anar a nevagció

VIURE EN VALENCIÀ 24 April 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

uscat.jpg

Vicent Brotons*

Qualsevol dia. M´alce a les set del matí sentint les notícies en una de les 15 emissores que emeten la seua programació en valencià, les mateixes que també capte al dial en castellà, més dos o tres més en altres idiomes. Em dutxe, em visc i desdejune amb el meu fill. En la capsa dels cereals que ell pren llig, en valencià, les propietats alimentícies del producte. Quasi tots els productes que es comercialitzen duen etiquetatge en valencià, a més de fer-ho en altres llegües com castellà, anglés, àrab, rus, etc.
Isc de casa. Fa un dia fresquet. Passe pel quiosc i compre la premsa. Tinc per a elegir. Hi ha un munt de diaris i revistes, tants en valencià com en castella, de tota mena de temes. Alguns d´eixos periòdics estan escrits en les dues llengües de manera equilibrada. Fins i tot hi ha dos que tenen doble edició, una en valencià i l´altra en castellà. Entre al garatge a agafar el cotxe. A la porta hi ha dos senyals que diuen “Gual. Eixida de vehicles”. Els carrers i indicadors del meu poble, com els de la resta dels pobles, estan en valencià i, en alguns casos, pocs, bilingües o trilingües (anglés inclòs).
El meu fill va a una escola on s´imparteix un programa plurilingüe que té com a llengua principal el valencià, tot i que garanteix el ple domini del castellà i un domini bàsic i suficient de l´anglés. Encara que això, no cal dir-ho, és la situació general dels centres escolars valencians des de fa 10 o 12 anys. El mateix passa en les universitats: els estudiants que volen estudiar en valencià no tenen cap problema, reben la major part de les assignatures en aquesta llengua. Assignatures impartides, no cal dir-ho, per professorat altament competent en l´ús de l´idioma propi.
Al meu treball se m´acumula, com tots els dies, la faena. Anem fent: cartes, informes, documents bancaris, etc. Normalment, en valencià. Em fem alguns en bilingüe, en castellà o en anglés em funció de les demandes del clients de fora. Les reunions de treball funcionen en aquesta llengua i els rètols i indicadors de les oficines, també.
Fa uns dies que em pica la gola i tinc mal de cap, els refredats del temps. M´acoste al centre de salut. Sóc atés per una metgessa molt professional que s´adreça a mi en valencià i em recepta també en valencià. Llengua en la qual m´atenen a la farmàcia. Pràctica habitual arreu, per altra banda.
Dinar de negocis en un restaurant adequat per a l´ocasió que em presenta la carta en valencià i on m´atén el cambrer, és clar, en valencià. És la regla d´aquesta mena d´establiments.
Arribe a casa. Cansat. Llig el periòdic i pose la tele. Faig zaping: més de 20 canals. Set emeten en valencià, altres set en castellà i els quatre o cinc restants ho fan usant les dues llengües de manera equilibrada. No m´apeteix veure res. Sope i em vaig al llit.
De sobte, em desperte. Somiava que jo vivia raonablement en valencià. Que no hi havia cap problema amb l´ús i l´ensenyament de la llengua. El castellà, fins i tot l´anglés, tenien el seu espai, però nosaltres, el valencians i valencianes, usaven l´idioma en tots els contextos i amb dignitat. És clar que era un somni. El somni del 24 aniversari de la Llei d´Alacant, el somni de veure aplicada i complida la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià. El somni de veure com els polítics desde les institucions havien complit la seua obligació: aplicar i fer complir la llei, que per això es fan les lleis en un Estat de Dret. Un somni.
La realitat, però, és tot el contrari: un malson. El malson de veure com costa que els drets lingüístic bàsics del valencians i valencianes recollits en la Llei d´Ús i Ensenyament dels Valencians es respecten àmpliament. El malson de les dificultats per redreçar-nos culturalment, educativament i lingüísticament com a poble. Ens queda, però, l´esperançà -la poqueta esperança- del 25é. aniversari de la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià, la Llei d´Alacant. A l´any que ve?

*Director de la Unitat per a l´Educació Multilingüe. Universitat d´Alacant (UEM-UA).

LA INEFICÀCIA DEL PROGRAMA D’INCORPORACIÓ PROGRESSIVA (PIP) 24 April 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari


roto-18.jpg

 

Vicent Brotons Rico

Dtor. Unitat per a l’Educació Multilingüe

Universitat d’Alacant

 

Entre els professionals de l’ensenyament —Infantil, Primària i Secundària— les sigles PIP són força conegudes. Fan referència al programa “bilingüe” d’incorporació progressiva, és a dir, la incorporació del valencià com a llengua d’instrucció, o vehicular, en altres àrees o assignatures no lingüístiques (coneixement del medi, matemàtiques, educació física, ciències naturals, ciències socials…) a partir d’un determinat moment de l’escolaritat, normalment 3r. de Primària, i augmentant el percentatge de les àrees que s’introdueixen en la mesura que avança l’escolarització (1, 2, 3… àrees/assignatures).

 

Abans d’introduir-nos plenament en la matèria convé, però, aportar algun aclariment terminològic i conceptual: 1r. El PIP és el programa bilingüe de mínims que s’aplica “per defecte” als municipis de predomini lingüístic valencià (Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, LUEV) al costal del d’Ensenyament en Valencià (PEV) i del d’Immersió (PIL). 2n. Encara que popularment és conegut com ensenyament, o “línia”, en castellà, no ho és en absolut perquè contempla una àrea o més impartides en valencià. 3r. S’aplica de manera prou diversa segons el centres, fins i tot les classes i els professors, professores i mestres. I 4t. Aquest article, per raons d’espai, i atés el seu caràcter genèric, es refereix a les pràctiques més habituals pel que fa a l’aplicació escolar del PIP.

 

El PIP és un programa bilingüe dèbil, és a dir, en el context sociolingüístic valencià no produeix efectes bilingüitzadors igualitaris valencià/castellà. Normalment afavoreix inequívocament la competència en castellà i, a llarga distància, millora mínimament la competència en valencià. Com que és el programa d’aplicació més generalitzada (en el 70% de l’alumnat de l’ensenyament públic i en el 95% de l’ensenyament privat/concertat) podem dir que la major part de la ciutadania, després de quasi 25 anys de LUEV, acaba els estudis obligatoris i postobligatoris amb un evident fracàs escolar d’acord amb la pròpia llei: “…els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà” (art. 19.2).

 

L’afirmació del paràgraf anterior no és gratuïta. Tots els estudis i investigacions apunten cap a aquesta evidència, el PIP no serveix per a promoure bilingüisme equilibrat. Per tant, l’administració educativa valenciana continua sense fer bé els “deures”, com s’acostuma a dir últimament, educativolingüístics. Hi ha, però, un seguit d’accions que permetrien aprofitar els aspectes positius de les millors experiències de PIP: a) promovent estudis comparatius per centres, localitats i comarques sobre competència lingüística i programes bilingües i extraure’n les conseqüències; b) fer que les línies PIP dels col·legis amb PEV o PIL es transformen en aquests dos programes; c) avançar la introducció d’àrees en valencià a 1r. de Primària; d) evitar que el PIP esdevinga el programa per als immigrants i tinga un cert caràcter excloent; e) millorar significativament la metodologia del PIP augmentant el nombre d’àrees i aplicant tècniques pròpies de la immersió i del tractament integrat de llengües i continguts (TILC).

 

No hi ha altre camí: o el PIP tendeix a transformar-se o semblar-se cada vegada més al programes bilingües forts (PEV, PIL, o la seua variant de PEBE, és a dir Bilingüe Enriquit) o acabarà sent, en el millor dels casos, un frustrant i voluntariós “programa bilingüe” i en el pitjor, una “caricatura de bilingüisme” marginal i perillosament marginadora. El PIP —llevat d’honroses excepcions basades en una bona metodologia, un bon context socilingüístic i escolar i bons professionals— al sistema educatiu valencià no és més que una “ànima en pena”. La cosa trista és que aquesta “ànima” indueix “fantasmagòricament” al fracàs escolar a més del 70% dels nostres escolars. Paga la pena revisar-ne el sentit educatiu, del frustrat i frustrant Programa d’Incorporació Progressiva, no?

¡MANDE FIRMES! 18 April 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari
AL PEU DEL CANÓchacon.jpgchacon2.jpg

“¡Mande firmes!”

Isabel Olesti

No calien gaires comentaris davant la imatge que tenia al davant: el catorze d’abril, commemoració de la II República, una dona embarassadíssima – i catalana- feia quadrar tot un exèrcit, i ja no dic espanyol perquè tots els exèrcits em sonen igual de malament (amb perdó). El que veia en l’enunciat del Telenotícies era tan potent que no vaig poder resistir d’esperar que m’expliquessin la notícia sencera i se’m van recremar les patates que tenia al foc. Carme Chacón passant revista, sola amb la seva imponent i preciosa panxa de vuit mesos… Què els devia passar pel cap a tots aquells homes amb cara de pòquer? “¡Capitán, mande firmes!”. I tots quadrats davant la imatge màxima de la feminitat (i perdoneu el tòpic): una dona a punt de portar al món una nova vida. La imatge més allunyada del que és un exèrcit. I no em digueu que ara els exèrcits es dediquen a causes humanitàries, etc.

Alguna cosa havia de ser diferent del tarannà dels altres ministres de Defensa: ella, per començar, havia convidat els familiars dels soldats difunts en les últimes missions, ni els familiars s’ho creien, de tan poc cas que els ha fet el ministeri fins ara. I quan va iniciar el seu discurs hi va tenir un record. També diu que fomentarà que les dones s’allistin a l’exèrcit, que tant pot ser bo com dolent, però marca la diferència. Jo no sé si a la pràctica veurem canvis substancials en la manera de conduir aquest ministeri, però per la meva banda estic encantada que l’exèrcit es quadri davant d’una dona embarassada i espero que no l’expulsin en els quatre mesos que tindrà de baixa, com acostuma a passar.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 22. Dijous, 17 d’abril del 2008

 

UNA PASSEJADA LITERÀRIA PER PLANISSES DE LA MÀ D’ENRIC VALOR 14 April 2008

Publicat per vicent a: General , 3comentaris

Fragments descriptius de “Contalles de la boira” (Enric Valor, 1953) publicada en Narracions perennes (Tàndem Edic., València, 2000)

Selecció: Vicent Brotons

 

«S’hi estava bé. La civilització semblava lluny,

molt més del que n’era en realitat.»

L’ASCENS

«…vam eixir cap allí des del poble, pel camí de la Creu Vermella.»

«Al davant nostre, cap al sud, la serra de Castalla alçava una llarga sèrie de pics elevats i majestuosos,..»

«El camí fins allí travessa una terra bastant plana reblida d’oliverars, ondulada lleument per les llomes que davallen dels vessant de la serralada, i tallada per rieres seques cobertes de pedregós ramblís, on creix algun pi bledà i alguna aïllada mata de baladre.»

«Assolirem per fi el peu de la serra i começàrem a pujar-la per llomes esplanades cada volta de major altitud i rostària. Els Tros de Xarrell, es diu allò. El camí es ficava en la garriga, i el pinar, a mesura que ens hi endinsàvem, s’anava espesseint i fent-se més bledà.»

barrancfusta.jpg

«…davant nostre s’obria un barranc fosc i boscós, el de la Fusta, que baixa de la part alta de la serra, obert de cara al nord. Vam començar pacientment a remuntar-lo per l’aiguavessant de la dreta, per un camí d’accentuada rostària i, a la nostra esquerra, el fons del barranc s’anava fent més pregon i s’amagava entre l’espessa xara i els cóps atapeïts i lluents dels esvelts pins.»

L’ARRIBADA

«Per damunt les serres de l’altra banda de la foia, si ens hi giràvem, ja es veien pics que romanien amagats a les terres de baix: el poètic i remot Montcabrer, de la Mariola, les aspres crestes de la Serrella i el grandiós nuc orogràfic de l’Aitana; és a dir, un món immens, caòtic, trencat i laberíntic, que estenia als nostres ulls esbalaïts la seua espectacularitat .»

«Una petita foia quasi plana, oberta al nord i al sud-est, s’estenia des d’allí com un parell de quilòmetres. Al seu principi hi havia el mas, a cent metres de nosaltres; el camí ja era planer fins a la casa. De ponent a migjorn, és a dir, a la dreta nostra, dominant encara aquell altiplà, corria una cadena de tossals arredonits, amb algun crestall, tots tapas de bosc que constituïen el capdamunt de la serra. Davant per davant, el pic gegantí del Maigmó, lluny però lligat als dits tossals en arc,…»

maigmo.JPG

«En el pla de roca viva on s’alçava la casa, a rodals clapat de terra o de blana molsa, s’obrien moltes cadolles a vessar d’aigua de pluja, les quals relluïen com a bassals d’argent viu al reflectir el tel ple de claror.»

cadolles.jpg

«La casa era gran, ; la porta donava a l’altra banda, és a dir, a migjorn. Per la part nostra, sols vèiem unes finestres tancades.»

casaplanisses.jpg

«…aquell ample abancalat cobert de despullades i ben conreades vinyes i de fèrtils guarets[ ja mig preparats per a la sembra; per totes bandes boscos de carrasques i pins i, més avant, barrancs ombrívols, espadats i al forn. Per fora de l’edifici, forn i aljub feient uns ixents de teulada baixa que són cosa molt característica.»

casaplanisses2.jpg

ELS VOLTANTS

«…allà a llevant, devers l’Ombria Espessa. Era clar que caminava cap a les Penyes del Salt»

«…aquell esperó esglaiador que fa la serra i que acaba en un crestall voltat d’una timbera esgarrifosa. Davall les Penyes del Salt, una barrancada fosca de pineda espessíssima i verda, ombrienca i plena de misteri, s’estén en pendent pronunciat cap avall.»

salt.jpg

«…allà baix, dins l’abisme, per la senderola quasi impracticable que puja del poble de Tibi,…»

«… cap a l’Eixau, dues hores més avant de Planisses, ja en les carades de la serra que miren a migjorn, prop del terme d’Agost.»

«…en un mas del que s’anomena el Clot de Catí, foieta un poc més pregona que el pla de Planisses i que s’escau cap a migjorn, passats els tossals que formen la carena de la serra.»

PLANISSES segons Josep Valor i Gadea-I

EL POU DE CARDENAL


“A Planisses n’hi ha dos [pous de neu]: el del Carrascalet i el de Cardenal.”
“Aquesta mena de pous constitueixen un signe, un testimoni d’una activitat de segles, quasi desconeguda. [...] El descobriment del gel per a les “neveres”, la tècnica, com tantes altres voltes, va pegar el colp de gràcia a aquest tipus d’activitat econòmica i el pous van quedar buits, oblidats, gegantins, mostrant amb descaradura els interiors del mont.”

“Aquest [pou de Cardenal] és conegut de tothom que ha visitat Planisses, ja que avui ha quedat a l’entrada del mas. Qui puja pel camí de Règil, de sobte es troba en una construcció colossal, el pou, i unes ruïnes, les de la caseta de Cardenal. Abocar-s’hi fa por, et dóna vertigen i es pensa: quina tomba per als qui deleren els tossals i la naturalesa salvatge…!

(Josep Valor i Gadea a El mas de Planisses, Edit. 7 i Mig, Benicull del Xúquer, 2000)

pou-cardenal.jpg

PLANISSES AL CICLE DE CASSANA

 

PLANISSES O L’ALMUSSAI

“Coronàrem la pujada; ja erem en el graó serrà on s’obria la valleta de l’lAlmussai. Al fons, un seguit de tossals alts i boscossos tancava l’horitzó de migjorn a ponent. El terreny planejava i es suavejava en terra dolça i herbosa, clapejada d’ací d’allà de ginebres terrers i eriçons i oloroses sevines xaparres. A cent passes teníem la Casa Gran, la vella, vincle de la petita contrada; un poc més avant, Mascabrer, humil, amb els seus corrals a una vora –el cobert i el descobert-; tots dos masos bastits, potser tres-cents anys arrere, damunt el planell de roca, mallador ample amb rodals fèrtils i verdinosos”.

(Enric Valor a Temps de batuda, segona novel·la del “Cicle de Cassana” que transcorre en la seua major part a l’Almussai, és a dir, a Planisses, durant l’estiu de 1936. La novel·la fou escrita el 1982)

planisses3.jpg

PLANISSES segons Josep Valor i Gadea-II

 

EL POU DEL CARRASCALET

“A Planisses n’hi ha dos [pous de neu]: el del Carrascalet i el de Cardenal.”

“La darrera volta que es va omplir totalment el pou [del Carrascalet], en temps de Modest Rico Amorós, el marit de la propietària, Empar Valor Amorós, degué ser el 1890. [...] Sembla ser que els jornalers s’amotinaren, potser per la curtedat del tant per cabàs que rebien, o a la vista de la talequeta de monedes que pujava l’amo [...] hi hagué un aldarull, es van traure les escopetes i Modest i alguns del seus es van haver d’amagar dins la casa, que encara resta enderrocada al costat del pou, [...] Allí passaren potser vint-i-quatre hores mentre la gravetat, la tensió, disminuïa i finalment s’arribava a un acord i el treball es va poder continuar.”

(Josep Valor i Gadea a El mas de Planisses, Edit. 7 i Mig, Benicull del Xúquer, 2000)

PLANISSES segons Josep Valor i Gadea-I

 

LA COVA DE MOSSÉN FRANCESC

“…prompte s’arriba a un dels més grans bancals de la masada, el de la Cova, un planell d’un parell de centenars de metres d’ample pel centre i altres tants, o poc més, de llargària, a la dreta de la qual s’alça l’Altet de la Perdigonada dins del qual es troba la cova”.

“Sabem per casualitat que un Amorós dels que muntaven a Planisses a caçar amb furó va titular la cova que avui es diu de Mossén (abreviatura de monsenyor, dignitat que li pertanyia). Per un badall de les penyes del Carrascalet, que miren ja vers a Elda (sic), es va endinsar la fura i no hi va haver manera manera que isqués. Finalment, es va barrinar amb pólvora i en rebentar l’entrada va aparéixer una balma ampla i espaiosa, un immens cau natural de centenars de conills on sembla que el mamífer carnisser trobava aliments inesgotables. Pel que fa a la data, sols sabem que que era l’època de la pólvora, i per tant, igual poden haver passat cinc segles que dos”.

(Josep Valor i Gadea a El mas de Planisses, Edit. 7 i Mig, Benicull del Xúquer, 2000)


eriçons: petits arbusts molt espinosos que formen coixins. Per això també se’ls li diu coixinets de monja.
panell:
taulell i, en sentit figurat, gran superfície plana.
mallador:
espai per a batre el gra o era.
talequeta:
bosseta de roba basta per a portar-hi diners o altres objectes menuts.
furó:
mamífer carnívor de cos llarg i de pel groguenc que s’empra per a la caça dels conills.
balma:
cavitat no molt fonda en una roca on penetra la claror. rieres: cursos d’aigua intermitents d’extensió comarcal i de cabal molt dèbil. Rambles, barrancancs.
ramblís:
sediment de riu format, generalment, per arena, grava i pedres redone
bledà:
ufanós, que es glorieja d’una cosa, que s’hi fa veure.
rostària:
pendent d’un terreny.
garriga:
comunitat de plantes de fulla endurida en què predomina el garric o coscoll.
aiguavessant:
vessant, costat d’una muntanya.
llegua:
antiga mesura que varia entre 5 i 6 Km.
clapat:
formant una petita extensió (clap) que es distingeix de la superfície que l’envolta.
cadolles:
clots naturals en una penya on es formen petits bassals.
estatges:
habitacions.
guarets:
terreny de cultiu que reposa generalmet un any per a adquirir de nou fertilitat.
espadats:
desnivells muntanyencs tallats verticals o estremament rosts.
rams:
porcions d’escala compresos entre dos replans consecutius.
pastador:
lloc on es pasta el pa a la casa i, per extensió i assimilació, rebost a moltes comarques valencianes.
esperó:
contrafort, sobreïxent muntanyenc.
timbera:
timba, precipici.

Pantallas 14 April 2008

Publicat per vicent a: General , 1 comentari fins ara

gary.jpglibros.jpg

MANUEL VICENT 13/04/2008 (El País)
No recuerdo haber visto nunca en una película norteamericana el interior de una casa donde apareciera una biblioteca familiar. Tampoco a ningún héroe del cine clásico, Gary Cooper, John Wayne, Henry Fonda, leyendo un libro en la mecedora del porche después de realizar cualquier hazaña. Por los descampados del lejano oeste puede que a veces cruzara un tipo con un levitón polvoriento vendiendo biblias. Queda la estampa cinematográfica de algún reverendo abriendo el libro de los salmos al borde de una fosa descarnada en el momento de mandar a los verdes valles del Edén a cualquier fiambre, pero luego, nada. Los deudos devoraban la tarta de frambuesa que había preparado Maureen O’Hara para después del funeral. Nadie será capaz de imaginar una secuencia con Robert de Niro, Jack Nicholson o Brad Pitt enfrascados en la lectura de una novela. Ni siquiera Woody Allen se ha permitido el lujo de decorar el despacho de su psicoanalista con una estantería cargada de volúmenes manoseados. Los libros en el cine no existen. Esos best sellers con títulos dorados en relieve, que las amas de casa meten en la cesta de la compra junto a las zanahorias, nunca se quedan en casa después de ser leídos. Cuando las cámaras llegan, el trapero ya se los ha llevado. Se ha dicho hasta la saciedad que las pantallas han derrotado a los libros. Media humanidad se pasa el día sentada devorando imágenes. En el avión, en el tren, en el bar, en el hospital donde te acaban de rajar, en el sofá en el que caes rendido al final del día siempre hallarás enfrente una pantalla vertiendo en tu cerebro infinidad de monigotes. Las fotos de los periódicos cada día más grandes, los cuerpos gloriosos de belleza visual que pueblan las revistas satinadas, también se han puesto de parte de las pantallas en la guerra contra la letra impresa. Pero de los libros se salvan siempre las imágenes. Se trata de saber qué tiene más fuerza todavía, si la imagen literaria que conservamos en la memoria después de la lectura o la visión de toda esa fantasmagoría de luces y sombras. Qué deja un oro más profundo en el alma, la goleta Hispaniola navegando rumbo a la Isla del Tesoro a través de las páginas del libro o Gary Cooper soplando la boca del revólver en la pantalla.

Vostè té la paraula, senyor Rouco 14 April 2008

Publicat per vicent a: General , 1 comentari fins ara

rouco.jpg

Jaume Reixach

Senyor Rouco: no sé si l’han informat que en el seu propi feu està funcionant un centre d’acollida on les persones que desitgen apostatar reben l’ajuda que necessiten. En principi, la iniciativa sembla prou correcta. Prestar ajuda a qui la necessita és -per definició- un acte cristià. La paràbola del bon samarità descarta qualsevol objecció en aquest sentit. Ara bé: el problema és saber si ajudar algú a deixar de ser cristià de manera explícita continua sent, malgrat tot, un acte cristià. La qüestió és tan delicada que l’autoritat competent hauria de dir alguna cosa. En el supòsit que la resposta sigui sí, és a dir, que aquesta ajuda concreta no constitueix cap excepció i cal considerar-la cristiana per se, com qualsevol altra ajuda ben intencionada, voldria dir que el que no és cristià és posar dificultats a les persones que desitgen renunciar a la fe cristiana, per dolorós que això sigui. I, tanmateix, aquesta és la política que aplica l’Església en aquests casos. Ara bé: si la resposta és no (no es pot considerar cristiana l’ajuda prestada a qui vol deixar de ser cristià), la cosa encara és més complicada. Perquè aquest segon supòsit, a diferència del primer, no planteja únicament una paradoxa, sinó que implica una antinòmia. No es pot obligar ningú a ser cristià. Ni és propi de l’esperit cristià complicar la vida del pròxim. L’Església té el deure de ser provident. I quan administra el baptisme a un infant, ja hauria de tenir previst que, el dia de demà, aquest infant, convertit en adult, pugui renunciar lliurement al compromís que els seus pares van adquirir en nom d’ell però sense ell. Altrament és despotisme il·lustrat, del tot incompatible amb la llibertat dels fills de Déu, que l’Església proclama. Vostè té la paraula, senyor Rouco.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 33. Diumenge, 13 d’abril del 2008

APOSTATAR 14 April 2008

Publicat per vicent a: General , 1 comentari fins ara

 175-7325-a-apostasiaforgues.jpg

Informació sobre l’apostasia

L’Església Catòlica i altres confessions cristianes s’aprofiten de la tradició secular de celebrar els naixements per a incrementar de forma il·legítima la seua implantació social. L’absència d’alternatives laiques per a celebrar aquest tipus d’esdeveniments afavoreix la perpetuació dels ritus religiosos. Per a l’Església Catòlica, l’acte formal del bateig no és una simple celebració, és un “sagrament” que implica l’ingrés de la persona acabada de nàixer en la dita comunitat religiosa, la qual cosa provoca que molts ciutadans i ciutadanes ens trobem formant part d’una confessió que mai hem triat i que no es correspon amb les nostres idees.

Què és l’apostasia?

L’apostasia és el procediment pel qual s’abandona la pertinença a l’Església Catòlica després d’haver entrat a formar part d’ella mitjançant el baptisme.

La declaració d’apostasia és l’únic mitjà que l’Església Catòlica, en principi, reconeix perquè una persona batejada deixe de pertànyer a ella de forma voluntària, ja que l’apartar-se de la pràctica religiosa en absència d’una manifestació formal d’abandó de l’Església no comporta per a l’Església cap situació especial.

No obstant, ve sent una pràctica habitual per part de l’Església Catòlica negar-se o posar traves a l’acceptació de les declaracions d’apostasia. Convé llavors recórrer a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades perquè aquesta obligue a l’Església Catòlica a acceptar l’apostasia (les últimes resolucions de l’Agència així ho fan).

Com apostatar?

Per a apostatar, primer cal omplir el model de carta de “Declaració d’apostasia” i entregar-lo en la seu del Bisbat que tingues més pròxima.

El model de carta d’apostasia que s’ofereix ací ha sigut dissenyat tenint en compte els aspectes jurídics bàsics que impliquen el procés d’apostatar i comprenen la defensa dels drets fonamentals de qui pretén aconseguir tal fi. Que servisca o no als efectes previstos dependrà, fonamentalment, de cada persona, de la seua voluntat i ganes de defensar els propis criteris i drets davant una Església que posa tots els obstacles possibles a qui sol·licita ser esborrat dels seus registres.

Una vegada que, o bé haja passat un mes des de l’entrega de la carta de declaració d’apostasia sense rebre resposta per part del Bisbat, o bé es reba una carta del Bisbat mitjançant la qual es negue o s’obstaculitze (per exemple, mitjançant el requeriment de la partida de baptisme) l’exercici de l’apostasia, llavors caldrà omplir el model de carta de “Denuncia ante la Agencia Española de Protección de Datos” i enviar-lo mitjançant correu certificat a l’adreça de l’Agència.

Serà llavors l’Agència Espanyola de Protecció de Dades la que inicie un procediment de tutela de drets i finalment obligue a l’Església Catòlica a acceptar la declaració d’apostasia, mitjançant la pertinent anotació en el llibre de baptisme i la corresponent certificació de la mateixa.

Passos a seguir per a apostatar

1.      Ompli el model de carta de “Declaración de apostasía”. (Hi ha un model específic amb les dades de l’Arquebisbat de València). <!–

  • Para anotar les dades de la parròquia en la qual es va celebrar el baptisme (si la coneixes), hi ha un llistat amb les dades de totes les parròquies de la Diòcesi de València en:
    http://www.archivalencia.org/archidiocesis/parroquias.htm

    http://www.archivalencia.org/guiadio/vicaria1.htm

    http://www.archivalencia.org/guiadio/vicaria2.htm

    http://www.archivalencia.org/guiadio/vicaria3.htm

    http://www.archivalencia.org/guiadio/vicaria4.htm

    http://www.archivalencia.org/guiadio/vicaria5.htm

    –>

    2.      Una vegada omplides totes les dades de la carta de declaració d’apostasia, fes una fotocòpia de la mateixa perquè et posen el segell d’entrada a l’Arquebisbat i tindre així un justificant que s’ha entregat.

    3.      Adjunta també una fotocòpia del DNI.

    4.      Entrega la carta de declaració d’apostasia i la fotocòpia del DNI en mà en el registre d’entrada de l’Arquebisbat i sol·licita que segellen com rebuda (amb segell oficial i ressenyant la data de recepció) la fotocòpia de la carta. En cas de negar-se, pot fer-se arribar la carta fins a l’Arquebisbat mitjançant dos sistemes excel·lents que certifiquen el justificant de recepció del contingut exacte i total de l’escrit.

    o        Mitjançant un burofax, que té un preu molt raonable (si no es coneix el sistema, pot obtindre’s informació en qualsevol oficina de Correus).

    o        Mitjançant un requeriment notarial (que pot fer-se davant qualsevol Notaria, però és un procés un poc més car i exigeix dedicar-li més temps).

    5.      Si, o bé passa un mes i no reps cap resposta, o bé reps una carta on es desestima la teua declaració d’apostasia, llavors ompli el model de carta de “Denuncia ante la Agencia Española de Protección de Datos”. (Hi ha un model específic amb les dades de l’Arquebisbat de València).

    6.      Una vegada omplides totes les dades de la carta de denúncia, fes una fotocòpia de la mateixa perquè et posen un segell amb la data en Correus i tindre així un justificant que s’ha entregat.

    7.      Adjunta una fotocòpia del DNI.

    8.      Adjunta també, si procedeix, una fotocòpia de la carta on es desestima la teua declaració d’apostasia.

    9.      Envia la carta de denúncia i la fotocòpia del DNI per correu certificat a l’adreça següent:

    Dirección de la Agencia Española de Protección de Datos
    C/ Jorge Juan, 6
    28001 Madrid

    i sol·licita que en Correus segellen amb la data la fotocòpia de la carta.

    Més informació:
    www.apostasia.es

     

     

    LA IGLESIA NO ES DEL PP, ES DE LOS CRISTIANOS 14 April 2008

    Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

    igles.jpg

    Hermanos en la fe, miembros del autodenominado “Grupo de Católicos de la Parroquia de San Bartolomé (a título personal)”; católicos ministros, Don Antonio, Don Marcelino:

     Os escribimos abiertamente desde el dolor más hondo al comprobar como vuestro comportamiento es extremadamente sectario y claramente politizado a favor de una opción concreta, el Partido Popular.

    Muchos de nuestros amigos y conocidos creyentes, no creyentes, de vida religiosa poco activa o, sencillamente agnósticos, nos lo han dicho siempre: desengañaros, la Iglesia Católica está al servicio de los poderosos, de los que ostentan la riqueza, de los moralistas inquisidores y de la derecha más autoritaria.

     —No, no, la Iglesia es de todos los que se acercan a ella con humildad y fe— respondemos nosotros.

     Pues no, el fin de semana electoral del 9 de marzo pudimos comprobar como nuestra parroquia aireaba agresivamente un documento tristamente politizado que pedía sin vergüenza alguna el voto para el PP y daba la razón a esos amigos y amigas que consideran a la Iglesia un instrumento al servicio de la derecha política más reaccionaria e hipoócrita.

    Con la excusa de que “muchos católicos miramos para otra parte”, habeis puesto vuestra palabra católica al servicio de una opción política muy concreta y el resto de los ciudadanos y ciudadanas de este país —más de 15 millones que han votado otras opciones y muchísimos más que no han votado ninguna  —han quedado señalados por vuestro dedo inquisitorial como pecadores. Habeis hecho prevalecer una teología integrista, apocalíptica y del amenazante castigo divino por encima del cristianismo de la compasión, el amor y el testimonio evangélico.

     ¿Qué español o española se acercará a una Iglesia Católica que exige para ser un buen cristiano votar al Partido Popular? Creemos, sinceramente, que ni buena parte de los 10 millones de votantes del PP.

    Con vuestro resentido e irresponsable escrito nos habeis hecho mucho daño. A nosotras y a miles de cristianos como nosotros. Primero, porque muchos de los temas en los que emitis “doctrina sagrada” son perfectamente opinables y discutible entre los católicos (la Memoria Histórica, la Ley de Enseñanza, el diálogo para conseguir la paz definitiva en el País Vasco, las relaciones Iglesia-Estado…). Segundo, porque otros temas (el aborto, los matrimonios del mismo sexo, el derecho a morir sin sufrimiento…), aunque la Iglesia los crítique, debe tener claro que la sociedad civil se dota de sus propias leyes democráticamente y solo los católicos estan obligados a no ejercer esos derechos si siguen la doctrina, no el resto de los ciudadanos. A Dios lo que es de Dios y al César lo que és del César.

     Os habeis comportado como fundamentalistas excluyentes. Habeis hecho política desde la manipulación vergonzosa. Hacedla en el PP los que teneis esa vocación, como hacen otros católicos en otros partidos con absoluta legitimidad.

     Desde nuestra firme convicción cristiana, profundamente tristes y dolidos, os pedimos, os exigimos, humilde y dignamente que pidais disculpas a los ciudadanos de este pueblo y, muy especiamente, a los creyentes que se han visto excluidos de “vuestra” sectaria iglesia. ¿Qué clase de católicos sois “Grupo de Católicos de la Parroquia de San Bartolomé (a título personal)”? ¿Qué clase de sacerdotes?

     

    Grupo de cristianos de la parroquia de San Bartolomé de Petrer

    (En el Petrer Mensual – Abril)

    RENDICIÓ, IDENTITAT I CULTURA 8 April 2008

    Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

     

    jaume.jpg

    […] La festa per excel·lència comença a fer-se lloc entre nosaltres. Arriben, de nou, els Moros i Cristians –sant Bonifaci que fóra!- en forma del nostre peculiar “Mig any” : Festa dels Capitans i Rendició. Jo sóc un entusiasta de la Rendició, no ho oculte. En un país tan inclinat a apuntar-se a la primera proposta forastera per allunyada que estiga de nosaltres i les nostres tradicions –digueu-li Halloween, “faralaes y sevillanas” o “ruta del Cid Campeador”- bé està que aquí hàgem sabut llegir la pròpia història i transformar-la en una representació al peu del castell entorn a la figura del rei Jaume I el Conqueridor i la seua estada Petrer (Gràcies, Paco Máñez. Gràcies, Arenal). Seria desitjable, però, que en un futur, en la vespra, es representara la primera part de “La Rendició”, com ja es va fer fa alguns anys.

     

    Commemorem així la presència del monarca fundador del Regne de València a les nostres terres fa 740 anys, tal i com ho relata ell mateix a la Crònica: “E enviam sempre un missatge a Petrer […] e faem pujar als hòmens d’En Jofré nostre penó al castell, e lliuram-los lo castell.” Feren pujar la bandera, la mateixa que explica en conquistar València: “E, quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall […] e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercé que Déu nos havia feita.” El símbol dels quatre pals rojos sobre camp d’or que ens unix a les terres germanes d’Aragó, Balears i Catalunya. La Rendició, la història, nosaltres els petrerins. Tot açò el tercer diumenge de novembre a migjorn.

     

     

     

    Vicent Brotons

     

     

     

     

     

    ¿Y CÓMO NO SUFRIR SI ERES POETA? 8 April 2008

    Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

     amat1.jpgmolla.jpg

    De l’1 al 15 de març, la poesia, que sempre està amb nosaltres, ho estarà molt més. La II Quinzena Literària Paco Mollà, assentada en un estremidor vers d’Enrique Amat –¿Y cómo no sufrir si eres poeta?- agermana en la commemoració dues pregones veus de la lírica petrerina: Amat i Mollá / Mollá i Amat.

     

    Deu any fa que se’ns va anar Enrique Amat, deu anys que va nàixer “a la vida más sutil”, com expressa Mollá la mort. Una decada compartida amb el seu benvolgut Paco: “Estás de mi memoria prisionero”, diu  Amat a Paco. La trista mort ens els ha unit en la feliç memòria col·lectiva. Ans, però, la intensa vida entre nosaltres els va fundir en els versos, la passió literària, el valors humans i l’amistat.

     

    Ara, en aquesta vitalista quinzena de les Lletres –no oblidem que commemorem el 105é. aniversari del naixement de Paco Mollá– la paraula poètica d’aquests dos hòmens bons, dit en el sentit machadià de l’expressió, proclama de bell nou que, per damunt de les legítimes diferències humanes, l’afecte i el vers uneixen fraternalment persones i pobles.

     

    Els vostres versos, estimats i recordats Enrique i Paco, han fet més per la concòrdia dels hòmens i les dones d’aquesta eixuta terra que desenes de lleis i centenars de discursos. Visca la poesia! Visquen els poetes, els nostres poetes!

     

    Vicent Brotons Rico

    Patró de la Fundació Paco Mollà

    Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Petrer