CA XAVI HERVÀS

He anat al Casal de Carlet a veure de nou, entre amics, l’última pel·lícula genial de Woody Allen, Match point. És cert que encara no n’he vist l’última, però és complicat que aquest filoeuropeu intel·ligent puga acumular, en uns mesos de diferència dues obres excelses.   M’ha agradat, fins i tot, més que la primera volta. I supose que és normal. Com passa amb el vi, amb el cuixot, amb aquella ciutat que t’encisà o amb el sexe estrenat. I ja no parle només de totes les referències literàries, com Dostoievsky, evidentment: crim i càstig, que amera tot el film, o el Txèkhov  que apareix a l’escena xopa de passió entre el blat que mantenen Nola –Scarlett Johansson, uf-  i Chris Wiltonni –Jonathan Rhys Meyers, esplèndid- del repàs operístic que hi fa, amb el mític Enrico Caruso inclòs, lluny del seu jazz novaiorqués i a prop d’Europa. Parle de la consciència i de l’atzar. De la consciència quan pot suposar l’únic càstig a rebre. I em demane si aquest aspecte deu ser o no majoritari entre aquelles persones –potser totes, en una o altra mesura- amb la càrrega d’actes perversos fets amb impunitat. Hi ha consciències exculpatòries per se?  Hi ha persones  que viuen sense cap càrrec de consciència? I vull dir en la vida personal i en la vida pública. Per exemple els responsables de la mort d’una o d’un milió de persones. Per exemple els corruptes que tenim tan a prop. Hi ha dimonis per persones? No ho sé, igual aboque  un bon grapat de la meua ingenuïtat, però em costa de creure. Hi ha un parell o tres d’actes a la meua vida –objectivament insignificants, fins i tot vos en riuríeu- que encara em menen al desfici en recordar-los, i no arriben ni a allò que quan érem xicotets en dèiem pecat venial (no sé si encara oficialment hi ha la distinció entre venials i mortals, per cert). Quan diem: és una mala persona, estem reconeixent-ne també la seua consciència bruta a l’extrem?  D’altra banda, quantes coses fem d’amagat nosaltres mateixos que no faríem mai en presència d’altri? Quantes coses podríem arribar a fer si sabérem que ningú se n’assabentaria mai? Però realment les faríem? Podríem viure amb el record permanent d’actes cruels i indignes? Pense que no, i em costa creure que hi haja gent que ho faça així. O sí que hi ha dimonis de debò entre nosaltres? O tots en som, de dimonis? “Tothom s’imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix”, diu Fuster al Diccionari per a ociosos”. La consciència,  ai.

D’altra banda, els que heu vist Match point recordeu que al final, com en un partit de tennis, tot pot canviar en un instant: si la pilota toca la part superior de la xarxa pot passar o no a l’altra banda, i en un moment la vida pren –o no- un camí nou. L’anell que tira Chris al Tàmesis. El dia aquell que vam decidir estudiar Filologia. Entrar en política. Viure en parella. Ho vam decidir realment? Probablement les nostres decisions –en cas que n’hi haja, que això seria un altre debat- vénen precedides de moltes pilotes que han botat o no la xarxa, de molts anells que s’han quedat o no al malecó. És això l’atzar? Si poguérem veure completa la pel·lícula de la nostra vida, probablement hi hauria un fum de sorpreses.  

La sort, diem una volta i una altra. Bona sort. Mala sort. La sort dels campions, que diuen al món del futbol. La sort dels campions? I la dels miserables?

Les circumstàncies en què va succeir l’atemptat del passat 30 de desembre comportaren que l’impacte més gran fóra l’atemptat d’ETA en si, o siga el fet de no haver estat precedit d’un comunicat d’acabament de l’alto el foc proclamat feia nou mesos per l’organització terrorista, el fet d’haver-se produït l’endemà que Zapatero fera una declaració de solemne optimisme al voltant del procés de pau, el fet que des d’un primer moment no es coneguera la desaparició, és a dir la probable mort de primer una persona i després una altra, i que tardaren una setmana a trobar-se’n els cossos. Però, sobretot, el fet que aquestes persones assassinades foren immigrants, immigrants del tercer món més exactament, immigrants de l’Equador.  Per un moment podem posar-nos a imaginar que, a banda d’haver-se conegut immediatament l’abast real de l’atemptat, les persones mortes (pegant una becadeta dins dels seus cotxes al pàrquing de l’aeroport) hagueren sigut ciutadans espanyols. Com en la immensa majoria  dels assassinats per ETA al llarg de la seua història sanguinària. Déu n’hi do com de diferent hauria resultat tot. Al capdavall, però, eren dos equatorians, dos d’aquests nanets que semblen reproduir-se com bolets, renegris i mig indis -o sencers. Podem, fins i tot, imaginar-nos els cotxes en què deuen haver mort: no devien representar presisament la mitjana en qualitat i en edat dels cotxes que circulen per les ciutats i les carreteres d l’estat. Per cert, em ve al cap que entre els centenars de vehicles destrossats per la deflagració n’hi havia un de molt vellet d’un diputat  conegut del PSOE –valencià d’Oriola- que, evidentment,  s’afanyà a declarar que el tenia, encara, el cotxe, per un lligam sentimental, tot i que la seua família l’havia comminat ben sovint a desfer-se’n. Ho aclaria, fora que algú poguera pensar que tenir aquesta carraca d’auto era fruit d’una situació econòmica debilitada d’aquest antic dirigent sindical.  

Vulguem o no, la condició subalterna dels assassinats –això sí, assassinats sense voler, com han afegit dies després els encaputxats- ha marcat les reaccions a l’acció terrorista. Després, el fet s’ha reconduït prenent rellevància les associacions d’immigrants equatorians i els sindicats, que han impulsat una manifestació massiva a Madrid. M’estalviaré de comentar l’absència del PP en eixe acte, perquè em fa ois i em toca preparar les classes de demà, classes de valencià, per cert, a alumnes romanesos, d’Ucraïna, d’Argentina, de Colòmbia, del Marroc i d’Algèria. Xiquets i xiquetes que (ja vos ho contaré) amb el que portem de curs ja m’han ensenyat molt.

Em sembla, i ja acabe per hui, que aquesta explosió a l’aeroport de Barajas pot abocar-nos a la segona meitat del procés de pacificació. Lamentablement, sospite que la mort dels xicots equatorians pot ben suposar l’equador en aquest final d’ETA que tant desitgem. L’11 de març del 2004 començà aquesta part final (ves per on) i Barajas encara n’accelerarà més el procés, amb efectes perversos per als gudaris, això sí. Tot i que probablement pel camí cauran més equatorians. Com deia Manuel Vicent  l’endemà de Reis “Suena la campana. En este momento comienza el segundo asalto”. Doncs això, tan de bo el segon siga el definitu.