“ARA VOLEN TREBALLAR COM NOSALTRES”
5 05 2008
L’altre dia, una alumna del segon curs de batxillerat va dir, referint-se a les persones immigrants: “Ara volen treballar com nosaltres“. Paràrem el debat i vam apuntar la frase a la pissarra. I a la pissarra la frase feia una mica de por. I en continuàrem parlant. Per a ella, no hi havia cap nouvingut bo. “Excepte el meu dentista“, va afegir.
Hui una xiqueta de primer d’ESO (12 anys) ha insultat una companya d’origen algerià dient-li “immigrant” com qui escopeix donzell amarg. L’altra s’ha tornat amb una puntada de peu a la canella.
La xenofòbia i el racisme tenen molt de camí per davant en aquest estat. I hi ha personalitats ben dignes que se’n voldran aprofitar -com ja feren en la campanya electoral de març.
“L’odi a l’estranger, al foraster, ha estat, sempre, i a tot arreu, causa de grans bestieses i de decisions sublims, de crims salvatges i de poemes preciosos, de sacrificis sagrats i d’abusos remuneradors… […] L’antiga xenofòbia, l’autèntica xenofòbia, l’odi a l’estranger, tanmateix, perdura i perdurarà per molt de temps encara. Ni que siga mentre els Estats tinguen escoles obertes…” (”Xenofòbia”, del DICCIONARI PER A OCIOSOS fusterià)
No he pogut -ei, ni volgut- evitar d’anar a l’altra font. Una, la vida, l’aula, la del carrer… l’altra, la dels pensadors que ens ofereixen “raons” per entendre la vida i, tant de bo, punts de partida per nous camins. Tal vegada ens manca, als d’ací -que en diria la teua alumna, Xavi-, examinar detingudament quan nosaltres hem estat “els altres”. Ai, la història, quan hom la coneix, ni que siga mínimament, ens il·lustra de quantes ignoràncies hem convertit en arguments! (I perdó, de nou, pel sabor suecà del pensament).
Jo acostume -i acostumava en les meus aules- a recordar-los que els sr. Colom i companyia no hi portaven documents; bé la seua força, física, naturalment. Una interessant lectura per a aquests joves seria “La selva”, del volum d’articles de Manel Rodríguez Castelló ELS DIES CONTATS (2002, Ed. El brosquil). “Amb l’espasa en una mà i el l’altra el catecisme, aquells aborígens europeus es dedicaren a civilitzar… a espoliar el nou món, instaurant-hi l’imperi de les seues lleis.” I ara, tan orgullosament, els volem fer fora. Ara, que vénen a viure amb els que els “civilitzàrem”…
Si tota la vida hem sentit allò de “treballar com un negre” (”per a viure com un blanc”, que hi afigiria el Samuel Eto’o), quin mal fan aquests nouvinguts per voler treballar com nosaltres? Que no hi tenen dret? Que tal vegada aquest món és nostre? Sí, cal, ara més que mai, “revisar” les lliçons d’història que hem rebut i les que encara rebem -i no només a les aules- els nostres joves.
La selva tropical, diuen, va desapareixent, en benefici d’un món construït a la manera occidental. I nosaltres estem convertint el planeta que ens ha estat regalat per la història en una selva inhabitable.
Gràcies, Isidre, per dir-ho tan clar i per aportar idees -la història- que ens poden ajudar en les aules i també fora. M’apunte el llibre de Rodríguez Castelló, que no conec.
Quina llàstima…! Com frenem uns sentiments xenòfobs una vegada activats? Com li expliquem a aquesta xiqueta que els seus companys “nouvinguts” son fills de persones que un dia van deixar les seues cases per buscar un futur millor? Que abandonar el seu país, és un procés dolorós, i poden ser molts els motius: des de la gana, la misèria o l’ànsia de llibertat. I ara, dia a dia, els recordem la seua condició d’indesitjables, els recriminem les dificultats de la nostra societat per compartir els nostres recursos “socials” amb ells… Quina llàstima!
Potser aquesta xiqueta, molts dels seus companys i tots nosaltres, ens hauriem de posar a la seua pell. Que senten els primers dies quan arriben? Ni tan sols entenen les mirades, ni tan sols entenen els insults…
I la xenofòbia va en alça, no hi ha cap dute, alimentada dia a dia pels mitjans de comunicació, per una opinió pública contaminada.
Però mostrem també les experiències meravelloses de convivència entre alumnes “autòctons” i inmigrants!! La millor amiga de la meua filla és musulmana, Myriam. Molts divendres dina amb ella i tota la seua familia. Fins i tot ha aconseguit que dinen tots en la mateixa taula (sembla q les dones ho feien a la cuina), parla amb ella de violència masclista, de sentiments, d’amors d’adolescent… De vegades quan es queda a dormir a sa casa, torna contant-me els dolços que prepara sa mare per desdejunar, el gustet de les espècies…
Ens queda molt per veure, … i els professors i els politics encara som a temps per aturar-ho ( almenys vull pensar-ho).
L’experiència de la teua filla és d’aquelles que valen la pena.
Dius que som a temps d’aturar-ho, i supose que expresses un desig compartit, però em sembla que la realitat ens diu que en els pròxims anys la xenofòbia serà el primer dels gran problemes de la nostra societat (si no ho és ja de forma soterrada).
Tots els dies, cada vegada més, també escolte a l’aula comentaris d’aquest tipus. Normalment,clar, els talle i intente fer reflexionar als alumnes. Que imaginen que un dia els seus pares els diuen que han d’anar a viure a un altre país lluny dels seus amics i familiars. Que arriben a una escola on no entenen res del que els diuen i on no tenen amics. Però últimament deixe que els alumnes diguen el que pensen, sense fer comentaris. I em fa por. Crec que sí, que la xenofòbia és un problema greu ja. També crec que podem i hem de fer alguna cosa.
buscant,buscant informació del PAI de benimodo he arribat ací,XD
SUPOSE Q SI ENTRES AL FOTOLOG SABRÀS QUI SÓC DE SEGUIDA,UN VELL ALUMNE DE BENIMODO, Q ERA MOLT GOS EN CLASSE.
RES MÉS,JA ENTRARÉ A VEURE SI HAS CONTESTAT,O AGREGAM EL Q VULGUES
VINGA,UNA ABRAÇADA
ADÉU AGUR
SALUT
A Elena: Crec que ens en anirà -a tots- de les mans. I jo crecque a l’escola es pot fer més del que fem.
A Tonet: A veure… més pistes.
guapíssim!!
no volia ser menys: tu amb bloc i jo sense! això no podia ser! de manera q avui n’he obert un, on, seria fantàstic, t’hi poguessis trobar tan a gust com jo m’he trobar en aquesta finestra q ens obres..
http://jaumemarva.cat
besets
I tant que et visitaré. Un bloc d’una persona tan assenyada i compromesa. I de Balaguer!! I ja el recomane, abans d’entrar-hi.
Fa molt que vull deixar-te algun comentari al bloc (blog?) i per falta de temps mai puc fer-ho.
Jo també observe amb preocupació com la xenofòbia creix en la nostra societat. També entre els més menuts, que imiten i reprodueixen tot el que veuen al seu voltant. Els pares/mares, els mestres, tots hem d’oposar-nos a eixes actituds, sense contemplacions ni tibieses.
El tema em fastidia especialment. La xica que, quan me’n vaig a treballar, es queda amb els meus fills, és romanesa. És una excelent persona, ens estima i l’estimem, a ella i als seus fills que són “tetes” dels meus. Fa mes de tres anys que ve a ma casa i estic encantada d’haver-la contractada i de tot el que m’ha aportat conéixer-la … Quan vaig amb ella o els seus xiquets pel poble i veig pintades del tipus “putos rumanos” … se’m trenca el cor, perquè, com és normal, ells són molt susceptibles a aquesta mena de comentaris, es queden fets pols …
Però respecte a aquest tema vull comentar també algunes coses que em semblen dignes d’aplaudir-se:
- Fa unes mesos un grup de gent (de la MitjaGalta, del Bloc) del meu poble va eixir al carrer amb pintura i va esborrar totes les pintades xenòfobes que hi havia pels carrers. A alguns d’ells els acompanyaven els seus fills,
- També a Manuel hi ha una associació amb un nom que recorda la imatge que has triat per a aquesta entrada, “Mosaic” es diu i aglutina a les dones immigrants que viuen ací. Va ser iniciativa d’algunes dones de fora, emparellades amb xicons d’ací i ofereix ajuda sobretot a dones. Una de les activitats que més èxit ha tingut és el “repàs” als seus xiquets on els ajuden en els deures i les tasques de l’escola.
Per cert, a l’edifici històric de la Universitat de València (al carrer la Nau) hi ha ara una exposició anomenada De l’Espanya que emigra a l’Espanya que acullque des d’ací recomane.
Ciao
( … i gràcies pel comentari aquell que em vas deixar en aquella entrada que evocava els estius de la meua infantesa … similars als teus, pel que sembla normal! som de pobles propers i de la mateixa generació)