CA XAVI HERVÀS

Alguns m’heu renegat per la parada tècnica d’aquesta casa, amb certa raó. Podria dir que no he tingut temps, però no seria tota la veritat. No tenia res a dir, supose. I entrant hui, de nou, he pensat  recomençar amb quatre cosetes de mi mateix. Per què no?

*No em permeten no ser nacionalista. Per tant, ateses les circumstàncies, ho sóc per obligació i el mínim possible.

 *Quan sent allò de “ja no existeix l’esquerra i la dreta” immediatament em mire i me’n vaig una mica més a l’esquerra: hi ha tant de lloc…

*Sóc extremadament sensible i em falta malícia. He de fer-m’ho mirar segurament.

*La meua vida es divideix entre els dies que tinc migranya i els que no. Encara guanyen els segons, per poc.

*M’agrada molt fer de mestre, a l’institut. I a voltes, també, la política.

   M’ha tornat a passar, sense dubte. Fa vint anys hi vaig anar per primera vegada i vaig sentir que em calia de tant en tant tornar-hi. I no pels cursos, i no pels tallers, i no pels actes, i no pels concerts, i no pel cinema, i no per les excursions. Tot i que he estat un ésser potser massa disciplinat, i que he passat pels cursos, pels tallers, pels actes, pels concerts, pel cinema, per les excursions.   Només hi ha deu dies de Països Catalans i es diuen Prada. La gent de Catalunya i de les Illes, del País Valencià, d’Andorra, de
la Franja, de l’Alguer, de la Catalunya Nord fan l’UCE.   

   A Prada em vaig enamorar. A Prada vaig sentir per primer cop alguns dels accents d’aquest idioma nostre. A Prada vaig saber d’ Unitat Catalana. A Prada vaig visitar la tomba de Fabra. A Prada em vaig endinsar pel barri gitano de Perpinyà i em vaig emocionar. A Prada vaig estimar Cotlliure, Argelers i Banyuls de la Marenda. A Prada em vaig enamorar de Lleida.    

  A Prada vaig cantar corrandes de matinada amb Porter i Moix i amb Guia. A Prada vaig aprendre una mica de futbol americà amb Partal. I les muntanyes regalades. A Prada vaig fer les primeres rondes de nit demanant –a crits- silenci. A Prada vaig pujar a la seu vella de Lleida. A Prada vaig fer sonar la gralla d’Andorra. A Prada em vaig fer del PSM per sempre més. A Prada vaig ballar fins l’extenuació amb l’Agram. A Prada em vaig fer gran.       

   M’ha agradat enguany que vingueren Josep Àngel, Òscar i Martorell. Estic content d’haver-los-hi acostat. Veia en la seua estrena de Prada aquell xiquet que mirava el Canigó embadalit, dolça melangia, i que gaudia amb cada mot, amb cada so de cada mot del català de tothom. Enguany ens ha tocat davant d’Andorra. Ara, però, sense gralla. I Déu n’hi do, Andorra. Pere, Arnau, Maria, Marta i Albert, de Sabadell. Per cert, l’any que ve farem força perquè la representant d’Andorra arribe per fi a la fase final d’Eurovisió… Andorra mereix una nova entrada en aquesta casa petita que avui s’allarga massa. I també Jaume, de Balaguer. I Laia, d’Alcoi. I Gemma, de Tivenys, a les terres de l’Ebre. I la gent de Tavernes Blanques. I Mara, de Sueca. I la colla d’escriptors, començant per Víctor G. Labrado… I Quico Mira. I Tàrrega. I Jaume Fàbrega, l’escriptor sobretot gastronòmic i molt més, tota una coneixença i tota una coincidència:   molt amic del meu amic  Bernat Genoll, que al novembre farà 15 anys que ens va deixar…   

   També hi hem fet política. La xarrada que vam organitzar fou tot un èxit. Víctor Baeta i jo mateix vam intentar desfer alguns dels tòpics sobre el País Valencià –oh, pobrets valencians- i donàrem a conèixer més el Bloc. Hi havia gent del Bloc pertot a Prada. I hi ha respecte pel que representem, fanàtics a banda. Com aquell que ens va furtar la bandera del partit. En un espai com Prada, quin acte més mesquí. Vos en parlaré  demà, ei, si pot ser. 

He estat uns dies a Cantàbria. Fins i tot aquella gent té un nom per al seu territori, un nom compartit per tothom. Cantàbria. País Valencià, Comunitat Valenciana, València, etc. Com d’important és el nom, no trobeu?

Últimament per la proximitat de les eleccions –amb tot el que comporta de faena- i abans perquè encara no ho havia paït, el cas és que m’havia estat impossible contar ací el que em va passar fa unes setmanes.

Em van enganyar com un caragolet. Mai m’havia pensat que em poguera ocórrer una cosa així. Tothom ho sabia menys jo. Quan vaig arribar al sopar de lliurament dels X Premis Jaume I de Carlet, tots ja entaulats, un punt més estresssat del que caldria, vaig veure la sala plena de gom a gom. Hi havia molta gent del BLOC, com sempre, hi havia Miquel Àngel Estradé i Jordi Satorra, d’ERC de Les Borges Blanques -el poble agermanat amb el Casal de Carlet-,  hi havia Juli Esteve, d ’Info-TV, hi havia Tonetxo Pardiñas amb una bona colla de la junta del Micalet, amb Emili Mira i Tàrrega entre d’altres, hi havia pràcticament tots els meus germans i germanes, amb les seus parelles, hi havia la gent de Fum de Botja, hi havia els meus companys del BES del BLOC de València Paco Garcia, Oto Luque i Juli Just… Sense saber-ne res vaig anar saludant uns i altres. També Bàrbara Peris, regidora de Catadau pel BLOC, Gerard Donat, secretari comarcal del BLOC, Pepa Chesa i Rafa Castelló, Ferran Suay i Àngel Velasco. Vaig seure a l’únic lloc que quedava a la taula, entre Marga i Elena. Presentava l’acte Llorenç Giménez, el contacontes, i estava al cap de tot Pepa Caballero. Estic segur que Pepa i Bernat Nogués (Soldat) no foren precisament aliens a tot el que va passar després…

M’havia tocat presentar el premi al Bosch Marín, el primer col·legi amb línia en valencià que va haver a Carlet. Ho vaig fer pecant per excés –a diferència dels pecats a què solc sucumbir- i desfogant-me a dojo. Perquè ignorava que després ho hauria de fer de nou. 

Tot va anar discorrent de forma plàcida fins que vaig sentir el meu nom en la veu de Llorenç, i em vaig dir, ja s’ha enganyat Pepa, que jo ja he presentat el que em tocava. Però em vaig veure a mi mateix a la pantalla,  una foto de manifestació amb bandera i tot… L’únic que em sap greu és no haver estat prou despert per haver-ho assaborit més bé. Tot seguit Gerard va començar a parlar de mi. Mare meua, Gerard com  m’havia enganyat. Es tracta, però, d’enganys ben agradables. Gerard va estar brillant, laudatio inclosa. Tot seguit  vaig anar a rebre el premi a la trajectòria personal. Vaig parlar de les coses que em van eixir: l’ajuntament, l’institut, els joves, els companys. Però no vaig fer referència als inicis, fa més de vint anys, amb la gent de Carlet amb qui vaig començar a fer política: Toni Tomàs, Josep Ortiz, Emili Mendoza (tots hi eren). A tots els companys regidors de les cinc legislatures: Toni , Bernat Chenoll, Voro Garcia (alcalde), Voro Catarro, Bernat Nogués (Soldat), Maite, Voro Hervàs, Enric Camarassa, Maria Josep Hernandorena, Maria Josep Ortega, Rafa Hervàs. A la meua família, que tant de suport m’ha donat aquests anys. A la gent del BES, a la gent del BLOC d’arreu del país… A tota la gent que durant aquests vint anys de presència continuada a l’ajuntament m’ha donat suport, especialment en els moments difícils.

Em vaig emocionar quan la gent va romandre dreta aplaudint i aplaudint. Em semblaven aplaudiments sincers. Realment em vaig sentir molt estimat. Molt. Gràcies.

Una necessària i controlada intervenció quirúrgica em mena a quedar-me a casa durant unes setmanes. Vaig a    -almenys ho intentaré- acompanyar amb la ment la tranquil·litat a què el cos m’obliga. I això a 90 dies de la contesa electoral!

Després d’una onada de visites, sembla que el flux  s’apaivaga, per raons òbvies. Si la popularització del telèfon no va substituir les visites als malalts, tot i que segurament les va auxiliar, la xarxa tampoc no hi acabarà, però  col·labora, sense dubte, a una gradació més àmplia en l’acostament a l’operat . En tot cas, a casa, per telèfon, per xat, per correu electrònic,  gràcies a tots (i a totes, encara que el registre d’aquesta entrada no s’hi avé, amb tanta multiplicació genèrica políticament correcta, i més quan s’acosta el dia de la dona [treballadora?]).

Pel que veig per la finestra i segons que diuen els mapes del temps, la primavera s’anticipa. Aquest fet, gens estrany d’altra banda, sempre m’ha produït un cert plaer, tot i que també m’ha afegit un punt de melangia al meu estat natural. De tota manera, ara no podem ni tan sols pensar-hi sense una certa incomoditat: la felicitat que em dóna l’avanç primaveral s’esguita amb el fantasma del canvi climàtic que ens xupla pel garró. Què hi farem!

Ja fa olor de març pels quatre cantons. El mes del vent i dels coets, Rita, para los niños también.

Doncs hale, a amputar-se uns quants dits. Això sí, amb el permís patern. I la genuflexió de la caporala. 

Hi ha coses que m’assetgen de fa vint anys. No totes dolentes, per sort. Aquest mal de cap que em visita sense demanar-me prèviament permís, com un amic de tant de temps, algunes vegades al mes. Hi he lluitat i, de moment, m’ha vençut. Amb els anys se’n va, em diuen. Deuen voler dir que com nosaltres, que amb els anys també ens en anem… En fi, potser canvie de tàctica i deixe d’enfrontar-m’hi, perquè ni la medecina tradicional ni l’homeopatia (que últimament hi ha qui diu que és un frau) ni l’acupuntura. Ni.

Avui és el segon dia de migranya i, per tant, se suposa que demà, dia dels innocents, ja se n’haurà anat. Perquè es veu que és respectuosa amb eixa dita, que ja al Tirant apareix així (més o menys): “hoste, com peix, a tres dies put”. Doncs això, demà renaixeré com aquell que diu. Maleï…estimada migranya! 

 Comence avui a habitar ma casa, que és la teua, amb una normalitat que espanta. Vinc d’un plenari de la mancomunitat de la Ribera Alta. Molt avorrit, com gairebé sempre. Els del PP, que ara hi tenen majoria absoluta, estaven molt alterats. La major part d’ells tenen realment por de perdre. I queden cinc mesos. Van perdre a les eleccions espanyoles (i encara no se n’han recuperat) i temen que siga un cicle nou que se’ls emporte a millor vida.

En això estem. Sobretot per higiene. Perquè fan molta pudor, en general. I en particular.