MATCH POINT: LA SORT DELS CAMPIONS?

Xavier Hervàs — Wed, 24 Jan 2007 12:17:53 +0000

He anat al Casal de Carlet a veure de nou, entre amics, l’última pel·lícula genial de Woody Allen, Match point. És cert que encara no n’he vist l’última, però és complicat que aquest filoeuropeu intel·ligent puga acumular, en uns mesos de diferència dues obres excelses. M’ha agradat, fins i tot, més que la primera volta. I supose que és normal. Com passa amb el vi, amb el cuixot, amb aquella ciutat que t’encisà o amb el sexe estrenat. I ja no parle només de totes les referències literàries, com Dostoievsky, evidentment: crim i càstig, que amera tot el film, o el Txèkhov que apareix a l’escena xopa de passió entre el blat que mantenen Nola –Scarlett Johansson, uf- i Chris Wiltonni –Jonathan Rhys Meyers, esplèndid- del repàs operístic que hi fa, amb el mític Enrico Caruso inclòs, lluny del seu jazz novaiorqués i a prop d’Europa. Parle de la consciència i de l’atzar. De la consciència quan pot suposar l’únic càstig a rebre. I em demane si aquest aspecte deu ser o no majoritari entre aquelles persones –potser totes, en una o altra mesura- amb la càrrega d’actes perversos fets amb impunitat. Hi ha consciències exculpatòries per se? Hi ha persones que viuen sense cap càrrec de consciència? I vull dir en la vida personal i en la vida pública. Per exemple els responsables de la mort d’una o d’un milió de persones. Per exemple els corruptes que tenim tan a prop. Hi ha dimonis per persones? No ho sé, igual aboque un bon grapat de la meua ingenuïtat, però em costa de creure. Hi ha un parell o tres d’actes a la meua vida –objectivament insignificants, fins i tot vos en riuríeu- que encara em menen al desfici en recordar-los, i no arriben ni a allò que quan érem xicotets en dèiem pecat venial (no sé si encara oficialment hi ha la distinció entre venials i mortals, per cert). Quan diem: és una mala persona, estem reconeixent-ne també la seua consciència bruta a l’extrem? D’altra banda, quantes coses fem d’amagat nosaltres mateixos que no faríem mai en presència d’altri? Quantes coses podríem arribar a fer si sabérem que ningú se n’assabentaria mai? Però realment les faríem? Podríem viure amb el record permanent d’actes cruels i indignes? Pense que no, i em costa creure que hi haja gent que ho faça així. O sí que hi ha dimonis de debò entre nosaltres? O tots en som, de dimonis? “Tothom s’imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix”, diu Fuster al Diccionari per a ociosos”. La consciència, ai.

D’altra banda, els que heu vist Match point recordeu que al final, com en un partit de tennis, tot pot canviar en un instant: si la pilota toca la part superior de la xarxa pot passar o no a l’altra banda, i en un moment la vida pren –o no- un camí nou. L’anell que tira Chris al Tàmesis. El dia aquell que vam decidir estudiar Filologia. Entrar en política. Viure en parella. Ho vam decidir realment? Probablement les nostres decisions –en cas que n’hi haja, que això seria un altre debat- vénen precedides de moltes pilotes que han botat o no la xarxa, de molts anells que s’han quedat o no al malecó. És això l’atzar? Si poguérem veure completa la pel·lícula de la nostra vida, probablement hi hauria un fum de sorpreses.

La sort, diem una volta i una altra. Bona sort. Mala sort. La sort dels campions, que diuen al món del futbol. La sort dels campions? I la dels miserables?

CA XAVI HERVÀS » CINEMA

MATCH POINT: LA SORT DELS CAMPIONS?