anar a nevagció

UN PASSEIG IL·LUSTRAT PER LA RAMBLA DE PUÇA 28 July 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari


2309343089_dab0370ce7.jpg

 

 

 

 

 

 

 

Bendito una y mil veces el paisaje

 

que encontraron mis ojos al abrirse

 

en la cuna amorosa de este valle.

 

[...]

 

Todo nuevo a mis ojos cada día;

 

todo nuevo en lo viejo, en lo inmutable…

 

(Paco Mollà, 1980)

Molt sovint, en el nostre afany de conéixer terres i paisatges nous ens distanciem quilòmetres i quilòmetres de casa nostra. Quan hi tornem, al cap d’uns dies o d’unes setmanes, venim admirats, sorpresos i quasi extasiats: boscos impressionants, rius magnífics, monuments grandiosos, muntanyes majestuoses,… Tot plegat, un món extraordinari, però… tan llunyà!

¿I si més a prop, a uns centenars de metres d’on vivim, tinguérem també un paisatge per gaudir?, ¿i si el nostre poble ens poguera oferir, encara que fóra humilment, un “novedós” món paisatgístic?

Amb eixos interrogants ens vam posar a escorcollar per la nostra minúscula i domèstica geografia, perquè a vegades, les persones, de tant mirar el seu país acaben no veient-lo. De tan acostumats que estem a ell perdem la capacitat d’asombrar-nos pels modestos prodigis que la natura o el ser humà -el nostre veí o el nostre avantpassat- ens ofereixen a cada pas que donem.

I del divers paisatge mediterrani que envolta i fa Petrer vam triar un dels més freqüentats per mirar-nos-el amb ulls nous: la rambla de Puça, també coneguda modernament per la rambla dels Molins (nom excessivament actual proposat en alguna cartografia moderna i mancat de tradició, com va demostrar el nostre traspassat i benvolgut Hipólito Navarro en un excel·lent treball publicat el 1984), per la gran quantitat de molins d’aigua, avui meres ruïnes de molins, que jalonen aquesta barranc) o, millor encara, la rambla de Petrer, pròpiament.

La mateixa paraula, “rambla”, per ella mateixa ja està plena de connotacions i matisos. Una rambla és, com diu el diccionari, un curs d’aigua intermitent que depén estretament del règim pluvial; el propi llit d’eixe curs d’aigua; o el camí o el carrer d’un poble destinat a passejar, construït, generalment, sobre un antiu torrent. Rambla és sinònim de riera, barranc, torrentera i riu sec, denominacions que s’usen segons els llocs. I etimològicament, no podria ser d’altra manera, procedeix de l’àrab ramla que significa “areny o llit d’un riu”. Aquesta paraula s’estén per tota la conca mediterrània occidental i s’usa tant entre els occitans mediterranis com els catalans, els valencians, els murcians i, fins i tot, el propis andalusos orientals. Passeig, reminiscències àrabs, mediterranisme, sinonímia rica i el binomi aigua/sequera s’ajunten en un mot que ens convida a vivenciar-lo en la seua concreció més propera, la rambla de Puça.

Hem posat sentits, coneixement, memòria i afecte al servei d’aquesta “aventura” -no us prengueu a broma la parauleta- de descobrir per enèsima vegada l’entranyable rambla. Ho farem amb un relaxat passeig a peu o en bicicleta per aquest microcosmos tan nostre i en alguns aspectes, segurament, tan ignorat.

Passejant per la rambla

Comencem el nostre passeig. Som davall el pont de l’autovia. En la mateixa rambla, a l’Algoleja (o la Goleja), topònim d’origen àrab que significa “el meandre”, “la zona ampla de la riba d’un riu, generalment en revolta, de terres riques per al cultiu”. Deixem anar la nostra capacitat d’observació, sorpresa i evocació: Un pont de recent història travessa un barranc per on discorre un riu sec que, de tant en tant, ens ha sorprés amb les seues aigües enrabiades i fangoses:

-”Ha eixit la rambla!”-era el crit. I tota la gent, xiquets i grans, baixàvem a l’Algoleja pel carrer del Salitre a deixar-nos corprendre per aquest capritxós, insòlit i quasi màgic fenomen torrencial. Després d’unes quantes hores de pluja, passàvem de la sequera més absoluta a aquell sorollós corrent d’aigua que, als més menuts, arribava a produir-nos una certa por tel·lúrica.

El pont de l’autovia acabà enrunant un altre món màgic, els alcavons (paraula també d’origen àrab que, a Petrer, serveix per denominar uns canals que en certs trams van a l’aire lliure i en altres formen túnels que permeten ser travessats, no sense certes dificultats, per una persona adulta). Aquells alcavons, en desús des de feia molts anys, foren una mena de territori iniciàtic per a molts infants petrerins. Avui, amb molt d’esforç podem localitzar algun trosset pràcticament soterrat pels moviments de terra que comportà la construcció de la carretera i posteriorment l’autovia. Pura arqueologia sentimental.

Ficats dins la mateixa rambla, i abans de començar a caminar, ja podem observar el que serà una constant al llarg de quasi tot el recorregut: un llit de riu ple de còdols (o cantals) calcaris i a les vores materials d’al.luvió de rambla (terra i pedres soltes, de vegades formant capes horitzontals) i algeps (amb predomini dels vermells). Aquestes vores són un clar exemple de terreny encarcacavat, és a dir un sòl ple de regalladors i barranquets menuts, conseqüència de l’erosió que produeix el corrent d’aigua que es forma en ploure.

En avançar uns escassos metres, i abans d’arribar a l’Estret, ja trobem les primeres plantes característiques d’aquest espai paisatgístic: les mates de jonc i els esbarzers que donen el fruit de les móres. El jonc ha estat molt important per al nostre àmbit cultural, tant en les faenes artesanals -els mobles de vímet, la cistelleria i la pirotècnia (pel que fa a les canyes dels coets)-, com en la nostra història. Fou precisament el nostre genial escriptor medieval Ramon Muntaner (1265-1336) qui recollí en la seua Crònica el que es coneix com l’”exemple de la mata jonc”. En aquest exemple, posat en boca del rei Alfons II, es pretén remarcar l’unitarisme pregon de la Confederació Catalano-Aragonesa:

Sí tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà.

Tot seguit passem l’Estret -zona estretada de la rambla formada per un conglomerat de rocs durs que ha resistit l’erosió més que la resta- i vorejant les Coves del Riu (fixeu-vos en el nom que rep en aquest tram la rambla de Puça; és una denominació toponímica que ens dóna notícia de la quantitat d’aigua que corria pel torrent durant la major part de l’any, no fa molt de temps encara). Caminem uns quants metres pel camí asfaltat que ve de Quatre Vents i ens trobem a la granja-vaqueria. Darrere de la construcció moderna podem observar un bell arc rústic que sosté les restes d’una antiga conducció d’aigua d’un dels tants molins -el de l’Assut- que es reparteixen al llarg de la rambla i que ens acompanyaran de manera persistent en el passeig. Se n’han arribat a catalogar deu, bé mitjançant les seues restes o gràcies a la documentació històrica que arranca de la nostra Carta de Població de 1611 i arriba als anys trenta del nostre segle. Avui podem dir que aquests molins fariners i de pólvora han estat estudiats amb rigor i seriositat per investigadors autodidactes o universitaris com Hipólito Navarro, Bartolomé Beltran, Mª. Carmen Rico, José Mª. Bernabé, José Miguel Payà, Tomàs V. Pérez,… Tot ells, en els seus articles i treballs erudits i investigatius ens han fornit als petrerins d’uns coneixements sobre la nostra història sòcio-econòmica i humana d’indubtable valor. Potser siga el moment, després de tants escrits sobre els molins escampats per les diverses publicacions locals -Bitrir, Festa-, d’acometre l’elaboració d’una obra global sobre la qüestió. Seria una iniciativa necessària i ben rebuda al poble. N’estem convençuts.

Una miqueta més avant, a mà esquerra, les paleres, plenes del seu fruit, les figues de pala, les qual no convé agafar amb la mà nua per les finíssimes i penetrants punxetes que els serveixen de protecció natural. La figa de pala és un fruit que des d’un temps ençà ha caigut en desgràcia, cada vegada és menys apreciat. Entre les dificultats que entranya l’operació de pelar-les, el pinyolets que la farceixen i el seu efecte estrenyidor aquest producte de la terra ha perdut adeptes. Tot i això, nosaltres us recomanem que les tasteu, la seua especial dolçor en estat madur i menjades fresquetes és, com a mínim, “interessant” per als paladars curiosos.

Darrere del conjunt de paleres es veuen les típiques càrcaves que seran una constant geològica en aquest paisatge de la rambla. Precisament, i gràcies al caràcter bla d’aquest terreny, al llarg del recorregut veurem -ja n’hem vist- moltes coves artificials excavades per l’home amb la finalitat de convertir-les amb el seu habitatge. Aquest “modus vivendi” troglodític -malament vist en èpoques recents- ha estat una de les respostes d’adaptació al medi més intel·ligent. Les coves, excavades en el lloc adequat, han presentat sempre un seguit d’avantatges: no ocupar espai útil per al conreu, major protecció, microclima interior basat en l’equilibri tèrmic (fresc a l’estiu i temperat a l’hivern), possibilitat d’ampliació en la mida que creix la família, etc. Petrer, i en especial els petrerins i petrerines que tinguen la sort de ser-ne propietaris d’una, tenen l’obligació de conservar i habitar -com a primer o segon habitatge- aquest magnífic patrimoni antropològic que ens parla d’unes antigues generacions que amb els seus escassos recursos sapieren traure profit al medi natural amb sol·lucions força satisfactòries.

Quan duem un quilòmetre caminant pel paisatge de torrentera ens trobem amb una antiga obra de l’acció humana: l’entranyable Canal de Ferro. Aquesta canal és una de les mostres més conegudes i tòpiques de l’enginyeria hidràulica del nostre poble, tan important en temps històricament encara pròxims.

Hem arribat a una cruïlla. Nosaltres hem agafat el camí de l’esquerra, el del llit de la rambla. Tots els altres pugen. Van al Ginebre o a l’Almadrava. Només passar la dita cruïlla veiem un magnífic exemplar de tarai(forma castellanitzada de tamarit o tamariu), en aquest cas aïllat. Ben a prop d’on som, al Pantà d’Elda, podem veure desenes d’exemplars d’aquesta planta autòctona formant un petit bosc. Es fa inevitable parlar de la necessitat de conservar aquestes manifestacions vegetals per la seua decidida contribució a la biodiversitat paisatgística.

Des del tarai mateix ja albirem el molí del Pinxe. I enmig del conjunt d’obra moderna i antiga barrejada s’endevinen les restes de l’antic molí d’Amat, documentada la seua existència des de fa un segle.

Immediatament trobem a l’esquerra la canalització que duia l’aigua als molins i al poble. En aquest punt, la séquia coberta, fou construïda sobre una roca de tipus conglomerat, formada per trossets de diverses roques unides entre elles per un “ciment” natural. Som ben a prop del punt de confluència de la rambla de l’Almadrava i la de Puça. Totes dues, quan les pluges són abundants, uneixen aquí les seues aigües formant un riu “ocasional” capaç d’acabar amb els camins que discorren per aquest tros de rambla.

 

Duem més de dos quilòmetres passejant i, de nou, una construcció en ruïnes ens torna a cridar l’atenció. Aquesta vegada no es tracta d’un molí. Són les restes d’un camí de carro i dels forns d’una antiga calera, és a dir una “rústica” factoria on s’elaborava i refinava tant la calç com l’argila, material, aquest últim, molt abundant al llarg de la rambla.

 

Enfront de la Calera, i en la part superior de la rambla, veiem piteres, i enmig destaca la seua inflorescència com una mena d’”arbre del desert”, es tracta de l’atzavara, com també es denominen les piteres en altres indrets on es parla la nostra llengua. De la pitera s’obté la pita, fibra tèxtil que s’extrau de les fulles. L’objecte d’ús més quotidià d’aquesta fibra és el fil de pita.

 

Ens enfilem rambla endins. El camí despareix i, com a màxim, si no ha eixit la rambla recentment, només podem trobar un petit senderol. Aquesta senda “ramblera” conflueix en un camí d’asfalt que baixa pel barranc fort, des de la carretera de Catí, devers al Figueralet. A l’esquerra trobarem una càrcava formada per materials d’al·luvió (dalt) i algeps (baix), de més a més es veu l’obertura d’un alcavó.

 

La rambla es fa més agrest i tortuosa. Si per casualitat decidiu de fer el passeig amb bicicleta, a partir d’aquí haureu de recórrer molts trossos a peu. Així, a poc a poc, hem fet quasi tres quilòmetres i ens sorprén un nou paisatge a la banda esquerra de la rambla: Darrere una petita arbreda de xops, o arbres blancs, es dibuixa un extraordinari arc de terra format per l’erosió de l’aigua sobre materials blans. Un cup de molí fariner -¿antic molí del Turc?- acaba configurant aquest fragment paisatgístic que torna a parlar-nos de la intensa acció humana exercida en el territori. Enfront, a la vora esquerra del llit del riu, enmig de joncs i altres plantes pròpies dels medis humits, una fonteta rústica ens ajuda a véncer la sensació d’aridesa de la raconada. Tot plegat, una humil “joia” de l’entorn.

Hem caminat uns pocs metres i de nou ens trobem amb les restes d’un altre molí. Aquest és una miqueta especial, es tracta d’un molí de pólvora. Se’n té notícia des de mitjans del segle XVII, i se sap que va funcionar, amb certes dificultats, fins el 1936, any que va ser desmantellat totalment. En aquest molí, en comptes de gra es molia carbó, sofre, salitre (o salnitre),… i així s’obtenien els components bàsics de l’explosiu, el qual s’utilitzava tant amb fins bèl·lics com miners (pedreres) o festius (focs artificials).

Continuem rambla a dins. Arribem a un abric natural, o gran covatella, on es poden veure les parets dels antics polvorins. Tot això tancat en una enorme paret calcària per la que és impossible ascendir. Es coneix com el Salt, perquè precisament en les vingudes d’aigua persistents s’hi forma una “cua de cavall” que es precipita sobre un toll cristal·lí, donant lloc a altre d’eixos “racons màgics” d’aquest barranc “domèstic”.

El camí per a continuar ascendint -en prou mal estat- el localitzem tornant arrere i buscant-lo a la dreta. Una vegada dalt, ens trobem amb una rambla en la que predominen els materials calcaris. Ja no trobarem càrcaves. Baladre, joncs , roques i aigua són els nous elements paisatgístics.

Aquests nous materials del sòl de la rambla propicien l’aparició de tolls que conserven l’aigua estanca durant un gran període. Els tolls són uns microsistemes ecològics on abunden els sers vius, sent els gripaus (“sapos”) els més cridaners, que amb les seues postes d’ous donen lloc a l’aparició dels cullerots dels batracis, el quals en fer-se adults abandonen aquestes aigües.

A escassos metres del toll trobem diversos fenòmens erosius propis dels terrenys calcaris. La rambla presenta aquí noves imàgens sorprenents. Tant és així, que el propi escriptor castallut Enric Valor, en una evocació del seu temps d’infantesa i joventut, en què va estar molt vinculat a la nostra comarca, diu:

Excursions diumengeres sovintejades, caceres de tardor amb amics de més edat que jo que anaren mostrant-me el territori, em feren gaudir dels racons plens de solitud i belleses inimaginables en els crestalls, els turons, les barrancades, els elevats cims, els precipicis pavorosos, els rierols… que enclou el terme de Petrer entre les seues serres del Cavall i la Cilla i l’enlairat Catí on fita amb el terme de Castalla. El Pantanet, la Foia Falsa, el riuet saltador del Molí de les Reixes, un curiós amfiteatre de penya viva fet sols per la mare Natura, les fontetes de l’Almadrava al peu d’enormes espadats de roca vermellosa poblats de soliguers i falcilles… Al meu cor i a la meua pensa anava gravant-se pregonament aquell món humil i bell i silenciós que alhora era escenari de simpàtiques escenes de cacera o de tabola jovenívola de fadrins i fadrines que m’eren companys. (Festa-86).

Hem arribat, xino-xano, fins el molí de la Reixa (antic molí del Comte), avui convertit en una afamada venta de muntanya (“mesón-restaurante”, en diuen en castellà). El passeig es podria prolongar per la rambla, i el paisatge seguiria sorprenent-nos. El barranc que discorre per la Gurrama i que arriba fins al Pantanet és una altra invitació a la sorpresa per a qui observa detingudament i, per què no?, amorosament el seu entorn. Nosaltres, per ara, ho deixem estar. Potser en altra ocasió…

La rambla de Puça ha servit per a complir l’objectiu: Pròxima, nostra, degradada, si voleu, però rica en estímuls naturals i humans. L’aventura, ja ho deiem al començament, ha estat consumada.

 

Vicent Brotons

Miquel Sebastià

DISSABTE, NAIX JAUME I AL CAMP DE MIRRA 28 July 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari


 cartell-naixment.jpg

I ara digueu: ens mantindrem per sempre fidels al servei d’aquest poble

Salvador Espriu

 

Dissabte 28 de juny, amb l’arribada de la nit naixerà el nostre rei fundador En Jaume I el Conquistador —el Conqueridor— al Camp de Mirra, una petita i acollidora vila de la Vall de Biar, ben a prop de Villena, i en la mateixa porta de la comarca de l’Alcoià. Este viatge pel temps i l’espai serà possible gràcies al magnífic elenc d’actors i actrius aficionats, la majoria campers, o dels pobles del voltant, que escenificaran el drama històric “El naixement de Jaume I”, escrit per l’historiador i periodista, asidu col·laborador del diari INFORMACIÓN, Josep-David Garrido, i editat per l’Institut d’Estudis Catalans.

 

És cert que Jaume I va nàixer fa ara 800 anys, un dos de febrer —dia de la Candelera— a  Montpeller (Occitània), a l’actual estat Francés, a més de 800 kms. de la nostra comarca, però la decissió, fermesa i esperit cívic de la bona gent del Camp de Mirra farà possible el “miracle” del naixement del Comte de Barcelona i Rei d’Aragó que, en el temps, s’esdevindria el gran monarca de la Confederació Catalano-Aragonesa, tot incorporant les Balears i el Regne de València.

 

¿Què té d’especial esta celebració del VIII centenari del naixement d’un rei? Evidentment no és un exercici folklòric de monarquisme medievalista. Es tracta de reconéixer i conéixer, des de l’alegria i l’orgull col·lectius, el nostre origen com a poble. Potser els valencians i valencianes som una de les comunitats historicocultural europees que tenen millor definida la seua data de naixement —el 9 d’octubre de 1237— i la comunitat humana que està en el seu origen, catalans i aragonesos. Som un poble amb inequívocs signes identitaris: la llengua, les institucions i el marc historicocultural de l’Europa oocidental. Amb un rei líder  fundador indiscutible: Jaume I el Conqueridor.Per açò, commemorar-ne el naixement mitjançant una representació teatral dels anys anteriors i immediatament posteriors, junt a la llegendària gestació i vinguda al món del monarca, és un obligat exercici de memòria i consciència col·lectives propi de pobles cultes, desacomplexats, lliures i que assumeixen orgullosament i críticament un passat que dota de sentit el present i el futur.

 

Som valencians i valencianes —elders, villeners, petrerins, biaruts, alcoians, alacantins, campers…, que són les formes locals de dir-nos valencians, prafrasejant Joan Fuster— en la mesura que aquell xiquet de bolquers que tal dia com hui, fa huit segles, era bressolat per sa bona mare, Maria de Montpeller, superaria un seguit de vicissituds que, en pocs anys, el convertirien en un guerrer i estadista medieval, no exempt d’humaníssimes contradiccions ni d’aureola llegendària, capaç de concebre i dur a terme un projecte nacional d’expansió i colonització penínsular i mediterrani de gran solidesa institucional i col·lectiva. De Salses a Oriola i de Fraga a Maó.

 

Hi ha dos formes de mirar la història, l’estantissa i conservadora, que servix ben poc per a construir el futur, i l’agraïda i emocionalment intel·ligent, que ens permet pensar cívicament millor i més responsablement el demà. El Patronat del Tractat d’Almisrà ja fa més de 30 anys que, amb la representació del Tractat  entre Jaume I i Alfons X totes les nits del 25 d’agost, pel qual s’establia la primer frontera entre el Regne de València i Castellà el 1244, ens mostra el camí de la commemoració intel·ligent i compromesa amb la identitat i un futur col·lectiu de dignitat. Ara ho torna fer amb la representació extraordinària del drama “El naixement de Jaume I”. De nou, un poble menudet, alça la senyera de la identitat i consciència de ser valencians i valencianes, front a les manipulacions i ocultacions històriques que, sovint, ens arriben d’àmbits institucionals que en comptes de fer llum fan fum en l’ineludible exercici de construir una ciutadania culta i democràticament orgullosa de la raó de ser col·lectiva.

 

Dissabte, a poqueta nit, no podeu faltar a la cita amb la història i la consciència ciutadana que ens oferix este “cap i casal” de la nostra història i identitat com a poble —ateses les desercions dels altres— que és la Molt Digna vila Camp de Mirra: fidels subdits i subdites —hui, i per sempre, ciutadanes i ciutadans lliures— del rei Conqueridor.

 

Vicent Brotons Rico

Universitat d’Alacant