions amb el president iranià Mahmud Ahmadinejad (uf, quina companyia). De l’altra, hi ha una política que va clarament contra els interessos dels grans oligopolis. D’una banda hi ha el tancament de cadenes de televisió opositores. De l’altra, una posició de fermesa davant els EUA. He de reconèixer, però,  que em falten moltes dades al respecte…
Ara, especialment, m’agradaria que en diguéreu la vostra, que segur que molts i moltes teniu una opinió més fonamentada. Crec que són moviments que no hem de bandejar, que hem de conèixer en profunditat i, en tot cas, dels qual probablement podem aprendre algunes coses, tant del que s’ha de fer com del que no. Això, en la situació actual d’una esquerra sense gaires referències i realment molt perdudeta, podríem dir que ens convé. Vinga, animeu-vos i fem-ne un debat.

L’acte que ha organitzat el Bloc de Burjassot, per al proper 8 de novembre, em sembla molt oportú per anar coneixent què hi passa, a Veneçuela.  El Bloc de Burjassot és un bon exemple de com s’ha de treballar en molts sentits. I els resultats, en un territori que en principi no pareix especialment permeable al discurs valencianista, ho avalen. En un poble on costa trobar valencianoparlants, la presència de dos regidors del Bloc a l’ajuntament -que ara mateix constitueixen la clau per a formar majories- és tot un èxit. Tot un referent positiu per a molts de nosaltres i que mostra que no és impossible fer entendre el nostre missatge en llocs com  l’àrea metropolitana estricta.

Vos recomane assistir a l’acte i vos demane que enceteu ací el debat sobre Hugo Chávez. Per cert, ara hi ha tot un seguit de protestes d’estudiants contra el president veneçolà…

Sempre m’ha semblat una persona honesta. I això, en política, ja és paraula major. Sobretot si parles d’algú que no és del teu partit.

Ara, la carta oberta a la secretària general del PCPV anunciant-ne la seua baixa després de 30 anys és un acte de dignitat. El procés d’autodestrucció en què ha entrat EUPV (versió antiCompromís) no té aturador. I si no, vegeu l’atac personal de qui comanda a hores d’ara eixa nau contra qui ha estat el referent parlamentari  per a desenes de milers de valencians i valencianes, contra qui ha oferit sempre una actitud valenta i compromesa davant de la dreta més podrida i també davant de la marrullería que tan sovint ha representat el PSOE domèstic(at). Ja sabeu que quan no hi ha arguments hi ha qui només trau el lleu en forma d’insult, d’agressió. I el colp que li ha etzibat l’exsíndica és d’aquells que no necessiten més presentació. Misogin, li ha dit i repetit. Misogin, heu llegit bé.

Amb aquest nivell, qui no tenia encara clar on van (i ningú se n’hauria d’alegrar, d’això) ja ho sap.

Misogin, mare meua. Això és debat d’alçada intel·lectual i la resta literatura.

Molts (i moltes, uf) preferim la literatura. Amb misògins -ací sí- inclosos.

No. Més aviat trobe que la presidència de la nostra Generalitat l’ostenta un integrista catòlic, tot i que tampoc no deu ser incompatible. No sé si algú se n’ha ocupat, però el pes de l’integrisme catòlic en el govern valencià actual pot ser fins i tot més elevat que en el d’alguns dels governs de l’anterior jefe el Estado. Si a això sumem que aquest home pensa -i sobretot després de l’últim resultat electoral- que tot li para bé, les declaracions que acaba de fer respecte a Educació per a la ciutadania, en què diu que al País Valencià aquesta assignatura s’impartirà en anglés, no ens haurien pas de sorprendre.  Ara, ¿les hauríem de prendre, aquestes paraules,  com una boutade del president o com un assaig de sabotatge al currículum bàsic -educatiu- de l’estat?

Aquest senyor, que més que de boutades entén de cabotades, no sembla un gàngster com un expresident que tothom tenim al cap. Aquest senyor és realment l’arquebisbe Garcia-Gasco elegit president de la Generalitat. De la Generalitat exValenciana. D’açò últim, però, en parlarem un altre dia.