MOUNTAIN QUILIS http://cat.bloctum.com/vicent Blog allotjat a cat.bloctum.com Thu, 21 Jun 2012 15:26:22 +0000 http://wordpress.org/?v=2.9.2 en hourly 1 UNA HISTORIA DE HOY MISMO: RETABLO NAVIDEÑO http://cat.bloctum.com/vicent/2009/12/30/una-historia-de-hoy-mismo-retablo-navideno/ http://cat.bloctum.com/vicent/2009/12/30/una-historia-de-hoy-mismo-retablo-navideno/#comments Wed, 30 Dec 2009 19:19:09 +0000 vicent http://cat.bloctum.com/vicent/2009/12/30/una-historia-de-hoy-mismo-retablo-navideno/

el-pessebre-de-la-meua-infancia.jpgNarrador.-  Hola. ¿Como estais? ¿Os apetece que os cuente una historia “tope guay”?: Una historia de esas irrepetibles y que, al mismo tiempo, pueden estar pasando muy, pero que muy cerca de nosotros…

En fin, no nos enrollemos más y vayamos al asunto:

José era un tio legal. Se ganaba las pelas en una multinacional del mueble –Mobling-Dolar–, estaba afiliado a un sindicato, participaba en todas las campañas de solidaridad que se promovían en su comunidad: Manos Unidas, SIDA, 0,7 %,…

Un día conoció a María. Una chica bastante más joven que él Y llena de inquietudes sociales. Surgió el amor  y acabaron casándose. No sin antes resolver algunos pequeños lios:

(Cambia el cuadro y aparecen José y María)

José.- María, nos han hecho polvo. Hoy mismo han anunciado una reducción de plantilla y los “capos” ya han advertido que los primeros en ir a la calle seremos los sindicalistas conflictivos. Así que…

María.- ¿Qué le vamos a hacer? Nos tendremos que arreglar como sea.

José.- Yo no me resigno ni a no casarme ni a quedarme sin trabajo. Nos iremos a otro pueblo, a otro país,… donde sea. Lo importante es el curro.

María.- Además hay otra cosa….

José.- ¿Otra cosa? A ver, larga, larga,…

María.- Es que, ¡uhum!,  espero un hijo.

José.- ¿Un hijo?, ¿de quien?, ¿pero no eres virgen?: ¡La Virgen!

María.- Verás, se trata de un hijo muy especial…

José.- A ver, a ver… explicate, querida..

María.- Pues verás, hará cosa de dos o tres semanas se me apareció un “colgao” que dijo ser un ángel, y ciertamente lo era:

(Cambia el cuadro y aparecen María y el Ángel)

Ángel.- Buenas tardés. ¿Tu eres María, no?, ¿como estás? Yo soy Gabi, el ángel, y me envía mi jefe, o sea Dios, para que te comunique que le caes muy bien y vas a tener un hijo: el hijo de Dios. ¿Te das “cuen”?

María.- Dios mio en enterarse el José!…

Ángel.- Tranqui, tronca. No temas. Jesús, que así se llamará el crio, será un chico estupendo: ¡no te digo más que viene para salvar a su pueblo!. En cuanto a lo de José: Siendo como eres una tía feminista y con tus dotes de persuasión verás com Pepe lo entiende todo (Además, mi jefe ya ideará algo para acabar de convencerlo. ¿Si hizo el mundo como no va a “comerle el tarro” a un tío como José?). Además esto es una cosa muy seria: la madre del Hijo de Dios no puede dejar de se como tu, virgen y pura.

María.-  Hombre (quiero decir, ángel), tal y como me lo pones me esta resultando hasta molongo. ¡Estoy que me va a dar algo de alegría!. Ahora, es una responsabilidad de agarrate y no te menees.

(Se vuelve al cuadro en el que están José y María)

José.- ¡Sea lo que Dios quiera! (nunca mejor dicho). Pensándolo bien, a mi  tambien me hace mucha ilusión que nos haya elegido a nosotros como la familia ideal, nada más  y nada menos que la Sagrada Familia.Pero te advierto que la cosa económica se nos va a poner chunga con esto del despido. Vaya panorama: padre del hijo de Dios –esto no hay Dios que lo entienda– y encima en paro.A pesar de todo nos casaremos, seremos felices y comeremos…”lo que permita el subsidio”.

María.- Cuanto te quiero, José. Y “cuantísimo” queremos a nuestro hijo, ¿verdad?

José.- Y tanto, tía, y tanto…

(De nuevo, el cuadro del narrador)

Narrador.- Se casaron con lo que llevaban puesto. A José lo despidieron. La tripa de María crecía día a día. Y a pesar de ello decidieron ir a otras ciudades a buscar curro. Y aconteció que (traducción: Y esto fue lo que paso)…

(Cuadro: María y José en una zona suburbial de una gran ciudad)

José.- Ni en la oficina de empleo, ni en ninguna de las carpinterias que he visitado, ni en las casas particulares a donde he llamado para ver si tenían alguna chapuzilla para hacer,… nada, que no me dan trabajo.

María.- Pués estamos sin un duro. Y yo, ya ves, no puedo ni moverme.

José.- Bueno, mañana más. Se está haciendo tarde y hace un frío que pela. Esto es cosa de buscar cobijo. ¿Pero dónde?

María.- Pregúntale a ese tío. Tiene pinta de ser legal.

José.- Oye, tío. ¿Dónde podríamos pasar la noche en esta ciudad del carajo?

Okupa (estilo punky).- Qué!!, ¿estais “pelaos”, no? Pues veniros conmigo. Calle abajo, una panda de okupas coleguis hemos conseguido echar la puerta de una casucha. Alguna habitación habrá para vosotros, seguro.

(Cuadro del narrador)

Narrador.- María y José, viendo la cosa tan negra, decidieron seguir al  chaval. Aquella noche de los primeros días de invierno era fría, muy fría. Y aunque el lugar no fuese muy agradable sería siempre preferible a la calle. Además, con lo preñadísima que estaba María no era cosa de ponerse a buscar alguna pensión donde fiaran (que, por cierto, en aquella ciudad muy poca gente era amiga de fiar, de ser solidarios o de ser caritiativos, ¿que más da?).

Y en unas condiciones infames, sobre un colchón mugriento, si luz eléctrica, al lado de un pequeño fuego hecho con cartones y muebles viejos, a María le vinieron los dolores del parto.

Así fue como nacio Jesús, en una casucha y con la ayuda de una gitana experimentada en estas cosas, una nigeriana bien dispuesta, una sabia peruana y un joven okupa que había estudiao hasta tercero de medicina.

Amanecía el día 25 de diciembre, fiesta del Sol Invencible, cuando vino al mundo el Salvador, el niño Jesús para los amigos y colegas, el crío más guapo que se haya visto jamás. Así lo reconoció todo el mundo. Entonces, Gabi, el ángel, y sus compadres se dedicaron a difundir la noticia.

(Cuadro: Una calle y al fondo la casa medio derruida donde ha nacido Jesús con José y Maria. Los angeles y los mendigos en primer plano)

(CANTO DE GLORIA

ACOMPAÑADO DE UN

BAILE MODERNO)

Ángel 1.- Tío, no es para menos, ha nacido el hijo de Dios.

Ángel 2.- El Salvador.

Ángel 3.- “¡L’hijo el jefe, cazi na!”

Ángel 1.- Deja de decir tonterías y vamos a la faena, que “pa” eso nos pagan.

Ángel 3.- ¡ Muchachos, buenas noticias para el pueblo! Nos ha nacido el Salvador.

Ángel 2.- Gloria a Dios en el cielo.

Ángel 1.- Y paz en la tierra a los hombres y las mujeres,…

Ángel 3.- porque Dios los ama.

Mendigo 1.- ¡Eh, un momento! ¿De qué vais?

Mendigo 2.- Sí, sí. Explicaros porque nos habeis despertao con tanto cachondeo. Y bastante mal lo estamos pasando durmiendo debajo de estos cartones para que venga unos palizas con alas como vosotros a darnos el coñazo.

Ángel 2.- Ha nacido el hijo de Dios, un chavalín la mar de simpático que os espera a todos, que os quiere ver alegres y contentos porque el ha venido al mundo entre los humildes y salvará a los humildes.

Ángel 3.- Ir zumbando a la juerga que se ha organizado dos calles más abajo. Llevad lo que tengais y compartirlo con todos. Por poco que sea os lo agradecerán.

Mendigo 3.- Oye,¿sabeis que estos angeles son unos marchosos? Y además se lo montan de “abuti”. Vamos con ese chavalín. Nos queda un “tetra” de leche, una cajita de quesitos y un trozo de pan  de lo que hemos recogido esta mañana de la Cruz Roja.  Lo compartiremos con ellos, ¿vale, tíos?

(Los mendigos se dirigen a la casucha y allí se quedan)

(Cuadro del narrador)

Narrador.- Los tres ángeles aquella madrugada hicieron horas extras. De aquí para allà. De allà para acà. No pararon. Dieron la noticia a todo el mundo: a los superpobres, a los marginales, a  los pobrísimos, a los immigrantes ilegales, a los muy pobres, a los mendigos, a los empobrecidos, a los miserables, a los pobres, a los “paraos” sin subsidio, a los medio pobres, a los hambrientos, a los normales (como tu, como yo) y hasta a algún rico que otro (sobre todo a aquellos que estaban hartos de serlo).

Desde entonces, quien quiera encontrar a Dios debe preguntar por los pobres: ellos saben el camino.

(Calle y nacimiento al fondo)

Albañil (vestido de tal).- Oiga, señorita, ¿dónde va usté con tantas prisas?

Ejecutiva.- Disculpe, disculpe. Pero tengo que tomar un taxi para que me lleve al aeropuerto, volar a Nueva York, ultimar unos contratos, salir disparada para Hong-Kong, revisar los documentos de la compañia que acabamos de comprar, cerrar tres empresas aquí, abrir cuatro allá y estar de vuelta para el Consejo de Administración de pasado mañana. ¡Estoy estresadísima, te lo juro!

Albañil.- Jefa, que no “s’entera de na”. Que acaba de nacer el hijo de Dios.

Ejecutiva.- Pues vaya, eso no lo he leido yo ni en el Semana, ni en el Hola ni en el Financial Times.

Albañil.- ¿No digo yo que no se entera? El niño Jesús es de los nuestros. Y en esos sitios no sale. Sus padres no son ni Yuppies ni de la Jet Set.Si quiere celebrarlo con todos nosotros vengase y verá, venga.

Ejecutiva.- Me ha convencido. ¡A la porra los negocios, a la porra los millones y ya está bien de aprovecharnos de los demás!. Vayamos con el hijo de Dios.

Albañil.- Ahora, que con esa pinta de “pija” no sé que pensarán…

(Van al nacimiento)

(De nuevo, la calle)

Dependiente (con guardapolvo blanco).- ¡Ey, pringao!, ¿qué haces?

Basurero(con mono y con dos o tres bolsas de basura).- Ya ves: disfrutando. ¡No te fastidia!. Currando, amiguete, currando. Recogiendo los montones y montones de comida que a esta gente, harta de todo, le sobra. Recojo yo más que vendeis vosotros, que ya es…

Dependiente.- No me extraña. Si tu supieras la de cosas innecesarias que compra la gente en estos días. Y de lo más importante se olvida.

Basurero.- ¿Qué es eso de lo más importante?

Dependiente.- Pues que ha nacido el Salvador, el Hijo de Dios. ¿O es que no lo sabes?, ¿no has oido a tres angeles que lo van anunciando por ahí a toda caña?. Yo, ha sido enterarme, he “bajao” el cierre del “super” y me los he “dejao” a todos con tres palmos de narices: “Esta noche es Noche Buena y mañana Navidad, y lo primero es lo primero. Así que comer lo que sea”, les he dicho. He cogido esta cesta y me he venido a la juerga que han “montao” en la casa de los okupas.

Basurero.- Yo no me lo pierdo. La basura puede esperar, Jesús no.

(Van al nacimiento)

(Otra vez la calle. Los jóvenes vestidos como tales: vaqueros, camisetas, chupas,…)

Joven 1.- Oye, tío, ¿aquello que pasa por allí es un OVNI o un ángel?

Joven 2.- Un ángel, que te ves menos que un duro de jamón.

Joven 3 ( con un cassette gigante pegado a la oreja, se oyen notas de música “bakalao”).- ¿Y que está diciendo el “pringao” con alas ese?

Joven 4.- ¿Qué  no lo oyes? La música “bakalao” te ha “dejao atontao”.

Joven 2.- Pues está diciendo mismamente que ha nacido el Hijo de Dios y que estamos todos “guay del paraguay”.

Joven 1.- ¿I qué hacemos aquí pasando de todo?. Vamos “p’allá” que Jesús nos espera.

(Van al nacimiento)

(La calle, otra vez)

Agricultor.- ¿A dónde caminas?

Minero.- A donde tú. A ver al hijo de María y José.

Agricultor.- ¿Y qué haceis tanto minero en la ciudad?

Minero.- Lo mismo que vosotros, exigir trabajo y un trato digno a nuestros problemas.

Agricultor.- O sea, ¿tambien habeis venido de marcha a protestar y manifestaros?

Minero.- Eso es. Vosotros con tractores desde el Sur y nosotros a pie des del Norte.

Agricultor.- Las cosas están mal, muy mal.

Minero.- Sobre todo para los que vivimos de nuestro trabajo y de la tierra. Algunos pocos, en cambio, se están hinchando a ganar “pelas”.

Agricultor.- A pesar de todo, esta noche es de alegría. Ha nacido el Hijo de Dios y esa sí que es una buena noticia para los pobres.

Minero.- Vayamos con ellos a celebrarlo.

(Van al nacimiento)

(Cuadro del Narrador)

Narrador.- En toda la noche no dejaron de acudir las gentes a aquella vieja casa donde había nacido el hijo de Dios. Y a pesar de la pobreza y miseria del lugar, los hombres y mujeres que hasta allí se acercaron supieron de la alegría, la paz y la solidaridad: Lo de Jesús fue grande, nació entre los humildes porque ellos son su gente. La cosa quedo clara para los ricos, poderosos y soberbios. ¿O no?.

Pero,… sigamos, sigamos con la historia:  A miles de kilómetros de allí, tres sabios científicos –Melchor, Gaspar y Baltasar– se comían el coco observando una estrella muy, pero que muy extraña:

(Cuadro de los reyes)

Melchor.- ¡Qué estrella, tíos! Ni la Basinger… ¿serà un OVNI?

Gaspar.- Sí que lo parece… y va hacia oriente.

Baltasar.- ¿Por qué no la seguimos a ver?

(Cuadro del narrador)

Narrador.- Se montaron en sus “bugas” superveloces y se pusieron en camino. Pidieron información a todo el personal que encontraron por el camino. Llegaron incluso a hablar con un brutal Dictador conocido como Herodes, que se quedo bastante “mosqueao”  porque creia –no sin razón– que esa estrella conducía al Salvador, del que ya había oido hablar y sabía que, tarde o temprano, le pondría al pueblo en contra. Aquel Herodes, con el fin de deshacerse de Jesús, organizó una cruel matanza de niños. Ya veis un “mala bestia” de los que tantos ha habido en la historia y que hoy en día todavía abundan, por desgracia para todos.

Por fin, un buen día, dieron con la casa de los okupas donde vivía la Sagrada Familia:

Melchor.- Se puede…

María.- Adelante. ¿Qué desean ustedes?

Gaspar.- No se lo va a creer, pero una estrella nos ha traido hasta esta casucha vieja y destartalada y, ya que estabamos aquí, hemos “pasao” a ver.

José.- ¿Y ustedes quienes son?

Baltasar.- Unos sabios muy poderosos que no entendemos todavía qué hacemos aquí ante una pareja tan pobre con un crio pequeño y casi raquítico.

María.- Este pequeñajo raquítico, como dicen ustedes, es el Hijo de Dios hecho hombre.

Melchor.- ¡Ahora lo entiendo todo!: La estrella ha sido la forma que Dios  ha utilizado para enseñarnos el camino hacía Jesús.

Gaspar.- Y, por lo que estamos viendo, el Salvador ha preferido la pobreza y la humildad  a la opulencia y el poder para estar entre nosotros.

Baltasar.- ¡Menuda lección de humanidad nos ha dado este renecuajo! Nosotros que nos creíamos los más sabios y poderosos del mundo  somos insignificantes ante la grandeza de Dios. Ya veis, compañeros, Dios es de los pobres y nosotros, si queremos servirlo, tenemos que servir tambien a los desheradados.

(Cuadro del narrador)

Narrador.- Y aquellos sabios colmaron de regalos al niño Jesús –oro, incienso y mirra–, pero, sobre todo, alimentos para evitar la desnutrición del pequeño: los mismos alimentos que hacen falta a esos millones de niños de ese mal llamado Tercer Mundo, los niños y niñas que viven a nuestro lado en esta aldea que es el planeta llamado Tierra.

Y allá, en la casucha, entre okupas, inmigrantes, obreros, jóvenes, mineros, agricultores, empleados, etc. siguió la bulla: la fiesta y la alegría por la venida del Hijo de Dios al mundo no paró.

(Mientras que el narrador explica lo anterior, los sabios (“reyes magos”) llevan los regalos al niño y, así, queda conformado el cuadro del Nacimiento con la presencia de todos los que participan en la fiesta)

(Desde el patio de butacas)

Un espectador.- Oye, tío, la historia ha “estao” muy bien, pero lo que nos has “contao” pasó hace casi dos mil años en Belén.

Otro espectador.- Te has “pasao” de moderno. Has querido colarnos una bella y vieja historia como si fuera hoy mismo.

Narrador.- Así es. Mi historia es muy antigua, pero tan actual que perfectamente pudiera estar ocurriendo ahora mismo, ahí mismo, fuera de este recinto, en la calle. Jesús, el hijo de Dios, es tan rabiosamente actual que seguro está entre todos nosotros. Vale la pena vivirlo “ahora mismo”.

Y para celebrarlo todos juntos ¿por qué no cantamos un villancico que nos permita manifestar nuestra alegría por esta Navidad tradicional o moderna?, ¿qué más da?: ¡Cantemos!

(Todos cantan un villancico y hacen que canten con ellos el público asistentente)

TELÓN

 

V. B. R.


]]>
http://cat.bloctum.com/vicent/2009/12/30/una-historia-de-hoy-mismo-retablo-navideno/feed/ 0
10 LITERESTAMPES PETRERINES (els dibuixos d’Helios Villaplana recreats pels textos de Vicent Brotons) http://cat.bloctum.com/vicent/2009/11/27/10-literestampes-petrerines-els-dibuixos-dhelios-villaplana-recreats-pels-textos-de-vicent-brotons/ http://cat.bloctum.com/vicent/2009/11/27/10-literestampes-petrerines-els-dibuixos-dhelios-villaplana-recreats-pels-textos-de-vicent-brotons/#comments Fri, 27 Nov 2009 14:11:05 +0000 vicent http://cat.bloctum.com/vicent/2009/11/27/10-literestampes-petrerines-els-dibuixos-dhelios-villaplana-recreats-pels-textos-de-vicent-brotons/ Encete una sèrie d’escrits inspirats en els bells i evocadors dibuixos —quasi esbossos en molts casos— a plomí o llapís del mestre Helios Villaplana. Una obra de senzillesa, realista i plena de sensibilitat que em parla a cau d’orella i em desferma i trenca la mà escriptora a peu d’ordinador. Un homenatge, a través d’ell, als tants i tants artístes plàstics de Petrer que lluny de presumpcions i pedanteries ens plenen de goig. En segueixen deu i un de propina, d’articles, de literestampes.

El carrer d’Agost

No dubte que el carrer d’Agost fora així al 1944, però hi ha un detall en la imatge d’Helios que el fa molt més actual, el fanalet que hi ha a la casa de Bartolo  “Penyetes”. Este llum pertany als anys 70 i no als 40. Tan se val, el carrer d’Agost fa cinquanta-cinc anys era exactament així. No sé si tindria voreres, jo sí les recorde als 60. Hi havia també els humils sócols de ciment punxeguts, les parets blanques amb alguns clivells —que aqui no es veuen— , els testos amb geranis, les persianes de varetes, la diminuta calçada de terra, els balcons mínims, les finestres arran de terra, com la de la casa dels meus iaios que pegava a este carrer.

El carrer d’Agost és pla, curvilini, va de nord a sud —bona orientació per a prendre el solet—, fa cantonada amb el meu carrer de Sant Rafael, en desemboca a mitja altura altre de  costerut, el de Numància; a l’esquerra s’obri un carreronet empinat, amb una penya, que enllaça amb Faldes del Castell, i remata frontalment amb la capelleta de Sant Antoni Abad, que dóna nom al carrer que puja cap a la Foia.

És un dels meus carrers dels jocs d’infantesa —boletes, pilota, compinxes, indios i americans—, allí vivien Fèlix, Bartolo, les Canyeres i els meus estimats tios Consuelo i Carlos Pandorga —germà de llet de la iaia Angelina, socialista i republicà com el iaio Vicent, músic de la Unió Musical i gran vitalista. Ho recorde ben bé.

De sobte, em ve al cap un capítol molt significatiu d’aquell anys de la innocència: un veí del carrer col·locà un gran escala en la façana de sa casa, pujà fins als forats de les teules àrabs i a l’entrada va posar pegotets de fang amb dos fulletes d’espart amb envisc. Els xiquets, i alguns no tant, ens vam assentar a la vorera d’enfront. El senyor llevà l’escala i, al cap d’una estona, les falzilles —“falxitxes”, en diem a Petrer— tractant d’entrar pels forats, on eren els nius amb els pollets, s’enganxaven les ales i queien irremeiablement a terra. Duien al bec una boleta negra de mosquits, era l’aliment. L’home de l’envisc les tirava a un cabàs perquè moriren. Al principi es mesclava l’excitació i alegria. Després venia la perplèxitat davant la massacre de pardals. L’operació es tornava a repetir. Llavors arribà mon pare. Em mirà i em va dir afectuós, però sec i contundent, “A casa!”. Vaig obeir quasi alleugerit, no ho estava passant bé. Mon pare va seure al portalet, jo el vaig acompanyar. Sabia que anava a bonegar-me, o una cosa així, però no sabia per què. No em bonegà. Em dóna una lliçó d’ecologia —llavors no sabíem què era això— i de trellat popular. “Això que estan fent allí és un crim” —em va dir—. “Matar falxitxes va contra mosatros mateixos. Estos pardals negres vénen en primavera i viuen entre mosatros  alimentant-se de milions de mosquits. Si no les caçaren elles, serien els mosquits els que mos caçarien. Ho entens?” Ho vaig entendre perfectament. Em vaig sentir orgullós de mon pare, de la seua intel·ligència, del seu amor pels animals, si més no pels animals útils.

Durant molts anys, sempre que veia al veí de l’escala i l’envisc, pensava que tant de bo el matara una picotada de mosquit. Pobret! I ara, encara ara, quan veig oronetes i falzilles pense en el benefici que ens aporten i la bella lliçó de coses que em dóna mon pare.

El carrer del Cristo

cristo.JPG

La meua arribada natural al carrer del Cristo —Santíssim Crist— sempre la feia pels carrers Agost, Sant Antoni  i Independència —hui Alfarers i més antigament Cantarers. El nom d’Independència en realitat evoca la Guerra del Francés, de principis del XIX. Els d’ací sempre hem estat ficat en guerres d’altres, la de Successió —Borbons gavatxos i Aústries germànics—, la del Francés o la d’Espanya, allà pels anys trenta del segle passat. Massa bel·licositat per als pacífics mediterranis!

L’escalonament empedrat que s’observa —després es torna pla i, uns metres més allà, torna escalonar-se per a dur-nos en significat pendent a la bella ermita del Cristo— n’és l’inci septentrional. Del carrer del Cristo tinc dos records i una cançó (El carrer del Cristo  està tot banyat / de les llágrimes del nóvio que han despatxat….).

El primer record em ve de quan ben menudet, amb quatre anyets, anava amb les ties Amanda i Consuelo a resar a l’ermita. En realitat eren ties àvies. Si hui visqueren superarien àmpliament els cent anys. Aquelles dos dones endolades, ja grans, enganyaven ma mare, sí. Ella els deixava el xiquet per a què el portaren a l’”escoleta de cagons” —nom peculiar que rebien aleshores les guarderies de barri— mentre que se n’anava a treballar, i les dos respectables ties s’estimaven més que el petit les acompanyara en la seua intensa vida social vespertina. El xiquet, que era jo, estava encantat: van ser meues les primeres “uines” —deformació local de ‘fugina’ que modernament ha derivat, inexplicablement a “boina”— amb respectable complicitat. Així que, junt a elles, travessava el carrer del Cristo. Elles resaven a les escaletes o l’interior de l’ermita; jo jugava plàcidament per la replaceta. Quan tornàvem a Sant Rafael 16, solíem visitar una casa del carrer del Cristo on vivia una senyora —amiga o família, a Petrer en aquells temps tothom era família— i mentre que xarraven, jo observava i olorava amb atenció la gran quantitat de gerres que hi havia a l’entrada de la casa. La senyora les usava per a adobar amb aigua, sal, vinagre i tota mena d’herbetes aromàtiques olives, cebes, tapenes, penques i, fins i tot, raïmet de pastor, que després venia a la pròpia casa o en una paradeta que tenia al mercat.

L’altre record es remunta a la segona mitat dels seixanta, quan jo anava a ca Don Evaristo, és a dir, a l’Academia Virgen del Remedio. A mitjan del carrer del Cristo, pujant cap a l’ermita, on planeja, s’obri a la dreta un carreró amb unes escales escandalosament empinades que comuniquen amb el carrer Nou. En la part de dalt, quasi al final, tenia el tristament taspassat mestre, moro vell i gran petrerí Evaristo Pla Medina —a qui Petrer encara li deu un merescut homenatge— una escola unitària per on vam passar bona part dels escolars del poble nascuts entre mitjans dels quaranta i principis dels seixanta que no anaren a les escoles del govern o nacionals. Era, en realitat, l’antic terrat del forn de pa d’Evaristo el Rotllero, pare del mestre. Allí, en aquelles endiablades escaletes, que si hui les vegeren els pedagogs i arquitectes escolars moderns es caurien de cul, passava de tot, tant abans com després de les classes: bregues,   intercanvi d’estampes, carterades, carreres motíferes cap amunt o cap avall, bots espectaculars de molts escalons, ferides, declaracions d’amistat o d’odi etern, segons els casos, etc. En aquelles escales antiergonòmiques i absolutament inadaptes a la més lleu discapacitat física —més bé estàvem concebudes per a provocar-ne alguna, de discapacitat física—  s’impartia tots els dies un pla d’estudis —currículum es diu ara— paral·lel al que Don Evaristo, des de la disciplina, el tradicionalisme, el rigor i l’organització divulgava en la recordada Academia Virgen del Remedio, a  on s’accedia per una porteta per a lil·liputencs.

Tota esta cascada de records me l’ha provocada la bella perspectiva del carrer del Santíssim Crist dibuixada a plomí per Helios Villaplana  des de la punta nord i mirant cap a migjorn. La força evocadora d’un bon dibuix que ens transporta a l’antigor.

La plaça deDalt

la-plaza-de-dalt-en-1940jp-370x267.jpg

Esta mateixa imatge en tamany pòster , dibuixada i lleument pintada per Barceló a partir d’una vella fotografia, ha ocupat, i ocupa, un espai important a la paret dels menjadors de les meues cases des que em vaig casar el 1981. Fou el regal de noces de Pedri i Imma —Pedro Brotons i Immaculada Millà—, bons amics nostres. L’auster i precís dibuix d’Helios Villaplana, però, és el que inspira el meu escrit. La plaça de Dalt és un dels espais urbans amb més història de Petrer. Si voleu saber-la tota us recomane la lectura d’eixa “enciclopedieta de carrers petrolancs”, com el vaig denominar a l’epíleg, que és el magnífic llibre Las calles de Petrer, de M. Carmen Rico, publicat el 2002.

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4 <![endif]–> <!–[if gte mso 10]> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Tabla normal”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:”"; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:”Times New Roman”;} <![endif]–>

La perspectiva del dibuix, des del raconet on vivia el meu amic J. G. Ripoll i molt a prop de la cafeteria Tramuntana —espai de tertúlies i borratxeres d’aigua de València de la meua joventut—, ens mostra els inicis dels carrers Rector Bertomeu Muñoz, a l’esquerra, i Sant Rafael, al front. Quatre arbrets i una fonteta acaben  de marcar el detall de la imatge dels anys 40 del segle passat. Tot coronat, com si caigueren damunt de la mateixa plaça, per les glorioses ruïnes del castell i la muralla inferior tacada per les portes i finestres de les coves habitades en aquell temps.

La plaça de Dalt, nom absolutament encertat i que té sentit per oposició a un altre locatiu —de Baix—, per a mi significa moltes coses: on començava el meu carrer, on hi havia la barberia del Nanets, on baixava a esperar mon pare perquè em pujara fins a la casa dels iaios amb la moto, on la foguera de Sant Antoni, al juny, semblava més bé una falla infantil gràcies a les artístiques mans de Paco Caixeta fill, on ens arruixaven amb l’aigua de la font fins que algun adult o un guardia municipal ens bonegava, on arribaven el barquets de paper el dia que eixia la particular rambla del carrer Sant Rafael i jo m’inflava a fer-ne navegar. En temps més propers ha estat també espai de concerts i revetles. Recorde especialment la d’ Els Pavesos, amb l’histriònic  Joan Monleón fa més de vint-i-cinc anys.

Ara, la plaça de Dalt, ha perdut eixa força d’espai urbà integrador que tenia en altres temps. Amb tant de xirimbolo i tan poca vida al barri, esta deliciosa placeta de l’antic Petrer viu una particular decadència. Els últims arbres “chupa-chup” que han plantat l’han acabada de civilitzar i fer coenta. Un dia d’estos ens la folraran de “railite”. Sort que la comparsa dels Llauradors, i algun que altre event aïllat, la mantenen amb mínims vitals.

La casa de la Foia Falsa

foiafalsa.JPG

La casa de la Foia Falsa és un exemple de la casa de camp tradicional —mas o masset, en diuen a les terres veïnes de la Foia de Castalla— que trobem a la part més agrest i millor conservada del Petrer.

Quan ens desplacem per la carretera de Catí en direcció nord-est ens enlairem resseguint les faldes de la serra del Cavall i deixant a la nostra vora cases de camp modernes, xalets, bancals de seca i terrenys erms. Passat el Barxell, el que queda a la nostra dreta són els penya-segats de la rambla de puça i alguns espais de lloma suavitzada que ha servit per a construir més casetes de camp i obrir coves artificials, espais troglodites perfectament acondicionats. Per cert, les coves són altra forma d’habitatge tradicional de les comarques meridionals càlides valencianes. El conjunt de casetes i coves, a partir d’eixe atemptat ecològic que és la pedrera de la serra del Cavall, conformen una bigarrada i quasi caòtica urbanització de segones vivendes.

L’ascens arriba en davallada al barranc Fort i ací comença Puça: antiga partida rural agrícola petrerina que hui combina el seu caràcter de secà  mínim amb la urbanització de xalets campers. I és ací quan apareixen profusament les cases tradicionals o massos més bells i genuïns del terme municipal de Petrer —sense oblidar els de Caprala, l’Avaiol o Catí— i que caldria pensar seriosament en la seua protecció, cosa absolutament viable tenint en compte que ens trobem en un espai susceptible de conservació  amb la figura legal de “Paisatge protegit”. Esperem que les autoritats atenguen esta demanda amb polítiques i, sobretot, recuros econòmics i no la deixen en l’oblit, com acostumen a fer amb quasi tot el que exigisc protecció.

Un d’eixos massos —del llatí mansus, “lloc de residència”— excepcionals és el de la Foia Falsa, que tan encertadament ha dibuixat en l’estampa Helios Villaplana, deixant-nos un testimoni artístic impagable. El mas se situa en la foia —costera abancalada— que li dóna nom, tot i que l’adjectiu “falsa” és difícil d’explicar, ja que de falsa no té res. És, més bé , una foieta perfecta, d’aquelles que caldria ficar com a il·lustració als llibres de geografia. La casa tradicional, contruïda adaptant-se al desnivell del terreny, és d’una factura perfecta: corral, paller, quadra i habitatge residencial perfectament imbricats.

El meus records d’este espai rural es limiten a una encantadora excursió que vaig fer amb don Evaristo, el mestre; el costerut camí, plens de guals, que discorre pel costat de la casa i l’enorme pi, per on he passat tant a peu com amb bici (últimament amb bici ja no hi circule perquè és tècnicament molt exigent i no estem per a trots); i, finalment, la petita conversa toponímica i paisatgística —sense oblidar l’art cinegètic i les lletres— que un grup de petrerins mantinguérem fa quasi vint anys amb l’escriptor castallut Enric Valor a l’era de la casa. Petits records d’un petit espai que ens parlen de la grandesa i dignitat del país, el paisatge i el paisanatge.

El passeig de l’Esplanda

la-explanada-en-1944-369x269.jpg

El dibuix d’Helios ens mostra una perspectiva de l’Esplanda de 1948. És una visió des del sud cap al nord. Al fons es veu la serra del Cavall. En els temps que l’artista va dibuixar l’Esplanada —o els temps que evoca— era coneguda oficialment com a avinguda de José Antonio. Un dels tants noms que ha rebut l’antic passeig del Passos. Ningú, mai el va nomenar així —José Antonio—, però. No seré jo qui escriga la història de l’Esplanda. Ja està escrita. Si algú la vol llegir només ha d’acudir al llibre Las calles de Petrer, de M. Carmen Rico. Hi trobarà huit pàgines profusament il·lustrades i documentades.

Jo només faré una història sentimental d’este decadent espai local. Decadent? Sí, sobretot si el comparem amb aquells anys en què era una via plena de vida. Més o menys fins als finals dels setanta.

Si tornem a la imatge, comprovarem que si el costat esquerre es troba molt semblant a l’actualitat —banc, reixes i cóps d’arbres del nivell inferior de les Escoles—, el dret, en canvi, ha canviat significativament en l’actualitat. Les meues primeres evocacions em vindrien dels inicis seixanta i cal suposar que tot estaria com es veu al dibuix d’Helios. En aquella època jo no sovintejava excessivament l’Esplanda, de fet no tinc altres records que el de les entrades de Moros i Cristians i el de les pel·lícules al Cinema, sala d’estiu cinematogràfica.

A partir de 1970, en canvi, l’Esplanada es va convertir en un espai vital per a mi. Allí, en el baixos de l’antic sindicat vertical franquista (hui ACOTE) es trobava la OJE (Organización Juvenil Española), on jo, amb els meus amics, cobria tot el meu temps d’oci. En aquells locals ens reuníem, jugàvem, planificàvem les marxes i acampades, ens organitzàvem esportivament, féiem festivals i festes, publicàvem periòdics… Arribada la Transició Democràtica, els anys i el compromís polític, abandonàrem l’OJE —espai de diversió i, malgrat tot, escola de ciutadania— i ocupàrem el carrer, els bancs de l’Esplanda. Allí xarràvem i ens reuníem per a parlar de projectes, somnis i coses a fer. Si diguera que va ser en l’Esplanada on va sorgir la colla de dolçainers i tabaleteres El Terrós al voltant d’una dolçaina a la que amb gran dificultats li podíem arrancar algun soroll agressiu, potser no em creurien. Tan se val, isquen de dubtes, pregunten-li al meu amic Vicent Navarro, el Dele, veritable artífex de la colla, ell els ampliara l’anècdota.

L’Esplanada hui és altra cosa. Manté una mínima vitalitat gràcies a la terrasseta del bar d’ACOTE que regenta Felipe i poc més. Bé, la meua colla ciclista també es reunix allí tots els dissabtes al matí per encetar les rutes. Els vellets prenen el sol com sempre, però ja no hi ha xiquets i xiquetes. El centre del poble es desinfatilitzà fa ja quasi deu anys.

Acabaré afegint una cosa: el que fa encara més decadent este emblemàtic passeig d’altres temps —el mateix nom, Esplanada, no fa més que evocar el seu homònim d’Alacant, símbol dels passejos més importants del país— és l’edifici veí: les cada volta més ruïnoses Escoles. ¿Tornarem el petrerins i petrerines a patir una nova ignomínia patrimonial i urbanística, com ja es va fer amb la fabrica de Luvi, per part de les incompetents autoritats locals? ¿Consentirem la pèrdua de l’únic edifici cívil anterior a 1950 que es conserva en peu? Tot, malauradament, apunta en eixa trista direcció. Caldria promoure una moguda popular que diguera una cosa així com “Salvem les Escoles!”, a veure si els panxacontents dels polítics locals s’espavilen, no? Tan poc els importa el patrimoni local?

El carrer de Sant Antoni

santantoni.JPG

Helios Villaplana en mostra amb l’habilitat del seu plomí esta perspectiva oest-est del carrer de Sant Antoni. Ell l’observà des dels cantó amb Castelar i va plasmar sobre el paper eixa mirada cap a la Foia, al fons.

Durant la meua infància el carrer de Sant Antoni estava ple de vida. Ja he explicat en altra “literestampa” que durant tres anys va ser punt de pas sovintejat per mi cap a l’acadèmia de don Evaristo, però no momés això. Este carrer, que recorríem tothora en els nostres jocs, comptava amb un forn de pa, el de Petronila, la drogueria d’Acatángelo, la casa dels iaios del meu amic Paco, on venien productes del camp (vi, oli, fruita…), la casa del Cervelló, pastor que elaborava i venia un exquisit formatge fresc i, fins i tot, al final del carrer, tocant la Foia, hi havia una font, de la que s’abastien d’aigua les cases del voltant.

Allò, però, que donava personalitat i convertia en el més important del poble este carrer lleugerament costerut era la festa de Sant Antoni de Pàdua, que és qui dóna nom a la via. El sant es troba en una capelleta de veïns que enfronta al carrer agost (el sant, que no es veu, a la dreta i el carrer Agost a l’esquerra). La importància, lògicament, la tenia només unes hores, les que durava el foc i la festa que es feia en honor del patró la nit de la vespra, és a dir, el 13 de juny. Unes hores abans els carrers i descampats del poble, a poqueta nit, havien acollit petites fogueres fetes pels xiquets amb la llenya que havíem arreplegat anant de casa en casa i demanant objectes de fusta vells que tingueren per a cremar. Tocàvem a la porta i quan eixia la senyora de la casa déiem allò de “Una llimosneta per a sant Antoni, oli, oli”. I, indefectiblament, ens donaven alguna cosa: una pota d’una cadira, unes caixes de fusta, un tros de finestra o un costalet de llenya. Així feiem el nostre humil foc en honor del sant.

Arribada la nit, la cosa canviava, ja no es tractava de fer desenes de fogueres per tot el poble, sinó d’acudir a la del carrer de Sant Antoni. Ja nit fosca s’encenia una gran foguera, així m’ho pareixia a mi, no ja amb les donacions raquítiques i sempre d’agrair, de les cases, sinó amb carros de llenya que algú pagava de la seua butxaca en senyal de promesa. Passades les primeres i potents flamerades, els mes atrevit botaven el foc i els més famolencs torraven xulles, cansalada, llonganisses, botifarres, cabeces d’all i el que calguera aprofitant les brases. Era una festa popular total.

La pregunta en la perspectiva del temps és què fem els petrolancs i petrolanques dedicant uns focs solsticials d’estiu a Sant Antoni  de Pàdua i no a Sant Joan, com fa deu dies després quasi tothom? I altra més, no ens hauríem equivocat d’Antoni, atés que al Sant Antoni Abat —o del porquet— també se li dediquen molts focs del solstici d’hivern, al 16 de gener, arreu del País Valencià?

No, no és un error. Es tracta d’una tradició molt valenciana, com constata el mestre Joan Amades en el seu monumental Costumari Català. Això sí, hui caiguda en desús. A Petrer la conservem adaptant-la als temps que corren gràcies a l’esforç de l’Ajuntament i la colla de dolçainers i tabaleters del Terròs. El foc, però, ja no es fa al carrer de Sant Antoni i crec que tampoc ningú regalarà un carro de llenya per a cremar en compliment d’alguna promesa feta al sant. Per cert, el de Pàdua va ser un sant especialitzat en la protecció dels xiquets de braç, els assumptes de desamor i el obrers i mestres de vila. Supose que els que tingueren interés en eixos àmbits serien els que pagarien les promeses.

La casa de l’Administració de Catí

administracio-370x254.jpg

Amiga o amic lector, si eres un bo excursionista i t’agrada conéixer el terme municipal de Petrer, no dubte que la casa de l’Administració de Catí et serà familiar. Els amics de les bones caminades hauran arribat des de Petrer en una marxa que si no és extremadament dura, sí que és cert que anar-hi i tornar suposen 25 exigents quilòmetres. Altres s’hauran acostat en agradables passejades muntanyenques que, arrancant del Pantanet i endinsant-se per la rambla del Badallet, ens apropen al mas per a, després, pel camí de l’ermita tornar-nos de nou al Pantanet. I, finalment, els més còmodes i “domingueros” s’hauran estimat més la lleugera estirada de cames que suposa acostar-s’hi des de l’hotel de Catí. Encara quedaria un capítol per als que s’ho fan amb bicicleta de muntanya. Jo, per freqüència, me’n compte d’entre estos últims, atesa la meua afició ciclista.

Que haja sovintejat la casa de l’Administració amb bicicleta tot-terreny no vol dir que no hi haja fet altre tipus d’excursions: passejadetes des de l’hotel per ensenyar-los a amics forasters el paratge; suaus ascens des del Pantanet, o bones marxes amb entrepà consistent i inseperable bota de vi des del mateix Petrer. En arribar a este bell racó petrolanc, fitant ja amb la germana vila de Castalla, sempre me n’he admirat.

El detallista dibuix d’Helios no fa més que complir eixa mateixa funció: sorprendre’m per enèssima vegada per la bellesa de l’indret. El mas, perfectament reproduït en l’estampa, es deteriora dia a dia, malauradament. Ningú fa res per recuperar-lo com a un espai muntanyenc: alberg o casa rural. La Diputació ha tingut la santa barra de costruir edificis de nova planta en la part castalluda de Catí i, en canvi, ha mostra un sensiblitat de suro a l’hora de recuperar esta bellesa de l’arquitectura rústica. El dibuix està fet, si fa no fa, des del pou de neu. Altra joia arquitectònica també arreplegada pel sensible plomí d’Helios Villaplana —i a la que dedicaré una alta “literestampa”— que tampoc no ha merescut cap atenció restauradora per part de la nòmina de polítics que ens envolta. Dins de poc tota esta irrepetible mostra de la perfecta simbiosi entre ser humà i medi natural serà només i tristament un muntó de pedres. I els responsables tindran noms, congnoms i honorables càrrecs públics.

Tornem, però, al paisatge i oblidem-nos per un instant de tanta ignomínia: l’entorn de l’administració és d’eixos espais que no et canses mai d’admirar. El pi gegant, l’harmonia arquitectònica de la humil construcció, l’admirable pou de neu, el bancals erms i plens de verd en les èpoques anuals propícies —primavera i tardor— , les carrasques que hi sovintegen, el monumental Castanyer d’Índies  amb la seua extraordinària floració a primers de maig —quantes i quantes fotos n’he fet— i, al fons, la Cresteria, la penya del Frare, el Despenyador, el Portell de Catí, el Carrascalet, l’alt de Guissop, el Maigmonet i l’imponent Maigmó. Un paisatge travessat per un camí que va des de la rambla del Badallet al xorret de Catí. Un paisatge petrolanc digne d’admirar una i altra volta. Sempre. Que no es perda per la deixadesa i la incompetència dels de sempre. Només és el desig d’un ingenu que s’estima la naturalesa i els dibuixos del mestre Helios.

El vell Teatre Cervantes

teatro-cervantes-antiguojp-370x284.jpg

Així, amb aquest aspecte tan pretenciós com “destartalat” es veia el Teatre Cervantes a principis dels seixanta (i molt abans). Així el vaig conéixer jo de menudet. Així el dibuixà admirablement Helios Villaplana: esquemàtic, senzill, precís. Hauran també fotografies, d’acord, però res comparable a la màgia intemporal de l’inspirat plomí de l’artista petrolanc. Per baix semblen els portons d’una quadra, per dalt, amb la ceràmica decorativa, té eixe toc suaument pretenciós i encantador de l’arquitectura popular. La balconada del costat sostinguda per tres columnes de ferro i les taquilles al costat del tercer portó de la dreta acaben d’arredonir el seu encant pobleta. Ai, el “Cinema Paradiso” de tantes generacions!

Jo anava al Cervantes amb els meus pares, després sol. Sempre a les sessions dobles per a “Todos los públicos”. Les pel·lícules per a major de 16 o 18 anys —passada la feroç censura franquista— es feien al girar la el cantó, al Cine Avenida.

A mitjans dels seixanta el Cervantes va ser reformat. Es va unir al “club de la lletjor” d’aquell temps. Ens feiem moderns, els petrolancos. Fou llavors quan el cine vell, l’Avenida, es transforma en el dels xiquets i el “nou” Cervantes, en el dels adults. Encara no s’ha escrit una història del cines de Petrer, i a gosades que fa falta. Una història a mig camí entre la sociologia de l’oci, la cinefília i el sentimentalisme. Tindria èxit, sens dubte. Petrer, poble mitjà en habitants però aldeà per a moltes coses, per la influència de la “cosmopolita” Elda —…París i Londres— va veure com perdia fins a huit sales cinematogràfiques entre els inicis dels setanta i els primer huitanta del segle passat. Ara, en el segle XXI, n’hem recuperat en un bufit dihuit. Són altra cosa, tenen a vore en l’”American Way of Life”. Tot això de les grans superficies consumistes. No fan ciutat, més bé la desfan, però…

Mentre que algú es va animant a escriure eixe història del cinema a Petrer, com va fer a les acaballes del segle passat a Alcoi el meu bon amic Josep Lluís Peiró, jo, a colps de “flashos” sentimentals, n’esbossaré quatre ratlles de la meua particular. Primer hi anava amb els pares: comèdies, oest i drames, que agradaven a la mama. Després, els diumenges, amb els amics: seguien el indis i americans, l’humor —Jerry Lewis, els Germans Marx, Cantiflas…—, algun Fumanchú (que supose que també veuria Font de mora, el Conseller, per això l’obsessió amb el “xino mandarín”), l’inevitable “Marcelino pan y vino”, les de “romanos” —Maciste i companyia—, la sèrie mexicana de “Santo, el Enmascarado de Plata”, que tants elements va aportar a la meua afició per la “lucha libre” que feien en enyorades vetlades estiuenques a la plaça de bous d’Elda, i on mon pare em duia amb la moto: què políticament incorrecte, què educativament poètic! Allí vaig tenir el privilegi de vore —de veritat!— a l’Enmascarado de Plata, ostres!

Però per damunt de totes les pel·lícules sempre hi havia una que no em cansava de vore mai —encara la veig de tant en tant—, “Robin de los Bosques”, amb el fatxenda més simpàtic i audaç de tots, Errol Flyn, i la dolça Olivia de Haviland. Deliciosa… I més i més. Però em pararé aquí, no siga que acabe escrivint una història sentimental del meu cine a Petrer. Amb quatre traços, a la manera del plomi d’Helios, n’hi ha prou.

El Derrocat

el-derrocat-1988-370x259.jpg

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4 <![endif]–> <!–[if gte mso 10]> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Tabla normal”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:”"; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:”Times New Roman”;} <![endif]–>

Una vista antiga, difícilment reconeixible en l’actualitat, ens mostra “El Derrocat”. Hui, Canovas del Castillo: l’eixample emmarcat entre els edificis de la Caixa de Novelda —l’actual CAM—, l’edifici Maracaibo i la placeta del Derrocat, hereva del nom popular de l’espai recreat en esta imatge pel plomí d’Helios Villaplana.

M. Carmen Rico, en el seu Las calles de Petrer, d’obligada consulta, destina més de dos pàgines —cinc si afegim les dedicades també al jardí contigu, a esquenes de l’ajuntament, que du ara el nom de “Derrocat”— a l’històric espai que establix el punt de partida del primer eixample de Petrer. Ben a prop d’aquí es trobava el portal de Sant Roc, l’antiga entrada al poble; aquí també s’han produït valuoses troballes arqueològiques, romanes i preromanaes. El nom li’l va donar el conjunt d’edificis derrocats durant la Guerra d’Espanya.

Centrem-nos en la imatge. A partir d’ara el “Derrocat”. Espai que, per un motiu o altre no ha deixat de ser vital per al nostre poble. Jo així el tinc a la memòria. Els flashos que em vénen de la meua infància, joventut i maduresa en són molts. El Derrocat per on s’accedia al Petrer nou, per les característiques escaletes de Prim, hui malauradament desparegudes. La tenda/magatzem de la Pintà. El record boirós de l’edificació d’un dels primers edificis de pisos de Petrer, el de la Caixa de Novelda. Els autobusos per anar a Elda, que s’agafen allí: el groc —el “mític” de dos pisos— i el blau —“assul”, castellanisme inexplicable en el bon valencià que es parlava llavors a Petrer—. La “paraeta” estiuenca de melons, construïda al més pur estil popular: taulons i canyissos. La tenda on venien barres de gel i refrescos. I la xurreria, petit bar que amb el temps esdevindria un espai de bons aperitius i constants trobades de la gent.

El Derrocat, hui dia, continua tenint molta vida, si més no entre setmana. Les diverses oficines, entitats financeres, cafeteries i el propi ajuntament, ben pròxim, són els culpables: circulació constant de vehicles, aparcaments caòtics… però ja no es la vida assossegada del poble menut d’antany; és la “moguda”, com és diu ara, un tant estressant d’aquell antic Petrer pobleta que juga a ser ciutat en versió caricaturesca. La que no va dibuixar sortosament el sensible, àgil i nostàlgic plomí del mestre Helios.

L’Almadrava

valle-de-la-almadrava-1980-1993-370x277.jpg

L’Almadrava dibuixada, perfilada admirablement, per Helios Villaplana a les acaballes del segle passat. En primer pla els arbres, seguits de la casa i els bancals i les faldes o contraforts de la Cilla del Sit —el racó de Benissa— i els puntals del Ginebre.

Els petrolancs i petrolanques no tenim com a habitual esta perspectiva de l’Almadrava. Helios la va prendre, si fa no fa, des del Perrió. Els pobletans sempre hem descobert el paratge arribant per la costera que ascendeix des de la rambla de Puça i passa pel Ginebre i el Derramador. El camí faldeja pels puntals, a l’esquerra el barranca, i, després d’una revolta, s’ens oferix la visió de la valleta.

Em dol dir-ho, pero ho he dir, l’arribada a este bell paratge petrerí és més lletja des de fa trenta o trenta-cinc anys. Més d’una generació s’ha perdut el faralló “de secà” que com un prodigi s’alçava sobre la rambla vertical, fàl·lic. Igual que s’han perdut l’encantador “xorret” de l’Alamadrava al que s’accedia per una sendeta a l’esquerra. L’insensiblitat humana —la tradicional burrera de cert paisanatge d’este fràgil país— va destruir impunement el paisatge. Només ens queda el lament.

Siguem, però, positius: l’”Al Madrava” —la “teulera”, en àrab, probablement; res a veure l’art peixquer, perquè aquí de pesca, alguna cullereta, granota, gripau o colobra d’aigua i prou— té casetes de camp i coves, es travessada per una rambleta, on en la meua infància m’he banyat als tolls, imagineu l’aigua que portava. En altres temps, remots, només arribar-hi trobàvem el “xiringuito” de Luis el del Ginebre, on podíem esmorzar, prendre una cervesa fresqueta —jo, per l’edat, un refresquet— i banyar-nos en un bassonet que hi havia a la vora. Les restes d’esta basseta les he vistes de gran. Vos puc assegurar que de xiquet jo la percebia infinitament més gran. La basseta no ha encollit, els meus ulls són uns altres.

De tots els records que conserve del paratge, el més profundament arrelat és el dels estius a la cova d’Antuan —Antonie—, amic dels pares que ens acollia per passar la curta setmana vacacional de Sant Jaume i Santa Anna, al juliol. Eren dies de “cuadrella”, que en diem per aquí. A la cova els hòmens dormien en una habitació, les dones i els xiquets i xiquetes en altra. Hi havia cançons, visites a altres coves i casetes, bons dinars —l’arròs amb conill i caragols, veient prèviament com s’escorxaven els conills que el dia anterior estaven ben vius i actius—. Eren dies de farra, “mañanitas”, “rancheras”. Era una altre temps. Tots els que allí ens reuníem, llevat dels més menuts, havien passat guerra, postguerra; presó, repressió; penúries, fam. Començàvem a eixir de la misèria física, que no la moral i espiritual a què encara ens sometia la Dictadura, però sabíem que ens esperava una altra vida més optimista i ho celebràvem en aquelles vacances mínimes que amistosament i tendrament ens oferien Antuan i Dolores la Soldaeta, la seua dona que tan gratament recorde, en aquella humil cova de l’Almadrava, al peu dels puntals del Ginebre.

Des del dibuix de la memòria: el carrer de Sant Rafael

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4 <![endif]–> <!–[if gte mso 10]> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Tabla normal”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:”"; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:”Times New Roman”;} <![endif]–>

La pluja desferma la nostàlgia. Des de la finestra de Gabriel Payà veig passar els paraigües, cau la pluja, el dia és gris i el calendari religiós em du una onomàstica, Sant Rafael o Rafel —l’arcàngel que, junt a Gabriel i Miquel, és lloat per les tres religions monoteistes i que s’invoca especialment en defensa del nóvios, és sanador de malaties i ferides i garantia dels viatges exitosos—, nom relativament freqüent al nostre entorn. Jo mateix, sense pensar-ho massa, compte amb cosins, oncles, amics i molts coneguts —feminitzeu-ho també— que duen eixe nom. Felicitat a totes i tots ells, incloc tambe els Gabriel i els Miquel. Però Sant Rafael per a mi és sobretot un carrer, on vaig nàixer i em vaig criar, després d’un breu parèntesi per Elda que, per cert, no recorde. Sant Rafael és mons pares jóvens; la modesta casa pairal que fa cantonada —el 16—; la iaia Angelina; el carrer costerut de terra i ple de regalladors; la tia Amanda; la font en la cruïlla amb el carrer Agost; el iao Vicent; el colomer de la terrassa; el tete Lisardo; el portalet, la portilla i el portó de la casa; els amics Juan Alfonso i Luis; el canterer de l’entrada; els ocells de Luis “el Pajarillo”; sa mare Teodora; les escales empedrades devers l’arc del castell; Dolores la Pia; els Capotillos… i el dia de la festa de Sant Rafael, hui fa quaranta-huit, quaranta-set, quaranta-sis, quaranta-cinc… anys.

Al llarg del setembre la iaia Angelina arreplegava els donatius de les veïnes per a la festa. Anava de casa en casa o, millor encara, li’ls portaven a la nostra aprofitant els llegendaris cafés amb pastetes i galetes que totes les vesprades reunien al “quartet” múltiples visites femenines , de més de cinquant anys i de dol, la majoria.

Amb eixos diners, que la iaia guardava en una tassa, es finaçava la festa:  missa pel patró, dolçaina i tabalet, faves bollides, palomes i altres licors, coets i… la inoblidable traca de caramels que recorria tota la costera de Sant Rafael. Els xiquets ho passàvem molt bé amb la traca: la corríem i agafàvem els caramels. Jo, sincerament, no triumfava mai en aquella lúdica ocupació. Era menudet encara, una miquiua covard i li tenia por als trons. Sempre, però, hi havia amiguets solidaris que me’n donaven un, de caramel.

És un record meravellós. Després venia la Mare de Déu amb les Carasses  —prohibides dictatorialment aviat i  que només recorde boirosament—, amb tot no hi havia res de comparable a la festa tardoral del meu carrer de Sant Rafael. El pas de la tardor a l’hivern era altra cosa: la Immaculada Concepció amb la fira d’Elda, Nadal i Reis. Açò, però, és una altra història.

Em faig vell. Torne a la pàtria de la infantesa. Les altres cada volta m’interessen menys.

]]>
http://cat.bloctum.com/vicent/2009/11/27/10-literestampes-petrerines-els-dibuixos-dhelios-villaplana-recreats-pels-textos-de-vicent-brotons/feed/ 0
“SATURDAYS IN ENGLISH”: EL SISTEMA EDUCATIU FELIÇ http://cat.bloctum.com/vicent/2009/11/01/%e2%80%9csaturdays-in-english%e2%80%9d-el-sistema-educatiu-felic/ http://cat.bloctum.com/vicent/2009/11/01/%e2%80%9csaturdays-in-english%e2%80%9d-el-sistema-educatiu-felic/#comments Sun, 01 Nov 2009 22:21:18 +0000 vicent http://cat.bloctum.com/vicent/2009/11/01/%e2%80%9csaturdays-in-english%e2%80%9d-el-sistema-educatiu-felic/

Don Alejandro Font de Mora no deixa de sorprendre’s amb el seu copalta —“chistera”, en castellà, que, per cert, s’associa a la paraula “chiste”—. Ara,  després de la que va muntar amb l’Educació per a la ciutadania en anglés, complementades amb l’ensenyament del xinés mandarí a Secundària i el pla del plurilingüisme educatiu adreçat a només tres centres de tota la comunitat autònoma i amb una proposta curricular més que dubtosa (80% en anglés; 10% en castellà i 10% en valencià), ens ha eixit amb una nova ocurrència, els “Saturdays in English” (activitats en anglés per als vint millors estudiants del primer cicle d’ESO de 10 municipis valencians), a més d’altres programes destinats a premiar l’excel·lència individual.

 

Tranquils. No, no seré jo qui valore negativament els “Saturdays in English” i les altres activitats per a les elits escolars. Em limitaré, però, a sotmetre a l’opinió pública la següent reflexió: ¿Amb un fracàs escolar que supera el 35% —cinc punts per damunt de la mitjana espanyola— i que ha augmentat 14,4 punts en els últims sis anys—; amb greus problemes d’infraestructures; amb una situació endèmica pel que fa al bilingüisme amb les dues llengües oficials que en la pràctica només és aconseguit pel 30% dels escolars, és a dir, un fracàs del 70%,  com es permet el luxe de parlar-nos de projectes elitistes adreçats a minories escolars i que dubtosament passarien el més mínim control de respecte a la igualta d’oportunitats?

 

Insistic, crec que en un sistema educatiu que funcionara raonablement bé, programes experimentals adreçats a fomentar l’excel·lència i pensats —i finançats— per ser generalitzats no serien una mala idea. Estos mateixos programes, en un sistema educatiu en fallida, com és el valencià, no passen de ser un sarcasme, un insult i una autèntica operació de màrqueting adreçada a enganyar els sectors menys conscients de la societat.

 

Mentre, com no pot ser d’altra manera, les plataformes per l’enseyament públic, continuen reivindicant que sistema educatiu deixe de deteriorar-se i que comence a caminar en direcció cap a uns parametres de qualitat mínimament homologables no ja amb l’Europa avançada sinó amb comunitats autònomes com la catalana, la basca, la gallega o la cantabrica.

 

saturday-in-english.jpg

Fa un dies participava en una sessió de formació de centres amb mestres, bons mestres. Els assegure que els professionals de l’ensenyament d’este país està preparats i continuen prepararant-se amb uns nivells de compromís fora de dubtes per a fer possible no només un ensenyament amb mínims de fracàs escolar sinó també amb importants fites de qualitat. Si algú fracasa en este país són els responsables de l’Administració Educativa; les seues penoses, quan no inexistents, polítiques; la falta d’inversió en la formació del professorat; l’absència d’un bon pla plurlingüe, respectuós i clarament compromés, en primer lloc, en la promoció de la llengua pròpia de tots el valencians; l’adequació de les plantilles a les demandes de formació multidiomàtica de l’alumnat, i clar, com sempre, la falta d’nfraestructures adequades —un altre endemisme, els eternes barracons— i recursos materials per a una acció educativa moderna.

 

M’haguera agradat saludar efusivament el “Saturday in English” i els “Caps de Setmana per a Excel·lents”, però, amb la quantitat de problemes elementals que el nostre sistema educatiu té per resoldre urgentment, em semblen, disculpen l’expressió, collonades irresponsables d’un dels més nefastos consellers que han passat per la Generalitat Valenciana. 

 

Vicent Brotons Rico

Director de la Unitat per a l’Educació Multilingüe

Universitat d’Alacant

]]>
http://cat.bloctum.com/vicent/2009/11/01/%e2%80%9csaturdays-in-english%e2%80%9d-el-sistema-educatiu-felic/feed/ 0
CARTA OBERTA A UNA MANIFESTANT ANTIAVORTISTA http://cat.bloctum.com/vicent/2009/10/21/carta-oberta-a-una-manifestante-antiavortista/ http://cat.bloctum.com/vicent/2009/10/21/carta-oberta-a-una-manifestante-antiavortista/#comments Wed, 21 Oct 2009 22:25:10 +0000 vicent http://cat.bloctum.com/vicent/2009/10/21/carta-oberta-a-una-manifestante-antiavortista/

 

mcrucufucada.jpgVosté és una dona, jo un home. Vosté ha sigut, és o serà mare —o potser no—, però segur que és filla, com jo fill. Vosté coneix moltes dones, com jo. Algunes molt pròximes: familiars, amigues íntimes. Jo també en conec, de dones. Vosté potser també coneix alguna dona, com jo, que ha avortat o s’ha plantejat la possiblitat d’avortar voluntàriament. Jo també. I, dins de les probablitats, és raonable pensar que alguna l’ha

demanat opinió sobre eixa decisió. 98761_aborto.JPGL’haurà aconsellat amb un no rotund i molts arguments morals, clar. Ella, però,  des de la profunditat de la seua consciència, i amb dolor, haurà fet el que estimara més oportú. Si finalment va decidir avortar —legalment, il·legalment; al país, a l’estranger— vosté, sabent-ho, no haurà acudit a cap comissaria a denuciar eixa dona que coneix i que li és tan pròxima. Si ho ha fet, vosté no és una dona, és un monstre.Ha afegit més dolor al seu dolor sense cap mena de compassió cristiana, o humana, tan se val.

 

 Vosté va acudir ahir a una manifestació contra l’avortament a Madrid. N’eren un milió, diuen. En faltaven 44 milions perquè estiguera tot el país. Només van anar un 2,3% dels ciutadans i ciutadanes espanyols —en faltava el 87,7%—, dels qual la meitat eren hòmens —què pintem els hòmens en les decisions personals i íntimes de les dones?—, tot i que a mi em pareix bé que es faça una manifestació del tipus que siga: a favor de, en contra de. És la grandesa de la democràcia. La mateixa democràcia que reconeix els drets de les persones. Res a dir. El que tampoc entendria és que vosté, i les altres 999.999 persones que hi havia, estigueren demanant la presó per a les dones que avorten o per aquells o aquelles que ajuden a avortar. Els diria el mateix: són totes i tots uns monstres sense la més mínima compassió.catolicas.jpg

Si la manifestació tenia un altre objectiu, diguen-lo clarament. Si l’objectiu era desgastar el govern legítim de don José Luis Zapatero a propòsit d’un tema de consciència íntima i personal, convé que ho expliquen. Expliquen-lo amb claredat, vostés, i sobretot la jerarquia eclesiàstica i el Partit Popular —que no tiren la pedra i amaguen la mà— que han promogut la manifestació. Convé que els aclarisquen a eixes probables dones del seu entorn que han avortat, estan pensant a avortar o avortaran, que la manifestació no la feren contra elles, que no la feren demant presó i càstig per a elles per pecadores, o una cosa així. Que la feren perquè volen desgastar, com siga, a  don José  Luis Rodríguez Zapatero, perquè són de dretes, ans que cristians, i volen que governe el Partit Popular, la dreta, en este país. No enganyen a ningú.iglesia_aborto_anticonceptivo_violacion.png

Tot açò ho dic perquè a la manifestació van acudir molts legalitzador de l’avortament que anaven colze a colze amb vosté. No ho sabia? Un d’ells, el més representatiu,  el Sr. Aznar, President del Govern de 1996 a  2004. Ell, durant el seu mandat no va derogar la legislació proavortament quan va comptar amb majoria absoluta. ¿Va tenir, vosté, ocasió de preguntar-li què feia a la manifestació? ¿Quina intenció profunda amagava la seua presència, i la de milers de la seua corda, en una manifestació antiavortista quan fa molt poc de temps va poder acabar-hi amb la legislació espanyola que emparava, i empara encara, esta pràctica terpapèutica? Alta cosa, ¿al llarg dels huits anys del Govern d’Aznar quantes voltes va ser vosté cridada per l’Església Catòlica per a manifestar-se a Madrid contra l’avortament? No li sembla sospitós?

Conclusió, no es deixe manipular, pense per vosté mateixa, senyora. Si és noblement antiavortista treballe adreçant-se a les  consciencies individuals de les dones del seu entorn perquè pensen com vosté i, en cas de concebre una nova vida, no consideren mai, per cap concepte —cap!— l’opció de l’avortament. Si no és un monstre, que estic segur que no ho serà, no demane una legislació repressora contra les dones que, després d’un examen de consciència profund, decidisquen avortar. Accepte que ho facen en les millors condicions sanitàries possibles, amb l’assessorament psicològic adequat i amb absolutes garanties jurídiques. Després, des del discurs de la consciència, condemne-les apocalípticament; envie-les simbòlicament a l’infern, si vol, però no exigisca que l’Estat les criminalitze enviant-les a la presó.

Humanament,

 Vicent Brotons

]]>
http://cat.bloctum.com/vicent/2009/10/21/carta-oberta-a-una-manifestante-antiavortista/feed/ 0
¡VIVA LA COMUNIDAD VALENCIANA! ¡VIVA FRANCISCO CAMPS! http://cat.bloctum.com/vicent/2009/10/09/420/ http://cat.bloctum.com/vicent/2009/10/09/420/#comments Fri, 09 Oct 2009 23:06:51 +0000 vicent http://cat.bloctum.com/vicent/2009/10/09/420/

muntatge-fotografic-sobre-el-cas-gurtel-que-circula-per-internet.jpg“¡Viva la Comunidad Valenciana! ¡Viva Francisco Camps!”, diu el Molt Honorable President de la Generalitat En Francisco Camps. Certament no sé si ho diu, però seria molt normal que ho diguera amb el mateix desvergonyiment paranoic de Berlusconi a Itàlia. És una cosa així com dir “¡Viva la CV que es mi finca!” y “¡Viva yo que soy invulnerable!”. Tot pareix que vaja per eixe camí.

És cert, la societat espanyola, en general, i la nostra, en particular, està farta del cas Gürtel. Mariano Rajoy, Presidente del PP, intenta que eixa fartera acabe immunitzant a tota la societat, és a dir, els votants —que és l’única cosa que l’interessa— , front a tota la informació d’aquesta impostura del desvergonyiment polític i, malgrat la merda que l’envolta, acabe guanyant les eleccions. Així li ho han recomanat alguns dels seus assessors: “Tu deixa que passe el temps i que el tema es podrisca i amb les enquestes de cara guanyaràs les eleccions.”

Jo, des de l’honestetat ciutadana més absoluta espere que no siga així. No crec que el votants del PP acaben sent còmplices de tanta corrupció clavant a l’urna una papereta amb la gavina. Crec que els ciutadans i ciutadanes espanyols són gent amb molt diversa opinió política, però que cap d’ells estan disposats a legitimar en les urnes la compra de voluntats, els regals interessats, el favoritisme polític i l’abús de poder per aconseguir finaçament pel partit propi o per l’interés personal. No ho crec, no ho vull creure.

I si algú em diu que els ciutadans i ciutadanes probables votants del PP no estan informats del cas Gürtel i votaran des de la ignorància, jo tornaré a dir que adduir ara ignorància per votar esls populars és, a més de complicitat, cinisme. Per això, este escrit continua d’una maner poc habitual. Tot seguit relacione els articles que han aparegut a la premsa espanyola un sol dia —el set d’octubre— sobre el cas Gürtel i el PP. La lectura d’estes desenes i desenes de titulars seria prou per col•locar sota sospita tot el Partit Popular, però si algun lector ho considera insuficient, que els escriga entrecomillat al seu cercador i el llija amb tranquil·litat. Si encara li queden ganes de votar al Partit Popular és que no te fetge ni vergonya.

Agag facilitó al ‘Bigotes’ los actos del ex presidente José María Aznar ; Coche de lujo para Costa; “Cascos me dio la cuenta de AENA”; Financiación ilegal en Galicia; Camps: tráfico de influencias; El contable desveló sobornos; Chantajes en Boadilla del Monte; La trama colocó dinero en casi 20 países con testaferros; Rajoy se aferra al olvido para no responder; Correa a Costa: “Tú serás presidente”; Camps quería una foto con Barack Obama; El Gobierno de Aguirre trucó adjudicaciones; La investigación de la red Gürtel destapa la corrupción generalizada en el PP; El secreto de sumario era la mejor defensa del PP; “Tenemos un problema que es el ‘pen drive’ del contable”. “Si no existiera…”; “Correa me dijo que me refiriera a él como Don Vito”; “Agag me pidió que Álvaro llevara los actos de Aznar, y a Botella le encantó”; Las grabaciones revelan la amistad del entorno de Camps y la red Gürtel; La fiscalía investiga la financiación irregular; “¿Ricardo sabe cómo quiere el coche?”; La investigación de la red Gürtel destapa la corrupción generalizada en el PP; Rajoy recomienda “indiferencia” y olvido ante el escándalo; Crespo apunta irregularidades en las cuentas del PP gallego; El PP bloquea la investigación de los contratos con la trama corrupta; El Bigotes reveló que Alperi regaló a Costa un reloj “de 20.000 euros”; Díaz Alperi: “Con mi dinero hago los regalos que yo quiero”; Anticorrupción pide al TSJ de Madrid que investigue la financiación del PP regional; Aguirre se suma a los cargos del PP que piden explicaciones a Camps; Crespo y ‘El Bigotes’ gestionaron la compra de un coche de lujo para Costa; La Fiscalía pide al TSJ de Madrid que investigue la financiación del PP valenciano; Rajoy pide al PP que se olvide de las preocupaciones de otros; 17 políticos del PP bajo sospecha; 480 euros para celebrar el cumpleaños de Michavila; Francisco Correa: ‘Llámame Don Vito’; Correa dice que López Viejo era ‘el muñidor de toda la operativa’; Agag figura en la contabilidad ‘B’ de la trama de Correa; “Los trajes de Camps eran un tema de Alvarito y Pablo y no sé si tenían porcentaje”; El presidente medió en el PAI de la Nucia; Pagos para el cumpleaños de Michavila; 100 gramos de caviar y un reloj de 20.000 euros; “Agag me pidió que El Bigotes llevara los actos de Aznar y Ana se enamoró de él”; “¿Ya sabe Ricardo cómo quiere el coche? Para el pedido hay que saber el color”; Costa pidió a Álvaro Pérez que mediara para que Camps le hiciera conseller; El “número” 3 del PP de las Corts dice no saber si contrataron con Orange Market; La trama salpica a Fraga; 17,8 millones al PP y 3 a la C. de Madrid; “Correa me dijo que me refiriera a él como Don Vito”, declaró el contable a Garzón; Aguirre, Montoro y Pizarro piden transparencia y medidas; Ana Noguera: El sainete del presidente; Los ‘cerebros’ de la trama Gürtel intentaron controlar la investigación desde la cárcel; Rajoy elude el Gürtel; Agag figura en la ‘caja B’ de las empresas de Correa; Crespo admite irregularidades en la financiación del PP gallego; Un coche para Costa;
Correa ordenó aparecer en los apuntes de la ‘Caja B’ como ‘Don Vito’; Camps quería una foto con Obama; La Gürtel, en abierto; Correa afirma que el Bigotes llegó a la cúpula del PP de la mano de Alejandro Agag; Un reloj de 20.000 euros y la gestión de un coche de lujo de 65.000 para Costa ; Una foto con Obama ; Trapicheos en la cárcel ; La sombra de ‘Gürtel’ se extiende a los gobiernos de Galicia y Castilla y León ; Sumario de corrupción; La Comisió Nou d’Octubre denuncia que “Camps está instalado en la mentira”; “Los trajes de Camps es un tema de Alvarito”; “Los trajes de Camps es un tema de Alvarito”; El ´número dos´ de Correa habla de financiación irregular del PP gallego; Crespo habló de posibles irregularidades en la financiación del PP gallego;
Las cuentas del PP gallego eran irregulares, según el número dos de la trama ‘Gürtel’;
Las escuchas policiales revelan posibles irregularidades en la financiación del PP gallego; De Cospedal pide que la justicia trate al PP “como a cualquier ciudadano”;
Madina dice que Camps y Costa “verán claro” que la Fiscalía se basa en pruebas; Sáen de Santamaría anima a Camps a actuar “con la cabeza fría”; Montoro, “seguro” de que habrá medidas en Valencia; La trama ´Gürtel´ actuó desde la cárcel; La trama de Correa intentó operar desde la cárcel; Correa y Crespo diseñaron un plan para controlar la investigación desde prisión; Charlas grabadas en la cárcel revelan que ‘Gürtel’ siguió funcionando desde prisión; Alejandro Agag cobraba de la trama ‘Gürtel’, según el contable de la red; Agag figura en las anotaciones de la ´caja B´ de las empresas de Correa; Fernández Santiago considera ‘insidiosa’ su vinculación con Gürtel; “Alberto se llevaba una pasta”; Un millón de euros sin pagar; Costa dice que nadie le ha pedido su dimisión; Costa niega que le hayan pedido la dimisión en el PP; Costa afirma que nadie en el PP ha pedido su dimisión en los últimos días; Aguirre pide ‘responsabilidad’ y ‘transparencia’ al PP valenciano; Aguirre pide “transparencia”; Feijóo: “El ‘caso Gürtel’ son cuestiones de hace 10 años”; Arenas: “No tengo nada que ver con el ‘caso Gürtel”; Mutismo en un partido colapsado

]]>
http://cat.bloctum.com/vicent/2009/10/09/420/feed/ 0
PRESENTACIÓ DE LES “RONDALLES DE CRESOL”, DE JORDI RAÜL VERDÚ (Alcoi, 1 d’octubre de 2009) http://cat.bloctum.com/vicent/2009/10/04/presentacio-de-les-rondalles-de-cresol-de-jordi-raul-verdu-alcoi-1-doctubre-de-2009/ http://cat.bloctum.com/vicent/2009/10/04/presentacio-de-les-rondalles-de-cresol-de-jordi-raul-verdu-alcoi-1-doctubre-de-2009/#comments Sun, 04 Oct 2009 19:14:20 +0000 vicent http://cat.bloctum.com/vicent/2009/10/04/presentacio-de-les-rondalles-de-cresol-de-jordi-raul-verdu-alcoi-1-doctubre-de-2009/ peret.jpg

“He tornat. / Sé que havia de tornar / i he tornat.” Diuen els versos de  l’Estellés. Jo no ho sabia, que havia de tornar, però indefectiblement he tornat. Vull dir, he tornat a presentar de nou un llibre —en realitat quatre llibres— de Jordi Raül.  A l’octubre de 2001 vaig presentar Mariola; finalitzant el 2006, Una nit prop del foc, i ara, el primer dia d’octubre de 2009, els quatre llibres que inauguren la col·lecció  “Rondalles de Cresol”.Aquestos actes tenen un protocol que convé no trencar, bàsicament per evitar incomoditats i disgustos domèstics. Primer toca fer els agraïments. Jo, però, els faré d’una manera força distinta.Gràcies a tots aquells hòmens i dones que en els orígens de la humanitat usaren la paraula per contar, somiar i fer somiar als altres; als que recordaren això que es contava i ho contaren a altres, generació darrere generació, arreu del món, fent-ho subsistir i enriquint-ho a través de pobles, civilitzacions, cultures i llengües. Gràcies a aquells que jugaren i juguen eixe paper en la nostra llengua parlada i cultura popular; als que conformen l’última baula de la cadena mil·lenària que en el dia de hui tenen uns noms ben concrets, el Senyor Enric, de Cocentaina;  la Senyora Étel, de Banyeres de Mariola; la Senyora Milagro, també de la bella ciutat comtal; i el Senyor Buenaventura, de Benimarfull. Tots quatre representen simbòlicament els membres de la nostra espècie —els homo sapiens— que més han contribuït a humanitzar-nos en ser homo loquacis: humanitat que usa el poder de la paraula per conservar històries, imaginar-les, contar-les amb passió i transmetre-les a les futures generacions. Els autèntics dipositaris del millor de la condició humana. Efectivament, elles i ells són, en l’origen, els responsables d’estes rondalles.I ara sí: Gràcies a Pili Vicedo, Directora de publicacions de l’Editorial Marfil d’Alcoi, per encarregar-me la presentació; a Jordi Raül Verdú, per tornar a confiar amb mi, per tercera vegada, com en les rondalles, perquè en diga alguna cosa; gràcies als que haveu fet possible este bell producte escrit amb dibuixos —Fran Parreño i Paco Roca—, maquetació —la meua bona amiga Sílvia Faus— i tot l’equip d’Editorial Marfil i Gràfiques Alcoi. Per últim, el meu agraïment al públic present del que només espere benevolència cap al meu atrotinat discurs, que compre les rondalles, si no ho ha fet ja, que seguisca comprant-les per a futurs regals —vénen temps d’això— i que anime a molts altres a acudir a les llibreries buscant-les… I per suposat, per suposat, que les lligen, perquè si no ho fan, pitjor per a ells i elles, no saben què es perden.Raons?

jraul.jpg

En primer lloc, l’autor —o millor virtuós cercador i fixador literari— que no és altre que Jordi Raül Verdú Pons. Al qual, en la seua ciutat, a la seua comarca, em resulta força difícil de presentar. Amb el teu permís, bon amic, sense originalitats, em tornaré a autocitar com ja vaig fer l’ocasió anterior:l’autor és un ciclista i un muntanyer que viatja pel món; un viatger que educa; un educador que defensa el medi ambient; un defensor del medi que fa recerca rondallística, un acaçador de rondalles que escriu i, tancant el cercle,  un escriptor que munta amb bicicleta. En fi, un home celebre, amable, pròxim i absolutament envejable, sanament envejable, en molts aspectes.Efectivament, des del 2003, o potser abans, el nostre escriptor s’ha convertit en un bon investigador de la rondalla de tradició oral, del conte popular, per a després, transformar-les, sense manipular-les, en bells reculls contístics: A la vora de la llar, publicat per Marfil l’any 2004, i Una nit prop del foc, del 2006. En total més de seixanta rondalles. Las tasca d’investigador etnopoètic, com es diu ara, de Jordi Raül, que ja vaig glossar detalladament en la presentació d’Una nit prop del foc és el resultat d’un treball de camp arreu de les comarques de l’Alcoià, el Comtat, la Marina, la Vall d’Albaida, l’Alacantí i, fins i tot, el Baix Vinalopó, tot connectant amb un nutrit grup de contadors i contadores —rondallaires— de 35 persones.

criadeta.jpg

Un treball que, posteriorment, va comportar la fixació escrita meravellosament resolta des d’un estil propi i deutor, alhora, dels grans folkloristes i rondallaires de la nostra cultura —Joan Amades, Mossén Alcover, Serra i Boldú, Jacint Verdaguer, Sanchis Guarner, Pasqual Tirado, Josep Martínez i Martínez,  Adolf Salvà, Pasqual Scanu,  Josep Bataller, Joaquim González Caturla, Esther Limorti,  Joan Borja i el gran mestre Enric Valor—. Un exercici de literaturització on la senzillesa en l’ús d’un model estàndard,  enriquit amb expressions genuïnes del parlar de la terra, les calculades concessions a l’oral i l’inevitable didactisme de bon mestre d’escola, el fan un dels més complets escriptors d’aquest gènere d’inspiració popular i oral del moment actual.Ara, l’Editorial Marfil que, des de la sensibilitat i la intel·ligència, donà cobertura a Una nit prop del foc i A la vora de la llar en dos digníssims llibres, ha fet un pas qualitatiu important i s’ha embarcat en un projecte de publicació dels contes de forma singular, un a un, dins d’una bellíssima i ben concebuda co·lecció, “Rondalles de Cresol”. Una col·lecció que s’enceta amb quatre títols i de la que per més que diguera en el nivell de disseny, il·lustracions, maquetació i resolució gràfica en diria poc. Ens trobem davant uns “llibres-objecte”, com es diu ara, creats amb tota mena de detalls i de bon gust: els colors suaus, el paper, els formats de les lletres, els detalls com l’entrada al Museu de l’Antigor, l’anagrama antic de Marfil, el petit pròleg de Jordi Raül manuscrit sobre una postal,  l’endevinalleta de la contraportada, la simulació de cinteta diagonal a la portada, els exlibris i una infinitat de petits detalls tan originals com cuidats. Cada un dels contes, de més a més du al final un “Museu de l’antigor” on trobem la “Galeria dels oficis perduts” i la “Sala de les paraules oblidades”, una magnífica idea, darrere de la qual estarà sense dubte el mestre Raül Verdú i la vocació educativa de l’editorial alcoiana, que explicita així el sentit didàctic de l’obra.Però no ens enganyem, “Rondalles de Cresol” no estan concebudes només com un materials escolar i d’ús infantil. Aquesta ambiciosa col·lecció de contes populars, a la que li desitge i augure una llarga trajectòria de publicacions i vendes —clar que sí— està pensada per a tota la societat: llibres de lectura familiar, de regal culte i sensible, de col·leccionista lector… Potser estem davant la col·lecció narrativa més bonica i ambiciosa del nostre àmbit cultural en el que duem de segle XXI: una aposta per la lletra bellament impresa i il·lustrada en uns temps en què tot sembla girar al voltant de la galaxia virtual i electrònica.Vull acabar la meua intervenció referint-me als quatre títols seleccionats. Tasca àrdua  entre material narratiu tan interessant. Pense, des de la més absoluta subjectivitat, que ha estat força  encertat aquest primer lliurament.“Peret de poca por”, “La tia Misèria”,  “La criadeta” i “La història de Venturet” són, d’entrada quatre rondalles clàssiques universals que han perviscut oralment, des de temps remots,  —i des de fa alguns per escrit— entre nosaltres a les comarques meridionals. Corpus narratiu que anteriorment ha tingut les seus pròpies versions catalanes d’Amades, Aguiló, Castelló, Lluís Salvador d’Àustria, Maspons, Bataller, Bertran, Francesc Martínez i el mateix Enric Valor, d’alguna d’elles.Les quatre divertides rondalles ens transporten a un món antic, indeterminat en el temps, i ens mostren oficis hui caiguts en desús —llavaneres, bracers, criades, prínceps— ; ens parlen de la por, de la màgia entre increïble i humorísticament absurda, d’animals de granja, de sants miraculosos, de la Mare de Déu, de la mort, de mites, de diables, de varetes de virtut (que no màgiques), de joies, de vestits, de dolços tradicionals, de mares, de fills, fantasmes, clergat, alcaldes…Tot escrit des d’eixa sàvia versemblança de l’oralitat rondallística, que tan bé cuina estilísticament l’autor: repeticions emfàtiques de paraules, diminutius carinyosos, diàlegs vius i directes, imatges poètiques sorprenents —“la por és molt negra”—, interjeccions —ai, ai, ai…— i onomatopeies —rrnn, rrnn!— ; paraules plenes de gràcia genuïna —“atiar el foc”, “arruixar”, “fanecada”, “matxo”, “doblers”, “polls”, “segó”, “boqueta de nit”…— i un desplegament de fraseologia tan natural com admirable: “no alçar un pam de terra”, “tenir males puces”, “matar el cuquet”, “escampar el poll”, “més content que unes pasqües”, “a bon sant t’encomanes”, “ser pitjor el remei que la malaltia”, “més despistat que una mona”…En definitiva, un conjunt narratiu que no només és interessant per la força argumentativa i contadora sinó també pel format lingüístic que l’autor ha sabut crear a partir de les veus que li desvetlaren les rondalles. Quatre contes per a passar-ho bé els adults, els xiquets, les xiquetes; a casa, a l’escola, en els centres d’esplai, a les biblioteques públiques, en les sessions d’animació lectora, en les lectures al parc, a la platja, la muntanya, al masets o, per què no?, al transport públic. Les “Rondalles de Cresol” són una potent llum literària emesa sobre aquesta postmodernitat del segle XXI —ultamodernitat en diuen alguns ja—  perplexa, desorientada i erràtica en tants afers culturals. Una llum que, venint d’una tecnologia tan rudimentària com és un trosset de llanda, una metxa i una miqueta d’oli, ens sembla a tots i totes absolutament genial.Gràcies Marfil i gràcies Jordi Raül per “haver-nos salvat de l’oblit les rondalles dels nostres majors”, com diu l’eslogan/epíleg amb què es tanquen tots els llibres. Que no s’ature la magnífica col·lecció encetada en aquesta bella i plujosa tardor de 2009 ací, a la meua estimada ciutat d’Alcoi, on tants i tan bons amics i amigues tinc i espere continuar fent-ne.

Salut i Bona Nit!

Vicent Brotons

Universitat d’Alacant

]]>
http://cat.bloctum.com/vicent/2009/10/04/presentacio-de-les-rondalles-de-cresol-de-jordi-raul-verdu-alcoi-1-doctubre-de-2009/feed/ 1
DE TRÀNSFUGUES I PUTES http://cat.bloctum.com/vicent/2009/09/27/de-transfugues-i-putes/ http://cat.bloctum.com/vicent/2009/09/27/de-transfugues-i-putes/#comments Sun, 27 Sep 2009 21:38:12 +0000 vicent http://cat.bloctum.com/vicent/2009/09/27/de-transfugues-i-putes/ maruja-ahora-se-llama-banyuls-pensa-el-sant-varo-zaplana.jpg

Entre els temes d’actualitat d’estos dies n’hi ha dos que m’han cridat especialment l’atenció: el dels trànsfugues de Benidorm i el del debat sobre la legalització —regulació?— de la prostitució. Em ve de gust opinar-hi i opinaré. No sé si amb molt originalitat, però diré la meua.

De tots és sabut. Des que tenim la democràcia hi ha trànsfugues. Quan no hi havia democràcia no en teníem —“con Franco viviamos mejor”—. Això sí, teníem sicaris i corruptes d’extrema dreta al servici d’un dictador assassí. Ara tenim trànsfugues de tots els colors polítics i operacions de transfuguisme amb diverses disfresses: totes pel bé de poble —faltaria més— i totes millorant substancialment l’estatus personal i econòmic del trànsfuga o trànsfugues, ves per on.

M’han fet especial gràcia les veus del PP que s’han alçat contra els “angelets” de Benidorm, hereus d’aquell sant varó que va ser Zaplana —“yo estoy en política para forrarme”—. Fa goig sentir a tanta mala bèstia popular apostolar sobre moral política i democràtica. ¿Com tenen tanta cara esta colla de conspiradors professionals —regals,espionatge, compra de loteria, comptes paral•lels, favoritismes empresarials…— que es fan dir polítics? ¿Com ens volen alliçonar als ciutadans amb els seus discursos fariseus? A fer la mà i a enganyar a altres, fills de la gran… “zaplanada”.

aco-si-que-es-explotacio-i-hipocresia.jpg

Trellat, cavallers, trellat: hi ha trànsfugues polítics perquè la llei ho permet. Canvien la legislació electoral, i la Constitució si fa fa falta, i s’ha acabat la festa. Només han de posar-se d’acord els dos grans partits polítics. ¿Per què no ho fan o, segurament, no ho faran? Perquè els agrada jugar a la loteria. Hui em toca a mi, demà a tu. Si la democràcia es deteriora que es foteguen els ciutadans. El polítics que volen viure de la política són tots iguals de “classe política” (espècies o fauna, que diria Fuster el de Sueca)… A mi, però, continua agradant-me la democràcia perquè, si més no, puc escriure coses com estes sense que el “Jefe local del movimiento” li diga a la “Guardia Civil” que em porte al “cuartelillo” i que em peguen una “passà d’hòsties”. Per ara no passa això.

El que si ha hagut sempre, amb dictadura i sense dictadura, ha sigut putes. Supose que al dia següent de muntar-se aquell mal rotllo entre Adam, Eva, la poma, la serp i un tal Déu al Paradís Terrenal ja apareixerien les putes. Dones disposades a comerciar amb el seu cos amb el hòmens. De putos —“gigolos”, es diu modernadament— també n’haurà hagut, però menys. Una feminista explicaria açò mitjançant el discurs del poder patriarcal i masclista de les societats humanes. D’acord, però putes i clients hi ha hagut sempre.

explotats-legalment-per-a-gloria-del-capitalisme.jpg

El problema rau en si legalitzem, tolerem o perseguim eixe comerç o ofici. I ara va i resulta que el “beaterio” recalcitrant i el progressisme feminista —quan sent la paraula “progre” tire mà… del lliure pensament— s’han posat d’acord en què de legalització res. Persecució. Els primers, perquè és un pecat immoral i els segons perquè és una forma d’explotació masclista. Potser tinguen raó: de pecats, n’hi ha molts —que li ho pregunten als pecadors i pecadores— i de formes d’explotació, una immensitat —açò tan extraordinari que es diu capitalisme. i que ens plena de goig als consumidors quan tenim pela per a gastar, es basa en l’explotació del ser humà pel ser humà, o no havien caigut vostés encara?—, així que deixen-se de sermons i regulen esta forma de pecat i explotació que és la prostitució.

En definitiva, de la mateixa manera com estan regulats els bars, cafeteries i restaurants per atendre als “pecadors de gola” i de la mateixa manera que està regulada la industria del calçat, el bolso, la mineria o la pesca per permetre l’explotació dels obrers per part dels empresaris. Ja sé que no és els millor del mons possible. A mi, particularment, no m’agrada una merda, però preferisc que estiga tot regulat mitjançant lleis, ordenances, normes, drets, deures, controls de seguretat laboral i higiènica, etc. I supose que també ho preferixen les putes, i algun puto. Potser als xulos delinqüents —que vénen a ser com els que munten tallers clandestins i es fan dir “jefes” o empresaris— no els hi agrade. D’acord, benvolguts beatos i feministes?

I dic jo, per què complicar-nos la vida amb trànsfugues i putes?

Vicent Brotons

]]>
http://cat.bloctum.com/vicent/2009/09/27/de-transfugues-i-putes/feed/ 0
A VOLTES, LA “VUELTA”… http://cat.bloctum.com/vicent/2009/09/12/a-voltes-la-vuelta/ http://cat.bloctum.com/vicent/2009/09/12/a-voltes-la-vuelta/#comments Sat, 12 Sep 2009 21:52:33 +0000 vicent http://cat.bloctum.com/vicent/2009/09/12/a-voltes-la-vuelta/  In memoriam del “Chava”: ell seguix escalant,el cel del déus se li ha quedat massa baixet Així és, a voltes la “Vuelta a Espanya” passa a prop i l’afició de Petrer i la comarca es desplaça de mil maneres per animar la serp multicolor, per fer saber a eixos jóvens esportistes que les seus atlètiques pedalades ens plenen d’entusiasme, que estem amb ells malgrat que alguns els enverinen amb l’ombra del dopatge. Dimarts passat vaig pujar a Catí amb la meua “cabra” BTT, com tants altres ho feren en vehicles motoritzats fins a on els deixaren, caminant o en refinades bicicletes asfàltiques. Tots i totes estàvem allí per admirar i admirar-nos pel gran muntatge, l’arribada a meta dels campions —del primer a l’últim en són tots, de campions—  i per animar la dura pujada des de Castalla al Portell de Catí —res d’Alt de Catí, els topònims es respecten— que en precipitada costera arribaria a la meta del Xorret de Catí (“el” Xorret, amb article i no només “Xorret”, no me siguen “chorres”). Fou una jornada preciosa. Milers de dones i hòmens dels pobles i comarques meridionals —la Foia de Castalla i tot l’Alcoià, les Valls del Vinalopó i la resta de les terres del Vinalopó, també l’Alacantí— ocupàrem per unes hores el vessant sud-oest de la serra de Castalla, ben a la vora del valorià barrac de la Fusta, i el clot de Catí, vall arredonida d’inusitada bellesa paisatgística que comparteixen els municipis de Petrer i la pròpia Castalla. Esperàrem i esperàrem fins que a l’hora prevista —minuts després de les cinc— aparegueren els gloriosos atletes amb les seues màquines fent un esforç sobrehumà en pujar este petit però exigent port amb pendents de més del 20% en alguns trams. Allí teníem els César, Marzano, Valverde, De la Fuente, Gesink, Evans… però també els Carrara, Moïnard, Txurruka, Moreno, Vorganov, Tondo… escalant admirablement. Sense cordes, sense piquetes, sense arnesos… amb un pa’ll de rodes, amb un pa’ll de cames i amb un pa’ll de… Centaures del metall i el cautxú. 

Jo, particularment, m’ho vaig prendre amb calma i il·lusió, per a estes coses encara sóc com un xiquet: a les nou del matí, motxilla al muscle amb aigua i entrepans vaig fer cap el bell paratge. A les deu i mitja esmorzava en l’ermita.

 un-ambient-extraordinari.jpgEm relacionava amb gent —amics, coneguts, saludats—, tafanejava per les enormes instal·lacions, observava els moviments estratègics de Guardia Civil i organitzadors en general. A la una del migdia culminava el meu particular homenatge als ciclistes fent un últim esforç pujant al portell des de Catí. M’instal·lava a la vora de la carretera, dinava i em preparava per esperar el herois. M’unia en un aplaudiment i un crit d’entusiasme amb tots els presents quan hi arribaven: emoció inenarrable —encara m’esborrone—. Després cap a casa per la trialera baixada de l’ermita cap al Calafate, camí infame gràcies a l’acció destructora de quads, cotxes i motos tot-terreny  que tant toleren les autoritats medioambientals que patim en este poble i país. Parlant d’autoritats. El matí de dimarts, al dia següent de “La Vuelta”, llig a l’’Información’ una gloriosa bestiesa de don Joaquín Ripoll, President de eixe anacronisme institucional dit Diptuación Provincial, “Alicante seguirá siendo el Pirineo de la Vuelta Ciclista”. Ripoll és un “provinciano” acomplexat. Manant en eixa cosa que ell mana no m’estranya un pèl. Anem a vore, “alicantino… y fino”, nosaltres no som Pirinieus de res. Els Pirineus —bascos, navarresos, aragonesos, occcitans, catalans…— són unes belles muntanyes que ens uneixen amb Europa, unes muntanyes entre atlàntiques, continentals i mediterrànies ben aptes per al ciclisme. Nosaltres, les orgulloses comarques meridionals valencianes, al sud-est de la península ibèrica, tenim altre tipus de serres, tant aptes per a ciclisme com altres que hi ha per l’extensa geografia espanyola —Sierra Nevada, Gredos, Guadarrama, cordillera Cantàbrica, Sierra Morena, Montes Ibéricos…—, no en substuïm cap, oferim altres coses. El Portell de Catí —que no “alto”, insistisc— és un exemple d’eixa singularitat. Com ho són el port dels Tudons, la Carrasqueta, la Font Roja, l’Aitana, Mariola, etc.  No siga acomplexat i no compare. No som Pirineus, ni falta que ens hi fa, som menudes, austeres i reptadores muntanyes mediterrànies. Sense complexos paisatgístics. Estimem el que tenim, no ens comparem amb cap altre territori, que també admirem i estimem com a terres germanes que són. Potser vosté no estima res, per això es compara amb tots, des d’una insuperable enveja identitària. Potser estima només el cartó-pedra de Terra Mítica i per alguna fosca raó. Protegisca les nostre muntanyes i deixe’s de comparacions d’opereta, patètic Presidente de la Diputación Provincial. I ja que estic brindant floretes als responsables polítics. Per què ni a Castalla ni a Petrer se’ls va acudir muntar una línia d’autobusos per acostar la gent a Catí? Més còmode, menys contaminant, menys perillós, més racional… Però clar, polítics i que pensen en les coses bones per a les persones i el medi natural, això és demanar massa, no? Visca la “Vuelta a Espanya” a Catí! Vicent BrotonsUniversitat d’Alacant

]]>
http://cat.bloctum.com/vicent/2009/09/12/a-voltes-la-vuelta/feed/ 0
LES CARABASSES DE DON ALEJANDRO http://cat.bloctum.com/vicent/2009/09/12/les-carabasses-de-don-alejandro/ http://cat.bloctum.com/vicent/2009/09/12/les-carabasses-de-don-alejandro/#comments Sat, 12 Sep 2009 21:36:30 +0000 vicent http://cat.bloctum.com/vicent/2009/09/12/les-carabasses-de-don-alejandro/ 10/09/2009

VICENT BROTONS

Don Alejandro se les ha guanyades a pols, les carabasses. És que no n’ha aprovat ni una, d’assignatura. Porta molts anys repetint el mateix curs amb els mateixos resultats. Que no estudia? Que no s’aplica? Que està desmotivat? No ho sabem. Pareix ser que al seu pare, don Francisco, li té igual. Ell sap que el bo de don Alejandro és un xic obedient, educat, submís, correcte, cast i incompetent. Virtuts, totes elles, que a don Francisco no li disgusten.

calabaza1.jpg

Don Alejandro, quan arriben dies senyalats, li regala a papà -trages? no, trages, no- lletres de “pasodobles” dedicades al seu “bienhacer público”. I amb això, i poc més, papà Francisco està content. Prou.

Altra cosa són els estudis del xic. Repassem les assignatures: Dibuix Tècnic, no hi ha manera sempre que li diuen que dibuixe una aula escolar dibuixa un barracó destartalat que ell diu “aula prefabricada”. Veges tu, no pot aprovar. Educació per a la Ciutadania, suspén sempre. Ho confon tot amb tot l’embolic eixe de la traducció simultània. A ell li anava més aquella assignatura que es deia la Submissió del Sùbdit, en esta obtenia millors notes. El Xino Mandarín -”Xinés!”, no, “Xino” queda més castís- el porta millor, és el tercer de la classe. Clar que en classe només n’hi ha tres, d’alumnes. En Lengua Castellana, veus, aprova. No perquè la domine molt, sinó perquè esta llengua ho domina tot, ja s’ha encarregat don Francisco que això siga així. Don Francisco en col·laboració amb algun que altre don Jorge. Anglés -ai, l’anglés-, no n’encertà una: ell mateix es contracta els professors, els fa homenatges, se’ls lleva de damunt, els posa a fer assignatures que no dominen, no els dóna mitjans perquè facen la que dominen, els envia a fer anglés als més petits. Don Alejando així no aprén res, però el problema és que no deixa tampoc aprendre als altres alumnes, tinguen tres o dihuit anys. La carabassa en esta llengua d’Europa ha estat enorme.

P1erò la més cridanera ha estat la que ha collit per Valencià: espectacular, un no dir! És cert que l’assignatura és dura, especialment per als capçots com ell. Altres “dons” que l’havien estudiada abans tampoc no havien tret mai notes espectaculars. Un tal don Cipriano es va moure entre el quatre i el cinc durant els cursos que la va estudiar; el propi papà Francisco no va passar del tres, però és que don Alejandro no ha superat el 0,5. I sort que no se li podien posar notes negatives, perquè un -3 o -4 l’hagués pogut collir amb certa facilitat. El Valencià en les seues mans es degrada: deixa sense ensenyament en valencià a més de 90.000 xiquets tots els cursos; no garanteix la continuïtat d’estos programes de valencià en Secudària i l’ensenyament en valencià en la privada/concertada és un miracle impossible (serà pel predomini dels centres religiosos). Vaja amb don Alejandro, porta mitja vida traen pit pel plurilingüisme i ha acabat amb cinc pelat i en Monolingüisme, “Castellano, por supuesto”.

font-de-mora.jpg

Té al professorat desmoralitzat. Ja li podem pegar voltes, ni cap avall ni cap amunt, don Alejandro no està fet fer a l’Educació.

Esta és la història de les enormes carabasses setembrines de don Alejandro. Al seu papà no sé si el disgusten. Al ciutadans i ciutadanes d’este país ens senten fatal.

]]>
http://cat.bloctum.com/vicent/2009/09/12/les-carabasses-de-don-alejandro/feed/ 0
Hui a la nit, el Tractat d’Almisrà http://cat.bloctum.com/vicent/2009/08/25/hui-a-la-nit-el-tractat-dalmisra/ http://cat.bloctum.com/vicent/2009/08/25/hui-a-la-nit-el-tractat-dalmisra/#comments Tue, 25 Aug 2009 16:25:45 +0000 vicent http://cat.bloctum.com/vicent/2009/08/25/hui-a-la-nit-el-tractat-dalmisra/

tractat-dalmisra-25_08_2009-petit.jpgEl Camp de Mirra, des de fa 33 anys, no falta a la cita amb la història. Està nit, a partir de les 8, un elenc de quasi 40 actors i actrius, més de 20 tècnics i altres tants entre músics, ballarins i ballarines faran possible el Tractat d’Almisrà. El Tractat és una obra de teatre en què participen molts del veïns i veïnes del petit municipi de l’Alcoià i que compta amb la col•laboració d’altres de poblacions properes.
En esta representació bilingüe —valencià i castellà— s’explica de manera didàctica, no exempta de tensió dramàtica, els antecedents, les negociacions, les dificultats i l’acord final a què arribaren el 1244 Jaume I el Conqueridor —Comte de Barcelona i Rei d’Aragó i València— i Alfons X el Savi —Infant, en aquells moments, i futur Rei de Castella— per establir la frontera entre els antics regnes de València i Castella. Acord que es firmà en aquell poble pròxim a Villena, conegut en l’època com Almisrà i hui com el Camp de Mirra.
És una bona ocasió per apropar-nos a la nostra història, per admirar el bon treball artístic de què són capaç en un poblet de poc més de quatre-cents habitants, de veure i sentir com enmig de la tòpica brutal Edat Mitjana, a voltes, els líders —reis, comtes, bisbes, cavallers, guerrers…— eren capaços de dialogar i arribar a acords; de vore com la llengua —les llengües— no eren un obstacle per a entendre’s; d’experimentar per unes hores, en un marc perfectament ambientat i acollidor, un viatge pel temps que ens reaferma en la nostra identitat.
El text, escrit per Salvador Doménech i revisat i ampliat per Maria Conca i Josep Guia, de la Universitat de València, fa, des de la seua senzillesa i precisió, perfectament entenedora tota la trama argumental. La cuidada posada en escena, el so, la il•luminació, el vestuari, l’ambientació musical i la dansa en directe —a carrèc d “El Terròs” de Petrer, “Sagueta Nova” de Biar i “Campaners” d’Ontinyent—, així com l’absoluta implicació dels actors i actrius són arguments potentíssims i sòlids per acudir al Camp de Mirra esta nit d’agost de les seues festes patronals.

tractat_2008.jpg
Ja sabeu, en fer-se de nit, el Campet es tranformarà en la medieval Almisrà on sentireu a Don Alfonso dir açò de “…enviar embajadores / es cosa puesta en razón / cuando se tienen los hombres / versados,…”; i a En Jaume enraonar amb estes paraules “redacteu aquesta nit / les clàusules del tractat.” Paraules de trellat, de diàleg i per la pau. Una bella lliçó des de la remota època medieval ací, a casa nostra.
Vicent Brotons Rico
Universitat d’Alacant

25 d’agost de 2009

]]>
http://cat.bloctum.com/vicent/2009/08/25/hui-a-la-nit-el-tractat-dalmisra/feed/ 0