anar a nevagció

L’ESPART CREMAT 26 December 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

 

  

Al meu nebot Santiago que,

com tots els anys,tornarà a rodar la falla.

En pantalons curts, les cames a l’aire, encostrides, un genoll ferit amb un filet de sang seca, el rostre inflamat, vermellós. Així tornava jo a ma casa després d’haver jugat un partit de futbol als descampats de darrere de la Foia. M’acompanyaven Lluís i Joan, si fa no fa amb un estat semblant al meu. Discutíem acaloradament qui havia sigut el culpable del gol que ens havia fet perdre el partit.
En la fonteta del carrer sant Rafael digué Lluís “No tardeu, que ara mateix serà poqueta nit i ja sabeu…”. I cadascú pegà devers sa casa.

—Déu meu! véns fet un “Ecce homo”—, em va dir la iaia. —T’has tornat a obrir la pupa eixa que no se te curarà en la vida. Vine, vine que et rente i canvia’t el pantaló ple de pols.
—Iaia, apressa, que me’n vaig a esperar els reis— li vaig contestar sense importar-me en absolut els bonegons que sobre el meu deplorable estat em feia—. Fes-me el berenar i dis-me on estan les falles. Segur que al carrer estan esperant-me ja Joan i Lluís.
—Els reis, els reis… estàs enjogassat. Al final no van a dur-te res per tan pesta com eres, ja voràs —em deia la iaia.

Em tallà un tros de pa i trencà un bocí de xocolate de la “Maridéu” i em feu posar-me l’abric. Després va entrar a l’antiga quadra, que feia de destartalat traster, i em dugué les tres falles que el diumenge anterior m’havia fet mon pare amb espart de la serra del Cavall, on havíem anat tots dos a collir-lo. Me les donà tot dient-me: “Ara et cremes l’abric, com l’any passat, eh bonico.”
Vaig eixir disparat al carrer i, clar, vaig ser el primer en aparéixer. Mos de pa, mos de xocolate. Així matava la ganeta que m’havia produït el partit de futbol. Van arribar els meus dos amics. Joan portava només una falla, però quina falla, era un falló, en realitat. Lluís en tenia tres, com jo. Vaig pegar l’últim mos de pa. El que em va sobrar li’l vaig tirar a Estrella, la gossa podenca del pare de Joan, que havia tret el morro per un badall de la porta del corral en sentir-nos parlar. Això sí, el xocolate me’l vaig engolir sencer: uuhm, que bo! xupla que xupla.

—Vinga que se mos fa tard!—, cridà Lluís. — Pugem a la penya esgoladora de les faldes del castell per a vore com baixen el Reis Mags de la serra de Bolon.
—I encenguem les falles per a il•luminar-los el camí, que sàpien on està Petrer no siga cas que es queden a Elda i no pugen aquí— vaig dir ple d’entusiasme i nerviosisme.

Efectivament, des de l’esgoladora guaitàrem els reis i la seua comitiva que començava a davallar per la senda de l’eldera serreta de Bolon.

—Ei, Melcior, Gaspar, Baltasar! —, cridàvem tots tres —Mireu les nostres falles com roden. Mireu com es plena Petrer de rogles de llum perquè no vos perdeu pel camí i vingueu a vore-mos i deixar-nos molts regals.

I així era, nosaltres i altres xiquets que s’havien apropat a la part alta del poble, havíem encés les falles i les rodaven com a folls. Havia altres que feien sonar caragoles marines i, fins i tot alguns, havien lligat pots, llandes, tapadores d’olles i cassons vells i els arrossegaven pel terra fent un soroll ben fort. Els xiquets i xiquetes de Petrer estàvem de festa. Sabíem que si els tres reis i els seus patges ens veien, i ens sentien, vindrien a deixar-nos tots els regals que havíem demanat en les nostres cartes. Bé, tots, tots, no, però molts, sí, sobretot si ens havíem portat bé. Ara que si li feiem cas a la meua iaia quan em deia tot açò de ferrabràs, diable emplomat, vectigal i no sé quante coses més, poques esperances em quedarien de rebre cap present de Ses Majestats d’Orient.
I estant en aquella festassa d’infants va aparéixer un sanguango amb bicicleta i fent-se el milhòmens va dir, mentre li llevava bruscament la falla a Lluís i la llançava contra la façana d’una casa: “Mira que sou babaus, si els reis són els pares!”. Jo em vaig quedar mirant-lo amb la falla encesa sostinguda com una torxa, no sabia què dir ni què fer. Joan, pel contrari, afrontat pel que l’havia fet a Lluís, i segurament també per la “blasfèmia” que havia llançat el sanguango sobre els nostres estimats Melcior, Gaspar i Baltasar, va fer cap arrere unes passes, agafà un cantal i li arreà una bona cantalada al cap. Joan sempre va tenir bona punteria! Vam atesar a córrer tots tres, abans que el xicot es recuperara del colp. Ens amagàrem en la casa de Lluís, que era la que teníem més a prop, i des de la terrassa guaitàrem com, indignat i ferit, aquell mardà —així nomenava el meu iaio els adolescents desmanegats i “mala bava”— es tocava el bony que l’havia eixit, resultat de la certera pedrada del “David” de la colla. El xicot va dir unes quantes paraulotes —d’eixes que segons explicaven els capellans eren pecat i que quan me les sentia dir a mi la iaia, m’amenaçava amb rentar-me la boca amb lleixiu—, pujà a la bicicleta i desparegué.
Passat l’ensurt, Joan, Lluís i jo ens quedàrem mirant-nos i no sé qui dels tres va dir “I si tinguera raó? i si foren els pares?” Alçàrem els muscles, ferem un pet amb els llavis i pegàrem cap a les nostres cases.
Al cap d’una estona ens tornàrem a trobar. Ara de la mà de pares i mares —sota sospita de ser els Reis Mags!— a la plaça de Baix esperant que arribaren Ses Majestats. Jo duia l’abric —amb un petit cremat que encara no m’havia descobert la iaia i que, segurament, em reportaria un parell de bateculs—, una bufanda al coll i un gorro de llana. Ma mare era molt exagerada per a eixes coses d’abrigar-me. Sentia una agradable escalforeta en tot el cos, malgrat el fred hivernal. Sonava la banda de música i, de sobte, aparegueren ells, el tres Reis Mags d’Orient, muntats a cavall amb la comitiva de patges i els carros i carretons dels regals. La felicitat era completa: no eren els pares! Els pares i les mares estaven amb mi i amb Lluís i amb Joan i amb tots els xiquets i xiquetes de Petrer. Ara Melcior, Gaspar i Baltasar farien un discurs en castellà, ja que venien de terres molt llunyanes i, clar, parlaven com els forasters; després adorarien el Jesuset i enviarien els patges a què buscaren la palla i les garrofes per als cavalls i les mules en les sabates que havíem deixat els xiquets als balcons i, aprofitant el viatge, ens deixarien com a agraïment, i en resposta a les nostres exagerades cartes, els desitjats regals!
… … …
Esta particular història explica perquè tots els anys des de poqueta nit del cinc de gener al final del dia del sis, jo, contumaç republicà, em torne monàrquic irreductible —trimonàrquic, més aïnes— i continue alegrant-me per aquell encertat cantal que Joan va estrellar al front del “sanguango blasfem”, perquè els reis no són els pares i perquè si a mi em demanaren quina és l’olor de la felicitat jo sempre diria “la de l’espart cremat de les falles.” És la meua particular magdalena de Proust.

Vicent Brotons Rico
Professor a la Facultat d’Educació
de la Universitat d’Alacant