anar a nevagció

UNA LLENGUA ESTEL·LAR 17 June 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

 

ll_est00371.jpg 

Digueu-els-hi estrelles!
Mátia, Mátia einai t’astéria!
Chiamateli astri!
Llamadles luceros!
Kacvkib! Etoiles! Ko àbim!
Digueu-els-hi estrelles!
(Lluís Llach) El cel, l’incommensurable cel, està ple d’astres —del llatí astrum i, alhora, del grec ástron—, és a dir, de cossos aïllats en el cosmos. Observar-los, analitzar-los, estudiar-los, imaginar-los, fantasiejar-los i nominar-los ha ocupat el temps de milions d’éssers humans al llarg de miler d’anys i arreu de tots els territoris d’aquest diminut planeta Terra. En l’avatar nominador la nostra cultura popular no ha deixat de produir un corpus lingüisticocultural força significatiu. Aproximar-nos lleument al patrimoni  etnopoètic conformat pel pensament popular entorn als cossos i fenòmens celestials és l’objectiu de l’escrit que segueix. El cel, la nit, el dia, les estrelles, els planetes, els estels, el satèl·lits, les constel·lacions, el Sol, la Lluna són paraules fortament connotades, marcades per la saviesa popular, plenes de metàfores, de significacions màgiques i pragmàtiques. El nostre idioma, impregnat per les cultures mediterrànies més antigues i influït per d’altres del continent europeu ha bastit un entrellat celestial ben curiós, divertit i —per què no?— transcendent. En l’Any Internacional de l’Astronomia i a les planes del llibret de Fogueres de sant Joan de la Condomina alacantina crec que és un lloc ben adequat per parlar-ne. I ho farem arrancant del costumari relacionat òbviament amb la Nit de sant Joan, la més indiscutiblement màgica de l’any. El Sol la Lluna i les estrelles estan de gran festassa Explicar en un llibret alacantí que la vespra i la festa sant Joan Baptista —el Precursor— connecta amb les antiquíssimes festes solsticials de l’espècie humana no és descobrir res nou. El dia més llarg de l’any i el poder màgic de la curta però intensa nit de focs i rituals de tota mena han estat “reciclats” per quasi totes les religions de la història de la humanitat. Diu la cançó popular: El dia de sant Joan n’és festa per tot el dia; en fan festa els cristians i els moros de Moreria; tallen el pa el dia abans per millor folgar aquell dia. Atesa la intenció de l’article, però, ens centrarem en un punt àmpliament desenvolupat en les 237 pàgines que Joan Amades li dedica al 23 i 24 de juny en el seu monumental Costumari Català. Ens referim a l’apartat “El Sol, la Lluna i les estrelles”.  El folklorista la definix, d’acord amb la tradició com “la festa major del cel”. I explica que “segons els nostres avis, el Sol avui celebra el seu sant, i com que és el rei i senyor del cel, ell, la Lluna i els estels, estan de gran festassa.”  Més avant afig: “L’estima de la valor generadora i vivificant del Sol sembla ésser relativament tardana dins la vida multimil·lenària de l’home”, tot fent-se significativa en les cultures agrícoles. 13.jpg“La gent vella creia que aquest temps s’encenia una gran foguera al cel que precipitava i accelerava la creixença de tots els fruits”, explica el mestre Amades que, a més, ens fa sabedors que “la llengua ens ha conservat diverses restes de la creença antropomorfa (forma humana) del Sol. La gent de mar de la Costa Brava l’anomenaven el Cella-roig; els pastor de Ripoll el creien un galant gentil i minyó de llarga cabellera i poblada barba daurada i l’anomenaven En Barba d’Or. La gent de la Barceloneta li deien En Lluent i així mateix En Vermell, nom emprat també a Mallorca.” I encara trobem el nom de Barba-ros per l’allargassat espai cultural que ens agermana. Les creences sobre la força màgica del Sol en el temps santjoaner són ben variades: algunes ovelles fan una llana especial daurada, com el mitològic velló d’or; és bon temps per anar en carro, tal i com els humans s’han imaginat que el Sol travessa l’espai, damunt d’un carro de foc.  També hi ha costum llunars i estel·lars relacionats amb la nit del dia més llarg: a Cadaqués la Lluna plena parlava i explicava el futur; es creu que és la nit més estelada, com la de Nadal; és el moment més idoni de fer-se esteler, o dit a la moderna i científica, astrònom, o expressat des de la màgia supersticiosa, astròleg. Aquesta nit ix  el rei dels estels, és a dir, l’estel de sant Joan. I si no es veu és senyal de mal averany. Hi ha una curiosa creença al Penedés en relació al estels fugissers (cometes), expliquen que qui els compta tots la Nit de sant Joan pot canviar de sexe. Si fos cert, els hòmens i dones de vocació transsexual estarien d’enhorabona biològica i econòmica. Altre senyal positiu de la vespra de sant Joan  és veure a poqueta nit, o a la matinada de la festa,  el planeta Venus. Fins i tot, se sap, que en les zones pirinenques les dones s’alçaven el davantal com fent-li una ofrena eròtica de clares reminiscències fecundants. A la Ribera de l’Ebre, si veuen Júpiter aquesta nit pensen que tindran bones collites.    Sobre les constel·lacions la superstició popular, sempre amatent tot l’any, en la Nit de sant Joan es magnifica: l’Óssa Major són set reis poderosos i cruels en constant combat i que, a vegades, fan arribar calamitat a la Terra; altres en veuen set lladres que van robar el Santíssim Sagrament, d’altres, els mallorquins, set frares, sempre, però, de mal averany; d’altres, creien que les estrelles d’aquesta constel·lació tombaven de direcció i provocaven el veritable canvi d’any, cosa que ens podria fer pensar en sistemes arcaics de calendari. L’estrella Polar, o estel tramuntanal, igual assenyala una bona sembra que vents i tempestes marines, segons els llocs. A l’Empordà i al Rosselló es pensa que “el Carro Gran del cel baixa a la terra i corre amb una rapidesa fantàstica”, segons reporta el propi Amades. Hi ha també un estel del Moro que ix de la mar a mitjanit i és senyal de mal averany per mariners i pescadors. I així,  moltes i moltes constel·lacions i estreles són sotmeses a tota mena d’especulacions supersticioses: fred, malalties, la ràbia dels gossos, bon o mal any per al bestiar, influències en les collites de gra, etc. El cel estrellat es transforma en una font de màgia i llegendes tan acientífiques com belles. Acabem-ne aquest repàs amb una apocalíptica llegenda de Ripoll: la fi del món serà una nit de sant Joan. “Una nuvolada intensament negra no deixarà traspuar ni una engruna de sol en tot el dia i confondrà el cel i la terra en una aterradora negror. La terra s’esquerdarà i en sortiran uns cavalls de foc voladors de mida gegant, cavalcats per enormes gegantassos també de foc que portaran a les mans grans atxes flamejants, s’escamparan pel món i calaran foc arreu on passin, de tal manera que fins i tot cremarà l’aigua”. Vaja revetla per a la Nit de sant Joan! Tot seguit abordarem la temàtica astronòmica des d’altra perspectiva, menys costumista i més literària: dites, frases fetes, refranys… No oblidarem creences i llegendes, però. A sol i serena  L’eixida del sol la referim amb expressions com: al sol eixit, a  sol ixent, a  punta de sol. I quan ja té una clara presència: a  sol alt. En amagar-se, o al punt de fer-ho, diem: sol baix, pondre’s el sol (que no “posar-se”), a posta de sol, sol post, sol colgat. Expressions: De sol a sol, des que ix fins que es pon;  donar, batre, pegar o petar el sol, que arriben els seus raigs;  sol i ombra, ombra  poc consistent;  a sol i serena, exposat a la cremor del sol i al fred humit de la nit; sol fort, que escalfa il·lumina intensament; sol mort, que no ho fa; sol covat, sol fort però entre núvols; sol de forat, llum solar que passa entre núvols; sol malalt, claror grogosa o blanquinosa; sol plover,  esblanqueït i precursor de la pluja; sol de neu, que s’entreveu entre els núvols en dies de fred intens;  estar a ull de sol, estar exposat clarament a la lluminositat de l’astre; entrar el sol al cap, insolació.  Altres sols: sol de gall, boia pròpia de la pesca; sol coronat, gira-sol a Mallorca; sol estrellat, planta; Sol i lluna, joc infantil. Locucions: el sol dels gitanos, dit humorísticament, i un tant xenòfobament, de la lluna;  com un sol, molt bell o extraordinari ; fer un sol que torra, de justícia, que trenca les pedres, fer un sol molt fort; pesar el sol abans d’eixir, ser molt llest; no tenir més que el sol que pega a la cara, ser molt pobre; El sol colgat serà vespre, dit pel pacient; Acabarem amb sol, acabarem enjorn o prompte; Traure al sol més del que hi ha a l’ombra, gastar més del que es té; No deixar [algú] ni a sol ni a ombra, no separar-se’n mai; haver de traure [algú] amb un cabasset al sol, es diu d’una persona malaltissa, envellida o mot tímida;  farà bon sol, no ho pense fer mai; primer faltarà el sol, expressió per dir que no ho farà mai; al sol del migdia, públicament, davant de tothom; davall la capa del sol, en tot el món;  el més [...] que el sol escalfa, el més significat per alguna qualitat positiva o negativa;  El sol crema la lluna, quan al cel es veuen alhora el sol i la lluna;  no vore ni sol ni lluna, estar tancat físicament i mentalment;  [a algú] se li ha post el sol a migdia, passar-li a algú una desgràcia gran; eixir [a algú] el sol a mitjanit, tenir algú un colp de sort inesperada. El refranyer: “El sol ix per a tot lo món”, tots els sers humans són iguals;  “El sol cura tot dol”, és important per a la salut; “sol que prompte ix dura poc”,  les coses primerenques duren poc o no tenen qualitat; “any de sol, any d’alegria”; “quan un es pensa que plourà, el sol traspunta”,  fets que resulten contraris a allò que s’esperava; “quan ha de fer bon sol, ja comença de bon matí”, les coses s’han de començar prompte per obtenir-ne bons resultats;  “no hi ha dissabte sense sol ni viuda sense dol”, hi ha coses que són, o han de ser, inevitablement així si volem que l’ordre no es trenque. Hi ha alguns refranys de clara base meteorològica:  “gelada sense sol, pluja mou”;  “sol blanc, senyal de fang”;  “sol de forat, pica més que cap”;  “pel febrer, un dia al sol i altre al braser”; “per la Candelera, el sol ja baixa per la carretera”; “sol i aigua, temps de març”; “març, marcer, sol carasser”; “aigua de juliol, encén el sol”; “en juliol, pobres dels qui estan al sol”. “El 24 de juny a mitjanit eixirà el sol a la Condomina”,  la frase és meua i es refereix a la foguera, eh que és bonica? La luna una pedra és, e no ànima L’astre femení per excel·lència, tant important en la nostra llengua que servix per a denominar el disc de qualsevol astre, fins i tot el del sol: “ja es comença a veure la lluna del sol”. Un vulgar satèl·lit de grandària quasi ridícula per a un astrònom, però absolutament determinant i present en totes les cultures que han habitat, habiten i habitaran la Terra. Paraula procedent del llatí luna, amb el mateix significat, i tan extraordinàriament mitificada que el poc sospitós d’esperit científic, l’inefable Vicent Ferrer —sant, segons la Església Catòlica, i traïdor a la pàtria per als nacionalistes conspicus—  arribà a exclamar allò de  “La luna una pedra és, e no ànima”. Es veu que la superstició animista respecte al satèl·lit era ben viva entre el poble en els temps medievals. Diem fer lluna, quan ix; nit de lluna, en les nits que es veu molt bé. Les fases de la lluna en valencià són: lluna nova, és a dir, el noviluni; lluna creixent o quart creixent; lluna de minvant o quart minvant o lluna vella o lluna clucalluna plena o ple de lluna o lluna tendra. Hi ha clar de lluna, la lluminositat que provoca la lluna en les zones fosques; rogle de lluna, és a dir, l’aurèola lluminosa que envolta el disc i que és interpretada com a senyal de pluja. Tenim la lluna mussolera, la lluna vella d’agost apropiada per a la cacera —ni se vos acudisca remotament caçar tan bell ocell nocturn que, a més, està protegit!— del mussols. Existix la lluna marinera, aquella que està orientada cap a la mar i que s’interpreta com a senyal de pluja. En la nostra cultura també practiquen la lluna de mel, la nit, i per extensió, el temps del bon amor matrimonial.  I comencem la fraseologia que fa referència a la influència de l’astre: tallat de lluna o de bona lluna, aplicat als arbres tallats, i després a altres tasques, en els dies propicis per la fase lunar. I així apareix la frase feta aplicada a persones o grups humans Ser tallat de mala lluna, ser de mal caràcter o dolent. I en la mateixa línia, Estar o ser de bona (o mala) lluna, bon o mal humor transitori o permanent. No estar de lluna és estar de mal humor. Tenir llunes o ser un allunat, és a dir, tenir un humor desigual i imprevisible. Seguim amb la fraseologia: lluna càustica, pedra infernal o nitrat d’argent;  mitja lluna, un quart de la lluna emblema del islamisme o el mateix islamisme (“el seguidors de la mitja lluna”, diem). Mitjalluna com a paraula composta és una eina de tall, una peça de les sínies, una planxa per a barrets, un estri que servix per governar el timó de la barca, marfe de la vora de la soca d’un arbre, pastís, etc. Fer lluna és traure de casa coses de valor o aliments i vendre’ls d’amagat. 41.jpgEl món de les locucions llunars és força ric: venir de la lluna, estar en dejú o ignorar coses que sap tothom; demanar la lluna, demanar coses impossibles; lladrar a la lluna, protestar inútilment; fer veure la lluna dins d’un cove, enganyar; la lluna se l’ha begut, ha desaparegut sense deixar rastre; ser tan cert com que la lluna pon, ironia per a indicar que és absolutament fals; estar a la lluna de València, la nostra capital servix per referir-se a les frustracions i burles. S’usava perquè en l’Edat Mitjana es tancaven les portes de la ciutat de València i deixaven la gent fora sense poder dormir a resguard. Hui podríem dir “la Generalitat del Sr. Camps deixa a la lluna de València els alacantins”, i seria una forma molt lingüísticament genuïna de proclamar una veritat, no? Un fill espuri o bord és un nat de lluna; Estar la lluna al ple és estar molt boig. Fem una repassada del refranyer del satèl·lit: “quan la lluna mira a llevant, quart minvant; quan mira a ponent, quart creixent”; “el bon mariner mirant la lluna ja sap son quefer”; “a lluna gitada, mariner en peus”;  “la lluna a la nit i els os del dia”, és a dir, les coses com cal, els ous frescos; “qui per llunes va comptant, tretze mesos troba a l’any”, i és que l’any lunar te tretze cicles lunar complets perquè són de 28 dies. “Lluna rogent, pluja o vent”; “lluna morta, aigua a la porta”; “lluna amb estrella, no et fies d’ella”, quan hi una estrella dins del rogle lluminós lunar és senyal de mal averany;  “lluna lluent, sequedat o vent”;  “lluna amb corona, aigua dóna”; O aquest preciós i poètic refrany alacantí: “si la lluna té ull de perdiu, l’endemà vent al garbí”. “D’amor, el primer, de lluna, la de gener”; “lluna de gener, lluna raïmera”. Les festes regides pel calendari lunar es lliguen també al refranyer: “lluna nova de febrer, primer diumenge de quaresma”; “la nit de la Cena, la lluna plena”, referint-se a l’últim sopar sagrat —Cena— de Jesús amb els apòstols; les situacions de felicitat sempre van seguides d’infelicitat: “després de la lluna de mel, ve la lluna de fel”.  Les falses i poètiques creences populars atribueixen a la lluna molts poders, entre d’altres el de determinar el sexe dels nascuts:  “quart creixen serà diferent”, és a dir, si el nadó naix en quart creixent el pròxim germà que vinga al món serà de sexe diferent; i si és minvant, al contrari, “lluna minvant” llinatge semblant”. Es diu també que en lluna plena només naixen xiquetes, “lluna plena, porta nena.” I finalment, la popularíssima cançoneta de La lluna la pruna, que, segons la tradició, s’ha de cantar als infants mentre se li fa mirar la lluna, Hi moltes versions: “la lluna la bruna / vestida de dol, / sa mare la crida, / son pare la vol.” O la versió cruel, “la lluna la pruna/ vestida de dol, / son pare li pega / sa mare no vol.” O la versió tendra, “la lluna la pruna/ vestida de dol,/ són pare li canta/ sa mare l’adorm.” Qui anava dir-nos que un astre tan científicament prosaic anava a donar un joc idiomàtic i cultural tan ric. Estrella de la Mar Estrelles o estreles, tan se val, n’hi ha a milions. Els usos lingüístics se n’han fet ressò d’aquest poètics i canviants puntets de llum nocturna que cada volta —ai!— podem gaudir-ne menys des de pobles i ciutats per culpa de la brutal contaminació lumínica: una antiecològica despesa d’energia que ens roba la màgia de les nits estrelades. També se’ls denomina amb l’arcaisme “estrel”. Hi ha l’estrel del Nord  (estrella Polar) l’estrel del Porquer o estrel lluent, i l’estrel miquer, el que ix una hora abans del dia, s’alcen els treballadors, fan miques (mengen) i es van a treballar, així ho expressen, si més no, a Morella. Tenim l’estrella o estel de l’alba, del matí o del bover, que en realitat és el planeta Venus. Hi ha l’estrella amb coa (cometa); l’estrella fixa  i l’estrella errant (la  queta i la que es mou, respectivament). Eufemísticament existeix l’Estrella de la Mar, és a dir, la Mare de Déu del Remei. A Petrer, el meu poble, a la portalada de l’església de sant Bertomeu, es canta a la mitjanit del cinc d’octubre en un castellà farcit d’obertures vocàliques i consonants contundents això de “Salve Estrella de los mares.” Efectivament, la Salve marinera —què fa un cant mariner a cinc llegües de terra ferma i a més quatre-cents metres d’altitud?— en honor de la nostra patrona la Mare de Déu del Remei, que compartim amb la ciutat d’Alacant. En l’àmbit de les locucions trobem: Amb estrelles, de nit; voler comptar les estrelles, voler fer una cosa molt difícil o impossible; el conegut vore les estrelles, popularitzat fins i tot al llenguatge icònic dels còmics com a representació del dolor; posar a algú damunt les estrelles, lloar-lo amb exageració; o el conegut, nàixer amb bona estrella. I pel que fa al refranyer: “Un naixen amb estrella i altres estrellats”, irònic i brutal joc de paraules que no exigeix molta explicació;  i l’increïblement realista i imaginatiu alhora, “més val comptar les estrelles que no les bigues”, és a dir, millor fugir per a no ser empresonat i dormir al ras que estar a la presó mirant el sostre amb bigues, clar. I acabem el passeig lingüístico-estelar amb una bella creença menorquina: si durant nou nits comptem nou estrelles cada nit, en dormir el dia que fa nou somniarem amb la persona amb qui ens casarem. Si estàs casat o casada i encara somnies amb home o dona podem actualitzar la creença dient que tard o d’hora divorci segur. Vaja amb les estrelletes!  Sobre els estels fugissers, estreles amb cua o cometes direm que les creences populars amb desenvolupat tota una literatura de la superstició. Cal dir quan passen “Déu el guie” perquè no muira cap persona, perquè són animetes que van al altre món, perquè acaba de morir un bon cristià o un albat (xiquet no batejat). Podem també demanar tres gràcies que amb tota seguretat se’ns concedirà una; saludar-lo, reminiscència del paganisme, perquè en allargue la vida set anys. Ah, no el compteu mai, és una provocació al Cosmos, i, clar, se’ns pot caure damunt. foto1.jpg

Fins ací l’agosarada incursió d’un home de lletres en el territori de la ciència astronòmica. I és que la llengua no té os però sí que mira al cel i es deixa inspirar per allò que veu. Com en l’extraordinari film de Stanley Kubrick, l’homínid llançà el fèmur al cel i des de llavors no ha parat ni de fer ciència ni de fer poesia. En eixes estem encara.

(Article publicat al llibre de la Foguera de la Condomina d’Alacant en l’Any Internacional de l’Astronomia. 2009)  Vicent BrotonsUniversitat d’Alacant   

FRANQUISMO, por Vicenç Navarro 1 June 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

400px-yugo-y-flechas.jpg

 Una de las mayores sorpresas que experimenté a la vuelta de mi exilio fue encontrarme con la percepción, bastante generalizada en los medios de comunicación españoles, de que la dictadura que existió en España había sido un régimen autoritario dirigido por un caudillo, el general Francisco Franco (de ahí que se la llamara dictadura franquista), que con el tiempo fue convirtiéndose en una dictadura blanda que, en su evolución (dirigida por el rey), llegó a ser un régimen democrático, homologable a cualquier otra democracia en Europa. Esta percepción de la dictadura representa el éxito de un proyecto político-intelectual promovido por los vencedores de la Guerra Civil.
Un intelectual que jugó un papel clave en la promoción de esta visión histórica fue Juan J. Linz, procedente de la nomenclatura de aquel régimen (y más tarde catedrático de Ciencias Políticas de Yale University, en EEUU), quien, en un libro prologado por Manuel Fraga Iribarne (que fue ministro de aquella dictadura), escribió que, aun reconociendo que aquel régimen no era democrático, tampoco se le podía definir como una dictadura totalitaria, es decir, una dictadura que impusiera una ideología totalizante que intentara configurar todas las dimensiones de la sociedad y del ser humano. Era, pues, un régimen autoritario (que Linz definió como “católico, social y representativo”), pero en absoluto una dictadura totalitaria, distinguiéndosela así de las dictaduras comunistas, en las cuales el Estado sí que imponía una ideología totalizante –el comunismo– a todos los ciudadanos.
El régimen dictatorial español, sin embargo, fue mucho más que un régimen autoritario dirigido por un caudillo: fue una dictadura de clase que intentó imponer a toda la sociedad una ideología totalizante, que conjugaba un nacionalismo españolista extremo (promovido por el Ejército golpista) y un catolicismo profundamente reaccionario (promovido por la jerarquía de la Iglesia católica), invadiendo todas las esferas del ser humano –desde la lengua hablada al sexo–, todas ellas normatizadas, cuya desviación era brutalmente reprimida. Tal nacionalismo esencialista y misticista (en este caso religioso) tenía también un componente racista, al promover la superioridad de la raza hispana, lo que le otorgaba el derecho de conquista y sometimiento sobre otras razas inferiores, entre las cuales se incluía la raza de los republicanos “rojos” (considerando como tales a todos aquellos que fueron críticos de la ideología dominante).
El hecho de que el concepto de raza no tuviera un componente étnico (aunque tuvo dosis de antisemitismo) sino político-religioso no niega que el régimen se viera a sí mismo, y así se promoviera, como racista. El día nacional que celebraba la conquista y el genocidio de América Latina se llamaba el Día de la Raza. Y la única película que hizo el dictador la tituló Raza. Vallejo Nájera, director de los Servicios Psiquiátricos del Ejército y nombrado por el dictador jefe de los Servicios de Promoción Ideológica del régimen, combinó elementos del nazismo alemán (del cual fue un fuerte admirador) con una concepción católica-nacionalista extraordinariamente oprimente y excluyente (ver su libro Eugenesia de la hispanidad y regeneración de la raza). Según Nájera, “la raza española se caracterizaba por su masculinismo, disciplina, canto a la fuerza, nacionalismo sublime y profundo catolicismo”. Según tal ideología, un objetivo del régimen era precisamente “purificar la raza”, lo cual justificó, según los dirigentes de aquel régimen, el asesinato de más de 200.000 personas (desde 1939 a 1945).
En base a estos hechos, negar que la ideología de aquel régimen fuera totalizante, presentándola como meramente autoritaria, es absurdo. Fue una ideología que cumplía todos los requisitos de lo que es el fascismo: nacionalismo extremo, caudillismo, misticismo (religión católica en el caso español), que controlaba todos los medios para promover una ideología totalizante, con una visión imperialista y racista que justificaba su dominio y represión en base a la purificación de la raza. Se dirá que el régimen fue evolucionando y, aún siendo fascista al principio, fue cambiando, y que al final era sólo una cáscara de lo que había sido, dirigida por gente oportunista carente de cualquier ideología. Sin negar que ello fuera así, lo cierto es que tanto la narrativa como los símbolos fueron fascistas hasta el último día.
El símbolo fascista –el yugo y las cinco flechas– estaba en la entrada de todos los pueblos de España, y el juramento de lealtad al Movimiento (fascista) Nacional era condición de empleo público hasta el último año de la dictadura, en 1978. El hecho de que los que dirigían aquel régimen no se creyeran la ideología oficial también ocurrió en las dictaduras comunistas, sin que por ello se les dejara de definir como comunistas. En realidad, había más diferencias entre un Gorbachov (en 1991) y un Stalin (en 1924) que entre un Franco del 1975 y un Franco del 1936. ¿Por qué se definió entonces al régimen de la Unión Soviética como comunista hasta el último día de su existencia y al régimen español no se le definió como totalitario y fascista? Y ¿por qué se utiliza el término fascismo y nazismo para definir las dictaduras fascista italiana y nazi alemana y aquí en España se habla sólo de franquismo?
La causa de esto último fue que el fascismo y el nazismo fueron derrotados en aquellos países, pero el fascismo español no lo fue en España. En realidad, elementos importantes de aquella ideología fascista, como el nacional catolicismo, persisten en las derechas españolas, que nunca condenaron explícitamente aquella dictadura, siendo el último caso el del Parlamento Europeo, cuando el portavoz del PP, Jaime Mayor Oreja, se opuso, junto con la ultraderecha europea, a que se condenara tal régimen. Esta es la causa de que la derecha española no sea homologable a la derecha democrática europea.

Vicenç Navarro es Catedrático de Ciencias Políticas de la Universidad Pompeu Fabra y profesor de Estudios Políticos en The Johns Hopkins University.

Ilustración de Zunras

 

VISCA FUENTEALBILLA I VISCA INIESTA! 1 June 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

090528_085507_2798.jpg Sovint escolte algunes opinions entre càlidament ingènues i procaçment malicioses que diuen que la política no té res a veure amb l’esport. Quina estupidesa! l’esport és la ferramenta de propaganda política més gran que existeix al món. No n’estic en contra, però m’agrada que s’explicite, que no es faça trampa, vaja. En concret, pel que fa les polítiques de caràcter nacional, territorial, identitari o de sobirania, la cosa està molt clara. Tot i que la manipulació política no acaba aquí. Fixem-no, si no, en el futbol. En les passades setmanes hem assistit a un fet inèdit i històric al futbol de l’Estat espanyol. El FC Barcelona s’ha proclamat campió de la Copa del Rei, la Lliga Espanyola i Champions League europea, cosa de la que m’alegre. A mi m’hagués agradat que to açò ho hagués guanyat el meu equip sentimental, l’Elx CF, però, com és obvi, prou fa a hores d’ara salvant la categoria i continuant un any més en Segona A. Efectivament, el Barça ho ha guanyat tot —tot no, la Copa de Catalunya, no— i el fet ha despertat passions esportives, quasi totes tenyides de política expressada amb més o menys subtilesa. La final de la Copa del Rei ja va tenir la primera fita significativa: sonora xiulada a l’”Himno Nacional” i, segurament també, al Rei, per part d’un sector significatiu de les dos aficions —la del Bilbao i la de Barcelona— que procedien  de territoris de forta sensibilitat sobiranista, diguem’ho així. No entraré jo a quantificar el fenomen, però la xiulada es va sentir i la presència de banderes “rojo y gualda” —altrament dites “constitucionales”— va ser nul·la. De senyeres, senyeres estelades —independentistes— i ikurrinyes, a cabassades. Ja, ja sé que hi ha seguidor a les bascongades i la comunitat autònoma de Catalunya —no ho expresse així gratuïtament— que no combreguen amb eixa ideologia nacional, però ho han d’acceptar, no hi ha més remei. També sé que el Bilbao i el Barça tenen molts seguidors a Espanya. Eixos també han d’acceptar eixe evident correlat entre futbol i independentisme. Em consta que este exèrcit de seguidors i seguidores espanyols  ultramajoritari han d’encaixar insults, perquè els els diuen com a tals els seus adversaris —o enemics?— del tipus “catalán”, “vasco”, “independentista”, “separatista” i, des de la més pura incontinència verbal, “terrorista” o “etarra”. Com estem comprovant al futbol no hi ha política, veritat? Sens dubte l’equip del “nacionalismo español” és per excel·lència el  “Real Madrid”. El  Madrid, que és el que té dret a eixe nom perquè l’altre Madrid —el Atlético de Madrid— no el pot gastar així, pelat, representa les essències pàtries d’Espanya. Durant molts anys va ser l’autèntica “Selección Española” —ara, per sort, ja no. Espanya ja en té una i molt millor que el Real Madrid, sense casta i amb classe i elegància—, acumula milers de seguidors i seguidores espanyols —faltaria més!—, rep les simpaties de molts perifèrics hispans, però també és detestat per molts altres milers de perifèrics —per què hem d’enganyar-no?— que no són necessàriament dels Barça o d’equips bascos. Al Madrid se l’anima amb banderes i escuts de l’equip —perfecte— però també amb ensenyes constitucionals i “rojas y gualdas con gallina”, perdó, “águila imperial”, cada volta menys, per sort. Al millor equip del món —expressió contestada pels detractors amb allò de “sí, però gràcies al favor del dictador Franco”— se li ataca amb molts epítets: “centralistas”, “nacionales” i, fins i tot, “peperos”, “franquistas” i “fachas”, des dels sectors progres. Tots sabem que això és mentida, que de “peperos”, franquistes i fatxes, i fins i tot nacionalistes espanyols i “sociates” n’hi ha també al Bilbao i al Barça. Qui ho dubta? Pura sociologia. Seguim comprovant que al futbol la política és inexistent, no? Podríem seguir repassant la quantitat d’expressions esportives que no són gens innocents políticament parlant. Per acabar, però, parlaré de dues maneres d’abordar politicament el fet futbolístic: l’emprenyada, emprenyadora, rabiosa, estúpida i “casposa”, front a la intel·ligent, alegre i desdramatitzadora. La primera, un diputat del PP de les Corts —Rafael Ferraro, Don, supose— tot posat de corbata dient el dijous 24 de maig en comissió per a que constara en acta, al més pur estil “bunquer barraqueta”, que no felicitava el Barça per la Copa de Europa “porque es un club extranjero.” Sense comentaris. 20090529elpepudep_4.jpgLa segona, Don Andrés Iniesta, el millor jugador de la lliga espanyola, embolicat amb les banderes catalana i castellano-manchega,  cridant eufòric i contingut en la celebració de la Champions League aixó de “Visca el Barça!” “Visca Catalunya!” i “Visca…” i els cent-mil seguidors del Barça que eren al Nou Camp —i jo també, a ma casa— responent… “Fuentealbilla!” El visca a Fuentealbilla és l’homenatge més evident a tots i totes els amants del futbol que, per damunt de lògiques i saludables diferències polítiques i nacionals, reconeixien i s’alegraven pels tres títol del Barça, com, per exemple, el Sr. Alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, tot un cavaller del PP. Senyor Ferraro, aprenga d’un jove esportista com Iniesta. El seu discurs de “Una, Grande y Libre” està periclitat. No li ho ha explicat ningú del seu partit? Ja va sent hora que ho facen.

FRASES CÈLEBRES D’UN PAIO INTEL·LIGENT 1 June 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

carlos-boyero.jpg 

CARLOS BOYERO DIXIT:

090528_091502_3763.jpg

“Sería bonito que el equipo de Guardiola se llevara este año todos los títulos. Sería bueno para el fútbol y para la vida.” (CB és seguidor del R. Madrid)

 a-aznar-le-gusta-el-vino_imagengrande.jpg

“A mí también me da mucha grima este señor [Aznar]. Cuando gobernaba y ahora. Pero reconozco que a veces tiene gracia, como aquella vez en la que, con voz zarrapastrosa por el exceso etílico, afirmaba con chulería paleolítica que ninguna ley le iba a obligar a él a conducir sin haber tomado alcohol. Aznar encarna al facherío sin disfraces. Me cuesta mucho encontrar algo mínimamente fascinante en él. Supongo que se ha hecho muy rico. Debería conformarse con eso y no pasarse la vida dando la brasa a los que le birlaron las elecciones. O a la gente de su propio partido que intentan ser un poco más demócratas que él.”