CA XAVI HERVÀS

Ahir, a l’Octubre CCC, hi va haver la presentació del llibre d’Enric Morera “Escrits per al canvi”. L’acte va ser bonic. Bonic pel moment en què ens trobem. Bonic pel lloc en què es va fer i  tot el que simbolitza. Bonic pels assistents: molta gent del BLOC, gent batalladora d’anys i panys, però també gent jove com els dos carletins que tenia al costat, que em feien pensar en mi mateix ja fa algun temps. I davant d’ells Gonzalo Anaya, quin coratge. O Joan Brusca o Pep Pérez o Francesc Burguera -la personificació de la lleialtat més ferma al país- o Ramon Lapiedra. O Vicent Mauri, compromés i constant com pocs. O Mònica Oltra, que serà diputada pel Compromís i jo crec que té un futur ben brillant en aquest projecte -ja en parlarem d’ací uns mesos. I bonic, evidentment, per les paraules de Joan Francesc Mira i el propi Morera. Quina sort tenir Quico Mira. Quina sort tenir-lo com a escriptor i intel·lectual compromés fins al moll de l’os. Quin honor tenir-lo al BLOC. Quan ell podia estar perfectament per damunt del bé i del mal. Recordem que fins i tot va gosar encapçalar la candidatura del BLOC per València l’any 2000. Digueu-me qui   -que s’hi puga comparar- fa això. Qui torna una i una altra vegada i no defuig mai el requeriment del nacionalisme polític. De les seues paraules d’ahir em quede amb l’elogi a la paciència: la virtut més preada de totes. La paciència. La paciència de tot un cabal de persones que durant més de vint anys ha anat construint l’edifici  del valencianisme polític que és a punt d’esclatar -en el sentit més generós del mot- tot convertint-se en el referent clar de la part més dinàmica i conscient d’aquesta societat. Morera ho digué: es nota el caliu, anem en la direcció que toca, hem fet el que calia, tenim un projecte sòlid i ens acompanya moltíssima gent de tots els àmbits i de la major part del territori. Enric va estar com en els millors moments: un bon principi per als tres llargs mesos que ens queden fins a les eleccions.

I ara vinc d’un soparet al casal Jaume I de Carlet en què s’ha parlat de la transició, del PSPV i de la UDPV. Dos joves historiadors ens han fet un repàs de la trajectòria de l’esquerra i la dreta nacionalista del País Valencià durant les acaballes del franquisme i la transició. I m’han vingut al cap les paraules de Mira d’ahir: la paciència. I amb ella, la constància. I, naturalment, el compromís. Que ara, com sabeu, es diu Compromís: Compromís pel País Valencià.