L’agitador cívicocultural Isidre Crespo s’ha encabotat a dinamitzar el professorat de secundària. Conforme estan les coses, ja és faena, ja. Em va convidar a participar en una xarrada sobre professorat i compromís. Va ser una estona ben agradable, tot i tractar-se d’una plàcida vesprada de divendres: més de 40 ensenyants de secundària aplegats a l’Octubre CCC per escoltar les aportacions de Rafa Xambó i Ferran Suay i les opinions d’uns quants professors.
Al voltant de la qüestió que ens ocupa, podria presentar-me així: sóc Xavier Hervàs i porte més de vint anys fent de mestre de secundària i de regidor del BLOC al mateix ajuntament on ensenye i visc. Recorde que fa ja molts anys (de tot fa molts anys) un company a la política, en una reunió digué que les seues activitat a la UPV (era el número 2 en aquella època), a l’STE-PV i a Acció Cultural, les entenia com a parts d’un mateix projecte (i podeu imaginar si fa anys, ja que ja en fa molts també dels grans desencontres entre el nacionalisme polític i el cultural, que sembla que tot just comencen a retrobar-se, i per molts anys). Dec ser dels pocs que continuaren al BLOC, a Acció Cultural, als Casals Jaume I (més a l’STE-PV, etc, etc). Em costa poc apuntar-me a les coses en què crec i molt anar-me’n.
A Carlet, els plenaris de l’Ajuntament es retransmeten per la televisió local des de fa gairebé vint anys també. Imagineu l’endemà de cada ple a l’institut: “anit et vaig vore a la tele”, el comentari més reiterat entre els alumnes, supose que més que res per a intentar desviar l’atenció sobre pronoms febles o els connectors d’oposició o contrast. Evidentment, cal desllindar una cosa i l’altra: l’activitat política concreta i la d’ensenyant. Això no vol dir, però, ni de bon tros, que la nostra tasca a l’aula s’acaba amb la correció esquerpa dels exercicis de combinació de dos o més pronoms. Altrament, sempre he cregut que la meua obligació era abocar-los clarament el que crec respecte del món –i el món comença per Carlet, en aquest cas- perquè ells puguen pensar per si mateixos. Açò que he dit pot quedar molt bé ( o no) dit ací. Practicar-ho és més complicat: edats distintes, grups difícils, qüestions elementals d’ordre, interessos en principi allunyats dels nostres…Uf. Davant d’això, idees clares (fins on puguem) i anem allà. I com pesa l’autocensura, Déu meu. País Valencià, català (la innombrable que deia aquell peculiar, per ser suau, primer director de RTVV [per cert, recuperar l’estima per Canal 9, la decència només en aquest mitjà, una de les primeres tasques del nou govern valencià a partir del 28 de maig: perquè anem a guanyar; i aquest camí ha començat amb un Compromís parit –és cert- amb els dolors propis del part]). Les paraules són importants, són l’únic important, sobretot en un mestre. Que còmode Comunitat Valenciana, mai català, no parlem de Països Catalans ni res de semblant, etc. L’autocensura (induïda molt sovint) als llibres de text.
Enguany done 2n de batxillerat i nouvinguts. Els meus xiquets i les meues xiquetes de Romania, Moldàvia, Ucraïna, Algèria, Marroc, Argentina i Colòmbia. No m’hi estendré, però es tracta d’una experiència especialment enriquidora (i no és un tòpic, que no em cal). Uns textos publicats i que han donat una resposta relativament ràpida a aquesta tipologia d’alumnes, d’una excel•lent editorial de la meua comarca, en el seu segon volum, o siga, després que els alumnes ja han passat un parell o tres de mesos en contacte amb la llengua i el món d’ací, diu: “Qui som: sóc Anna, sóc Vicent. On vivim: esta és la nostra terra: la Comunitat Valenciana. Som uns 4.500.000 ciutadans. Què ens representa: estos són els nostres símbols” (hi apareix una senyera aproximadament estatutària, amb mig mil•límetre de blau [en tot cas, al llibre que diem s’hi beslluma la mala consciència dels autors]) Després continua el llibre: “Com parlem”. Res d’on es parla aquesta llengua dels nostres pecats. I els autors d’açò són els amics, els nostres, nosaltres mateixos. Autocensura. Autocensura. Autocensura. Hui Alica i Daniela, romaneses, en pregutar-los per a què els servia aprendre valencià m’han dit que “per a estar més amb la gent de Carlet, que tots parlen valencià”, o siga per a trobar-se més integrades.Tot seguit els he preguntat on més es parla. M’han contestat que a Barcelona i a Mallorca. “A Girona”, ha afegit Alexandra. “També a Andorra”, els he dit. Aprenen de pressa, uns més que altres, clar, però primer que res cal que sàpiguen per a què serveix aquesta llengua, on es parla, qui la parla. Avui han ballat el Joan Petit (amb 14 anys) com a boges, boges adorables. El gran repte dels immigrants que reclama a crits el nostre compromís. I enguany, a més d’ells, tinc els dos grups de segon de batxillerat. Fa uns anys, els nostres governants tingueren la bona pensada de fer perdre el temps en 2 assignatures (valencià i castellà) fent exactament el mateix, fent que el curs s’abocara a l’objectiu de superar la prova del selectiu: un comentari de text hiperformal. Isidre Crespo en sap una miqueta, d’això. Imagineu-vos com va, que un alumne fins i tot pot aprovar el comentari de text de la selectivitat sense haver entés el text, el contingut del text. Fent açò, es menystenia els temes d’història de la llengua i de sociolingüística, en una edat (17-18 anys) aptíssima per a assumir plantejaments, començar a pensar i consolidar-los per al futur. Davant d’aquest fet, hi ha dues opcions: comentari, comentari, comentari: adequació, coherència, cohesió. O comentari + continguts + història de la llengua + sociolingüística + literatura. O siga, o renúncia o compromís. Compromís, naturalment. Un alumne de 2n de batxillerat em fa la setmana passada: “pega’ls canya, que estan adormits”. Un alumne espavilat i ja nacionalista (en el millor sentit del terme), clar, que em demana més. Cal dir la realitat, però posant-nos a un pam d’ells per poder arrossegar-los, obrir-los els ulls i la ment. Hui, a última hora, me’ls he assentat al voltant i els he explicat l’acte de l’Octubre. I m’han dit que prefereixen un professor que trenque l’espai, que vaja una miqueta més enllà de la pura assignatura. Els he explicat la dificultat a ESO, per exemple, que ells també entenen. Un dels alumnes m’insisteix que el que troba més interessant és que professor i alumne trenquen barreres… Hi ha, com hem vist a la xarrada, un gran desencís entre els professionals d’aquesta feina. Els professors responsabilitzem els pares i els pares els professors i els altres pares, “la societat”. Tots en som responsables. I nosaltres tenim molt a dir. Francesc de Paula Burguera sempre ha confiat, per exemple, el cent per cent del futur de l’idioma, de la cultura, del país als mestres. Potser és un pèl massa. Segur que és un pèl massa. Hi ha els mitjans de comunicació, posem per cas. Pensem que és més còmode per al professor cenyir-se als pronoms febles o als connectors textuals en exclusiva. Dubte molt d’eixa comoditat. I la nostra satisfacció personal? Intentant evitar-nos problemes acabaríem en una mediocritat pàl•lida que no deu pagar la pena de viure. Com diu aquell poeta estimat de Roda de Ter,
“De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de disciplent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemenement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer[que tot no està per fer, ja] i tot és possible.” 
Fusterianament (amprant-li el mot a Isidre).
