anar a nevagció

ENRIC VALOR, EL MESTRE. ENRIC VALOR PER ALS MESTRES 31 March 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

valor.jpg

           

Vicent Brotons Rico

Universitat d’Alacant

 

            Des que el curs escolar 94-95 vaig participar amb molts altres mestres de l’Alcoià i el Comtat en el Seminari de treball “Enric Valor”, coordinat per Susanna Francés i Vicent Luna, tots dos assessors del CEP d’Alcoi, en l’elaboració d’una unitat didàctica al voltant de la figura del genial castallut: Enric Valor o l’amor per la llengua, publicada per la Diputació d’Alacant el 1996,  m’he interessat vivament per la faceta de “mestre de llengua” de l’escriptor.

            Si férem un ràpid recorregut per la seua biografia a partir de l’entrevista que li feu l’escriptora i editora Rosa Serrano –Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor (1995)- trobaríem en sa vida múltiples episodis que el menen indefectiblement a estudiar, investigar i divulgar com a mestre l’idioma. Vegem-ne algunes mostres:

 

1.                              “Nosaltres [...] anàvem a jugar a peu guerra i a pilota a la placeta de l’Església. [...] …el vocabulari del joc de la pilota a la meu comarca. Era una meravella. Una meravella!”  (SERRANO, 28).

 

2.                              “…quan teníem el meu germà i jo set o vuit anys [el nostre pare] va simultanejar l’ensenyament en castellà que ens donaven a l’escola, amb el del català de [la revista L’Esquella de la Torratxa]. De manera que jo vaig aprendre  la lectura  d’un català castís i anterior pràcticament a la gramàtica de Pompeu Fabra, editada a Barcelona el 1918 i totalment desconeguda al País Valencià.” (SERRANO, 34).

 

3.                              “…jo crec que la carrera de comerç em va venir molt bé perquè vaig estudiar moltíssima gramàtica castellana, anglesa i francesa.” (SERRANO, 32).

 esquella.jpg

            Tres reflexions fetes a primeries dels 90. L’octogenari Valor hi reconeix en les tres la importància del català i l’estudi de la llengua en el primers moments de la seua formació: un idioma ple de vitalitat que es manifestava en els jocs d’infantesa –la pilota- i que aprén a llegir d’infant amb els “papers” del pare; i també una preocupació i interés per l’estudi de la gramàtica de tres llengües modernes: castellà, anglés i francés en uns estudis gens marcats per les preocupacions lingüístiques, precisament.

 

“EL VOCABULARI DEL JOC DE LA PILOTA ERA UNA MERAVELLA!”

 

El seu interés pel lèxic el conduirà inexorablement a convertir-se en un investigador viu i constant d’aquest aspecte de l’idioma:

                                               El 1988 publicà el seu primer inventari lexicogràfic, és a dir, el seu primer diccionari, el Vocabulari fonamental. Un any després tornarà a publicar un altre, el Vocabulari escolar. Dir que Enric Valor publicà els seus dos vocabularis quan ja comptava amb més de 75 anys no significa afirmar de cap de les maneres que anteriorment no hagués tingut preocupacions lexicogràfiques. A Millorem el llenguatge ja trobem explícitament aquests interessos per l’estudi  del vocabulari i els modismes. Un centenar de temes, és a dir, més de la meitat, estan dedicats exclusivament a l’estudi lexicogràfic, amb una precisió i coneixement de lèxic català del País Valencià, en contrast amb els altres parlars del domini lingüístic, admirables.

                                               I encara ens podríem remuntar més arrere en el temps: el 1948 Enric Valor i el seu mestre Josep Giner feren el Vocabulari Castallut. Aquest vocabulari –recuperat pel professor Emili Casanova i publicat amb un estudi previ el 1996 a les actes del Simposi Enric Valor celebrat a Castalla- fou mecanografiat pel propi Giner i lliurat a Joan Coromines, qui l’utilitzà a bastament en el seu monumental Diccionari etimològic i complementari de la Llengua Catalana. A tot açò caldria afegir també el treball indirecte que com a lexicògraf es reflecteix en la seu obra narrativa. L’autor de les Rondalles Valencianes no només va recollir, o evocar, temes, arguments, personatges o paisatges per a la seua obra de creació, sinó també llengua, paraules, modismes, maneres de dir, frases fetes, refranys, etc. Aquesta aportació lexicogràfic indirecta ha estat estudiada en profunditat per investigadors com el propi Casanova, Jordi Colomina, Maria Conca, Gemma Lluch, Joaquim Rafel, Cristina Garcia, Isabel Garcia, Joan Perarire, Heike van Lawick, Joan Borja, etc.

                                               Podem afirmar, per tant, que el Valor lexicògraf va trigar quaranta any a publicar de manera normal, diguem-ho així, el seu primer diccionari. Ho feu quan ja es trobava relativament saturat el mercat d’aquesta mena d’obres. I, malgrat tot, els dos vocabularis valorians han estat i continuen sent encara una important aportació al cabal lèxic del català perquè estan fets amb el rigor fabrista i el profund coneixement del valencià popular i clàssic que sempre caracteritzà el treball d’Enric Valor.

                                               I no content amb això, encara en llegà un magnífic, didàctic i pràctic manual elaborat en col·laboració amb Rosa Serrano: Expressions peculiar de la llengua: locucions i frases fetes, publicat el 1993 en forma de quadern teoricopràctic dins la col·lecció “Pràctiques de llengua”. Amb més de vuitanta anys el Mestre continuava impartint belles lliçons de català genuí.

              Valor usa en la seua obra literària, com propugna en la seua producció normativa, un lèxic contrastadament català. Això no vol dir, però, un lèxic localitzable exclusivament al diccionaris prescriptius de cada moment. El seu bagatge de lèxic natural, unit al que va anar apropiant-se gràcies a la seua insaciable curiositat per tot el català del País Valencià, l’incorpora sense cap pudor al seu model sempre que els arguments científics avalaren l’operació. Per això el estudiosos han dit d’ell:

 

“No agrairem prou mai al mestre Enric Valor el seu esforç titànic per arreplegar pacientment el nostre tresor lèxic i fraseològic, i oferir-nos-el contextualitzat en una obra amena, treballada i d’una gran bellesa.” (COLOMINA, 1999; 177)

             

              No voldria estar-me de citar, per últim, el professor Emili Casanova, qui ha estudiat i editat la “primera obra lexicogràfica” de Valor –el Vocabulari Castallut, ja citat- publicada l’any 96, quasi 50 anys després d’haver estat elaborada. Es refereix així a aquesta aportació valoriana al nostre patrimoni lèxic:

 

“-L’edició del Vocabulari Castallut ens permetrà a tot conéixer des d’ara una de les primeres obres de Valor, una obra basada en el seu poble, Castalla, en la variant castalluda des d’on ha bastit el seu idioma; obra de temàtica lèxica, camp, juntament al el literari, on Enric Valor més gran i bona aportació ha fet a la lexicografia i a la literatura catalana.” (CASANOVA, 155).

 

“VAIG APRENDRE  LA LECTURA  D’UN CATALÀ CASTÍS I ANTERIOR PRÀCTICAMENT A LA GRAMÀTICA DE POMPEU FABRA”

 

              L’aprenentatge autodidacta i intuïtiu de la llengua serà altra constant en la formació idiomàtica de Valor. Això, però, no vol dir que ell no aprofités les diverses ocasions que li oferira l’entorn per aprofundir i consolidar al màxim els seus coneixements primers i, permeteu-me l’expressió, “naturals”. El seu parlar meridional ben prompte es veié matisat i contrastat per un model escrit procedent del Principat. Un model prefabrià, barceloní, però prou sòlid per a aportar-li al “nen” Valor –només comptava amb set o vuit anys- una percepció de normalitat idiomàtica gairebé inèdita entre els catalanoparlants del seu temps: la llengua pròpia també s’escrivia i no d’acord amb una mala aplicació de la normativa castellana sinó amb solucions internes pròpies. Vegem una mostra de com fou aquell primer català escrit que va aprendre aquell infant en la Castalla de la segona dècada del segle XX:

En una casa’s presenta un senyor que pregunta per l’amo.

       La criada, obedient a la consigna que ha rebut, li diu:

       -El senyor no hi es: ha sortit.

       -L’hauria de veure de precís: ¿á quína hora tornará? –pregunta’l visitant.

       Y la criada, volent complaure’l, li diu:

       -No sé: esperi un moment: vaig a preguntarli.

 

(La Esquella de la Torratxa, núm. 1273. Barcelona, 29 de maig de 1903)

              Com hom pot veure, aquell català, ben lluny de moltes de les solucions normatives de la Secció Filològica de l’IEC que començaren a circular alguns anys després -i que influiren decididament en les Normes de Castelló de 1932-, malgrat els seus errors (casa’s presenta; no hi es; á quína; Y; preguntarli; etc.) presenta moltes formes i solucions pròpies que en el poquet català escrit que hi havia al País Valencià eren inusuals (senyor; l’amo; No sé; etc.). I aquesta fou la primera font, bastant sòlida i coherent per als temps que corrien, d’on va beure el petit lector català Valor.

 

“VAIG ESTUDIAR MOLTÍSSIMA GRAMÀTICA CASTELLANA, ANGLESA I FRANCESA”

            L’estudi de la normativa en Enric Valor és molt important. De fet, ell  sempre s’ha reconegut un modest mestre en continuada formació. Als primers anys 30, aquella rudimentària capacitat lectora en català la completa mitjançant l’estudi gramatical de tres llengües modernes –castellà, anglés i francés- i una passió desbordada pel català literari que va tenir la sort de trobar a la mateixa ciutat d’Alacant:

 

“Alacant posseïa una llibreria excel·lent, propietat del qui fou alcalde de la ciutat durant la República i durant la Guerra Civil, el llibreter Llorenç Carbonell [...]En tal llibreria hi havia sempre una gran exposició de llibres en català procedents de les més importants editorials catalanes, com la Llibreria Catalònia, l’Editorial Barcino[...]l’Editorial Alpha [...] i la benmereixent editorial Proa[...].També hi figuraven els llibres de la llavors nova Editorial “L’Estel”, de València” [...]

“Els membres més actius i entusiastes de l’Agrupació Regionalista [a las que jo pertanyia], que abastà una acollença de públic important, freqüentàvem la llibreria de Llorenç Carbonell” [...].

 

            En la llibreria de Carbonell tinguérem ocasió de conèixer i adquirir novel·les de Marià Vayreda, de Prudenci Bertrana, de la seua filla Aurora (“L’illa perduda”), d’Eugeni d’Ors (l’antinovel.la “La Ben Plantada”), de Puig i Ferrater i de Carles Soldevila, del prolífic Miquel Llor, de Josep Mª de Segarra i de Llorenç Villalonga, i traduccions de Josep Carner i d’Andreu Nin… En fi, allò millor que es produïa llavors en la nostra llengua. Tot plegat feia que la recta ortografia de l’idioma tingués una bona difusió entre el jovent valencianista, o simplement simpatitzant, de les terres del sud, bé que juntament amb la morfologia barcelonina, si exceptuem les obres de “L’Estel”, ben valencianes; però era un tret que no ens inquietava puix que no afectava els fons d’unitat indiscutible de la llengua que s’estenia i s’estén de Salses, enllà el Pirineu, al nostre lluminós i extremadament meridional Guardamar. (VALOR, 1999).

 

            Ben fornit de formació idiomàtica i compromís civicocultural, Valor s’hi implicà a fons malgrat la seua joventut en la difusió de les Normes de Castelló a les comarques del sud a través de les planes del setmanari satític El Tio Cuc, on col·laborava aleshores:

 

“Ja ho he dit moltes vegades. Per la meua edat forme part del que diuen la generació del trenta-dos, però no vaig viure molt la preparació i la signatura de les Normes de Castelló. tot i que vaig treballar molt prompte. Tenia tan sols vint-i-un anys i vivia a Alacant. De tota manera jo ja estava “normativitzat”. [...] Quant a la repercussió de les Normes de Castelló haig de dir que a Alacant feia temps que pràcticament s’escrivia d’acord amb aqueixes normes”. (SERRANO, 58-59)

 normes.jpg

            Valor recordava sempre les seues primeres accions de “mestre de llengua” a les planes de la nomenada revista satírica alacantina. L’escriptor castallut, a més de col·laborar sota pseudònim en els textos humorístics, publicava un “curset de valencià correcte”. Tal fou el seu entusiasme alfabetitzador i normativitzador que va convéncer el Sr. Coloma de publicar El Tio Cuc amb normativa fabriana procedent de les propostes de les Normes de Castelló. La cosa, però, inicialment, no acabà de funcionar. Així ho explicava l’escriptor:

 

“…estaven tan mal acostumats [els alacantins], que la nostra ortografia més ajustada a la seua fonètica, els va produir estranyesa. La venda va baixar molts milers. El següent dissabte es va continuar publicant en bona ortografia. I com que durant uns mesos prèviament havia publicat jo en El Tio Cuc mateix, un curset de valencià correcte, la venda es va normalitzar a poc a poc”. (SERRANO, 58).

 

            Siga com siga. Heus ací una mostra de com foren aquelles primeres “lliçons de llengua” del mestre Valor:

 

IDIOMA VALENCIÀ

LLIÇÓ 8ª

La lletra C sona forta davant les vocals “a”, “o”, “u”; és a dir com la “k”. Així: casa, corda, cuc, es lligen “kasa”, “korda”, “kuk”.

Davant les vocal febles “e”, “i” té el mateix sonit que la “s” castellana.

Exemple: València, cistella, es llegiran “Valènsia”, “sistella”.

S’escriuen amb C totes les síl·labes “cia”, “cie”, “ció”, com, per exemple:

Conferència, nació, ciència, que es pronunciaran “conferènsia”, “nassió”, “siènsia”.

Com tota ortografia s’aprén millor i més fàcilment per la pràctica que no per les regles, deixem de donar-ne d’atres més complicades i posem una llista de paraules en que s’usa la C.

S’escriu:

Cel,                     i no “sel”.

Cènia,                  i no “sènia”.

Cep,                    i no “sep”.

Cendra,               i no “sendra”.

Cinc,                   i no “sinc”.

Cinc cents,          i no “sincsents”.

Cent,                   i no “sent”.

Circulació,          i no “sirculasió”.

Salvació,             i no “salvassió”.

Cert,                   i no “sert”.

Assegurança       i no “aseguransa”.

Comparança       i no “comparansa”.

Ciència               i no “siènsia”.

Circumstància    i no “sircunstànsia”.

Cèntim               i no “sèntim”.

Societat              i no “sosietat”.

Soci                   i no “sosi”.

etc.  etc.

La C, doncs, davant “e”, “i” es sempre pronunciada com la “s” castellana.

ENRIC VALOR VIVES

Per una errada d’impremta, la setmana passada diguérem “circunstáncia”, sent lo correcte “circumstància”. que és com posem hui.

(El Tio Cuc, núm. 570, 1933)

tio-cuc.jpgIDIOMA VALENCIÀ

LLIÇÓ 9ª

La consonant Ç (ce trencada)

La Ç (C trencada) sona sempre com la “s” castellana.

S’usa davant “a”, “o”, “u”, i darrere de qualsevol vocal en final de paraula. Mai, però, davant e, i.

Exemple: trencadiç, capaç.

S’usa en totes les paraules terminades en sonit de “ansa” que siguen derivades.

Exemple: de comparar, “comparança”; d’esperar, “esperança”, etc.

Els verbs que com “comerciar”, etc.,

porten “c” davant “o” en l’infinitiu, originen emprat de a ç en les formes germanes.

Exemple: de comerciar, “comerç”.

Tots els adjectius que no canvien en ser femenins i masculins, i que terminen amb so de “z” castellana, s’escriuen amb “ç”.

Exemple: audaç (lo mateix per a home que per a dona); veraç, feliç, etcetera, etc. (id. id.)

Els derivats, adverbis terminats per “ment”. Com: audaçment, feliçment, etc.

I un grapat més de paraules que, per etimologia s’escriuen amb “ç” com: agençar, alçar, amenaçar, avançar, balança, braç, cabeç, cabeça, caçar, calçar, calça, cançó, començar, dolç, força, França (no Fransia com alguns escriuen), març, onça, peça, plaça, etc.

que es llegiran: “agensar, alsar, amenassar, avansar…”

(seguirà la setmana propera)

ENRIC VALOR VIVES

(El Tio Cuc, núm. 571, 1933)

 

            Una breu ullada a aquestes modestes primeres lliçons ens parlen ja d’un ordenat, sistemàtic i metòdic mestre. Utilitza termes acientífics però ben aclaridors per a un poble que a dures penes havia acabat d’aprendre a llegir en castellà (“sona forta”, “té el mateix sonit que la “s” castellana,…); ens fa sabedors de la seu teoria pedagògica pel que fa a l’ensenyament de la normativa (“Com tota ortografia s’aprén millor i més fàcilment per la pràctica que no per les regles, deixem de donar-ne d’atres més complicades i posem una llista de paraules en que s’usa la C”); sorgeix el seu afany perfeccionista i escrupolós que, per cert, l’acompanyaria sempre (“Per una errada d’impremta, la setmana passada diguérem “circunstáncia”, sent lo correcte “circumstància”, que és com posem hui”.); en definitiva, el Valor preocupat per l’estudi i l’ensenyament de l’idioma se’ns mostra ja en tota la seua potencialitat amb poc més de vint anys:

 

Alguns dels joves que havíem estudiat ja altres llengües que la castellana i teníem nocions més clares del problema, ens esforçàvem a explicar als ingenus que el valencià podia escriure’s com qualsevol altre idioma. I intentàvem fer-los comprendre –cosa que s’aconseguia d’un modo relativament fàcil- que és un error popular molt freqüent creure que els sons d’un idioma poden representar-se un per un amb les lletres del nostre alfabet així sense més ni més. Els dèiem que els sons d’una llengua normal es compten per centenars, sobretot si comptem totes les variants i s’empra l’Alfabet Fonètic Internacional; que la transcripció gràfica d’aquests sons amb un nombre tan reduït de lletres com té l’alfabet llatí –origen de totes les llengües romàniques i germàniques- sols pot fer-se d’una manera aproximativa i d’acord amb convencions especials per a cadascuna; que les lletres no tenen obligatòriament els sons que els atribueix una sola d’aquestes llengües, sinó que cada idioma els dóna un valor fonètic, i idea combinacions i signes especials, tot segons les pròpies necessitats. (VALOR, 1999).

 

COMPLETANT LA FORMACIÓ, REPRENENT EL MESTRATGE

 

            Aquell jove mestre havia fet molt de camí sol, però tenia una clara consciència de les pròpies limitacions. I així, en passar el sotrac que va representar la Guerra d’Espanya i la primeríssima i dura Postguerra, s’afanyà per consolidar la seua formació aprenent sistemàticament i ordenada del seu amic i mestre, l’extraordinari filòleg valencià Josep Giner, tot allò que encara li hi mancava: filologia catalana, llatí, llatí vulgar, gramàtica històrica…

            A final dels anys quaranta entrarà a formar part de la Secció de Filologia de Lo Rat Penat i a impartir cursos de llengua sota la direcció de Carles Salvador. Activitat que uns anys més tard duria també a terme en la Universitat de València.

 

            La divulgació per escrit amb afany didàctic d’allò que ell mateix havia après i ensenyava serà una altra constant en l’esdevenir com a mestre de llengua de l’escriptor. Després de publicar un seguit de col·laboracions periodístiques i opuscles divulgatius destinats a ensenyar alguns aspectes bàsics de l’ortografia i la gramàtica del valencià, veuria la llum al 1971 la seua primera obra normativa en català en format de llibre, Millorem el llenguatge, magnífic recull de 175 temes de llengua, en la seua edició definitiva, que van des de l’ortofonia al lèxic i la semàntica tot passant per l’ortografia, la morfologia general i la morfologia verbal, específicament. D’aquesta obra reeditada fa any i mig va dir Joan Solà:

 

“Vet aquí un llibre que no vacil·lo a qualificar d’extraordinari i de modèlic. Crec que és el llibre que més ha aconseguit allò que deia Fabra: que cada dialecte es preocupés d’enriquir-se i depurar-se per tal que després ens poguéssim retrobar tots. El lector trobarà en aquest llibre una gran riquesa de llenguatge, una sòlida i segura informació, un gran tacte (molta delicadesa, prudència i pedagogia). Difícilment es podria demanar més.” (SOLÀ, 226).

 

            De nou, el rigor de l’estudiós i el mestre divulgador amb gran sensibilitat pedagògica reïx per sobre altres consideracions de l’obra normativa valoriana.

 

EL MESTRE ES CONSOLIDA

            A mitjans dels setanta va aparéixer el Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià. Fou el primer manual de normativa –i potser un dels pocs, encara- que va usar el nom científic de “català” –catalana- per referir-se a la nostra llengua en el context territorial de País Valencià.

                                               L’obra esdevindrà un “best seller” en permetre continuar estudiant l’idioma –cal recordar que per aquella època es van encetar els cursos de “Lingüística Valenciana i la seua Didàctica” de l’ICE de la Universitat de València i les campanyes “Carles Salvador”- més enllà dels materials bàsics procedents del Principat i, sobretot, aprofundint en la Gramàtica valenciana del propi Carles Salvador de 1951 i plantejant més didàcticament els postulats normatius de la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner de 1950.

                                               Les seues 84 lliçons de fonologia, ortografia, morfologia i sintaxi, fragmentades en un total de 247 ítems o regles normatives, més taules, vocabularis i exercicis diversos foren valorades pel seu jove prologuista, el professor Vicent Pitarch, com “un magnífic potencial en la tasca de consolidació de la personalitat col·lectiva”.

                                               Resultaria força interessant conéixer fins a quin punt aquesta gramàtica de Valor ha estat tinguda en compte pels lingüistes, pedagogs i mestres que han ensenyat català i, sobretot, pels que han produït materials didàctics adreçats a l’ensenyament de l’idioma en els diversos nivells educatius, inclosos els adults.

                                               Tinc la seguretat, quasi la certesa absoluta, que des dels primers papers ciclostilats que circularen pel nostre país per a l’ensenyament de l’idioma  als actuals i sofisticats cursos multimèdia han tingut com a un important referent normatiu el Curs Mitjà… del mestre de Castalla. Evocaré algun d’eixos materials lligats a la meu experiència personal, primer d’aprenent i després de mestre: la sèrie de llibres “Els vents del món”, del professor Pere Riutort, en la qual va participar directament Valor; els tres volums del Curs de gramàtica normativa per a ús dels valencians, elaborats per un grup de, llavors, jóvens professors de les universitats d’Alacant i València entre els anys 79 i 80; els Penyagolosa, de Pitarch, Palomero i Pascual, apareguts també al principi dels anys 80, i un munt de llibres de text que des de l’aprovació de la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià al 83 foren publicats, i continuen publicant-se, per diverses editorials valencianes i d’àmbit estatal. En alguns d’aquests materials curriculars intervingué el propi Valor com a coautor o assessor. Jo mateix, junt a un grup de quatre col·legues, he elaborat quasi una dotzena de llibres de text de Primària i Secundària per a l’ensenyament de la llengua i puc assegurar que tot i haver-los fet aplicant principis metodològics innovadors com són l’activisme, l’orientació nocional-funcional i comunicativa, la diversitat textual o el sentit lúdic de les propostes didàctiques, sempre ens ha acompanyat com a llibre d’obligada i continuada consulta  el Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià. Imprescindible.

                                               L’incansable Valor no s’aturarà, però, ací. Al 1983 publicarà una nova obra gramatical amb la qual tornarà a cobrir un gran buit: La flexió verbal: un manual on es recolliren el models de flexió verbal del català (102) per als quasi 8.000 verbs extrets del Diccionari Català – Valencià – Balear. El propi autor, en un pròleg breu i sintètic, raona detalladament el funcionament de l’obra i algunes de les consideracions entorn al maneig. El manual en qüestió ja ha superat de llarga vintena edició, amb una discutible revisió en les darreres a càrrec de Joan E. Pellicer. Per tal de valorar aquesta obra, tot connectant-la amb una de les preocupacions cabdals del propi autor –servir amb el seu treball gramàtica a la normalització de l’idioma-, m’atreviria a dir que ens trobem davant de l’obra més coneguda i usada del Mestre.

                                               Hi ha hagut més producció gramatical encara. El mateix any 83 va veure la llum un extraordinari opuscle intitulat Temes de correcció lingüística. Una obra, la importància de la qual és inversament proporcional al seu tamany. En a penes 71 pàgines poc més grans que una “octavilla”, Valor reflexiona sobre vint-i-un usos morfosintàctics incorrectes molt sovintejats al català escrit del País Valencià. L’obreta és el resultat d’una experiència correctora de diversos textos en català al llarg de molts anys. Les errades més freqüents que hi trobà són tractades amb la saviesa i la senzillesa del bon mestre de llengua. Insistesc: estudiar Temes de correcció lingüística ens pot bastir d’un model lingüístic gramaticalment impecable i idiomàticament genuí. Per altra banda, el pròleg d’aquesta obra, del propi autor, és tota una declaració de principis pel que fa al pensament lingüístic i normatiu de l’escriptor, cinc pàgines que tota persona interessada mínimament en l’aportació normativa d’Enric Valor i les seues profundes raons hauria de llegir. Reporduesc dos paràgraf que, crec, reflecteixen perfectament el sentit:

 

“Resumint: sense un coneixement profund de la norma, sense un domini de l’eina de l’escriptor que és la llengua literària, es poden malguanyar molts bells esforços i moltes obres literàries de mèrit; i podem produir també una altra dolorosa circumstància: la de crear una literatura en un llenguatge impur i contrafet que ens apartaria, com en un ghetto literari, dels corrents generals, de l’altra gran literatura que es produeix en els altres dominis de la llengua, I, damunt, no ajudaríem la bella tasca de la normalització”.

                                    “Ja sé que són molts els qui menyspreen olímpicament la gramàtica; molts els qui troben feixuc transitar-la sovint; i jo sé que tenen una certa raó –humana, podríem dir-. És aspre i treballós l’estudi de la normativa gramatical, de la seua interminable casuística… almenys per als qui no han nascut amb una inclinació decidida per a aquests estudis. Més amè, sens dubte, resulta llegir bones obres història, sobre els diversos estils… Açò, és clar, proporciona un gran plaer als escriptors joves i no tan joves. I és bo i saludable per a poetes i narradors estar al dia en aquesta mena d’estudis sobre la literatura moderna. Però tot això no supleix el coneixement indispensable de la normativa gramatical”. (VALOR, 1983; 10-11)

 

L’APORTACIÓ VALORIANA

 

                                               La gran virtut d’un mestre no és la de ser original ni creatiu. És la de fer assequible al altres el que investigadors, erudits i especialistes han sancionat com adequat, correcte, coherent i científicament acceptable. Doncs bé, aquesta ha estat la gran virtut del “mestre de mestres” Enric Valor. La sistematització, l’ordre, la senzillesa explicativa, el bon criteri pedagògic, el profund coneixement constrastat de la llengua viva dels diversos indrets i el que diuen Pompeu Fabra i tot els seus altres mestres, que ell sempre ha reconegut, admirat i acceptat humilment, són alguns dels referents més meritoris de la tasca valoriana. Per això la “creativitat i l’originalitat” no li han calgut com a gramàtic. Ell n’ha estat, de creatiu i original, en la seu obra literària: Ben bé que ho ha demostrat. Com a Mestre de Llengua Valor fou allò a què alguns tant aspirem, simplement un bon mestre, potser el millor, si tenim en compte les circumstàncies en les quals va haver de desenvolupar la seua extraordinària tasca.

                                               Per això, volem constatar que en Valor aprendre i ajudar a aprendre l’idioma literari –l’estàndard, diríem avui- fou sempre un deure inexcusable. L’estima per la llengua no podia quedar reduïda a un mer acte de sentimentalisme. Estimar el valencià per a ell era sinònim d’estudiar-lo, usar-lo i ensenyar-lo amb pulcritud i correcció.

                                               L’estudi de la llengua en l’admirat escriptor de Castalla transcendeix el simple acte acadèmic i erudit de cremar-se les parpelles davant dels llibres i es mira constantment en l’espill de la llengua viva: Cal saber llatí vulgar, cal saber fonètica, cal saber morfosintaxi, però cal, també viure i reviure la llengua popular, processar-la i sotmetre-la constantment a contrast amb el que diuen els savis.

              I, finalment, sense l’obra normativa d’Enric Valor avui hagués calgut un esforç ingent per posar-nos al dia en el nostre procés normativitzador. Ell, juntament a Carles Salvador, Josep Giner, Sanchis Guarner i Ferrer Pastor, cobriren el primers 75 anys del nostre segle “per salvar-nos els mots”. Després ha vingut la magnífica plèiade de lingüistes que desenvolupen la seua tasca amb una certa normalitat –si és que en aquest país es por fer alguna cosa relacionada amb la llengua “amb normalitat”- a les universitats de València, Jaume I de Castelló  i Alacant. Han aparegut dotzenes de difusors, mitjançant materials didàctics, de la normativa. I són centenars de mestres els que l’ensenyen a tots els àmbit educatius. Però per a això va caldre un Mestre, amb majúscules, un Lingüista Total com va ser Enric Valor i Vives. Per això va caldre una obra com la de Valor feta amb la singular grandesa i la saviesa dels humils.

 prof.jpg

UNA PROPOSTA PER A L’ESCOLA

            Pel que fa a com podem plantejar la iniciació a l’estudi i coneixement de l’obra lingüístico-gramatical de Valor per part dels alumnes d’Ensenyament Secundari en la unitat didàctica a que em referia al principi –Enric Valor o l’amor per la llengua (Castalla, 1996)- cal dir que tractàrem en tot moment de lligar la descoberta de la faceta gramatical en la biografia del nostres escriptor -tot tenint en compte les connexions històriques, socials, cíviques, culturals i intel·lectuals que això comporta- amb l’objectiu general núm. 9 del Decret curicular de l’ESO del País Valencià:

 

9. Reflexionar sobre els elements formals i els mecanismes de la llengua en els plans fonològic, morfosintàctic, lèxico-semàntic i textual i també, sobre les condicions de producció i recepció dels missatges en contextos socials de comunicació, amb la finalitat de desenvolupar la capacitat per a regular les pròpies produccions lingüístiques.

 

i el núm. 6 del Disseny Curricular de Catalunya:

 

6. L’alumne ha de ser capaç de dominar i utilitzar la normativa gramatical i la reflexió lingüística en benefici d’una plena comunicació i com a mitjà de referència en l’aprenentatge d’altres llengües.

 

Sovint el nostre alumnat de Secundària és posat en situacions de “reflexió lingüístico-gramatical” a partir de:

a. Les normes que plantegen els manuals escolars o les gramàtiques.

b. Les explicacions que, amb més o menys traça didàctico-pedagògica, desenvolupem els propis professors.

c. Els exercicis que realitzen i que corregeixen de manera col·lectiva, individual o mitjançant mecanismes autocorrectius.

d. Textos reals proposats pel propi professor o elaborats pels mateixos alumnes.

 

            Tot i això, la “reflexió” no sol dur-se habitualment a l’àmbit de la pròpia evolució i treball de l’escriptor o autor de gramàtiques o altres obres normatives. És més, sovint, aquest “gramàtic” passa desapercebut per als alumnes. Nosaltres, en canvi, vam voler que la “biografia” de Valor acabara per ser el fil conductor d’algunes “reflexions lingüístiques”, més o menys circumstancials, que dugueren els estudiants a plantejar-se la pròpia necessitat d’una normativa coherent i científica per tal de fer possible una llengua apta per a tota mena d’usos i socialment viable. Dit d’altra manera, hem pretés que els alumnes prengueren consciència -objectiu actitudinal, per tant- de la importància que Enric Valor, i tant altres com ell en aquesta faceta, ha tingut per fixar unes convencions normatives que, tot arracant de principis de segle amb Pompeu Fabra i el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, prenen carta de naturalesa al País Valencià a partir de les Normes de Castelló de 1932 i la ingent tasca que des de llavors, i en condicions força adverses la major part del temps, han realitzat el lingüistes, els gramàtics, els mestres i els escriptors per fer-les extensives a tota la societat. Estavem, i estem, convençuts que acostar-se a la normativa a través de les inquietuds i preocupacions d’aquells que la posen al nostre abast, i a l’abast també dels nostres alumnes, és una alternativa més que, sense invalidar les altres, pot estar ben útil no tant per generar aprenentatges ortogràfics i gramatical concrets, sinó per provocar l’interés per aquests coneixements aparentement poc gratificants per a molts estudiants de llengua.  

            És a dir, una aproximació a diversos aspectes de la normativa, no de la forma que sol ser habitual a classe (explicacions magistrals del professor, activitats inductivo-deductives dels alumnes, exercicis i correccions col·lectives, individuals o activitats autocorrectives,…), sinó seguint la trajectòria del propi Valor pel que fa al contacte amb la llengua escrita, les seues preocupacions normativitzadores, l’entorn històrico-cultural que el va influir i les obres que ens ha llegat per tal de facilitar l’accés a un model normatiu adequat al català formal o estàndard.

 

            L’esquema seguit bàsicament va estar el següent:

 

IDEES PRÈVIES

·Títols de llibres de gramàtica d’Enric Valor

·Les Normes de Castelló de 1932

·Pompeu Fabra

·El diccionari, la gramàtica, l’ortografia, són necessaris?

·…

LES PREOCUPACIONS NORMATIVES D’ENRIC VALOR

·Al Tio Cuc feia un curs per difondre les normes fabrianes.

·Un estudiós de la gramàtica.

·Impartia cursos de valencià a “Lo Rat Penat” amb Carles Salvador.

POMPEU FABRA I LA SEUAOBRA NORMATIVA

·Valor, un fabrià convençut des de bon començament: estudiós, adaptador i difusor al País Valencià.

LES NORMES DE CASTELLÓDE 1932

·El fet de no constar entre el signants per raons d’edat (llavors només tenia 21 anys), no deixa de ser una “raó menor” per no considerar-lo un important escriptor vinculat a l’origen de les Normes.

LA TASCA  DIFUSORA DE VALOR A  EL TIO CUC: LES LLIÇONS

·Difon les Normes de Castelló amb articles i lliçons al setmanari satíric El tio Cuc amb tiratges de, si fa no fa, 20.000 exemplars que es distribuïen arreu de les comarques meridionals.

ELS CURSOS DE “LO RAT PENAT”

·A final dels anys 40 comença a impartir cursos de llengua per a adults a “Lo Rat Penat” en condicions força adverses.

 

L’OBRA GRAMATICAL D’ENRIC VALOR

 

CURS MITJÀ DE GRAMÀTICA CATALANA. REFERIDA ESPECIALMENT AL PAÍS VALENCIÀ

llibre.jpg

MILLOREM EL LLENGUATGE

 

LA FLEXIÓ VERBAL

                                                                                                                                                           

¿ES POT PRESCINDIR DE L’OBRA NORMATIVA D’ENRIC VALOR SI VOLEM UN IDIOMA NORMAL?                                                                                                                                       

 

 

Aquest propòsit general el vam concretar en els següents objectius i continguts:

 

Objectius:

-Donar a conéixer l’obra gramatical de l’autor.

-Destacar i reconéixer el seu paper de difusor del fabrisme i de les Normes de Castelló de 1932 des de bon començament.

-Proporcionar elements per a la reflexió sobre la importància d’una normativa unificada per aconseguir una llengua comuna útil i dignificada.

-Entrenar els alumnes en el maneig de les diverses obres prescriptives i normatives pròpies d’una llengua que ha assolit la seua plena normativització (gramàtiques, ortografies, diccionaris, flexions verbals, monografies, etc.)

-Valorar la importància cívica i intel·lectual de la tasca difusora d’Enric Valor pel que fa a la seua obra com a lingüista.

-Comparar diversos textos normativitzats amb altres escrits amb criteris acientífics i caòtics.

 

Continguts:

1. Els primers escrits normatius d’E. Valor a El Tio Cuc d’Alacant.

2. Aspectes normatius i no normatius  dins el mateix periòdic. Una anàlisi comparativa..

3. De les “lliçons” de  El Tio Cuc al Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià.

4. Millorem el llenguatge, obra imprescindible per usar la llengua amb genuïtat,  correcció i ductilitat.

5. La dificultat de la conjugació verbal: una aportació imprescindible de Valor, La flexió verbal.

 

            Després d’elaborar el “pla de treball” a partir dels “primers coneixements” o idees prèvies dels alumnes entorn a aquesta vessant de la tasca valoriana, se’ls proporciona un dossier bàsic de treball que consta d’11 documents[1]:

-Annex núm. 1: Article de Joan Fuster sobre les Normes d’Ortografia Valenciana. Normes d’Ortografia Valenciana. “Les Normes, seixanta anys després” (Pérez i Moragon). “La normativització de la llengua al llarg del segle” (Vicent Simbor).

-Annex núm. 2:  Pompeu Fabra: article de la Gran Enciclopèdia Catalana.

-Annex. núm. 3: Fitxes explicatives de les característiques del setmanari satíric  El tio Cuc.

-Annex núm. 4: Articles transcrits de diversos números d’El Tio Cuc.

-Annex núm. 5: Fragments transcrits del setmanari El Tio Cuc.

-Annex núm 7: Taula i pròleg del llibre Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià.

-Annex núm. 8: Algunes normes del Curs mitjà de gramàtica…

-Annex núm. 9: Taula i nota editorial del llibre Millorem el llenguatge (vol. I).

-Annex núm. 10: Reproducció del temes 29 i 44 de Millorem el llenguatge (vol. I).

-Annex núm. 11: Reproducció del pròleg i d’alguns verbs de La flexió verbal.

           

            Amb aquests materials documentals desenvoluparem un conjunt d’activitats pràctiques que ens conduiran a elaborar unes reflexions i conclusions finals entorn a la necessitat de la normativa, en general, i la pertinença i oportunitat de l’obra gramatical  de Valor, en particular. Són un total de 4 blocs d’activitats subdvididits en propostes puntuals:

 

1. Pompeu Fabra, les Normes de Castelló de 1932, el gramàtics i lingüistes de la nostra llengua, les lliçons de El tio Cuc.

 

2. La tasca gramatical d’Enric Valor a partir de Curs mitjà de Gramàtica Catalana referida especialment al País Valencià (València, 1977) i les “lliçons” d’El tio Cuc (1933-1934).

 

3. L’aportació normativa de Millorem el llenguatge.

 

4. El text de consulta imprescindible, La flexió verbal.

 

            Aquest conjunt d’activitats es tancaria mitjançant la redacció d’una ressenya sobre alguna de les obres normatives de Valor, una petita “lliçó” de gramàtica a l’estil de les d’El tio Cuc, alguns exercicis de llengua per a resoldre mitjançant la consulta de les obres esmentades, la correcció d’algun text redactat sense criteris normatius, etc. Els materials produïts, una vegada comentats individualment i col·lectiva formarien part de la Revista Escolar sobre Enric Valor.

            En conclusió, tractem d’oferir en síntesi una forma de treballar la reflexió normativa amb els alumnes de Secundària que els duga a descobrir no només les regles que regulen el bon ús de la llengua, sinó també els esforços intel·lectuals que les han fetes possible, tot singularitzant-ho en la figura de l’escriptor castallut. Una perspectiva distinta, ni millor ni pitjor que les altres, per acostar-se i valorar la llengua normativa.

 

 

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:

 

BARBERÀ, J. i alt. (1979): Curs de gramàtica normativa per a ús dels valencians (grau elemental). València. ICE de la Universitat de València.

——— (1979): Curs de gramàtica normativa per a ús dels valencians (grau mitjà). València. ICE de la Universitat de València.

——— (1980): Curs de gramàtica normativa per a ús dels valencians (grau elemental). València. ICE de la Universitat de València.

BROTONS, Vicent (1990): “Petrer, per a mi, era un poble valencianíssim. Entrevista a Enric Valor”, en Festa-90. Petrer. Editada per l’Ajuntament.

——— (1999): “L’Enric Valor gramàtic a l’ensenyament secundari”, en Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló de la Plana. Publicacions de la Universitat Jaume I.

CASANOVA, Emili (1996): “Aportacions d’Enric Valor a la lexicografia catalana: el Vocabulari Castallut de 1948, d’Enric Valor i Josep Giner”, en Simposi Enric Valor. Actes. Alacant. Diputació Provincial.

COLOMINA, Jordi (1996): “El lèxic valencià en l’obra d’Enric Valor”, en Simposi Enric Valor. Actes. Alacant. Diputació Provincial.

——— (1999): “El valencià popular i col·loquial en l’obra narrativa d’Enric Valor”, en Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló de la Plana. Publicacions de la Universitat Jaume I.

CONCA, Maria (1996): “La riquesa fraseològica en la producció rondallística d’Enric Valor”, en Simposi Enric Valor. Actes. Alacant. Diputació Provincial.

DD. AA. (1996):  Simposi Enric Valor. Actes. Alacant. Diputació Provincial.

——— (1997): Canelobre. Enric Valor, 86 anys. Alacant. Diputació Provincial.

——— (1999): Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló de la Plana. Publicacions de la Universitat Jaume I.

FERRER, Montserrat (1999): “L’obra d’Enric Valor i la integració dels aprenentatges lingüístics i literaris”, en Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló de la Plana. Publicacions de la Universitat Jaume I.

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (Secció Filològica) (1990): Prposta per a un estàndard oral de la llengua catalana I. Fonètica. Barcelona. Edit. IEC.

——— (1992): Prposta per a un estàndard oral de la llengua catalana II. Morfologia. Barcelona. Edit. IEC.

LAWICK, Heike van (1999): “Les petges dels parlars en les Rondalles de Valor”, en Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló de la Plana. Publicacions de la Universitat Jaume I.

MONTOYA, Brauli (1996): “La normativa fonètica del gramàtic Enric Valor”, en Simposi Enric Valor. Actes. Alacant. Diputació Provincial.

——— (1997): “El model de pronuncia valenciana d’Enric Valor”, en Canelobre. Enric Valor, 86 anys. Alacant. Diputació Provincial.

PITARCH, Vicent (1996): “Enric Valor, la noble causa de la llengua”, en Simposi Enric Valor. Actes. Alacant. Diputació Provincial.

PITARCH, Vicent, Josep Palomero & Vicent Pascual (1981): Penyagolosia-1: llengua i cultura del País Valencià. València. Edit. 3 i 4.

——— (1982): Penyagolosia-2: llengua i cultura del País Valencià. València. Edit. 3 i 4.

RAFEL, Joaquim (1999): “Valor i el lèxic català”, en Valoriana: Estudis sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló de la Plana. Publicacions de la Universitat Jaume I.

SALVADOR, Carles (1978): Gramàtica Valenciana. València. Edit. 3 i 4.

SANCHIS GUARNER, Manuel (1993): Gramàtica Valenciana. Barcelona. Edit. Alta Fulla.

SEGARRA, Mila (1999): “Enric Valor i la llengua normativa”, en Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló de la Plana. Publicacions de la Universitat Jaume I.

SERRANO, Rosa (1995): Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor. València. Tàndem Edicions.

SOLÀ, Joan (1977): Del català incorrecte al català correcte. Història dels criteris de correcció lingüística. Barcelona. Edicions 62.

VALOR, Enric & Rosa Serrano (1993): Expressions peculiars de la llengua: locucions i frases fetes. València. Tàndem.

VALOR, Enric (1979): Millorem el llenguatge (2 vols). València. Ed. 3 i 4.

——— (1982): “L’Experiment de Strolowikz”, en Obra literària completa (Vol. III). València. Fernando Torres-Editor.

——— (1983): Temes de correcció lingüística. València. Ed. 3 i 4.

——— (1984): Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià.València. 3 i 4.            

——— (1985): La flexió verbal. València. 3 i 4.

——— (1988): Vocabulari fonamental. Barcelona. Edit. Plaza & Janés.

——— (1989): Vocabulari escolar. València. Carena.

——— (1993): “Sobre les Normes de Castelló”, en Les Normes de Castelló. Una reflexió col·lectiva seixanta anys després. Castelló de la Plana. Edit. Diputació de Castelló /Universitat Jaume I.

——— (1996): La flexió verbal (Edició actualitzada per Joan E. Pellicer). València. Ed. 3 i 4.

——— (1998): Paraula de la terra. València. Edit. Universitat de València.

———(1999): Les Normes Unificadores del nostre idioma, també anomenades: Les Normes de Castelló de 1932. Alacant. Edit. Universitat d’Alacant (pàg. Web UA).

 

 

 

 

 

 




[1]DD. AA.(1996): Enric Valor o l’amor per la llengua. Annexos 1r. i 2n. cicle d’Educació Secundària. Castalla. Diputació d’Alacant (pàgs. 3-37).

DECÈNCIA DEMOCRÀTICA 31 March 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

soldado.jpg

 

Un Mundial de Futbol per a oblidar (o per a recordar): “…por todas partes se veían banderas españolas con la figura estampada de un toro negro […] conviene recordar que el toro de lidia en España es un perdedor nato” (Manuel Vicent, El País, 02/07/06)

 

El passat 23 de juny s’aprovava al parlament espanyol la declaració de l’any 2006 com el de Memòria Històrica. No cal dir que tal acord ha sintonitzat perfectament amb els actes de commemoració del 75é. aniversari de la II República i l’exposició “100 artistes solidaris”  que a Petrer hem celebrat al llarg de l’última quinzena de juny. Així hem homenatjat “aquells hòmens i dones que ho van donar tot en contra de la barbàrie feixista i en defensa de la democràcia”. Hem volgut reconéixer humilment totes les persones que van defensar els principis i valors que ara donen sentit a la societat en què vivim. L’assossec, la reflexió, les dades històriques objectives i el sincer afany de concòrdia basat en la veritat han presidit estos actes.

            No ha esta un exercici de nostàlgia. Els demòcrates no la necessitem: sempre mirem cap al futur per a avançar. Sí, en canvi, ha estat un gest democràtic fet des de la decència i la modèstia més profundes del reconeixement del coratge, el valor i el dolor que la defensa de la democràcia causà a milers i milers de conciutadans nostres fa més de sis dècades. Ens neguem, per ètica i dignitat, a apuntar-nos al club de l’amnèsia col·lectiva. La nostra història, però sobretot el poble que la va patir, no es mereixen el menyspreu de l’oblit. Mai. Algú ha dit, tots sabem des d’on, que enguany en comptes de l’any de la Memòria hauria de ser l’any de la Concòrdia. ¿De veres es creuen, més enllà del cinisme, que pot haver veritable concòrdia entre ciutadans d’un país sense memòria i justícia històriques? Este cicle cívic, artístic i cultural organitzat a quatre bandes –Comissió Cívica per la memòria Històrica, Centre d’Estudis Locals, Institut d’Estudis Catalans i Regidoria de Cultura i Patrimoni- ha estat una  encertada experiència de col·laboració que, sense dubte, tindrà futur.

 

Vicent Brotons

 

 

BON NADAL, FELICITAT I CULTURA PER AL 2007 31 March 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

conte.jpg

[…]

-És a dir, que la vella va passar l’últim Nadal amb tu.

-Supose que sí. Mai no ho havia pensat així.

-Va ser una bona acció, Auggie. Feres una cosa molt bonica per ella.

-Li vaig dir una mentida, i a més a més li vaig fer un robatori. No entenc com pots dir a això una bona acció.

-La feres feliç. I de tota manera la càmera fotogràfica era robada.

-Tot per l’art, no et sembla, Paul?

-Home, jo no diria això, però, si fa no fa, has donat una bona utilitat a la càmera.

-I ara tens el teu conte de Nadal, no és cert?

-Sí –vaig dir-. Crec que sí.

(El conte d’Auggie Wren. Paul Auster, Premi Príncep d’Astúries, 2006)

            Amb este peculiar targeta de Nadal –Un fragment traduït d’Auggie Wren’s Christmas Story, de Paul Auster, probablement un dels contes de Nadal més bells que s’han escrit en el que duem de segle- vull felicitar-vos les festes a totes i a tots.

            La celebració solsticial, reconvertida en festa religiosa en el món cristià des de fa més de dos mil anys, i que en cada país es recrea amb tradicions –o no- força emotives i entranyables, ha arribat: muntar el betlem, cantar nadales, l’arbre, l’enllumenat, la missa del Gall, els àpats familiars, les estrenes, els regals, les festasses de la Nit de Cap d’Any, la Nit de Reis, el consumisme desenfrenat, la bondat col·lectiva lleument hipòcrita… Diem, així, adéu al 2006 i encetem el 2007, com se sol dir, amb renovades esperances i il·lusions.

 

Vicent Brotons

 

VESPRES D’UNA CELEBRACIÓ: LA RENDICIÓ, 25 ANYS 31 March 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari


llibre-rendi.jpg

Diumenge 19 de novembre, les petrerines i els petrerins tenim una cita amb la nostra història. El rei Conqueridor, Jaume I, comte de Barcelona i rei d’Aragó, Mallorca i València, serà amb nosaltres per a rendir els sarraïns rebel·lats contra el detestable Senyor Jofré de Loaisa, súbdit del pusil·làmine monarca castellà, Alfons X, gendre del propi rei. És una cita que, amb una miqueta d’imaginació, traslladem de fa 741 anys –exactament un tardoral 19 de novembre, com cau enguany la celebració- als nostres dies.

 rendicio2.jpg

Gràcies a l’eficaç text de Francisco Máñez i el muntatge d’Alejandro Guillén;  Francisco Cabrera, Andrés Díaz… -els actor, les actrius- les filaes de moros, la filà Jaume I, el ballet de Dori Andreu i l’extraordinària tasca de direcció de Sebastián Tenés -Gràcies, Sebas, tan anònim, tan eficient, tan necessari!- tenim l’acte final del text teatral que es representa a la mateixa porta de la fortalesa el migdia del tercer diumenge de novembre.

 

Així, una brillant aportació a la Festa de Moros i Cristians d’Arenal Teatre, complementant el nostre peculiar “Mig any”, però mostrant, alhora, una personalitat pròpia, La Rendició s’ha fet un lloc entre les nostres tradicions. Potser siga excessiva la paraula “tradició”, però ningú em negarà que l’acte, per la manera que està concebut, beu de l’aigua més profunda del pou de la nostra història col·lectiva. La que ens dóna sentit europeu, nacional i cultural. La que ens parla de la incorporació territorial al món cristià de la mà, l’espasa i la paraula del gran rei mític, tan mític com real. La que està escrita en la “bíblia cívica” que és el Llibre dels Feits del rei En Jaume. Per tot això hem de conservar, dignificar i difondre aquesta peça de teatre històric que està en les arrels de les senyes d’identitat que en un continu cronològic ens ha dut de la condició de súbdits de l’històric Regne de València a la de ciutadans lliures i sobirans dins la concepció moderna del País Valencià, simbolitzada en les quatre barres roges sobre camp d’or: “E faem pujar als hòmens d’En Jofré nostre penó al castell”.

 

I així complirem amb aquesta representació els 24 anys. Som a les portes del primer quart de segle de La Rendició. El text històric ja ha marcat una fita històrica entre nosaltres. El 18 de novembre de 2007 farem els 25 anys. I això no pot passar inadvertit per a ningú. S’ha de celebrar com cal: millores en la ja de per si bona posada en escena, reedició del text teatral de Paco Máñez, exposició commemorativa, presència escolar, cicle de conferències històriques… però, sobretot,  escenificar de nou text complet, al teatre, la nit anterior: les extraordinàries escenes que aprofitant que “no albergam dins la vila” el dia anterior, com diu la Crònica, permeten a l’autor recrear-nos encertadament i amb bellesa la figura del rei Conqueridor, le seues dèries, passions i voluntats.

 

Estem tots compromesos amb eixa celebració, li la devem a La Rendició. Tot i totes –Unió de Festejos, Filà Jaume I, Arenal Teatre, Caixapetrer, Diputació, Generalitat i, sobretot, Ajuntament- caldrà que fem un gran esforç per fer possible una commemoració solemne dels “25 anys de La Rendició”. Nostra Història, Nostra Festa i Nostre Petrer s’ho mereixen. Des de la Regidoria de Cultura i Patrimoni, que m’honore d’ostentar, ja ens hi afanyem en eixe horitzó de Novembre de 2007: La Rendició, 25 anys.

 

Vicent Brotons Rico

Regidor de Cultura i Patrimoni

 

UNITAT DIDÀCTICA.- La II República i la Guerra Civil a Alacant: el testimoni d’Enric Valor 31 March 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

 

 valor.jpg

 

 

(En commemoració del 70é. Aniversari de la proclamació de la II Republica i el 62é. de la partida del últims exiliats des del port d’Alacant al vaixell Stanbrook)

 

SINDICAT DE TREBALLADORS DE L’ENSENYAMENT

DEL PAÍS VALENCIÀ – Intersindical Valenciana

(De la Comissió Cívica d’Alacant)

 

Enric Valor i Vives (Castalla, 1911- València, 2000)

 

Escriptor i gramàtic. Impulsà l’adopció de l’ortografia de les Normes de Castelló de 1932 al setmanari ‘‘El Tio Cuc’’, d’Alacant, i col·laborà a ‘‘El Camí’’, ‘‘El País Valencià’’, ‘‘La República de les Lletres’’, ‘‘Jornada’’ i altres publicacions, així mateix dirigí la redacció de ‘‘Gorg’’. Ha destacat en la rondallística, camp en el qual ha publicat vuit volums de Rondalles Valencianes. Com a autor de ficció publicà diversos relats i novel·les, entre les quals cal destacar Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i  Enllà de l’horitzó (1991), que conformen la “Trilogia de Cassana”, el conjunt novel·lístic més ambiciós –més de 1200 pàgines- dedicat als darrers anys del segle XIX i primers 39 anys del XX de les comarques meridionals valencianes. Va tenir un paper destacat en la difusió de la gramàtica catalana al País Valencià, amb obres com Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1973) o La flexió verbal (1983) . El 1985 fou guardonat amb el premi de les Lletres Valencianes i el 1987 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. En l’actualitat dóna nom al premi de narrativa en català més important que es concedeix al País Valencià, l’”Enric Valor” de la Diputació d’Alacant.

 

Un jove d’esquerres, republicà i nacionalista

 

Des que als 15 anys abandonà Castalla, Valor visqué a cavall entre Elda, Alacant,  Castalla i València fins al final de la Guerra d’Espanya, el 1939. Foren tretze anys de formació, presa de consciència política, social i nacional, així com un intens activisme. Estudià, treballà en el món del calçat, va començar a escriure, fou redactor de “El Tio Cuc”, freqüentà la llibreria de Llorenç Carbonell –alcalde republicà d’Alacant-, va fer programes de ràdio, contribuí a organitzar l’Agrupació Regionalista Alacantina,… i participà en tota mena de moviments polítics en defensa de la democràcia i la llibertat. S’implicà ben jovenet en la proclamació de la II República i va combatre en l’Exèrcit Republicà al Regiment 10 del quarter de Benalua d’Alacant durant la Guerra Civil.

 

Tota aquesta experiència acumulada quedà enregistrada en la seua memòria. Valor es mantingué sempre fidel als principis democràtics del republicanisme i a la defensa d’un País Valencià lliure. Fou perseguit, censurat i empresonat pel franquisme, però, malgrat tot, sempre va viure amb intensitat el seu compromís polític, cultural i idiomàtic.

 

dos documents valorians –un fragment d’una entrevista que li feren a l’escriptor el 1995 i un altre d’Enllà de l’horitzó, la novel·la de la Guerra Civil- que serveixen per fer palès  el seu protagonisme compromés en els moments claus d’aquells anys de lluita i llibertat que commemorem  per no perdre la vella memòria històrica i perquè ningú, invitant-nos a l’oblit “desinteressat”, puga arrabassar-nos l’esperança en un futur millor.

 

 

DOCUMENT 1

-On el va agafar la proclamació de la República tant geogràficament com política?

 

-A mi em va agafar en plena feina, a Elda, la mort dels capitans Galán i García Hernández, sublevats a Jaca el 1930. La indignació fou tan general a moltes zones de l’Estat Espanyol, que en la republicana Elda, com en les veïnes Villena i Yecla, es produí una espècie d’alçament popular, i, en la primera d’aquestes ciutats, es va proclamar la República.

proclam-iir.jpg

Jo era un de tants joves que estiguérem presents en la proclamació que crec que la va fer un fabricant d’Izquierda Republicana, senyor Gil, recolzat segurament per altres personalitats dels partits republicans. Una volta acabat l’acte, en l’amplíssima calle Nueva, els joves, amb banderes republicanes, vam anar al castell, situat en un pujol que mira de front a l’estació del ferrocarril. Hi plantàrem la bandera i ens quedàrem expectants mirant la línia ferroviària, perquè llavors va començar a sorgir un tren llarguíssim i molt fosc, del túnel, que és prou més avant de l’estació. Era un convoi enorme que semblava no acabar mai d’eixir. Quan va parar, van baixar-ne més de mil soldats de la Legió que van calar baioneta i es dirigiren a pas de càrrega a prendre la ciutat. No despararen, però perseguiren aquella immensa joventut, alguns dels quals crec que foren detinguts, i la major part ens perdérem pels oliverars i les pròximes muntanyes. Quin fracàs! No cal dir que ens rescabalàrem el dia 14 d’abril de 1931 en la mateixa calle Nueva i oint la mateixa proclamació.

 

(En Enric Valor: converses amb un senyor escriptors. València. Tàndem Edic. 1995. Es tracta d’una extensa entrevista de més de 140 pàgines que li feu l’escriptora Rosa Serrano a Enric Valor)

 

 

DOCUMENT 2stanbrook.jpg

Per fi, el port. Vam preguntar pel Stanbrook.

-Allà lluny, deu ser aquell… El més gros.

Pere i jo pantaixàvem una mica; el Senyalat tenia el front perlejat de suor, de la correguda i -pensava jo- del neguit.

El dia se n’anava. Ens hi mancaven uns centenars de braces en el moll, però difícilment practicables. Ens vam haver d’obrir pas amb poques consideracions. Tanmateix, pocs en protestaven, pot ser perquè ho trobaven natural. Topàrem allà moltíssims homes amb armes; hi havia també colles de soldats amb uniforme o de paisà, que entre tots arrossegaven devers l’entrada de la dàrsena sacs plens de no sé què que devien pesar bastant. Era ja entre dues clarors i els llums s’havien encès. Movia un ventet viu i crec que queien gotes clares.

Ja n’érem prop… Però fou Pere qui va llançar la veu d’alarma que em va gelar la sang.

-El Stanbrook es mou!

Sí… i era de veres l’autèntica post de salvament, puix que, a la minsa llum, vam poder-ne llegir clarament el nom de la seua popa.

-Se’n va! –escridassà Toni.

 

(Enric Valor a Enllà de l’horitzó. València. Tàndem Edic. 1991)

 

 

 

 

 

 

 

 

PROPOSTA DIDÀCTICA PER A SECUNDÀRIA

 

AL VOLTANT D’ENRIC VALOR I LA SEUA OBRA:

 

1. Expliqueu l’argument d’alguna rondalla d’Enric Valor.

2. Per a què serveix la Flexió verbal? Poseu algun exemple.

3. Coneixeu alguna altra obra narrativa d’Enric Valor que no s’incloga dins del “Cicle de Cassana”? Digueu el títol i expliqueu l’argument.

4. Demaneu al vostre professor o professora de Llengua i Literatura que us proporcione algun capítol o fragment d’Enllà de l’horitzó on es parle de la Guerra Cívil o d’algun capítol bèl·lic que ocorregués a Alacant (p. ex., el bombardeig del Mercat Central). Comenteu-los a classe, tant des del punt de vista literari com humà i social.

 

AL VOLTANT DE LA II REPUBLICA I LA GUERRA CIVIL:

 

1. Quins foren Fermín Galán i García Hernández? A quins fet històrics estan lligats?

2. Localitzeu en un mapa de les comarques meridionals valencianes les ciutat d’Elda, Villena i Yecla? Totes tres són valencianes? S’hi parla valencià?

3. Què era Izquierda Republicana? Coneixeu algun partit en l’actualitat que duga aquest nom o semblant? Quina és la seua ideologia?

4. Investigueu quines eren les formacions polítiques més importants a Espanya i al País Valencià durant la II República?

5. Com era la bandera republicana i què simbolitzava?

6. Quin fou l’himne republicà? Escolteu-lo i comenteu la lletra.

7. Què és la Legió?

8. Durant la República s’aprovaren les Normes de Castelló. En quin any? En què consistien i què pretenien?

9. Quina importància tingué Alacant i les comarques meridionals en el final de la Guerra Civil?

10. En relació a la qüestió anterior, què va significar el vaixell Stanbrook per als republicans?

 

 

INTRODUCCIÓ A LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL 31 March 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari


 lij.jpg

 

0. La “Literatura Infantil i Juvenil” (LIJ)  com a “gènere”.

 

0.1. El concepte de LIJ.

 

Es pot parlar tant de “literatura infantil i juvenil” com de “literatura per a infants i jóvens”, nosaltres ens hi referirem tant a una com a l’altra denominació. Utilitzarem al llarg d’aquestes pàgines les sigles LIJ. Seguint Joan J. Ponsoda (1989 : 47-48) entenem per literatura infantil :

 

—L’obra escrita per adults destinada a infants i jóvens.

—L’obra escrita inicialment per un adult pensant en un lector heterogeni, generalment també adult, i que, per diverses circumstàncies que envolten a aquest grup generacional que denominen infantesa i joventut (escola, família, tradició sociocultural, polítiques editorials…) se n’acaben apropiant, els lectors més jóvens.

—L’obra escrita per xiquets i jóvens, generalment per a que la llegesquen altres lectors de la seua generació.

—L’obra tradició oral que, tot i no nàixer originàriament vinculada només al món infantil, si que és cert que la que perviu en estat oral com la que forma part de recopilacions, adaptacions, versions, etc., ha trobat el seu principal públic entre els infants i el jóvens. No és per tant literatura exclusivament infantil i juvenil, però sí en bona mesura.

 

La diversitat d’interessos que suscita aquest important “bloc classificatori” de la literatura, tant des del punt de vista qualitatiu com quantitatiu, ens ha dut a considerar-lo al mateix nivell que els altres gèneres tradicionals. Ara bé, la LIJ no deixa de ser Literatura i, per aquesta mateixa raó, és també susceptible de ser considerada  classificable per gèneres i subgèneres, amb les seues específicitats i particularitats.

 

0.2. Els gèneres i subgèneres en la LIJ.

 

Els escriptors per a infants i jóvens o aquells que han vist com la seua obra, o part, ha esdevingut LIJ han sovintejat tots els gèneres. Ben cert és, però, que el gènere predominant ha estat el narratiu. Al infants, adolescents i jóvens els interessa molt més, en general, les històries amb una seqüència narrativa més o menys tradicional que no pas la lírica, el teatre escrit (cal recordar que parlem de llibres) o l’assaig.

 

Pel que fa a la poesia hem dir que es tracta d’un gènere poc conreat pensant en els consumidors infantils i juvenils. Es tracta, doncs, d’un gènere minoritari que es manté i és capaç de generar un públic lector prou fidel i entusiasta sobretot quan es lliga a activitats escolars d’animació lectora.

 

El teatre infantil i juvenil també compta amb un catàleg reduït. Són ben pocs els autors que es dediquen a escriure teatre per aquestes edats i menys encara els qui veuen publicada la seua obra en forma de llibre.

 

L’assaig (ací utilitzem el terme per referir-nos a aquelles obres adreçades a infants i jóvens que, tenint elements divulgatius i, a vegades, també moralitzants,  no deixen de banda la preocupació creativoliterària ; per tant, descartem tant els llibres de text o escolars com els manuals amb una intenció exclusivament documental o instructiva) tot i que tampoc hi abunda molt en la LIJ, sí que ens proporciona alguns títols que per inducció escolar, normalment, són llegits pel públic més jove amb un cert interés i gust.

 

Finalment la narrativa, el gènere infantil i juvenil per excel·lència. Són molts els autors que s’hi dediquen. Moltes les editorials que en tenen col·leccions, classificades per edats o subgèneres. És el que més abunda a les biblioteques escolars i públiques. I,  més a més, és l’únic gènere que gaudeix d’una certa autonomia de consum per part de xiquets i adolescent. És a dir, que tot i llegir-se molta narrativa com a tasca escolar, també es llig molta altra perquè els propis consumidors la busquen a llibreries i biblioteques a partir dels seus propis gustos, centrats en autors, subgèneres, col·leccions, etc.

 

Encara caldria referir-se a altre gènere literari, o paraliterari, que tot i la seua modernitat ha estat fonamental  en la formació d’un públic per a la LIJ : el còmic, “tebeo” o històrietes amb vinyetes. El fet de basar-se en la imatge i el suport icònic no li lleva en absolut el caràcter creatiu als textos que complementen aquestes imatges. Ens interessen, sobretot, des d’aquest punt de vista.

 

Aquest breu i sintètic repàs dels diversos gèneres i subgèneres que configuren la LIJ ens permetrà entendre molt millor la panoràmica que sobre aquest bloc d’editorials, col·leccions, premis,  autors i obres obrirem tot seguit.

 

1. Literatura Infantil i Juvenil d’autors valencians escrita en català : antecedents.

 

1.1. Els orígens de la LIJ al País Valencià.

 

Al País Valencià[1] veurà la llum la primer obra d’aquesta mena el 1926. Es tracta de Cuentos per als meus chiquets (ensays de novela infantil) de Vicent Pla i Mompó. A aquesta obra seguiren altres de desigual qualitat que, gràcies a la infraestructura cultural que oferien les entitats valencianistes i alguns projectes editorials, gaudiren d’una certa continuïtat, per exemple : Contes per a infants. De la imaginació nòrdica, de Joaquim Reig (1930); Tombatossals, de Josep Pascual Tirado (1930); L’astúcia i la força, de Teodor Llorente i Falcó; Remordiment, de Josep Cebrian; El violí, d’Elisa Garcia; Remordiment, de Cebrian i Navarro; etc.

Al 1934, l’editorial “Artes y Letras” publicà una sèrie de deu contes de l’autor de LIJ més prolífic de l’època, el ja esmentat Josep Cebrian. Aquests contes (Els reis dels pobres, El coixet, Paella, El xiquet francés, etc.) es caracteritzaven pel seu contingut tradicional i l’escàs rigor lingüístic. Foren moltes les entitats que durant la segona República engegaren inciatives destinades a la promoció de la LIJ en valencià : Lo Rat-Penat, la Societat Castellonenca de Cultura, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, etc. La narrativa per a infants tingué també el seu petit espai en revistes escolars com Ibèria i Sembra.

 

Durant la Guerra d’Espanya només aparegueren dues publicacions de LIJ en català al País Valencià : el conte Si n’era una treseta  i Col·lecció d’endevinalles per a xiquets. L’ambient bèl·lic i la posterior postguerra repressiva tallaren de soca-rel totes les tímides, però prometedores, iniciatives destinades a crear una LIJ en català al País Valencià.

 

 

1.2. De 1939 a 1970.

 

La dècada dels 40 va ser culturalment i literàriament un territori erm per a quasi tot. Molt més encara per a llengua catalana al País Valencià. La represa cultural que s’enceta molt lleument als 50 comptà amb unes primeres obres narratives que, tot i no ser estrictament LIJ, trobaren en aquest públic, de manera minoritària, és clar, els seus principals consumidors. Ens referim als tres volums de Rondalles valencianes (1950-1958), Rondalles gironines i valencianes (1951) i Narracions de la Foia de Castalla (1953), totes publicades per l’editorial Torre i recopilades i escrites per Enric Valor.

 

 El 1952 aparegué un petit bestiari poètic amb el títol de Bestioles (ni epigrames ni faules) d’Enric Soler i Godes i editat per Lletres Valencianes. Un any després, la mateixa editorial trau a la llum Joaquim i els seus amics, de Josep Mascarell. Al 1954 Leopold Martínez Vidal publica la transcripció de la rondalla popular Pere Patufet i Les vacances de Jordiet. La dècada dels 50 finalitza amb l’obra de Joan Fuster Un món per a infants (1959). El 1964 Valor publicà  el primer volum de Meravelles i picardies. Rondalles Valencianes en l’editorial L’Estel. Ja cap al final de la dècada serà Joan Fuster qui el 1969 publicarà en La Galera l’obreta sobre el cicle de l’arròs titulada Abans que el sol no creme.

 

 

2. Estat de la qüestió del darrer quart de segle :

 

2.1. Uns inicis tímids : la dècada dels setanta.

 

La dècada dels setanta suposa l’inici del canvi en la producció de literatura infantil al País Valencià. La producció editorial d’aquests anys està molt directament lligada al món de l’ensenyament, ja que encara no hi ha un públic lector consolidat ni s’ha bastit l’entramat editorial necessari. De tota manera, és l’època que comencen a aparéixer nous autors de gran qualitat que preparen tímidament el camí per al que serà l’eclosió dels anys vuitanta i noranta.

 

La dècada s’obri amb les publicacions de Carme Miquel com ara Un estiu a la Marina Alta (1970), el recull Açò diu que era (1971) o Marieta, o les bromes d’un rei (1975), entre d’altres. De la mateixa època és l’antologia Veles i vents, del mestre Ferran Zurriaga i amb il·lustracions de Manolo Boix. Una altre llibre de qualitat que procedeix del món de l’ensenyament és El llibre de Pau (1976), obra entranyable dels mestres Teresa Pitxer, Victòria Navarro i Alfred Ramos.

 

Juntament amb els nous autors hi ha d’altres, més veterans, que publiquen obres per a xiquets i xiquetes. És el cas de Maria Mulet (1930-1982), amb els reculls de poemes i cançons Veus de xiquets (1971) i Nadal al cor (1975) i el llibre de lectures escolars Pere (Diari d’un xiquet) (1978), o de Miquel Peris Segarra (1917-1987), autor castellonenc que publicà l’obra de teatre infantil Tríptic casolà (Retaule poètic) (1978). Al mateix temps, un gènere nou, el còmic, s’obria pas amb les adaptacions, realitzades per Francesc Pérez Moragon d’algunes de les aventures d’Astérix al 1976.

 

Ja cap al final de la dècada dels setanta començarà a publicar una de les principals autores valencianes de literatura infantil, Empar de Lanuza. L’obtenció el 1978 del prestigiós premi “Josep Maria Folch i Torres” amb el volum El savi rei boig (1979) catapultarà a la fama l’obra d’aquesta autora, i és l’inici d’una carrera literària caracteritzada per l’extensió, la qualitat i la diversitat, que ens sorprén contínuament per la coherència i la creativitat que ofereix.

 

La institució que durant aquest període va destacar en la promoció de la literatura infantil i juvenil valencianes fou la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià (FECPV). Així, una actuació fonamental de la FECPV va ser la creació de la col·lecció de literatura infantil “Joanot”. Hi col·laboraran : Empar de Lanuza, amb Història de mans (1982) i  Els números accidentals (1982) o Rosa Serrano amb Ara va de caps (1982). A més, aquesta institució convoca des del 1981 el premi de literatura infantil “Enric Valor”, que va guanyar en la primera edició Marisa Lacuesta amb el llibre Tres i no res en la boca d’un drac (1982), obra il·lustrada per Miquel Calatayud.

 

Durant els darrers anys, el País Valencià va veure com les esperances de canvi sociopolític i cultural foren fent-se realitat molt a poc a poc, i això influí decisivament en el desenvolupament d’una LIJ de producció i consum propi. Les noves institucions democràtiques van anar facilitant el desenvolupament de l’idioma i la cultura propis als àmbits literaris. Amb la Constitució Espanyola de 1978,   l’Estatut d’Autonomia de 1982 i la instauració de la Generalitat en aquest mateix any, els canvis qualitatius  i quantitatius, entre els quals cal considerar l’oficialització de l’idioma i la seua presència a l’escola com a determinants, seran tan importants que donaran lloc a un autèntic canvi revolucionari pel que fa la situació de la literatura infantil i juvenil al nostre país.

 

2.2 La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i Escola Valenciana : la dècada dels vuitanta.

 

La dècada dels vuitanta veurà la consolidació del moviment encetat a la dècada anterior. L’aprovació el 1983 de la Llei d’Ús i Ensenyament va possibilitar la introducció al curs 1983-84 de l’assignatura “Valencià” a les escoles i instituts del País Valencià. Era la primera vegada en la història recent que els xiquets i xiquetes valencians podien aprendre de llegir i d’escriure a l’escola en la llengua pròpia del seu país, cosa que naixia lligada als moviments d’innovació educativa i a l’acció cívica per l’Escola Valenciana.

 

La dècada dels vuitanta va suposar també l’inici de l’interés de les institucions valencianes per la promoció de la literatura infantil i juvenil, a partir de premis instititucionals. La col·lecció Biblioteca Infantil, de la Generalitat Valenciana va arribar a publicar un volum molt considerable de títols de caràcter variat que van contribuir notablement a la difusió de la literatura infantil entre els valencians.

 

El 1984, i ja sota l’aixopluc de la Llei d’Ús i Ensenyament, començava a publicar literatura infantil i juvenil l’editorial Gregal, fundada l’any anterior. Les seues diverses col·leccions van donar abric als principals autors valencians de la literatura infantil i juvenil, alguns ja coneguts i altres nous valors que es donen a conéixer ; és el cas d’Enric Valor, Empar de Lanuza, Rosa Serrano, Carles Cano, Vicent Pascual, Josep Franco, Josep Piera, Vicent Escrivà, Joan Pla, Pasqual Alapont, Vicent Franch, Josep Lluís Seguí, Ferran Cremades, entre d’altres. És de destacar el projecte d’adaptació i publicació de les Rondalles valencianes d’Enric Valor, que posava a l’abast dels lectors més joves la riquesa lingüística i literària del patrimoni popular dels valencians. Malauradament, diverses causes van estroncar aquest projecte editorial, que feia fallida cap a la fi de la dècada.

 

Tot i això, noves editorials van aparéixer al llarg de la dècada dels vuitanta. Així, projectes com l’editorial Bromera, Edicions del Bullent, JJ2 o Tàndem contribueixen a estimular el panorama de la literatura infantil i juvenil valencianes durant aquests anys. També apareixen col·leccions específiques de literatura infantil o juvenil en editorials ja existents, com les col·leccions “El grill” i “L’ham”, de l’editorial 3 i 4, que estan totes dues dirigides al públic juvenil. Destaquem també la publicació de Camacuc, el primer còmic valencià de la història.

 

Literàriament, la dècada dels vuitanta suposa la consolidació de molts dels autors que van començar a publicar en els anys setanta i l’inici de la producció de nous autors que estaven cridats a ser figures destacades del món de la literatura infantil i juvenil. Així, per exemple, el 1981 comença la seua dilatada producció literària Joan Pla, un dels autors més coneguts del panorama actual de la literatura juvenil valenciana, amb la novel·la Mor una vida, es trenca un amor (1981). La producció de Joan Pla durant el període és extensa : L’omicron (1988), L’ordinador màgic (1989), La màquina infernal (1989)… Altres autors destacats que s’afegeixen a la literatura infantil o juvenil durant aquest període són : Jaume Muñoz (Bruixot Tararot,1983) ;  Joaquim González Caturla (Rondalles de l’Alacantí (1985) ; Carles Cano (Pericot rodaire, (1985), La fada pastissera, (1986),  L’últim dels dracs (1986), Llegendes del sol i de la lluna, (1988) ; Josep Franco (L’últim roder (1986), El misteri de l’aigua, 1987) ; Joan Ponsoda (Saïda, la reina mora (1987) ; Vicent Pascual (El guardià de l’anell, 1988) ; Maria Dolors Pellicer (Xe, quins peus (1988), Tegolins i Tegolines (1989), Fil que penja (1989) ; Pascual Alapont (No sigues bajoca, (1988); Estàs com una moto, (1988) ; Mercè Viana (La princesa pitudeta i panxudeta (1988),  Queda’t, cocolluç (1989),   Galerna d’aigumar (1989); etc.[2]

 

Alguns dels autors que ja havien publicat durant la dècada anterior continuen escrivint i ampliant la seua producció. És el cas, sobretot, d’Empar de Lanuza, que publica Mitja dotzena (1984), L’home del Penyagolosa (1985), Criatures minúscules (1986), Aventura d’una desventura (1988), La família feroç (1988) o Abecedari de diumenge (1988),… En general, en aquest període la literatura infantil i juvenil al País Valencià s’amplia i es diversifica, amb l’aparició de noves editorials i nous autors i el conreu d’una àmplia varietat de gèneres narratius completats amb una presència molt menor de la poesia i del teatre dirigits a infants i joves.

 

2.3. La consolidació  :  la dècada dels noranta.

 

Els primers anys de la dècada dels noranta es caracteritzen per la consolidació de les fites aconseguides en el període anterior. S’afegeixen noves editorials a la publicació d’obres de literatura infantil i juvenil. En alguns casos, es tracta d’editorials valencianes ja existents, com ara Aguaclara o Marfil, que inicien col·leccions específiques de literatura infantil i juvenil. També comencen a publicar literatura infantil en català algunes de les grans editorials d’àmbit estatal, com ara Bruño, Anaya, Voramar (Santillana) o Edelvives. Les joves editorials aparegudes en la dècada anterior consoliden les seues col·leccions de literatura infantil i juvenil i en creen de noves. En aquest procés destaca sobretot l’editorial Bromera, que arriba a superar el volum d’edició de la desapareguda Gregal.

 

 A partir de la meitat de la dècada s’observa, però, un cert alentiment de la producció literària que ve determinat tant per la caiguda del ritme de producció d’algunes editorials, que tal vegada reflecteixen la dura competència que s’estableix en el sector com a conseqüència de l’entrada de noves editorials, sobretot les d’àmbit estatal. D’altra banda, els canvis polítics també suposen modificacions en les actuacions de promoció de les publicacions en la llengua autòctona que afecten les editorials del sector, especialment les més petites. Malgrat això, al llarg de la dècada, i amb sort desigual, continuen embarcant-se noves editorials en l’aventura de publicar literatura infantil i juvenil : Edicions de la Guerra, Nau Llibres, Comercial Denes, Derzet i Dagó, Germania, Edicions la Xara i Abril Edicions. De tota manera, cap al final de la dècada s’observen símptomes de superació que semblen augurar un final de segle de caràcter positiu (Fluixà, 1998 : 38).

 

Durant els anys noranta molts dels autors consagrats que hem vist anteriorment han continuat enriquint la seua producció, i també s’han afegit nous valors a la nòmina de creadors. Entre els primers podem citar, sense ànim de ser exhaustius : Carles Cano (No vull menjar, (1993), No vull anar a l’escola (1993), Els viatges de Pericot (1995), El vent esbojarrat (1997),  Contes per a tot l’any (1998) ; Mercè Viana (El vampir mellat, (1991), Un fantasma poruc de Vineifuig, (1991), Una excursió amb pirates (1992), El papalló pintor (1993), El bagul de les disfresses (1994), Popof té problemes (1995), El misteri de l’andana (1996), El cas misteriós de la lletra malalta (1998) ; Pasqual Alapont  (Me’n vaig de casa ! (1996) , Els viatges de Marco Polo (1996), Pipistrellus pipistrellus, (1997), Això era i no era, (1997) ; Joan Pla (Grafitis (1993), La venjança dels criptosaures (1994), La vall dels misteris, (1995), L’estranya mort de Berta (1997), El Crist romànic (1998) ; Joan Ponsoda (Gori-gori, rum-rum (1990) ; Joaquim Gonzàlez Caturla (La cova del llop marí (1990), Julieta i el caragol màgic (1993), La penya dels pirates (1998) ; Rosa Serrano, (Amanida de Bruixes (1994) ; Fina Masgrau (La rata Marieta (1990) ; Carme Miquel, (Uns papers en una capsa (1997), A cau d’orella (1998) ; Vicent Pascual (L’enigma del medalló (1997) ; Isabel-Clara Simó (Raquel (1995),  Joel (1997) ; Manuel Joan i Arinyó (Que dur que és ser guapo (1998) ; Empar de Lanuza (Les tres avorrides (1997) ; Alfred Ramos (El fantasma del carrer de cavallers (1998), etc.

 

Entre els autors novells destaquem : Joaquim Espinós (Fins que va traure el cap el rossinyol (1990), La devastació violeta (1991) ; Josep Gregori, (Un segrest per tot el morro, (1991), Moguda a la biblioteca (1992), Un pare despistat (1996), Invasió (1997) ;  Maria Jesús Bolta (La bruixa Merenga, (1992), El sol sense son (1993), Pell roja, rostre pàl·lid (1998) ; Jordi García Vilar (Cocodril cocollibre (1992) ; Jordi Raül Verdú ( Fantasmes del mas de Tetuan (1992), El misteri del Montcabrer (1997) ; Enric Lluch (El faraó Totun-nas (1993), Neus i gossos… Quin embolic ! (1994), L’inventor xaveta (1995), El regne de Tentipotenti (1996), Conte de les coses que pengen del cel (1996), Eugeni, un geni mal geni (1997) ; Jesús Cortés, (Plom, més que plom ! (1993), El somni de Fran, (1995) Jordi Querol (La secta dels suïcides (1997) ; Leandre Iborra (Llegendes alacan­tines, (1994) ; Josep Antoni Fluixà, (Pere, i el ratolí Pirulí (1994), Gratacelònia(1996) ;  Estrella Ramon, (Àngels i la bruixeta (1994), M’escriuràs ? (1997), La pota de Pepín Pin (1996), Fantasmàtic (1995) ; Toni Cucarella (Els ponts del diable (1995), El lledoner de l’home mort (1996) ; Manel Cubedo, (Teatre per a més de quatre (1995), El drac (1997) ; Joan-Vicent Galan (Romança de l’estrella opaca (1995) ; Llorenç Giménez (El fantasma dels ulls blaus (1996), Els animals agraïts (1996) ; Vicent Palatsí (Olaia es desmaia, i altres contes (1996) ; Vicent Marzà (Han segrestat l’entrenador (1997), Jordi Turmix, aprenent de pirata (1996), La fórmula màgica (1998) ; Pepa Guardiola, (Un brivall sota el teló (1997), La clau mestra (1997), El talismà del temps (1998), Els grumets del cap Negre (1998) ; Paco Muñoz (El vinater (1997) ; Jaume Miquel Peidró (La cova del roder (1997), Na Pietat (1997) ; Àlan Greus (L’art de Raimon (1998) …

No cal dir que molts d’aquests autors, que hem qualificat de novells, presenten ja a la fi de la dècada una obra bastant consolidada.

 

 

Per tant, podem concloure provisionalment afirmant que, malgrat les tensions i les dificultats que han aparegut al llarg de la dècada dels noranta, la literatura infantil i juvenil al País Valencià presenta una “mala salut de ferro”. Les incerteses creades per la manca de suport institucional a l’ensenyament en valencià, i per la inexistència d’una política cultural de suport a l’edició en la llengua pròpia del país han estat contrarestades per la fidelitat del món de l’ensenyament i del moviment cívic valencià, així com per l’empenta de les editorials i dels autors,  de manera que la literatura infantil i juvenil pot encarar el futur immediat amb optimisme i esperança.

 

BIBLIOGRAFIA

 

Fluixà, J. A. (1995), “Comunidad Valenciana : crisis y renovación”, dins de CLIJ, 76, pàgs. 22-30.

 

Fluixà, J. A. (1996), “Comunitat Valenciana : a l’expectativa”, dins de CLIJ, 86, pàgs. 38-42.

 

Fluixà, J. A. (1997), “Comunitat Valenciana : prudència i continuïtat”, dins de CLIJ, 98, pàgs. 36-40.

 

Fluixà, J. A. (1998), “Comunitat Valenciana : una literatura en marxa”, dins de CLIJ, 108, pàgs. 38-43

 

Lanuza, E. de (1990), “La literatura infantil al País Valencià”, dins de García, C. & Lluch, G., Teoria i pràctica al voltant de la literatura per a infantils i joves. València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, pàgs. 61-79.

 

Lanuza, E. de & T. Llabata (1993), “Panorama de la LIJ en la Comunidad Valenciana”, dins de CLIJ, 48, pàgs. 8-22.

 

Llabata, M. T. (1992),  “Literatura infantil i juvenil en valencià. Què s’ha fet? Cap on anem?”, dins La literatura infantil i juvenil valenciana. Suport a l’ensenyament en valencià, 6. València, Generalitat Valenciana,  pàgs. 7-26.

 

Ponsoda, J. J. (1989),  “Literatura infantil, lectura i educació (reflexions sobre unes necessitat)”, dins La rella, 7, pàgs. 47-59.

 

 

 

 

 

 




[1] Per a la redacció d’aquest apartat i els dos següents ens hem guiat especialment en Empar de Lanuza (1990).

[2] L’extensió i l’objectiu del treball ens impedeix citar tots els autors i autores i totes les obres del període. Demanem disculpes als escriptors i escriptores que no hem citat. La consulta de la base de dades (Dades bibliogràfiques dels escriptors valencians actuals) permet esmenar les limitacions del present treball.

CON MI MÁS PROFUNDO RESPETO A TODAS Y TODOS LOS CRISTIANOS 31 March 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

C

tarancon.jpg

 

A la memoria de Monseñor Vicent Enrique i Tarancón

 

Desde el respeto a todos los hombres y mujeres que viven íntimamente sus creencias religiosas. Desde mi admiración más profunda a los cristianos que viven com. tales y no me quieren imponer para nada su cristianismo aunque me influyen con su ejemplo de vida. Desde la cordialidad hacia todos esos católicos que practican el catolicismo como buenamente entienden, saben, comprenden o desean sin interferir para nada en mi vida ni en la de los otros. Desde el cordial desprecio que se merecen todos los jerarcas eclesiásticos que han olvidado que han pasado más de 30 años de la muerte de aquel dictador que llevaban bajo palio y que fundó, con su complicidad, uno de los regímenes más sangrientos e intolerantes de Europa, el Nacional catolicismo español, les dedico estas palabras del joven diputado socialista Eduardo Madina:

 

Esta mañana me he quedado con las ganas de decir ”perdóneme Monseñor porque he pecado. Soy un pecador. Estoy a favor de los valores y los principios de la Revolución Francesa. Estoy enamorado de las inspiraciones conceptuales de la Ilustración. Me gusta la Libertad, me gusta la Igualdad y me gusta la Solidaridad. Y eso que no es pecado para los católicos, ni mucho menos para los cristianos, me sorprende ver que sí es pecado para una parte de la Iglesia Católica en su Conferencia Episcopal”.

 

“Y que cuenten con nosotros todos esos para los que Rouco Varela no ha tenido nunca una sola voz amable: que cuenten con nosotros los inmigrantes, que cuenten con nosotros las mujeres maltratadas, que cuenten con nosotros los que mueren en la guerra de Irak, de la nunca hemos oído decir nada ni a Monseñor Sánchez ni a Rouco Varela. Que cuenten con nosotros los homosexuales, que cuenten con nosotros los transexuales, que cuenten con nosotros los que  tienen pocos  recursos, y de los que esa parte de la Conferencia Episcopal  hace mucho tiempo que se ha olvidado”.

 

Eduardo Madina tiene 32 años, perdió la pierna izquierda en un atentado terrorista que ETA realizó contra él hace seis años por su compromiso socialista. Su madre murió al poco tiempo de un infarto, seguramente consecuencia de la dureza del impacto causado por el atentado a su hijo. No sé si es cristiano el joven Eduardo, no acostumbró a interesarme por la condición religiosa de mis semejantes, me interesa más saber de su calidad humana. ¿Pero saben Vds. cual es la opinión de Madina respecto al diálogo con ETA?—lo dice siempre por activa y por pasiva— que habrá que continuar intentándolo cuando se den las más mínimas condiciones Ese sí es un comportamiento cristiano, poner inteligentemente, derrochando coraje y compasión, la otra mejilla. El de los obispos, en cambio, suena más a aquel “ojo por ojo, diente por diente” de los feroces profetas del Antiguo Testamento. Seguramente “hasta que nos quedemos todos ciegos”, como dijo otro gran campeón de la paz, Mahatma Gandhi. Pero eso el Ilustrísimo y Reverendísimo Monseñor Doctor Antonio María Rouco Varela no lo entiende. Para sus Ilustrísimas primero es el triunfo del Partido Popular y después, a larga distancia, todo lo demás.   

 

Vicent Brotons

PSPV-PSOE

SANTA CECÍLIA-2006: MÉS D’UN SEGLE D’UNIÓ MUSICAL 31 March 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

unio-musical.jpg

Per a la Unió Musical la celebració de santa Cecília d’enguany serà una miqueta especial. És la primera que es fa des de la “normalitat” després de la intensa i frenètica activitat del Centenari. Crec que no és necessari que torne a parlar de la brillantor d’aquesta celebració, de com la cultura i la música de Petrer -tota la música de Petrer- ha fet de la vostra commemoració del segle d’existència una enorme festa que finalitzava fa dos mesos amb la presentació i lliurament definitiu del vostre extraordinari llibre Un siglo de Música. Per tant, aquesta salutació en la festivitat de la vostra patrona no pot encetar-se d’altra manera que donant-vos una sincera enhorabona i un enorme “Gracies!” per l’irreptible Centenari que amb tanta generositat ens haveu oferit a petrerins i petrerines. Gracies a tots i totes, sí, però molt especialment als músics que amb un enorme sacrifici personal han posat el millor de la celebració: la Música, la bona Música, amb majúscules, és clar.

 

I ara cal seguir sent la Unió Musical, ni més ni menys. Això sí, un poquet més Unió Musical que abans, perquè, no em negareu que el segle de vida és un plus afegit de responsabilitat -d’autoresponsabilitat- en el vostre esperit d’exigència, en el vostre indiscutible “saber fer bé”. Estic segur que aquesta reflexió la compartiu plenament amb mi.

 

En fi, santa Cecília és una ocasió única per a reprendre la intensa activitat que us caracteritza. Una activitat preocupada i centrada no només en tocar, desfilar i fer concerts sinó, sobretot, en un incessant afany de superació. Sé que aspireu a ser res més que una banda a l’ús, que aspireu a millorar la vostra escola d’educands – ja amb un bon nivell en l’actualitat-, que voleu apostar per una oferta concertística singular i de gran qualitat, que voleu convertir-vos per treball i per mèrits propis en una banda musical de referència… Són dignes, lloables i admirables aspiracions que sempre tindran en aquesta Regidoria de Cultura el màxim suport. No ho dubteu.  Benvinguts i benvingudes- i gràcies- als músics de nova incorporació, enhorabona a ells i elles, a les seues famílies i a la pròpia Unió Musical i… Feliç santa Cecília!

 

Vicent Brotons

Regidor de Cultura i Patrimoni


PAS AL JAZZ, PAS A LA DOLÇAINA 31 March 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

jazz.jpgdolcaina.jpg

 

La música de jazz és d’eixes músiques minoritàries que s’obri camí a poc a poc entre un públic ben divers. Un amic em comentava “a tot el món que l’agrade la música ha d’agradar-li el jazz, és inevitable”, potser tinga raó.

 

Allò cert és que la presència discreta, constant i continuada d’esta música al  poble i a la comarca està donant els seus fruits creadors d’afició. Així ho confirma el I Festival “Pas al Jazz” celebrat a Petrer el febrer passat. Xavi Torres i un grapat de músics més d’este racó del Vinalopó han tingut el coratge i la capacitat de posar en marxa el festival amb la inestimable col·laboració del Pub Kinara: un encert això de dur el directe jazzístic a un espai de copes, ball i xarradeta, això és el que toca (Molt bé per la direcció del Kinara!). Música en directe, jazz viu, dansa, bon ambient i bon “rotllet”, perfecte. Enhorabona i endavant amb la incitativa que ha de seguir comptant amb el suport de la institució municipal: Ara mateix el segon “Pas al Jazz”!

 

Jo, però, vull referir-me a un fet singular, cridaner i novedós. Un fet del qual el protagonista portava molt de temps parlant-me: la incorporació de la nostra dolçaina rural i pobletana a les cosmopolites sonoritats jazzístiques. Efectivament, Xavi Torres, artífex de l’invent ací a Petrer, m’ho va explicar moltes vegades, amb entusiasme i passió, com s’implica en tots els muntatges musicals que porta a terme: “Vicent, la dolçaina incorporada al jazz és una meravella, un camí insospitat de possibilitats musicals”.

 

Després de sentir el “Xavi Torres Quintet” el passat 6 de febrer als volts de la mitja nit, ho confirme des de l’opinió subjectiva d’un eclèctic, intuïtiu i tècnicament poc fiable aficionat musical: Xavi va deixar de costat l’”acadèmic i educat” saxo tenor i aplica els seus virtuosos i potents bufits a eixe tros de fusta, canya i forats que és la dolçaina posant així el vent al perfecte acoblament de cordes i percussió. I es va fer la màgia: “massa pa la carabassa”. Senzillament, bo, original i absolutament pertinent. Com si la dolçaina hagués aguardat pacientment en la nit dels temps per a dir això de “més tard o més prompte caureu del burro: el jazz no podia prescindir de la meua força tel·lúrica, que ho dubtàveu?”

 

La nostra dolçaina està obrint-se camí a pas de gegants en el món de les sonoritats musicals: Del mític i popular Parra amb que s’iniciava el segle XX, passant per aquell “últim mohicà” heroic que va ser el Tibero, a quin tant devem, sense oblidar la voluntariosa activitat de represa duta a terme per Vicent Navarro “el Dele” fa un quart de segle, hem arribat a un segle XXI profundament esperançador perfectament embocallat per una entitat com la “Colla de Dolçainers i Tabaleters el Terròs”.

 

Un treball continuat que ha donat resultats tan suggestius i prometedors com el de Eliseu G. Ripoll i Silvestre Navarro, que fa poc més d’un any ens sorprenien amb una aposta dolçainera clàssica i sacra en unir-la al so del solemne orgue catedralici en eixe magnífic treball que es “Ternari”, des de fa uns mesos fixat en un impecable CD.

 

I si això passava ahir, com qui diu, avui l’ha tocat el torn a Xavi Torres, fonent les estridents i estimades notes de la xaramita al sempre avantguardista i experimental jazz.

 

M’agrada pensar que el que està fent la dolçaina amb altres músiques és una mena de metàfora del que podria ser la nostra llengua i la nostra cultura: amb arrels ben profundes en la terra però amb unes branques i fulles que ben bé poden tutejar i enriquir qualsevol expressió cultural, creativa o tecnològica per avançada i postmoderna que fora. Però això és una altra història. Siga com siga: pas al jazz! pas a la dolçaina! Gràcies, Xavi, per entendre musicalment allò que deia Lluís Llach:

 

“I perquè l’arbre no fruita sense arrels,

així nosaltres busquem el dret a ser,

el nostre vell camí,

l´únic que ens permet d’entrar en l’univers”.

 

Vicent Brotons

 

LA BANDA DE MÚSICA MARE DE DÉU DEL REMEI, PATRIMONI CULTURAL DE PETRER 31 March 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

 

mdremei.jpg

Que Petrer és un poble ric en música i músiques és més que evident. El premi Euterpe – un dels més prestigiosos que s’atorga als municipis en este camp de la promoció musical- de 2005 concedit per la Federació Valenciana de Societat Musicals així ho certifica. I d’eixa riquesa cultural bona part de la culpa la té l’Associació Musical Mare de Déu del Remei. La vostra banda és un exemple de trajectòria cultural de cara a una més que indiscutible consolidació. En poc anys vos haveu fet una formació musical imprescindible en el panorama local.

 

Soneu amb força, fermesa i qualitat als passacarrers; sou un puntal als Moros i Cristians; oferiu concerts de finura i execució memorables que van marcant fites de superació cada volta més altes; ens representeu digníssimament allà on toqueu; doneu jóvens i grans músics que escampen per conservatoris i altres entitats musicals les bondats del vostre treball ben fet; manteniu una escola d’educands dinàmica, motivadora i de gran rigor acadèmic; haveu consolidat una infraestructura –la seu del carrer Metge Antonio Payà –  absolutament envejable; sou, en definitiva, un referent musical per l’ampli col·lectiu de músics del poble, per a la ciutadania i, per suposat, per a la Regidoria de Cultura i el propi Ajuntament. I tot això en uns quants anys, molt pocs, quasi un récord.

 

Però per damunt de totes les consideracions, vos haveu fet un lloc molt especial en el cor de tots els petrerins i petrerines que només vosaltres podeu omplir, perquè la música i els músics, ans que considerar-los des del punt de vista de la tècnica qualitativa d’interpretació –que també és important i vosaltres ho demostreu en el dia a dia- han de ser estimats pel que són, pel que representen, per la càrrega emotiva que aporten. I la gent de Petrer, la bona gent de Petrer, quan escolta la Mare de Déu del Remei tocar, la sent amb un afecte i tendresa sense límits. No ho dubteu.

 

Per això, en este dates pròximes de santa Cecília, la vostra patrona, celebrareu des del legítim orgull el vostre ser i sentir de banda amb concerts, passacarrers, jocs, sopars, concursos,  audicions, emotiva recollida de nous músics –sempre creixent. Petrer, no ho dubteu, ho celebrarà amb la Mare de Déu del Remei. Sou, no ho oblideu, patrimoni cultura de tots. Vos ho dic com un elogi, però també vos ho recorde com un compromís, al que respondreu, estic segur, de la millor manera que sabeu: fent-nos vibrar amb la vostra cada volta millor i més rica activitat musical. Celebreu-ho com cal. La Cultura local, a través de la Regidoria que ostente, està amb totes i tots vosaltres, magnífics i magnífiques músics de l’Associació Musical Mare de Déu del Remei.

 

Vicent Brotons Rico

Regidor de Cultura i Patrimoni

de l’Ajuntament de Petrer