anar a nevagció

EDUCACIÓ PLURILINGÜE 19 August 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

Després de la sentència sobre la no pertinència d’imposar obligatòriament l’ensenyament d’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans en anglès, dictada per Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, que totes i tots acatem des del sentit democràtic més bàsic, ha arribat el moment de les interpretacions i les corresponents conclusions: els sindicats democràtic de l’ensenyament i bona part de la comunitat educativa, amb tot el pes de la raó moral, exigeixen la dimissió del conseller Font de Mora i un canvi de rumb de les polítiques educatives; altres —Com el mateix Font de Mora— Encaixen la derrota judicial aferrant-se al càrrec i legitimant-se pels resultats electorals, al mateix temps que plantege canvis perquè res canvie. fontde.jpgSuposarem, des d’una gens  innocent ingenuïtat, que el conseller d’Educació està convençut de veritat que no ha d’anar-se’n.

D’acord. Acceptem-ho des del pragmatisme inevitable. No obstant això, imagine que molts dels seus companys i companyes de Govern, càrrecs polítics d’Educació, càrrecs electes del PPCV i afiliats li hauran aconsellat que ha de modificar substancialment moltes polítiques i maneres de fer del seu àmbit de gestió. Jo crec —Tornem a la ingenuïtat optimista— que ell mateix ho sap. Que així siga. 

Qui açò escriu no és més que una persona preocupada per l’educació com a servei públic, de la mateixa manera que la majoria de ciutadans i ciutadanes tinguen les preferències polítiques que tinguen, que, a més, des del seu àmbit professional es dedica a estudiar, investigar, ensenyar i divulgar tota el que gira entorn de l’educació en contexts multilingües i amb el clar objectiu de formar futurs ciutadans i ciutadanes plurilingües. Ho faig com a professor de didàctica de la llengua a la Facultat d’Educació —en els estudis de Mestre i Psicopedagogia— i com a director de la Unitat per a l’Educació Multilingüe (UEM), ambdues de la Universitat d’Alacant. 

Des d’aquesta humil posició lligada al món del coneixement, però connectada directament amb la sensibilitat social, em permet suggerir-li al Sr. Font de Mora que tinga en compte les següents consideracions per a desenrotllar a mitjà i llarg termini una sòlida acció educativa a favor del plurilingüisme, si de veritat hi creu: 

1a. Consolide, reforce i amplie quantitativa i qualitativament els programes educatius bilingües que compten amb una tradició pedagògica de més de 20 anys i que s’han mostrat com els més òptims per a aconseguir un domini igualitari i integrador dels dues llengües oficials. Faça que els programes de “Ensenyament en Valencià” (PEV) i “Immersió” (PIL) passen de l’actual escàs 30% d’alumnat que els cursa exitosament a una xifra majoritària en el sistema educatiu en no més de set o vuit anys. És més que possible: compta amb professorat preparat, sensibilitat social, famílies receptives que saben dels seus avantatges cognitius, a nivell individual, com cohesionadors, socialment parlant. 

2a. Conforme una comissió d’experts, amb la participació de tots els estaments (pares i mares, mestres, universitaris, administració, assessors d’altres comunitats autònomes i països, etc.) per a dissenyar un model plurilingüe que, tenint en compte la trajectòria dels centres amb programa “Educatiu Bilingüe Enriquit” (PEBE) i altres experiències  valencianes, d’altres comunitats autònomes i de països del nostre entorn, faça possible, racional i eficient la introducció d’una tercera i quarta llengües (Anglès, Francès, Italià, Portuguès, Alemany…) en el nostre sistema educatiu amb nivells de consens i garanties formatives evidents. 

3a. Forme lingüísticament el professorat del sistema educatiu valencià amb programes molt més eficients, i millor dotats econòmicament, que l’actual Pla d’Actualització en Llengües Estrangeres (PALE). Exigisca, així mateix, que les universitats valencianes  formen adequadament els futurs docents d’Infantil, Primària i Secundària, lògicament injectant el corresponent finançament de manera generosa: mestres, professores i professors plurilingües per a un sistema educatiu plurilingüe. 

4a. Dote àmpliament les Escoles Oficials d’Idiomes perquè estenguen la seua oferta per tota la societat, comarques i estaments. Llengües estrangeres, com més millor, per a tota la ciutadania. 

5a. No s’afanye tant a ensenyar xinès mandarí, o qualsevol altra llengua massiva suposadament internacional. Concentre els seus esforços a potenciar que les minories nacionals que hui, gràcies als moviments migratoris, conviuen amb nosaltres construint la seua ciutadania i tenen llengües pròpies les conserven, les transmeten generacionalment i les aprenguen amb profunditat. El dia de demà, la nostra multiculturalitat, cohesionada per les dues llengües oficials —Valencià i castellà— Comptarà amb importants contingents humans que parlaran diverses llengües. Valencians i valencianes que ens connectaran més i millor amb la globalitat, no sols culturalment sinó també a nivell comercial. cabecera.jpgPodria

Podria estendre’m més. Podria ser més concret —Ai, l’espai!—, però crec sincerament que els cinc eixos que modestament li propose per a articular una política educativolingüística serien un bon punt de partida en aquest nou rumb que, esperem i desitgem, ha de prendre el Govern Valencià després de la clarificadora sentència. És una línia de consens, no ho dubte. Li dic el mateix que li deia el Sr. Díaz Rodríguez, Inspector d’Educació d’Alacant, “òbriga les portes i finestres de Campanar a un diàleg sincer amb els agents educatius, i possibilite la recuperació de la confiança entre l’Administració educativa i la societat valenciana a fi d’abordar de manera efectiva els greus problemes i les profundes deficiències del nostre  sistema educatiu.” Guanyarem tots i totes, és el joc del “guanya-guanya”. Val la pena. 

Vicent Brotons, director de la Unitat per a l’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant

PUTA PALABRA, JAMÁS DEBISTE ESCAPAR DE LA NANA 1 August 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

inane.jpg

Presentación del libro Inane, de Isabel Navarro. Madrid. Universidad Complutense (2007) Bona nit, Buenas noches. Señoras, señores; amigos, amigas; autoridades, querida poeta…disculpad la grosería. No, no lo digo por tus versos, los versos de Isabel Navarro que acabo de leer, sino por no haber dado las buenas noches y la bienvenida a todas y todos los presente. El mundo de las rimas, la resonancias y otras truculencias del lenguaje es así, ¿y qué mejor manera que comenzar una velada literaria con la lectura de un impactante poema de la colección que vamos a presentar? Así que: Puta palabra,jamás debiste escapar de la nana. Y ahora abro un paréntesis, con el permiso de Isabel y del auditorio general. El recuerdo al POETA, con mayúsculas, me obliga felizmente a ello. 107 años ya que Paco Mollá está entre nosotros porque, como dijo el mismo, No existe muerte: morires ciertamente nacera la vida más sutil. Mi felicitación más sincera, pues, para la Fundación Poeta Francisco Mollá y para la institución municipal que la auspicia por darle continuidad a esta fiesta de palabras, versos y gestos que es la “Quincena Literaria Paco Mollá”: recordando el nacimiento del escritor y anticipando la primavera. Enhorabuena. Y ahora sí, hablemos de Inane y de Isabel; de Isabel y de Inane. Y empecemos por agradecer a la Fundación y a la propia Isabel Navarro el grato encargo de presentar aquí y ahora tan bello y sorprendente legajo de versos. Inane, la poesía como un trampantojo  “Un trampantojo es una ilusión engañosa. Parecer el que no se es. Me gusta la composición de la palabra –trampa+antojo—, es decir, engaño en el que caer y no poder liberarse propiciado por un deseo ardiente o un jucio precipitado. Esa quizás sea la clave que nos ofrece Isabel para descifrar su poesía: entenderla com un trampantojo.” 

isabel.jpg

 

Isabel Navarro Cerdán es una poeta de Petrer. Poeta o poetisa, mujer de versos con el lirismo a flor de piel en su mirar, en su escuchar, en su gesto, en su decir y en su forma de decir. Reside en Madrid, donde parece que pasan cosas muy importantes siempre, aunque a mi me da que la vacuidad lo llena todo en aquella ciudad tan carpetovetónica como cosmopolita, a dosis desiguales, según corran los tiempos. Me corrijo, la vacuidad no lo llena todo, no. Seguro que no afecta al mundo de Isabel, ni a los tres lugares que venero, ni a los siete amigo y amigas que quiero, y allí residen, ni a doce breves instantes de mi vulgar y prosaica vida acontecidos en aquellos pagos a mitad de camino entre Petrer y Lisboa. Sus visitas al pueblo son fugaces, cálidas y tiernas —ahora más cálidas y tiernas que nunca porque siempre le acompaña la pequeña Julia, su hija—. Viene al pueblo que la vio nacer para compartir afectos, sueños y recuerdos con los suyos: mi amiga Isabel madre; mi amigo Boni, el padre; su hermana pequeña; la tía Conchi; el yayo Bonifacio… Un buen día se marchó al hipermacrovillorrio mesetario, que a ratos ejerce de capital de España, y allí establecio su base de operaciones. Estudio periodismo y con eso se gana dignamente el sustento. Los lugareños la leemos con frecuencia allá donde publica (“Isabel escriu bé, sap el que es diu i, sobretot, sap dir-ho”). Digámoslo sin retóricas: Isabel és una buena periodista con inteligencia, oficio y pasión, en dosis perfectamente combinadas. Creo que todas y todos los presentes sabemos, y muchos sabíamos ya, que Isabel escribe bien y que además de ser una periodista con tanta profesionalidad como sensibilidad es una buena poeta. Porque periodista uno se hace y poeta se nace, aunque puede pasar que despues de nacer, vuelvas a renacer en el bello oficio de violentar o acariciar las palabras, según los dictados del corazón.  Algo así ha hecho  nuestra amiga, mi recordada alumna de Literatura en su último año de instituto, a principio de los años 90. Me explico: con su  poemario de juventud Las nanas que me cantó Atenea, ganó el premio de poesía local “Paco Mollá” de Petrer con diecinueve años. Obra publicada en el volumen colectivo Siete poetas de Petrer, de 1997.  Las nanas…nos mostró una semilla lírica que daba un brote tierno apuntando a vigoroso”, escribí hace unos meses en Festa-2008.  En aquel poemario de rabiosa juventud —agridulce aventura de l’acné y otras convulsiones del alma y el cuerpo— pudimos leer desde la emoción palabras tan bellas com éstas, absolutamente apropiadas para el hoy y el eterno retorno de Isabel a su pequeño país, que no es otro que el nuestro: Volver,poco a poco llegar.Escuchar cómo el tren tararea una canción que me aproxima.Volver,entrever las montañas,intuir los castillos, tierra de sol y pólvora,mar de luz blanca que me acoge y me cuida,pedazo de cielo que me acompaña.Volver,sentir que todo me abraza,saber que alguien me espera:las manos de mi madre,los ojos de mi hermana.Volver.  Despues de esa incursión poetica juvenil vino intensamente la vida madrileña, viajera, de estudio, lecturas, trabajos, noches, días, más noches…. Y vino tambien el aparente silencio de la poeta. Nada que objectar.  De muy joven se escalan montañas, se beben ingentes cantidades de alcohol, se canta aporreando la guitarra y los oidos del prójimo, se perpetran revoluciones, se persiguen todas las formas de lujuria, con más deseo que éxito, y se escriben versos. Despues ya no. Y no pasa nada. Ese podía ser el caso clínico de Isabel Navarro, pero no. Su firme y comprometida prosa periodística  se prolongaba sin solución de continuidad en el silencio de las cuartillas y el boli —no es cierto que “no hay mejor poema que una hoja en blanco”, aunque lo dijese la misma poeta—; participaban tambien de aquel complot del verso el tecleteo del ordenador, el pensamiento lírico, la noche creadora y el día estimulador… Todo haciendose patente en los escritos todavía desconocidos de una joven madurez sorprendente. Y así surgio, como de la nada —que estupidez más poco reflexiva acabo de apuntar— la poderosa colección de poemas que le han hecho ganar el más prestigioso premio universitario de poesía de España, el Blas de Otero de la Universidad Complutense de Madrid, donde sigue cursos de doctorado en filologia inglesa. El admirado Blas de Otero daba nombre al premio ganado por Isabel Navarro. Apuntemos una casualidad: yo descubrí este poeta de la mano de Boni, padre de la poeta. Ahora el poeta bilbaino del que se cumplen 40 años de su fallecimiento, sirve para nominar el reconocimiento de la obra de la hija. Obra que gloso en este entrañable acto.  Decía el propio Blas de Otero: EN EL PRINCIPIO

Si he perdido la vida, el tiempo, todo
lo que tiré, como un anillo, al agua,
si he perdido la voz en la maleza,
me queda la palabra.

Si he sufrido la sed, el hambre, todo
lo que era mío y resultó ser nada,
si he segado las sombras en silencio,
me queda la palabra.

Si abrí los labios para ver el rostro
puro y terrible de mi patria,
si abrí los labios hasta desgarrármelos,
me queda la palabra.
Y algo así debio pensar Isabel cuando diez años despues crea desgarradoramente su colección de palabras: “me queda la palabra y os la diré tan desnuda que no tendreis más remedio que leerla”, parece que nos sugiere con descaro desde su obra. Isabel Navarro Cerdán ha escrito —nos ha escrito— Inane. Ochenta y seis poemas tan bellos como sorprendentes. Los hemos leidos instalados en un volumen de bella factura con unos collages sorprendentes de Enrique Krause y una breve e incitadora introducción solapada del profesor de literatura y también poeta Ángel Luis Luján, de la que me veo indefectiblemente abocado a leer en voz alta su adictivo final: “Lo corrosivo como alimento, la estética del veneno. Apto solo para hambientos de una oscura, desoladora verdad.”, nos dice a propósito de Inane.  Lo escribí hacé tiempo y lo proclamo en voz alta una vez más: “todo invita a la lectura, aunque he de confesar que yo, los poemas de Isabel, los leería con la misma dedicación y entusiasmo si estuvieran manuscritos en sucias cuartillas o editados con una cochambrosa multicopista de tinta y un par de grapas. No es el caso. Así que mejor que mejor.” Sigamos cediendo la palabra a otros que lo han leido y se han atrevido a poner en negro sobre blanco sus pensamientos sobre él. Alba González escribía a finales de junio del año pasado en el excelente blog “La tormenta en un vaso” (buscadlo así en Google) lo siguiente al referirse críticamente a Inane: “Inane es un decálogo del ansia, de la urgencia. Inane tiene diez partes que son como diez capas de cebolla: los poemas van perdiendo versos, van perdiendo letras pero ganan en médula, en concisión, en sabor. Inane es un espejo, es el escenario de este alter ego de la voz lírica, tan personal, tan novedosa, de Isabel.”

¿Y yo cómo lo diría? Así: es un libro difícil, críptico, muy, muy trabajado. Y, claro, para leerlo nos tenemos inevitablemente que desnudar de prejuicios y tópicos. Nada de buscar las claves interpretativas facilonas y así tener desvelado todo el poemario. Escrito desde una subjetividad inteligente, el poemario nos exige irremediablemente también una lectura subjetiva desacomplejada y los más inteligente que podamos, sin concesiones. Ese procedimiento de la minimización, es decir, esa perdida de versos y palabras, que explica su cibercrítica Alba González, me sugiere un par de cosas: expresar las mismas obsesiones con cada vez menos palabras o l’ausencia de escritura en un ejercicio de vaciado lírico absoluto.  Inane —“vano, fútil, inútil”— es el personaje que crea Isabel, por cierto, una sugerencia, observese como las letras vocales de InAnE coinciden con las de IsAbEl. Dejémoslo en coincidencia, pero téngalo en cuenta el perspicaz lector o lectora, algún lado oscuro le iluminará.  Pues bien, Inane es un poderoso personaje poético, un actante lírico, basado en una metamorfosis lingüística: hacer de un adjetivo masculino un nombre propio femenino que, inevitablemente, contendrá los atributos calificativos de la palabra matriz. ¿Se entiende, no?  Digamos que un ser vacio de toda clase de alimento, obsesionado con el alimento, alimentado a veces, insatisfecho y hambiento siempre. Buscando sustento para el cuerpo con gula irrefrenable, soñando tentempies, o tal vez migajas, para el alma. Descubramos quien és Inane: ¿un “alter ego” de la propia autora? ¿alguien concreto? ¿muchos “alguienes” que se han cruzado en la vida de Isabel? ¿un acertado recurso para liberar más y mejor el verso y el alma y los demonios y los fantasmas y…? Ese sentido poliédrico de Inane confiere un clima especial a todo el libro: Inane, la fea, perfuma sus muñecas con ajo frito.Inane, la diosa, irrumpe en la cornisay pregunta por las manzanas.Inane, la gula, ama las fresas y la compota.…   …   … Inane es fea, diosa, gula, ebria, ansia, ciega; ronca, famélica; tiene un especial sistema inmunológico; llora organza; recibe cartas; tiene por gemela a Grieta, ese espacio entre lúgubre y curiso; se sacia de luz azul; se pinta los labios; trepa, engulle; tiene rendijas y —¡ay!— como todos y todas tiene deseos lúbricos. Aunque la autora,  enigmática y pardaójicamente  no la  conoce… No conozco a Inaney en fotos me yace. Un aparentemente inofensivo “yace” que lo explica casi todo en su tremenda polisemia: el reflexivo “me” ante la idea de echada, de cuerpo presente o de existencia figurada. Pocos versos , pero muy conceptuales. Los mundos de Inane e Isabel  —diálogos, reproches, reflexiones, vivencias, convivencias, supervivencias, sensaciones, emociones— sirven para tejer el conjunto poético, del que, a modo d’iceberg, podemos insinuar algunas de sus manifestaciones. Es un poemario sensual, dirigido a los sentidos desde su aparente abstracción. Leamos, si no, la sorprendente descripción del proceso de elaboración de la paella:  Freir una cabeza de ajos y pimiento rojo.Apartar.El viejo gime la falta de sal y devora el aroma sin gula.Engañar a los caracoles y matar el conejo.Apartar.Alimentar con sarmiento el fuego vivo.El doble de agua que de arroz.Azafrán en la lengua y tierra en los ojos.Cúbrase con trapo o periódico hasta que el rescoldohinche los últimos granos.Apartar.                                                           Plañir. Una lacónica receta hiperrealista cerrada con un angustioso e inquietante “plañir”, ¿gemir, llorar? ¿por qué? ¿A qué? ¿para qué? ¿Por quién? Si se me permite la digresión, diré que este poema, aunque a años luz de distancia en cuanto a concepción y concepto, me evocó inevitablemente el “estellasiano”  “res no m’agrada tant”, escrito a propósito de los pimientos a la brasa, “pimentó torrat”, lo denomina el gran Vicent Andrés Estellés, “pebrera rostia”, diríamos nosotros: “m’agrada molt el pimentó torrat,mes no massa torrat, que el desgracia,sinó amb aquella carn mollar que téen llevar-li la crosta socarrada. l’expose dins el plat en tongades incitants,l’enrame d’oli cru amb un pessic de sali suque molt de pa, com fan els pobres,en oli, que té sal i ha prés una sabor de pimentó torrat. Després en un pessicdel dit gros i el dit ínex, amb un tros de pa,agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,ecuarísticament, me’l mire en l’aire.de vegades arribe a lèxtasi, a l’orgasme. cloc els ull i me’l fot.Y es que los elementos culinarios y alimenticios convertidos en material poético hacen que los caminos líricos de autores y lectores sean  inescrutables. Cerrada la imperdonable y suculenta digresión, continuamos viajando por los mundos de Inane.  El poema urbano de los sentidos que nos cita “El olor dulce de la bollería francesa”. Aquel “cerdo que se ahorca” en la despensa de la abuela que no es otra cosa que el “fuet indolente”. El “pan y pringue”. O esta otra original descripción de la paella: “Óvulos dorados,como pepitas de oro.Granos de arrozen la paella del domingo”. …no hacen más que contribuir a construir esa dicotomia de exceso/ausencia de alimento en sentido ámpliamente metafórico. En otros versos creemos descubrir influencias de las teorías psicoanalíticas con referencias a hijas, padres, madres, etapa oral, envidia de pene… Reflexiones sobre la imposible belleza —“Dices que te negaron la belleza”, ese poema introspectivo que todos y todas, en un momento u otro de nuestra vida nos tenemos que recitar desnudos ante un espejo. Las referencias paraliterarias y populares (“Contigo pan y cebolla”, la lorquiana “Soledad Montoya”)…  Soledad de mis pesares,
caballo que se desboca,
al fin encuentra la mar
y se lo tragan las olas.
No me recuerdes el mar,
que la pena negra, brota
en las sierras de aceituna
bajo el rumor de las hojas.
¡Soledad, qué pena tienes!
¡Qué pena tan lastimosa!
     Luego… Inane devoró las margaritas y una luciernaga moribunda.Acepto los presentes.Se creyo Soledad Montoya. Escribe Isabel, mostrando el dolor más profundo del alma de Inane, su “pena negra”. El viaje temático se hace interminable y calidoscópico. Por eso invito al lector o lectora a que viva su propia aventura. gos.jpgIndicaré algunos descubrimientos lingüisticoliterarios que más me han impactado: la imagen desoladora en “Como en la cafetería de un tanatorio”; el elegante símil de estos versos (“La utopía huyó de tu lado / como una biblioteca prestada”); la idea ilimitada de “ciudad que se extrarradia”, tan “Where the Streets Have No Name”,  de los U2: “Quiero resguardarme de la lluvia venenosa / donde las calles no tienen nombre”. El inquietante y duro “Cada día un poco más puto”; otro símil genial por vulgar, “la fe desgastada, como el bajo de los vaqueros”;  aliteraciones lúdicas (“Trizas, trazos, trenzas”); un eslogan publicitario elevado a categoría poética (“El mismo donut, ahora con menos calorías”). Como veis no interpreto, constato, incito, reto y llamo vehemente a la lectura. Es mi estrategia de modesto presentador crítico. Y hablando de críticos, los hay que más osados que yo, tambien más sabios, seguramente, se atreven con las interpetaciones. Por ejemplo, esta: Inane, tanto el personaje como el libro, puede ser Europa, envejecida a pesar de todo su maquillaje, por donde pasean los supervivientes y los muertos, enturbiando con su presencia los anuncios y los besos de los enamorados, los jardines y la luz de las velas”. Así se atreve  a decirlo, valiente y osado, el crítico madrileño Álvaro Muñoz Robledano. Sea com fuere, estamos ante la deconstrucción del caos personal desde la lectura del de Isabel o del de Inane. Un caos lírico tan paradójicamente puesto en orden que acaba conformando una obra poética inquietante, bella también, pero ¿decirlo así no es una redundancia?. “De hecho, los versos más inquietantes que he leído en mucho tiempo”, como escribí hace poco más de medio año. Y sigo citándome porque no sé expresarlo de mejor manera: “He sido víctima de una seducción lírica, lo confieso. Por ello quiero acabar con uno de esos poemas que me han hecho caer en la deseada trampa. Aclaración previa: una “pupila” es, o puede ser, una parte del ojo, una alumna, una huérfana, una puta. Y ahora 4 versos… “Se aceptan pupilascon fines médicos y proféticos.Se necesitan.Se pagan.” Gracias, Isabel, por habernos conmocionado con tu Inane. Y ahora, lectores y lectoras, atrévanse, pongan en juego su estabilidad emocional,  ¡puede saltar a pedazos!” Por cierto, la poeta Isabel Navarro ya se la jugó cuando hace algún tiempo se puso a escribir —cito textualmente el último verso del poemario— “Con desdén, en el espacio blanco del cuaderno”. Petrer, març de 2009Vicent Brotons Universitat d’Alacant   

A on tu digues, Reme 26 July 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

i-hui-on-anem.jpg

M’unix a Reme una certa amistat. Ens coneixem des de fa molts anys. Coetanis de la part antiga de Petrer —plaça de Dalt, ella, carrer Sant Rafael, jo—, amb amics comuns, mestres —també estudiàrem junts a la vella i enyorada Escola de Mestres— allà al castell de Sant Ferran d’Alacant–, i amb un nivells de complicitat personal, educativa i cívica significatius, crec. Reme, però, afig a la seua condició d’enorme i vocacional mestra d’escola la de dona polifacètica, curiosa i un peliu artista, coses que la fan absolutament singular. En realitat són eixes coses les que la convertixen una gran mestra, permeteu-me i perdoneu-me el superlatiu.

Tot això ho explique perquè per a parlar del llibre —llibre? guia? quadern de bitàcola? llibreta de camp?…— necessitava tenir en compte estes dades, i que lectors i lectores també les tingueren: Reme és una mestra que és més que una mestra, i això la fa més mestra encara.

La nosta bona amiga, un bon dia, entrada ja en la fèrtil joventut madura, es posà a caminar pel bell terme de Petrer i rodalies. Imagine que ja des de xicoqueta l’excursionisme no li seria estrany en ser filla d’un reputat veterà de la muntanya com és Paco Millà. Tot i això, la passió caminadora se li deslliurà a Reme alguns anys després. I no va parar. Així que, no contenta amb passar-ho bé amb l’exercic físic, la bona companyia, el perfum de les nostres plantes, el clima beninge i bellament canviant, les sorpreses faunístiques, les mostres d’intervenció tradicional humana sobre l’entorn i, clar, els encantadors i estimables paisatges, es va posar a escriure els itineraris, les percepcions i les sensacions que li provocaven aquells eixides de dissabtes, diumenges, festius o vacacionals. A més a més, dibuixava els seus propis croquis, a mà alçada, intantàniament, com només saben fer-ho les mestres de tota la vida, tan tècnicament imperfectes —perdona’m la crítica, Reme— com tendres, entranyables i útils: casetes, camins, penyes, ruïnes, arbres, coves, rambletes… que em seduïxen visualment i em fan pensar en un inevitable Petrer naïf.

Diguem’ho clar, l’autora petrolanca no ha fet només una guia de camins, sendes i paisatges del poble. Ella ha escrit i dibuixat una “sensiguia” del camp de Petrer i el seu entorn. Que què és una “sensiguia”? Bé, senzillament una paraula que m’he inventat per qualificar en un “flash” el llibre, que és molt més que un llibre, de Reme Millà Poveda. Una guia d’excursions escrita des de la intel•ligència emocional, amb els molts coneixements que té l’autora, i que tan dissimuladament oculta, i des del cor, que és qui finalment li dicta les paraules.

nord_sit.jpg

Jo ja havia llegit la major part dels itineraris al despaparegut Petrer Mensual. Els esperava sempre amb molt d’interés. M’agradaven, i m’agraden en esta nova relectura, per les moltes sorpreses i “remeiades” —pensaments tan sensants com personals de la pròpia autora— que aporten: explicacions toponímiques, anècdotes, botànica, sentit de l’humor, compromís medioambiental a ultrança, polemisme amable, intrahistòria local i didàctisme de bona mestra d’escola. Reme ens fa continues “lliçons de coses”, que diria un clàssic de la pedagogia.

Paisans i paisanes petrolancs, veïnes i veins de les rodalies, si teniu entre 9 i 99 anys —cinc anys amunt, cinc anys avall— no deixeu de llegir i de recórrer, perquè este “quadern de camp” és per a llegir, com deia aquella col•lecció literària, no amb sola mà sinó amb les dos cames en marxa, I hui…on anem?Apunts i records d’una caminadora, l’oportuna “sensiguia” de Reme Millà.

Coneixereu i estimareu Petrer de la mà càlida i amiga de Reme. Amb estos 40 itineraris que ocupen quasi un centenar de pàgines aprendre a estimar molt més el paisatge natural i tradicionalment humanintzat, tan bell, tan fràgil, tan feble, tan menut i tan profundament estimable, és quasi inevitable.

Gràcies, Reme, per la generositat mostrada en regalar-nos les teues caminades en format escrit i dibuixat. “Se hace camino al andar”, deia el poeta. I en caminar, pensar, i escriure el camí, com tu has fet, ens has ensenyat a estimar el petit país que habitem. No ho dubtes.

“I hui… on anem?” “A on tu digues, Reme.”

Vicent Brotons Rico

El nou “Trage nou de l’emperador” 12 July 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

De menudet em regalaren un d’eixos contes troquelats que s’estilaven, es titulava “El traje nuevo del emperador”. Ja saben, és la història d’aquell emperador pretensiós i presumit que estrenava un vestit nou cada dia. Arribà al regne un sastre estranger i li va prometre els teixits més fins i el vestit més original, a condició de fer-li’l en secret. El teixit, va explicar el sastre, només podia ser vist per les persones de bon cor i que amaren el seu emperador. Aquest, convençut de l’amor del seu poble, va acceptar fer-se el màgic i bellíssim vestit. El propi emperador no veia el teixit, però era per ser un monarca malvat, cosa que ell mateix sabia, encara que no li ho va dir al sastre. El diumenge següent, com era costum, va eixir a fer la passajeda pels principals carrers de la capital del regne amb el nou trage. Ningú veia el trage, és a dir, el cruel i estúpid emperador anava en conill i feliç. La veritat és que no hi havia vestit, tot era un engany de l’astut sastre, però el poble callava i aplaudia per por o covardia la bellesa d’aquells magnífics draps inexistents que duia el fatxenda de l’emperador. Només un xiquet es va atrevir a dir “l’emperador no du res, va tot en conill!”… La seua lectura em va divertir i inquietar alhora. Al meu cabet pentinat a “lo marcelino” es van quedar ballant dues preguntes carregades de perplexitat: “Per què la gent és tan servil amb els qui manen? Com els sers humans que semblen tan sensats i raonables es tornen imbècils perduts davant el Poder?”. Les dues preguntetes, quaranta i tants anys després, continuen pegant-me voltes pel cap, pobre de cabells i emblanquits.

 imatge.gif

Anys més tard, la meua professió d’ensenyant i els meus interessos folklòrics —etnopoètics se’n diuen ara— em feren entrar en contacte amb diverses versions d’aquell “Traje nuevo del emperador”: la de Don Juan Manuel del segle XIV; les vingudes del llunyà orient o les versions modernes i estrafolàries. Sempre, però, acabava fent-me les mateixes preguntes entorn al servilisme i la imbecilitat de les persones, què anem a fer-li?Ara, els temps que corren, han posat al meu abast una nova versió. Més crua, insultant i brutal. Jo, no obstant, els la conte tal i com el meu esperit rondallaire ha volgut imaginar-la.

Això va ser i era no fa molt de temps, com qui diu ara mateix, un emperador mediterrani, que es feia titular Molt Honorable —veges tu—, que tenia per costum vestir trages que no pagava mai. Això en si no era greu. La cosa més lletja era que les factures dels trages les pagaven ogres bigotuts que organitzaven festasses per tot el regne. Aquells malvats ogres bigotuts habitaven a Requalificalandia i a Negocibrutamburg i des d’allí estenien les seues influències per altres regnes de les rodalies. Eren ben coneguts, sobretot, els negocis que tenien al regne de l’Os i l’Arboç, on manava tirànicament una agradolça princeseta nomenada Espadanya.

Però tornem al regne mediterrani del Molt Honorable: Tothom sabia que estava molt lleig això que feia l’emperador, estrenar trages regalats pels ogres, però en comptes de reprotxar-li-ho havia molts súbdits que li ho apladuien efusivament. La Senyora de la ciutat més important de lo Regne comparava el trages a les anxoves; el baró Bassadoli, que guerrejava a les terres del nord, qualificava de “gilipolles” als que sospitaven del Molt Honorable; el Gran Jutge del Carrer, molt més que amic de l’emperador, mantenia un sospitós silenci; i el Gran Duc dels Filets de Plastilina sostenia suïcidament que el Molt Honorable era innocent, és a dir que vivia en olor de santedat.

Tot i això la cosa més trista és que milers i milers de súbdits sempre que arribaven les eleccions, pràctica amb què mostraven la seua confiança —o desconfiança— a l’emperador, acabaven demostrant-li com l’estimàvem, malgrat saber que estava sotmés als ferotges ogres bigotuts que li regalaven trages a canvi de privilegis que anaven contra el poble, és a dir, contra ells mateixos. No tots els súbdits pensaven igual, evidentment, però el bufó Canalnou s’encarregava de fer creure que tots volien al bon emperador, el Molt Honorable Trages Sensefactures.

9175325549bf6b634b522042242613-fallas41.jpg

La nova versió del conte andersenià m’ha reactivat de nou les velles preguntes: “Per què la gent és tan servil amb els qui manen? Com els sers humans que semblen tan sensats i raonables es tornen imbècils perduts davant del Poder?”. Tots no, per sort tots no.

Vicent Brotons

UNA LLENGUA ESTEL·LAR 17 June 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

 

ll_est00371.jpg 

Digueu-els-hi estrelles!
Mátia, Mátia einai t’astéria!
Chiamateli astri!
Llamadles luceros!
Kacvkib! Etoiles! Ko àbim!
Digueu-els-hi estrelles!
(Lluís Llach) El cel, l’incommensurable cel, està ple d’astres —del llatí astrum i, alhora, del grec ástron—, és a dir, de cossos aïllats en el cosmos. Observar-los, analitzar-los, estudiar-los, imaginar-los, fantasiejar-los i nominar-los ha ocupat el temps de milions d’éssers humans al llarg de miler d’anys i arreu de tots els territoris d’aquest diminut planeta Terra. En l’avatar nominador la nostra cultura popular no ha deixat de produir un corpus lingüisticocultural força significatiu. Aproximar-nos lleument al patrimoni  etnopoètic conformat pel pensament popular entorn als cossos i fenòmens celestials és l’objectiu de l’escrit que segueix. El cel, la nit, el dia, les estrelles, els planetes, els estels, el satèl·lits, les constel·lacions, el Sol, la Lluna són paraules fortament connotades, marcades per la saviesa popular, plenes de metàfores, de significacions màgiques i pragmàtiques. El nostre idioma, impregnat per les cultures mediterrànies més antigues i influït per d’altres del continent europeu ha bastit un entrellat celestial ben curiós, divertit i —per què no?— transcendent. En l’Any Internacional de l’Astronomia i a les planes del llibret de Fogueres de sant Joan de la Condomina alacantina crec que és un lloc ben adequat per parlar-ne. I ho farem arrancant del costumari relacionat òbviament amb la Nit de sant Joan, la més indiscutiblement màgica de l’any. El Sol la Lluna i les estrelles estan de gran festassa Explicar en un llibret alacantí que la vespra i la festa sant Joan Baptista —el Precursor— connecta amb les antiquíssimes festes solsticials de l’espècie humana no és descobrir res nou. El dia més llarg de l’any i el poder màgic de la curta però intensa nit de focs i rituals de tota mena han estat “reciclats” per quasi totes les religions de la història de la humanitat. Diu la cançó popular: El dia de sant Joan n’és festa per tot el dia; en fan festa els cristians i els moros de Moreria; tallen el pa el dia abans per millor folgar aquell dia. Atesa la intenció de l’article, però, ens centrarem en un punt àmpliament desenvolupat en les 237 pàgines que Joan Amades li dedica al 23 i 24 de juny en el seu monumental Costumari Català. Ens referim a l’apartat “El Sol, la Lluna i les estrelles”.  El folklorista la definix, d’acord amb la tradició com “la festa major del cel”. I explica que “segons els nostres avis, el Sol avui celebra el seu sant, i com que és el rei i senyor del cel, ell, la Lluna i els estels, estan de gran festassa.”  Més avant afig: “L’estima de la valor generadora i vivificant del Sol sembla ésser relativament tardana dins la vida multimil·lenària de l’home”, tot fent-se significativa en les cultures agrícoles. 13.jpg“La gent vella creia que aquest temps s’encenia una gran foguera al cel que precipitava i accelerava la creixença de tots els fruits”, explica el mestre Amades que, a més, ens fa sabedors que “la llengua ens ha conservat diverses restes de la creença antropomorfa (forma humana) del Sol. La gent de mar de la Costa Brava l’anomenaven el Cella-roig; els pastor de Ripoll el creien un galant gentil i minyó de llarga cabellera i poblada barba daurada i l’anomenaven En Barba d’Or. La gent de la Barceloneta li deien En Lluent i així mateix En Vermell, nom emprat també a Mallorca.” I encara trobem el nom de Barba-ros per l’allargassat espai cultural que ens agermana. Les creences sobre la força màgica del Sol en el temps santjoaner són ben variades: algunes ovelles fan una llana especial daurada, com el mitològic velló d’or; és bon temps per anar en carro, tal i com els humans s’han imaginat que el Sol travessa l’espai, damunt d’un carro de foc.  També hi ha costum llunars i estel·lars relacionats amb la nit del dia més llarg: a Cadaqués la Lluna plena parlava i explicava el futur; es creu que és la nit més estelada, com la de Nadal; és el moment més idoni de fer-se esteler, o dit a la moderna i científica, astrònom, o expressat des de la màgia supersticiosa, astròleg. Aquesta nit ix  el rei dels estels, és a dir, l’estel de sant Joan. I si no es veu és senyal de mal averany. Hi ha una curiosa creença al Penedés en relació al estels fugissers (cometes), expliquen que qui els compta tots la Nit de sant Joan pot canviar de sexe. Si fos cert, els hòmens i dones de vocació transsexual estarien d’enhorabona biològica i econòmica. Altre senyal positiu de la vespra de sant Joan  és veure a poqueta nit, o a la matinada de la festa,  el planeta Venus. Fins i tot, se sap, que en les zones pirinenques les dones s’alçaven el davantal com fent-li una ofrena eròtica de clares reminiscències fecundants. A la Ribera de l’Ebre, si veuen Júpiter aquesta nit pensen que tindran bones collites.    Sobre les constel·lacions la superstició popular, sempre amatent tot l’any, en la Nit de sant Joan es magnifica: l’Óssa Major són set reis poderosos i cruels en constant combat i que, a vegades, fan arribar calamitat a la Terra; altres en veuen set lladres que van robar el Santíssim Sagrament, d’altres, els mallorquins, set frares, sempre, però, de mal averany; d’altres, creien que les estrelles d’aquesta constel·lació tombaven de direcció i provocaven el veritable canvi d’any, cosa que ens podria fer pensar en sistemes arcaics de calendari. L’estrella Polar, o estel tramuntanal, igual assenyala una bona sembra que vents i tempestes marines, segons els llocs. A l’Empordà i al Rosselló es pensa que “el Carro Gran del cel baixa a la terra i corre amb una rapidesa fantàstica”, segons reporta el propi Amades. Hi ha també un estel del Moro que ix de la mar a mitjanit i és senyal de mal averany per mariners i pescadors. I així,  moltes i moltes constel·lacions i estreles són sotmeses a tota mena d’especulacions supersticioses: fred, malalties, la ràbia dels gossos, bon o mal any per al bestiar, influències en les collites de gra, etc. El cel estrellat es transforma en una font de màgia i llegendes tan acientífiques com belles. Acabem-ne aquest repàs amb una apocalíptica llegenda de Ripoll: la fi del món serà una nit de sant Joan. “Una nuvolada intensament negra no deixarà traspuar ni una engruna de sol en tot el dia i confondrà el cel i la terra en una aterradora negror. La terra s’esquerdarà i en sortiran uns cavalls de foc voladors de mida gegant, cavalcats per enormes gegantassos també de foc que portaran a les mans grans atxes flamejants, s’escamparan pel món i calaran foc arreu on passin, de tal manera que fins i tot cremarà l’aigua”. Vaja revetla per a la Nit de sant Joan! Tot seguit abordarem la temàtica astronòmica des d’altra perspectiva, menys costumista i més literària: dites, frases fetes, refranys… No oblidarem creences i llegendes, però. A sol i serena  L’eixida del sol la referim amb expressions com: al sol eixit, a  sol ixent, a  punta de sol. I quan ja té una clara presència: a  sol alt. En amagar-se, o al punt de fer-ho, diem: sol baix, pondre’s el sol (que no “posar-se”), a posta de sol, sol post, sol colgat. Expressions: De sol a sol, des que ix fins que es pon;  donar, batre, pegar o petar el sol, que arriben els seus raigs;  sol i ombra, ombra  poc consistent;  a sol i serena, exposat a la cremor del sol i al fred humit de la nit; sol fort, que escalfa il·lumina intensament; sol mort, que no ho fa; sol covat, sol fort però entre núvols; sol de forat, llum solar que passa entre núvols; sol malalt, claror grogosa o blanquinosa; sol plover,  esblanqueït i precursor de la pluja; sol de neu, que s’entreveu entre els núvols en dies de fred intens;  estar a ull de sol, estar exposat clarament a la lluminositat de l’astre; entrar el sol al cap, insolació.  Altres sols: sol de gall, boia pròpia de la pesca; sol coronat, gira-sol a Mallorca; sol estrellat, planta; Sol i lluna, joc infantil. Locucions: el sol dels gitanos, dit humorísticament, i un tant xenòfobament, de la lluna;  com un sol, molt bell o extraordinari ; fer un sol que torra, de justícia, que trenca les pedres, fer un sol molt fort; pesar el sol abans d’eixir, ser molt llest; no tenir més que el sol que pega a la cara, ser molt pobre; El sol colgat serà vespre, dit pel pacient; Acabarem amb sol, acabarem enjorn o prompte; Traure al sol més del que hi ha a l’ombra, gastar més del que es té; No deixar [algú] ni a sol ni a ombra, no separar-se’n mai; haver de traure [algú] amb un cabasset al sol, es diu d’una persona malaltissa, envellida o mot tímida;  farà bon sol, no ho pense fer mai; primer faltarà el sol, expressió per dir que no ho farà mai; al sol del migdia, públicament, davant de tothom; davall la capa del sol, en tot el món;  el més [...] que el sol escalfa, el més significat per alguna qualitat positiva o negativa;  El sol crema la lluna, quan al cel es veuen alhora el sol i la lluna;  no vore ni sol ni lluna, estar tancat físicament i mentalment;  [a algú] se li ha post el sol a migdia, passar-li a algú una desgràcia gran; eixir [a algú] el sol a mitjanit, tenir algú un colp de sort inesperada. El refranyer: “El sol ix per a tot lo món”, tots els sers humans són iguals;  “El sol cura tot dol”, és important per a la salut; “sol que prompte ix dura poc”,  les coses primerenques duren poc o no tenen qualitat; “any de sol, any d’alegria”; “quan un es pensa que plourà, el sol traspunta”,  fets que resulten contraris a allò que s’esperava; “quan ha de fer bon sol, ja comença de bon matí”, les coses s’han de començar prompte per obtenir-ne bons resultats;  “no hi ha dissabte sense sol ni viuda sense dol”, hi ha coses que són, o han de ser, inevitablement així si volem que l’ordre no es trenque. Hi ha alguns refranys de clara base meteorològica:  “gelada sense sol, pluja mou”;  “sol blanc, senyal de fang”;  “sol de forat, pica més que cap”;  “pel febrer, un dia al sol i altre al braser”; “per la Candelera, el sol ja baixa per la carretera”; “sol i aigua, temps de març”; “març, marcer, sol carasser”; “aigua de juliol, encén el sol”; “en juliol, pobres dels qui estan al sol”. “El 24 de juny a mitjanit eixirà el sol a la Condomina”,  la frase és meua i es refereix a la foguera, eh que és bonica? La luna una pedra és, e no ànima L’astre femení per excel·lència, tant important en la nostra llengua que servix per a denominar el disc de qualsevol astre, fins i tot el del sol: “ja es comença a veure la lluna del sol”. Un vulgar satèl·lit de grandària quasi ridícula per a un astrònom, però absolutament determinant i present en totes les cultures que han habitat, habiten i habitaran la Terra. Paraula procedent del llatí luna, amb el mateix significat, i tan extraordinàriament mitificada que el poc sospitós d’esperit científic, l’inefable Vicent Ferrer —sant, segons la Església Catòlica, i traïdor a la pàtria per als nacionalistes conspicus—  arribà a exclamar allò de  “La luna una pedra és, e no ànima”. Es veu que la superstició animista respecte al satèl·lit era ben viva entre el poble en els temps medievals. Diem fer lluna, quan ix; nit de lluna, en les nits que es veu molt bé. Les fases de la lluna en valencià són: lluna nova, és a dir, el noviluni; lluna creixent o quart creixent; lluna de minvant o quart minvant o lluna vella o lluna clucalluna plena o ple de lluna o lluna tendra. Hi ha clar de lluna, la lluminositat que provoca la lluna en les zones fosques; rogle de lluna, és a dir, l’aurèola lluminosa que envolta el disc i que és interpretada com a senyal de pluja. Tenim la lluna mussolera, la lluna vella d’agost apropiada per a la cacera —ni se vos acudisca remotament caçar tan bell ocell nocturn que, a més, està protegit!— del mussols. Existix la lluna marinera, aquella que està orientada cap a la mar i que s’interpreta com a senyal de pluja. En la nostra cultura també practiquen la lluna de mel, la nit, i per extensió, el temps del bon amor matrimonial.  I comencem la fraseologia que fa referència a la influència de l’astre: tallat de lluna o de bona lluna, aplicat als arbres tallats, i després a altres tasques, en els dies propicis per la fase lunar. I així apareix la frase feta aplicada a persones o grups humans Ser tallat de mala lluna, ser de mal caràcter o dolent. I en la mateixa línia, Estar o ser de bona (o mala) lluna, bon o mal humor transitori o permanent. No estar de lluna és estar de mal humor. Tenir llunes o ser un allunat, és a dir, tenir un humor desigual i imprevisible. Seguim amb la fraseologia: lluna càustica, pedra infernal o nitrat d’argent;  mitja lluna, un quart de la lluna emblema del islamisme o el mateix islamisme (“el seguidors de la mitja lluna”, diem). Mitjalluna com a paraula composta és una eina de tall, una peça de les sínies, una planxa per a barrets, un estri que servix per governar el timó de la barca, marfe de la vora de la soca d’un arbre, pastís, etc. Fer lluna és traure de casa coses de valor o aliments i vendre’ls d’amagat. 41.jpgEl món de les locucions llunars és força ric: venir de la lluna, estar en dejú o ignorar coses que sap tothom; demanar la lluna, demanar coses impossibles; lladrar a la lluna, protestar inútilment; fer veure la lluna dins d’un cove, enganyar; la lluna se l’ha begut, ha desaparegut sense deixar rastre; ser tan cert com que la lluna pon, ironia per a indicar que és absolutament fals; estar a la lluna de València, la nostra capital servix per referir-se a les frustracions i burles. S’usava perquè en l’Edat Mitjana es tancaven les portes de la ciutat de València i deixaven la gent fora sense poder dormir a resguard. Hui podríem dir “la Generalitat del Sr. Camps deixa a la lluna de València els alacantins”, i seria una forma molt lingüísticament genuïna de proclamar una veritat, no? Un fill espuri o bord és un nat de lluna; Estar la lluna al ple és estar molt boig. Fem una repassada del refranyer del satèl·lit: “quan la lluna mira a llevant, quart minvant; quan mira a ponent, quart creixent”; “el bon mariner mirant la lluna ja sap son quefer”; “a lluna gitada, mariner en peus”;  “la lluna a la nit i els os del dia”, és a dir, les coses com cal, els ous frescos; “qui per llunes va comptant, tretze mesos troba a l’any”, i és que l’any lunar te tretze cicles lunar complets perquè són de 28 dies. “Lluna rogent, pluja o vent”; “lluna morta, aigua a la porta”; “lluna amb estrella, no et fies d’ella”, quan hi una estrella dins del rogle lluminós lunar és senyal de mal averany;  “lluna lluent, sequedat o vent”;  “lluna amb corona, aigua dóna”; O aquest preciós i poètic refrany alacantí: “si la lluna té ull de perdiu, l’endemà vent al garbí”. “D’amor, el primer, de lluna, la de gener”; “lluna de gener, lluna raïmera”. Les festes regides pel calendari lunar es lliguen també al refranyer: “lluna nova de febrer, primer diumenge de quaresma”; “la nit de la Cena, la lluna plena”, referint-se a l’últim sopar sagrat —Cena— de Jesús amb els apòstols; les situacions de felicitat sempre van seguides d’infelicitat: “després de la lluna de mel, ve la lluna de fel”.  Les falses i poètiques creences populars atribueixen a la lluna molts poders, entre d’altres el de determinar el sexe dels nascuts:  “quart creixen serà diferent”, és a dir, si el nadó naix en quart creixent el pròxim germà que vinga al món serà de sexe diferent; i si és minvant, al contrari, “lluna minvant” llinatge semblant”. Es diu també que en lluna plena només naixen xiquetes, “lluna plena, porta nena.” I finalment, la popularíssima cançoneta de La lluna la pruna, que, segons la tradició, s’ha de cantar als infants mentre se li fa mirar la lluna, Hi moltes versions: “la lluna la bruna / vestida de dol, / sa mare la crida, / son pare la vol.” O la versió cruel, “la lluna la pruna/ vestida de dol, / son pare li pega / sa mare no vol.” O la versió tendra, “la lluna la pruna/ vestida de dol,/ són pare li canta/ sa mare l’adorm.” Qui anava dir-nos que un astre tan científicament prosaic anava a donar un joc idiomàtic i cultural tan ric. Estrella de la Mar Estrelles o estreles, tan se val, n’hi ha a milions. Els usos lingüístics se n’han fet ressò d’aquest poètics i canviants puntets de llum nocturna que cada volta —ai!— podem gaudir-ne menys des de pobles i ciutats per culpa de la brutal contaminació lumínica: una antiecològica despesa d’energia que ens roba la màgia de les nits estrelades. També se’ls denomina amb l’arcaisme “estrel”. Hi ha l’estrel del Nord  (estrella Polar) l’estrel del Porquer o estrel lluent, i l’estrel miquer, el que ix una hora abans del dia, s’alcen els treballadors, fan miques (mengen) i es van a treballar, així ho expressen, si més no, a Morella. Tenim l’estrella o estel de l’alba, del matí o del bover, que en realitat és el planeta Venus. Hi ha l’estrella amb coa (cometa); l’estrella fixa  i l’estrella errant (la  queta i la que es mou, respectivament). Eufemísticament existeix l’Estrella de la Mar, és a dir, la Mare de Déu del Remei. A Petrer, el meu poble, a la portalada de l’església de sant Bertomeu, es canta a la mitjanit del cinc d’octubre en un castellà farcit d’obertures vocàliques i consonants contundents això de “Salve Estrella de los mares.” Efectivament, la Salve marinera —què fa un cant mariner a cinc llegües de terra ferma i a més quatre-cents metres d’altitud?— en honor de la nostra patrona la Mare de Déu del Remei, que compartim amb la ciutat d’Alacant. En l’àmbit de les locucions trobem: Amb estrelles, de nit; voler comptar les estrelles, voler fer una cosa molt difícil o impossible; el conegut vore les estrelles, popularitzat fins i tot al llenguatge icònic dels còmics com a representació del dolor; posar a algú damunt les estrelles, lloar-lo amb exageració; o el conegut, nàixer amb bona estrella. I pel que fa al refranyer: “Un naixen amb estrella i altres estrellats”, irònic i brutal joc de paraules que no exigeix molta explicació;  i l’increïblement realista i imaginatiu alhora, “més val comptar les estrelles que no les bigues”, és a dir, millor fugir per a no ser empresonat i dormir al ras que estar a la presó mirant el sostre amb bigues, clar. I acabem el passeig lingüístico-estelar amb una bella creença menorquina: si durant nou nits comptem nou estrelles cada nit, en dormir el dia que fa nou somniarem amb la persona amb qui ens casarem. Si estàs casat o casada i encara somnies amb home o dona podem actualitzar la creença dient que tard o d’hora divorci segur. Vaja amb les estrelletes!  Sobre els estels fugissers, estreles amb cua o cometes direm que les creences populars amb desenvolupat tota una literatura de la superstició. Cal dir quan passen “Déu el guie” perquè no muira cap persona, perquè són animetes que van al altre món, perquè acaba de morir un bon cristià o un albat (xiquet no batejat). Podem també demanar tres gràcies que amb tota seguretat se’ns concedirà una; saludar-lo, reminiscència del paganisme, perquè en allargue la vida set anys. Ah, no el compteu mai, és una provocació al Cosmos, i, clar, se’ns pot caure damunt. foto1.jpg

Fins ací l’agosarada incursió d’un home de lletres en el territori de la ciència astronòmica. I és que la llengua no té os però sí que mira al cel i es deixa inspirar per allò que veu. Com en l’extraordinari film de Stanley Kubrick, l’homínid llançà el fèmur al cel i des de llavors no ha parat ni de fer ciència ni de fer poesia. En eixes estem encara.

(Article publicat al llibre de la Foguera de la Condomina d’Alacant en l’Any Internacional de l’Astronomia. 2009)  Vicent BrotonsUniversitat d’Alacant   

FRANQUISMO, por Vicenç Navarro 1 June 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

400px-yugo-y-flechas.jpg

 Una de las mayores sorpresas que experimenté a la vuelta de mi exilio fue encontrarme con la percepción, bastante generalizada en los medios de comunicación españoles, de que la dictadura que existió en España había sido un régimen autoritario dirigido por un caudillo, el general Francisco Franco (de ahí que se la llamara dictadura franquista), que con el tiempo fue convirtiéndose en una dictadura blanda que, en su evolución (dirigida por el rey), llegó a ser un régimen democrático, homologable a cualquier otra democracia en Europa. Esta percepción de la dictadura representa el éxito de un proyecto político-intelectual promovido por los vencedores de la Guerra Civil.
Un intelectual que jugó un papel clave en la promoción de esta visión histórica fue Juan J. Linz, procedente de la nomenclatura de aquel régimen (y más tarde catedrático de Ciencias Políticas de Yale University, en EEUU), quien, en un libro prologado por Manuel Fraga Iribarne (que fue ministro de aquella dictadura), escribió que, aun reconociendo que aquel régimen no era democrático, tampoco se le podía definir como una dictadura totalitaria, es decir, una dictadura que impusiera una ideología totalizante que intentara configurar todas las dimensiones de la sociedad y del ser humano. Era, pues, un régimen autoritario (que Linz definió como “católico, social y representativo”), pero en absoluto una dictadura totalitaria, distinguiéndosela así de las dictaduras comunistas, en las cuales el Estado sí que imponía una ideología totalizante –el comunismo– a todos los ciudadanos.
El régimen dictatorial español, sin embargo, fue mucho más que un régimen autoritario dirigido por un caudillo: fue una dictadura de clase que intentó imponer a toda la sociedad una ideología totalizante, que conjugaba un nacionalismo españolista extremo (promovido por el Ejército golpista) y un catolicismo profundamente reaccionario (promovido por la jerarquía de la Iglesia católica), invadiendo todas las esferas del ser humano –desde la lengua hablada al sexo–, todas ellas normatizadas, cuya desviación era brutalmente reprimida. Tal nacionalismo esencialista y misticista (en este caso religioso) tenía también un componente racista, al promover la superioridad de la raza hispana, lo que le otorgaba el derecho de conquista y sometimiento sobre otras razas inferiores, entre las cuales se incluía la raza de los republicanos “rojos” (considerando como tales a todos aquellos que fueron críticos de la ideología dominante).
El hecho de que el concepto de raza no tuviera un componente étnico (aunque tuvo dosis de antisemitismo) sino político-religioso no niega que el régimen se viera a sí mismo, y así se promoviera, como racista. El día nacional que celebraba la conquista y el genocidio de América Latina se llamaba el Día de la Raza. Y la única película que hizo el dictador la tituló Raza. Vallejo Nájera, director de los Servicios Psiquiátricos del Ejército y nombrado por el dictador jefe de los Servicios de Promoción Ideológica del régimen, combinó elementos del nazismo alemán (del cual fue un fuerte admirador) con una concepción católica-nacionalista extraordinariamente oprimente y excluyente (ver su libro Eugenesia de la hispanidad y regeneración de la raza). Según Nájera, “la raza española se caracterizaba por su masculinismo, disciplina, canto a la fuerza, nacionalismo sublime y profundo catolicismo”. Según tal ideología, un objetivo del régimen era precisamente “purificar la raza”, lo cual justificó, según los dirigentes de aquel régimen, el asesinato de más de 200.000 personas (desde 1939 a 1945).
En base a estos hechos, negar que la ideología de aquel régimen fuera totalizante, presentándola como meramente autoritaria, es absurdo. Fue una ideología que cumplía todos los requisitos de lo que es el fascismo: nacionalismo extremo, caudillismo, misticismo (religión católica en el caso español), que controlaba todos los medios para promover una ideología totalizante, con una visión imperialista y racista que justificaba su dominio y represión en base a la purificación de la raza. Se dirá que el régimen fue evolucionando y, aún siendo fascista al principio, fue cambiando, y que al final era sólo una cáscara de lo que había sido, dirigida por gente oportunista carente de cualquier ideología. Sin negar que ello fuera así, lo cierto es que tanto la narrativa como los símbolos fueron fascistas hasta el último día.
El símbolo fascista –el yugo y las cinco flechas– estaba en la entrada de todos los pueblos de España, y el juramento de lealtad al Movimiento (fascista) Nacional era condición de empleo público hasta el último año de la dictadura, en 1978. El hecho de que los que dirigían aquel régimen no se creyeran la ideología oficial también ocurrió en las dictaduras comunistas, sin que por ello se les dejara de definir como comunistas. En realidad, había más diferencias entre un Gorbachov (en 1991) y un Stalin (en 1924) que entre un Franco del 1975 y un Franco del 1936. ¿Por qué se definió entonces al régimen de la Unión Soviética como comunista hasta el último día de su existencia y al régimen español no se le definió como totalitario y fascista? Y ¿por qué se utiliza el término fascismo y nazismo para definir las dictaduras fascista italiana y nazi alemana y aquí en España se habla sólo de franquismo?
La causa de esto último fue que el fascismo y el nazismo fueron derrotados en aquellos países, pero el fascismo español no lo fue en España. En realidad, elementos importantes de aquella ideología fascista, como el nacional catolicismo, persisten en las derechas españolas, que nunca condenaron explícitamente aquella dictadura, siendo el último caso el del Parlamento Europeo, cuando el portavoz del PP, Jaime Mayor Oreja, se opuso, junto con la ultraderecha europea, a que se condenara tal régimen. Esta es la causa de que la derecha española no sea homologable a la derecha democrática europea.

Vicenç Navarro es Catedrático de Ciencias Políticas de la Universidad Pompeu Fabra y profesor de Estudios Políticos en The Johns Hopkins University.

Ilustración de Zunras

 

VISCA FUENTEALBILLA I VISCA INIESTA! 1 June 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

090528_085507_2798.jpg Sovint escolte algunes opinions entre càlidament ingènues i procaçment malicioses que diuen que la política no té res a veure amb l’esport. Quina estupidesa! l’esport és la ferramenta de propaganda política més gran que existeix al món. No n’estic en contra, però m’agrada que s’explicite, que no es faça trampa, vaja. En concret, pel que fa les polítiques de caràcter nacional, territorial, identitari o de sobirania, la cosa està molt clara. Tot i que la manipulació política no acaba aquí. Fixem-no, si no, en el futbol. En les passades setmanes hem assistit a un fet inèdit i històric al futbol de l’Estat espanyol. El FC Barcelona s’ha proclamat campió de la Copa del Rei, la Lliga Espanyola i Champions League europea, cosa de la que m’alegre. A mi m’hagués agradat que to açò ho hagués guanyat el meu equip sentimental, l’Elx CF, però, com és obvi, prou fa a hores d’ara salvant la categoria i continuant un any més en Segona A. Efectivament, el Barça ho ha guanyat tot —tot no, la Copa de Catalunya, no— i el fet ha despertat passions esportives, quasi totes tenyides de política expressada amb més o menys subtilesa. La final de la Copa del Rei ja va tenir la primera fita significativa: sonora xiulada a l’”Himno Nacional” i, segurament també, al Rei, per part d’un sector significatiu de les dos aficions —la del Bilbao i la de Barcelona— que procedien  de territoris de forta sensibilitat sobiranista, diguem’ho així. No entraré jo a quantificar el fenomen, però la xiulada es va sentir i la presència de banderes “rojo y gualda” —altrament dites “constitucionales”— va ser nul·la. De senyeres, senyeres estelades —independentistes— i ikurrinyes, a cabassades. Ja, ja sé que hi ha seguidor a les bascongades i la comunitat autònoma de Catalunya —no ho expresse així gratuïtament— que no combreguen amb eixa ideologia nacional, però ho han d’acceptar, no hi ha més remei. També sé que el Bilbao i el Barça tenen molts seguidors a Espanya. Eixos també han d’acceptar eixe evident correlat entre futbol i independentisme. Em consta que este exèrcit de seguidors i seguidores espanyols  ultramajoritari han d’encaixar insults, perquè els els diuen com a tals els seus adversaris —o enemics?— del tipus “catalán”, “vasco”, “independentista”, “separatista” i, des de la més pura incontinència verbal, “terrorista” o “etarra”. Com estem comprovant al futbol no hi ha política, veritat? Sens dubte l’equip del “nacionalismo español” és per excel·lència el  “Real Madrid”. El  Madrid, que és el que té dret a eixe nom perquè l’altre Madrid —el Atlético de Madrid— no el pot gastar així, pelat, representa les essències pàtries d’Espanya. Durant molts anys va ser l’autèntica “Selección Española” —ara, per sort, ja no. Espanya ja en té una i molt millor que el Real Madrid, sense casta i amb classe i elegància—, acumula milers de seguidors i seguidores espanyols —faltaria més!—, rep les simpaties de molts perifèrics hispans, però també és detestat per molts altres milers de perifèrics —per què hem d’enganyar-no?— que no són necessàriament dels Barça o d’equips bascos. Al Madrid se l’anima amb banderes i escuts de l’equip —perfecte— però també amb ensenyes constitucionals i “rojas y gualdas con gallina”, perdó, “águila imperial”, cada volta menys, per sort. Al millor equip del món —expressió contestada pels detractors amb allò de “sí, però gràcies al favor del dictador Franco”— se li ataca amb molts epítets: “centralistas”, “nacionales” i, fins i tot, “peperos”, “franquistas” i “fachas”, des dels sectors progres. Tots sabem que això és mentida, que de “peperos”, franquistes i fatxes, i fins i tot nacionalistes espanyols i “sociates” n’hi ha també al Bilbao i al Barça. Qui ho dubta? Pura sociologia. Seguim comprovant que al futbol la política és inexistent, no? Podríem seguir repassant la quantitat d’expressions esportives que no són gens innocents políticament parlant. Per acabar, però, parlaré de dues maneres d’abordar politicament el fet futbolístic: l’emprenyada, emprenyadora, rabiosa, estúpida i “casposa”, front a la intel·ligent, alegre i desdramatitzadora. La primera, un diputat del PP de les Corts —Rafael Ferraro, Don, supose— tot posat de corbata dient el dijous 24 de maig en comissió per a que constara en acta, al més pur estil “bunquer barraqueta”, que no felicitava el Barça per la Copa de Europa “porque es un club extranjero.” Sense comentaris. 20090529elpepudep_4.jpgLa segona, Don Andrés Iniesta, el millor jugador de la lliga espanyola, embolicat amb les banderes catalana i castellano-manchega,  cridant eufòric i contingut en la celebració de la Champions League aixó de “Visca el Barça!” “Visca Catalunya!” i “Visca…” i els cent-mil seguidors del Barça que eren al Nou Camp —i jo també, a ma casa— responent… “Fuentealbilla!” El visca a Fuentealbilla és l’homenatge més evident a tots i totes els amants del futbol que, per damunt de lògiques i saludables diferències polítiques i nacionals, reconeixien i s’alegraven pels tres títol del Barça, com, per exemple, el Sr. Alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, tot un cavaller del PP. Senyor Ferraro, aprenga d’un jove esportista com Iniesta. El seu discurs de “Una, Grande y Libre” està periclitat. No li ho ha explicat ningú del seu partit? Ja va sent hora que ho facen.

FRASES CÈLEBRES D’UN PAIO INTEL·LIGENT 1 June 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

carlos-boyero.jpg 

CARLOS BOYERO DIXIT:

090528_091502_3763.jpg

“Sería bonito que el equipo de Guardiola se llevara este año todos los títulos. Sería bueno para el fútbol y para la vida.” (CB és seguidor del R. Madrid)

 a-aznar-le-gusta-el-vino_imagengrande.jpg

“A mí también me da mucha grima este señor [Aznar]. Cuando gobernaba y ahora. Pero reconozco que a veces tiene gracia, como aquella vez en la que, con voz zarrapastrosa por el exceso etílico, afirmaba con chulería paleolítica que ninguna ley le iba a obligar a él a conducir sin haber tomado alcohol. Aznar encarna al facherío sin disfraces. Me cuesta mucho encontrar algo mínimamente fascinante en él. Supongo que se ha hecho muy rico. Debería conformarse con eso y no pasarse la vida dando la brasa a los que le birlaron las elecciones. O a la gente de su propio partido que intentan ser un poco más demócratas que él.”

  

TOT BUSCANT CAMPS 7 May 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

pro_photo1241713547.jpg

Vull expressar la meua més absoluta solidaritat amb Mònica Oltra. La camiseta que porta amb el rostre –l’immens i armat rostre– del Molt Honorable (¿?) Camps de Golf Meapilas expressa una demanda social i política de tots i totes els valencians de bé: que done la cara. És vergonyós que encara hi haja gent en aquest país que vote aquest personatge i els seus sequaços. Problablement són els mateixos que votarien també al Generalisimo Franco: Vergonya, senyors, vergonya!

A Petrer, el valencià és teu 24 April 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

el-valencia-es-teu.JPG 

 

 

 Vicent Brotons Rico

Director de la Unitat per a l’EducacióPlurilingüe de la Universitat d’Alacant

Diumenge 26 d’abril se celebrarà a Petrer la XIV Trobada d’Escoles Valencianes de les Valls del Vinalopó. Al País valencià ja fa 24 anys que se’n celebrem. Nosaltres, la gent del Vinalopó, les encetàrem el 1996 a Monòver i des de llavors se n’han fet tretze repartides entre distints pobles de la comarca: la Romana, l’Alguenya, el Pinós,  Novelda i Petrer. Enguany serà la tercera vegada que es farà al parc 9 d’Octubre de Petrer, un magnífic espai per a esta mena d’esdeveniments. Les altres es feren el 1997 i el 2003. Tant les dos de Petrer, com les dels altres municipis, es compten per èxits. Personalment em consta el gran treball realitzat per la comissió organitzadora. Sé que la comunitat educativa —pares, mares, escolars, familiars i mestres — s’han lliurat plenament a l’organització i respondran fermament a la crida festiva. La resposta de col·laboració de les entitats locals, i al front de totes l’Ajuntament, ha estat indiscutible. Des dels altres pobles de la comarca també aportaran el seu treball i  hi assistiran amb la convicció de passar-ho bé  i mostrar tota la solidaritat, compromís i il·lusió que es desplega al voltant del projecte educatiu i cívic d’Escola Valenciana. trobada016.jpgEnguany l’eslogan és “El valencià és teu”. No hi ha dubte, la responsabilitat per fer viure i perviure l’idioma que ens caracteritza com a poble és cosa de totes, tots i cada un de nosaltres. Parlem valencià, l’ensenyem a l’escola, l’usem socialment, publiquem llibres, fem cultura en valencià no contra res ni contra ningú, sinó com a forma sensata i única de ser nosaltres mateixos. El parlants de llengües minoritàries som, per definició, els més oberts a la interculturalitat i al plurilingüisme, és a dir, a la globalització. Creiem en un món divers i respectuós amb totes les expressions de la humanitat. Per això exigim a les nostres institucions democràtiques que prioritzen la promoció social del valencià —més televisió, més cinema, més mitjans de comunicació, més ús en el món comercial, més i millor escola plurilingüe sobre la base d’un bon domini de les dos llengües oficials, més exigència del valencià en la vida pública i laboral, major presència al món de l’oci i la diversió…—, per això també ens autoexigim un estat pemanent de reivindicació dels drets lingüístics, amb positiu optimisme, sense crispacions, des d’actituds personals i familiars, fomentant la transmissió generacional de l’idioma de mares i pares a fills i filles. Al llarg del mes d’abril s’han realitzat ja quatre trobades: Llutxent (Vall d’Albaida),  Castelló de la Plana i la Pobla de Farnals (Horta Nord), Barcelona (Espai País Valencià), aplegant 40.000 persones fent festa per la llengua. Demà Petrer aportarà alguns milers més. Serà una festa educativa i cívica per l’ensenyament en valencià  com a “base d’aprenentatge per a construir una escola plurilingüe amb xiquets i xiquetes que dominen les dues llengües oficials del nostre territori i d’altres tan importants com l’anglés”, com diu Diego Gómez, president d’Escola Valenciana. Trobarem música, tallers, dansa, jocs; esmorzarem i dinarem en bona companyia; sentirem paraules assenyades dels representants institucionals que, tant de bo, siguen més que paraules. I enguany, com a detall específic, la trobada, totes les trobades, estaran dedicades als llibres —Trobades Lectores— per això abundaran les propostes de tallers lectors amb la col·laboració del Fòrum Valencià del Llibre, vals per comprar llibres amb descomptes i punts de lectura i díptics que animaran a llegir en la nostra llengua. La lectura és la clau que obri molts panys del saber i el progrés. Música, xiquets i xiquetes, llibres, mestres, tallers i racons, famílies, un espai verd i acollidor, sentit cívic i amor per la llengua, la gent que la parla —i la parlarà sempre— són moltes i valuoses raons per no perdre’s la XIII Trobada d’Escoles Valencianes de les Valls del Vinalopó a Petrer. No ho dubte, allí ens veurem per compartir una abraçada fraternal i el compromís pel valencià que, ja saps, “és teu”, estimada lectora, estimat lector.