MESTRES I COMPROMÍS
7 02 2007L’agitador cívicocultural Isidre Crespo s’ha encabotat a dinamitzar el professorat de secundària. Conforme estan les coses, ja és faena, ja. Em va convidar a participar en una xarrada sobre professorat i compromís. Va ser una estona ben agradable, tot i tractar-se d’una plàcida vesprada de divendres: més de 40 ensenyants de secundària aplegats a l’Octubre CCC per escoltar les aportacions de Rafa Xambó i Ferran Suay i les opinions d’uns quants professors.
Al voltant de la qüestió que ens ocupa, podria presentar-me així: sóc Xavier Hervàs i porte més de vint anys fent de mestre de secundària i de regidor del BLOC al mateix ajuntament on ensenye i visc. Recorde que fa ja molts anys (de tot fa molts anys) un company a la política, en una reunió digué que les seues activitat a la UPV (era el número 2 en aquella època), a l’STE-PV i a Acció Cultural, les entenia com a parts d’un mateix projecte (i podeu imaginar si fa anys, ja que ja en fa molts també dels grans desencontres entre el nacionalisme polític i el cultural, que sembla que tot just comencen a retrobar-se, i per molts anys). Dec ser dels pocs que continuaren al BLOC, a Acció Cultural, als Casals Jaume I (més a l’STE-PV, etc, etc). Em costa poc apuntar-me a les coses en què crec i molt anar-me’n.
A Carlet, els plenaris de l’Ajuntament es retransmeten per la televisió local des de fa gairebé vint anys també. Imagineu l’endemà de cada ple a l’institut: “anit et vaig vore a la tele”, el comentari més reiterat entre els alumnes, supose que més que res per a intentar desviar l’atenció sobre pronoms febles o els connectors d’oposició o contrast. Evidentment, cal desllindar una cosa i l’altra: l’activitat política concreta i la d’ensenyant. Això no vol dir, però, ni de bon tros, que la nostra tasca a l’aula s’acaba amb la correció esquerpa dels exercicis de combinació de dos o més pronoms. Altrament, sempre he cregut que la meua obligació era abocar-los clarament el que crec respecte del món –i el món comença per Carlet, en aquest cas- perquè ells puguen pensar per si mateixos. Açò que he dit pot quedar molt bé ( o no) dit ací. Practicar-ho és més complicat: edats distintes, grups difícils, qüestions elementals d’ordre, interessos en principi allunyats dels nostres…Uf. Davant d’això, idees clares (fins on puguem) i anem allà. I com pesa l’autocensura, Déu meu. País Valencià, català (la innombrable que deia aquell peculiar, per ser suau, primer director de RTVV [per cert, recuperar l’estima per Canal 9, la decència només en aquest mitjà, una de les primeres tasques del nou govern valencià a partir del 28 de maig: perquè anem a guanyar; i aquest camí ha començat amb un Compromís parit –és cert- amb els dolors propis del part]). Les paraules són importants, són l’únic important, sobretot en un mestre. Que còmode Comunitat Valenciana, mai català, no parlem de Països Catalans ni res de semblant, etc. L’autocensura (induïda molt sovint) als llibres de text.
Enguany done 2n de batxillerat i nouvinguts. Els meus xiquets i les meues xiquetes de Romania, Moldàvia, Ucraïna, Algèria, Marroc, Argentina i Colòmbia. No m’hi estendré, però es tracta d’una experiència especialment enriquidora (i no és un tòpic, que no em cal). Uns textos publicats i que han donat una resposta relativament ràpida a aquesta tipologia d’alumnes, d’una excel•lent editorial de la meua comarca, en el seu segon volum, o siga, després que els alumnes ja han passat un parell o tres de mesos en contacte amb la llengua i el món d’ací, diu: “Qui som: sóc Anna, sóc Vicent. On vivim: esta és la nostra terra: la Comunitat Valenciana. Som uns 4.500.000 ciutadans. Què ens representa: estos són els nostres símbols” (hi apareix una senyera aproximadament estatutària, amb mig mil•límetre de blau [en tot cas, al llibre que diem s’hi beslluma la mala consciència dels autors]) Després continua el llibre: “Com parlem”. Res d’on es parla aquesta llengua dels nostres pecats. I els autors d’açò són els amics, els nostres, nosaltres mateixos. Autocensura. Autocensura. Autocensura. Hui Alica i Daniela, romaneses, en pregutar-los per a què els servia aprendre valencià m’han dit que “per a estar més amb la gent de Carlet, que tots parlen valencià”, o siga per a trobar-se més integrades.Tot seguit els he preguntat on més es parla. M’han contestat que a Barcelona i a Mallorca. “A Girona”, ha afegit Alexandra. “També a Andorra”, els he dit. Aprenen de pressa, uns més que altres, clar, però primer que res cal que sàpiguen per a què serveix aquesta llengua, on es parla, qui la parla. Avui han ballat el Joan Petit (amb 14 anys) com a boges, boges adorables. El gran repte dels immigrants que reclama a crits el nostre compromís. I enguany, a més d’ells, tinc els dos grups de segon de batxillerat. Fa uns anys, els nostres governants tingueren la bona pensada de fer perdre el temps en 2 assignatures (valencià i castellà) fent exactament el mateix, fent que el curs s’abocara a l’objectiu de superar la prova del selectiu: un comentari de text hiperformal. Isidre Crespo en sap una miqueta, d’això. Imagineu-vos com va, que un alumne fins i tot pot aprovar el comentari de text de la selectivitat sense haver entés el text, el contingut del text. Fent açò, es menystenia els temes d’història de la llengua i de sociolingüística, en una edat (17-18 anys) aptíssima per a assumir plantejaments, començar a pensar i consolidar-los per al futur. Davant d’aquest fet, hi ha dues opcions: comentari, comentari, comentari: adequació, coherència, cohesió. O comentari + continguts + història de la llengua + sociolingüística + literatura. O siga, o renúncia o compromís. Compromís, naturalment. Un alumne de 2n de batxillerat em fa la setmana passada: “pega’ls canya, que estan adormits”. Un alumne espavilat i ja nacionalista (en el millor sentit del terme), clar, que em demana més. Cal dir la realitat, però posant-nos a un pam d’ells per poder arrossegar-los, obrir-los els ulls i la ment. Hui, a última hora, me’ls he assentat al voltant i els he explicat l’acte de l’Octubre. I m’han dit que prefereixen un professor que trenque l’espai, que vaja una miqueta més enllà de la pura assignatura. Els he explicat la dificultat a ESO, per exemple, que ells també entenen. Un dels alumnes m’insisteix que el que troba més interessant és que professor i alumne trenquen barreres… Hi ha, com hem vist a la xarrada, un gran desencís entre els professionals d’aquesta feina. Els professors responsabilitzem els pares i els pares els professors i els altres pares, “la societat”. Tots en som responsables. I nosaltres tenim molt a dir. Francesc de Paula Burguera sempre ha confiat, per exemple, el cent per cent del futur de l’idioma, de la cultura, del país als mestres. Potser és un pèl massa. Segur que és un pèl massa. Hi ha els mitjans de comunicació, posem per cas. Pensem que és més còmode per al professor cenyir-se als pronoms febles o als connectors textuals en exclusiva. Dubte molt d’eixa comoditat. I la nostra satisfacció personal? Intentant evitar-nos problemes acabaríem en una mediocritat pàl•lida que no deu pagar la pena de viure. Com diu aquell poeta estimat de Roda de Ter,
“De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de disciplent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemenement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer[que tot no està per fer, ja] i tot és possible.” 
Fusterianament (amprant-li el mot a Isidre).
Hola Xavi
De nou passetjant-me una estona per internet em trobe amb una nova publicació teua. La veritat és que estava convençut de que anaves a escriure alguna cosa sobre la conferència, de fet fa dies que entre per veure si ho has ficat, més que res per veure el que vas defensar a la conferència. No m´ha sorprés el que he llegit (per a bé, vull dir) ja que veig que t´has basat en allò que ja ens vas comentar el divendres. M´agradat molt l´article i estic segur de que vas entrar en el subconscient d´algun mestre “carca” (donat per suposat que entrares en la resta de subconscients de la resta de professors) i que l´haurà fet canviar d´alguna manera la forma de veure l´educació. Per desgràcia no es troben sempre professors implicats, n´hi han molt pocs i en 2n de batxillerat, sobretot, se´n necessiten ja que necessitem algú que ens escolte les queixes de l´infumable temari de 2n, un curs una mica estrany i sense matèria, és tot com rectar les maneres, una mica fer plana a a la gent. Sobretot amb el comentari de text que en dona per baix i per dalt! No és que no m´agrade però no li trobe massa sentit, però bé, que li hem de fer?
Enhorabona per l´article.
PD: He vist alguna cosa que deia algú que hem sona una mica, jejejeje.
JUANMI
Gràcies, Juanmi. A veure si la migranya i l’hora en què tenim la classe em deixa demà parlar una miqueta de qüestions de sociolingüística.
Quin gust trobar-se escrits com aquest. Ja veig que eres tot un professor que arrastra als seus alumnes fins i tot per la xarxa. Jo no et recordava tan internauta, clar, d’allò sembla que no però ha plogut i lesnoves tecnologies no les teniem tan controlades.
Altra cosa: missatge per a Josep A. : Tots els de la llista que no es despullen, q la intenció es treure vots, no espantar a l’electorat (hehehehe, de bon rollo). Per cert, t’imagines als del PP fent un calendari d’eixos? :p
b7s
Com va el doctorat, Sergi?
Respecte als “despullats”, per ací reclamen noms i cognoms per veure qui és qui no s’ha de… (de bon rotllo).
Sergi, prefereixc no imaginar-m’ho!
Xavi està molt be l’article! Espere veure’t de conseller d’educació i dediques tot el curs a la sociolingüística i així llevar-te un pes de damunt a tu i als alumnes d’eixos comentaris fastigosos.
Pel que fa a la censura, ja és inaguantable la constant manipulació a la qual estem sotmesos per part del mitjans de comunicació ” públics ” com canal 9 i ràdio 9, no se si haureu llegit les meves cartes al director d’EL TEMPS, però n’estic fart de com tracten les qüestions de l’aïgua, llengua,..etc Canal 9 em recorda al NO-DO.
No m’allargue més que estaria tota la vesprada escriguent, no més vull dir una última cosa: Lluís Motes a partir del 28 de Maig tindras vacances!
Josep Àngel
Tens tota la raó Josep Àngel, millor no imaginar-nos a la Crespo tapant-se únicament amb un mantó de manila, hehehehe.
El doctorat va, va… a vore quan quedem. pER CERT, QM’HAN DONAT UNA BECA DE DOCTORAT (NO SE SI T’HO VAIG DIR) ara vinc de vigilar un exàmen. pufff, d’això ja parlaré… pel q fa al despullar-se… millor q cadascú opine, :p
Per cert, ¿penseu que tindrem després el Lluís Motes també fent monòlegs com l’Urdaci? Podíem començar ja una campanya: Motes, a fer monòlegs a la Sexta! Seria tot un plaer veure’l fora del plató de Notícies 9…
Respecte a la del mantó de manila, preferisc no opinar-ne en públic, que després tot se sap…
Com hem vaig a riure quan veja al Lluís i a L’Empar Recatalà en la cua de l’atur! estic amb tú Xavi, hem de tindre molta cura amb el que diguem perquè la xarxa està a l’abast de qualsevol i després tot se sap.
Canal 9 és l’opi del poble! els atonta a tots tu!
Canal 9 és una escombralla: no és mereix ni emetre, per favor! Diuen cada barbarisme que et quedes alucinat. Una germana d´un amic meu d´Alcúdia, no sé si la coneixereu , Anna Galbis,treballa a Canal 9; quina moral deu tindre la pobre xica perque jo la veritat no la tinc molt tractada. Canal 9 és manipulació, manipulació i tregiversació i de 10 notícies que diuen en unes 7 o 8 apareix Camps inaugurant algun lamentable col.legi o alguna infraestructura per als de les urbanitzacions. Que lamentable és Canal 9, podia ser una cadena molt bona ja que reb moltes ajudes però necessita ser corrupta per així enriquir-se´n l´alta cúpula i així tornen els diners cap al PP i així va … Tant d´avanç i quasi val la pensa vore el NO.DO, de veritat!
M´agradaria veure com es consolidés ara una nova emissora i li arrebatés el monopoli a Canal 9, seria genia, una cadena de l´estil de Cuatro: dinàmica, oberta, actual, divertida, progre…per a mi la millor és Cuatro tot i que parlen en castellà. Podrian nàixer la Cuatro al País, seria la canya i que li furtara el lloc a C9!!!!
El pitjor d’eixes situacions -Canal 9- és precisament que el podrimer deu ser tan gran que afegir-hi una mica de dignitat costarà qui-sap-lo. Ara, d’altra banda, tot el que s’hi faça, coste l’esforç que coste, pagarà la pena. ¿Vos imagineu poder seure tranquil·lament a veure els informatius i altres programes de la nostra televisió, la televisió valenciana? Ens costarà d’acostumar-nos-hi.
Juanmi o millor dit Joanmi hehehe, aquesta televisó que tu vols ja existeix. S’anomena InfoTV és tot en català i els informatius són el que han de ser, però malhauradament el govern valencià d’Alianza Popular no ha volgut donar-li la llicència per poder emetre en TDT, tenen por de que la gent sàpiga la veritat. Al menys TV3 podem veure-la fins que quatre radicals del Sentandreu li voten foc als repetidors.
Però bé, paciència, per ells la mentida és i serà l’única realitat.
Ma fet molta gracia, llegir el article, sobre tot perque jo era dels que t’interrumpia amb els plenaris per no estudiar hehehehehe; com cambia la vida.
Ara compartim inquietuts i hores de cafe divagant el nostre mon de les meravelles. Me emocionat al sentir les respostes del nous valencians al respecte de la nostra llengua, qui sap igual de fora ens vindran a obrir els ulls.
La veritat és que sí, Rafa, que hauríem d’esmerçar molts esforços a comprendre, ajudar i integrar la gent nouvinguda. Si no, pel que fa a la llengua, la situació encara empitjorarà més.