anar a nevagció

10 LITERESTAMPES PETRERINES (els dibuixos d’Helios Villaplana recreats pels textos de Vicent Brotons) 27 November 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

Encete una sèrie d’escrits inspirats en els bells i evocadors dibuixos —quasi esbossos en molts casos— a plomí o llapís del mestre Helios Villaplana. Una obra de senzillesa, realista i plena de sensibilitat que em parla a cau d’orella i em desferma i trenca la mà escriptora a peu d’ordinador. Un homenatge, a través d’ell, als tants i tants artístes plàstics de Petrer que lluny de presumpcions i pedanteries ens plenen de goig. En segueixen deu i un de propina, d’articles, de literestampes.

El carrer d’Agost

No dubte que el carrer d’Agost fora així al 1944, però hi ha un detall en la imatge d’Helios que el fa molt més actual, el fanalet que hi ha a la casa de Bartolo  “Penyetes”. Este llum pertany als anys 70 i no als 40. Tan se val, el carrer d’Agost fa cinquanta-cinc anys era exactament així. No sé si tindria voreres, jo sí les recorde als 60. Hi havia també els humils sócols de ciment punxeguts, les parets blanques amb alguns clivells —que aqui no es veuen— , els testos amb geranis, les persianes de varetes, la diminuta calçada de terra, els balcons mínims, les finestres arran de terra, com la de la casa dels meus iaios que pegava a este carrer.

El carrer d’Agost és pla, curvilini, va de nord a sud —bona orientació per a prendre el solet—, fa cantonada amb el meu carrer de Sant Rafael, en desemboca a mitja altura altre de  costerut, el de Numància; a l’esquerra s’obri un carreronet empinat, amb una penya, que enllaça amb Faldes del Castell, i remata frontalment amb la capelleta de Sant Antoni Abad, que dóna nom al carrer que puja cap a la Foia.

És un dels meus carrers dels jocs d’infantesa —boletes, pilota, compinxes, indios i americans—, allí vivien Fèlix, Bartolo, les Canyeres i els meus estimats tios Consuelo i Carlos Pandorga —germà de llet de la iaia Angelina, socialista i republicà com el iaio Vicent, músic de la Unió Musical i gran vitalista. Ho recorde ben bé.

De sobte, em ve al cap un capítol molt significatiu d’aquell anys de la innocència: un veí del carrer col·locà un gran escala en la façana de sa casa, pujà fins als forats de les teules àrabs i a l’entrada va posar pegotets de fang amb dos fulletes d’espart amb envisc. Els xiquets, i alguns no tant, ens vam assentar a la vorera d’enfront. El senyor llevà l’escala i, al cap d’una estona, les falzilles —“falxitxes”, en diem a Petrer— tractant d’entrar pels forats, on eren els nius amb els pollets, s’enganxaven les ales i queien irremeiablement a terra. Duien al bec una boleta negra de mosquits, era l’aliment. L’home de l’envisc les tirava a un cabàs perquè moriren. Al principi es mesclava l’excitació i alegria. Després venia la perplèxitat davant la massacre de pardals. L’operació es tornava a repetir. Llavors arribà mon pare. Em mirà i em va dir afectuós, però sec i contundent, “A casa!”. Vaig obeir quasi alleugerit, no ho estava passant bé. Mon pare va seure al portalet, jo el vaig acompanyar. Sabia que anava a bonegar-me, o una cosa així, però no sabia per què. No em bonegà. Em dóna una lliçó d’ecologia —llavors no sabíem què era això— i de trellat popular. “Això que estan fent allí és un crim” —em va dir—. “Matar falxitxes va contra mosatros mateixos. Estos pardals negres vénen en primavera i viuen entre mosatros  alimentant-se de milions de mosquits. Si no les caçaren elles, serien els mosquits els que mos caçarien. Ho entens?” Ho vaig entendre perfectament. Em vaig sentir orgullós de mon pare, de la seua intel·ligència, del seu amor pels animals, si més no pels animals útils.

Durant molts anys, sempre que veia al veí de l’escala i l’envisc, pensava que tant de bo el matara una picotada de mosquit. Pobret! I ara, encara ara, quan veig oronetes i falzilles pense en el benefici que ens aporten i la bella lliçó de coses que em dóna mon pare.

El carrer del Cristo

cristo.JPG

La meua arribada natural al carrer del Cristo —Santíssim Crist— sempre la feia pels carrers Agost, Sant Antoni  i Independència —hui Alfarers i més antigament Cantarers. El nom d’Independència en realitat evoca la Guerra del Francés, de principis del XIX. Els d’ací sempre hem estat ficat en guerres d’altres, la de Successió —Borbons gavatxos i Aústries germànics—, la del Francés o la d’Espanya, allà pels anys trenta del segle passat. Massa bel·licositat per als pacífics mediterranis!

L’escalonament empedrat que s’observa —després es torna pla i, uns metres més allà, torna escalonar-se per a dur-nos en significat pendent a la bella ermita del Cristo— n’és l’inci septentrional. Del carrer del Cristo tinc dos records i una cançó (El carrer del Cristo  està tot banyat / de les llágrimes del nóvio que han despatxat….).

El primer record em ve de quan ben menudet, amb quatre anyets, anava amb les ties Amanda i Consuelo a resar a l’ermita. En realitat eren ties àvies. Si hui visqueren superarien àmpliament els cent anys. Aquelles dos dones endolades, ja grans, enganyaven ma mare, sí. Ella els deixava el xiquet per a què el portaren a l’”escoleta de cagons” —nom peculiar que rebien aleshores les guarderies de barri— mentre que se n’anava a treballar, i les dos respectables ties s’estimaven més que el petit les acompanyara en la seua intensa vida social vespertina. El xiquet, que era jo, estava encantat: van ser meues les primeres “uines” —deformació local de ‘fugina’ que modernament ha derivat, inexplicablement a “boina”— amb respectable complicitat. Així que, junt a elles, travessava el carrer del Cristo. Elles resaven a les escaletes o l’interior de l’ermita; jo jugava plàcidament per la replaceta. Quan tornàvem a Sant Rafael 16, solíem visitar una casa del carrer del Cristo on vivia una senyora —amiga o família, a Petrer en aquells temps tothom era família— i mentre que xarraven, jo observava i olorava amb atenció la gran quantitat de gerres que hi havia a l’entrada de la casa. La senyora les usava per a adobar amb aigua, sal, vinagre i tota mena d’herbetes aromàtiques olives, cebes, tapenes, penques i, fins i tot, raïmet de pastor, que després venia a la pròpia casa o en una paradeta que tenia al mercat.

L’altre record es remunta a la segona mitat dels seixanta, quan jo anava a ca Don Evaristo, és a dir, a l’Academia Virgen del Remedio. A mitjan del carrer del Cristo, pujant cap a l’ermita, on planeja, s’obri a la dreta un carreró amb unes escales escandalosament empinades que comuniquen amb el carrer Nou. En la part de dalt, quasi al final, tenia el tristament taspassat mestre, moro vell i gran petrerí Evaristo Pla Medina —a qui Petrer encara li deu un merescut homenatge— una escola unitària per on vam passar bona part dels escolars del poble nascuts entre mitjans dels quaranta i principis dels seixanta que no anaren a les escoles del govern o nacionals. Era, en realitat, l’antic terrat del forn de pa d’Evaristo el Rotllero, pare del mestre. Allí, en aquelles endiablades escaletes, que si hui les vegeren els pedagogs i arquitectes escolars moderns es caurien de cul, passava de tot, tant abans com després de les classes: bregues,   intercanvi d’estampes, carterades, carreres motíferes cap amunt o cap avall, bots espectaculars de molts escalons, ferides, declaracions d’amistat o d’odi etern, segons els casos, etc. En aquelles escales antiergonòmiques i absolutament inadaptes a la més lleu discapacitat física —més bé estàvem concebudes per a provocar-ne alguna, de discapacitat física—  s’impartia tots els dies un pla d’estudis —currículum es diu ara— paral·lel al que Don Evaristo, des de la disciplina, el tradicionalisme, el rigor i l’organització divulgava en la recordada Academia Virgen del Remedio, a  on s’accedia per una porteta per a lil·liputencs.

Tota esta cascada de records me l’ha provocada la bella perspectiva del carrer del Santíssim Crist dibuixada a plomí per Helios Villaplana  des de la punta nord i mirant cap a migjorn. La força evocadora d’un bon dibuix que ens transporta a l’antigor.

La plaça deDalt

la-plaza-de-dalt-en-1940jp-370x267.jpg

Esta mateixa imatge en tamany pòster , dibuixada i lleument pintada per Barceló a partir d’una vella fotografia, ha ocupat, i ocupa, un espai important a la paret dels menjadors de les meues cases des que em vaig casar el 1981. Fou el regal de noces de Pedri i Imma —Pedro Brotons i Immaculada Millà—, bons amics nostres. L’auster i precís dibuix d’Helios Villaplana, però, és el que inspira el meu escrit. La plaça de Dalt és un dels espais urbans amb més història de Petrer. Si voleu saber-la tota us recomane la lectura d’eixa “enciclopedieta de carrers petrolancs”, com el vaig denominar a l’epíleg, que és el magnífic llibre Las calles de Petrer, de M. Carmen Rico, publicat el 2002.

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4 <![endif]–> <!–[if gte mso 10]> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Tabla normal”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:”"; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:”Times New Roman”;} <![endif]–>

La perspectiva del dibuix, des del raconet on vivia el meu amic J. G. Ripoll i molt a prop de la cafeteria Tramuntana —espai de tertúlies i borratxeres d’aigua de València de la meua joventut—, ens mostra els inicis dels carrers Rector Bertomeu Muñoz, a l’esquerra, i Sant Rafael, al front. Quatre arbrets i una fonteta acaben  de marcar el detall de la imatge dels anys 40 del segle passat. Tot coronat, com si caigueren damunt de la mateixa plaça, per les glorioses ruïnes del castell i la muralla inferior tacada per les portes i finestres de les coves habitades en aquell temps.

La plaça de Dalt, nom absolutament encertat i que té sentit per oposició a un altre locatiu —de Baix—, per a mi significa moltes coses: on començava el meu carrer, on hi havia la barberia del Nanets, on baixava a esperar mon pare perquè em pujara fins a la casa dels iaios amb la moto, on la foguera de Sant Antoni, al juny, semblava més bé una falla infantil gràcies a les artístiques mans de Paco Caixeta fill, on ens arruixaven amb l’aigua de la font fins que algun adult o un guardia municipal ens bonegava, on arribaven el barquets de paper el dia que eixia la particular rambla del carrer Sant Rafael i jo m’inflava a fer-ne navegar. En temps més propers ha estat també espai de concerts i revetles. Recorde especialment la d’ Els Pavesos, amb l’histriònic  Joan Monleón fa més de vint-i-cinc anys.

Ara, la plaça de Dalt, ha perdut eixa força d’espai urbà integrador que tenia en altres temps. Amb tant de xirimbolo i tan poca vida al barri, esta deliciosa placeta de l’antic Petrer viu una particular decadència. Els últims arbres “chupa-chup” que han plantat l’han acabada de civilitzar i fer coenta. Un dia d’estos ens la folraran de “railite”. Sort que la comparsa dels Llauradors, i algun que altre event aïllat, la mantenen amb mínims vitals.

La casa de la Foia Falsa

foiafalsa.JPG

La casa de la Foia Falsa és un exemple de la casa de camp tradicional —mas o masset, en diuen a les terres veïnes de la Foia de Castalla— que trobem a la part més agrest i millor conservada del Petrer.

Quan ens desplacem per la carretera de Catí en direcció nord-est ens enlairem resseguint les faldes de la serra del Cavall i deixant a la nostra vora cases de camp modernes, xalets, bancals de seca i terrenys erms. Passat el Barxell, el que queda a la nostra dreta són els penya-segats de la rambla de puça i alguns espais de lloma suavitzada que ha servit per a construir més casetes de camp i obrir coves artificials, espais troglodites perfectament acondicionats. Per cert, les coves són altra forma d’habitatge tradicional de les comarques meridionals càlides valencianes. El conjunt de casetes i coves, a partir d’eixe atemptat ecològic que és la pedrera de la serra del Cavall, conformen una bigarrada i quasi caòtica urbanització de segones vivendes.

L’ascens arriba en davallada al barranc Fort i ací comença Puça: antiga partida rural agrícola petrerina que hui combina el seu caràcter de secà  mínim amb la urbanització de xalets campers. I és ací quan apareixen profusament les cases tradicionals o massos més bells i genuïns del terme municipal de Petrer —sense oblidar els de Caprala, l’Avaiol o Catí— i que caldria pensar seriosament en la seua protecció, cosa absolutament viable tenint en compte que ens trobem en un espai susceptible de conservació  amb la figura legal de “Paisatge protegit”. Esperem que les autoritats atenguen esta demanda amb polítiques i, sobretot, recuros econòmics i no la deixen en l’oblit, com acostumen a fer amb quasi tot el que exigisc protecció.

Un d’eixos massos —del llatí mansus, “lloc de residència”— excepcionals és el de la Foia Falsa, que tan encertadament ha dibuixat en l’estampa Helios Villaplana, deixant-nos un testimoni artístic impagable. El mas se situa en la foia —costera abancalada— que li dóna nom, tot i que l’adjectiu “falsa” és difícil d’explicar, ja que de falsa no té res. És, més bé , una foieta perfecta, d’aquelles que caldria ficar com a il·lustració als llibres de geografia. La casa tradicional, contruïda adaptant-se al desnivell del terreny, és d’una factura perfecta: corral, paller, quadra i habitatge residencial perfectament imbricats.

El meus records d’este espai rural es limiten a una encantadora excursió que vaig fer amb don Evaristo, el mestre; el costerut camí, plens de guals, que discorre pel costat de la casa i l’enorme pi, per on he passat tant a peu com amb bici (últimament amb bici ja no hi circule perquè és tècnicament molt exigent i no estem per a trots); i, finalment, la petita conversa toponímica i paisatgística —sense oblidar l’art cinegètic i les lletres— que un grup de petrerins mantinguérem fa quasi vint anys amb l’escriptor castallut Enric Valor a l’era de la casa. Petits records d’un petit espai que ens parlen de la grandesa i dignitat del país, el paisatge i el paisanatge.

El passeig de l’Esplanda

la-explanada-en-1944-369x269.jpg

El dibuix d’Helios ens mostra una perspectiva de l’Esplanda de 1948. És una visió des del sud cap al nord. Al fons es veu la serra del Cavall. En els temps que l’artista va dibuixar l’Esplanada —o els temps que evoca— era coneguda oficialment com a avinguda de José Antonio. Un dels tants noms que ha rebut l’antic passeig del Passos. Ningú, mai el va nomenar així —José Antonio—, però. No seré jo qui escriga la història de l’Esplanda. Ja està escrita. Si algú la vol llegir només ha d’acudir al llibre Las calles de Petrer, de M. Carmen Rico. Hi trobarà huit pàgines profusament il·lustrades i documentades.

Jo només faré una història sentimental d’este decadent espai local. Decadent? Sí, sobretot si el comparem amb aquells anys en què era una via plena de vida. Més o menys fins als finals dels setanta.

Si tornem a la imatge, comprovarem que si el costat esquerre es troba molt semblant a l’actualitat —banc, reixes i cóps d’arbres del nivell inferior de les Escoles—, el dret, en canvi, ha canviat significativament en l’actualitat. Les meues primeres evocacions em vindrien dels inicis seixanta i cal suposar que tot estaria com es veu al dibuix d’Helios. En aquella època jo no sovintejava excessivament l’Esplanda, de fet no tinc altres records que el de les entrades de Moros i Cristians i el de les pel·lícules al Cinema, sala d’estiu cinematogràfica.

A partir de 1970, en canvi, l’Esplanada es va convertir en un espai vital per a mi. Allí, en el baixos de l’antic sindicat vertical franquista (hui ACOTE) es trobava la OJE (Organización Juvenil Española), on jo, amb els meus amics, cobria tot el meu temps d’oci. En aquells locals ens reuníem, jugàvem, planificàvem les marxes i acampades, ens organitzàvem esportivament, féiem festivals i festes, publicàvem periòdics… Arribada la Transició Democràtica, els anys i el compromís polític, abandonàrem l’OJE —espai de diversió i, malgrat tot, escola de ciutadania— i ocupàrem el carrer, els bancs de l’Esplanda. Allí xarràvem i ens reuníem per a parlar de projectes, somnis i coses a fer. Si diguera que va ser en l’Esplanada on va sorgir la colla de dolçainers i tabaleteres El Terrós al voltant d’una dolçaina a la que amb gran dificultats li podíem arrancar algun soroll agressiu, potser no em creurien. Tan se val, isquen de dubtes, pregunten-li al meu amic Vicent Navarro, el Dele, veritable artífex de la colla, ell els ampliara l’anècdota.

L’Esplanada hui és altra cosa. Manté una mínima vitalitat gràcies a la terrasseta del bar d’ACOTE que regenta Felipe i poc més. Bé, la meua colla ciclista també es reunix allí tots els dissabtes al matí per encetar les rutes. Els vellets prenen el sol com sempre, però ja no hi ha xiquets i xiquetes. El centre del poble es desinfatilitzà fa ja quasi deu anys.

Acabaré afegint una cosa: el que fa encara més decadent este emblemàtic passeig d’altres temps —el mateix nom, Esplanada, no fa més que evocar el seu homònim d’Alacant, símbol dels passejos més importants del país— és l’edifici veí: les cada volta més ruïnoses Escoles. ¿Tornarem el petrerins i petrerines a patir una nova ignomínia patrimonial i urbanística, com ja es va fer amb la fabrica de Luvi, per part de les incompetents autoritats locals? ¿Consentirem la pèrdua de l’únic edifici cívil anterior a 1950 que es conserva en peu? Tot, malauradament, apunta en eixa trista direcció. Caldria promoure una moguda popular que diguera una cosa així com “Salvem les Escoles!”, a veure si els panxacontents dels polítics locals s’espavilen, no? Tan poc els importa el patrimoni local?

El carrer de Sant Antoni

santantoni.JPG

Helios Villaplana en mostra amb l’habilitat del seu plomí esta perspectiva oest-est del carrer de Sant Antoni. Ell l’observà des dels cantó amb Castelar i va plasmar sobre el paper eixa mirada cap a la Foia, al fons.

Durant la meua infància el carrer de Sant Antoni estava ple de vida. Ja he explicat en altra “literestampa” que durant tres anys va ser punt de pas sovintejat per mi cap a l’acadèmia de don Evaristo, però no momés això. Este carrer, que recorríem tothora en els nostres jocs, comptava amb un forn de pa, el de Petronila, la drogueria d’Acatángelo, la casa dels iaios del meu amic Paco, on venien productes del camp (vi, oli, fruita…), la casa del Cervelló, pastor que elaborava i venia un exquisit formatge fresc i, fins i tot, al final del carrer, tocant la Foia, hi havia una font, de la que s’abastien d’aigua les cases del voltant.

Allò, però, que donava personalitat i convertia en el més important del poble este carrer lleugerament costerut era la festa de Sant Antoni de Pàdua, que és qui dóna nom a la via. El sant es troba en una capelleta de veïns que enfronta al carrer agost (el sant, que no es veu, a la dreta i el carrer Agost a l’esquerra). La importància, lògicament, la tenia només unes hores, les que durava el foc i la festa que es feia en honor del patró la nit de la vespra, és a dir, el 13 de juny. Unes hores abans els carrers i descampats del poble, a poqueta nit, havien acollit petites fogueres fetes pels xiquets amb la llenya que havíem arreplegat anant de casa en casa i demanant objectes de fusta vells que tingueren per a cremar. Tocàvem a la porta i quan eixia la senyora de la casa déiem allò de “Una llimosneta per a sant Antoni, oli, oli”. I, indefectiblament, ens donaven alguna cosa: una pota d’una cadira, unes caixes de fusta, un tros de finestra o un costalet de llenya. Així feiem el nostre humil foc en honor del sant.

Arribada la nit, la cosa canviava, ja no es tractava de fer desenes de fogueres per tot el poble, sinó d’acudir a la del carrer de Sant Antoni. Ja nit fosca s’encenia una gran foguera, així m’ho pareixia a mi, no ja amb les donacions raquítiques i sempre d’agrair, de les cases, sinó amb carros de llenya que algú pagava de la seua butxaca en senyal de promesa. Passades les primeres i potents flamerades, els mes atrevit botaven el foc i els més famolencs torraven xulles, cansalada, llonganisses, botifarres, cabeces d’all i el que calguera aprofitant les brases. Era una festa popular total.

La pregunta en la perspectiva del temps és què fem els petrolancs i petrolanques dedicant uns focs solsticials d’estiu a Sant Antoni  de Pàdua i no a Sant Joan, com fa deu dies després quasi tothom? I altra més, no ens hauríem equivocat d’Antoni, atés que al Sant Antoni Abat —o del porquet— també se li dediquen molts focs del solstici d’hivern, al 16 de gener, arreu del País Valencià?

No, no és un error. Es tracta d’una tradició molt valenciana, com constata el mestre Joan Amades en el seu monumental Costumari Català. Això sí, hui caiguda en desús. A Petrer la conservem adaptant-la als temps que corren gràcies a l’esforç de l’Ajuntament i la colla de dolçainers i tabaleters del Terròs. El foc, però, ja no es fa al carrer de Sant Antoni i crec que tampoc ningú regalarà un carro de llenya per a cremar en compliment d’alguna promesa feta al sant. Per cert, el de Pàdua va ser un sant especialitzat en la protecció dels xiquets de braç, els assumptes de desamor i el obrers i mestres de vila. Supose que els que tingueren interés en eixos àmbits serien els que pagarien les promeses.

La casa de l’Administració de Catí

administracio-370x254.jpg

Amiga o amic lector, si eres un bo excursionista i t’agrada conéixer el terme municipal de Petrer, no dubte que la casa de l’Administració de Catí et serà familiar. Els amics de les bones caminades hauran arribat des de Petrer en una marxa que si no és extremadament dura, sí que és cert que anar-hi i tornar suposen 25 exigents quilòmetres. Altres s’hauran acostat en agradables passejades muntanyenques que, arrancant del Pantanet i endinsant-se per la rambla del Badallet, ens apropen al mas per a, després, pel camí de l’ermita tornar-nos de nou al Pantanet. I, finalment, els més còmodes i “domingueros” s’hauran estimat més la lleugera estirada de cames que suposa acostar-s’hi des de l’hotel de Catí. Encara quedaria un capítol per als que s’ho fan amb bicicleta de muntanya. Jo, per freqüència, me’n compte d’entre estos últims, atesa la meua afició ciclista.

Que haja sovintejat la casa de l’Administració amb bicicleta tot-terreny no vol dir que no hi haja fet altre tipus d’excursions: passejadetes des de l’hotel per ensenyar-los a amics forasters el paratge; suaus ascens des del Pantanet, o bones marxes amb entrepà consistent i inseperable bota de vi des del mateix Petrer. En arribar a este bell racó petrolanc, fitant ja amb la germana vila de Castalla, sempre me n’he admirat.

El detallista dibuix d’Helios no fa més que complir eixa mateixa funció: sorprendre’m per enèssima vegada per la bellesa de l’indret. El mas, perfectament reproduït en l’estampa, es deteriora dia a dia, malauradament. Ningú fa res per recuperar-lo com a un espai muntanyenc: alberg o casa rural. La Diputació ha tingut la santa barra de costruir edificis de nova planta en la part castalluda de Catí i, en canvi, ha mostra un sensiblitat de suro a l’hora de recuperar esta bellesa de l’arquitectura rústica. El dibuix està fet, si fa no fa, des del pou de neu. Altra joia arquitectònica també arreplegada pel sensible plomí d’Helios Villaplana —i a la que dedicaré una alta “literestampa”— que tampoc no ha merescut cap atenció restauradora per part de la nòmina de polítics que ens envolta. Dins de poc tota esta irrepetible mostra de la perfecta simbiosi entre ser humà i medi natural serà només i tristament un muntó de pedres. I els responsables tindran noms, congnoms i honorables càrrecs públics.

Tornem, però, al paisatge i oblidem-nos per un instant de tanta ignomínia: l’entorn de l’administració és d’eixos espais que no et canses mai d’admirar. El pi gegant, l’harmonia arquitectònica de la humil construcció, l’admirable pou de neu, el bancals erms i plens de verd en les èpoques anuals propícies —primavera i tardor— , les carrasques que hi sovintegen, el monumental Castanyer d’Índies  amb la seua extraordinària floració a primers de maig —quantes i quantes fotos n’he fet— i, al fons, la Cresteria, la penya del Frare, el Despenyador, el Portell de Catí, el Carrascalet, l’alt de Guissop, el Maigmonet i l’imponent Maigmó. Un paisatge travessat per un camí que va des de la rambla del Badallet al xorret de Catí. Un paisatge petrolanc digne d’admirar una i altra volta. Sempre. Que no es perda per la deixadesa i la incompetència dels de sempre. Només és el desig d’un ingenu que s’estima la naturalesa i els dibuixos del mestre Helios.

El vell Teatre Cervantes

teatro-cervantes-antiguojp-370x284.jpg

Així, amb aquest aspecte tan pretenciós com “destartalat” es veia el Teatre Cervantes a principis dels seixanta (i molt abans). Així el vaig conéixer jo de menudet. Així el dibuixà admirablement Helios Villaplana: esquemàtic, senzill, precís. Hauran també fotografies, d’acord, però res comparable a la màgia intemporal de l’inspirat plomí de l’artista petrolanc. Per baix semblen els portons d’una quadra, per dalt, amb la ceràmica decorativa, té eixe toc suaument pretenciós i encantador de l’arquitectura popular. La balconada del costat sostinguda per tres columnes de ferro i les taquilles al costat del tercer portó de la dreta acaben d’arredonir el seu encant pobleta. Ai, el “Cinema Paradiso” de tantes generacions!

Jo anava al Cervantes amb els meus pares, després sol. Sempre a les sessions dobles per a “Todos los públicos”. Les pel·lícules per a major de 16 o 18 anys —passada la feroç censura franquista— es feien al girar la el cantó, al Cine Avenida.

A mitjans dels seixanta el Cervantes va ser reformat. Es va unir al “club de la lletjor” d’aquell temps. Ens feiem moderns, els petrolancos. Fou llavors quan el cine vell, l’Avenida, es transforma en el dels xiquets i el “nou” Cervantes, en el dels adults. Encara no s’ha escrit una història del cines de Petrer, i a gosades que fa falta. Una història a mig camí entre la sociologia de l’oci, la cinefília i el sentimentalisme. Tindria èxit, sens dubte. Petrer, poble mitjà en habitants però aldeà per a moltes coses, per la influència de la “cosmopolita” Elda —…París i Londres— va veure com perdia fins a huit sales cinematogràfiques entre els inicis dels setanta i els primer huitanta del segle passat. Ara, en el segle XXI, n’hem recuperat en un bufit dihuit. Són altra cosa, tenen a vore en l’”American Way of Life”. Tot això de les grans superficies consumistes. No fan ciutat, més bé la desfan, però…

Mentre que algú es va animant a escriure eixe història del cinema a Petrer, com va fer a les acaballes del segle passat a Alcoi el meu bon amic Josep Lluís Peiró, jo, a colps de “flashos” sentimentals, n’esbossaré quatre ratlles de la meua particular. Primer hi anava amb els pares: comèdies, oest i drames, que agradaven a la mama. Després, els diumenges, amb els amics: seguien el indis i americans, l’humor —Jerry Lewis, els Germans Marx, Cantiflas…—, algun Fumanchú (que supose que també veuria Font de mora, el Conseller, per això l’obsessió amb el “xino mandarín”), l’inevitable “Marcelino pan y vino”, les de “romanos” —Maciste i companyia—, la sèrie mexicana de “Santo, el Enmascarado de Plata”, que tants elements va aportar a la meua afició per la “lucha libre” que feien en enyorades vetlades estiuenques a la plaça de bous d’Elda, i on mon pare em duia amb la moto: què políticament incorrecte, què educativament poètic! Allí vaig tenir el privilegi de vore —de veritat!— a l’Enmascarado de Plata, ostres!

Però per damunt de totes les pel·lícules sempre hi havia una que no em cansava de vore mai —encara la veig de tant en tant—, “Robin de los Bosques”, amb el fatxenda més simpàtic i audaç de tots, Errol Flyn, i la dolça Olivia de Haviland. Deliciosa… I més i més. Però em pararé aquí, no siga que acabe escrivint una història sentimental del meu cine a Petrer. Amb quatre traços, a la manera del plomi d’Helios, n’hi ha prou.

El Derrocat

el-derrocat-1988-370x259.jpg

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4 <![endif]–> <!–[if gte mso 10]> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Tabla normal”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:”"; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:”Times New Roman”;} <![endif]–>

Una vista antiga, difícilment reconeixible en l’actualitat, ens mostra “El Derrocat”. Hui, Canovas del Castillo: l’eixample emmarcat entre els edificis de la Caixa de Novelda —l’actual CAM—, l’edifici Maracaibo i la placeta del Derrocat, hereva del nom popular de l’espai recreat en esta imatge pel plomí d’Helios Villaplana.

M. Carmen Rico, en el seu Las calles de Petrer, d’obligada consulta, destina més de dos pàgines —cinc si afegim les dedicades també al jardí contigu, a esquenes de l’ajuntament, que du ara el nom de “Derrocat”— a l’històric espai que establix el punt de partida del primer eixample de Petrer. Ben a prop d’aquí es trobava el portal de Sant Roc, l’antiga entrada al poble; aquí també s’han produït valuoses troballes arqueològiques, romanes i preromanaes. El nom li’l va donar el conjunt d’edificis derrocats durant la Guerra d’Espanya.

Centrem-nos en la imatge. A partir d’ara el “Derrocat”. Espai que, per un motiu o altre no ha deixat de ser vital per al nostre poble. Jo així el tinc a la memòria. Els flashos que em vénen de la meua infància, joventut i maduresa en són molts. El Derrocat per on s’accedia al Petrer nou, per les característiques escaletes de Prim, hui malauradament desparegudes. La tenda/magatzem de la Pintà. El record boirós de l’edificació d’un dels primers edificis de pisos de Petrer, el de la Caixa de Novelda. Els autobusos per anar a Elda, que s’agafen allí: el groc —el “mític” de dos pisos— i el blau —“assul”, castellanisme inexplicable en el bon valencià que es parlava llavors a Petrer—. La “paraeta” estiuenca de melons, construïda al més pur estil popular: taulons i canyissos. La tenda on venien barres de gel i refrescos. I la xurreria, petit bar que amb el temps esdevindria un espai de bons aperitius i constants trobades de la gent.

El Derrocat, hui dia, continua tenint molta vida, si més no entre setmana. Les diverses oficines, entitats financeres, cafeteries i el propi ajuntament, ben pròxim, són els culpables: circulació constant de vehicles, aparcaments caòtics… però ja no es la vida assossegada del poble menut d’antany; és la “moguda”, com és diu ara, un tant estressant d’aquell antic Petrer pobleta que juga a ser ciutat en versió caricaturesca. La que no va dibuixar sortosament el sensible, àgil i nostàlgic plomí del mestre Helios.

L’Almadrava

valle-de-la-almadrava-1980-1993-370x277.jpg

L’Almadrava dibuixada, perfilada admirablement, per Helios Villaplana a les acaballes del segle passat. En primer pla els arbres, seguits de la casa i els bancals i les faldes o contraforts de la Cilla del Sit —el racó de Benissa— i els puntals del Ginebre.

Els petrolancs i petrolanques no tenim com a habitual esta perspectiva de l’Almadrava. Helios la va prendre, si fa no fa, des del Perrió. Els pobletans sempre hem descobert el paratge arribant per la costera que ascendeix des de la rambla de Puça i passa pel Ginebre i el Derramador. El camí faldeja pels puntals, a l’esquerra el barranca, i, després d’una revolta, s’ens oferix la visió de la valleta.

Em dol dir-ho, pero ho he dir, l’arribada a este bell paratge petrerí és més lletja des de fa trenta o trenta-cinc anys. Més d’una generació s’ha perdut el faralló “de secà” que com un prodigi s’alçava sobre la rambla vertical, fàl·lic. Igual que s’han perdut l’encantador “xorret” de l’Alamadrava al que s’accedia per una sendeta a l’esquerra. L’insensiblitat humana —la tradicional burrera de cert paisanatge d’este fràgil país— va destruir impunement el paisatge. Només ens queda el lament.

Siguem, però, positius: l’”Al Madrava” —la “teulera”, en àrab, probablement; res a veure l’art peixquer, perquè aquí de pesca, alguna cullereta, granota, gripau o colobra d’aigua i prou— té casetes de camp i coves, es travessada per una rambleta, on en la meua infància m’he banyat als tolls, imagineu l’aigua que portava. En altres temps, remots, només arribar-hi trobàvem el “xiringuito” de Luis el del Ginebre, on podíem esmorzar, prendre una cervesa fresqueta —jo, per l’edat, un refresquet— i banyar-nos en un bassonet que hi havia a la vora. Les restes d’esta basseta les he vistes de gran. Vos puc assegurar que de xiquet jo la percebia infinitament més gran. La basseta no ha encollit, els meus ulls són uns altres.

De tots els records que conserve del paratge, el més profundament arrelat és el dels estius a la cova d’Antuan —Antonie—, amic dels pares que ens acollia per passar la curta setmana vacacional de Sant Jaume i Santa Anna, al juliol. Eren dies de “cuadrella”, que en diem per aquí. A la cova els hòmens dormien en una habitació, les dones i els xiquets i xiquetes en altra. Hi havia cançons, visites a altres coves i casetes, bons dinars —l’arròs amb conill i caragols, veient prèviament com s’escorxaven els conills que el dia anterior estaven ben vius i actius—. Eren dies de farra, “mañanitas”, “rancheras”. Era una altre temps. Tots els que allí ens reuníem, llevat dels més menuts, havien passat guerra, postguerra; presó, repressió; penúries, fam. Començàvem a eixir de la misèria física, que no la moral i espiritual a què encara ens sometia la Dictadura, però sabíem que ens esperava una altra vida més optimista i ho celebràvem en aquelles vacances mínimes que amistosament i tendrament ens oferien Antuan i Dolores la Soldaeta, la seua dona que tan gratament recorde, en aquella humil cova de l’Almadrava, al peu dels puntals del Ginebre.

Des del dibuix de la memòria: el carrer de Sant Rafael

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4 <![endif]–> <!–[if gte mso 10]> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Tabla normal”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:”"; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:”Times New Roman”;} <![endif]–>

La pluja desferma la nostàlgia. Des de la finestra de Gabriel Payà veig passar els paraigües, cau la pluja, el dia és gris i el calendari religiós em du una onomàstica, Sant Rafael o Rafel —l’arcàngel que, junt a Gabriel i Miquel, és lloat per les tres religions monoteistes i que s’invoca especialment en defensa del nóvios, és sanador de malaties i ferides i garantia dels viatges exitosos—, nom relativament freqüent al nostre entorn. Jo mateix, sense pensar-ho massa, compte amb cosins, oncles, amics i molts coneguts —feminitzeu-ho també— que duen eixe nom. Felicitat a totes i tots ells, incloc tambe els Gabriel i els Miquel. Però Sant Rafael per a mi és sobretot un carrer, on vaig nàixer i em vaig criar, després d’un breu parèntesi per Elda que, per cert, no recorde. Sant Rafael és mons pares jóvens; la modesta casa pairal que fa cantonada —el 16—; la iaia Angelina; el carrer costerut de terra i ple de regalladors; la tia Amanda; la font en la cruïlla amb el carrer Agost; el iao Vicent; el colomer de la terrassa; el tete Lisardo; el portalet, la portilla i el portó de la casa; els amics Juan Alfonso i Luis; el canterer de l’entrada; els ocells de Luis “el Pajarillo”; sa mare Teodora; les escales empedrades devers l’arc del castell; Dolores la Pia; els Capotillos… i el dia de la festa de Sant Rafael, hui fa quaranta-huit, quaranta-set, quaranta-sis, quaranta-cinc… anys.

Al llarg del setembre la iaia Angelina arreplegava els donatius de les veïnes per a la festa. Anava de casa en casa o, millor encara, li’ls portaven a la nostra aprofitant els llegendaris cafés amb pastetes i galetes que totes les vesprades reunien al “quartet” múltiples visites femenines , de més de cinquant anys i de dol, la majoria.

Amb eixos diners, que la iaia guardava en una tassa, es finaçava la festa:  missa pel patró, dolçaina i tabalet, faves bollides, palomes i altres licors, coets i… la inoblidable traca de caramels que recorria tota la costera de Sant Rafael. Els xiquets ho passàvem molt bé amb la traca: la corríem i agafàvem els caramels. Jo, sincerament, no triumfava mai en aquella lúdica ocupació. Era menudet encara, una miquiua covard i li tenia por als trons. Sempre, però, hi havia amiguets solidaris que me’n donaven un, de caramel.

És un record meravellós. Després venia la Mare de Déu amb les Carasses  —prohibides dictatorialment aviat i  que només recorde boirosament—, amb tot no hi havia res de comparable a la festa tardoral del meu carrer de Sant Rafael. El pas de la tardor a l’hivern era altra cosa: la Immaculada Concepció amb la fira d’Elda, Nadal i Reis. Açò, però, és una altra història.

Em faig vell. Torne a la pàtria de la infantesa. Les altres cada volta m’interessen menys.

“SATURDAYS IN ENGLISH”: EL SISTEMA EDUCATIU FELIÇ 1 November 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

Don Alejandro Font de Mora no deixa de sorprendre’s amb el seu copalta —“chistera”, en castellà, que, per cert, s’associa a la paraula “chiste”—. Ara,  després de la que va muntar amb l’Educació per a la ciutadania en anglés, complementades amb l’ensenyament del xinés mandarí a Secundària i el pla del plurilingüisme educatiu adreçat a només tres centres de tota la comunitat autònoma i amb una proposta curricular més que dubtosa (80% en anglés; 10% en castellà i 10% en valencià), ens ha eixit amb una nova ocurrència, els “Saturdays in English” (activitats en anglés per als vint millors estudiants del primer cicle d’ESO de 10 municipis valencians), a més d’altres programes destinats a premiar l’excel·lència individual.

 

Tranquils. No, no seré jo qui valore negativament els “Saturdays in English” i les altres activitats per a les elits escolars. Em limitaré, però, a sotmetre a l’opinió pública la següent reflexió: ¿Amb un fracàs escolar que supera el 35% —cinc punts per damunt de la mitjana espanyola— i que ha augmentat 14,4 punts en els últims sis anys—; amb greus problemes d’infraestructures; amb una situació endèmica pel que fa al bilingüisme amb les dues llengües oficials que en la pràctica només és aconseguit pel 30% dels escolars, és a dir, un fracàs del 70%,  com es permet el luxe de parlar-nos de projectes elitistes adreçats a minories escolars i que dubtosament passarien el més mínim control de respecte a la igualta d’oportunitats?

 

Insistic, crec que en un sistema educatiu que funcionara raonablement bé, programes experimentals adreçats a fomentar l’excel·lència i pensats —i finançats— per ser generalitzats no serien una mala idea. Estos mateixos programes, en un sistema educatiu en fallida, com és el valencià, no passen de ser un sarcasme, un insult i una autèntica operació de màrqueting adreçada a enganyar els sectors menys conscients de la societat.

 

Mentre, com no pot ser d’altra manera, les plataformes per l’enseyament públic, continuen reivindicant que sistema educatiu deixe de deteriorar-se i que comence a caminar en direcció cap a uns parametres de qualitat mínimament homologables no ja amb l’Europa avançada sinó amb comunitats autònomes com la catalana, la basca, la gallega o la cantabrica.

 

saturday-in-english.jpg

Fa un dies participava en una sessió de formació de centres amb mestres, bons mestres. Els assegure que els professionals de l’ensenyament d’este país està preparats i continuen prepararant-se amb uns nivells de compromís fora de dubtes per a fer possible no només un ensenyament amb mínims de fracàs escolar sinó també amb importants fites de qualitat. Si algú fracasa en este país són els responsables de l’Administració Educativa; les seues penoses, quan no inexistents, polítiques; la falta d’inversió en la formació del professorat; l’absència d’un bon pla plurlingüe, respectuós i clarament compromés, en primer lloc, en la promoció de la llengua pròpia de tots el valencians; l’adequació de les plantilles a les demandes de formació multidiomàtica de l’alumnat, i clar, com sempre, la falta d’nfraestructures adequades —un altre endemisme, els eternes barracons— i recursos materials per a una acció educativa moderna.

 

M’haguera agradat saludar efusivament el “Saturday in English” i els “Caps de Setmana per a Excel·lents”, però, amb la quantitat de problemes elementals que el nostre sistema educatiu té per resoldre urgentment, em semblen, disculpen l’expressió, collonades irresponsables d’un dels més nefastos consellers que han passat per la Generalitat Valenciana. 

 

Vicent Brotons Rico

Director de la Unitat per a l’Educació Multilingüe

Universitat d’Alacant