L’EQUADOR DEL FINAL D’ETA
14 01 2007Les circumstàncies en què va succeir l’atemptat del passat 30 de desembre comportaren que l’impacte més gran fóra l’atemptat d’ETA en si, o siga el fet de no haver estat precedit d’un comunicat d’acabament de l’alto el foc proclamat feia nou mesos per l’organització terrorista, el fet d’haver-se produït l’endemà que Zapatero fera una declaració de solemne optimisme al voltant del procés de pau, el fet que des d’un primer moment no es coneguera la desaparició, és a dir la probable mort de primer una persona i després una altra, i que tardaren una setmana a trobar-se’n els cossos. Però, sobretot, el fet que aquestes persones assassinades foren immigrants, immigrants del tercer món més exactament, immigrants de l’Equador. Per un moment podem posar-nos a imaginar que, a banda d’haver-se conegut immediatament l’abast real de l’atemptat, les persones mortes (pegant una becadeta dins dels seus cotxes al pàrquing de l’aeroport) hagueren sigut ciutadans espanyols. Com en la immensa majoria dels assassinats per ETA al llarg de la seua història sanguinària. Déu n’hi do com de diferent hauria resultat tot. Al capdavall, però, eren dos equatorians, dos d’aquests nanets que semblen reproduir-se com bolets, renegris i mig indis -o sencers. Podem, fins i tot, imaginar-nos els cotxes en què deuen haver mort: no devien representar presisament la mitjana en qualitat i en edat dels cotxes que circulen per les ciutats i les carreteres d l’estat. Per cert, em ve al cap que entre els centenars de vehicles destrossats per la deflagració n’hi havia un de molt vellet d’un diputat conegut del PSOE –valencià d’Oriola- que, evidentment, s’afanyà a declarar que el tenia, encara, el cotxe, per un lligam sentimental, tot i que la seua família l’havia comminat ben sovint a desfer-se’n. Ho aclaria, fora que algú poguera pensar que tenir aquesta carraca d’auto era fruit d’una situació econòmica debilitada d’aquest antic dirigent sindical.
Vulguem o no, la condició subalterna dels assassinats –això sí, assassinats sense voler, com han afegit dies després els encaputxats- ha marcat les reaccions a l’acció terrorista. Després, el fet s’ha reconduït prenent rellevància les associacions d’immigrants equatorians i els sindicats, que han impulsat una manifestació massiva a Madrid. M’estalviaré de comentar l’absència del PP en eixe acte, perquè em fa ois i em toca preparar les classes de demà, classes de valencià, per cert, a alumnes romanesos, d’Ucraïna, d’Argentina, de Colòmbia, del Marroc i d’Algèria. Xiquets i xiquetes que (ja vos ho contaré) amb el que portem de curs ja m’han ensenyat molt.
Em sembla, i ja acabe per hui, que aquesta explosió a l’aeroport de Barajas pot abocar-nos a la segona meitat del procés de pacificació. Lamentablement, sospite que la mort dels xicots equatorians pot ben suposar l’equador en aquest final d’ETA que tant desitgem. L’11 de març del 2004 començà aquesta part final (ves per on) i Barajas encara n’accelerarà més el procés, amb efectes perversos per als gudaris, això sí. Tot i que probablement pel camí cauran més equatorians. Com deia Manuel Vicent l’endemà de Reis “Suena la campana. En este momento comienza el segundo asalto”. Doncs això, tan de bo el segon siga el definitu.
Molt bé Xavi.
Salut i Compromís
Hola Xavi, no sabia que tenies bloc! I m’ha alegrat trobar-te a la xarxa.
Vaja, m’has alegrat amb el teu enviament sobre això d’ETA i l’Equador.
Molt assenyat. Espere que tingues raó, i això haja estat la segona campanada (el començament del segon ’round’ del combat).
Una abraçada.
PS.: T’afegisc als meus blocs favorits. Per cert, un filòleg mallorquí, de cognom Bibiloni, diu que això de ‘bloc’ que ha aprovat el Termcat és una errada, que hauria de dir-se ‘blog’. Quin mareig!, el que diu sembla raonable.
Gràcies als dos per pegar una volteta per ací. No cal dir que és casa vostra. Pasqual, enhorabona pel màgic 77% i el condol pel sorteig de València. Serà per a bé, que diuen al meu poble.
Rafa, jo et visite sovint, i ara també al bloc nou compartit. Salut i Compromís.
Salut, Xavi i felicitats per atrevir-te amb un blog. Fa poc encara no entenia açò d’abocar públicament les reflexions, opinions i/o maníes de cadascú. Em semblava una mica egocèntric. Ara fins i tot he arribat a plantejar-me de fer-me’n un. No crec que hi arribe. Pense que per tal que siga honrat, el blog, s’ha de fer un vertader exercici de sinceritat davant tothom que m’obligaria a “despullar-me” massa, i això sempre m’ha donat molta por. Encara que m’agradaria no tenir-ne, de por. Per altra banda, a vegades em fot sobremanera que un fum d’indocumentats i/o mesquins -mesquins en allò tocant a l’amor vers la humanitat- tinguen plana asegurada en diaris “de prestigi” i que, a més a més, cobrant-ne, siguen creadors d’opinió. ¡Toca’t els collons!
Així doncs, ¿per què no hauria jo de fer un blog si quan compre “la premsa burgesa” he d’aguantar eixa penya? A ells no se’ls demana sinceritat. Tan sols que alimenten el circ polític / mediàtic. Encara que, potser si que siguen sincers, perquè son “així”. Ja no sé què és més greu.
Puc fer-ne una altra cosa. Aprofitar-me’n del teu. Així, -com ara-, esperonat per les teues reflexions, aborcar-hi les meues. Potser siga allò més convenient i si alguna vegada canvie d’opinió, faré el salt.
Del tema de l’atemtat, podem construïr unes quantes línies de reflexió. La que més em preocupa és la referent a l’actitud del pp al llarg de tot el “procés” i la seua última actuació arran l’esclat de la bomba a la T-4.
Del pp, l’únic afalac que he pogut fer-ne al llarg del temps és el d’haver encabit a la potent extrema dreta espanyola en el model de democràcia liberal del qual “fruim”. Construint un sol partit de centre-dreta fins l’extrema dreta obligaba als fills de Franco a disimular la seua “vena” amb l’únic afany de conquerir el poder presentant una pàtina moderada, liberal, centrista. Des de que Aznar va guanyar el seu últim mandat amb majoria absoluta, es van desfermar les tendències autoritaries que amagaven. La caiguda per la pendent va accelerar-se amb l’esclat de les bombes en els trens de Madrid i la perdua de les eleccions generals. Arran d’eixa mala digestió res ens ha d’extranyar. El que no sé és si he de preocupar-me’n o d’alegrar-me. Al capdavall, ¿què és més perillós?, ¿que es mostren tal com són, o que ens facen creure que són allò que no són i després tinguem sorpreses desgradables? Per avançar en la nostra lluita transformadora ¿què és el millor?
Un apunt per reflexionar. Una estupenda biografia que tinc d’en Franco diu que este senyor no era un feixista, sino tan sols hereu de la tradició de la dreta extrema espanyola, representada en un moment inicial pel carlisme -els requetés de la guerra civil-. El pare d’”Ansar” era un renombrat periodista del règim. Però abans va militar al sector independentista navarrés del PNV (més o menys igual que Unamuno). Sabino Arana va reconstruir el carlisme “vascongado” i el va transformar en nacionalisme basc. ETA la van crear uns joves escindits de les joventuts del PNV. La ideologia d’ETA - Batasuna està absolument marcada pel pensament originari d’en Sabino. El papà d’Arzallus era carlí … i així podriem seguir encara un bon tros. ¿És la guerra d’ETA TAMBÉ una guerra civil entre els nets dels enemics de la Il·lustració? Ací ho deixe i seguirem un altre dia.
Salut i Compromís.
Hola Xavi
Mitjançant Rafa he contactat amb el teu blog
Enhorabona
Et llegiré
(has de fer alguna cosa amb la teua migranya)
Gràcies als dos per la visita. Jo també et llig, Pepa.
Juli, segur que t’animaràs a fer-ne un, que tens facilitat per expressar les teues idees. Gràcies per l’estupenda reflexió. La veritat és que els néts d’uns i altres, mare meua.
Pel que fa a rèdits electorals, em sembla que els preclars dirigents del PP es tornen a enganyar. Tan bé que haurien quedat dient “tot i que no estem d’acord en com s’han dut les coses al respecte, donem un suport incondicional al govern d’Espanya, etc.,etc.” Però la Cope i El Mundo i Acebes i Aznar…