CA XAVI HERVÀS

[Article publicat a Lluc, revista mallorquina de cultura i d’idees]

 ……………………………………………………………………………………………..

D’UPV AL BLOC: EL LLARG CAMÍ DEL NACIONALISME POLÍTIC VALENCIÀ 

El fracàs de la transició

La configuració del mapa polític valencià de la transició és, sense cap mena de dubte, a la base de la precarietat  que el valencianisme polític –el nacionalisme polític valencià d’arrel fusteriana- ha vingut arrossegant des del seu naixement unitari a partir de mitjans dels anys 80. Els fracassos (ben relatius si ho mirem des de la perspectiva actual) del PSPV (Partit Socialista del País Valencià) en les primeres eleccions generals de la democràcia (al voltant de 30.000 vots, un 1,6%) i de la UDPV (Unió Democràtica del País Valencià), organització nacionalista democratacristiana (47.000 vots, el 2,5%) i la seua desaparició gairebé immediata –integració del PSPV en el PSOE i d’un sector de la UDPV en la UCD- deixaren un mapa polític ocupat exclusivament per forces estatals: PSPV-PSOE,  UCD i PCPV (secció local del PCE). Els intents posteriors per bastir forces polítiques pròpies fracassaren a les urnes (cas del PNPV –Partit Nacionalista del País Valencià- o d’altres opcions electorals com el BEAN –Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional-, d’àmbit de Països Catalans) i no va ser fins el 1982 que va començar a conformar-se una opció política, Unitat del Poble Valencià (UPV), que, en les eleccions autonòmiques de l’any següent,  va aconseguir 58.000 vots (el 3,1%), un resultat esplèndid si pensem que es tractava d’una organització pràcticament sense estructura que encara no havia realitzat ni tan sols el seu congrés constituent. Alhora que s’obria l’esperança per consolidar un projecte polític nacionalista, va començar també a fer-se ben palès el que seria  l’entrebanc més important per al valencianisme polític, que no ha pogut superar sinó prenent algunes dreceres incòmodes: el mínim del 5% a tot el País Valencià per poder accedir a les Corts Valencianes. 

No s’entendria massa res si no deixàrem caure que la transició al País Valencià va suposar, en primer lloc, un enorme miratge on al principi semblava que el nacionalisme impregnava transversalment l’ideari de la gran majoria de les formacions polítiques. Tothom defensava (sembla) les llibertats nacionals del poble valencià, tothom defensava (sembla) la llengua i la seua unitat, tothom defensava (sembla) el país –i amb ell, la denominació País Valencià- i la senyera compartida de les quatre barres. Aquest fet ens ajuda a entendre la ràpida defecció dels partits nacionalistes, tot diluint-se fins arribar al no-res, en organitzacions d’àmbit espanyol. Això, al capdavall, ha pesat com una llosa ben difícil d’aixecar, ja que ben prompte es va veure que, mentre que d’una banda la UCD atiava l’anticatalanisme més ferotge, el PSPV-PSOE conservava les sigles del que havia estat  –això sí, fugaçment- un projecte ben engrescador per als nacionalistes valencians, però buidant-les completament de contingut. 

Quasi en paral·lel al naixement de la UPV, ho va fer també, de la mà de l’hereva del franquisme Alianza Popular, Unió Valenciana (UV), l’organització dretana anticatalanista (terrible redundància en aquest país) que prompte assoliria uns resultats electorals força importants, amb uns màxims a principis dels anys 90 (209.000 vots a les eleccions autonòmiques del 1991, el 10,5%), a partir dels quals va anar minvant el seu pes fins a la pràctica desaparició en l’actualitat, devorada pel PP, el mateix cau d’on va sorgir. 

D’UPV al BLOC

La UPV va nàixer com la força unitària del nacionalisme polític valencià i amb un posicionament ideològic d’esquerra plural i marcadament ecologista. Allò que l’antic PSPV havia balafiat en un tres i no res, calia anar recuperant-ho a poc a poc i amb molt de treball. El nou projecte nacional anava escampant-se, però els resultats electorals posteriors al primer congrés del partit (“Tot està per fer, tot és possible”, 1984), foren decebedors: 40.000 vots (1,9%) i, després d’un debat enormement tens, la UPV, per un marge ben estret, va decidir presentar-se conjuntament amb IU per traure representació parlamentària. Per primera vegada dos diputats nacionalistes, Pere Mayor i Aureli Ferrando, s’asseien amb ple dret als seus escons del Palau de Benicarló, seu de les Corts Valencianes. Van quedar assolits, doncs, els objectius, però amb un cost intern important, ja que es va produir al si del partit una escissió protagonitzada pels que s’havien oposat al pacte i que fundarien un nou partit -el Partit Valencià Nacionalista (PVN), liderat per Pepa Chesa- més moderat en els seus posicionaments polítics i que, anys després, tornaria amb els seus antics companys de viatge. Fet i fet, l’experiència amb IU (que, mentrestant fundà EUPV i es va dotar d’una imatge nacionalista per contrarestar l’entusiasme minvant de l’electorat pels referents comunistes) no es tornà a repetir i la UPV va xocar novament i reiterada (1991, 1995) amb el topall del 5%, esdevenint un altre cop força extraparlamentària i començant una llarguíssima travessia per un desert dur però amb algun oasi que n’ha permès durant dècades la vida –precària, però vida al cap i a la fi. 

Una vegada més, unes eleccions generals espanyoles amb uns resultats especialment dolents (26.000 vots, 1%) marcaven un nou punt d’inflexió. El Congrés de L’Eliana de 1997 va ser sense dubte el més important des de l’inici i marcà dues fites crucials. D’una banda, la UPV clarificava l’espai nacional a què es dirigia –el País Valencià- en consonància amb les tesis que Joan Francesc Mira va plasmar al llibre Sobre la nació dels valencians i, de l’altra, s’apostava per la creació d’un Bloc Nacionalista Valencià (BLOC) que s’obrira més a la societat valenciana i on pogueren encabir-se totes les sensibilitats del nacionalisme polític valencià, sempre que s’acceptara la unitat de la llengua catalana, tot això sense renunciar a un missatge netament progressista. De fet, ben aviat es va veure que s’havia encertat el camí. Per primera volta es va ultrapassar la xifra dels 100.000 vots en unes eleccions  (102.000 vots, autonòmiques de 1999), tot arribant a quadruplicar els resultats de les eleccions espanyoles de tres anys abans. Malgrat l’enorme creixement, 4 dècimes separaren el BLOC de poder assolir de forma independent l’entrada al parlament autonòmic. Un 5% que sí que va obtenir en les eleccions locals celebrades el mateix dia, seguint una dinàmica que s’arrossega des de 1995, de traure més vots locals que autonòmics, fruit del gran creixement de l’estructura nacionalista pertot arreu del país, un creixement que no pot traslladar tot el seu potencial local al vot autonòmic. També és ben revelador el resultat de les eleccions europees del mateix dia, que amb prou feines arriba a la meitat del vot autonòmic, cosa que ve provocada  en bona mesura per la manca d’identificació de gran part de l’electorat del BLOC –situat majoritàriament a l’esquerra-  amb CiU, que lidera la coalició europea. Una coalició, per cert, on sempre (almenys fins ara) ha estat el PSM, amb el qual primer la UPV i després el BLOC sempre  han mantingut unes relacions excel·lents. 

Un 5% destinat, sobretot, als nacionalistes

El BLOC va continuar creixent pertot arreu del país aconseguint l’estructura més gran que ha tingut mai un partit nacionalista al País Valencià. La presència independent al parlament autonòmic apareixia com una realitat cada vegada més factible en la contesa electoral següent, però probablement un error greu de comunicació amb l’electorat, el fet de no aclarir si, un cop a les Corts, el BLOC donaria suport al PSOE o al PP per a la presidència de la Generalitat, va ser decisiu perquè un 0’2% separara de nou el valencianisme polític de la política parlamentària valenciana. El PP, que, després de 12 anys de domini del PSOE local,  havia conquerit la Generalitat el 1995 mitjançant un acord amb UV (conegut com el pacte del pollastre, gestat com va ser en el despatx d’un empresari avícola, concepte encunyat per un dels protagonistes, el líder anticatalanista González Lizondo), aconseguia la seua primera majoria absoluta el 1999 (ja sense presència parlamentària d’UV) i la va reafirmar el 2003 en què tornava a haver unes Corts només amb tres grups: PP, PSOE i EUPV. Els 114.000 votants del BLOC van quedar sense veu i, per primera vegada, el nacionalisme polític valencià superava en vots autonòmics UV, que continuaria el seu camí cap al no-res. Mentrestant, el BLOC palesava amb tota la cruesa la seua pròpia  realitat: vora 140.000 persones donaren el seu suport a les candidatures locals del BLOC. Paradoxalment   –o no tant-, en unes eleccions –les locals- on el BLOC no abastava tots els municipis del país,  continuava tenint molta més incidència electoral en termes absoluts que a la contesa autonòmica. La por de l’electorat  que el BLOC no superara el llistó electoral mínim i la indefinició que hem esmentat més amunt abocaren el nacionalisme polític valencià a quedar-se, tot i el seu potencial,  més a prop que mai,  però encara a la part de fora de les portes del Palau de Benicarló, mentre que alhora assolia més representació també que mai als ajuntaments valencians, amb 300 regidors i una vintena d’alcaldies. Amb l’excepció important de les grans ciutats –València, Alacant i Elx- el BLOC s’havia anat posicionant amb molta força a la major part de les comarques valencianes. Eixa ha estat una de les claus més rellevants que expliquen la resistència del partit en els setze anys (1991-2007) de vida fora de la màxima institució valenciana i dels grans nuclis urbans (només Castelló de la Plana té presència valencianista municipal ja des de l’època de la transició, amb alguna breu interrupció). La vitalitat a les poblacions mitjanes i petites del país i la seua influència en la vida institucional local d’arreu del territori ajuden a entendre per què una força política que resta fora del parlament valencià i de l’espanyol, una força política extraparlamentària la major part de la seua vida, no solament no ha desaparegut del mapa polític sinó que s’ha refet de totes les caigudes i ha anat augmentant en nombre de militants (fins arribar als 2.700 actuals, un autèntic rècord en aquest país), en estructura territorial i en presència pública i institucional.  

En part, per tant, els objectius que van perseguir les forces polítiques d’àmbit espanyol que van aprovar la barrera del 5% a l’Estatut valencià (1982, un any després del colp d’estat) s’han complit. I diem  en part perquè, si bé és cert que hi han impedit la presència independent del valencianisme polític,  no n’han aconseguit la desfeta i, les paradoxes que té la vida –també la política-, partits que es van oposar a eliminar  el 5%, com ara el CDS o UV, van caure ben aviat en no arribar-hi. PSOE i PP no han aconseguit fagocitar el BLOC però sí que l’han reclòs durant molts anys als ajuntaments, en una mena d’arrest domiciliari municipal. 

Encerts i errors del valencianisme polític

És evident que el valencianisme polític no ha fet un camí exempt d’errors, alguns dels quals tenen l´origen a la transició i a la (mal) anomenada batalla de València, la resolució de la qual va ser enormement negativa per al País Valencià en aspectes crucials per al nacionalisme polític, com ara la derrota en tots els fronts de l’univers simbòlic: la denominació Comunitat Valenciana en compte de País Valencià, la senyera  de la ciutat de València en compte de la senyera de les quatre barres (amb un altre distintiu, com ara l’escut de la Generalitat, que va ser la primera que es va utilitzar al Consell preautonòmic) o el no reconeixement de la unitat de la llengua catalana. El llibre de Mira esmentat adés i el Congrés de L’Eliana van representar per al valencianisme polític passes endavant en aquest sentit, assumint els errors (probablement indefugibles) del moviment valencianista, per exemple en la qüestió de la senyera oficial, amb la qual, després d’un quart de segle  s’identifica gran part de la ciutadania valenciana. O l’aclariment del País Valencià com a nació (política). En aquest sentit, és ben revelador que el màxim òrgan entre congressos de la UPV era l’Assemblea de País mentre que el del BLOC és el Consell Nacional. El BLOC, a l’article primer dels seus estatuts proclama com a objectius “l‘exercici de la plena sobirania nacional del poble valencià, mitjançant el reconeixement del dret a l’autodeterminació”. No obstant això, també és cert que s’hi afegeix que  “sense renunciar, quan en el nostre cas la societat valenciana així ho desitge, a formar part d’una associació política amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història”. Fet i fet, el BLOC encara ha de fer més passes en aquest sentit per tal de ser percebut com el partit que defensa els interessos del País Valencià. El valencianisme polític va caure en tots els errors possibles en la transició i després. Bo seria, doncs, assumir-ho i corregir-ho amb intel·ligència. 

El fet d’haver efectuat uns canvis importants en el missatge polític, des de ser “l’esquerra verda valenciana” fins a vestir-se de color blau en el moment de l’aproximació a Convergència Democràtica de Catalunya,  també sembla que ha tingut costos electorals. De tota manera, un recorregut tan llarg i amb tants obstacles justifica a bastament aquestes ziga-zagues polítiques. D’altra banda, el BLOC és un partit que integra unitàriament el nacionalisme valencià progressista i, per tant, és lògic que aculla diverses sensibilitats ideològiques, que han de ser traslladades a l’exterior com un enriquiment, una suma en positiu, més que no com una font d’incoherències. Així, l’aparició de corrents d’opinió al si del BLOC han de veure’s com una oportunitat per connectar amb diversos segments de la societat més que no com elements de confrontació i de sectarisme. La trajectòria del primer dels corrents, el Bloc d’Esquerres i Sobiranista (BES), no ha fet sinó confirmar com de rendible pot esdevenir-ne el treball per al conjunt del BLOC.

  Tanmateix, sense cap  dubte, s’ha encertat més que no s’ha errat i la prova és la persistència creixent del projecte polític d’UPV/BLOC malgrat tot el conjunt d’adversitats encapçalades pel reiteradament esmentat 5% per a entrar al parlament autonòmic. Pensem només en com hauria influït aquesta barrera en formacions com el BNG, ERC, EA, etc. que, en diversos moments de la seua història, no han assolit aquest percentatge i, no obstant això,  han obtingut representació en els seus parlaments respectius, amb tot el que  suposa de consolidació, avantatges evidents i garantia de continuïtat. 

Després de les eleccions del 2003, com dèiem, amb les expectatives de nou truncades, Pere Mayor, cara i ulls del projecte des de gairebé el naixement de la UPV, deixà pas a un nou lideratge en la persona d’Enric Morera, un procés que només podem valorar positivament, ja que Mayor va saber interpretar el moment del projecte, necessitat de canvis també en els referents personals. Cal assenyalar aquest fet com un dels havers del BLOC: un relleu dut a terme amb èxit, cosa que no era tan fàcil després de l’empremta deixada per l’anterior secretari general, principal actiu del partit durant quasi dues dècades.   

El present

L’any 2007, conscients que el projecte del BLOC era ja madur, que no es pot demanar indefinidament a l’electorat que et done suport sense aconseguir representació i que el BLOC no es podia permetre quedar de nou fora del parlament, va apostar per un pacte amb EUPV i altres forces minoritàries de l’esquerra per tal d’intentar, d’una banda,  acabar amb la majoria absoluta del PP i configurar un govern alternatiu i, de l’altra, evitar unes Corts bipartidistes i obtenir representació parlamentària per al nacionalisme polític valencià. Tot i comptar amb l’oposició frontal de la direcció d’EUPV, la pressió social va obligar aquesta organització a acceptar la coalició electoral, encara que imposant un pacte que menystenia enormement el pes específic del BLOC. Fet i fet, el resultat electoral de Compromís pel País Valencià –aquesta va ser la marca escollida per a l’acord- no va atènyer les expectatives plantejades i, si bé no va poder evitar una nova i abassegadora victòria del PP, sí que barrà el pas a unes Corts Valencianes on només hi haguera hagut espai per a PP i PSOE i, després de 20 anys, tornaven a entrar al parlament valencià dos diputats nacionalistes, Enric Morera i Josep Maria Panyella, però –a diferència de fa 20 anys- tenint darrere un partit molt més estructurat i fort, amb una representació important als municipis valencians, ara ja sí clarament com  la tercera força política del país. 

Hem comentat més amunt que EUPV va nàixer volent pescar també en el nacionalisme. Al seu si ben aviat van configurar-se dues ànimes, la comunista més tradicional i la que va acabar agrupant-se a l’entorn d’Esquerra i País. Certament, aquesta pàtina nacionalista de la marca EU va esgarrapar a UPV/BLOC, en diverses ocasions, vots probablement decisius.  

Durant els últims anys, aquestes dues maneres d’entendre EU han esdevingut irreconciliables. Després de les eleccions autonòmiques del 2007 el corrent Esquerra i País –reconvertit en el partit Iniciativa del Poble Valencià- s’ha escindit i els seus dos diputats conformen, junt als dos del BLOC, la majoria del grup parlamentari de Compromís. La major coincidència amb el BLOC va fer que es constituïra –a corre-cuita- una coalició electoral entre aquests dos partits i Els Verds-Esquerra Ecologista per a les eleccions generals espanyoles del 2008, amb un resultat decebedor, provocat, en gran mesura, pel vot de la por, que s’ha endut per davant bona part dels suports del nacionalisme perifèric i l’esquerra de més enllà del PSOE. No obstant això, ara per ara hi ha la voluntat d’aquestes forces per continuar col·laborant en el futur. 

El futur del BLOC: valencianisme i modernització

Si bé és cert que UPV/BLOC ha fet el seu llarg camí sent durant molts anys la cinquena força política del País Valencià i ara és clarament la tercera, amb una posició més consolidada que mai, la realitat política cada cop més polaritzada entre les dues grans forces espanyoles avisa que el futur no serà gens fàcil i caldrà filar ben prim en la recerca de l’espai polític a ocupar pel BLOC. Prèviament caldrà anar corregint un dels handicaps principals que ha tingut UPV/BLOC, el fet d’aparèixer com una mena de confederació de blocs locals, amb diversos missatges ben sovint contradictoris. La presència a les Corts Valencianes hi pot ser decisiva, ja que per fi pot marcar una línia política clara i unívoca.

  D’altra banda, per entendre el present i albirar el futur amb certes garanties, cal remuntar-nos de nou als inicis i recordar que l’expansió del nacionalisme valencià d’arrel fusteriana, a final de la dictadura i principis de la democràcia, es va deure al fet de presentar la recuperació de la identitat nacional valenciana d’arrel catalana com a idea lligada indestriablement a la modernització i l’europeïtzació d’una societat ofegada pel franquisme,  i que aquest projecte –com hem apuntat més amunt- va fracassar durant la transició, és a dir,  no assolí força suficient per convertir-se en hegemònic culturalment o ideològicament, ni tan sols amb una incidència remarcable en l’àmbit polític, tot i que no es va extingir –i el BLOC n’és una prova fefaent, com també ho és el fet innegable que  la reivindicació de la identitat nacional valenciana es troba present en el debat cultural, cívic i polític valencià. Cal no oblidar, d’altra banda, que les dades sobre la consciència nacional valenciana no deixen lloc a dubtes: només un 2% s’identifica com exclusivament valencià –o català- enfront d’un 12% que se sent exclusivament espanyol o al voltant d’un 55% tan valencià com espanyol. O per exemple, segons el darrer estudi sobre el grau d’espanyolisme, els valencians i les valencianes s’autoposicionen en el 7,16 (en una escala de 0 -mínim espanyolisme- a 10 -màxim espanyolisme-), fins i tot bastant per damunt de la mitjana espanyola (6,72). Aquestes dades –ben  diferents a les de la resta de territoris de l’estat amb identitat cultural distinta a la castellanoespanyola- no constitueixen sinó el reflex numèric del fracàs del nacionalisme durant la transició i la incapacitat per subvertir el procés en els anys posteriors, tot i la ben meritòria persistència del BLOC en l’àmbit polític o d’organitzacions com Escola Valenciana o Acció Cultural en l’àmbit cívicocultural. En l’assumpció de la nostra pròpia història recent com a país i com a moviment de redreçament nacional, es troba la clau per mamprendre el futur amb garanties d’èxit. El BLOC resultaria inviable com a organització política amb una ideologia exclusivament de defensa de la identitat nacional. De fet, si ha pogut continuar i enfortir-se en contextos tan adversos ha estat, sobretot, per la capacitat de conjugar la seua proposta valencianitzadora amb discursos progressistes enganxats al territori. 

Ara, quan, per a la major part dels nostres conciutadans i conciutadanes, la modernització del país ve encarnada pels projectes faraònics del PP, el BLOC ha de ser l’organització política que faça del nacionalisme, a semblança de la proposta de Fuster, un moviment polític que confegisca una nova proposta de modernització de la societat valenciana, una  proposta allunyada tant dels paràmetres culturals definits pel “pensament únic” com d’un pensament radical antisistema  de rebuig absolut al marc cultural majoritari. Aquesta alternativa de nova modernització s’ha de situar en l’espai de la crítica progressista alternativa a PP i PSOE i ha de constituir la base del tercer pol de la política valenciana, un tercer espai que ha de reconèixer la realitat cultural i ideològica en què la gran majoria de la societat valenciana es troba instal·lada -sembla que ben confortablement, d’altra banda-, ha de fer una crítica radical de les conseqüències polítiques, econòmiques, socials i culturals que naixen d’aquesta realitat i ha d’oferir, en positiu, alternatives que qüestionen implícitament el model “únic”. Aquest és l’enorme repte que té al davant la part nacionalment més conscient d’aquest país, un País Valencià que, parafrasejant Raimon “encara anem fent”. I és el BLOC (amb totes les seues contradiccions però amb tot el seu bagatge i potencialitats) l’únic referent polític que té possibilitats de portar-ho endavant. 

XAVIER HERVÀS