anar a nevagció

LA MEL I LA FEL, NOVEL·LA DE CARME MIQUEL… 21 Agost 2007

Publicat per vicent a: General , trackback

la-melilafel.jpg 

LA MEL I LA FEL, NOVEL·LA DE CARME MIQUEL EDITADA PER  TÀNDEMPRESENTACIÓ A IBI (ABRIL, 2007)         Vicent BrotonsUniversitat d’Alacant 

Presentar un llibre no és explicar o comentar un llibre sistemàticament, ordenadament, acadèmicament. Aquest ritual que té com espais naturals i propis les llibreries, les biblioteques o els centres culturals no  ha de ser més que incitar, motivar, induir i adreçar envers la lectura del text a les persones que amablement han tingut el gust d’acompanyar-nos. 

No m’agraden mai les presentacions que em conten exhaustivament el llibre. Hi ha gent que és molt hàbil en eixe menester, però a mi em produeix sempre una sensació de dessassossec,  traició i impotència. “Escolte”, li diria, “jo no he vingut ací a què em conte l’argument, m’explique fil per randa les característiques dels personatges i, no content amb això, interprete l’obra més enllà moltes voltes del que ha volgut dir l’autora o l’autor”. Perquè si un presentador o presentadora em fan això, quina faena em resta a mi com a lector? Pot passar que amb tanta informació explícita m’haja llevat les ganes de llegir-lo bé perquè m’ha desvetllat tots els encants o bé perquè m’ha descobert que és un llibre que, des de les meues personalíssimes exigències lectores, en té pocs, d’encants. 

Així que no esperen que els conte el llibre, ni que els faça una anàlisi textual exhaustiva. A partir d’ara m’autoinvestiré de provocador, incitador, animador i encisador, tot tractant de posar les meues esquifides dots de seductor al servei d’enverinar-vos amb unes immenses ganes de llegir La mel i la fel de Carme Miquel. Faré com eixos trailers que veien al cinema. El símil audiovisual cada vegada s’imposa més. Què hi farem? 

I ara sí, ara toca la part dels agraïments per haver-vos atrevit a fer-me aquest encàrrec de presentador literari. A l’editora Rosa Serrano, mestra, poeta, valoriana fins al moll del ossos com jo –estem en una terra molt propícia per a fer-hi referència- i modèlica empresària cultural que avantposa la qualitat dels projectes, l’opció lingüística i la seua enorme cultura –amerada d’una gran sensibilitat cultural, que no sempre és exactament el mateix- a qualsevol altra consideració crematística. Resultat: Tàndem Edicions és una modesta i modèlica editorial valenciana de la que ens podem sentir orgullosos. En una altre país això ho diria tothom. En aquest, tan estrany i tan anormal en tantes coses, ho diem els que ho diem. Ja m’enteneu. 

 

 

Gràcies també a la llibreria Plumier d’Ibi per exercir d’amfitriona i fer de llibreria, en el sentit més amplia de la paraula. Vull dir, dinamitzar el gust per llegir entre la ciutadania d’Ibi amb actes com aquest. Llibreteries com Plumier ens plenen de satisfacció i d’esperança pel que fa a la salut de la literatura i el plaer de llegir als que encara creiem en la força humanitzadora de la bella paraula escrita i publicada. 

I gràcies, sobretot, a Carme Miquel, bona amiga i donota valenciana, dit en el sentit planià de la paraula. Mestra d’ofici –jubilada administrativament-, però en plena activitat de Mestra. En aquesta segona accepció amb majúscula: títol que no és aplicable a tots els que es dediquen a l’honorable ofici d’ensenyar. Eixa majúscula cal guanar-se-la a pols: amb compromís cívic, amb intel·ligència, amb professionalitat, amb vocació, amb capacitat i sentit del lideratge, amb molta sabiduria i molt saber estar i ser… tot això ho té Carme. I de tot això us faré “cinc cèntims” d’allò que es diu currículum. tot ique heu de saber, d’entrada, que em quede molt curt, curtíssim. Nascuda a la Nucia i profundament vinculada a la comarca de la Marina en tota la seua extensió  -de la Vila a Pego-, valenciana del Cap i Casal on es va formar i on ha desenvolupat bona part de la seua trajectòria professional i cívica com a mestra i cutadana compromesa –a València i a la comarca de l’Horta.  

Cofundadora de la secció pedagògica de Lo Rat Penat, pionera del moviment de renovació pedagògica del nostre país,  assessora didàctica amb càrrecs de resposabilitats en els primers moments de la posada en marxa de l’ensenyament en valencià al Gabinet d’Ús i Ensenyament del Valencià de la conselleria d’Educació (d’aquella època ve la meua admiració per ella i la nostra amistat), fundadora i primera presidenta de la Federació d’Escola Valenciana, on treballa al 120% encara (només calia haver-la vist en el darrer congrés d’Escola Valenciana) i escriptora per profunda vocació i –imagine- en funció del temps lliure que li deixa tan atrafegada vida de treball i compromís.  

 

Ha escrit de tot. Primer, allò que les urgències educatives imposaven, llibres per a xiquests xiquetes: encantadores narracions com Un estiu a la Marina Baixa, Uns papers en una capsa, La rabosa viatgera i moltes obres per a l’ensenyament en col·laboració amb altres professionals. Llibres de text com Vola Topi, Milotxa, Parotet i Sucret. També s’ha endinsat pel difícil gènere de l’assaig cívic per a jòvens, amb un llenguatge i una habilitat pedagògica admirables, i ha posat a l’abast dels xicons i xicones de Secundària obres com A cau d’orella. Cartes a Roser i Murmuris i crits.  

I en el món de la narrativa pròpiament d’adult, dues incursions absolutament reixides: Aigua en cistella  (premiada amb el prestigiós Ciutat d’Alzira, el 1998). Primer novel·la amb la que Carme Miquel irromp en el món narratiu amb una força temàtica i un tremp narratiu admirables. Una novel·la commovedora i que, en el meu cas, em va permetre retrobar-me amb un personatge femení tan ric i bellament creat com els de la Rodoreda o la Roig. Valoració que faig, òbviament, des de la modèstia de la meu cultura literària. I, finalment, La mel i la fel, de la qual parlaré, com és previsible, tot seguit i amb l’ànim provocador i incitador a què m’he referit al principi.  

Carme Miquel, com veieu, escriptora de trajectòria curta –pel que fa la narrativa per a adults- però diversa, rica i prometedora. Molt prometedora encara. Si els seus compromisos cívics no li ho impedeixen, no la relenteixen, un ampli espectre lector que va dels 6 als 96 anys podrem seguir gaudint bona cosa de la seua cada vegada més interessant obra creativa. Jo no ho dubte i, sobretot, ho desitge vivament. 

 

 

LA MEL I LA FELSOBRE EL TÍTOLAbsolutament suggerent i suggeridor.  Mel i fel en la parla viva són dos antònims, encara que no els trobeu així al diccionaris. Però popularment tots ho sabem: la mel esta relacionada amb la dolçor, el benestar, l’alegria, el plaer, la placidesa; simbolitza en molts casos la saviesa, la superioritat del jo, la riquesa espiritual. La nostra fraseologia, i la de totes les cultures pràcticament, està plena d’un ús postivador:  “Ser més dolç que la mel”, “venir com un bunyol dins la mel”, “Tenir mel en la boca”, “A on va Miquel? on hi ha mel”, “La mel se la mengen perquè és dolça”. Encara que tampoc no po podem ocultar alguns usos irònics i doblintecionats: “Deixar amb la mel en la boca”, “Posar la mel als llavis i no deixar-la tastar”, “Donar una ditada de mel a algú” (afalagar), “Agafar més mosques amb una gota de mel que amb un barril de vinagre”… 

La fel, pel contrari, és tot negativitat: amargor, dolors, malignitat, rancúnia. I la fraseologia, és clar, segueix el mateix sender de maldat: “Ser més amarg que la fel”, “Tenir mala fel”, “Fins els coloms tenen fel”, “Fer fer la fel amarga” (donar mala vida)… 

I quan es troben aquestes dones paraules que es diferencien fonèticament només per una primera consonant –labiodental una, fel, bilabial l’altra, mel-, què passa? Donc passa que “No hi ha mel sense fel”, “Qui menja fel, no pot escopir mel” o “Poca fel corromp molta mel”… I passa també que Carme Miquel ens ofereix un potent títol –que diu molt de la novel·la sense desvetlar res- “La mel i la fel”. Eixe és món que trobarem en la narració: un entorn humà i físic de mel i fel. Encara que si diem veritat la mel, com a figura literària, se’ns explicitarà molt sovint a llarg de l’obra, cosa que no passarà tan amb amb la fel (“ausades que mos han fet passar les fels amargues”). Un títol  que és tot un magnífic exercici literari, de veres. 

 

 SOBRE EL LOCUS AMOENUS 

Què puc dir de l’espai narratiu: la Marina Alta. Començaré per una expressió personal que use sovint: “si em perd no em busqueu a la Marina, perquè segurament em trobareu”.  

I mira que l’han fet mal a la pobreta –i contiuen fent-li’n-, però aquí està, desafiant amb tota la molta bellesa que li queda encara, mostrant i mostrant-se en tota la seua equilibrada harmonia mediterrània: en barrancs, en coves, en petites caletes, en les seues plantes aromàtiques, en l’agricultura, en al seua gent… Cada trosset de la Marina és tota la Marina: “un paisatge natural i viu que trasmet una mínima serenitat i que desperta la mai no prou lloada virtut de la curiositat vital”, com diu lescriptor Ignasi Mora.  

He dit la Marina Alta. Seré més concret: la història, les històries transcorren en un pam de terra que conforma un món literari, al la manera del mestre Valor, qui també era capaç de crear un reialme en una penya envoltada de pins i dita la Safra, allà per la meu vall, per les terres de Vinalopó, a Monòver. 

Tres indrets concebuts com a fantàpolis –també a la manera de Valor amb la seua Cassana- donen cabuda a la trama novel·lesca: Benissaina, Caselles i Xaloc… I enmig el tòtem, la muntanya màgica, el vaixell petri, la bèstia adormida, el fadrí, el pare padrone, el déu de quan no teníem déus, ell: sempre mostrant “una figura robusta i fantàstica, una estampa ferma i nítida de gran personalitat i atractiu, un perfil subtil, precís, únic, inoblidable”, com deia un dels gran savis gurus del nostre medi natural, el malguanyat, recordat i bon amic Joan Pellicer. 

Efectivament, parle del Montgó. Ací en La mel i la fel és molt més que tot el que pugueu imaginar –i a gosades que es poden imaginar coses i casos del Montgó-, ací és, com podreu comprovar, protagonista i, a vegades, amb permís de l’autora, autor de la novel·la. I no dic més del meu volgut i màgic Montgó. 

I n’hi ha més encara: dotze ermites, dotze llocs d’encanteri, la inevitable València (molt lluny), la serena Gandia, Fontans,  la llunyaníssima Argentina, la Vall de Llíber, Ondara, Jesús Pobre… 

 

 

L’espai novel·lesc real i pròxim és creat, recreat i poetisat per Carme d’una manera absolutament significativa per a l’obra. La mel i la fel és una història perquè passa on passa. No crec sincerament que es poguera concebre igual en altre espai. 

Un exemple: la recreació i enorme coneixement que l’autora ens mostra sobre les plantes, les sues propietats curatives i màgiques, les seues característiques. Plantes, i fins i tot animalons que fan paisatge: romer, farigola, espígol, llentiscle, marialluïsa, fenoll, margalló, figueres amb figues verdaletes, amb figues bordissot; murta, ruda, el raïm, panolles,  coloms, abelles, rats penats… Flora i fauna que a més de configurar el paisatge, marca la història i el devenir dels personatges en molts casos, és a dir, pren cos com a realitat protagonista en l’obra. 

 

SOBRE ELS PERSONATGES 

En La mel i la fel cada protagonista –des dels principals als, diguem-ne, “figurants”- és tota una troballa. Arquetipus d’un món al que vam dir adéu, com aquell que diu, depús-ahir. 

Comencen pel rector mala bava de don Elies.  

Les dones, quasi totes amb un toc de misteri i màgia: Maria la Moteta, la protagonista que esdivindrà Maria la Llet; la irrepetible i tendra Malena Notenovio, la misteriosa  Mora que viu al Montgó; la Minguela, bagassa artesanal i protectora; la tia Pepa el Francés; Caterina Garcia, la muller desgraciada; la criada i posteriorment matrona dels pobres, la ti Anna Maria, la senyora concepció Riera, la humaníssima Jesusa la Moteta, germana de Maria; Gràcia la Llet, que serà la gran protagonista de la segona part de la novel·la, filla de Maria   

El món cacicil representat pel vell “Senyoret”, Antoni del Parenostre, Salvador el Batle i el seu fill Centet, que esdevindrà absurd i cruel assassí; l’immoral i trompellot Adolf Montant, Pep el Morrut, l’alcavot; Lluís Montant; Pere Montant, el jove desheretat i traicionat pels de la seua classe social.  

Els hòmens del poble, autèntics, anticaciquils: Tasco, que ens farà viure una trista, tràgica i, alhora, bellíssima història; Vicent el Llarg, protagonista, jugador de llargues, honest, honrat i lider natural del poble; el jove, enmoradís i fugit finalment a ultamar Perejoan.  

La colla de personatges “distints” –allò que avui denominaríem discapacitat i que en aquells temps eren, senzillament, i ho dic amb tendresa, el babaus de la contornada i el pobres de solemnitat-, personatges que són presentats admirablement. Des del meu punt de vista una altra autèntica descoberta d’aquesta novel·la: l’Enxixadeta de Fontans, el xiquet Baldat, el xiquet d’Or,  Josep el Fulla, el iaio Menequildo. Mercedes Pixa, el capataire de les barbes blanques, el nanet dels gossos, els xiquets descalços.  

El hungaros o volantiners, amb un personatge clau en la trama narrativa de gran força seductora, Klovic. 

 Miquelet, el fillet –o el germanet?- de Gràcia, el nét de Maria i Vicent, i el seus germanets de llet. 

I Molt i moltes altres personatges que tot i dividir-se entre principals i secundaris, en uns moments de la novel·la tenen un pes espècific tant important que són els que realment mantenen la narració. Vosaltre, lectors i lectores, descobrireu la “jerarquia protagonistat”, per expressar-ho d’alguna manera, però jo us assegure que al llarg de les quasi trescentes pàgines de La mel i la fel acabareu tenint una certa sensació de narració coral. Narració coral resolta magistralment per Carme Miquel, sense dubte. Una autètic fresc humà d’aquell món tan pròxim i tan llunyà alhora. 

 

SOBRE ELS ASSUMPTES 

En aquesta part és on podria acabar fent això que no m’agrada, és a dir, desvetlar-vos l’encís de la novel·la. Així que tractaré de ser una miqueta críptic amb la fi de configurar una mena de trencaclosques que només pugueu muntar si doneu el pas d’aventurar-vos en aquesta extraordinària novel·la de la Marina Alta, de les mítiques terres de Diània, sota la protecció del gran pare Montgó.  

Assistireu doncs al cicle de la natura, al cicle festiu i faener, a un vitalísim, màgic i tràgic món. Sereu testimonis d’una cultura de la que avui només resten vestigis quasi introbables. Coneixereu i us reconeixereu –sobretot els que supereu la quarentena d’anys i sou de poble, com jo mateix- en situacions pròpies de la tradició i les pràctiques populars del nostre país.  

Sense ànim d’exhaustivitat, perquè entre altres coses seria impossible ser-ho per la riquesa temàtica de caràcter ètnic i antropològic pròpia del costumari, tractaré de fer un bocinet d’eixe conjunt perfectament entrellaçat que Carme Miquel –com si de randa fina feta al coixí i amb boixets es tractés- ens ha ofrenat per anar desenvolupant l’aparentment senzilla trama argumental:  

Cacic i anticacics; violència esfereidora; amors, desamors, desig, adulteri, prostitució, erotisme tracta admirablement -pastant la massa per a fer el pa o enl’esvaradora dels jocs d’infantesa- ; naixements i batejos poètics entre coloms i núvols; epdèmies combatudes amb prodigis màgics d’absoluta base científica;  rituals de la nit de Sant Joan; partides de llargues; religiositat primària front als interessos de la jerarquia i el poder catòlic; la salpassa; la xarcia de calaveres el dia de Tot Sants; la simbòlica i reconfortant música de piano;  els problemes socials propis de la pobresa extrema del món camperol; el prodigi sanador de les rates penades; l’arribada de la llum elèctrica només per als rics; morts violentes i truculentes; l’emigració al nou món; herències robades; l’arribada dels volantiners al poble; la tradicional producció de la pansa; els jocs de les nits estiuenques de l’ahihau, ahihau; els tocs de les campanes de l’església com a reguladors de la vida i la mort al poble; els soterrars.  

Fills que seran germans, germanes que seran mares; l’arribada al poble dels pobres de solemnitat; la història d’amor bastida poèticament i simbòlica al voltat d’una esplendorosa figuera; les pors del poder eclesiàstic davant el fets o miracles que no pot controlar; la rebel·li dels desheretats, dels pobres de solemnitat, del lisiats; les pràctiques màgiques entre la saviesa i la bruixeria del mític temps dels moros; les múltiples explicacions animistes i misterioses de la realitat…  

I un element central, sobretot: la llet materna. El poder immens relacionat amb la força femenina de la vida de poder amamantar als nadons simbolitzat en les dos protagonistes –amb ulls de mel, altre símbol alimentici i de vida- i en la Mare de Déu de la Llet, motiu icònic de gran rellavància narrativa … Aquests elements perfectament entrellaçats permetran bastir esta bella, poètica i arrelada història d’un petit món pregonament femení: un món ben nostre que se’ns mostra  tendrament mitificat. SOBRE EL LLENGUATGE 

L’altra gran i sorprenent troballa de La mel i la fel ha estat allò que diríem el model lingüístic. En un context sociolingüístic com el nostre, on hi es fa tant de soroll sobre la llengua i la manera de parlar-la i escriure-la, producte, pel altra banda de l’anormalitat que arrosseguem com a societat culturalment sana, trobar una obra tan desacomplexa com aquesta hauria de ser motiu d’enorme alegria. Però mi, si més no, ho ha sigut. 

M’explique: Carme Miquel ha escrit La fel i la mel amb un sentit de l’adeqüació i la versemblança admirables pel que fa al model lingüístic. Ha sabut fugir de certs debats estèrils que ocupen excessivament els nostres savis –essèncialisme, blaverisme, català ligh, català heavy, acadèmics de la llengua, instituters… i altres “faunes lletrades”- i ha bastit un model adient al to de la novel·la que volia fer: explicar una història de la Marina Alta  –del País Valencià, en definitiva- rural de finals del XIX. 

Així, ha optat per un català estàndard pròxim al lector o lectora de tot l’àmbit lingüístic però rigorós i autoexigent normativament i literàriament, en el que es refereix a la narració en 3ª. persona, és a dir, la veu de l’escriptora. En canvi, quan ha donat la veu als personatges no ha tingut la més mínima reserva en crear –recrear-, amb un clar afany de fer literatura amb majúscules, un llegua col·loquial que els faça més creïbles als personatge i que al mateix temps enriquisca lingüísticament el text novel·les. I a gosades, que ho ha aconseguit: localismes, arcaismes, castellanismes imprescindibles i fraseològia plens de vitalitat encara en molts indrets de la Marina, han servit per fer més redons els personatges i la pròpia història. Sens dubte, aquest és un altre dels paràmetres que més m’han enganxat a la novel·la. L’habilitat lingüística de Carme –només ella sap el gran esforç de creació i depuració que haurà esmerçat per a aconseguir-ho- ens aporta una de les fites més remarcables de La mel i la fel. 

I perquè ningú diga que això caldrà demostrar-ho, doncs sense més dilacions em pose a la faena: Arcaismes i localismes –més o menys estesos arreu de País Valencià- són presents constantment en el vivíssim parlar dels protagonistes: nosatros, mos, aixina, senta’t, beníssim!, encabotinar-se, desvanit, emponnar, betzo, gatxull, ti,  ataullar, engrunar, albeltir, coconet, espernegar, casup, mané, enxacamallat, ausades, aüixar, xambreta, estacar, tuacte, espitjar, espentar, ane-mo’n, bombo, saboc, tendur, enredrar, enjorn, auia, nevada d’una casa, esporgall, mambres, sampar, encannar-se, quevore… i també l’ús de lo article masculí arcaic: lo senyor, lo piano, los pobles… 

Ente els castellanismes: agüela, agüelo, vessillets, tio, tia, apanyo, monyo, en estado, misto… O fórmules de cortesia de base religiosa com “Ave María Purisima […] –Sin pecado concebida”. 

La fraseologia també serveix per a dotar el lleguatge del poble de fesomia pròpia i ben arrelada al medi: “Ací qui hi ha?”, “li fuig cametes em valguen”, l’interrogatiu quantificador: “no saps molts anys tens?”, fer un alçaprem”, “trencar el dit” (interrompre), “no res i avant!”. “anar roder”, “ser un dimoni emplomat”, “gastar a tiribandiri”, “estar enquet”, “a hora horà” (justetet), “fer un poder”, “agarrar-se a brega”, “això és aixina”… 

Altra joia lingüísitca són els malnoms o renoms dels personatges, l´ús dels quals denoten un profund coneixement de Carme de l’antroponímia de la nostra terra i els procediments de creació: Maria la Moteta, Malena Notenovio, Antoni del Parenostre, Vicent el Llarg, Pepa el Francés, María la Llet,…  

La riquesa idiomàtica de La fel i la mel és un argument tan interessant que només per ell mateix pagaria la pena de llegir-la, sincerament. 

CONCLUSIÓ 

I acabe. Tot seguit Carme dirà més coses. Ens parlarà de la seua màgia particular de creadora, de quines pòcimes escriptores ha prés per a fer possible aquesta sorprenent i corprenedora narració. Dirà moltes coses i nosaltres l’escoltarem amb fruïció. Jo remate dient només una: No cal anar a l’altra banda de l’Atlàntic per trobar el Macondo del realisme màgic. Els valencians i valencianes el tenim ben a prop, a la vora de la mar Mediterrània i al peu d’una muntanya, forma part de la nostra geogràfia, viu en el nostre inconscient col·lectiu i una fada de les paraules ens la posat al nostre abast: el lloc es diu Benisaina, es troba a les faldes del Montgó  i ha estat un goig haver-hi viscut durant uns dies allí, mitjançant la apassionant lectura de La mel i la fel. Gràcies, Carme, pels teus encanteris d’escriptora. 

 

 

Comentaris»

encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?


*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image