anar a nevagció

DE TRÀNSFUGUES I PUTES 27 September 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

maruja-ahora-se-llama-banyuls-pensa-el-sant-varo-zaplana.jpg

Entre els temes d’actualitat d’estos dies n’hi ha dos que m’han cridat especialment l’atenció: el dels trànsfugues de Benidorm i el del debat sobre la legalització —regulació?— de la prostitució. Em ve de gust opinar-hi i opinaré. No sé si amb molt originalitat, però diré la meua.

De tots és sabut. Des que tenim la democràcia hi ha trànsfugues. Quan no hi havia democràcia no en teníem —“con Franco viviamos mejor”—. Això sí, teníem sicaris i corruptes d’extrema dreta al servici d’un dictador assassí. Ara tenim trànsfugues de tots els colors polítics i operacions de transfuguisme amb diverses disfresses: totes pel bé de poble —faltaria més— i totes millorant substancialment l’estatus personal i econòmic del trànsfuga o trànsfugues, ves per on.

M’han fet especial gràcia les veus del PP que s’han alçat contra els “angelets” de Benidorm, hereus d’aquell sant varó que va ser Zaplana —“yo estoy en política para forrarme”—. Fa goig sentir a tanta mala bèstia popular apostolar sobre moral política i democràtica. ¿Com tenen tanta cara esta colla de conspiradors professionals —regals,espionatge, compra de loteria, comptes paral•lels, favoritismes empresarials…— que es fan dir polítics? ¿Com ens volen alliçonar als ciutadans amb els seus discursos fariseus? A fer la mà i a enganyar a altres, fills de la gran… “zaplanada”.

aco-si-que-es-explotacio-i-hipocresia.jpg

Trellat, cavallers, trellat: hi ha trànsfugues polítics perquè la llei ho permet. Canvien la legislació electoral, i la Constitució si fa fa falta, i s’ha acabat la festa. Només han de posar-se d’acord els dos grans partits polítics. ¿Per què no ho fan o, segurament, no ho faran? Perquè els agrada jugar a la loteria. Hui em toca a mi, demà a tu. Si la democràcia es deteriora que es foteguen els ciutadans. El polítics que volen viure de la política són tots iguals de “classe política” (espècies o fauna, que diria Fuster el de Sueca)… A mi, però, continua agradant-me la democràcia perquè, si més no, puc escriure coses com estes sense que el “Jefe local del movimiento” li diga a la “Guardia Civil” que em porte al “cuartelillo” i que em peguen una “passà d’hòsties”. Per ara no passa això.

El que si ha hagut sempre, amb dictadura i sense dictadura, ha sigut putes. Supose que al dia següent de muntar-se aquell mal rotllo entre Adam, Eva, la poma, la serp i un tal Déu al Paradís Terrenal ja apareixerien les putes. Dones disposades a comerciar amb el seu cos amb el hòmens. De putos —“gigolos”, es diu modernadament— també n’haurà hagut, però menys. Una feminista explicaria açò mitjançant el discurs del poder patriarcal i masclista de les societats humanes. D’acord, però putes i clients hi ha hagut sempre.

explotats-legalment-per-a-gloria-del-capitalisme.jpg

El problema rau en si legalitzem, tolerem o perseguim eixe comerç o ofici. I ara va i resulta que el “beaterio” recalcitrant i el progressisme feminista —quan sent la paraula “progre” tire mà… del lliure pensament— s’han posat d’acord en què de legalització res. Persecució. Els primers, perquè és un pecat immoral i els segons perquè és una forma d’explotació masclista. Potser tinguen raó: de pecats, n’hi ha molts —que li ho pregunten als pecadors i pecadores— i de formes d’explotació, una immensitat —açò tan extraordinari que es diu capitalisme. i que ens plena de goig als consumidors quan tenim pela per a gastar, es basa en l’explotació del ser humà pel ser humà, o no havien caigut vostés encara?—, així que deixen-se de sermons i regulen esta forma de pecat i explotació que és la prostitució.

En definitiva, de la mateixa manera com estan regulats els bars, cafeteries i restaurants per atendre als “pecadors de gola” i de la mateixa manera que està regulada la industria del calçat, el bolso, la mineria o la pesca per permetre l’explotació dels obrers per part dels empresaris. Ja sé que no és els millor del mons possible. A mi, particularment, no m’agrada una merda, però preferisc que estiga tot regulat mitjançant lleis, ordenances, normes, drets, deures, controls de seguretat laboral i higiènica, etc. I supose que també ho preferixen les putes, i algun puto. Potser als xulos delinqüents —que vénen a ser com els que munten tallers clandestins i es fan dir “jefes” o empresaris— no els hi agrade. D’acord, benvolguts beatos i feministes?

I dic jo, per què complicar-nos la vida amb trànsfugues i putes?

Vicent Brotons

A VOLTES, LA “VUELTA”… 12 September 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

 In memoriam del “Chava”: ell seguix escalant,el cel del déus se li ha quedat massa baixet Així és, a voltes la “Vuelta a Espanya” passa a prop i l’afició de Petrer i la comarca es desplaça de mil maneres per animar la serp multicolor, per fer saber a eixos jóvens esportistes que les seus atlètiques pedalades ens plenen d’entusiasme, que estem amb ells malgrat que alguns els enverinen amb l’ombra del dopatge. Dimarts passat vaig pujar a Catí amb la meua “cabra” BTT, com tants altres ho feren en vehicles motoritzats fins a on els deixaren, caminant o en refinades bicicletes asfàltiques. Tots i totes estàvem allí per admirar i admirar-nos pel gran muntatge, l’arribada a meta dels campions —del primer a l’últim en són tots, de campions—  i per animar la dura pujada des de Castalla al Portell de Catí —res d’Alt de Catí, els topònims es respecten— que en precipitada costera arribaria a la meta del Xorret de Catí (“el” Xorret, amb article i no només “Xorret”, no me siguen “chorres”). Fou una jornada preciosa. Milers de dones i hòmens dels pobles i comarques meridionals —la Foia de Castalla i tot l’Alcoià, les Valls del Vinalopó i la resta de les terres del Vinalopó, també l’Alacantí— ocupàrem per unes hores el vessant sud-oest de la serra de Castalla, ben a la vora del valorià barrac de la Fusta, i el clot de Catí, vall arredonida d’inusitada bellesa paisatgística que comparteixen els municipis de Petrer i la pròpia Castalla. Esperàrem i esperàrem fins que a l’hora prevista —minuts després de les cinc— aparegueren els gloriosos atletes amb les seues màquines fent un esforç sobrehumà en pujar este petit però exigent port amb pendents de més del 20% en alguns trams. Allí teníem els César, Marzano, Valverde, De la Fuente, Gesink, Evans… però també els Carrara, Moïnard, Txurruka, Moreno, Vorganov, Tondo… escalant admirablement. Sense cordes, sense piquetes, sense arnesos… amb un pa’ll de rodes, amb un pa’ll de cames i amb un pa’ll de… Centaures del metall i el cautxú. 

Jo, particularment, m’ho vaig prendre amb calma i il·lusió, per a estes coses encara sóc com un xiquet: a les nou del matí, motxilla al muscle amb aigua i entrepans vaig fer cap el bell paratge. A les deu i mitja esmorzava en l’ermita.

 un-ambient-extraordinari.jpgEm relacionava amb gent —amics, coneguts, saludats—, tafanejava per les enormes instal·lacions, observava els moviments estratègics de Guardia Civil i organitzadors en general. A la una del migdia culminava el meu particular homenatge als ciclistes fent un últim esforç pujant al portell des de Catí. M’instal·lava a la vora de la carretera, dinava i em preparava per esperar el herois. M’unia en un aplaudiment i un crit d’entusiasme amb tots els presents quan hi arribaven: emoció inenarrable —encara m’esborrone—. Després cap a casa per la trialera baixada de l’ermita cap al Calafate, camí infame gràcies a l’acció destructora de quads, cotxes i motos tot-terreny  que tant toleren les autoritats medioambientals que patim en este poble i país. Parlant d’autoritats. El matí de dimarts, al dia següent de “La Vuelta”, llig a l’’Información’ una gloriosa bestiesa de don Joaquín Ripoll, President de eixe anacronisme institucional dit Diptuación Provincial, “Alicante seguirá siendo el Pirineo de la Vuelta Ciclista”. Ripoll és un “provinciano” acomplexat. Manant en eixa cosa que ell mana no m’estranya un pèl. Anem a vore, “alicantino… y fino”, nosaltres no som Pirinieus de res. Els Pirineus —bascos, navarresos, aragonesos, occcitans, catalans…— són unes belles muntanyes que ens uneixen amb Europa, unes muntanyes entre atlàntiques, continentals i mediterrànies ben aptes per al ciclisme. Nosaltres, les orgulloses comarques meridionals valencianes, al sud-est de la península ibèrica, tenim altre tipus de serres, tant aptes per a ciclisme com altres que hi ha per l’extensa geografia espanyola —Sierra Nevada, Gredos, Guadarrama, cordillera Cantàbrica, Sierra Morena, Montes Ibéricos…—, no en substuïm cap, oferim altres coses. El Portell de Catí —que no “alto”, insistisc— és un exemple d’eixa singularitat. Com ho són el port dels Tudons, la Carrasqueta, la Font Roja, l’Aitana, Mariola, etc.  No siga acomplexat i no compare. No som Pirineus, ni falta que ens hi fa, som menudes, austeres i reptadores muntanyes mediterrànies. Sense complexos paisatgístics. Estimem el que tenim, no ens comparem amb cap altre territori, que també admirem i estimem com a terres germanes que són. Potser vosté no estima res, per això es compara amb tots, des d’una insuperable enveja identitària. Potser estima només el cartó-pedra de Terra Mítica i per alguna fosca raó. Protegisca les nostre muntanyes i deixe’s de comparacions d’opereta, patètic Presidente de la Diputación Provincial. I ja que estic brindant floretes als responsables polítics. Per què ni a Castalla ni a Petrer se’ls va acudir muntar una línia d’autobusos per acostar la gent a Catí? Més còmode, menys contaminant, menys perillós, més racional… Però clar, polítics i que pensen en les coses bones per a les persones i el medi natural, això és demanar massa, no? Visca la “Vuelta a Espanya” a Catí! Vicent BrotonsUniversitat d’Alacant

LES CARABASSES DE DON ALEJANDRO 12 September 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

10/09/2009

VICENT BROTONS

Don Alejandro se les ha guanyades a pols, les carabasses. És que no n’ha aprovat ni una, d’assignatura. Porta molts anys repetint el mateix curs amb els mateixos resultats. Que no estudia? Que no s’aplica? Que està desmotivat? No ho sabem. Pareix ser que al seu pare, don Francisco, li té igual. Ell sap que el bo de don Alejandro és un xic obedient, educat, submís, correcte, cast i incompetent. Virtuts, totes elles, que a don Francisco no li disgusten.

calabaza1.jpg

Don Alejandro, quan arriben dies senyalats, li regala a papà -trages? no, trages, no- lletres de “pasodobles” dedicades al seu “bienhacer público”. I amb això, i poc més, papà Francisco està content. Prou.

Altra cosa són els estudis del xic. Repassem les assignatures: Dibuix Tècnic, no hi ha manera sempre que li diuen que dibuixe una aula escolar dibuixa un barracó destartalat que ell diu “aula prefabricada”. Veges tu, no pot aprovar. Educació per a la Ciutadania, suspén sempre. Ho confon tot amb tot l’embolic eixe de la traducció simultània. A ell li anava més aquella assignatura que es deia la Submissió del Sùbdit, en esta obtenia millors notes. El Xino Mandarín -”Xinés!”, no, “Xino” queda més castís- el porta millor, és el tercer de la classe. Clar que en classe només n’hi ha tres, d’alumnes. En Lengua Castellana, veus, aprova. No perquè la domine molt, sinó perquè esta llengua ho domina tot, ja s’ha encarregat don Francisco que això siga així. Don Francisco en col·laboració amb algun que altre don Jorge. Anglés -ai, l’anglés-, no n’encertà una: ell mateix es contracta els professors, els fa homenatges, se’ls lleva de damunt, els posa a fer assignatures que no dominen, no els dóna mitjans perquè facen la que dominen, els envia a fer anglés als més petits. Don Alejando així no aprén res, però el problema és que no deixa tampoc aprendre als altres alumnes, tinguen tres o dihuit anys. La carabassa en esta llengua d’Europa ha estat enorme.

P1erò la més cridanera ha estat la que ha collit per Valencià: espectacular, un no dir! És cert que l’assignatura és dura, especialment per als capçots com ell. Altres “dons” que l’havien estudiada abans tampoc no havien tret mai notes espectaculars. Un tal don Cipriano es va moure entre el quatre i el cinc durant els cursos que la va estudiar; el propi papà Francisco no va passar del tres, però és que don Alejandro no ha superat el 0,5. I sort que no se li podien posar notes negatives, perquè un -3 o -4 l’hagués pogut collir amb certa facilitat. El Valencià en les seues mans es degrada: deixa sense ensenyament en valencià a més de 90.000 xiquets tots els cursos; no garanteix la continuïtat d’estos programes de valencià en Secudària i l’ensenyament en valencià en la privada/concertada és un miracle impossible (serà pel predomini dels centres religiosos). Vaja amb don Alejandro, porta mitja vida traen pit pel plurilingüisme i ha acabat amb cinc pelat i en Monolingüisme, “Castellano, por supuesto”.

font-de-mora.jpg

Té al professorat desmoralitzat. Ja li podem pegar voltes, ni cap avall ni cap amunt, don Alejandro no està fet fer a l’Educació.

Esta és la història de les enormes carabasses setembrines de don Alejandro. Al seu papà no sé si el disgusten. Al ciutadans i ciutadanes d’este país ens senten fatal.