anar a nevagció

A on tu digues, Reme 26 July 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

i-hui-on-anem.jpg

M’unix a Reme una certa amistat. Ens coneixem des de fa molts anys. Coetanis de la part antiga de Petrer —plaça de Dalt, ella, carrer Sant Rafael, jo—, amb amics comuns, mestres —també estudiàrem junts a la vella i enyorada Escola de Mestres— allà al castell de Sant Ferran d’Alacant–, i amb un nivells de complicitat personal, educativa i cívica significatius, crec. Reme, però, afig a la seua condició d’enorme i vocacional mestra d’escola la de dona polifacètica, curiosa i un peliu artista, coses que la fan absolutament singular. En realitat són eixes coses les que la convertixen una gran mestra, permeteu-me i perdoneu-me el superlatiu.

Tot això ho explique perquè per a parlar del llibre —llibre? guia? quadern de bitàcola? llibreta de camp?…— necessitava tenir en compte estes dades, i que lectors i lectores també les tingueren: Reme és una mestra que és més que una mestra, i això la fa més mestra encara.

La nosta bona amiga, un bon dia, entrada ja en la fèrtil joventut madura, es posà a caminar pel bell terme de Petrer i rodalies. Imagine que ja des de xicoqueta l’excursionisme no li seria estrany en ser filla d’un reputat veterà de la muntanya com és Paco Millà. Tot i això, la passió caminadora se li deslliurà a Reme alguns anys després. I no va parar. Així que, no contenta amb passar-ho bé amb l’exercic físic, la bona companyia, el perfum de les nostres plantes, el clima beninge i bellament canviant, les sorpreses faunístiques, les mostres d’intervenció tradicional humana sobre l’entorn i, clar, els encantadors i estimables paisatges, es va posar a escriure els itineraris, les percepcions i les sensacions que li provocaven aquells eixides de dissabtes, diumenges, festius o vacacionals. A més a més, dibuixava els seus propis croquis, a mà alçada, intantàniament, com només saben fer-ho les mestres de tota la vida, tan tècnicament imperfectes —perdona’m la crítica, Reme— com tendres, entranyables i útils: casetes, camins, penyes, ruïnes, arbres, coves, rambletes… que em seduïxen visualment i em fan pensar en un inevitable Petrer naïf.

Diguem’ho clar, l’autora petrolanca no ha fet només una guia de camins, sendes i paisatges del poble. Ella ha escrit i dibuixat una “sensiguia” del camp de Petrer i el seu entorn. Que què és una “sensiguia”? Bé, senzillament una paraula que m’he inventat per qualificar en un “flash” el llibre, que és molt més que un llibre, de Reme Millà Poveda. Una guia d’excursions escrita des de la intel•ligència emocional, amb els molts coneixements que té l’autora, i que tan dissimuladament oculta, i des del cor, que és qui finalment li dicta les paraules.

nord_sit.jpg

Jo ja havia llegit la major part dels itineraris al despaparegut Petrer Mensual. Els esperava sempre amb molt d’interés. M’agradaven, i m’agraden en esta nova relectura, per les moltes sorpreses i “remeiades” —pensaments tan sensants com personals de la pròpia autora— que aporten: explicacions toponímiques, anècdotes, botànica, sentit de l’humor, compromís medioambiental a ultrança, polemisme amable, intrahistòria local i didàctisme de bona mestra d’escola. Reme ens fa continues “lliçons de coses”, que diria un clàssic de la pedagogia.

Paisans i paisanes petrolancs, veïnes i veins de les rodalies, si teniu entre 9 i 99 anys —cinc anys amunt, cinc anys avall— no deixeu de llegir i de recórrer, perquè este “quadern de camp” és per a llegir, com deia aquella col•lecció literària, no amb sola mà sinó amb les dos cames en marxa, I hui…on anem?Apunts i records d’una caminadora, l’oportuna “sensiguia” de Reme Millà.

Coneixereu i estimareu Petrer de la mà càlida i amiga de Reme. Amb estos 40 itineraris que ocupen quasi un centenar de pàgines aprendre a estimar molt més el paisatge natural i tradicionalment humanintzat, tan bell, tan fràgil, tan feble, tan menut i tan profundament estimable, és quasi inevitable.

Gràcies, Reme, per la generositat mostrada en regalar-nos les teues caminades en format escrit i dibuixat. “Se hace camino al andar”, deia el poeta. I en caminar, pensar, i escriure el camí, com tu has fet, ens has ensenyat a estimar el petit país que habitem. No ho dubtes.

“I hui… on anem?” “A on tu digues, Reme.”

Vicent Brotons Rico

El nou “Trage nou de l’emperador” 12 July 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

De menudet em regalaren un d’eixos contes troquelats que s’estilaven, es titulava “El traje nuevo del emperador”. Ja saben, és la història d’aquell emperador pretensiós i presumit que estrenava un vestit nou cada dia. Arribà al regne un sastre estranger i li va prometre els teixits més fins i el vestit més original, a condició de fer-li’l en secret. El teixit, va explicar el sastre, només podia ser vist per les persones de bon cor i que amaren el seu emperador. Aquest, convençut de l’amor del seu poble, va acceptar fer-se el màgic i bellíssim vestit. El propi emperador no veia el teixit, però era per ser un monarca malvat, cosa que ell mateix sabia, encara que no li ho va dir al sastre. El diumenge següent, com era costum, va eixir a fer la passajeda pels principals carrers de la capital del regne amb el nou trage. Ningú veia el trage, és a dir, el cruel i estúpid emperador anava en conill i feliç. La veritat és que no hi havia vestit, tot era un engany de l’astut sastre, però el poble callava i aplaudia per por o covardia la bellesa d’aquells magnífics draps inexistents que duia el fatxenda de l’emperador. Només un xiquet es va atrevir a dir “l’emperador no du res, va tot en conill!”… La seua lectura em va divertir i inquietar alhora. Al meu cabet pentinat a “lo marcelino” es van quedar ballant dues preguntes carregades de perplexitat: “Per què la gent és tan servil amb els qui manen? Com els sers humans que semblen tan sensats i raonables es tornen imbècils perduts davant el Poder?”. Les dues preguntetes, quaranta i tants anys després, continuen pegant-me voltes pel cap, pobre de cabells i emblanquits.

 imatge.gif

Anys més tard, la meua professió d’ensenyant i els meus interessos folklòrics —etnopoètics se’n diuen ara— em feren entrar en contacte amb diverses versions d’aquell “Traje nuevo del emperador”: la de Don Juan Manuel del segle XIV; les vingudes del llunyà orient o les versions modernes i estrafolàries. Sempre, però, acabava fent-me les mateixes preguntes entorn al servilisme i la imbecilitat de les persones, què anem a fer-li?Ara, els temps que corren, han posat al meu abast una nova versió. Més crua, insultant i brutal. Jo, no obstant, els la conte tal i com el meu esperit rondallaire ha volgut imaginar-la.

Això va ser i era no fa molt de temps, com qui diu ara mateix, un emperador mediterrani, que es feia titular Molt Honorable —veges tu—, que tenia per costum vestir trages que no pagava mai. Això en si no era greu. La cosa més lletja era que les factures dels trages les pagaven ogres bigotuts que organitzaven festasses per tot el regne. Aquells malvats ogres bigotuts habitaven a Requalificalandia i a Negocibrutamburg i des d’allí estenien les seues influències per altres regnes de les rodalies. Eren ben coneguts, sobretot, els negocis que tenien al regne de l’Os i l’Arboç, on manava tirànicament una agradolça princeseta nomenada Espadanya.

Però tornem al regne mediterrani del Molt Honorable: Tothom sabia que estava molt lleig això que feia l’emperador, estrenar trages regalats pels ogres, però en comptes de reprotxar-li-ho havia molts súbdits que li ho apladuien efusivament. La Senyora de la ciutat més important de lo Regne comparava el trages a les anxoves; el baró Bassadoli, que guerrejava a les terres del nord, qualificava de “gilipolles” als que sospitaven del Molt Honorable; el Gran Jutge del Carrer, molt més que amic de l’emperador, mantenia un sospitós silenci; i el Gran Duc dels Filets de Plastilina sostenia suïcidament que el Molt Honorable era innocent, és a dir que vivia en olor de santedat.

Tot i això la cosa més trista és que milers i milers de súbdits sempre que arribaven les eleccions, pràctica amb què mostraven la seua confiança —o desconfiança— a l’emperador, acabaven demostrant-li com l’estimàvem, malgrat saber que estava sotmés als ferotges ogres bigotuts que li regalaven trages a canvi de privilegis que anaven contra el poble, és a dir, contra ells mateixos. No tots els súbdits pensaven igual, evidentment, però el bufó Canalnou s’encarregava de fer creure que tots volien al bon emperador, el Molt Honorable Trages Sensefactures.

9175325549bf6b634b522042242613-fallas41.jpg

La nova versió del conte andersenià m’ha reactivat de nou les velles preguntes: “Per què la gent és tan servil amb els qui manen? Com els sers humans que semblen tan sensats i raonables es tornen imbècils perduts davant del Poder?”. Tots no, per sort tots no.

Vicent Brotons