anar a nevagció

LLETRA PERSONAL A ENRIC VALOR 27 September 2007

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

xorret-cati.jpg 

LLETRA PERSONAL A ENRIC VALOR(Oberta a la lectura de valorians empedreïts i curiosos, en general) Vicent Brotons

Petrer, Tardor del 2001

Sr. Enric Valor,

            Des d’on siga en aquests moments, perquè vosté –la seua memòria- sempre serà entre nosaltres, m’agradaria que llegira aquesta lletra amb la seua natural bonhomia i l’esperit fraternal envers als petrerins que sempre el caracteritzà.

“…Petrer fou sempre la seua segona Castalla.” 

Nosaltre sabem que Petrer fou sempre la seua segona Castalla. Per territori: quants bellíssims paratges compartim sense solució de continuïtat! Per gent: quants amics i familiars  i quants de nosaltres, com ben bé explica la història, no som més que castalluts empeltats a aquestes darreres estribacions de la serra del Sit que anuncien les Valls del Vinalopó! I per idioma comú: si bé és cert que una llegua a ponent -avui dia ni tan sols uns metres- sonen accents, paraules i maneres de dir de llengua forastera, ací –“aquí”, diem nosaltres- encara perviu el “bell catalanesc del món”, com escrivia el cronista Muntaner.

Les “petrolanques” i els “petrolancs”, com a vosté li agradava referir-se a nosaltres, amb el bell, contundent, popular i un tant estantís gentilici local –“en la quieta nit petrolanca”, va escriure una vegada-, sempre l’hem reconegut com el que és, el nostre gran escriptor. Per això, ja en els primers anys setantes, el jóvens petrerins que organitzàvem una petita “Mostra del llibre” –en valencià: que també se n’hi escrivien, de llibres!-, sempre reservaven un lloc d’honor per a les rondalles valencianes, la seua gramàtica, el magnífic Millorem el llenguate i, com no?, els volums de l’Obra Literària Completa.

Un bon amic de València, però petrerí d’adopció -ara comparteix amb vosté l’espai inarrabassable de la bella i vella memòria dels que encara pul·lulem per aquests assedegats paisatges-, em parlava sovint de la precisió, grandesa i proximitat cap a nosaltres de la seua obra. No, aquell senyor no era gens sospitós de “catalanista abrandat”, car llegia sovint Las Provincias i mai no li vaig sentir opinions fermament valencianistes. Aquell senyor era, simplement, un valencià amant de les bones lletres fetes en la seua llengua, en la nostra. Per això, l’enyorat amic estimava els llibres de Valor: tot un signe de cultura i civilització.

El jugador de Petrer…”com en secret homenatge a un poble estimat” 

També per aquells anys setantes, ací a Petrer,  les inquietuds culturals i teatrals d’un grup de jóvens feren que una adaptació de la rondalla El jugador de Petrer, començara a assajar-se per ser representada als escenaris. Diversos avatars impossibiltaren que el vaixell no arribara a bon port. El voluntarisme amateur no sol ser bon amic dels projectes, per interessants que siguen. Tan se val. Alguns any després, la nostra vila acolliria l’estrena d’una extraordinària versió per a titelles d’aquest preciós conte castallut que vosté, senyor Valor, en llegà –i així ho va deixar escrit-  “com en secret homenatge a un poble estimat”.

Els anys també dugueren una major coneixença de la seua obra normativa: desenes de petrerins i petrerines –en un principi- i centenars després, fins a hores d’ara, hem consultat constantment les seues meridianament clares pàgines escrites per a ensenyar, i fer aprendre —avesar-nos, en diríem aquí, en bon dialectal, sense pronunciar la s— un bon valencià, que, sense menysprear el local, permeta apropar-nos a la resta de parlars de manera genuïna i rigorosa.

Mestres i ciutadans i ciutadanes, en general, usàrem i usem encara els seus Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià –quina enveja tinc de l’amic Ferran per posseir una antiga edició que mai jo no he pogut trobar en cap fira o llibreria de vell!-,  La flexió verbal, Millorem el llenguatge o Temes de correcció lingüística, entre altres. Centenars de planes que ens ajudaren a descobrir la dignitat normativa del nostre idioma –“…per salvar-nos els mots, / per retornar-nos el nom de cada cosa”, que cantava el poeta Espriu.

“…el que més admire dels petrolancs és que són molt sabuts, molt sabuts!” 

I els anys passaren. I vingueren els reconeixements –sempre insuficients, per altra banda- a la seua trajectòria gramatical, literària i cívica. Un bon dia, no ho sé si ho recorda, senyor Valor, un grup de petrolancs i petrolanques acudírem a Castalla per partcipar en un d’aquests primers homenatges, fou l’any 83 o 84, tan se val. Allí el vaig conéixer personalment. I allí, a l’hora del cafè, vaig saber de la seua pregona estima per Petrer: dels seus llavis eixiren les ocorrents paraules anecdòtiques que sovint explique a aquells a qui parle de vosté, i en són molts:

“-Com que vosté és Petrer!-, em va dir.

-Sí senyor, de Petrer-, li vaig respondre un tant atabalat pel gloriós moment de trobar-me amb l’escriptor admirat.

-Jo sempre m’he estimat molt el seu poble. El conec ben bé, no li càpia dubte-, continuà dient. –Però el que més admire dels petrolancs és que són molt sabuts, molt sabuts!

-Per què diu això?-, li vaig preguntar un tant sorprés.

-Per què?-, va dir. –Perquè els petrolancs mai no cullen ametles ni cullen olives, no. Els de Petrer, les “fan”, “farem ametles”, “estem fent olives”… I això, amic meu, només és atribut de la Divina Providència i,  pel que es veu, de vostés.”

Tots esclatàrem en un soberbia riallada, vosté també. I des de llavors, els allí presents vam saber que Enric Valor era, més que el magnífic escriptor que des de València estant enyorava acartonadament la seua llunyana Castalla, el “castallut de Petrer”o el “petrolanc de Castalla” –com ja he dit en algun altre lloc- que circumstàncialment vivia i escrivia al Cap i Casal.

Mai no deixàrem de seguir ni la seua obra ni la seua trajectòria personal i ciutadana: l’estudiàvem, petits i grans, en el seus llibres normatius; llegíem les Rondalles valencianes, amb especial atenció al noste entranyable “Jugador”; ens acostàvem també a la seua gran obra novel·lística, l’immens “Cicle de Cassana” –mai no agraïré prou al meu amic Vicent, el “Dele”, notable valorià petrerí, la seua insistència perquè llegira Sense la terra promesa i Temps de batuda-. I, com no?, ens feiem ressò dels continuus reconeixements de què vosté era objecte. L’any 87, a la revista local Festa-87, jo mateix vaig dedicar-li unes planes a propòsit del seu “Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.”

1989 fou l’any en què vosté, senyor Valor, autoritzà l’Ajuntament de Petrer perquè publicarà a les planes de Festa-89 la rondalla “El jugador de Petrer”, la qual aparegué acompanyada d’unes delicioses il·lustracions nascudes del geni artístic de la nostra afectuosament admirada Marieta. Però no content amb això, vosté ens regalà una “Evocació” petrerina tan bella i sentida com curta. Una evocació que jo orgullosament llig i cite per escrit allà on tinc ocasió de parlar d’Enric Valor i el meu poble. Potser em diguen agosarat, però jo crec, sincerament, que aquest text ben bé podria inaugurar una col·lecció de postals amb paisatges petrerins, paisatge de gust valorià, òbviament. Aquests és un altre dels homenatges pendents. Permeta’m que recorde el començament d’aquella “Evocació”:

“Els darrers anys de la meua adolescència vaig passar-los en la contrada en què es troba la pintoresca vila de Petrer, que jo mirava des de la població veïna [d’Elda] com la porta de la vertadera muntanya, aqueix enlairat i laberíntic alçament orogràfic que es parteix entre els termes de Castalla, Petrer i Agost.” 

Dos anys després vosté ens visità. Mig dia amb nosaltres -menys, potser- fou suficient perquè sapiera de l’afecte que se li hi professava: visità la biblioteca, fou entrevistat a la ràdio local i tinguérem l’honor de veure’l descobrir la placa que dóna nom al jardinet que el nostre poble li dedicà al costat de la parròquia de la Santa Creu, la plaça d’Enric Valor. Arribada l’hora del dinar, les autoritats i alguns membres de les “forces vives de la cultura” –sempre m’ha emprenyat aquest nomenet; jo les diria les “debilitats supervivents”, i tal i com està el pati, més encara- ens dirigírem, dic “ens” perquè jo em comptava entre eixes “debilitats supervivients”, a la venta del Molí de la Reixa. Per cert, aprofite l’avinentesa per agrair al senyor Vicent Maestre, llavors alcalde del meu poble, la deferència que va tenir amb mi en convidar-me a aquell àpat amb vosté, senyor Valor. Quina decepció, no? Allí ja no hi havia reixes, senyor Valor. Només quedàvem quatre ferros de l’antic i extraordinari enreixat del porxo –“marquesina”, en diem nosaltres- i, això sí, el “curiós amfiteatre de penya viva fet sols per la mare Natura”, que vosté evocà un any abans. Ja se sap, els valencians, del nord al sud, som ben poc amants de conservar el nostre patrimoni, ni l’urbà, ni el rural, ni cap. Què anem a fer-li! Tan se val, el suculent dinar de la terra que ens serviren –en aquest cas sí que hi va haver una bona tasca restauradora del patrimoni gastronòmic- va compensar, ni que fos parcialment, la desfeta paisatgística que uns instants abans, estic segur, li va produir una certa tristor.

Dinar, sobretaula i conversa funcionaren meravellosament. L’empatia de vosté amb els petrerins i petrerines que l’acompanyàvem fou total. Amant i coneixedor de la terra, com era, i genial conversador –home de tertúlies amables i cultes i no de les bestieses que un ha de patir per ràdio i TV quan apareixen eixos horrorosos, “carpetovetònics” i saberuts “tertulianos”, parauleta lamentable!, que ens envaixen amb propaganda política de la pitjor espècie-, va fer possible una estona ben grata i irrepetible. Per cert, en aquella conversa jo vaig acabar concertant amb vosté una entrevista a sa casa de València per publicar-la en la revista Festa.

“…una extraordinària lliçó de toponímia, paisatges, heretats, fites i camins…” 

Després vingué el passeig. Ens apropàrem a l’era de la Foia Falsa. I des d’allí, vosté, ens va donar un extraordinària lliçó de toponímia, paisatges, heretats, fites i camins que ens deixà bocabadats: un castallut que feia quasi seixanta anys que vivia a València, com coneixia millor que nosaltres el nostre “petit país”? com sonaven tan familiars en els seus llavis aquelles paraules: Caprala, Catí, la Costa, les Fermoses, el Pantanet, l’Algurrama, Rabosa,…? Potser ens costava entendre, a uns més que a altres, que l’amor pel país no només és un recurs retòric més o menys bellament literari. En el seu cas, senyor Valor, era, ja ho he dit alguna que altra vegada, una autèntica font d’energia vital. Allí parlà el “petrerí de Castalla”, el “castallut de Petrer”: el ciutadà valencià.

En les acaballes de l’hivern del 91, em vaig desplaçar a València a fer realitat aquella entrevista que havíem concertat al Molí de la Reixa. Com que estava mig convalescient d’una pulmonia, em va acompanyar la meua muller, Paquí, que ens feu de fotògrafa. Foren tres hores d’esplèndida conversa al piset del carrer Martínez Aloy, la casa de sempre d’Enric Valor i la seua esposa, Mercedes Hernández. L’entrevista aparegué a Festa 91 després d’un bon exercici de síntesi.Vosté mateix en una afectuosa lletra que em va lliurar el mes de juliol, se’n feia càrrec:

“M’ha semblat una magnífica interpretació la que que vostè ha fet de la nostra grata conversa. Com a bons mediterranis, els canvis d’impressions i d’idees, si es fan entre bons amics com en aquesta ocasió, són d’una sorprenent espontaneïtat i resulten molt frondosos. El treball de síntesi deu haver estat una feina delicada, en la qual ha reeixit, no cal dir, completament.”

No és menester que li diga que em vaig sentir molt pagat: El Mestre, amb majúscula, em reconeixia com amic seu i, a més a més, avaluava el resultat final del “paper” amb bona nota. Gràcies, de nou.

Crec, sincerament, que a l’entrevista vaig recollir amb detall tot allò que a un ciutadà o ciutadana del meu poble amb unes certes inquietuds culturals podia interessar-li de vosté i de la seua obra. El material sonor d’aquelles tres hores de conversació apassionada ha continuat estant-me força útil en tota mena d’estudis i treballs que he mamprés al voltant de la seu obra fins a ara mateix. No puc estar-me de reproduir l’últim paràgraf, on reflectesc la impressió més sincera que em va causar ser unes hores enraonant amb vosté. El pas del temps, ara fa deu anys, encara ha engrandit més aquella impressió:

“En acomiadar-nos, el seu elegant i afectuós adéu ens sonà més aviat a un fins prompte. Conversar amb Enric Valor per a Festa-91 ha estat un d’aquells moments en la vida d’un que, senzillament, valen la pena de viure i recordar.”   

“…una magnífica alzina petrerina recordarà a les terres germanes insulars que Enric Valor fou investit amb el màxim honor acadèmic…” 

I, efectivament, ens trobàrem en més d’una ocasió: A Elx, a Alacant, a València… En el Col·legi Major Doctor Pesset d’aquesta darrera ciutat, i a propòsit del seu nomenament com Doctor Honoris Causa per la Universitat les Illes Balears l’any 98, acudírem un grapat de petrerins. Entre ells l’alcalde, el senyor José Antonio Hidalgo,  i el bon amic Vicent D. Oliver. El Dr. Brauli Montoya –llavors professor de la universitat illenca- exercí de Padrí. Després de l’acte protocolari, vosté ho recordarà perfectament, el nostre alcalde oferí a les autoritats universitàries balears una carrasca per a què, seguint la tradició d’aquesta universitat, la plantaren al campus en commemoració de la seua investidura com a Doctor Honoris Causa. Ja veu, senyor Valor, una magnífica alzina petrerina recordarà per sempre a les terres germanes insulars que Enric Valor, l’escriptor de les enlairades terres de Castalla, fou investit amb el màxim honor acadèmic per la seua important aportació a les lletres catalanes.

Brauli Montoya, en l’actualitat catedràtic a la Universitat d’Alacant i veí de la “connurbació” d’Elda i Petrer –com a ell li agrada dir-, quan visita la seua antiga universitat sempre es pega una volteta pel jardí on creix la magnífica carrasca, la carrasca d’Enric Valor i Vives. Si em permet fer ús públic d’aquesta carta aprofitaré l’avinentesa per convidar a tots els meus paisans i paisanes que quan facen turisme per Mallorca visiten la carrasca petrolanca que en el seu honor creix dia a dia al campus de la Universitat de les Illes Balears.

Després d’aquella ocasió, a l’estiu del 98, ja no ens tornàrem a trobar. Li vai enviar algun escrit. Alguns mesos després, vaig tenir notícia del seu delicat estat de salut per la seua amiga i editora Rosa Serrano, la “valoriana major” del País Valencià –Gràcies, Rosa, per la teua eficaç tasca!

En la tardor del 99, em va renàixer una certa esperança de trobar-lo en la seua investidura com Doctor Honoris Causa de la meua universitat, la seua també –la Universitat d’Alacant-, car no hem d’oblidar que en l’antiga Escola de Comerç d’Alacant –avui seu urbana de dita universitat-, vosté completà els estudis acadèmics allà pels anys vint del segle passat. Però tampoc hi va vindre. La seua fràgil salut no aconsellava un viatge de quatre-cents quilòmetres. Vaig escoltar les seues paraules a través de l’emocionada veu del seu fill Enric. M’hi vaig emocionar.

“Se’ns arrelà per sempre a la vella i bella memòria col·lectiva.” 

Ho repetesc amb tristesa: no ens tornàrem a veure mai més. El tretze de gener de 2000 vosté –i aquí tinc seriosos problemes en la paraula que he d’usar- morí?, ens deixà?, passà a millor vida?, va faltar?… No m’agraden. Se’ns arrelà –aquesta és més adient- per sempre a la vella i bella memòria col·lectiva. No tindríem mai més la seua presència física –cavaller prim, mirada intel·ligent, somriure amable i amistós-, però ningú tampoc no ens podria arrabassar mai als valencians i valencianes de bona voluntat el seu exemple, la seua trajectòria, la seua obra. Es perpetuà entre nosaltres.

El país sencer –la bona gent, vull dir- continuà l’incessant tasca de reconeixement envers vosté i la seua obra: homenatges, premis, conferències, exposicions… Jo, modestament, vaig fer el que vaig poder. Li n’explicaré només una: durant quatre dies, a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada del Conflent (Catalunya Nord), uns vints catalans i catalanes de nació, però amb distints llocs de naixença –el Rosselló, el Barcelonès, Mallorca, la Plana de vic,  l’Empordà, la Ribera de l’Ebre, l’Horta de València, la Safor, l’Alcoià, l’Alacantí, etc.- posaren llurs accents al servei dels seus textos, dels escrits d’Enric Valor, per a, duts per les meues limitades habilitats d’ensenyant, aprendre una miqueta més de tan singular i esplendorosa obra. Sé que a vosté, senyor Valor, l’hagués agradat d’estar allí, veritat?

I de nou, Petrer. En un resplendent dia de la tardor del 2000 l’Ajuntament de la vila unànimement –gest que honora totes les forces polítiques presents al consistori petrerí- li atorgà la Medalla d’Or de la Vila. Fou recollida pel seu fill, el sr. Enric Valor i Hernández. L’Alcalde de la Vila, el senyor Hidalgo, em concedí l’honor de referir-m’hi a la seua persona i a la seua obra. Què vol que li diga, senyor Valor? ja ho vaig deixar clar, ho repetiré: “per a mi fou un dels moments més emotius de la meua vida cívica”. La Moixeranga, al final de l’acte, va completar musicalment –el llenguatge dels sentiments- allò que no es va poder dir amb paraules.

“Ja a Catí, gaudiríem de les magnífiques vistes de l’ermita i dels cirers en flor.” 

En aquesta lletra se m’acumulen els temes. M’autolimitaré i acabaré parlant-li de dues coses que no vam poder fer junts:

Presentar a Petrer la trilogia completa del “Cicle de Cassana”: el conjunt novel·lístic més important escrit i publicat al País Valencià al segle XX. Estic segur que açò encara es podra remeiar. Vosté no serà present físicament, però el seu esperit i taranna podrà presidir un solemne i, alhora, popular acte que només cal que posen en marxa les autoritats municipals –no sols de medalles perviu una cultura!- en entrar en contacte amb la seua editora i amiga Rosa Serrano.

I, finalment, un somni comú a tots dos: recórrer els amplis i bellíssim paratges que compartim castalluts i petrerins. Fer-nos acompanyar per don Pere Mestre, el benestant llaurador i arrepentit ludopata de “El jugador de Petrer”. Des del seu casalot de don Pere, al carrer Major, eixir de bon matí cap a Catí i, passant pel riu de Petrer –o rambla de Puça-, veure la princesa Margarida Blanca amb el seu rei Astoret, els protagonistes del a rondalla dita així, “El rei Astoret”. Segurament, acabaríem quedant amb ells per a visitar-los al seu regne de la Safra, allà per Monòver, i fer una delitosa excursió per  Camara i la llacuna de Salines.

Ja a Catí, gaudiríem de les magnífiques vistes de l’ermita i dels cirers en flor. Vosté, senyor Valor, ens en contaria alguna de cacera –al rastre, al perdigot…- i en Pere Mestre relataria una d’aquelles partides de monte interminables que tenien lloc a la casa de l’Administració. Seguiríem cap amunt, a Planisses, on una bona colla de pastors i llauradors ens esperarien per dinar un excel·lent  arròs amb conills i caragols; allí ens retrobaríem amb Maria la de Petrer i el seu marit, l’Adrià, que de jove estigué e un tris de suicidar-se perquè el pares de Maria els impedien mantenir relacions de noviatge. Així li ho narraren en “Contalles de la boira”.

Després, a la vesprada, faríem cap a Caprala i a poqueta nit ens trobaríem amb Capralenc el fi, el dimoni que a “El jugador de Petrer” va se enganyat per don Pere Mestre. Amb ell, i les seues dificultats per aconseguir enviscar hòmens i dones perquè li atorguen llurs ànimes per a l’infern, riuríem i ens burlaríem dels que no creuen en l’infern. Pobrets! Ara, que nosaltres més ens estimem les calderes de Pere Botero que de tant en tant sorgeixen a les seues rondalles que no l’infern quotidià que ens serveixen els poderosos d’aquest món d’(in)humans. I així, en llarga i plàcida conversa, tornaríem a la “quieta nit petrolanca”.

Li ho assegure, benvolgut senyor Valor, l’excursió, tard o d’hora, la farem. No tinga cap dubte.

Afectuosament seu,

Vicent Brotons

Camps i el multilingüisme educatiu 27 September 2007

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

 jo.JPG

He assistit perplex a la trista, lamentable, frívola, provinciana i indocumentada polèmica que ha encetat el nostre màxim mandatari autonòmic, el Sr. Camps, entorn a la proposta que Educació per a la Ciutadania s’impartesca en anglés. El suport de ministra del Govern d’España, Cabrera, i la crítica ironitzant del portanveu socialista, Pla, que ha apostat perquè siga la Religió la que s’impartesca en anglés, han acabat fent més lamentable encara aquesta polèmica. 

¿Com tres mandataris polítics ens permeten opinar, crear estat d’opinió, sobre uns temes educatius tan importants? ¿es pensen que tene patent de cors per a dir el que vulguen, quan vulgen i com vulguen? Efectivament, en el transfons de la polèmica subjauen altres problemes, tots ho sabem. Es tracta d’un debat ideològic de curta volada entre si cal una assignatura com Educació per a la Ciutadania o no. Si hauria de plantejar-se que l’àrea/ assignatura tinguera tractament de voluntària, com la Religió, o no. Si un suposat model educatiu del PP/Ésglésia Catòlica i un altre suposat model del PSOE/progressia. Un debat tan absolutament artificial com estèril. 

La religió -les religions- s’hauria d’aprendre al si de les famílies i a les esglésies, i el sentit de ciutadania democràtica, lliure, solidària, participativa, responsable, etc. a les escoles, a casa, al carrer, mitjançant el media i no sols amb una àrea/assignatura que només serveix, en els millors del casos, per a tranquil·litzar consciències (males consciències). 

Però, deixant a banda aquest fals debat, vull referir-me a la frivolite campasiana de proposar que s’impartesca en anglés. això demostra tres coses, com a mínim: 

-Que el Sr. Camps está en contra obertament d’Educació per a la Ciutadania.-Que no té ni la més mínima idea de què significa l’ensenyament d’una llengua estrangera.- I que li té exactament igual que el Sistema Educatiu Valencià es trobe immers en abordar un seguit de repte qualitatius importants, entre els quals aconseguir un model educatiu plurilingüe es troba entre els prioritaris. 

Per això dic que ni Camps, ni cap altre política poden continuar fent-se els “graciosets” amb qüestions tan importants com aquesta de l’encaix adequat de les llengües al nostre sistema educatiu. tot seguit, aportaré un conjunt de consideracions per a centrar el debat sobre les llengües a l’ensenyament: 

1ª. Des de fa quasi 25 any el nostre sistema educatiu contempla l’ensenyament/aprenentatge de tres llengües: les dos oficials –valencià i castellà- i una o dues d’estrangeres (habitualment, anglés i francés). 

2ª. Les distintes reformes intervencions educatives legislatives que ha hagut des de fa molts anys han incidit sempre sobre la necessitat de millorar organitzativament, pedagògicament i didàcticament aquest ensenyament trilingüe o plurilingüe. 

3ª. El principals avanços en aquest aspecte s’ha tingut gràcies als programes bilingües que s’han desenvolupat, no sense traves de tota mena per part de l’administració educativa del sr. Camps, Zaplana i Lerma, a les escoles públiques del País Valencià. 

4ª. Aquests avanços podríem concretar-los en l’aplicació responsable i exitosa de programes com el d’immersió lingüística, PIL (per a alumnat no-valencianoparlant), el d’ensenyament en valencià, PEV (per a valencianoparlants) i el bilingüe enriquit, PEBE, que anticipava la introducció de la llengua estrangera en algun del altre dos anteriors. Per cert, cap admnistració educativa no ha fet cap esforç per donar suport a aquest programa que funciona de manera voluntarista, gràcies a pares, mares i mestres, des de fa una desena d’anys. 

5ª. Els programes  veritablemente plurilingües citats són encara molt minoritaris a la societat valenciana. El segueixen adequadament poc més del 20% de total de l’alumnat; es concentra, bàsicacament en l’Escola Pública, i tenen greus problemes d’estabilitat i continuïtat en els instituts d’Ensenyament Secundari. No cal dir que l’administració Camps ha fet ben cosa per fer que canvie aquest  lamentable estat de coses. 

6ª. Des d’aquest curs, i coincidint amb la plena entrada vigor del nou currículum propiciat per la LOE, s’ha anunciat que l’anglés s’impartirà des de primer de Primària. Al problema de professorat necessari caldria afegir-ne alguns altres: com s’ensenya (metodologia), si és realment idònia l’edat de 6 anys per començar amb una llengua estrangera (hi ha estudis ben seriosos que plantegen ajornar la introducció de l’anglés als últims anys de Primària i augmentar el nombre d’hores d’exposició al nou idioma a partir d’aquest moment), la preparació idiomàtica i didàctica dels que ensenyaran aquesta llengua (d’entrada, la Comselleria d’Educació hauria de finançar una estància a un país anglòfon de no menys de sis mesos a tots els mestres especialistes d’anglés si no volen fer un “empastre educatiu” semblant al que té muntat la Sra. Aguirre a la Comunitat de Madrid amb els seus “Programas de Inmersión al Inglés”).  

7ª. I finalment, la qüestió del falsa polèmica campsiana, ensenyar una àrea en una llengua estrangera o desconeguda per l’alumnat.  Es pot fer, es convenient de fer-ho, efectivament. Però cal seleccionar molt bé quina i, sobretot, com es fa. Exigeix una alta competència lingüística, comunicativa i didàctica del professorat. S’ha de basar en el doble principi d’integració de llengües i continguts —enunciat, però no desenvolupat, al decret curricular de Primària de juliol passat. S’ha de fer en àrees molt riques en elements contextualitzadors, visualitzacions, dinàmiques interactives senzilles, etc. S’han d’elaborar uns mòduls, unitats didàctiques i materials curriculars que propicien l’ensenyament/aprenentatge de la llengua estrangera. I to això està per fer i no és recomanable la improvisació. 

No es tracta d’usar les llengües per a fer política rastrera. Cal fer política educativa lingüística que es plantege un alt domini de les dues llengües oficials —el desequilibri a favor del castellà, com passa actualment, és sempre sinònim de fracàs escolar (fracàs escolar dels Srs. Font de Mora i Camps, és clar)—, un domini efectivament comunicatiu d’una o més llengües estrangeres —anglés, francés, italià, alemany…—, una predisposició actitudinal a l’aprenentatge de llengües al llarg de la vida i un clima de respecte, i autoestima dels propis parlants, cap a les altres moltes i diverses llengües i cultures que hi ha dins, i fora, de l’escola (romanés, xinés, rus, àrab, berber, suahili, quitchua, portugués, neerlandés, gaèlic…). Aquest són els termes del debat educativolingüístic. Sobre això m’agradaria escoltar com debaten el meu President Camps, el cap de l’oposició Pla i la Ministra d’Educació del Govern d’España, Cabrera. La “boutade” de Camps ha sigut simplement això una frivolitat provinciana. 

Vicent Brotons Rico