MATCH POINT: LA SORT DELS CAMPIONS?
24 01 2007He anat al Casal de Carlet a veure de nou, entre amics, l’última pel·lícula genial de Woody Allen, Match point. És cert que encara no n’he vist l’última, però és complicat que aquest filoeuropeu intel·ligent puga acumular, en uns mesos de diferència dues obres excelses. 
M’ha agradat, fins i tot, més que la primera volta. I supose que és normal. Com passa amb el vi, amb el cuixot, amb aquella ciutat que t’encisà o amb el sexe estrenat. I ja no parle només de totes les referències literàries, com Dostoievsky, evidentment: crim i càstig, que amera tot el film, o el Txèkhov que apareix a l’escena xopa de passió entre el blat que mantenen Nola –Scarlett Johansson, uf- i Chris Wiltonni –Jonathan Rhys Meyers, esplèndid- del repàs operístic que hi fa, amb el mític Enrico Caruso inclòs, lluny del seu jazz novaiorqués i a prop d’Europa. Parle de la consciència i de l’atzar. De la consciència quan pot suposar l’únic càstig a rebre. I em demane si aquest aspecte deu ser o no majoritari entre aquelles persones –potser totes, en una o altra mesura- amb la càrrega d’actes perversos fets amb impunitat. Hi ha consciències exculpatòries per se? Hi ha persones que viuen sense cap càrrec de consciència? I vull dir en la vida personal i en la vida pública. Per exemple els responsables de la mort d’una o d’un milió de persones. Per exemple els corruptes que tenim tan a prop. Hi ha dimonis per persones? No ho sé, igual aboque un bon grapat de la meua ingenuïtat, però em costa de creure. Hi ha un parell o tres d’actes a la meua vida –objectivament insignificants, fins i tot vos en riuríeu- que encara em menen al desfici en recordar-los, i no arriben ni a allò que quan érem xicotets en dèiem pecat venial (no sé si encara oficialment hi ha la distinció entre venials i mortals, per cert). Quan diem: és una mala persona, estem reconeixent-ne també la seua consciència bruta a l’extrem? D’altra banda, quantes coses fem d’amagat nosaltres mateixos que no faríem mai en presència d’altri? Quantes coses podríem arribar a fer si sabérem que ningú se n’assabentaria mai? Però realment les faríem? Podríem viure amb el record permanent d’actes cruels i indignes? Pense que no, i em costa creure que hi haja gent que ho faça així. O sí que hi ha dimonis de debò entre nosaltres? O tots en som, de dimonis? “Tothom s’imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix”, diu Fuster al Diccionari per a ociosos”. La consciència, ai.
D’altra banda, els que heu vist Match point recordeu que al final, com en un partit de tennis, tot pot canviar en un instant: si la pilota toca la part superior de la xarxa pot passar o no a l’altra banda, i en un moment la vida pren –o no- un camí nou. L’anell que tira Chris al Tàmesis. El dia aquell que vam decidir estudiar Filologia. Entrar en política. Viure en parella. Ho vam decidir realment? Probablement les nostres decisions –en cas que n’hi haja, que això seria un altre debat- vénen precedides de moltes pilotes que han botat o no la xarxa, de molts anells que s’han quedat o no al malecó. És això l’atzar? Si poguérem veure completa la pel·lícula de la nostra vida, probablement hi hauria un fum de sorpreses.
La sort, diem una volta i una altra. Bona sort. Mala sort. La sort dels campions, que diuen al món del futbol. La sort dels campions? I la dels miserables?
Estimat Xavier:
M’ha agradat molt rebre notícies teues a través d’aquest mitjà. És tot un exercici d’exhibicionisme, valentia i sinceritat al mateix temps. Qui anava a dir que les noves tecnologies podrien apropar-mos tant a l’ànima de les persones? A més a més és un blog elegant i discret…et pega.
No m’ho llegit tot, excepte les dues últimes i contrastades aportacions. La veritat és que sabia que parlaves bé…però encara eres més precís i interessant quan escrius. Totalment d’acord en la teua valoració sobre “Match Point”, una autèntica joia cinematogràfica. Estava Vergara entre els amics que la tornareu a veure? Saluda´l quan el vejes, jo me’l trobe sovint al Palau de la Música. “Scoop” és un altra cosa: està la bella Scarlett, està Allen, és divertida i gaseosa, però no té la càrrega de profunditat de “Match Point”.
Respecte a les conseqüències de l’atemptat d’ETA, estic molt d’acord en les teues reflexions i en els comentaris d’algun dels teus amics. Aquell dia em va sentar fatal…un altra vegada el mateix: la por, l’odi, la destrucció, els que s’aprofiten del fet per a fer ¿política?… Recorde el dia de l’anunci de l’alto el foc. Era començament de curs i jo vaig fotocopiar per a la meua classe l’acudit del dia de Forges a “El Pais” per a penjar-lo en el suro de classe. Eren la Blasa i la seua companya trepijant pel camp i una le deia a l’altra: “AL FIN SE HA ACABADO LA ÚLTIMA GUERRA CARLISTA” (a algo així). Em va servir per a donar una amena classe d’Història d’Espanya i per somrieure amb esperança.
Bé, ja és molt per a la primera volta. Promet incorporar aquest blog als meus “favorits”, llegir-lo alguna volta i, qui sap…animar-me a tornar a escriure´t (o escriure-vos).
Una abraçada Xavi. I Salut als de la Ribera (no t’oblides des de Benimodo i del Marquesat).
Honorat,gràcies per vindre i pel que dius. Jo et seguisc, com sempre, cada 15 dies a la cartellera (no a les pàgines discotequeres sinó a les de crítica cinematogràfica). Se t’enyora molt per ací. Donaré els teus records a la gent. Fins prompte.
Xavi,
Ja era hora que començares a fer en veu alta les reflexions que fas en petit comité (geogràfic). Enhorabona pel web, un autèntic luxe que incorpore als favorits a partir de ja.
I enhorabona per la tasca municipal que continueu fent a Carlet. A veure si ens veiem prompte.
Àlan
Hola, Xavi, m’ha agradat molt la crítica que fas de la pel·lícula. És digna del millor crític de Cartellera Túria. LLegint entre línies es compren perfectament el que vols dir. Al contrari que Fuster, jo si crec que algunes persones es suporten encara que es coneixen ben bé.
Enhorabona pel blog.
Pepa
Caram Xavi!, quina càrrega de profunditat!!
És el preu que té la llibertat. Només si pots triar hi pot haver valoració moral. El bé i el mal, en majúscules. Això sí que és important!
La sort és una mesura del preu de la llibertat, pense. La llibertat sempre és decidida per a qui l’exercix, atzarosa per als altres, però. Exercir-la té un preu: la llibertat s’expresa de forma nítida en la possibilitat de dir ‘no’. I, la veritat és que sempre podem dir ‘no’: el que passa és que de vegades dir ‘no’ té un preu prohibitiu, com ara la vida.
Em fa la impressió que la ’sort’ és el preu que paguem per la llibertat (percebuda des de fóra com atzarosa). I per això hi ha la percepció que la sort sempre beneficia als ’sortosos’ i perjudica els que tu anomenes ‘miserables’. Per mi és evident que hi ha gent a la què aconseguir les coses li costa molt poc, paga un preu molt baix (cost d’oportunitat?), mentre a d’altres els costa molt, i molt sovint no les aconseguixen. Ai, la sort!
La maldat eixistix. I existix dintre de cada un nosaltres: som bons i dolents a l’hora. El vector global, ets bó o ets dolent?, és la resultant de tot el seguit de decisions que prens al llarg de les teues accions. No hi ha persones absolutament bones, ni persones absolutament dolentes. Les hi ha, però, amb tendència a la bondat i amb tendència a la maldat. I som nosaltres els qui ho decidim amb les nostres accions.
Una abraçada.
PS.: Un llibre magnífic al respecte: Rudiger Safranski, ‘El mal’. ‘Macht point’, magistral, certament.
Gràcies als tres per acostar-se per ací. Àlan, a veure quan en fas una de ben grossa ben grossa, que , de qualitat, no te’n falta ni un brinet (i més si comparem…).
Pepa, tranquil·la, que al PP ja li queda poc (ja saps que “poc” és un terme relatiu) per ací.
Rafa, prenc nota de la reflexió, ben interessant, i del llibre.Gràcies.
Hola Xavi,
ha estat una agradable sorpresa trobar-me amb aquest encisador espai. T’aniré visitant per compartir reptes i compromisos.
Gràcies, Vicent. Com que estem en la terra d’aquell que, diuen, s’espolsà les espardenyes en deixar-la, en sou uns quants, de Vicents. Et conec, no?
Salutacions, a Xavi i companyia.
La maldat i la bondat -pense- existeixen en dos nivells, un de subjectiu i un altre d’objectiu.
Qualsevol de nosaltres pot pensar sensatament que els seus/nostres àctes s’hi inscriuen en comportaments “correctes”, parlant des d’una vessant ètica. Tanmateix, pot haver-hi gent que considere “objectivament” que alguns dels nostres actes són, més aviat, propis de “males persones”.
Aquesta situació és dóna en els grans temes de la vida i en qüestions més petites i properes.
Això depen basicament -crec jo- de la “superestructura ideològica i cultural” en la que estem educats.
Així, la inmensa majoria de nosaltres som deutors d’una educació judeo-cristiana que marca a grans trets la frontera entre allò que és bo i allò que és dolent.
No obstant n’hi ha d’altres ètiques, i per tant, d’altres fronteres. I inclús, sota el mateix sostre ideològic i cultural n’hi ha diverses concepcions a l’hora d’aplicar les mateixes lleis culturals.
Així, podem trobar-nos que Estats “cristians” signataris de la Declaració Universal dels Drets Humans regulen sense problemes de consciència la pena de mort. És a dir, contradiuen radicalment un dels més importants mandats de Decàleg. I no per això, les persones responsables de la regulació i aplicació de la norma, es consideren culpables de res. En el seu àmbit més proper aquesta actitud està plenament justificada.
Aquesta mateixa reflexió pot dur-se a un nivell més íntim, individual, particular. La consideració subjectiva de l’adeqüació del nostre comportament a les normes ètiques de convivència, ens faran tenir -o no- cap sentiment de culpa.
Ara bé, això no vol dir que no n’hi haja persones que siguen plenament capaces de discernir entre allò que és correcte i allò que no ho és i en part o en tot actuen segons els seus interesos, dessitjos i instints, i no segons les normes de convivència.
I dic això perquè no podem excusar totes les accions pel seu caràcter subjectiu i relliscar cap al relativisme. En cada situació i moment històric hem de ser capaços de marcar-nos unes normes de convivència, i si és possible anar desenvolupant-les “millorant-les”. (Una altra cosa és què considerem cadascú que és millor).
Ara, hi ha la “conditio sine qua non” és impossible esser bo o dolent, i aquesta és la d’esser lliurement. (Un altre dia, Xavi, parlem de què és esser lliure, ok?)
Salut.
Segurament és així, Juli, però el que em pregunte és si hi ha gent que clarament és conscient de la maldat dels seus actes i no té cap remordiment, cap sentiment de culpa…Supose que hi ha mil maneres d’autojustificar-se: el fi justifica els mitjans, per exemple, etc.
Salut i bondat.
Per a mí la pel.lícula equival clarament a una bona classe de filosofia, però de Filosofia amb majúscules i més si és a càrrec de Woody Allen. La veritat és que els eixos vertebradors del filsm porten una reflexió molt profunda sobre l´atzar, el destí, sobre ser mal o bo, sobre el camí de la vida, en fi, un rastre de temes molt ben entrelligats que fan de la pel.lícula un clar i evident (com diria Descartes) pretext per a reflexionar (si no, com és que vam estar com en una mena d´estat de shock uns minuts després que acabara?). A mí em va agradar molt, des del punt de vista artístic és una genialitat però el transfons és insuperable. Sobre el tema principal, jo diria que com diu la frase dita “més val caure en gràcia que ser graciós”, pareix que al món hi haja gent a la que tot i li va bé i tot i ser dolenta se´n ix amb la seua i per contra gent que no és mereix el que té (com el de la meua història), però bé l´atzar ens juga males pasades i en eixe sentit per a mi el tenis simbolitzaria metafòricament l´atzar. Gràcies. Juanmi
El tennis, Juanmi, i l’anell, que no arriba al riu. I, és curiós, sembla que el fet que es quede fora li podrà portar problemes, quan després és el que el salva. El salva del càstig institucional, però pareix que no del seu propi càstig, d’arrossegar potser tota la vida els seus actes cruels i injustos.
Tot un plaer llegir-te. Estic d’acord amb el que et diu Honorat. Quin Honor que pases a ser un lector àvid del meu espai. Una abraçada.
jejeje
no està mal això de la foto dels membres joves de la candidatura, cal mostrar totes les ‘raons’ a ,l’hora de demanar el vot. A eixa llista li votarien fins i tot les beatetes del poble, jajajaja Però res de tapar graciosament.. tot a l’aire!!!
http://www.sergidomenech.com
Com que els joves? D’això res! tots no ets, el majorets també, hahahahah. em recorda a la campanya de Ciutadans-Partido de la Ciudadania. ” lo ” bo és que Xavi li sembla un poc a Boadella
Doncs mira, Josep Àngel, jo sí que recorde el Boadella tot nu en un espectacle. Jo, no sé si m’atreviria. Ara, si d’això depenguera el país, o el poble…(hahahah)