Comentaris a: MATCH POINT: LA SORT DELS CAMPIONS?

By: Xavier Hervàs

Xavier Hervàs — Wed, 07 Feb 2007 16:57:17 +0000

Doncs mira, Josep Àngel, jo sí que recorde el Boadella tot nu en un espectacle. Jo, no sé si m’atreviria. Ara, si d’això depenguera el país, o el poble…(hahahah)

By: Josep Àngel

Josep Àngel — Tue, 06 Feb 2007 21:24:45 +0000

Com que els joves? D’això res! tots no ets, el majorets també, hahahahah. em recorda a la campanya de Ciutadans-Partido de la Ciudadania. ” lo ” bo és que Xavi li sembla un poc a Boadella

By: Sergi

Sergi — Mon, 05 Feb 2007 19:19:24 +0000

jejeje

no està mal això de la foto dels membres joves de la candidatura, cal mostrar totes les ‘raons’ a ,l’hora de demanar el vot. A eixa llista li votarien fins i tot les beatetes del poble, jajajaja Però res de tapar graciosament.. tot a l’aire!!!

http://www.sergidomenech.com

By: Sergi Domènech

Sergi Domènech — Fri, 02 Feb 2007 16:24:36 +0000

Tot un plaer llegir-te. Estic d’acord amb el que et diu Honorat. Quin Honor que pases a ser un lector àvid del meu espai. Una abraçada.

By: Xavier Hervàs

Xavier Hervàs — Mon, 29 Jan 2007 21:41:18 +0000

El tennis, Juanmi, i l’anell, que no arriba al riu. I, és curiós, sembla que el fet que es quede fora li podrà portar problemes, quan després és el que el salva. El salva del càstig institucional, però pareix que no del seu propi càstig, d’arrossegar potser tota la vida els seus actes cruels i injustos.

By: juanmi

juanmi — Mon, 29 Jan 2007 18:21:34 +0000

Per a mí la pel.lícula equival clarament a una bona classe de filosofia, però de Filosofia amb majúscules i més si és a càrrec de Woody Allen. La veritat és que els eixos vertebradors del filsm porten una reflexió molt profunda sobre l´atzar, el destí, sobre ser mal o bo, sobre el camí de la vida, en fi, un rastre de temes molt ben entrelligats que fan de la pel.lícula un clar i evident (com diria Descartes) pretext per a reflexionar (si no, com és que vam estar com en una mena d´estat de shock uns minuts després que acabara?). A mí em va agradar molt, des del punt de vista artístic és una genialitat però el transfons és insuperable. Sobre el tema principal, jo diria que com diu la frase dita “més val caure en gràcia que ser graciós”, pareix que al món hi haja gent a la que tot i li va bé i tot i ser dolenta se´n ix amb la seua i per contra gent que no és mereix el que té (com el de la meua història), però bé l´atzar ens juga males pasades i en eixe sentit per a mi el tenis simbolitzaria metafòricament l´atzar. Gràcies. Juanmi

By: Xavier Hervàs

Xavier Hervàs — Sun, 28 Jan 2007 21:07:01 +0000

Segurament és així, Juli, però el que em pregunte és si hi ha gent que clarament és conscient de la maldat dels seus actes i no té cap remordiment, cap sentiment de culpa…Supose que hi ha mil maneres d’autojustificar-se: el fi justifica els mitjans, per exemple, etc.
Salut i bondat.

By: Juli Just

Juli Just — Sun, 28 Jan 2007 20:08:22 +0000

Salutacions, a Xavi i companyia.
La maldat i la bondat -pense- existeixen en dos nivells, un de subjectiu i un altre d’objectiu.
Qualsevol de nosaltres pot pensar sensatament que els seus/nostres àctes s’hi inscriuen en comportaments “correctes”, parlant des d’una vessant ètica. Tanmateix, pot haver-hi gent que considere “objectivament” que alguns dels nostres actes són, més aviat, propis de “males persones”.
Aquesta situació és dóna en els grans temes de la vida i en qüestions més petites i properes.
Això depen basicament -crec jo- de la “superestructura ideològica i cultural” en la que estem educats.
Així, la inmensa majoria de nosaltres som deutors d’una educació judeo-cristiana que marca a grans trets la frontera entre allò que és bo i allò que és dolent.
No obstant n’hi ha d’altres ètiques, i per tant, d’altres fronteres. I inclús, sota el mateix sostre ideològic i cultural n’hi ha diverses concepcions a l’hora d’aplicar les mateixes lleis culturals.
Així, podem trobar-nos que Estats “cristians” signataris de la Declaració Universal dels Drets Humans regulen sense problemes de consciència la pena de mort. És a dir, contradiuen radicalment un dels més importants mandats de Decàleg. I no per això, les persones responsables de la regulació i aplicació de la norma, es consideren culpables de res. En el seu àmbit més proper aquesta actitud està plenament justificada.
Aquesta mateixa reflexió pot dur-se a un nivell més íntim, individual, particular. La consideració subjectiva de l’adeqüació del nostre comportament a les normes ètiques de convivència, ens faran tenir -o no- cap sentiment de culpa.
Ara bé, això no vol dir que no n’hi haja persones que siguen plenament capaces de discernir entre allò que és correcte i allò que no ho és i en part o en tot actuen segons els seus interesos, dessitjos i instints, i no segons les normes de convivència.
I dic això perquè no podem excusar totes les accions pel seu caràcter subjectiu i relliscar cap al relativisme. En cada situació i moment històric hem de ser capaços de marcar-nos unes normes de convivència, i si és possible anar desenvolupant-les “millorant-les”. (Una altra cosa és què considerem cadascú que és millor).
Ara, hi ha la “conditio sine qua non” és impossible esser bo o dolent, i aquesta és la d’esser lliurement. (Un altre dia, Xavi, parlem de què és esser lliure, ok?)
Salut.

By: Xavier Hervàs

Xavier Hervàs — Sat, 27 Jan 2007 21:05:36 +0000

Gràcies, Vicent. Com que estem en la terra d’aquell que, diuen, s’espolsà les espardenyes en deixar-la, en sou uns quants, de Vicents. Et conec, no?

By: Vicent

Vicent — Sat, 27 Jan 2007 16:28:34 +0000

Hola Xavi,
ha estat una agradable sorpresa trobar-me amb aquest encisador espai. T’aniré visitant per compartir reptes i compromisos.