anar a nevagció

EL FIN DEL CASTELLANO 3 September 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari


images1.jpg

Vienen a por mi. Sé que me encontrarán de un momento a otro. Por eso escribo este mensaje en la parte de atrás de una hoja de calendario, julio de 2008, la introduzco en la botella de Coca-Cola y la dejo caer por el water. Así, alguien descubrirá este grito de auxilio. Me persiguen, me persiguen incansablemente por hablar… castellano, o español, como Vd. quiera llamarle.

 

Yo sabía que este día llegaría. Cuando todavía no hace 25 años se aprobó la Ley de Uso y Enseñanza del Valenciano, la detestable LUEV, imagine que pasaría esto. Por eso participé en las manifestaciones de las madres de la plaza Castelar contra la enseñanza voluntaria de la pérfida lengua. Po eso tambien fui a Alicante a manifestarme contra la lengua de esta tierra, como hacen los romanos cultos contra el italiano, los parisinos ilustrados contra el francés y los civilizados suecos contra el sueco.

 

Pero el proceso avanzaba inevitablemente: día a día desparecían las cadenas de TV en castellano y aparecían nuevas, o transformadas, que sólo emitían en valenciano. Lo mismo ocurría con las radios. Ya puedo pegarle vueltas a mi sintonizador, mi parabólica o mi dial, todo en valenciano o, lo que es peor, en ese diabólico dialecto llamado catalán. Ah, el cine, claro, solo en valenciano. En mi pueblo hay 20 salas de cines. De las más de 500 películas que pasan al año, ni una sola és en la lengua de Alfredo Landa.

 

La cosa no acabó ahí, no, mi afición por leer tanto prensa com revistas y libros me hizo que viviera en poco tiempo una transformación inusitada de la oferta editorial. En el kiosco todos los diarios y revistas estaban en valenciano —Informació, La Veritat, El Món, Deu Minuts, Setmana, Prompte, Públic, El País Valencià…— sólo podía comprar una revista llamada El Tiempo o un diario, Hoy, que casi nunca llegaba a los kioscos de aquí. ¿Y los libros? Todos en valenciano. En la librería que frecuentaba tendrían unos 20.000 libros a la venta. En un rinconcito había un apartado que decía ”español/castellano” y habría, como mucho, un par de docenas. La biblioteca del pueblo se llenó de libros en valenciano, muchos editados en la depravada Cataluña. Cuando le pido a la bibliotecaria algún libro en castellano, me mira por encima de las gafas con gesto agrio y me dice “¿para que quieres leer en castellano si está todo en valenciano?”. Yo alzo mis hombros y ella, sin mediar palabra, me indica con su dedo amenazador una cochambrosa estantería donde habrá un centenar de viejos libros escritos en la bella lengua de Cervantes.

 

¿Y en los organismos oficiales? Empezaron a tener la fea costumbre de saludarme diciendo eso de “Bon dia, qué desitja vosté?” como si hubiesen olvidado la lengua de J. María Pemán. Yo les contestaba en castellano y ellos me atendían muy correctamente, pero a mi me daba mucha rabia. Y los documents oficiales —leyes, cartas, bandos, comunicaciones,…— en las dos lenguas, o, a veces, sólo en valenciano.

 

Yo que soy religioso tuve que ver, y oir, como la mayor parte de los oficios sagrados se decían en un solemne valenciano que me repugnaba. ¿Es que alguna vez Dios, Jesucristo, la Virgen, los Santos Apóstoles o los Papas hablaron en lengua tan ordinaria? Excepcionalmente se hacen solo dos misas en castellano: El 12 de Octubre, día del Pilar, por aquello de la Hispanidad o la Raza, y el 20 de noviembre, no sé por qué.

 

La enseñanza ha sufrido mucho. Los niños estudian en valenciano. Yo quise que mis pequeños estudiaran en castellano y tuve que llevarlos a un colegio que me cogía lejos de casa. ¿Y saben qué pasa? Que los jodidos niños que estudian en valenciano tambien saben castellano, pero no lo usan nunca. Serán…

 

El comercio es una locura: todo, todo, todo está etiquetado en valenciano. A veces te encuentras un producto que en letra muy, muy, muy pequeñita pone algo en castellano, pero son pocos. Los carteles indicadores, todos en ese insufrible valenciano. A veces alguno, simbólicamente, en castellano, en Mercamujer ese.

 

No, no tengo nada contra el valenciano: a mi me gustaba oirlo hablar a los viejetes, oir chistes en valenciano, decir tacos en esa lengua tan adecuada para ello, cantar “La manta al coll” o alguna cosa así. Hasta era partidario que se enseñara en la escuela una hora al mes, con carácter voluntario y, claro está, fuera del horario escolar. Tan bien me caía el valenciano que cuando llegaban los Moros y Cristiano y me ponía un pelín borrachito hasta lo hablaba: “Xe, com va?”, “Recontracollons, sant Bonifaci que fora”, “Això, això ho pague jo!”. Que bonito era y que castizo quedaba en esos días, no como ahora.

 

Ya los oigo, ya vienen. Acaban de abrir la puerta de abajo. Suben los escalones. Ponen su mano en la puerta y aparecen imponentes ante mí, lanzo la botella con mensaje por el agujero del W.C., tiro de de la cadena…

 

—Tio, ja has tornat a llegir “El manifiesto de Savater”? Vinga, anem a fer-mo’n una…

 Vicent Brotons

 

UN REI I UNA LLENGUA PER CELEBRAR 2 September 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

(Llibret de Fogueres de la Comissió de la condomina d’Alacant – 2008)

Jaume I, 800 anys. Llei d’Alacant, 25 anys

 

_wsb_407x301_pres_llibret_2008.jpg

Som un poble perquè tenim una llengua que estimen i usem, una història que coneixem i entenem i unes tradicions festeres que vivim i gaudim. El Valencià és futur perquè ve d’un projecte col·lectiu ben antic i es lliga a un poble desacomplexat, jove, acollidor, vitalista i fester. Només ens calen —ai!— els governants  que ho entenguen, això.

 

Els segles, mitjos segles o quarts de segle són moments de commemoració —“fer solemne memòria en comú d’un fet o esdeveniment”— per part de les societats. Els valencians i valencianes de Castelló a Alacant commemorem en el 2008 dos naixements: el d’un home i el d’una llei. Efectivament, el 2 febrer de 1208 venia al món el nostre rei fundador, Jaume I el Conqueridor, i el 23 de novembre de 1983 s’aprovava al palau de la Diputació d’Alacant, i en solemne sessió de les primers Cort Valencianes de la recent reinstaurada Generalitat, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, la “Llei d’Alacant”, com també es coneix des d’aleshores.

 

Huit-cents anys han passat del primer fet. Vint-i-cinc del segon. Celebrem, per tant, el huité centenari del naixement del rei Jaume I i el primer quart de segle de la  Llei d’ús i Ensenyament del Valencià (LUEV, d’ara en avant). Què tenen en comú estos dos fets? Què tenen a veure amb una festa com les Fogueres de sant Joan a Alacant? Per què ocupen les planes del “llibret de la foguera de la Condomina”? Les respostes, potser, es trobaran al llarg de les ratlles que agosaradament m’he atrevit a escriure per amable invitació de la comissió foguera.

 

Naix un rei, naixerà un poble

 

La veritat és que commemorar natalicis, defuncions i altres fets significatius de la vida dels reis que han regnat per sobre un territori plenaria a bastament el nostre calendari. A la vella Europa, i a les Espanyes, els monarques han estat la regla; les repúbliques, ací sobretot, l’excepció. Hi ha reis d’infausta memòria. Permeteu-me que em cite un, Felie V, la crueltat del qual envers els valencians i valencianes vam commemorar l’any passat amb motiu del tercer centenari de la Batalla d’Almansa.

 

No és el cas de Jaume I, qui, a més del qualificatiu grandiloqüent de Conqueridor, ha estat amablement conegut pel nostre poble com el bon rei en Jaume. Certament, el monarca català del casal de Barcelona, rei d’Aragó des que un segle abans del seu naixement assumí la corona el seu avi Alfons el Cast, té en l’haver històric més consideracions positives que no negatives per al nostre poble. No parle, òbviament, d’un model de dirigent polític exemplar que mirat des de l’òptica actual no passaria de cruel , brutal, autoritari, despòtic i supersticiosament catòlic com el que més; ho dic, és clar, des del punt de vista medieval: Jaume I va representar en la seua trajectòria personal i en el seu lideratge col·lectiu un salt qualitatiu i, per tant, modernitzador, en relació a tot el que l’havia precedit. Nascut, fins i tot engendrat —segons la llegenda?— en circumstàncies personals i polítiques extremes com són la “cita a cegues” de pare i mare, el segrest quasi de bolquers, la pèrdua dels progenitors en els primers anys de vida, l’educació espartana, devota i pragmàtica entre els templers a Montsó, els inics d’un regnat adolescent envoltat d’enemics —molts aragonesos, alguns catalans, bastants familiars— no li impediren bastir un ambiciós projecte expansionista i dur-lo a terme.

 

Jaume I liderà el projecte col·lectiu més significatiu de l’Europa cristiana del segle XIII. S’hi embarcaren senyor feudals, cavallers, clergues, magnats, soldats i poble pla (dones i hòmens llauradors, pastors, menestrals, escrivans, comerciants…). Milers de catalans i catalanes, aragonesos i aragoneses participaren d’aquelles campanyes que ara bèl·liques adés colonitzadores crearen dos regnes cristians consolidats damunt sengles espais musulmans: el Regne de les Mallorques, a les Illes Balears, i el Regne de València, al nostre país. Més de cinc segles de dominació, religió, cultura, llengua i costums sarraïns foren si no esborrats radicalment, sí marginats —morts o expulsats als ravals, les muntanyes i sotmesos a l’esclavatge— al llarg del procés dialèctic de les accions de guerra,  negociacions i ocupacions militars i colonials.

 

Per això els ciutadans i ciutadanes tenim una certa consciència de veure lligat  l’origen personal del rei, la seua naixença, al nostre col·lectiu. Perquè exactament 30 anys després naixeríem nosaltres com a poble. Fet simbolitzat en la capitulació de València a finals de setembre de 1238, commemorat en la data mítica del 9 d’Octubre: Dia Nacional del Poble Valencià. I això exactament què significa? Clar i ras, nosaltres, de Vinaròs a Oriola, com a mínim, som com a col·lectivitat humana hereus d’aquell moment històric del segle XIII, protagonitzat pel rei Conqueridor i que, al sud del país, culminà el seu nét Jaume II. No som, històricament parlant, més que catalans i catalanes —aragonesos i aragoneses a les comarques centrals interiors valencianes— empeltats en aquesta franja mediterrània. Hi ha moltes evidències històriques i culturals que ho delaten —i mira que alguns polítics aliats a certs manipuladors professionals de la història s’entesten en amagar-ho!— però la més preclara de totes és la llengua  que ens unix culturalment en un origen comú de Salses, a l’Estat Francés, a Guardamar:

 

Terra, no somnis,

i també mar immensa,

coses tangibles,

i una llengua comuna

i la gent que la parla.

 

Valencià: “lo pus bell catalanesc del món”

 

Ho diu en els versos que acabe de citar el gran poeta Mique Martí i Pol. Per això, si hi ha algun referent patrimonial més evident del nostre origen lligat al projecte medieval del poble català i el seu rei, és la llengua. Denominem-la com vulguem, però sapiem que va venir ja parlada i constituïda amb aquelles i aquells avantpassats nostres que d’enllà de l’Ebre s’assentaren ençà  a les terres del sud. Hòmens i dones que parlaven “lo pus bell catalanesc del món”, com escrigué el cronista Ramon Muntaner. La mateixa llengua que hem fet perviure nosaltres al llarg de segles, malgrat persecucions i ignomínies de tota mena.

 

Dir Jaume I és dir moltes coses. Parlem d’un personatge històric, d’un projecte col·lectiu, d’un símbol, d’una llegenda. Però parlem, sobretot, d’un indiscutible origen com a poble lligat a la llengua territorialment pròpia que usem, que no és altra que la catalana, hui oficialment i popularment denominada valenciana. Crec que ha quedat ben clar perquè commemorar el naixement del bon rei Jaume lliga indefectiblement amb la llengua que ens identifica com a col·lectivitat. Feliç coincidència en temps de celebracions: 800 anys del naixement d’un rei, 25 d’una llei: la dedicada a mateixa llengua que parlava aquell monarca.

 

La  Llei d’Alacant

 

Corria l’estiu de 1983 quan s’elaborava la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Es tractava de desenvolupar l’Estatut d’Autonomia aprovat el 28 d’abril de l’any anterior i que ara, la primera Generalitat —Corts i Govern— eixida de les eleccions autonòmiques democràtiques celebrades el 8 de maig de 1983 podia abordar amb absoluta legitimitat i sentit institucional de futur. I, en efecte, aquella primera Generalitat va establir entre els seus primers objectius el debat i consegüent aprovació d’una llei lingüística. No va ser una decisió gratuïta. Responia perfectament a una història recent —el conflicte civil denominat “la batalla de València”, encetat en els anys de la Transició i que encara continuava, s’articulava entorn a la llengua, d’entre altres qüestions— i a una història força antiga: els valencians i valencianes que parlàvem valencià des de feia més de 700 anys havíem vist generació darrere de generació com el nostre propi idioma era substituït per una llengua forastera imposada pel poder en un procés especialment accelerat en els últims dos-cents cinquanta anys i agreujat des de 1939 pel franquisme. Així que el Conseller de Cultura i Educació, en els inics del curs escolar ja havia enviat l’avantprojecte de la llei per a que fos debatut, modificat i, finalment, aprovat a les Corts Valencianes.

 

El dia de sant Climent, protector de nàufrags, vells mariners i marbristes, segons la nostra tradició, s’aprovava la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià en solemne sessió de les Corts Valencianes celebrada al palau de la Diputació d’Alacant. És per això que també se la denominà “Llei d’Alacant”.  Des de la sua concepció va estar sotmesa a un intens debat social, intel·lectual i, és clar, polític. La llei, finalment, va ser aprovada sense cap vot en contra però amb l’abstenció del centre-dreta, regionalistes inclosos. Potser aquest resultat explique algunes de les coses que han ocorregut i ocorren a l’hora d’aplicar-se en aquest vint-i-cinc anys.

 

La LUEV, des que fou aprovada, fins i tot abans, va a ser objecte de tota mena de polèmiques i controvèrsies. Com sempre, n’hi hagueren d’apocalíptics i d’integrats pel que en fa a la valoració. Si uns deien que era una “ley impositiva”, d’altres la consideraven “inútil i de no passar d’una despenalització de l’ús de l’idioma”. És cert que la llei no va nàixer amb voluntat normalitzadora —ni du esta paraula en la denominació, com sí ho fan les lleis semblants que hi ha a altres comunitats autònomes de l’estat—, que només tractava de posar ordre a una certa cooficialitat amb el castellà, que regulava sobretot l’ús administratiu i la presència en l’ensenyament, que obria una immensa porta d’excepcionalitats i exempcions per als territoris històricament no-valencianoparlants, que només apuntava “bona voluntat” en qüestió d’usos mediatic i socials…

 

Era (i és) una “llei però poc”. Responia dubtosament a l’esperit aquell de dura lex. Com alguns dels seus analistes han dit, la LUEV és, a diferència d’altres textos legals, una “llei transparent”, d’aquelles que ni es veuen, ni es miren, ni s’apliquen. O s’apliquen poc i amb poca conseqüència.  I, malgrat tot, la Llei d’Alacant ha tingut molts efectes positius per a la promoció de l’idioma. I és més, podria tenir-ne de més si en estos 25 anys els principals responsables de la seua aplicació —consellers del ram i sobretot Molts Honorables Presidents de la Generalitat— hagueren complit amb la seua responsabilitat.

 

Parlem del molt que s’ha fet i del moltíssim que queda per fer “amb la llei en la mà”: Fa poc més de mig any, en un article publicat al diari Levante a propòsit del 24é aniversari de la LUEV, jo mateix descrivia una situació d’ús normal del valencià a tot els àmbits que finalment només resultava sent un somni, un bell somni, i acabava així:  

 

De sobte, em desperte. Somiava que vivia raonablement en valencià. Que no hi havia cap problema amb l´ús i l´ensenyament de la llengua. El castellà, fins i tot l´anglés, tenien el seu espai, però nosaltres, el valencians i valencianes, usaven l´idioma en tots els contextos i amb dignitat. És clar que era un somni. El somni del 24 aniversari de la Llei d´Alacant, el somni de veure aplicada i complida la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià. El somni de veure com els polítics des de les institucions havien complit la seua obligació: aplicar i fer complir la llei, que per això es fan les lleis en un Estat de Dret. Un somni. La realitat, però, és tot el contrari: un malson. El malson de veure com costa que els drets lingüístic bàsics del valencians i valencianes recollits en la Llei d´Ús i Ensenyament dels Valencians es respecten àmpliament. El malson de les dificultats per redreçar-nos culturalment, educativament i lingüísticament com a poble.

 

Una llei lingüística sense polítiques concretes

 

El meu “somni” girava entorn a una raonable, responsable, generosa i obligada aplicació de la LUEV en diversos àmbits que, certament, no ha existit. Heus ací un sintètic estat de la qüestió de la realitat de la seua aplicació i del tant i tant que resta per fer:

 

ü      En educació s’ha avançat molt. Potser on més. Gràcies, i per este ordre, a les famílies dels escolars, mestres, professors i professores i l’acció cívica —AMPAs i, sobretot, la Federació d’Escola  Valenciana— i, a llarga distància, la pròpia administració des del treball fet pel Serveis d’Ensenyament en Valencià (SEDEV), exemplar per la voluntarietat i el professionalisme de molts i moltes dels seus assessors didàctics, no pas dels polítics. Encara que en educació la relentització i febleses són considerables. El percentatge de xiquets, xiquetes i jóvens escolaritzats en programes bilingües efectius (Ensenyament en Valencià, Immersió o Bilingüe Enriquit) supera a dures penes el 25% de la població escolar; presenten grans dificultats i deteriorament en Secundària i són pràcticament inexistents a l’ensenyament concertat; no hi ha campanyes institucionals serioses a favor del programes bilingües, els quals s’han mostrat sempre com els més eficients, segons rigoroses investigacions científiques.

 

ü      En l’administració, tot i que ningú no pot dir que no s’ha fet res, cal destacar-ne les moltes inconsistències. Si bé l’administració autonòmica  fa un ús de l’idioma bastant normalitzat en les actuacions regulars, no ho és tant en les de caràcter excepcional. En canvi, hi ha altres administracions públiques en què l’oficialitat del valencià ja fa molts anys que passa desapercebuda. ¿Un exemple paradigmàtic? la Diputació d’Alacant, sens dubte. El menyspreu d’esta institució per l’idioma dels seus administrats, el ciutadans i ciutadanes de la província d’Alacant, és, sense exagerar, un perpetu exercici d’il·legalitat. També és de veres que a molt curta distància li va l’Ajuntament d’Alacant pel que fa a la deixadesa de l’ús del valencià, cosa que costa entendre més encara quan un municipi veí, com és Elx, malgrat algunes deficiències, ha fet avanços considerables en l’ús de l’idioma propi i oficial.  

 

ü      Pel que fa als mitjans de comunicació, els avanços després d’este quart de segle han sigut de mínims, per dir-ho d’alguna manera. Comptem amb Ràdio 9 —i Ràdio Sí— que emet bàsicament en valencià (ací no entrem en el lamentable model lingüístic) i una Televisió Valenciana amb un antiestatutari Canal 9 absolutament castellanitzat i un mal dotat econòmicament Punt 2, on només des d’alguns programes es manté dignament l’ús de l’idioma. A nivell comarcal i local hi ha de tot, però les polítiques de suport a ràdios i televisions que emeten en valencià solen ser ben pobres quan no inexistents. Pel que fa als mitjans escrits, ben poca cosa: ni un sol diari, alguna publicació d’abast intercomarcal, comarcal o local (parcialment o totalment en valencià) i només una revista setmanal amb una distribució territorial bastant deficient. És públic i notori, per tant, que els poder públics valencians en estos 25 anys han fet ben poca cosa pels mitjans de comunicació en la nostra llengua. És més, la Generalitat Valenciana, ha perseguit —i continua perseguint— inexplicablement les iniciatives cíviques que tracten de posar a l’abast de tots i totes el ciutadans altres canals que emeten en valencià, com és el cas de TV3. Comptat i debatut, en mitjans de comunicació s’ha avançat ben poca cosa. La LUEV, en mitjans de comunicació, s’ha mostrat força ineficaç.

 

ü      En relació als diversos usos socials —comerç, publicitat, turisme, llibre oci, cultura i festa— l’idioma ha tingut una promoció desigual. A l’àmbit comercial no hem passat dels usos simbòlics. En publicitat comercial, no institucional, res de res. En turisme —exceptuant-ne el cultural de certa qualitat— la ignorància de l’idioma propi ha estat total. El llibre en valencià s’ha desenvolupat àmpliament, en paral·lel a la presència de l’idioma en l’ensenyament (llibres de text, literatura infantil i juvenil…), però el sector d’ús i consum lector “per gust” encara està molt lluny del castellà, i això que l’oferta és bastant àmplia, sobretot si incloem la important producció de les editorials catalanes. Pel que fa l’oci, l’idioma continua sent una excepció: ni música, ni cinema, ni espectacle (si de cas una mínima oferta teatral) podem dir que presenten una certa regularitat d’ús del valencià. La festa, potser, ha estat un dels àmbits que s’han valencianitzat (o ha dignificat l’ús de l’idioma) una miqueta més per damunt de la mitjana d’altres àmbits socials. Cal reconéixer que algunes ajudes i estímuls institucionals han contribuït a l’increment. Una prova evident pot ser este magnífic “llibret foguerer” de la Condomina alacantina.

 

 

ü      He deixat per al final l’àmbit de les relacions socials, interpersonals i familiars. Són els que podríem denominar “usos naturals” de la llengua, encara que més que “naturals” hauríem de denominar-los comportament culturals primaris. En este cas la LUEV pot incidir només indirectament, és a dir, un idioma pot veure incrementat quantitativament i qualitativament els usos als cercles privats en la mida que els i les parlants —i possibles nous parlants que s’incorporen— vegen com la llengua es prestigia i es convertix en valor de canvi i utilitarisme en àmbits socialment prestigiosos i determinants. Tot i això, pense, sense dades empíriques per a demostrar-ho, que els usos en les relacions interpersonals i la transmissió intergeneracional (avis-pares/mares-fills/filles) s’ha frenat considerable malgrat comptar amb una llei lingüística que té una generació d’existència. Ni tan sols l’escola ni el procés de prestigiació cultural han aconseguit que els usuaris de l’idioma, especialment la joventut, incremente numèricament els usos del valencià. Ben cert és que estes afirmacions s’haurien de matisar moltíssim segons àmbits, localitats i comarques, extracció sociocultural, etc.

 

Al segle XIII Jaume I, seguit de centenars de súbdits —que en el pas dels segles esdevindríem ciutadans i ciutadanes de ple dret— fundà el Regne de Valencià amb institucions, lleis i llengua pròpies. Quasi huit segles després, els valencians i valencianes en recordem el llegendari naixement, del monarca,  alhora que commemorem la vigència d’una llei lingüística que, com he tractat de demostrar al llarg d’este escrit, encara és manté quasi inèdita en alguns aspectes de la seua aplicació i ple desenvolupament.

 

Huit segles després de venir al món el Conqueridor i vint-i-cinc anys de veure la llum la Llei d’Alacant, els foguerers i foguereres de la Condomina —indret que sempre m’evoca l’admirable horta alacantina, hui absolutament malmesa, i el generós fondellol, un dels mítics vins del país— m’han donat l’oportunitat d’escriure sobre un rei ben actual i una llei lingüística poc coneguda, i encara menys aplicada. I tot açò en el marc d’un “llibret” de fogueres: espai on l’admirable festa del foc dels alacantins i alacantines es fon amb la cultura escrita. Sempre és agradós veure com festa i cultura acaben sent la mateix cosa. En realitat ho són ¿I quina millor manera que fer-ho parlant d’una història i una llengua que ens unixen i ens donen identitat, com les vostres fogueres?

 

Festa, història i llengua van indefectiblement unides, de la mateixa manera que ho van poesia i llengua. Una llengua sense poesia podria existir, sí, però ho faria sense ànima, sense geni propi. És per això que vull acabar amb uns versos que el poeta alcoià Joan Valls ofrenà a la ciutat d’Alacant i que jo ara —amb el seu permís— vos dedique:

 

Tens l’horitzó perfecte i la llum necessària,

oh Alacant que t’aixeques a tocs d’alba salina

i al solstici de juny t’espleta el gessamí

i la dàlia en brots d’esvelta pirotècnia,

i feta expansió de blavor marinera,

la brúixola et senyala fidel i senyorívola

al migjorn lluminós de la terra més bona.

 

 

Vicent Brotons Rico

Universitat d’Alacant

 

 

RÈQUIEM PER LA CERÀMICA? 1 September 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

RÉQUIEM PER LA CERÀMICA?

images2.jpg

Fa un dies vaig llegir a les planes del diari INFORMACIÓN l’habitual col·laboració del meu amic Emili Boix, mestre alfarer, home savi com pocs. l’article es titulava “Rèquiem per la ceràmica”. Em vaig entristir. Emili és una persona optimista de mena, i llegir les seues amargues i dolgudes paraules sobre esta indústria artística i artesanal va fer que se’m encegueren, com tan sovint m’ocorre, tot els llums rojos de la consciència d’allò que podríem dir “el progrés mal entés”.

Fa sis o set anys vaig publicar a una revista comarcal del Vinalopó un article dedicat a ell amb el títol d’Emili Boix o canterers a Petrer. Prenent com a punt de partida una recent visita que havia fet amb el meu fill a la seua cantareria del poble germà d’Agost, hi vaig reflexionar sobre la importància que tenia recuperar este bell ofici per al futur del nostre país.

Emili ha estat un dels hòmens del migjorn valencià que més ha fet per la ceràmica artesanal: ha conservat l’ofici dels pares i dels avis, ha sabut fer-lo compatible amb els estudis universitaris —prepara una interessant tesi sobre la terrisseria— que l’han servit per explicar-se i explicar-nos tot l’entrellat d’este món de l’aire, l’aigua, la terra i el foc, que és la ceràmica. Emili és també un artista creador que, des de la fidelitat a la bellesa de les peces tradicionals, i bevent d’influències d’altres temps i d’altres territoris —sense renunciar a la seua capacitat experimental, que és molta—, ha produït una terrissa admirable present en moltes cases d’arreu del món (modestament, a la meua també). Emili Boix és, en definitiva, un gran artista canterer, permeteu-me la popular expressió, conscient de tot el que hi ha darrere de l’argila, el fang, les sensibles mans, la laboriosa inspiració, el forn, el comerç d’escala humana que practica amb elegància, orgull i dignitat admirables.

Per això quan vaig llegir Emili  fa uns dies dient “La pèrdua de la seua funció [pràctica] referma indubtablement el seu significat [el de la ceràmica] estètic al deixar-li només la seua funció de testimoni, convertint l’útil terrisseria de sempre en objecte d’art. Llàstima que es perden tantes i tantes coses nostres fins el punt de no ser ni tan sols un poble. Una cultura com la nostra, amb tant d’odi i menyspreu, és fàcil que desaparega amb l’aplaudiment de molts d’allà i d’ací”, en referir-se a l’agonia de la ceràmica, el vaig entendre perfectament des de la més profunda solidaritat.

En aquell article meu de fa ja alguns anys vaig dir que creia fermament en la possibilitat de crear una escola artesanal on els i les jóvens “aprengueren este bell i tradicional ofici tan nostre; i l’aprengueren no sols com un “hobby” sinó com una possibilitat real, encara que minoritària, de fer d’esta activitat artística una forma de guanyar-se la vida. En este món de la globalització, l’art artesanal comença a tenir un espai propi i alternatiu. Potser ens interesse pujar-nos a este carro que fa a penes mig segle va ser també nostre i per una o altra cosa vam abandonar. El progrés, a voltes, consistix a mirar i recuperar intel·ligentment el passat”. Em reafirme en aquelles paraules i li les adrece directament als poder públics. Seua és l’obligació moral i legal d’intervenir quan una riquesa patrimonial, i la ceràmica ho és, està en perill d’extinció.

 

Ajuntaments, diputacions, universitats, entitats creditícies, Generalitat tenen l’obligació de contribuir a la recuperació del nostre patrimoni cultural i natural. L’artesania ceràmica necessita d’un pla d’intervenció institucional. En Emili, i amb alguns hòmens i dones com ell que treballen en aquest bell ofici arreu de les terres valencianes, tindran, de segur, uns gran col·laboradors. Que l’odi i el menyspreu cap a allò que és nostre no torne a ser la trista moneda de canvi d’este país que per a progressar només sap que destruir en tantes i tantes coses, belles coses. Diguem prou, uan vegada, encara que siga per equivocació.

 

Vicent Brotons Rico

professor de la Universitat d’Alacant

POLÍTICO BAJO SOSPECHA Y CIUDADANIA PRESUNTAMENTE CÓMPLICE 1 September 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

¿Vd. votaría a un partido que diera cabida entre sus filas a un señor o senyora como el que seguidamente describiré?

 

  1. Pertenecer a una família que siempre a ostentando el poder sobre un territorio a lo largo de cinco generaciones.
  2. Estar imputado en delitos de tráfico de influencias y delito fiscal. Asuntos que no se acaban de resolver porque casualmente en el juzgado que los lleva, dentro del territorio donde es tan influyente,  los jueces y fiscales que llegan con destino allí piden el traslado inmediatamente.
  3. Gastó el 2004 el doble en pagar préstamos de lo que se suponen son sus ingresos reales.
  4. Tiene 94 cuentas corrientes y en ellas ingresó hace 9 años 600.000 €  de procedencia desconocida.
  5. Entre los años 2000 y 2004 ingresó, aparte de su suculento salario de alto cargo público, 814.000 € por su trabajo parcial, casi mínimo, dadas las incomptibilidades.
  6. Entre el 2000 y el 2004 la declaración de renta le salio siempre a devolver.
  7. Le ha tocado la lotería 3 veces en un periodo corto de tiempo. En el último sorteo del Niño, 2 millones de euros.

 

No sé si Vd. votaría a ese partido o no. Lo que sí sé es que ese partido fue votado en 2007 por 1.272.369 de ciudadanos y ciudadanas del País Valenciano —el 52,22%—, és decir, que miles y miles de hombres y mujeres de las provincias de Castelló, València y Alacant confiaron en una organización política que eleva a la categoría de primera autoridad civil de una provincia a alguien con el inquietante currículum —no dirán que no soy moderado en el uso de los adjetivos— que acabo de referir suscintamente unas líneas más arriba. Se podría decir, sin exageraciones, que esos votantes son o presuntamente ignorantes o presuntamente cómplices. ¿De acuerdo?

 images.jpg

Pues bien, ese despliegue de méritos del personaje en cuestión no es otro que el de Don Carlos Fabra, presidente del Partido Popular de la Comunidad Valenciana en la provincia de Castelló y Presidente de la Diputación Provincial de dicha provincia gracias a los votos proporcionados por los diputados provinciales del Partido Popular de la circunscripción. No es cuestión de mirar para otro lado, ni hablar. Así están las cosas por el norte. Habrá que mirar atentamente cómo estan por el centro y el sur, ¡ay!

 

Vicent Brotons Rico