anar a nevagció

¡Salvemos la comarca! 23 February 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

images11.jpg


VICENT BROTONS RICO

Alguien, en algún siniestro despacho ministerial de Madrid, ha decidido por todos nosotros, sin el más mínimo respeto democrático, acabar de una vez por todas con las tierras del Vinalopó. El conjunto intercomarcal del Alto, Medio y Valls del Vinalopó será en pocos años un laboratorio experimental de como se hace añicos el medio ambiente de un territorio.A los hombres y mujeres de Villena a Aspe y de Petrer al Pinós nos aguarda una década de ver como se destroza literalmente nuestro pequeño país:
- Una autopista que acabará con la huerta de Villena y algunos parajes de alto valor ecológico de Sax;
- Un trazado del ferrocarril de alta velocidad (AVE) que rematará la faena de destrucción paisajística, creando, de paso, auténticos diques artificiales que contribuirán a futuras inundaciones;
- Centenares de molinos para la producción de electricidad por energía eólica que poblarán nuestras sierras sin las correspondientes actuaciones paliativas para evitar su enorme impacto ambiental;
- Algunas montañas, como la sierra del Cavall (Petrer), que, previsiblemente serán convertidas en gigantescas canteras para la extracción de materia prima destinada a la construcción;
- Talas forestales indiscriminadas con la excusa de hacer «cortafuegos» u otras mejoras técnicas;
- Crecimiento urbano desmesurado que si no se planifica adecuadamente imposibilitará un desarrollo sostenible de las ciudades -especialmente Elda y Petrer-, afectando a la calidad de vida de miles de ciudadanos;
- Un macroembalse de 15 kilómetros de longitud que anegará más de 1.300 hectáreas de una de las zonas más ricas agrícola y paisajísticamente del municipio de Monòver…
Y quizás se me escape algo más por falta de información. Estas cosas, ya se sabe, se suelen llevar con mucho secreto. Lo cierto y verdad es que con lo dicho hay más que suficiente para dejarnos a los ciudadanos y ciudadanas del cauce alto y medio del Vinalopó absolutamente huérfanos de territorio razonablemente habitable.
¿Hay culpables? claro que los hay: el gobierno de la Nación del PP, la Generalitat Valenciana del PP y todas aquellas corporaciones locales que se muestren cómplices de tamañas atrocidades, sean del partido que sean.
Nos esperan años de incertidumbre y de muchas batallas institucionales y ciudadanas. Vamos a necesitar ayuntamientos firmes y estructuras políticas comarcales sólidas para combatir este síndrome antiecológico que ha empezado a invadirnos.
Que nadie se equivoque: U optamos por la alternativa que representa el PSPV-PSOE en los próximas citas con las urnas o estamos condenados al desahucio comarcal más triste y brutalmente antidemocrático que se haya conocido. Que nadie piense que el Partido Popular dará marcha atrás en sus devastadores planes. Detrás de esta masacre ecológica hay muchos intereses económicos particulares, algunos inconfesables.
Defendamos las tierras del Vinalopó antes de que sea demasiado tarde. Ser ecologista hoy, más que una digna opción cívica, es un deber para los habitantes de estas adustas pero estimadas tierras del sur del País Valenciano.

CAVALLERS I CAVALLERIES EN L’ANY DEL QUIXOT 23 February 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

quij.jpgtractat1.jpgtirant.jpg

Vivim temps de cavallers. En realitat avui tots els hòmens tenim dret a tan noble tractament. Faltaria més ! No sempre, però, ha sigut així. En l’època medieval els cavallers eren un estament privilegiat. Al vostre entranyable “Tractat” abunden els cavallers, fins a una vintena hi apareixen. El propi Rei En Jaume ho era, el més gran de tots. Hi ha  cavallers aragonesos, castellans, catalans. “Altres nobles cavallers/ del seguici de l’Infant”; “alguns dignes cavallers/ de l’escorta del Rei Jaume”, sentim només començar la representació en els llavis del trobador Bartomeu. Són els nostres cavallers fundadors, pròxims, domèstics –si em permeteu l’expressió.

 

Altre cavaller, més conegut universalment, ocupa l’imaginari col·lectiu. Enguany l’està ocupant de manera intesiva i extensiva: el “Caballero de la Triste Figura”, l”Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha”. Per cert, ben distint als anteriors. No només perquè és fictici –una de les més belles i inquietant ficcions mai novel·lada- sinó també perquè el separen dels nostres d’Almirra quasi quatre segles. De tots i totes és sabut, el 2005 estem celebrant el quart centenari l’aparició d’aquest magnífic llibre que és el Quijote.

 

I enmig del camí cronològic entre uns i l’altre, un altre cavaller que mai no podem oblidar els valencians, també fictici, nascut de la ploma d’un de ben real –Joanot Martorell- i absolutament grandiós com a obra literària: Tirant lo Blanc, aparegut a les acaballes del segle XV.

 

Trescarem pels camins cavallerescos prenent com a referents inevitables el segle jaumí i alfonsí, el Tirant i el Quijote. Un humil exercici d’armes incruentes al que vos convide en aquest paperet.

 

La paraula, el concepte, la història

 

Tot i que el terme cavaller etimològicament significa “el qui va muntat a cavall”, ja des de l’antiga Atenes es refereix a la segona classe social en importància. A l’Imperi Romà també tenia el mateix significat l’equits (el cavaller) era l’home ric només superat per la classe senatorial.

 

A l’edat mitjana la concepció del cavaller passa d’aquella visió romana de “classe rica” a la de “combatent a cavall” al servei d’un senyor feudal: professional de les armes físicament i tècnicament molt preparats al servei d’un noble a qui es lliguen mitjançat un contracte de fidelitat. Al segle XII aquests mercenaris es convertiren en classe jurídica i hereditària. La classe cavallereca no fou mai una casta tancada i molts hòmens lliures sense origen noble accediren a aquesta categoria nobiliària pels serveis polítics, econòmics, administratius o militars retuts a la corona.

 

Els cavallers de la Confederació Catalano-Aragonesa rebien el tractment de magnífic mossén o simplement mossén i comptàven amb molts priviliegis legals i impositius. Acabats els temps heroic de les guerres contra els moros, els cavallers orientaren llurs energies belicoses a les guerres privades, la pirateria, les bandositats, el bandolerisme i un profund conservadorisme social a favor dels privilegis feudals. Els Vilamarí, Requesens i Vilaragut foren alguns dels valencians que més destacaren en aquests poc honrosos menesters.

 

Els cavallers al segle XIII

 

Aquest fou un segle important per als cavallers i la cavalleria a tota Europa, i també, és clar, als territoris catalano-aragonesos en ple procés d’expansió des que arriba el rei En Jaume a ostentar-ne la coronona.

 

El segle XII va finalitzar amb l’èxit de la III croada per la conquista de Terra Santa. El mític Ricard Cor de Lleó fou el seu líder. El XIII s’inaugura amb la quarta croada i s’arriba fins a la setena, que acaba en fracàs el 1291. Durant eixe període es fundaren diverses ordes: Cavallers de Malta, l’Orde Teutònica, Cavallers del Temple, és a dir, templaris, que tant tingueren a veure amb la formació de rei Conqueridor…El propi pare del rei En Jaume, Pere el del Punyalet, fou víctima de la croada que el Papa Innocenci III convocà a Occcitània –sudest de l’estat francés actual- contra l’heretgia càtar.

 

L’expansió cristiana per la península ibèrica suposa una forta i activa estructura cavalleresca de caràcter militar en tots els regnes cristians que hi intervenen en dita expansió. Les campanyes del rei En Jaume, per una banda (Mallorca, Eivissa i València) i dels reis castellans Alfons VIII, Ferran III el Sant i Alfons X el Savi (Extremadura, Sevilla, Còrdova, Jaén i Múrcia).

 

Aquest segle jaumí fou molt prolífic en lliurament de títols de cavaller i en rituals per al seu nomenament. Època de heroismes, lluites i sentit fundacional de l’activitat cavalleresca. Una activitat alimentada per tota una literatura èpica com foren els cantars de gesta –el Beowulf, el Cantar dels Nibelungs, el Kudrun, la Chanson de Roland, el Poema de Mio Cid,…- o les primeres cròniques històriques apologètiques, és a dir, propagandístiques, dels distints reis (a destacar-ne les quatre catalanes encapçalada pel Llibre del Fets del rei Jaume I, base documental i literària del “Tractat”). És el temps també de les novel·les, primer en vers i després en prosa, dels grans mites de la cavalleria : el cicle del Rei Artús, el Roman de Troie, el Perceval, el Lancelot, el Roman de la Rose, etc. Tot un món, l’aristocràtic, que gira al voltant dels valors cavallerescos.

 

No voldria donar a entendre que  això dels cavallers i les ordes cavalleresques era un món idíl·lic o romàntic exempt de misèries. Més  aïnes, i des d’una perspectiva moderna diríem el contrari: darrere de paraules com honor, dignitat, lleialtat, noblesa, orgull, valentia, prudència, justícia, etc. s’amaguen comportaments indignes: una violència atroç, pillatges, sadisme, saqueig, odi, violacions, traïcions, injustícies, sobèrbia, assassinats…Allò cert, però, és que la història oficial i una certa literatura mitificadora ens han deixat –han volgut deixar-nos- una imatge neta i idealitzada d’aquells cavallers medievals, el títol dels quals han arrossegat orgullosos alguns aristòcrates –petits o grans- que segurament desconeixen, o s’estimen més no conéixer, moltes de les ignominioses aventures dels seus avantpassat cavallerescos, hòmens que s’enriquiren per la força de les armes, en molts casos, i causant un enorme dolor al proïsme.

 

Cal no mitificar aquell món. Bé està que servisca per a construir belles ficcions d’un passat històric que volem comú, però recordem que la immensa majoria dels hòmens i dones que hem fet aquest país no tenim cap deute amb aquella ociosa i violenta cavalleria, més enllà de participar del seu imaginari col·lectiu. Xafant en terra, però, ens convé de recordar el vells versos del xativí Raimon. Aquest sí és el nostre vertader origen:

 

Jo vinc d’un silenci

antic i molt llarg,

de gent sense místics

ni grans capitans.        

 

I ara la literatura

 

Ens hem referit ja de passada a la producció literària que prenia com a motiu central la cavalleria, els cavallers i la mitologia que els nodreix. Tot això ho situàvem al segle XIII i anteriors, època d’apogeu del món cavalleresc. Al inicis del segle XIV apareix el Blandín de Cornualla, escrit en el segon terç de segle, un primer text en català inspirat en l’ideal cavalleresc. És, però, un segle després quan sorgeix la primera novel·la cavalleresca, relats d’història-ficció, versemblants, és a dir, creïbles, i inspirats en els valors dels cicles artúrics o de la matèria de Bretanya. L’obra en qüestió és Curial e Güelfa, obra localitzada en el segle XIII entre França, Itàlia i el nord d’Àfrica i que barreja tant elements cavallerescos de tipus bel·licós com amorosos.

 

L’altre gran text cavalleresc és el Tirant lo Blanch. Escrit en la segona meitat del mateix segles per Joanot Martorell i últimada i editada per Martí Joan de Galba. El Tirant, per si mateix donaria per a tot un ampli article. Només direm que és el nostre gran text clàssic en prosa. Una novel·la a mig camí entre el retoricisme medieval i la modernitat vital del renaixement. El Tirant, o millor molts dels seus capítols, es poden llegir avui encara amb un actual sentit de modernitat. L’autor principal, Martorell, fou també un cavaller de carn i ossos. Un personatge amb una tumultuosa i agitada vida però decadent que, en certa mesura, viu amb un peu en l’edat mitjana i l’altre en una València, una Europa, que s’està obrint a noves i revolucionàries maneres de concebre el món i les relacions humanes. I el Tirant s’escriu des d’eixa contradicció personal del seu autor. Per cert, si se’m permet, us recomane la novel·la Les cendres del cavaller de Silvestre Vilaplana, on es narra de manera molt clarificadora i entretinguda la biografia d’aquest interessant personatge de la nostra literatura. És el retrat del crepuscle de la classe cavalleresca medieval.

 

En plena vigència de l’èxit d’aquesta novel·la apareguda el 1490 i traduïda a les llengües de cultura més importants d’Europa, entre elles el castellà (1511), apareix un nou fenòmen de literatura relacionada amb el món dels cavallers. Estem parlant de les novel·les de cavalleria, les quals reben les influències dels temes carolingis (Carlo Magno), les llegendes sobre Troia i el cicle artúric. La primera novel·la, la més original i la més important és, sens dubte, Amadís de Gaula, és a dir, Los cuatro libros del esforzado caballero Amadís de Gaula, que és el seu títol complet, i firmada per Garci Rodríguez de Montalbo.

 

Aquesta obra deslliura en Espanya una autèntica febre de lectures de llibres de cavalleries, serà el gènere més popular del segle XVI. Apareixeran títols com Las sergas de Espladián, Lisuarte de Grecia, Amadís de Grecia, Palmerín de Oliva, Primaleón

 

La diferència principal entre les novel·les cavalleresques i els llibres o novel·les de cavalleries és la versemblança, és a dir, la credibilitat. Les nove·les de cavalleria se centren en un personatge que viu aventures plenes de màgia, fades, dracs, bruixes, exèrcits impossibles, espais màgics (palaus de cristall, castells d’or, boscos encantats). És precisament l’exageració extrema d’aquest caràcter «màgic » el que les farà unes novel·les poc llegibles i quasi absurdes.

 

Un món de lectures especialment apropiat per a dames i cavallers ociosos, decadents, hidalgos –« hijos de algo »- nostàlgics d’un món medieval de cavallers cercant aventures, acabant amb la injusticia i lliurant-se de cor a la dama estimada platònicament. Aquest lector situat en l’Espanya rural i profunda –ja n’hi havia- de principis del segle XVII serà el protagonista arquetípic del Quijote de Miguel de Cervantes, altre cavaller que escriura sobre un cavaller.

 

El cavaller “Don Quijote de la Mancha

 

No crec que siga aquest el lloc més adequat per a parlar del Quijote en sentit general. En aquest quart centenari s’haurà escrit i llegit tant sobre la immortal novel·la universal que tot el que ací es diguera pecaria, com a mínim, de poc original quan no d’absolutament tòpic i buit. Per això em limitaré a citar, en primer lloc, el professor Rafael Beltran quan, després d’enumerar suscintament diversos possibles contactes entre el Tirant i el Quixot, diu:

“Són dues obres gegants de la literatura universal, nascudes en móns històrics distints, originades en contextos culturals i tradicions lingüístiques diferents, compostes per artistes molt distants en la seua formació humana i literària. I tanmateix, són dues obres no tan llunyanes –vistes amb perspectiva- en el temps, de la mateixa família pel que fa a fonts i gènere (la novel·listica de cavalleria europea) i, per descomptat, molt pròximes en el tractament realista i humorístic de la matèria que recreen”. (El País, 21/04/05)

 

El gran text cavalleresc que és el Quijote supera de bon tros, no cal dir-ho, aquesta qualificació per a acostar-se a una altra molt més significativa i precisa: la gran novel·la en llengua espanyola referent per a tota la Literatura Universal. Tot i això, no ho hem d’oblidar, un cavaller hereu estantís dels valors d’aquells altres cavallers medievals que reconeixem en el Rei En Jaume i els seu hòmens de confiança, és el protagonista de la novel·la. Tan important és la cavalleria que en el capítol sis del Quijote l’ama, el batxiller i el rector munten una mena d’”auto de fe” per a cremar tots els llibres d’aquest gènere que han dut a la bogeria a Don Quijote. Només es lliuren del foc Amadís de Gaula, Palmerín de Inglaterra y el propi Tirant. Heus ací el fragment que recull l’instant i el raonament pel qual és salvada del foc purificador tan “nefasta lectura cavalleresca”:

 

“Y, sin querer cansarse más en leer libros de caballerías, mandó al ama que tomase todos los grandes y diese con ellos en el corral. No se dijo a tonta ni a sorda, sino a quien tenía más gana de quemallos que de echar una tela, por grande y delgado que fuera; y asiendo casi ocho de una vez, los arrojó por la ventana. Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quién era, y vio que decía Historia del famoso caballero Tirante el Blanco.

-¡Válame Dios -dijo el cura, dando una gran voz-, que aquí está Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte…”

 

Aquestes paraules de valoració del Tirant dites per Cervantes a través del rector del Quijote denoten l’admiració que professava  envers la novel·la que Joanot Martorell un segle i mig abans va escriure prenent com a base el món cavallersc, el mateix que ell pren com a motiu d’humor, ironia i reflexió social i humana, el mateix que regulava les relacions de poder entre les classes dominants dels temps del rei Jaume I el Conqueridor: els cavallers que ens visiten, parlen i es comporten amb tanta prosopoeia la nit del 25 d’agost de tots els anys ací, al Camp de Mirra.

 

Vicent Brotons Rico

Universitat d’Alacant

      

    

HOMENAJE A FÉLIX RODRÍGUEZ DE LA FUENTE EN PETRER 23 February 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

images10.jpg

    La gente de mi generación creció con su voz, con su gesto, con su pasión, con sus enseñanzas televisivas. Nos enseñó a amar los animales en estado salvaje, a defender la naturaleza, a sentir-nos más humanos en la medida que nos uniamos más a nuestro mundo salvaje y puro. Entonces eso del ecologismo  no estaba tan de moda, no era tan popular y él, desde sus profundos conocimientos, pero sobre todo desde su amor y sus grandes dotes de comunicador, nos hizo a todos y a todas ecologistas. Entendimos que los hombres y las mujeres no teniamos razón de ser en este planeta sin respetar y amar nuestro medio natural…

 

Todo eso, y muchas más cosas, se las debemos al doctor Félix Rodríguez de la Fuente. Recuerdo como toda la família nos congregabamos casi hipnotizados para ver, para participar en esa liturgía con la naturaleza que sabia y amorosamente ejercía aquel laico san Francisco de Asís del siglo XX. Sus lobos, sus buitres, sus cabras montesas, sus osos, sus praderas, sus serpientes, sus cimas nevadas… Todo se conjuraba en aquel espectáculo de ciencia y pasión que nos abría una ventana al mundo natural. Nadie lo ha hecho nunca mejor por más medios tecnológicos que haya tenido a su disposición.

 

Por delante de nosotros desfilaron series como Fauna, El planeta azul, El hombre y la tierra… Y con cada fotograma de aquéllas nos llegaba su clamoroso, sentido y feliz mensaje de defensa de la naturaleza, de amor a los animales y de profunda humanidad.

 

Se nos fue hace 27 años trabajando en lo que más le gustaba, preparando un reportaje en Alaska sobre aquella bellísima naturaleza extrema.Desde entonces, los hombres y la mujeres, los niños, los jóvenes… somos huerfanos de aquella voz, de aquel gesto, de aquella pasión, de aquella profunda sabiduria al servicio de la madre Naturaleza.

 

Por eso, de cuando en cuando, en algún rincón de este país, en algún trocito de este planeta azul, alguien, modestamente –en este caso nos ha tocado gratamente a los petrerenses- le rinde un merecido y siempre insuficiente homenaje: revive su recuedo que, por otra parte, está ahí costantemente, entre nosotros y nosotras.

 

Amigo Félix, nuestra deuda contingo será eterna por siempre. Gracias por tus enseñanza, gracias por haber vivido y habernos enseñado a vivir. Dejaste una brillante y hermosa lección perpetua.

 

Hoy, para hablarnos de todo ello, nos acompaña su amigo y colaborador Carlos Aguilera Salvetti, amigo, por cierto, tambien de Petrer y su comarca. Carlos vive muy cerca de aquí, en la hermosa villa de Biar. Y Carlos, de todos es sabido, es un activista curtido en mil y una batallas de defensa del medio natural. Leemos sus magníficos artículos en el Información y allí donde hay una agresión, o intento de agresión, a la naturaleza, tenemos a Carlos Aguilera en acción. Escribe, asesora, imparte conferencias, asiste a reuniones, investiga… Miembro fundador de ADENA y comprometido en diversas entidades e instituciones ecológicas. Sus palabras nos aproximaran desde el conocimiento, la amistad y la admiración a la figura del doctor Félix Rodríguez de la Fuente.

 

Pero es sobre todo un gran honor para nosotros, para el Ayuntamiento, para Caixapetrer y, en general, para nuestra ciudad, tener en la presidencia  de esta singular conferencia a la mujer que compartio la vida y la pasión con aquel gran naturalista que fue Rodríguez de la Fuente. Nos acompaña la Sra. Parmentier, la esposa de Felix Rodríguez de la Fuente. Marcelle Parmentier nos ha hecho el gran honor de participar en la inauguración del modesto pero sentido monumento que dará nombre al parque de la la Avenida de Hispanoamérica: el parque Félix Rodríguez de la Fuente, desde esta misma tarde.

 

En nombre del pueblo de Petrer le agradecemos que esté entre nosotros y que trabajé tan intensamente por conservar la memoria pública de su genial y recordado esposo. Sra. Parmentier, muchas gracias por acompañarnos en esta emotiva jornada. Gracias, igualmente, por presidir y trabajar intensamente en la fundación Félix Rodríguez de la Fuente, desde donde la labor y el compromiso del “amigo de los animales” no sólo se perpetua en nuestra memoria sino que se amplia y crece tal y com él hubiese querido.

 

El testamento que nos lego el doctor se mantiene vivo y crece día a día, tal y como estamos seguros que él deseaba, gracias a su Fundación y a personas tan comprometidas con ese sueño, con ese proyecto. Con personas como su hija Odile, directora general de la Fundación, y Vd. misma que la preside su legado se perpetuará a lo largo del tiempo. No lo dudadamos.

 

Petrer, primavera de 2006

 

Vicent Brotons

ANGELINA: 100 AÑOS DE SOCIALISMO 23 February 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

angelina.jpg

     Angelina Montesinos Brotons es, por encima de todo, una ciudadana petrerense. Una ciudadana que el 9 de marzo de 2004 cumplió cien años. Por tanto, Angelina es una joven centenaria. Joven, sí, decimos bien. ¿Por qué como hay que llamar a una mujer que ha hecho de la amistad, la generosidad y la lucha por la libertad los referentes de su dilatada vida? Sencillamente, una joven, por lo menos una joven de espíritu.

 

Los más de 36.500 días vividos por Angelina, y los que todavía le quedan por vivir, son toda una lección de solidaridad y amor por los demás. Esta mujer delgada y de carácter firme y decidido es, no es un tópico, historia viva de este pueblo y de este país. Una mujer con una trayectoria vital humanamente intachable  y de compromiso democrático.

 

Angelina Montesinos es una socialista ejemplar. Siendo muy joven se unió a nuestro proyecto impulsada por su espíritu altruista y rebelde y, sin lugar a dudas, gracias también a su vinculación sentimental a Vicente Brotons, Quena,  Presidente de la Agrupación local del PSOE hasta su fallecimiento en 1980, con quien contrajo matrimonio en 1929. Angelina desarrolló, desde entonces, una enorme actividad silenciosa y casi anónima  en pro de las ideas socialistas.

 

Nuestra querida compañera centenaria representa en su persona muchos de los valores socialistas: Compromiso sindical como joven en los difíciles tiempos de la Dictadura de Primo de Rivera; participación entusiasta en la proclamación de la II República; cooperativista ejemplar en aquellos ilusionantes años republicanos de Petrer; trabajadora incesante en defensa de la España Constitucional en la retaguardia durante la Guerra Civil; digna resistente ante todas las adversidades que la represión franquista de la postguerra nos deparó (pena de muerte, primero, y prisión, posteriormente, de su compañero Vicente; castigos hacia su propia persona; destierro, hambre y privaciones de todo tipo para ella y sus hijos), firmeza de convicciones socialistas y demócratas frente a los “falsos cantos de sirena” de los tiempos del desarrollismo franquista… Y con la llegada de la democracia, la lucha por el socialismo, de nuevo: reuniones, manifestaciones, campañas electorales… En todo estuvo Angelina Montesinos, con su inseparable compañero y marido, Vicente Brotons, y con sus otros miles y miles de compañeros y compañeras.

 

He aquí la lección ciudadana y socialista de una centenaria. Enhorabuena, Angelina, y gracias por todo lo que has dado a tu pueblo y al proyecto socialista. Como vecinos y como socialistas de Petrer estamos orgullosos de tener entre nosotros una mujer como tu, una mujer generosa y firme en sus convicciones democráticas y de progreso.

 

El Secretario General del PSOE de Petrer

Jesús M. Esteban Campos

 

PRESENTACIÓ DEL CD TERNARI (Petrer, Tardor de 2003) 22 February 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

images6.jpg

 

Vicent Brotons

 

            L’amic Eliseu em va fer sabedor en ple estiu del projecte de convertir les belles músiques de Ternari en un CD. Jo, no podia ser d’altra manera, vaig saludar entusiasmat la idea. 

 

Una primera gravació, en directe i en no molt bones condicions tècniques, que em va proporcionar Eliseu, em va acompanyar durant moltes hores: l’entusiasme i l’adhesió al magnífic projecte creixia costantment. Estava davant un fet musical que marcaria una nova i interessant fita en el mestisatges musicals: l’orgue sacre i espiritual es fonia musicalment amb la pagana i popular dolçaina valenciana.

 

Fa alguns dies sonà el telèfon a casa. Era Eliseu: “Vicent vull que ens presentes davant els nostres paisans el dia que fem públic el CD del Ternari”, em va dir.

 

“Home, jo de música entenc ben poc. És cert que admire la tasca que porteu fent des de fa molt de temps la gent del Terròs, la gent com tu i Silvestre. L’extraordinària continuïtat i projecció artística –impensable en aquells llunyans inicis dels 80- en què el meu amic Vicent Navarro “el Dele” encetava un incipient projecte de colla de dolçainers i tabaleters, però poc més”, vaig pensar de contestar-li. Finalment només li vaig dir que per a mi era un honor. Res més: un veritable honor.

 

I ací em teniu disposat a parlar dels tres músics, dels tres enormes artistes que han fet possible este magnífic repertori musical d’orgue i dolçaina que es diu “Ternari” i que hui es presenta “enllaunat” en un disc compacte, CD segons la denominació que imposa la modernor de les sigles.

 

Permeteu-me que comence pel qui no és de Petrer: qüestió de cortesia. Per l’organista, per  Xavier Gonzálvez. Efectivament, no és de Petrer, però és paisà: amb ell compartim les adustes terres comarcals del Vinalopó. Xavier és d’Elx, el petit país de les palmeres, ben prop de nosaltres, el territori de les herbetes, les botxes i els pins, com ens explicava ahir en aquest mateix lloc l’etnobotànic Joan Pellicer.

 

Ben mirat, Xavier, de 34 anys, ha conegut l’orgue de manera popular i quotidiana. A Elx l’orgue és un instrument arrelat al poble. Tots els anys, al centre del calorós agost, quan se celebra el “Misteri” de l’Assumpció de la Mare de Déu, sona este instrument i plena d’emoció el cor dels il·licitans i il·licitanes.

 

Francesc Xavier estudià piano a la seua ciutat, després al conservatori d’Alacant esdevingué mestre organista. Des de 1987 és l’organista oficial de l’església del Salvador d’Elx, del bisbat d’Oriola-Alacant i interpret d’orgue col·laborador –no podria ser d’altra manera- del singular monument dramàtico-musical que és el Misteri, del que també és assistent de direcció de la capella.

 

S’ha aproximat com a estudiant i estudiós a totes les formes musicals de l’orgue: el del barroc espanyol a Medina de Rioseco, per exemple. Ha fet audicions a diversos orgues de Castella, a la catedral de Segovia. Ha interpretat el Rèquiem de Mozart i el Rèquiem de Fauré amb l’Orquestra Barroca de València i ha participat en concerts celebrats a Alcoi i Lietor (Albacete).

 

A més a més, té estudis de direcció coral i actualment diregeix els cors infantils “Domigo Savio” i l’Escolania de Santa Maria d’Elx, així com la Jove Coral Elxana.

 

Javier Gonzàlvez és, en definitiva, qui posa amb saviesa, art i mestria la part sacra i solemne d’esta comunió musical que és Ternari.

 

Les dolçaines –aquest so agut tan festiu i tan estimat- corren a càrrec de dos músics de sòlida formació acadèmica i major sensibilitat i compromís artístic amb l’humil instrument popular que és la “xaramita”. Dos dolçainers ben nostres, d’aquí de casa: Eliseu i Sivestre; Silvestre i Eliseu.

 

Tot el que diga d’ells la immensa majoria dels presents ja ho sabeu. Segurament, disculpeu-me, em deixaré moltes coses sense dir.

 

Silvestre Navarro, de 27 anys, el més jove, és professor de fagot pel conservatoria Óscar Espla d’Alacant, llicenciat en Història i, per suposat, professor –mestre- de dolçaina pel conservatori José Iturbi de València amb el reconeixement de la Federació Valenciana de dolçainers i Tabaleters.

 

Ha ensenyat i dinamitzat -i ho continua fent- moltes escoles dels nostres instruments nacionals (Elx, Petrer, Alacant, Santa Pola, Elda…). Dirigix la colla de “El Freu” i les colles morunes de les comparse de les Huestes del Cadí i Musulmans de la veïna ciutat d’Elda.Ha actuat com a dolçainer aportant la singularitat dels entranyables sons de la “xaramita” en orquestres com la Simfònica d’Alacant, o la del conservatori superior d’aquesta mateixa ciutat.

 

Silvestre Navarro representa en esta terna musical l’artista professional, absolutament compromés amb la dignificació i popularització de la dolçaina i amb una sòlida formació universitària.

 

Eliseu Garcia Ripoll és el músic a qui més li he seguit la trajectòria. Eliseu és per a mi, abans de res, el germà petit del meu amic Ripoll. Aquell jovenet que va començar a tocar amb Vicent el Dele, i del qual el propi Vicent sempre em deia apassionadament: “Arribarà a ser el millor dolçainer del País Valencià. No ho dubtes”. No sé si és el millor dolçainer del país. Probablement sí és un dels millors, junt a Silvestre i uns quants més com ells. El que sí que han fet, i continuaran fent Eliseu i eixos quants com ell és elevar la nostra música autòctona interpretada amb dolçaina i tabalet a quotes de popularitat, dignitat i qualitat artística insospitades fa només vint anys.

 

Eliseu amb 35 any, és professor superior d’oboé pel conservatori d’Alacant i mestre de dolçaina pel conservatori de València amb el reconeixement de la Federació.Des de ben jove ha ensenyat este instrument a desenes i desenes d’educands d’escoles de dolçaina i tabalet, com les d’Ibi, universitat d’Alacant, Novelda, Santa Pola, ciutat d’Alacant, Callosa d’En Sarrià, Elx i Petrer. En aquestes tres últimes encara continua la seua ingent tasca docent. És, així mateix, professor de Música a l’IES “Paco Mollà” de Petrer.

 

L’activitat de mestre la compagina amb la direcció de la colla El Terròs de Petrer i El Cascabot d’Elx.A més a més és especialista en direcció de cors, orquestra i informàtica musical.Ha actuat en moltíssimes formacions musical del País Valencià. Per citar-ne dues: el mític grup Al Tall de música popular i la prestigiosa orquestra de cambra d’Elx.

 

El jove Eliseu Garcia, permeteu-me l’apreciació, representa en molts sentits la nova generació de dolçainers, els dolçainers del segle XXI. Hòmens i dones que han sabut beure de la tradició més profunda, arrelada i popular i, al mateix temps, aprofitar tot el que de positiu els aporta una sòlida formació músical acadèmica de conservatori.

 

 

Tots tres són Ternari. Tots tres –Javier, Eliseu i Silvestre- han interpretat esta magnífica obra on es fusiona la força tel·lùrica de la dolçaina amb l’espiritualitat sacra del denominat “rei dels instruments”, l’orgue.Tots tres han fet realitat un antic i bell somni: la confluència del grandiós i mític organista valencià Cavanilles –un dels més grans de tots els temps- amb el popular, i ben nostre, dolçainer Parra.

 

Una trobada fruit de la tenacitat, el rigor tècnic i la voluntat artística que ens plena de goig als amants de la dolçaina i als admiradors del profund i solemne orgue.

 

Sincerament, ho celebrem amb l’alegria i l’orgull que es mereix un esdeveniment com este.

 

Moltes gràcies.

 

 

 

CONTRA CATALUÑA 22 February 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

images5.jpg

A la muerte del dictador Francisco Franco, y conforme avanzaba la transición hacia la democracia, entre diversos sectores antifranquista se acuñó el eslogan “Contra Franco viviamos mejor”. Esa idea respondía a la complejidad de vivir y construir la democracia en España. Ya no estábamos todos de acuerdo con todo. El objetivo de finalizar con el largo periodo del nacional-catolicismo, encarnado en la figura d’aquel diminuto general, nos había unido sensata y románticamente a un ámplio espectro sociopolítico de ciudadanos y ciudadanas de estes país: desde el centro-derecha a la extrema izquierda. Todos clamábamos por la democracia y contra la Dictadura y los mecanismos de poder y represión que la habían sustentado. Pero nos vimos en las urnas y todo cambio. Se impuso el diálogo, la negoción, el consenso, el aplazar lo deseado por lo posible, el posibilismo. Nos enfrentamos unos a otros, varias veces, en buena lid democrática. Y así se vio, no podía ser de otra manera, lo dura y lo grande que es la democracia.

 

Hubo desencuentros, desilusiones… -de ahí el eslonga “Contra Franco…”- y emergió el juego político descarnado, propio de toda democracia madura de nuestro entorno Europeo. Y es que en democracia todo es discutible, negociable, consensuable y, en última instancia, votable y modificable. A todo sistema parlamentario –el nuestro, no lo olvidemos, es una Monarquia Parlamentaria- le és inherente el enfrentamiento, la crisis, la legítima lucha democrática, el conflicto. No hay una única verdad, no hay un pensamiento único. Todo es cuestionable en el estado de derecho, a condición de no romper, o modificar sosegadamente, ese marco de derecho.

 

España, el Estado Español, no terminó de cerrar del todo una parte del debate democrático que se abrió entonces, en el proceso constituyente. El miedo, la prudencia, el sentido común, la adecuación al momento histórico… no lo hacía oportuno ni deseable. Es decir, no se cerró el ordenamiento territorial, quedó un tanto provisional e incompleto. Eso lo sabemos todos y todas.

 

Después de más de un cuarto de siglo de democrácia consolidada y de Constitución, algunas, muchas, comunidades autónomas –entre ellas la nuestra- han presentado, o han anunciado que presentaran, iniciativas para reformar sus estatutos en mayor o menor profundidad. Los vascos, con una mayoría muy ajustada de su propio parlamento, además de otros profundos condicionantes com es el terrorismo de ETA, fueron los primeros en hacerlo desde una legitimidad democrática indiscutible. Y el Parlamento Español, con la misma legitimidad, le dijo que no, que no se aceptaba su propuesta competencial. Y no paso nada –debate, tensión, discusión, vehemencia… y votación-. Vuelta empezar. La democracia funcionó: Como tenía que ser.

 

Ahora Cataluña ha hecho lo propio. Desde un consenso político que abarca casi el 90% de sus representantes democráticos, con un ámplio apoyo cívico, atendiendo a informes de comstitucionalidad de su Cosell Consultiu, ha elevado su propuesta de nuevo Estatut a las Cortes Españolas. Todo dentro de la más absoluta pulcritud democrática. Ahora sólo cabe el debate institucional y social sereno e informado por la racionalidad política.

 

Pues no. Un importante sector mediático, más poderoso que representativo, y un partido con menos del 38% del electorado, pretenden abrir una batalla antiinstitucional y crispadora basada en crear un enemigo colectivo llamado Cataluña y catalanes. En las próximas semanas valdrá todo, se apelará a los instintos anticatalanistas más bajos, chistes incluidos (manifestarse anticatalanista en España es fácil. En cambio, no conozco ningún antiandalucista, antigalleguista, anticastellanista o antomurcianista, por ejemplo). Se hará catastrofismo sobre la España rota,. Se dirá que estos catalanes quieren quitarnos nuestro dinero, que son insolidarios (por cierto, los únicos que mandan en sus impuestos son los vascos, gobernados por un tripartito nacional-federalista, y los navarros, gobernados por Unión del Pueblo Navarro que, como todo el mundo sabe, es el nombre que ha adoptado el “solidario” PP español en esta comunidad autónoma. Y que nadie me venga con derechos históricos, por favor). Se hablará de territorios ricos y pobres (una enorme falacia: en un territorio pobre puede vivir alguien podrido de millones de euros y que, encima, no paga ni la décima parte de los impuesto que debiera pagar, y, al contrario, en una zona supuestamente rica, viven seres humanos a los que se les caé encima la casa donde viven porque está en ruinas y no pueden acceder a otra por falta de medios).

 

En fin, nos esperá un periodo en qué estos señores y señoras querran construir un frente irracional y visceral bajo el eslogan de “Contra Cataluña vivimos mejor”. Intentaran aglutinar desde la extrema derecha a ciertos sectores de la izquierda. Quieren crear un enemigo fácil y evidente, como hicimos hace treinta años con la caduca Dictadura. Pero, ojo, el enemigo ahora es un pueblo y sus instituciones legitimados democráticamente, un pueblo con dignidad que quiere verse tratado respetuosamente por su propio Estado, el español; que ha enviado su proyecto de Estatut y que quiere una negociación respetuosa y digna con sus represntantes, como manda el juego democrático.

 

No olvidemos que los representantes de más del 70% de los ciudadanos y ciudadanas españoles estan de acuerdo con debatir en profundidad la propuesta catalana. Debatir no quiere decir aprobar sino discutir con profundidad y rigor. Y será lo que será. Ya vimos el caso vasco.

 

El “Contra Cataluña…” puede proporcionar réditos electorales a corto plazo al PP, que duda cabe. Apelar a los bajos instintos, en ciertas condiciones, es rentable políticamente, ¿pero después qué? El juego de los vencedores y vencidos –humillados- no es bueno para el equilibrio democrático. Los efectos a largo plazo suelen ser nefastos.

 

Que digan lo que quieran. Yo confio mucho más en la sociedad civil española, catalana tambien, en los políticos prudentes y moderados españoles, catalanes tambien, que en los histéricos propagadores de histeria contra todo aquello que cínicamente no les gusta porque no lo controlan ellos.

 

Yo digo: “Con Cataluña vivimos mejor”. Es la mismo que dicen la mayoría de los catalanes y catalanas, que no quepa la menor duda: “Con España vivimos mejor”.

 

Vicent Brotons Rico

PETRER: ¿CIUDAD FRACTURADA O COHESIONADA? 22 February 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

images4.jpg

La cohesión es un objetivo fundamental en cualquier ciudad que se pretenda que funcione y progrese. Como en las ciudades todo acaba confluyendo en el urbanismo, el grado de cohesión social y ciudadana se expresa en el modelo urbano, en la red viaria, en la conexión interna y externa, en la calidad de los espacios públicos, en la composición social de los barrios y en la coexistencia de funciones diversas en un mismo espacio.

Hay fracturas que son físicas, mientras que otras, aun teniendo una expresión material, pueden ser de tipo mental y cultural. En este caso, en algunos barrios la población se puede sentir excluida de lo que pasa en la ciudad, sus habitantes se consideran tratados como ciudadanos de segunda fila porque su entorno no figura de hecho en los programas de mejora del municipio.

Petrer podría ser un ejemplo de ciudad mediana con una fractura interna que es poco justificable dada su dimensión urbana. Hay unos elementos de movimiento poblacional de proximidad y psicología social que la mantienen divida: por un lado, el nucleo antiguo y los ensanches adyacentes de los 50-60, y por otro, el oeste (“La Frontera”), donde, por cierto, se congrega más de la mitad de la población.

La ruptura física podría ser fácilmente superable y convertible en elemento de encuentro, de rótula que uniera dos partes diferenciadas. El problema principal es que el oeste se siente poco integrado, un lugar donde la presencia del Ayuntamiento es básicamente de prestación de servicios a un nivel cualitativo entre bueno y, simplemente, aceptable. Cuando se trasladan al centro los ciudadanos del oeste –de “abajo”- hablan de “subir a Petrer”.

Mientras, “Núcleo antiguo/ensanche 50-60” ven como poco a poco quedan solo com reserva identitaria: conserva el nombre pero no integran ni se integran, y, lo que es peor, algunas de sus zonas se deterioran, se vacían de población o se convierten en espacios donde predomina el ocio festero episódico.

Aunque el precio de la vivienda y la calidad del entorno establece una tendencia a la segregación social en el espacio urbano, a la administración municipal le corresponde hacer políticas activas correctivas que, aunque no eviten del todo la diferenciación, al menos la limiten y aseguren niveles de calidad urbana y de servicios para toda la población.

Una ciudad no requiere sólo de acciones que la mejoren en alguno de sus aspectos; precisa, sobre todo, políticas que la configuren como un todo estructurado y cohesionado que garantice la convivencia, las oportunidades y la calidad de vida para todos sus ciudadanos. 

En este sentido, a nuestra ciudad le hace falta ir más allá de las buenas intenciones. Estamos creciendo a un ritmo vertiginoso y, en cierto modo, sin querer ser alarmista, nos estamos descohesionado al mismo ritmo.

Ser de Petrer se puede ser igual abriendo por la mañana la ventana y viendo en primer plano el castillo del barrio antiguo o las chimeneas de la Frontera. Cada uno, con sus referentes paisajísticos y culturales, es libre de construir su identidad. Nada que decir al respecto.

Lo importante es que al salir a la calle, o ya en la propia casa, percibamos que el entorno nos acoje con la proximidad de los servicios, la accesibilidad, la vitalidad ciudadana y, en definitiva, una calidad de vida creciente y no una sensación de deterioro imparable. Así se debe construir el futuro de nuestra ciudad. No podemos conformarnos con ver com se desarrollan ciertos ámbitos urbanos en detrimento de otros.

Vicent Brotons

¿UN PATRIMONI PER DEFENSAR O UN PATRIMONI PER DESTRUIR? 21 February 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari


images3.jpg

Vicent Brotons Rico

Universitat d’Alacant

Divendres 15 de juliol veia la llum el llibre El patrimoni històric comarcal, on s’arreplegaven les actes de les 20 ponències presentades al II Congrés d’Estudis del Vinalopó celebrat el març de 2001 a la veïna ciutat de Monòver. El volum, coordinat pel Dr.  Pérez Medina, ha esta editat pel CEL amb la col·laboració de la Mancomunitat de la Vall del Vinalopó i la Regidoria de Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament de Petrer. La tardança de l’edició –més de quatre anys-, en cap cas atribuïble al CEL, i l’escassa implicació directa  de moltes més institucions, entitats i empreses de la comarca ja delaten de per si un estat de coses, pel que fa la preocupacions patrimonials i comarcals, prou sospitoses de desinterés, si no desídia i menfotisme. És només una constatació. Reflexionem’hi.

 

La presentació es va fer en marc del Casino de Monòver, secular entitat d’aquella localitat que enguany fa el seu 125é. Aniversari. Va córrer a càrrec del professor Paül Limorti que, bàsicament, féu una revisió de l’obra, més de 360 pàgines, sintetitzadora, incitadora, reflexiva, compromesa i intel·ligentment provocadora. En fi, una presentació amb majúscules que vam poder gaudir tots els presents, una invitació lectora feta amb el bon gust i rigor d’un home, com l’amic i col·lega Limorti, profund coneixedor de la realitat patrimonial i cultural de la comarca, indiscutible estudiós d’aqueixa pròpia realitat i excel·lent comunicador. Magnífica!

 

Vint comunicacions o ponències donen per a molt, però sobretot ens parlen del ric patrimoni que potencialment tenim en les terres del Vinalopó, des de Banyeres a Santa Pola, passant per Villena, Petrer, el propi Monòver, Novelda o Asp. Ens parlen també, però, dels esforços que cal invertir en la seua recuperació, conservació, divulgació i projecció de futur. Ens parlen o, millor, denuncien un estat de coses que sovint va en sentit contrari: abandonament, destrucció, menyspreu, desinterés, ocultació, vergonya…

 

Cal llegir-les amb atenció i esperit crític. Des de les que parlen de patrimoni material o materialitzable a les es refereixen al patrimoni immateril, no tangible o espiritual, tan se val. Entre les primeres, les que ens fan un estat de la qüestió del patrimoni artístic, en general, o arquitectònic, en particular: el  museus, la Colonia de santa Eulalia, el Teatre Principal de Monòver, els artefactes d’aigua de la rambla de Puça a Petrer, les conduccions d’aigua entre Asp i Elx a finals del XVIII, el castell d’Elda, l’arquitectura rural de Saix i Asp, les fàbriques de llum, l’órgue de l’església de sant Pere de Novelda, la iconografia de la religiositat popular a Elda; o les que parlen d’oficis i pràctiques quotidianes seculars: la cuina de Monòver, les danses i llur vitalitat en alguns pobles,  el conreu de la barrella a Santa Pola… Entre les segones, la toponímia i la necessitat de preservar-la i no desvirtuar-la, el patrimoni lingüístic, és a dir, el nostre valencià, els refranys i la fraseologia a Elda, el petrerí Miquel Amat i la Renaixença valenciana, la lectura en clau crítica i actual de l’assaig “comarcalista” D’azorín i el país meu

 

Una nòmina de 25 especialistes recorren tots aquests temes amb rigor i afany divulgador i crític: universitaris, tècnics, estudiosos locals, investigadors. Alguns noms, sense ànim de exhaustivitat i, menys, de jerarquia científica: Rafael Azuar, Santiago Varela, Paco Corbí, Ester Limorti, David Vera, David Madrid, Vicent Vázquez, J, David Busquier, Francesca Navarro, Brauli Montoya…

 

Tots i totes, amb més o meys explicitació, delaten un estat de coses patrimonial força preocupant. Els hòmens i dones d’aquest racó del món –les terres del Vinalopó, però també tot el País Valencià- ens hen dedicat amb avarícia i perseverània a destruir, abandonar, fer malbé, deteriorar, marginat, menystenir… o com vulgueu dir-li, les mil i una manifestacions patrimonials. Com si desfent-nos del passat poguérem construir un futur amb més garanties de supervivència i benestar col·lectius. Enorme falsetat.

 

Els pobles que abandonen, acarraconen o menystenen el seu passat estan condemnats al servilisme individual i col·lectiu més atroç. Si tu no et valores, no t’autoestimes o, el que és pitjor encara, t’autodestrueixes o autoodies, com vols que et valoren i respecten els altres? Si som incapaços de recollir l’herència patrimonial del nostre passat, dignificar-la, estudiar-la, conservar-la, actualitzar-la, modernitzar-la i estimar-la, com podrem mirar cap al futur si la nostra relació amb el passat l’hem construïda, sovint, sobre la voràgine i la barbàrie? És aquest el missatge implícit que enviem a les noves generacions, als nouvinguts i als forasters? No em sembla massa alliçonador, què voleu que us diga?

 

Sóc una persona progressista, crec en les polítiques socials i econòmiques que afavoresquen la immensa majoria de la gent, però és aquest mateix progressisme el que em fa conservador pel que fa al model de desenvolupament: créixer amb arrels, conreant les particularitats genuïnes, defensant l’harmònia entre els beneficis socioecònomics i el patrimoni natural, front a fórmules especulatives assentades en fonaments de fang.

 

Per tot això en el paperet que vaig aportar humilment a aquest congrés, del qual us estic fent cinc cèntims dels continguts de les seues actes, em vaig atrevir a escriure aquestes ratlles:

“Digue-me ingenu o agosarat, però jo, mira per on, encara crec que ara més que mai som ciutadans i ciutadanes d’un país articulable entorn a una cultura de la tolerància, que aposta per la seua senya d’identitat més preclara –la llengua- i que compta amb un espai territorial –la comarca- amb la dimensió adequada per desenvolupar un creixement sostenible basat en l’arrelament i l’estima pel paisatge i pel paisanatge, és a dir, el Patrimoni. Disculpeu la meua irrefrenable tendresa, però jo sóc dels que creu, com Joan Fuster, que el país –el gran  i el petit- són d’aquelles poques coses nobles per les quals paga la pena apassionar-se.”

LLETRA DE COMIAT D’AQUEST MÓN D’EN XIMÉN PERES D’ARENÓS ON S’EXPRESSA LA GRANDESA DEL REI EN JAUME 21 February 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

tarazona09.jpg

Un bon amic, historiador medieval erudit, en assabentar-se del meu nomenament honorífic com a Cavaller Invitat del Tracta d’Almiçra l’any passat amb el títol del personatge històric Ximén Peres d’Arenós, em feu arribar còpia del document inèdit* que tot seguit transcric. És una mena de memòria dels últims moments d’aquest baró aragonés que serví fidelment al nostre benvolgut Rei En Jaume ostentant el càrrec de Lloctinent del Regne de València. El propi cavaller Ximén recorda com es vinculà en cos i ànima a la persona i el destí del Conqueridor. Diu així…

 

            …S’acabava d’encetar un nou segle i Mon Senyor en Jaume era infantat en les primeres hores del 2 de febrer de 1208 a la ciutat de Montpeller. Ma mare em contà que jo vaig vindre a aquest món de penes i alegries una setmana després, exactament el 9 de febrer, a Tolosa de Llenguadoc, ciutat també occitana situada unes quantes llegües a ponent d’aquella gloriosa Montpeller que feu de bressol de l’home més valent, digne, savi i prudent del temps històric que em tocà viure.

 

Em cristianaren amb el nom de Ximén i ben aviat la meua família manprengué el retorn a les terres aragoneses, d’on procedien. Nosaltres, els Tarassona, junt els Jaca i els Tudela, totes tres nobles estirpes originàries de les adustes terres d’Aragó, ens assentàrem a Tolosa de Llenguadoc a mitjans del segle XII. Setanta anys després haguérem d’abandonar aquest bell reialme pirinenc i tornar als orígens. Si tot açò ho puc referir ara, a les acaballes dels meus dies, es perquè mos estimats pares m’ho explicaren en nombroses ocasions a la vora de la llar de foc en els interminables freds hiverns del casal del Tarassona, a la delitosa vall aragonesa de Queiles. “Fill meu”, em deia amb llàgrimes als ulls i una tristesa infinita mon pare, “un rei femeller i amic de festes -tan femeller com imprudent, tan amic de festes com incapacitat per al combat- ens feu perdre front al francés Simó de Montfort la batalla de Muret en  defensa del Llenguadoc. La flor i nata dels cavallers catalans i aragonesos, grans amics meus tots ells, hi deixaren la vida lluitant al costat d’un cabdill tan ben poc honorable. Lo rei Pere, apel·lat el Catòlic, morí també en aquella trista batalla que esdevingué l’any del Nostre Senyor de 1213 de mala recordança. Perdérem Occitània i haguérem de tornar al nostre estimat Aragó. Però no fou això la pitjor de les pèrdues, l’hereu, el petit En Jaume, fill del rei Pere, restà presoner, encara que aviat fou deslliurat i posat sota la tutela dels frares templers per a la seua educació. En ell rau l’esperança d’honor i glòria de catalans i aragonesos. No ho oblides, petit Ximén, tu estàs cridat a servir-lo amb tota la teua força, amb tota la teua intel·ligència i amb la teua pròpia vida, si fos menester”.

 

Dites d’una manera o altra, aquelles paraules paternes sempre em recordaren els meus primer passos d’infant i em lliuraren a un constant i pregon pensament envers aquell infant que, com jo  -de la mateixa edat que jo-, va haver de fugir del somni d’un regne medieval civilitzat i culte que fou Llenguadoc. Jo sabia que tard o d’hora m’inclinaria davant d’ell per retre-li vassallatge i, sobretot, respecte i amistat.

 

El temps corria depressa. Mentre, jo anava fent-me gran i rebent una educació espartana de cavaller preparat per a la guerra. Lo petit En Jaume feia el mateix amb los  monjos armats del Temple. Les notícies en aquests regnes de croats se succeïen: les illes mediterrànies de les Mallorques en mans dels almohades combatien la poderosa flota barcelonina amb accions corsàries; aquest mateix poble almohade havia estat vençut a les Navas de Tolosa quan jo contava només quatre anys.

 

La vespra de sant Joan de l’any 1225 es produí la feliç trobada amb Mon Senyor Jaume. Tots dos comptaven dèsset anys. Ell, però, havia viscut una vida intensa com a monarca sotmés a tota mena de pressions, traïcions i amenaces per part dels que contradictòriament havien de ser els seus principals al·liats: el nobles catalans i aragonesos. Jo, certament, només tenia l’experiència de petites guerres gerrejades front als moros fronterers. En Jaume acabava de véncer en una lluita cos a cos el fogós i brutal Don Pero Ahonés, un dels tants nobles d’Aragó que qüestionaren sa autoritat reial. La fama el precedia. El sotmetiment dels nobles als seus designis era ja un fet. I fou aleshores quan l’insigne rei català em feu l’immens honor d’armar-me cavaller i acceptar el meu humil vassallatge. Fou llavors, també, quan nasqué una amistat recíproca entre aquell jove però experimentat rei, i la meua humil persona, un súbdit lliurat en cos i ànima a la causa del Casal dels Comtes de Barcelona. Tota una vida, des d’aquell moment, lligada al més gran dels monarques de la cristiandat, una vida que encetada pocs anys abans de la desfeta del bell somni de Llenguadoc s’obria a un altre més bell somni encara: el dels regnes de la Mediterrània sota l’excelsa corona del rei En Jaume.  

 

Quatre anys després, el rei, aconsellat per Pere Martell, prohome barceloní d’enorme riquesa, decidí a Tarragona la conquesta de Mallorca. El cinc de setembre de 1229 partia un gran estol de naus envers la covejada illa. Lluitàrem, pactàrem i, finalment, vencèrem. A Mallorca seguiren Eivissa i Formentera, conquistades el 1235.

 

De 1230 a 1238 es produïren un seguit de fets que decidiren definitivament la conquesta del desitjat Regne de València. El Mestre de l’Hospital, Hug de Folcalquer, i el noble aragonés Don Blasco d’Alagó foren els veritables artífex d’aquest magnífic projecte. El 1232 Blasco d’Alagó prengué la ciutat de Morella; un any després encetàrem el llarg setge de Borriana; el 1235 el rei sarraí de València, Abu Saïd, es convertí al cristianisme sent batejat amb el nom de Vicent Fernández de Vélez Said, cosa que en el meu cas personal fou un fet transcendent. I, finalment, el gloriós dia de sant Dionís!, el 9 d’octubre de 1238 el rei En Jaume colpit d’emoció i amb llàgrimes als ulls veié com la nostra senyera onejava a la torre més alta de la ciutat de València. La conquista del reialme valencià era ja un fet consumat: Amb la caiguda de la ciutat, la perllongació envers el Xúquer només era qüestió de temps, com també ho era arribar enllà del Xuquer, fins  a la ribera del Segura.

 

El 1242 el nostre benvolgut rei Jaume em feu l’honor de nomenar-me  baró d’Arenós pels serveis que com a Lloctinent seu al Regne de València l’havia humilment retut. El títol vingué precedit pel meu casament amb Alda, filla d’Abu Saïd,  el rei musulmà assentat en aquelles contrades d’Arenós cristianitzat uns anys abans, com ja he referit. Prendre com a muller a tan bella i gentil dama fou el més grat servei que la corona m’imposà al llarg de la meua dilatada i intensa vida.

 

La baronia d’Arenós incloïa els castells d’Arenós i el lloc de la Pobla d’Arenós, terres valencianes que fiten amb el meu estimat Aragó.

 

Se seguiren les lluites, les conquestes, els pactes, els acords, els enganys, les traïcions, eren temps de guerra i conquesta; temps de grandeses i misèries. Un dels moments més greus d’aquests avatars fou quan l’Infant Alfons X, qui era promés de la filla del nostre rei i, en el temps, seria el seu gendre, prengué els castells d’Énguera i Moixent, que depenien de Xàtiva, com a repte a les pretensions murcianes de Mon Senyor En Jaume. La guerra entre castellans i aragonesos era més que una amenaça. Només un acord podia evitar-la. Gendre i sogre es reuniren amb els seus cavallers de confiança al llogaret d’Almiçra. Jo formava part del sèquit del rei En Jaume i en aquella contrada del migjorn valencià vaig poder comprovar la grandesa del nostre sobirà: prudència i sabidura; fermesa i seny al servei de la pau foren llurs armes en aquell gloriós Tractat d’Almiçra signat en els primer dies de la primavera de 1244.

 

El nostre rei donà en els albors de la seua maduresa -només comptava amb 36 anys- una lliçó de saviesa i amor per la concòrdia que restarà gravada per sempre més en les nobles pedres de la història: d’Almiçra per a tots los valencians i per al món.

 

Han passat 22 anys d’aquells fets. El rei En Jaume segueix sent un home ple de vitalitat, amb 58 anys continua amb força i vigor comandant les campanyes murcianes front al sarraïns. Jo, en canvi, sent com dia a dia el meu cos s’afebleix: les febres, les ferides en batalla, els mals corporals de tota mena, em drecen envers la meua fi terrenal. Sia com Déu vulga!

 

Sé que escric aquesta lletra en els últims moments de la meua existència. Estic orgullós de haver servit al rei més valerós i prudent de la cristiandat i, per tant, done la meua vida de cavaller per ben emprada i justa. De la desfeta de Llenguadoc amb que vingueren al món el meu Senyor i jo mateix, com aquell que diu, hem arribat a bastir una Corona que abraça l’Aragó, Catalunya, les Mallorques i lo Regne de València. Sia tot en glòria del Rei En Jaume, de les bones gents d’aquestes terres i de Déu Nostre Senyor!

 

 

Vicent Brotons

Universitat d’Alacant 


 

 

 

 




* Tant inèdit com fals. Disculpeu amics lectors el recurs de versemblança que utilitze per acostar-vos la figura de Ximén Peres d’Arenós i la seua profunda vinculació al nostre Rei Jaume I. És la meua forma personal d’agrair-vos l’enorme amabilitat que tinguereu amb mi atorgant-me el preciós títol de Cavaller Invitat de 2003 i fent-me l’honor de permetre’m representar aquest personatge en el vostre inigualable “Tractat…”, símbol de la memòria històrica, perseverància i sentit de la dignitat nacional que com a valencians i valencianes té la vila del Camp de Mirra. Moltes gràcies, amic i amigues!

 

Esta guerra es una inmensa mentira 21 February 2008

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari


images2.jpg

 

Se lo acabo de oír decir a Manu Chao: “esta guerra es una inmensa mentira”. Faltan minutos para que Bush -ese “terrorista peligroso” que leo en un radical  panfleto del Kolectivo Sun bay, un panfleto que reza así: SE BUSHCA. TERRORISTA PELIGROSO. RECOMPENSA: PARAR EL GENOCIDIO- , se preste a ordenar la guerra fratricida, contra nuestros hermanos en el reino animal, con el apoyo de mequetrefes como Blair, Aznar y otros matones de la Tierra-City. No los para ni Dios, ¿verdad, Su Santidad Juan Pablo II? No los para ni la ONU -¡vergüenza de ONU!. No los paramos ni nosotros, millones de ciudadanos puestos “en pie de paz” que tuvimos la osadía de salir a la calle para crear la segunda potencia mundial: la opinión pública global.

 

Construida sobre una inmensa mentira, Bush/Aznar, Bush/Blair, Bush/… hará la guerra a Bush/Sadam con armas de Bush/Bush. El monstruo luchará contra el mismo, el gran terrorista combatirá el terrorismo hasta conseguir que solo haya un terrorismo, el de él… Después, en el lodazal geoestratégico de cadáveres, sangre, miembros mutilados, odio, sufrimiento, destrucción y petróleo se revolcará como un cerdo belicoso.

 

Vendrán los desfiles triunfales, los sesudos análisis políticos, las encuestas que aliviaran la maltrecha imagen de Aznar (“ser español- y amigo de Bush- es una de las pocas cosas importantes que se pueden ser en este mundo”, dijo un tal Primo de Rivera en una ataque de nacionalismo fascista allá por los años treinta. Lo de “amigo de Bush” lo piensa, seguro, Aznar)… Quedarán los muertos, los heridos, los mutilados, los hambrientos, los enfermos, los “sin hogar”, los refugiados, los desgraciados… que más da, la humanidad/Bush habrá dado un paso enorme en favor de la paz de Bush.

 

Yo cerraré los ojos y observaré atentamente las dantescas imágenes de las torres gemelas de Nueva York: miles de niños, viejos, mujeres, enfermos irakis saltando desde las ventanas  de ambos edificios. Miraré concentrando a través de las ventanas de los aviones/bomba y creeré ver dentro de ellos tres tipos clonados perfectamente a imagen y semejanza de Bush, Blair y Aznar empuñando unos cortantes y sangrantes cuters. ¡El sueño de la razón engendra monstruos! ¡La razón de la historia también!

 

Esta guerra es, será, esta siendo, ha sido, fue… una inmensa mentira.

 

Vicent Brotons