anar a nevagció

SIGNES D’IDENTITAT PRETÈRITA DELS BARBARESCOS 24 October 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

negre.jpg

DEL NOM ALS FETS HISTÒRICS

“Berberiscos”: notes aclaratòries sobre el nom que ens assenyala

En un document antic de 1417, citat al Diccionari Català, Valencià, Balear, trobem escrita la paraula amb la que nomenem la nostra comparsa (“Una touayola de bri berberescha”). Uns anys enrerere, també documentats pel mateix diccionari, trobem altres formes com barberesches o barbaresca. Totes elles feien referència a la procedència territorial, al gentilici, d’un tipus de teixit o llana. El territori d’origen era Barbaria o Barberia, aparegut escrit per primera volta en Ramon Llull (1332-1416) al seu Fèlix (“Tots los sarrahins de Barbaria pogra haver destrohits”). Des de llavors tindrem constància documental tant de l’ús del topònim –Barbaria- com del gentilici. Al Tirant lo Blanc, del segle XV, el trobem en diversos capítols, sobretot en aquells que fan referència a l’”aventura africana”:

“La galera de Tirant féu la via de Barbaria, e tots los mariners perderen lo tento de marinatge, que no sabien en quines mars eren, e tots ploraven e feien lo major dol del món.” (Cap.CCXCVI).

ber4.jpg

També localitzàrem el topònim en documents de mitjans del XVI, per exemple en aquesta Pragmàtica del virrei valencià Alfons d’Aragó advertint sobre el control que cal tenir dels moriscos (“los novament convertits”) pel seu afany de passar-se a Àfrica:

“Com l’experiència haia mostrat, e per la obra és notori a tots, que mudar ses cases y domicilis de uns llochs en altres los novament convertits del dit present regne sols és per poder-se’n passar a Berberia, a tornar a la perversa secta de Mahomet…”

Arribats ací, els lectors hauran comprovat com tant el topònim, Barbaria, com el gentilici, barbaresc, presenten una forta fluctuació vocàlica escrita pel que fa a les aa o ee àtones. Açò cal explicar-ho bàsicament a partir de la caracterització fonètica general del nostre idioma: el català és un idioma amb un ventall de sons vocàlics molt ampli que permet aquesta diversitat tant diacrònica com dialectal. En l’actualitat, però, les paraules fixades com a normatives són Barbaria i barbaresc, considerant-se les altres formes com a variants dialectals no estàndards. Així, al nostre Diccionari Valencià podem llegir:

Barbaresc –a adj. 1. Natural de Barbaria. 2. Relatiu o pertanyen a Barbaria o als barbarescos.

Però ¿on és Barbaria? Segons la Gran Enciclopèdia Catalana és sinònim de Magrib o Magreb, “regió natural del nordoest d’Àfrica que s’estén pel Marroc, Algèria i Tunísia, entre la Mediterrània i el Sàhara, de característiques mediterrànies. És formada per un conjunt de terres altes, que comprenen la serralada de l’Atles, l’altiplà marroquí i altres planells algerians. Habitada per població berber, fou islamitzada al s VII. Es fraccionà en diversos estats autònoms a partir de l’esfondrament abbàssida” al segle IX. És a dir, Barbaria és la forma amb què històricament ens hem referit els europeus cristianitzats del nord de la Mediterrània al conglomerat cultural, polític, religiós i idiomàtica de l’Àfrica nordoccidental. Avui en dia la paraula resulta un tant arcaica –“politicament incorrecta”, en dirien— i preferim usar formes com Magrib i magribins; Tunísia i tunisins; Marrocs i marroquins, etc.

Val a dir que Barbaria i barbaresc són mots força arrelats en les llengües antigues. Vegem que hi diu el Mestre Coromines al seu monumental i magnífic Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana: Emparentada amb “barbar”, procedeix del llati barbarus que inicialment significava “estranger” per a passar ben prompte a relacionar-se amb “salvatge i cruel”, accepció més popular i usual en l’actualitat. El mot llatí, però, fou pres del grec barbaroz,, “l’home que parla malament i per tant és estranger i té costums estranys (barbàrie)”. Alguns estudiosos han volgut també connectar-la amb el sànscrit barbarah, que fa referència al parlar balbotejant, és a dir “bla, bla, bla,..”, inintel·ligible per als altres. Els àrabs la incorporaren a la seua llengua com un hel·lenisme i l’aplicaren amb el mateix significat que els grecs a la llengua i nació bereber o berber, els pobles de l’àfrica nordocccidental. A través de l’àrab arribà als pobles cristians que parlàvem llengües romàniques o germàniques. D’aquesta manera, els pobles romanitzats que als veïns del nord vam denominar bàrbars durant l’Imperi Romà, acabàrem, una vegada “germanitzats” al llarg del segles V i VI, usant una denominació semblant, aquesta vegada afegint el morfema –esc, barbaresc, per als pobles estrangers del nostre sud enllà de la mar, l’Àfrica nordoccidental. Joan Coromines la documenta, com ja hem explicat adés, en totes les seues possibles formes: berberesc, berberisc i bereber.

¿Moros, barbarescos o moros barbarescos?

Comptat i debatut ¿els barbarescos són moros? ¿és el mateix un barbaresc que un àrab? ¿per què sovint s’associa la paraula pirata a la de barbaresc?¿els moros invasors de la península Ibèrica al segle VIII procedien de Barbaria? ¿De quina manera penetrà l’Islam entre els pobles barbarescos?… Són moltes les preguntes que ens obliguen a aclarir-nos conceptualment i inclús terminològicament. El nostre complex passat històric ha generat un aiguabarreig en què rigor històric i mistificació coexisteixen en un embolic tal que, a vegades, resulta difícil aclarir-se. Ben cert és que la festa de Moros i Cristians, el nostre imaginari col·lectiu, s’alimenta d’aquest joc de confusions, crec haver-ho dit i escrit alguna que altra vegada anteriorment, però també és cert que tractar d’aclarir-nos amb la història ens ajudarà a manipular-la lúdicament més i millor. Un “berberisc” ha de saber realment d’on ve històricament per a després “inventar-se” amb gràcia el seu món fester genuí, mentider, màgic i ingenu, però absolutament deutor amb la història real de gent fets.

gloer.jpg

¿És el mateix moro que barbaresc? Segons el Diccionari Valencià, sí. Un moro és un natural del Magrib. I magribí ja sabem que és sinònim de barbaresc. Ara bé, la paraula moro tradicionalment s’ha aplicat als que professen la religió mulsulmana, o sarraïns (paraula referida incialment a una tribu àrab, però que per extensió s’aplica també a tota mena de mulsumà; era especiament viva i usual en l’edat mitjana i moderna) : a la península Ibèrica s’ha aplicat als andalusins, mudèjars i moriscos.

Els andalusins eren tots els habitants i territoris islamitzats (Al-Andalus) de la península Ibèrica que de manera desigual van ser presents entre els segles VIII i XV, encara que aquest terme s’aplicava preferentment als d’origen àrab. Els mudéjars foren els hòmens i dones islamitzats que en el procés de conquesta anaven quedant sota el vasallatge de monarques i senyors cristians. I els moriscos, o cristians nous, van ser els mudèjar que a partir del segle XV foren batejats coactivament o a la força per acabar expulsant-los massivament a Àfrica a principis del XVII. Tant els mudèjars com els moriscos van viure sempre separts dels cristians vells ens espais rurals o urbans denominats genèricament moreries o ravals.En aquesta sintètica explicació ens hem referit a l’Islam o religió mulsumana, tercera gran religió monoteista, junt al judaisme i el cristianisme, que a principi del segle VII fou predicada pel seu profeta Mahoma i que a mitjans del IX, gràcies al concepte de “Guerra Santa” i a les noves formes d’organització social , tributària i institucional, s’havia expandit des de la península Aràbiga per la major part dels antics imperis d’Alexandre i Roma junts.

Com veiem, els àrabs estan en l’origen de l’expansió de la fe islàmica. Però no tots els pobles islamitzats són àrabs. Aquestos, inicialment, eren només els pobles nòmades de la península aràbiga que parlaven una llengua semítica. Més endavant donaren nom a tots els habitants de la citada península i durant l’expansió mulsumana aconseguiren imposar no només la religió sinó la llengua i cultura pròpies a natabeus, siríacs, coptes, arameus i berbers, encara que no de manera generalitzada. En altres casos, però, van haver pobles com els turcs, perses, malais, indis, etc, que si bé es van islamitzar mai no foren arabitzats. És a dir, el berbers de l’Àfrica nordoccidental quasi fins al segle VIII eren pobles pagans de raça mediterrània que parlaven una llengua camita, bastant distinta a l’àrab, i que, malgrat la seua islamització, mai no no foren assimilats del tot pels àrabs. Entre els segles XI i XIII posaren en marxa dos moviments político-religiosos: els almoràvits i els almohades, que arribaren a dominar vastes extensions territorials en oposició als propis àrabs.

Els berbers, els autèntics barbarescos, encara avui en dia es resisteixen a ser assimiliats culturalment, políticament i lingüísticament per les classes dominants profundament arabitzades dels estats magribins on es troben integrats. Entre els pobles berbers cal destacar per la seua singularitat els tuaregs, els cabilencs i, probablement, els mítics guanches canaris, ja desapareguts. Els tuaregs són una minoria nòmada amb un fort mestissatge sudanes que conserva la llengua, l’alfabet i els costums berbers més arrelats. Per la seua forma de vestir reben el nom d’”hòmens blaus del desert”. Els cabilencs són un poble sedentari fortament arabitzat. I els guanches, poble multiètnic que habitava les illes Canàries, emparentat amb els nordafricans, no arabitzat, fou sotmés fins al seu extermini pels castellans en arribar a l’arxipèlag al segle XIV.

Persistència lingüística
Avui en dia el mot Barbaria o barbaresc el trobem viu a les nostres terres en la toponímia de l’illa de Formentera (el cap de Barbaria) i en la fauna ibèrica (la mona de Barbaria o mona de Gibraltar). Ara bé, si hem de parlar de la vitalitat i extensió sòciocultural d’una paraula, aquesta és “moro”. El DGLC l’entra qualificant nombrossímes paraules relacionades sobretot amb l’agricultura i la natura:

-Blat de moro: panís, també dit simplement “moresc”.

-All de moro: planta amb bulb semblant a l’all, però no comestible, de color vermell.

-Bajoquera de moro: garrofer del diable.

-Capada de moro: cavitat oberta a la roca.

-Carabassera de moro: tipus de carabassa que presenta l’aspecte de dur un turbant o una ficada dins de l’altra.

-Card de moro: herba de tija blanquinosa i de flors grogues.

-Clavell de moro: Herba amb floretes grogues o taronja.

-Figuera de moro: figuera de pala.

-Pardal de moro: cohombro de mar.

La nostra cultura ha aplicat l’apel·latiu “moro” a tot allò connectat amb l’Islam, els àrabs, els berbers, el nord d’Àfrica i els turcs. També s’ha usat per a fer referència als pobles islàmic o islamitzats que ocuparen, inicialment, bona part de la península i, finalment, petits nuclis poblacionals (ravals urbans o llocs rurals), des del segle VIII al XVII. El “moro” ha funcionat en l’imaginari col·lectiu com una mena de personatge estrany i atractiu alhora (penseu l’ús del malnom “moro” en molts pobles aplicats generalment a persones amb tret físics molt exòtics i africanitzants), i com a referent d’un passat mític, llunyà i dificílment localitzable en el temps (només cal fixar-se en com comencen molts històries populars: “açò va passar al temps dels moros”; o com, popularment, han estat qualificades moltes ruïnes arqueològiques: “això és dels moros o obra de moros”.

ber5.jpg

Hi ha molt més al nostre llenguatge: si ens mirem l’inventari del Diccionari Català, Valencià, Balear trobem que parlem de “terra de moros” per referir-nos al nord d’Àfrica; diem “moro de rei” als membres de l’exercit maroquí; un “moro de pau” és, per extensió, una persona que no es fica en baralles; “vi moro” o “morapio” és el vi no “batejat”, és a dir, no aiguat; un “moret” és humorísticament un xiquet no batejat; hi ha caragols no comestibles que són “moros”; un mal segador, o mal treballador en general, és un “moro”; la paret de la cuina baixa ennegrida es diu, en alguns llocs, el “moro”; hi ha un aparell pirotècnic denominat el “moro de foc”; “fer moros” és fer trampes o cisar en els negocis; també “fer el moro” és espantar les criatures; “passar vida de moros” és passar una vida molt amarga; ens desesperem o “ens donem al moro”; si dic d’algú que “eixe no mata un moro” estic dient que no és una gran cosa com a persona; i ja sabeu, “hi ha moros a la costa” és que hi ha un cert perill; etc.

Pel que fa als refranys i dites podem apuntar-ne algunes:

-“O tots moros, o tots cristians” (el tracte ha de ser igual per a tots).

-“A moro mort, gran llançada” (si no té remei millor no anar amb contemplacions).

-“Afarta’m i dis-me moro” (mentre que els agravis no em creen perjudicis materials no em preocupa).

-“Moro mana a moro” (un subaltern mana a un altre subaltern).

-“Per força va el moro a missa” (fer coses que mai no faríem si no ens obligaren les circumstàncies).

-…

Com hom pot veure, el nostre llenguatge està ple de referències al món moro. En molts casos són expressions que han caigut en desús pel propi procés d’empobriment, estandarització i anivellament del llenguatge; en altres, són formes de parlar que caldria evitar, car denoten una forta xenofòbia que si bé té una explicació històrica, avui en dia és absolutament injustificable ni tan sols en els usos lingüístics més aparentment innocents. En nom de la interculturalitat i de la solidaritat entre les persones i els pobles ens hem d’autoexigir no només una consciència multiètnica sinó, també, un “llenguatge políticament correcte”. Prou hem patit alguns allò de “habla en cristiano” per a posar-lo en pràctica amb els altres. En tot cas, aquesta referència al potencial semàntic de la paraula “moro” cal considerar-la com una clara evidència més, de les tantes que n´hi ha, de la importància que la cultura islàmica ha tingut i té entre nosaltres.

Més paraules relacionades amb “barbaresc”
Seguint en aquest escorcoll per les paraules relacionades amb el nom de la nostra comparsa, ens referirem tot seguit a a mots com turc, otomà, pirata, cors o corsari.

Els turcs son individus d’un grup de pobles asiàtics que parlen alguna de les llengües turqueses. El principal element ètnic del grup turc fou la raça turànida, barrejada fortament amb el poble mongol i amb altres tribus de raça blanca o groga. Tingueren els primers contactes amb l’islam ja des del segle VII. Pel que fa, doncs, a llur islamització, cal assenyalar que es produí d’una manera progressiva, més com a resultat d’una acceptació voluntària davant una cultura religiosa superior que no pas per acció de conquesta. Cap al segle VIII ja hi havia grans sectors de població turca que havien adoptat l’islam i que formaren els nuclis de futurs estats musulmans. Dominaren la major part del món de l’islam -submissió dels diversos estats turcmans de l’Àsia Menor (ss XIV-XV), conquesta de l’Europa balcànica (ss XIV-XVI), de Síria, de Mesopotàmia i d’Egipte i de tot el nord d’Àfrica, mentre les naus corsàries turques dominaven la Mediterrània (s XVI)- i constituïren una potència política de primer ordre, que es prolongà durant sis segles. Finalment, la mateixa expansió de l’imperi n’ocasionà el desballestament.

L’Imperi otomà fou el conjunt de territoris sobre els quals exercí l’autoritat el soldà de Turquia (des del segle XIV a pricipis del XX). Fundat per Osman I, l’organització del naixent imperi fou obra d’Orhan I (1326-59), que obligà els nous súbdits a participar en les empreses d’expansió (creació de la infanteria i la cavalleria genísser). L’expansió otomana tingué un nou impuls amb la presa de Constantinoble per Mehmet II (1453) i la invasió de l’Europa balcànica, l’arrabassament als mamelucs de Síria, Egipte i les ciutats santes d’Aràbia per Selim I (1512-20), i, finalment, amb el domini de l’Iraq per Solimà I (1520-66), en temps del qual l’imperi assolí la màxima esplendor. Al segle XVIII inicià la davallada, motivada, sobretot, per la incapacitat dels soldans de governar un territori tan vast.

D’aquesta doble informació relativa als turcs i a l’Imperi Otomà podem extraurem les següents conclusions: Fins al segle XVI els territoris barbarescos i els seus pobladors no mantigueren cap relació amb els turcs més enllà que la de compartir una mateixa religió. Fou a partir de mitjans del sis-cents quan els senyors àrabs del Magrib s’aliaren amb els turcs contra l’amenaça mediterrània que representaven els vaixells catalano-aragonesos i altre estols de l’europa cristiana (cal recordar que anteriorment Alger, Orà, Timlisen, etc. havien estat places nord-africanes dels regnes cristians).

Tant algerians, tunicins com marroquins practicaren sota l’auspici turc la pirateria per les costes mediterrànies europees occidentals: foren els pirates barbarescos que assolaren les costes peninsulars durant el segle XVI. Cal, per tant, deixar ben clar que la pirateria mediterrània de l’Edat Moderna que afectava les nostres costes era de dos signes: la pròpiament turca i la barbaresca, que fou la predominant, ambdues protegides i fomentades, mitjançant el cors, per l’Imperi Otomà.ber11.jpg
Ens hem referit a la pirateria, i és que, efectivament, la paraula pirata –forma de delinqüència marítima sempre present en la vida dels pobles costaners— fou especialment freqüent a partir del XV, quan el triomf turc enfonsà l’imperi Bizantí i produí un auge d’aquestes accions en la Mediterrània. Després del segle XVII cessaren pràcticament del tot els actes de pirateria, perduda l’hegemonia turca i àrab a la Mediterrània. La pirateria d’aquell periode s’organitzà tant des del regnes moros contra els cristians, com al contrari, mitjançant la institució del cors, campanyes navals empreses per particulars, proveïts d’una patent o autorització de llur govern (d’ací l’expressió “patent de cors”, aplicada a aquelles persones o entitats que fan el que es ve de gust), contra les naus enemigues, en cas d’estat de guerra, o contra naus amigues, en cas d’execució d’una represàlia. Des de l’edat mitjana el cors fou àmpliament utilitzat en les guerres entre els estats marítims. Per evitar els abusos i la desviació cap a la pirateria, hom reglamentà l’armament de vaixells en cors des dels segles XIII i XIV. Acabada la campanya, podien vendre el botí aconseguit, amb autorització prèvia d’un oficial reial i havien de lliurar-ne una part al rei. La guerra en cors fou gairebé constant entre musulmans i cristians durant segles. La major part dels estats acceptaren l’abolició del cors al congrés de París del 1856 (a l’estat espanyol no fou suprimit legalment fins el 1908), però reaparegué durant les dues guerres mundials. A partir d’ací s’entenen molt millor expressions com pirates barbarescos o, millor encara, corsaris barbarescos. És lògic, doncs, que la nostra comparsa s’associe pel que fa a vestimentes i rituals, en uns pobles més que en altres, al món mariner dels corsaris o pirates.

Els barbarescos o berbers a la península ibèrica
L’expansió de l’Islam, des d’Aràbia fins al nord i l’oest d’Àfrica, la península ibèrica, Asia Menor, la Itàlia meridional Pèrsia i l’Índia, mitjançant la guerra santa o Gihad encetada amb el profeta Mahoma el 622, inici de l’hègira, punt de partida de la cronologia mulsumana, hi incorporà ben aviat els pobles barbarescos després d’una ràpida, encara que en alguns casos superficial, islamització religiosa. Durant la dinastia omeia (661-750) foren conquistats pel califat el territoris de Barbararia i la mateixa península Ibèrica. Cal recordar que al 732, el franc Carles Martell, aturà l’expansió territorial mulsulmana per Europa a la batalla de Poitiers, al sudoest de França.

En l’expansió peninsular per Al-Andalus (península ibèrica) a partir del 711, amb la batalla de Guadalete, participà un important contingent de berbers comandats per Tariq. En foren al voltant de 12.000. Immediatament, desembarcà a la península un nou exèrcit mulsumà (uns 18.000, en aquest cas predominantment àrabs). Aquest mateix fet ja ens parla de la doble presència de les dues ètnies tant d’àrabs com de berbers en el segle VIII. Els historiadors, tot i que han polemitzat abundament sobre aquest tema, accepten que en cap moment els immigrants africans no deixaren de ser una minoria (els càlculs més generos en parlen d’uns 200.000), que dins d’aquesta minoria predominà l’element berber per sobre l’àrab i que la societat d’Al-Andalus sempre fou un mosaic ètnic, cultural, religiós i idiomàtic que, unes vegades integrat i altres enfrontat (cal recordar que ja l’any 740 va haver una insurrecció general a Barbaria que comptà amb la solidaritat dels berbers que hi havia a Al-Andalus), serveix per explicar, si més no parcialment, bona part de l’esdevenir històric del poder mulsumà a les nostres terres del segle VIII al XVII. Els cinc grans grups que configuraren la societat islàmica ibèrica foren:

·els muladins (crisitians convertis a l’Islam),

·el mossàrabs (cristians que mantenien llurs creences i pràctiques religioses),

·els berbers (mulsumans no àrabs procedent de l’Àfrica nordoccidental),

·els àrabs (mulsumans d’Aràbia o Síria)

·i els jueus (de religió jueva, procedents del Pròxim Orient i de llengua hebrea).

Pel que fa al País Valencià, la Xarqia o regió oriental d’Al-Andalus, Sanchis Guarner diu:

“Sembla que els berbers o barbarerscos, malgrat llur decisiva participació en la conquesta d’Al-Andalus , no s’establiren d’antuvi en nombre important dins les terres valencianes, especialment a les planes litorals, tot i que n’hi havia molts a les serralades d’Albarrasí i Conca. Els importants contingents que n’hi hagué després a la València mulsulmana hi vingueren a la darrera època d’aquesta dominació, amb les invasions almoràvit i almohade.”

Hom pot dir que el gros demogràfic penínsular pertany als muladins, els qual són els pobladors autòctons pertanyents majoritàriament a les classes desposseïdes que tal i com feren durant la dominació romana i germànica s’assimilaren plenament a les noves formes polítiques, culturals i religioses dels conquistadors, tot i que el poder mai no fou ostentat per aquest estrat ètnico-social.

El XII: segle barbaresc
Hi ha, però, dos moments en la nostra història medieval en què els barbarescos ostenten un protagonisme fonamental. Ens referim al periode que va del 1086 al 1223, època on s’emmarca la invasió i domini almoràvit i almohade.

Els almoràvits foren una secta islàmica originària del Sàhara, fundada el 1042 que es dedicaren a la guerra santa. Yusuf, que havia posat els fonaments de la capital de l’imperi almoràvit, Marràqueix, el 1062, estengué els seus límits fins a Algèria i passà a la Península Ibèrica. Derrotà Alfons VI de Castella (1086), però tornà a Al-Andalus, foragità els reis de taifes meridionals i hi instaurà el poder almoràvit. Més tard conquerí les taifes de Múrcia, Dénia, Xàtiva, Tortosa, València i Albarrasí. Intentaren l’expansió cap a l’est, que quedà frenada (1114) per la victòria de l’exèrcit català. El regnat dels almoràvits es caracteritzà per llur intransigència religiosa; molts mossàrabs foren deportats al Magrib, i d’altres anaren amb Alfons I d’Aragó per repoblar terres conquerides. Al començament del segon terç del segle XII l’imperi almoràvit es trobava en franca decadència. A Al-Andalus s’iniciava un període de reacció anti-almoràvit de la població, descontenta per la intolerància almoràvit i pels repetits augments dels imposts. Al 1145, un nou moviment religiós alçat en armes a l’Atles magribí uns anys abans (1130), els almohades, acabaren derrotant i foragitant del poder peninsulars els almoràvits.

Versos per la gran victòria almoràvit
I així fou cantada per Ibn Tàhir una de les gestes guerreres més recordada que dugueren a terme com almoràvits, la presa de València després de donar mort al Cid i fer abandonar la ciutat a la seua viuda, Na Ximena:

VALÈNCIA RECOBRADA

La victòria ha tornat València a la llar nostra.

Al·là la purifique de l’afront que va cobrir-la

L’enemic ha cremat les millors de les cases.

i els senyals que ha deixat ara són cendra i plany.

Endolada de ferro, un fum negre pel vels, du un mirat

tot ell fosc i gemecs de tions al cor que li batega.

Encara té, però, el seu bell cos esvelt, i d’or

les terres perfumades, amb jardins i un riu net.

Efectivament, els almohades eren una secta islàmica fonamentalista de la tribu berber dels masmuda que defensava l’existència d’un déu únic i les excel·lències de l’Alcorà i la sunna davant el creixent antropomorfisme dels musulmans. Practicaren la Gihad i dominaren dels del Marroc fins a Egipte. Abd al-Mu’min inicià la conquesta d’Al-Andalus i al 1172 el seu fill establí la capital a Sevilla. Foren especialment bel·ligerants contra els cristians, no obstant això no tingueren cap escrúpol d’aliar-se amb Ferran II de Lleó per lluitar contra els portuguesos. El 1212 foren anihilats en la batalla de les Navas de Tolosa pels cristians mitjançant una aliança dels exercits navarrés, portugués, castellà i catalano-aragonés. Entre les seues aportacions culturals més interesants cal destacar la Giralda de Sevilla i la tasca dels filòsofs Ibn Tufayl i Ibn Rusd, també conegut entre els cristians com Averrois.

Aquests 130 anys de presència i poder almoràvit i almohade dugueren a una dialèctica d’intolerància i impossibilitat de convivència entre els pobles peninsulars, tal i com explica Sanchis Guarner:

“els mulsumans del sud s’africanitzaven i el clericalisme pro-almoravit [i pro-almohade] suscitava la intolerància religiosa, una pràctica abans, desconeguda. Mentrestant els crisitians nord-hispànics s’afrancesaven, és a dir, s’europeïtzaven. El divorci entre els creient d’ambdues religions fou ja defnitiu, per tal com anaven esvanint-se llurs comunes característiques hispàniques precedents.”

Cal dir, per últim, que durant la dominació mulsumana de tota o part de la península ibèrica, els babarberescos mai no foren controlats del tot pels àrabs. La profunda ortodoxia dels almoràvits i els almohades fou un important factor d’enfrontament amb els àrabs. Durant els regnes de taifes, cinquanta anys abans de la invasió almoràvit, ja podem veure clarament la divisió entre regnes, o bandositats: berbers, és a dir, “rudes guerrers africans sempre odiats pels àrabs i mossàrabs”, tal com diu Sanchis Guarner, (Granada, Màlaga,…); àrabs o andalusins, aristòcrats d’origen àrab que comptaven amb els seus propis exèrcits creats a partir de llurs tribus originàries, (Sevilla, Còrdova, Badajós, Saragossa…) i eslaus, és a dir “generals estrangers d’origen europeu client d’Al-Mansur i la seua família”, en paraules del mateix autor citat adés, (Tortosa, València, Xàtiva, Múrcia,…). Açò explicarà una complexa política d’aliances, impostos i guerres d’un territoris cap a altres de la qual participen, com a enemics en unes ocasions i com aliats en altres, el propis regnes cristians.

La pirateria barbaresca a les nostres costes
L’últim capítol en què tornen a aparéixer el barbarescos en la nostra història col·lectiva es produí al segle XVI. El cinc-cents finalitzà amb amb la rendició de Boabdil, cabdill de Granada, als Reis Catòlics. La desaparició del darrer regne mulsumà de la península ibèrica no signifca en absolut la desapartició dels moros de les nostres terres. Són molt els reductes peninsulars on hi ha mudéjars, el quals, sense ostentar cap mena de poder polític, continuen conformant autèntiques comunitats humanes absolutament diferenciades de les dels cristians amb costums, cultura, religió i llengua propis. Ben prompte la pressió dels cristians vells i l’església, front a l’aristocràcia que els considera bons vasalls, és a dir, rendibles econòmicament, els obligarà a cristianitzar-se a la força.

Tot aquest procés tindrà com a conseqüència la consolidació de comunitats rurals i urbanes de “cristians nous” o moriscos, col·lectivitats que encara que formalment han estat cristianitzades continuen vivint, parlant i creient com a moros, perquè senzillament són moros. No ens enganyem, de convivència entre les comunitats cristanes i morisques, ben poca. Més aviat, el que diríem avui xenofòbia i racisme i alguna que altra relació per pur interés econòmic. Els moriscos, però, no s’autoconsideraven estrangers. De fet eren “més” indígenes que molts dels nouvinguts cristians. Pensem que les famílies cristianes al Regne de València, per exemple, arribaren, en la major part dels casos, a finals del XIII i al llarg del XIV. En canvi, els moriscos ho feren al segle VIII o amb anterioritat, en el cas que foren muladins. Per tant, si hi ha algú que té dret al territori des del punt de vista del mulsumà eixe és ell mateix front al poblador cristià vingut de les terres del nord. Aquesta situació històricament no serà sotenible de cap de les maneres.

Per altra banda, l’Imperi Otomà, expressió del nou poder islàmic a través dels turcs, que des de l’Àsia Menor dominen la Mediterrània al XVI mitjançant les accions corsàries, planteja una nova amenaça per a la Mediterrània occidental, on cal incloure, obviament, les costes valencianes. Dit d’altra manera, la presa de Granada no hi havia resol gran cosa per als hòmens i dones del Regne de València, car l’enemic era dins –els moriscos- i a la mar –els corsaris barbarescos procedents de Tunis, Orà i Alger-.

Els cristians valencians visqueren com un autèntic malson durant tot el segle XVI les accions corsàries dels barbarescos, més quan sabien que dins de casa tenien també l’enemic, és a dir, els moriscos. Referint-se al clima bèl·lic que es viu, diu Viciana en la seua Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia (1564-1566): “En la tierra hay paz y en la mar continua la guerra”. La pirateria nordafricana devasta el Mediterrani occidental i s’abat sobre l’àmplia façana costanera del Regne de València. La situació era absolutament negativa per al comerç marítim; els moriscos es convertiren en col·laboradors dels pirates; les costes i algunes poblacions de l’interior eren saquejades; molts cristians vells eren captivats per a rescatar-los posteriorment amb sumes sustancials de diners; els moriscos, que eren perseguits per delinquir contra els cristians vells fugien a les costes de Barbaria;… Amb aquest estat de coses van haver-se de reforçar les fortificacions constaneres i millorar la xarxa d’alerta i vigilància. Es va témer, fins i tot, per una intervenció otomana a gran escala per tornar a prendre els regnes hispànics i sometre´ls de nou al poder mulsulmà. Ben cert és, però, que també des del món cristià es desenvolupà un potent cors cristià, al qual contribuí la corona cedint el quint reial de les captures. València fou un dels més importants centres de piratèria aleshores, que actuava contra les ciutats costaners i els vaixells barbarescos.

El perill més constant i present durant bona part del cinc-cents fou l’amenança barbaresca, especialment l’algeriana. Barba-rossa, Dragut i Salh Rais, foren el corsaris que cobraren una major i més sinistra fama en aquest període. Heus ací les principals accions piràtiques en la primera meitat del segle: Cullera (1503); Xilxes, Dénia i Parcent (118-1529); Orpesa i Burriana (1519); el Palmar (1528); Oliva (1529); Piles i Cullera (1532); Parcent (1534); Orpesa (1536); Guardamar (1543); Vinaròs (1545); Morvedre i Alcalà de Xivert (1547); Benissa, Sant Joan i Cullera (1550); Alcúdia (1551); Benicarló i Altea (1554) i Dénia (1556).

Eren el propis habitants de les poblacions costaneres els qui havien de defensar-se, amb dubtosos resultats com hom pot comprovar per la relació de pobles atacats. Hi ha, però, una excepció, la Vila Joiosa. Aquest poble marítim “plantà cara” al algerians: el 1534 s’empararen d’una fragata corsària; el 1546 frustraren un desembarc de sis galiotes barbaresques; el 1547 capturaren Leliz Rais i la seua galiolta a l’Albir; el 1549, a Amar Rais. Només el 1538, Salah Rais, amb 27 galiotes, va posar setge a la vila i els defensors hagueren de cedir per ordre expressa del duc de Calàbria. Convé indicar, igualment, que entre les ciutats millor fortificades per a fer front a aquests atacs es trobava Alacant, tot i que açò era l’excepció d’una situació generalitzada d’indefensió quasi absoluta.

El duc de Maqueda, virrei valencià, dictà el 1554 unes ordinacions amb la finalitat d’actualitzar la xarxa de fortaleses i castells, des de la torre del Sol del Riu, en la partió septentrional amb Catalunya, fins a la Torre de la Foradada, en la partió meridional amb Múrcia.

Les accions dels cors barbaresc foren especialment negatives a alta mar. Dragut, des de Trípoli, assaltava les naus carregades de blat sicilià i

“amenaçava la vida material de tot el Mediterrani occidental, fins Catalunya i València, que “es morien de fam”, com escriví el juny de 1559 el duc de Medinaceli, virrei de Sicília”,

tal i com explica l’historiador Braudel.

La “quintacolumna” interior, els moriscos, foren perseguits amb duresa per la seua persistent acció delictivia i col·laboradora amb els pirates. El 1559 n’Alfons d’Aragó dictà la següent Pragmàtica:

“Com l’experiència haia mostrat, e per la obra és notori a tots, que mudar ses cases y domicilis de uns llochs en altres los novament convertits del dit present regne sols és per poder-se’n passar a Berberia, a tornar a la perversa secta de Mahomet, e donar favor y ajuda ab ses persones y béns als infiels enemichs de nostra santa fe cathòlica e de la real magestat, e damnificar e robar y captivar y matar los cristians vells del dit regne, Lo qual mudar de cases y domicilis de un lloch en altre nos faria sinós trobar quils acullir e receptar. E així mateix és vist que acullir y receptar granadins, alarps y tagarins, o moros o moriscos de allende o alias, aporta e causa gran dany e mal al dit regne e dessossech e perturbació dels poblats en aquell.”

A aquestes prohibicions succeïren altres com pescar i ser admesos en les barques dels cristians vells, a fi d’evitar-ne el contacte amb els pirates. Les úniques veus que, de tant en tant, s’alçaven en contra de la política repressiva envers els moriscos eren les dels nobles, ja que sempre els havien considerat grans treballadors i bons guerrejadors en les seues bregues particulars, o bandositats, contra altre famílies nobiliàries.

Al 1562 es produí el desastre d’Herradura en què naufragaren vint-i-cinc galeres de Sicília i Espanya. Això suposava la indefensió absoluta de les costes occidentals. L’amença turco-barbaresca d’apoderar-se del Regne de València era més que possible. Felip II, en saber que Hassan Baixà, rei d’Alger, i l’alcaid turc de Tremicén es preparaven i havien llançat un crida als moriscos valencians per tal que s’alçassen en armes, mobilitzà l’estol mediterrani i decretà el desarmament general dels cristians nous del Regne de València. El estaments valencians, per la seua banda, elevaran una petició al monarca per reforçar les guarnicions expressant-se en aquests dramàtics termes:

“…com lo dit vostre regne de Valencia tinga pus de cinquanta llegües de costa de mar y tinga moltes viles e castells marítims, los quals estan subjectes a grans perills de Moros y Turchs, enemichs de la sancta fe cathòlica, los quals com cada dia vem per experiència saquejen dites viles y captiven los vehins de aquelles [...] e per estar [...] falts de guardes, monicions e artilleria pera a defensar-se de dits Turchs e Moros, se porien fàcilment seguir major danys e incovenients [...] que si los enemichs s’apoderassen de dit regne, lo que nostre Senyor vulla guardar, per consegüent los regnes de Aragó i Castella estarien en notori perill. Supliquem [...] promptament proveir axí los castells marítims [...] de artilleria, monicions, guardes, armes e altres coses necessaris per a lur provisió, custòdia y defensa”.

Tot i que el monarca espanyol en un principi prengué preocupació per la qüestió, la veritat és que bona part de la petició continuà desatesa. Potser la millor defensa, com diu la dita, era un bon atac, i per això el cors valencià es mantingué sempre actiu contra les costes barbaresques. Clar exemple d’aquesta “pirateria legal” foren les accions dels valencians Canet, Joan Gascó, Felip Romano i el mallorquí Francisco de Soto.

El fet històric que major tranquil·litat proporcionà a les costes mediterrànies hispàniques fou la batalla de Lepant el 1571. La “Lliga Santa” vencé l’estol turc i d’aquesta manera començà el declivi de l’hegemonia marítima de l’Imperi Otomà, encara que els atacs pirates no cessaren automàticament. I així, durant la dècada dels setanta, continua sent una preocupació central dels valencians les fortificacions i guarnicions costaneres. El perill, doncs, hi existia.

De 1581 a 1584 se signaren les treves hispano-turques, les quals només significaren la finalització del tradicional recolzament otomà a la pirateria argelina, però les accions piràtiques continuaren. Calp, Alacant, la Vila Joiosa, Moraira, Xilxes, Altea, Callosa d’En Sarrià, Polop, Cap Martí i Benissa, foren objecte d’audaces accions per part dels pirates Barba-rossa, Hassan Paixà i Dragut. Fins i tot, el 1583, es féu avortar una conspiració de moriscos que anava a comptar amb l’ajuda barbaresca. Hi havia una mena de correlat quasi exacte: a major nombre d’accions dels pirates, major quantitat d’activitat delectiva morisca.

El 1585 els tres braços estamentals del Regne de València demanaven a Felip II que emprengués la conquesta d’Alger:

“Que per obviar y escusar los grans danys que les fustes de Alger fan a la Chrisitiandat y senyaladament en los mars d’Espanya, sia Vostra Magestat servit emprendre ab tot effecte la conquesta de la ciutat de Alger”.

El rei despatxà l’assumpte “diplomàticament” però no atengué en absolut la petició en considerar-la anacrònica -el perill otomà ja no existia- i trobar-se més preocupat per la seua política atlàntica d’enfrontament amb els anglesos. Mentre tant les pràctiques corsàries, en un sentit com en l’altre, eren cada volta menys freqüents i més lligades a interessos particulars que a projectes col·lectius de conquestes. Aquest clima no afavoria per a res als moriscos, que veien com dia a dia anava prenent cos la seua expulsió, que es resoldria finalment l’any 1609 amb l’eixida massiva des dels ports d’Alacant i Dénia dels últims moros valencians cap a les costes de Barbaria.

Es tancava així un període de coexistència de dos móns, el cristià i el mulsumà, a les nostres terres. Llavors començava la mitificació i la mistificació en forma d’història, llegendes, expressions artístisques, ruïnes arquitèctòniques; petjades gastronòmiques, idiomàtiques, comportamentals; i festes, les festes de moros i cristians, entre altres. No fou només un passat medieval remot sinó una Edat Moderna increïblement propera a nosaltres, per les seues conseqüències, la que ens lliga a aquell llunyà espai de contacte real entre moros i cristians.

La veu del barbaresc

Imaginem com parlaria un barbaresc del seu passat històric relacionat amb Al-Andalus:

“Vinguerem de l’Atles després d’abraçar la fe d’Al·là, encara que mai no ens amistançàrem amb els seus orgullosos portadors d’orient, els àrabs. Ocupàrem diverses contrades d’Al-Andalus. Tornàrem, segles després, a ocupar aquestes terres com almoràvits i almohades per recordar amb ferro i foc els preceptes corànics més profunds que l’afebliment de costums i el contacte amb els regnes cristians havia fet oblidar als nostres germans en Al·là. Molts anys després, esdevinguts corsaris de la mar, portàrem el terror des de Barbaria a les costes mediterrànies del regne hispànic que ens havia foragitat de la nostra estimada Al-Andalus. Aqueixos erem els barbarescos”.

==========================

Amb aquest modest treball, un tant asistemàtic, que arranca del nom que ens designa, “berberiscos”, barbarescos, i repassa suscintament alguns capítols de la història peninsular en què tinguérem, el moros de la Barbaria, un protagonisme determinant, només pretenc posar a l’abast de tots els comparsistes i persones interessades, en general, un panorama històric el més clarificador possible sobre “nosaltres, els barbarescos”. Després, com sempre, des del dret que com a festers ens assisteix, farem de la història el que ens vinga de gust, perquè això, entre altres coses, és fer festa.

¡Vulga Al·là que els nostres gloriosos vint-i-cinc anys es multipliquen com les estrelles que il·luminaren els vaixells pirates barbarescos que solquen la Mediterrània!

Vicent Brotons Rico

 

Bibliografia consultada

-ALCOVER, A. M. (1985): Diccionari Català, Valencià, Balear. Palma de Mallorca.
-COROMINES (1984): Diccionari etimològic i complementari de la Llengua Catalana. Barcelona.
-DD. AA. (1983): Historia de España. (Vols. 2 i 3). Barcelona.
DD. AA. (1987): Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona.
-DD. AA. (1988): Història del País Valencià. (Vols. I, II i III). Barcelona.
-DD. AA. (1991): Història Universal Planeta. (Vols. 3, 4 i 5). Barcelona.
DD. AA. (1996): Hiperdiccionari. (1 CD). Barcelona
-DD. AA. (1998): Història, política, societat i cultura dels Països Catalans. (Vols. 2, 3 i 4). Barcelona.
-DD. AA. (1999): Compacta 2000 (2 CD). Barcelona.
-GARCÍA, S. (1980): Bandolers, corsaris i moriscos. València.
-KINDER, H. I WERNER H. (1973): Atlas histórico mundial. (2 vols.). Madrid.
-MARTÍNEZ, P. (1981): El Islam. Barcelona.
-PIERA, J. (1983): Poemes de l’orient d’Al-Andalus. Barcelona.

¿NO HI HA MÉS PROBLEMES EDUCATIUS QUE L’EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA EN ANGLÉS? 24 October 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

   El lamentable debat falsament educatiu sobre “Educació per a la ciutadania” (EpC) obert per les mesures autoritàries de la Generalitat Valenciana, ha acabat per ocultar-ne d’altres de major contigut formatiu i que determinaran, sens dubte, el futur del nostre sistema educatiu. EpC de fet està funcionant com una perillosa cortina de fum que, a més de servir per al més vil dels enfrontaments partidistes, en instrumentar els propis escolars, desgasta la comunitat educativa —francisco_camps_arzobispo_valencia_generalitat.jpgprofessors i professores, mestres, alumnat, famílies i inspecció educativa— i pretén actuar,alhora, com una mena de referent propagandístic que presenta el President Camps i el Conseller Font de Mora com dos paladins de la ferma autoritat sobre els “desprestigiats ensenyants” i “grans innovadors pedagògics” en introduir amb calçador el sacralitzat anglés com a llengua d’instrucció.
Crec que només eixa doble visió que projecten sobre la societat —o que algun expert assessor del Partit Popular els ha fet creure que projecten— justifica l’empecinament d’EpC en anglés. Això i quedar com uns senyors davant dels sectors més reaccionaris del catolicisme, és clar. L’operació cal denunciar-la així, tal com és. No mereix altra consideració.
Tot i això, el que és realment trist i preocupants és comprovar com amb tanta EpC en anglés cap amunt i cap avall estem oblidant l’enorme deteriorament que està patint el sistema educatiu públic valencià. Enumerarè només algunes de les mancances i símptomes més significatius: obsolència i falta d’infraestructures, defícits de finaçament més que notoris, absència d’un pla de formació econòmicament incentivat per al professorat, “privilegització” imparable de l’ensenyament privat i concertat, abandonament de la formació universitària, fracàs escolar, presentant molts paràmentres per davall de la mitjana espanyola i europea i nul·la voluntat per fer de l’ensenyament valencià un sistema educativolingüístic vertaderament plurilingüe. Són només alguns dels dèficts educatius que cal apuntar en l’erràtica política que du a terme en matèria educativa la Generalitat del Sr. Camps.
De tots el problemes apuntats, m’hi referiré per raons d’espai i competència a l’últim, és a dir, a la nul·la voluntat per fer de l’ensenyament valencià un sistema educativolingüístic vertaderament plurilingüe. Desgraciadament no és una afirmació gratuïta feta amb l’ànim provocatiu de molestar al poder. Més bé és la constatació d’un cúmul de fets que ho demostren. Enumerem-los:

  1. Vint-i-cinc anys de Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) i més de tretze de govern popular només han fet possible que menys del 30% del valencians escolars es beneficien de programes bilingües —Programa d’Immersió i Programa d’Ensenyament en Valencià—, tot quedant exclosos del dret a la doble competència idiomàtica, com exigix la LUEV i tota la legislació educativa, més del 70% de l’alumnat. Estudiants que es localitzen significativament a l’etapa de Secundària  i als centres privats i concertats, on els programes bilingües arriben només a un escàs 3%.
  2.  Fa una dècada la Conselleria d’Educació va permetre —i dic “permetre” perquè no va impulsar decididament i molts menys finançar— el Programa Educatiu Bilingüe Enriquit, en què des d’un enorme voluntarisme, professionalitat i fermesa, com en tantes i tantes altres coses, participen un centenar de centres. Ha estat la primera experiència cap a un sistema educatiu plurilingüe. Lamentablement, l’admnistració educativa no ha sabut aprofitar l’interessant bagatge del centres que la duen a terme per, usant-los com a model d’estudi i referència, impulsar amb mesures de suport, ara sí, els programes plurilingües. Ans al contrari, ha tornat a reeditar una mateixa mesura voluntarista que s’amplia als nivells de 4 i 5 anys d’Educació Infantil. Pura propaganda.
  3. La planificació educativa pel que fa a l’ensenyament de llengües es basa només en gestos publicitaris absolutament allunyats del que diuen les últimes investigacions al respecte. Així, per exemple, s’ignoren les orientacions del Consell d’Europa sobre el tractament integrat de llengües i continguts (aprendre llengües més i millor alhora que s’aprenen altres continguts escolars) i sobre la ineficiència de les classes d’anglés —o francés— en els primers anys d’escolaritat. Calen més hores de currículum, i més professors  i professores, d’anglés i francés en els últims cursos de Primària i en tota la Secundària, inclós el Batxillerat.
  4. Algú podria interpretar el punt anterior, allò del tractament integrat de llengües i continguts, com una mena d’aval a l’EpC en anglés. De cap de les maneres. EpC en anglés per metodologia (un professor traduint el que diu l’altre), per baixa competència en anglés de l’alumnat (l’alumnat d’ESO no pot entendre un discurs abstracte i sovint controvertit sobre, diguem-ne, valors ciutadans en una llengua que, en els millors dels casos, domina a un nivell mínimament bàsic) i per no respondre en absolut a la idea d’integració de llengües i continguts (ni el professorat domina la metodologia ni l’assignatura és la més adequada ni el treball que s’ha fet en cursos anteriors assenta unes bases mínimes que garantitzen un bon resultat). Per tant, EpC en anglés, provocarà uns aprenentatges de contiguts com aquell que pretenia omplir trenta gots d’aigua que havia damunt d’una taula a poalades llançades des de deu metres de distància. Supose que la imatge és suficientment gràfica.

    I acabe com tantes i tantes vegades, invitant els responsables de la Conselleria d’Educació a parlar d’ensenyament i llengües amb aquells i aquelles que en saben. Em consta que hi tenen bons experts i tècnics al seu “staff”, però a ells també els ha de constar que hi ha molts ensenyants i moltes experiències educatives que poden dir la seua amb coneixement contrastat. La Universitat també té alguna cosa a dir. Per això, la Universitat d’Alacant posa a la disposició de la Conselleria d’Educació la Unitat per l’Educació Multilingüe, des d’on professionals universitaris i ciutadans i ciutadanes compromesos d’Escola Valenciana treballem conjuntament des de fa tres anys per un model educatiu plurilingüe profundament arrelat a la societat sense experiments irresponsables ni ocurrències frívoles. Vostés diran.

 

Vicent Brotons Rico
Unitat per a l’Educació Multilingüe
Universitat d’Alacant

LÁGRIMAS NEGRAS Y DE DOS EN DOS 5 October 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

lagrimasnegras_cd.jpgdoslagrimas-cd.jpgblancoynegro_dvd.jpg

Crónica sentimental y musical de un lustro

Cuando la crisis económica arrecia y ves a los pobrecitos banqueros, constructores y árabes —que no moros— de Marbella pidiendo a las puertas de las iglesias, tienes que refugiarte en algo sensato. Cuando España se rompe a trozos porque una coalición formada por socialistas, ecoizquierdistas y republicanos independentistas proclaman la independencia de Cataluña desde centenares de balcones consistoriales, tienes que cogerte a algo profundo. Cuando los vascos, instigados por ese diabólico Ibarretxe —¡qué mala leche!—, quieren hacer una encuesta para decidir que un día podrán decidir si deciden que deciden tomar la decisión de se independientes de España, tienes que abrazarte a la grandeza. Cuando en España y en el mundo peligra un idioma hablado por 450 millones por culpa de cuatro descerebrado empeñados en hablar sus miserables dialectos —por ejemplo, ese mismo que sé escribir y no escribo porque tu, amable lector o lectora, a lo peor no sabes leer: pobrecito, pobrecita—, tienes que asirte a la emoción… Y así, sucesivamente, podría estar burdamente irónico hasta el fin de los tiempos: pasado mañana, como quien dice, cuando se produzca el “gran calentón” planetario. Pero no, voy a dejar la ironia y el sarcasmo y me pondré solemne.

 

Hablaré eso sí de refugios de sensatez, asuntos profundos, abrazos de grandeza y asideros de emoción. Hablaré de música. De una de les experiencias musicales más intensas que he vivido —llevo viviendo— un poco más de un lustro. Derramaré, con tu permiso, lágrimas virtuales de tinta en las líneas que siguen.

 

Aquellas ya viejas y bellas Lágrimas negras

 

El año 2003, en las pàginas de El País aparecía con cierta frecuencia un anucio pequeño, un recuadro que rezaba así “Bebo & Cigala. Lágrimas negras”. No lo negaré, me producía una cierta curiosidad. La música, los CDs, no se suelen publicitar así ni con tanta insistencia. Bebo —Bebo Valdés— me sonaba de aquel disco “Calle 54” que recogía algunos de los jazzista latínos del fim de Trueba y que despues dio nombre al restaurante-club del madrileño paseo de la Habana. Bebo, un señor mayor, de enorme estatura, historia viva de la música cubana,que acabo tocando en los minoritarios y selectos clubs de la Europa nórdica, donde vivia desde que salio huyendo de la revolución castrista del 59.  El Cigala —Diego o Dieguito— me sonaba a una joven promesa del cante flamenco hecha ya realidad. Creo haber oido por entonces que era el sucesor natural de Camarón de la Isla. No sé. Ni entiendo de flamenco, ni soy muy amante de esos discursos sucesores y comparativos entre grandes artistas. Camarón fue Camarón, el Cigala es el Cigala. Ambos enormes.

 

Total: un viejo pianista cubano y un joven cantaor flamenco juntos en unas “Lágrimas negras”, título de un bolerazo de Miguel Matamoros. En principio todo quedó ahí.

 

Llegó el tórrido mes de julio. Regresaba a casa a altas horas de la madrugada de un banquete de boda, absolutamente acalorado. Cogí el colchón, lo eche en el suelo del salón, el único espacio donde tenía aire acondicionado, me desnude, me tumbe, puse la tele e hice zapping. Llegué a la 2 —el mejor canal de TV, el menos visto— y allí estaban Bebo & Cigala sonando en una grabación en directo del Festival de Jazz de San Sebastián. Mis sacrificios calurosos en el compromiso social que suele ser todo casorio se veían, por fin, recompensados: me esperaba una larga madrugada, artificialmente fresquita, y llena de buena música. Ante mis ojos y mis oidos se desgranaban una a una las canciones del “Lágrimas Negras”. Bolero, bossa nova, copla… envueltos de jazz latino —contrabajo, saxo, congas, timbales y el extraordinario piano de Bebo Valdés— y sonando profundamente flamenco —guitarra española, cajón y la inmensa voz de Diego el Cigala— llenaban mi especial y mágica madrugada de insomnio. Acabada la fiesta televisiva, fresquito por el buen trabajo de la ruidosa bomba de calor, feliz y cansado concilie el sueño con una sola preocupación, comprar el “Lágrimas Negras” cuanto antes. Y así fue como este CD entró a formar parte de la banda sonora de mi modesta y casi aburrida vida.

 

Inolvidable, Veinte años (Qué te importa que te ame / si tú no me quieres ya), Niebla de riachuelo, Corazón loco (Una, el amor sagrado; la otra, el amor prohibido), Se me olvidó que te olvidé, Vete de mí, La bien pagá (Na te debo, na te pido), Eu Sei que Vou Te Amar y, claro, Lágrimas negras (Contigo me voy, gitana, / aunque me cueste morir), se apoderaron de mi gloriosamente. Canciones negras, canciones del alma, como le gusta decir al Cigala.

 

El otoño de 2004 me trajo cerca de casa los jóvenes dedos pianistas de Bebo y la antigua voz flamenca de Diego. Fue un directo en Benidorm. Por primera vez, y sin que sirva de precedente, la inhospita ciudad turística  y la agresiva Terra Mítica, me resultarón acogedoras viendo, oyendo y celebrando a los señores Valdés y Jiménez —Bebo & Cigala— en un memorable concierto al que acudí con mi esposa y otra pareja amiga. Maravilloso. Yo, cada vez más, del “Club de las lágrimas”.  

 

¿Y este bello invento musical que me cautivó a qué santo apareció en nuestras vidas? no tengo más respuesta que la del gran poeta, desgraciadamente ausente, Ángel González: “el premeditado y malévolo propósito […] de hacernos pedazos el corazón”. A fe que lo consiguió.

 

Con un par de… lágrimas

 

Y el cantaor Diego empezó a elucubrar cómo continuar haciéndonos pedazos el corazón. En el 2007 me llegan las primeras noticias. Se llamará “Dos lágrimas” y contará, de nuevo, con los enormes viejos maestros cubanos, el pianista Rubalcaba, y los percusionistas Tata Güines y Changuito. En el verano se anuncia la presentación: la primera, en el Patio del Conde Duque de Madrid, la segunda, en la Mar de Músicas de Cartagena, donde acudí emocionado con mi hijo. Extraordinario juego de lágrimas, de las profundas “negras” hemos pasado al doloroso “par”. El CD, no obstante, no podía ver la luz pública. Problemas de discográfica.

 

Aquellas canciones que pude escuchar emocionado en la marinera noche cartagenera —Dos cruces, Historia de un amor, María de la Ó…— se resisitian a la comercialización enlatada. Algunos y algunas privilegiados, pocos, disfrutamos el directo, a un lado y otro del Atlántico, pero los meses transcurrían sin tener el disco. Yo mismo, de manera obsesiva, visitaba insistentemente la página web del cantaor (http://www.elcigala.com) , esperando notícias. Por fin, en el pasado mes de junio empezó la comercialización con un procedimiento nuevo, de acuerdo a los nuevos tiempos de distribución de la música. El diario El País ha sido la plataforma vendedora. Popular y exitosa, todo sea dicho. Por fin tengo conmigo el “Dos lágrima”. Por fin lo escucho insistentemente  —en casa, en el coche—, leo el librito: una estremecedora “conversación de media tarde” entre el Cigala y Juan Cruz, las letras y los créditos músicales entre los que aparece el nombre de Federico Arístides, Tata Güines, quien, a principios de año, unos meses despues de grabar el CD y de acompañarnos en la noche del julio cartagenero, murió. Desde aquí mi sentido homenaje a este gran percusionista cubano.

 

De nuevo, las canciones de toda la vida, las que emitían las viejas radios, las que hemos oido cantar a nuestras madres y abuelas, las tantas y tantas veces versionadas, tomaban esa nueva fisonomía “bebocigalesca”, flamenco-cubana, que tanto nos emociona: Si te contara, Bravo (Te odio tanto que yo mismo me espanto / de mi forma de odiar), Compromiso (Tu destino es com el mío / si eres vela yo soy viento), El dia que nací yo, Caruso (Te voglio bene assai / ma tanto tanto bene sai)… Y todos y todas nos felicitábamos por tan venturoso mestizaje.

 

Es mi crónica sentimental y musical de dos grandes discos nacidos del encuentro entre la voz de Diego el Cigala y la música cubana de grandes veteranos como Tata Güines, Changuito, Rubalcaba y, sobre todo, Bebo Valdés. Son lágrimas que nos alegran de tristeza  el alma y nos la parten en cachitos muy, muy pequeños.

 

Vicent Brotons Rico