anar a nevagció

De Jaume I a l’expulsió dels moriscos 22 February 2009

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

Vicent Brotons
Universitat d’Alacant

In memoriam del gran arabista i amic de Petrer, Mikel de Epalzamikel.jpg

“¿A quin altre lloc del món no s’hauria fet festa grossa per commemorar vuit segles del seu rei fundador? Però, és clar, Jaume I és un rei perillós, que fa visible la unitat de la nació catalana, que recorda una història que encara és viva i que no s’ha acabat.L’oblit de la història fa pensar a molts catalans que nosaltres no hem tingut mai rei. L’acomplexament no ens fa només porucs, sinó també rucs.” (J. Maria Terricabras a El Periódico, 29/10/2008). Paraules que subscric plenament i que són la més evident constatació del nostre lamentable estat de coses. Uns s’estimen més cridar això de “Mort al Borbó!”, altres plenen els pobles de maniqueus cartells del “Camino del Cid”. Són tan igualment cretins, incultes i nacionalment immorals en la seua aparent enorme distància que fan feredat. És el “percal” que tenim de Salses a Oriola, de Fraga a l’Alguer. Tots no, és clar. Sempre ens quedarà el Camp de Mirra, la digna Almisrà.

jaumet.jpg
Ha passat la celebració dels 800 anys del naixement de Jaume I. Ho ha fet amb més pena que glòria: “L’any Jaume I li ha vingut gran a una administració que si alguna cosa no ha sabut ha sigut difondre un moment històric” (Levante, 19/01/2009). Clar que de polítics autonòmics i municipals tan incompetents què podem esperar? Altra cosa és la societat civil. El dissabte 31 de gener es va fer l’última representació de El naixement de Jaume I a la ciutat comtal de Cocentaina. Digníssim drama històric de J. David Garrido posat en escena amb un nivell de qualitat admirable per l’Associació del Tractat d’Almisrà. Malgrat tot, fins ara, cap institució —llevat de l’honorable ajuntament contestà— ha tingut la decència de donar-li cabuda en la seua programació cultural. Ni el grans ajuntaments, ni les universitats, ni les entitats que manegen grans pressupostos. L’excés d’esnobisme, clientelisme, autopromoció i estretor mental sembla ser que els ho impedeix.

jaumei.JPG

Quatre segles de l’expulsió dels moriscos

I enllaçant amb el final d’esta jubilosa i determinant commemoració ens trobem amb una altra. Esta trista, però també d’obligat record per als hòmens i dones que saben que la història s’ha de llegir i rememorar col·lectivament de tant en tant. Enguany es compleixen quatre-cents anys de l’inici del procés d’expulsió dels moriscos de les terres peninsulars, encetat al Regne de València. Un procés que es culminaria sis anys més tard i que representaria la pèrdua de bens, terra i pàtria d’uns 400.000 hòmens i dones que havien viscut ací des de feia desenes i desenes de generacions, potser des de la nit dels temps.
Jaume I i els seus successors havien vençut els dirigents islàmics als segles XIII i XIV. Uns foren morts, altres esclavitzats i d’altres exiliats al regne de Granada o Mediterrània enllà. El poble pla i alguns dirigent locals, però, romangueren sota el vassallatge del senyors cristians. Seguiren vivint d’acord als preceptes de la religió musulmana, segons els costums propis, usant la pròpia llengua. Treballaren la terra amb duresa, practicaren la ramaderia, pescaren, exerciren diversos oficis d’artesans, feren petit comerç, ensenyaren, en molts casos, les seues sofisticades tècniques costructores i agrícoles a aquells cristians “nouvinguts” del nord.

 moriscos1.jpg

Foren coneguts com a moros, sarraïns, mudèjars o moriscos. Visqueren a barris de ciutats o viles grans, coneguts com a ravals, junt al cristians, o a poblaments rurals de zones muntanyenques i d’interior sota el control militar de guarnicions cristianes. La convivència amb els segudiros de Crist oscil•lava entre una certa cordialitat, en els moments més plàcids, i la violència més atroç quan esclataven les crisis xenòfobes. La coexistència, però, va ser la forma de relació que primà en aquell llarg periode en què visqueren moros i cristians aveïnats. Convé recordar aquell acte d’indignitat humana que, tot i concretar-se en el Decret d’Expulsió de Felip III, venia de lluny. Es començà a plantejar amb virulència un segle abans en el regnat de Carles I, amb les conversions en cristians nous, o moriscos, mitjançant violents batejos obligats de milers de musulmans, i culminà amb la primera expulsió que afectà especialment el Regne de Valencià. Les conseqüències demogràfiques, agrícoles, econòmiques, culturals i socials foren molt significatives. No hem d’oblidar que fins als segle XV la “minoria” islàmica encara superava la població cristiana valenciana i en àmplies extensions del país, per exemple a la nostra comarca, sempre en foren moltíssims més. La veritat és que la tragèdia humana, personal i familiar per al col·lectiu morisc va ser infinita. Moltes poblacions valencianes perderen el 90% dels habitants, entre elles Petrer, i l’economia de base agrària —quasi tota— va tardar vora un segle a recuperar-se.

moriscos2.JPG

Canviar l’odi per amistat El 2009 és un moment oportú per conéixer, mostrar i reflexionar sobre les causes i conseqüències d’aquell “holocaust islàmic” dels regnes hispànic, que tant va influir a l’esdevenidor de nosaltres, el valencians i valencianes. Cal extraure d’aquell llarg període d’enfrontaments, coexistència, intercanvis i convivència moltes de les raons que expliquen el present tot donant-nos claus per encarar un futur intercultural, i cal, per últim, aprofitar el reconeixement de l’exili més gran de la nostra història, en proporció al nombre d’habitants, per a establir ponts i lligams amb els pobles del Magrib —on establí la seua residència el gros de la població forçada a abandonar la pròpia terra— per fer real el discurs de l’Aliança de Civilitzacions. No parlem, per tant, només d’una commemoració academicista, folklòrica o simbòlica, que sens dubte es farà —a Novelda, pel març, el Centre d’Estudis Locals realitzarà un congrés dedicat a la temàtica dels moriscos, per exemple—, parlem de…“…cambiar la dinámica de la Historia, de transformar el odio de antaño en amistad nueva recuperando la memoria de la tragedia morisca y buscando fórmulas de hermanamiento. Todo ello requeriría políticas activas, tanto del Gobierno de España como de los gobiernos autonómicos directamente afectados por la conmemoración (los de Extremadura, Castilla-La Mancha, Andalucía, Murcia, Valencia…), e iniciativas que enmarcasen la evocación histórica en una dinámica de intercambios culturales, económicos y políticos entre territorios y ciudades antiguamente rivales (por ejemplo, Denia y Valencia, que fueron punto de partida de los primeros moriscos expulsados, y Argel, su punto de llegada). La conmemoración, por su trascendencia, exige un esfuerzo de coordinación si se quiere que tenga la necesaria dimensión política.”
Així ho propugnava lúcidament Jose Manuel Fajardo en l’article aparegut a El País del passat 2 de gener, Moriscos: el mayor exilio español.