anar a nevagció

TROBADORS A LA CORT DEL REI EN JAUME: el cas singular de Careverí de Girona 11 August 2007

Publicat per vicent a: General , trackback

images8.jpg

Vicent Brotons

Als hòmens, dones i jóvens que tots els anys el dia de sant Bertomeu fan possible la representació del Tractat d’Almiçra al Campet en una nit de màgia històrica que ens convoca al diàleg, la concòrdia i la pau en retrobar-nos amb les nostres senyes d’identitat.“Mendo es el mi nombre, fillo / de Manrique e de Teresa, e soy un juglar de tantos / que pululan por doquiera.” Amb l’autopresentació del joglar castellà Mendo comença el Tractat. Aquest recurs dramàtic emprat per l’autor, Salvador Domènech, per a introduir narrativament la història –el personatge Mendo, joglar de Castella- i construït amb la complementació argumental i idiomàtica de Bartomeu (“Em diuen Bartomeu, fill / de Ramon e Miqueleta, e sóc un dels trobadors/ que vénen de la Provença.”) ens donarà peu per a encetar aquesta breu incursió en el món trobadoresc dels temps del Conqueridor.Joglars i trobadorsEfectivament, Mendo i Miquel, castellà el primer, provençal el segon, són dos personatges absolutament versemblants, creïbles, d’aquell món medieval. Hi havia trobadors i joglars a les corts, burgs, viles i llogarets d’arreu d’aquella antiga Europa. Ben cert és que els joglars eren, per dir-ho en terminologia moderna, personatges de “més ampli espectre”, és a dir, pul·lulaven en tots els llocs i entre gent de tota mena i condició. Els trobadors, pel contrari, solien ser més proclius a situar-se prop de la noblesa, de la cort, de les classes dominants, en definitiva. Molts d’ells hi pertanyien. Hi havia, però, més diferències encara: els joglars no passàven de ser actors, amb un bon domini de la paraula, l’excecució musical i el gest que es limitaven a cantar i contar el que escrivien –o l’havien trasmés oralment- altres. Eixos altres, sovint, eren els mateixos trobadors, el quals, a més de composar les cançons –lletra i música- solien interpretar-les en ambients més selectes com eren les corts de reis, princeps, comtes, marquesos, ducs, grans senyors. A més d’aquestes característiques diferenciadores encara podríem afegir-ne d’altres: els joglars feien ús sovint de la llengua popular, és a dir, el vulgar que parlava el poble, mentre que els trobadors només podien “trobar” en la llengua estipulada per les regles corteses, o siga, el provençal (llengua d’Oc o occità), idioma romànic que s’estenia, i perviu en bona part encara, per tot el sud de de l’actual estat francés -exceptuant-ne Esukal Herria i la Catalunya Nord- la Vall d’Aran, part del Piemont i la Ligúria (dos regions de l’actual Itàlia) i Mònaco. L’occità, com si diguerem, era la llengua per excel·lència dels trobadors.Si les cançons no estaven escrites en aquesta llengua, no eren valorades com a literàriament dignes per la noblesa.¿Podem afirmar, per tant, que el provençal era la llengua literària de les classes altes en l’Edat Mitjana dels antic territoris romanitzats? Sí i no. Ens expliquem: ho era en la mesura que s’utilitzava per a composar i cantar en aquells espais sofisticats que eren les corts nobles, però no ho era perquè hi havia altra llengua encara més culta i infinitament més universal i valorada per l’ultraminoritari sector lletrat i intel·lectual de la societat. És clar, parlem del llatí. És més, un trobador no era considerat poeta, eixe títol només estva reservat a qui versificava en llatí. Clar i ras, les llengües vulgars es reservaven per a la comunicació oral, la prosa funcional (normes, legislació, cròniques…), certa narrativa i la poesia populista i joglaresca. L’occità s’usava per al refinament nobiliari en clau de “divertimento” aristocràtic i el llatí per a la religió, la solemnitat i la gran literatura. Aquesta divisió, lògicament, va tenir distintes maneres de manifestar-se, distintes cronologies i situacions d’excepcionalitat, però, bàsicament, fou compartida per tots els territoris de l’arc mediterrani occidental que des dels segles VIII i IX començaren a perfilar les seues pròpies llengües romàniques diferenciades.

Un espai de poesia cortés comú fins al XV: la conca occidental del mediterrani europeu Els Comtats Catalans, el Regne d’Aragó, com més tard els cristians del Regne de València i les Mallorques, mantingueren aquesta estructura d’ús idiomàtic pel que fa a la poesia fins al segle XV, amb l’arribada dels valencians Jordi de Sant Jordi i sobretot Ausiàs Marc. Dit d’altra manera, els escriptors catalans que escrivien poesia ho feren seguint la llengua i els preceptes de la poesia provençal, “primera manifestació romànica de la lírica en llengua vulgar escrita per individus d’identitat coneguda”, segons I. Frank. Així que podem afirmar ben bé que des del segle XI fins al XV, la lírica catalana, pel que fa a la llengua, els temes, les formes, els estils… comparteix un espai lírico-trobadoresc comú que va des del sud valencià al nord italià passant pel migjorn francés.El primer gran poema provençal va ser el Boecis i esta datat a mitjans del segle X, encara que el primer trobador va ser Guillem de Peitieu, comte de Poitiers i duc d’Aquitània, l’obra del qual la poden situar a cavall entre el segles XI i XII. Li seguiren Marcabrú, Jaufré Rudel, Peire d’Alvernha, Bernard de Ventadorn, etc. Cap d’ells català i tots pertanyents al segle XII. Martí de Riquer explica que hagueren diversos trobadors catalans d’obra perduda i d’altres de catalanitat dubtosa. Feta aquesta consideració, Riquer ens en proposa un llistat de 24 de catalanitat confirmada. Comença pel propi rei Alfons i un seguit de trobadors que cobreixen plenament el segle XII. Ja al XIII, el segle del rei Jaume I, trobem Pons d’Ortafà, Ramon de Rosselló, Formit de Perpinyà, el gran Cerverí de Girona (també conegut com Guillem de Cervera), que serà l’autor que major relació personal i literària tinga amb el regnat de Jaume el Conquistador i els seus fills. Aquest trobador ocuparà d’ara en avant les planes que segueixen. Ell serà el paradigma de la poesia provençal en els temps de Jaume I. Amb Cerverí de Girona tractarem de fer conéixer algunes mostres de l’obra d’aquests poetes, músics, cantants, i en certa mesura intel·lectuals, que pul·lularen per les corts de la noblesa catalana fins al segle XV, com ja hem dit adés.Cerverí de Girona fou un poeta aúlic, ço és, vinculat sempre a algun gran senyor. Serví el Casal de Barcelona, en la figura del propi rei Jaume i dels seus fills els infants Alfons i Pere. El servei a aquest últim el prolongà al llarg del seu regnat com Pere el Gran (I de València). A més a més, també va ser protegit pel vescomte Ramon Folc de Cardona, personatge que tingué constants enfrontaments amb la Corona. Tal contradictòria circumstància va ser viscuda per Cerverí de Girona amb absoluta fermesa moral i segons Martí de Riquer “sempre sabé mantenir-se en tan incòmode equilibri sense vendre el seu pensament i no trair el senyors que servia.” […] “el que el distingeix dels altres trobadors és la seua independència moral i la fidelitat al que ell creu que es ver i just.” Cerverí de Girona, trobador de rei En Jaume i els seus fills Alfons i PereEl nostre trobador va ser contemporani generacionalment de Pere el Gran (1240-1285), per tant, visqué la seua infantesa a Cervera o Girona (¿?) –d’ací li ve el contradictori nom, “de Cervera i de Girona”- sentint narrar les gestes del Rei Conqueridor i formant-se en la seua admiració força mitificada, car Jaume I perfectament hagués pogut ser son pare. Per tant, prestà servei al nostre rei fundador amb una edat compresa entre els 20 i 35 anys, més o menys.

És el trobador de qui es conserva l’obra més extensa: un total de 120 composicions. I com indiquen els seus estudiosos és enormement variada, rica i heterogènia. Anant, en molts casos, molt més enllà del que ortodoxament permetien les “regles de trobar”. Obres de caire popular, narratives, pastorel·les, cançons amoroses dedicades a un gran nombre de dames, religioses, proverbis, etc. Hi ha enginy, humor, misogínia, referències a la natura, voluntat d’estil, sentit lúdic… Cerverí de Girona, que encara no havi vingut al món o només era un xiquet de bolquers quan es signava el Tractat d’Almirra, va ser quasi amb tota seguretat el trobador català més important del llarg periode d’aquella moda lírica que va formar part consubstancial de la vida cortesana de la noblesa dels nostres regnes.

Per raons d’espai i d’oportunitat ens acostarem mínimament a alguns fragment de l’obra d’aquest trobador prenent com fil conductor el propi rei Jaume i tots aquells esdeveniments relacionats amb la dinastia i la història del rei que directament o indirecta inspiraren Cerverí. El poemes dedicats al Casal de Barcelona[*]En un poema demana al rei Jaume que l’acollisca al seu càrrec i així s’estalviaria d’adular i mentir per a un altre senyor –el de Cardona- i es dedicaria a fer versos lloatoris per a la dama del monarca (l’amant de torn del monarca). Ésta composició pertany al gènere de l’enug (poema per a expressar allò que molesta). Vegem un fragment:

Rey qui viu sense par de pretz no crey que ja.m diade no manjar, qu’eu say que mal l’estaria. Na Sobrepretz, carvaletz may c’autra que sia,vos lauzi, e Car-dona no deslauzaria.

Rei que no té igual en mèrits

certament no crec

que em negara el menjar,

perquè això estaria malamanet.

Sobremeritòria, com

valeu més que altra dama,

us lloe i a Cardona no escarniaria.

A l’esquerra hem posat el fragment en provençal i a la dreta una versió lliure en valencià. Ho hem fet així perquè el lector puga comprovar les diferències entre el català actual i l’occità literari (provençal) d’aleshores. Òbviament, la distància entre el català medieval i el text original eren prou menys. De fet, els nobles catalans tenien una alta comprensió d’aquells textos que quan resultaven foscos i difícils solien ser explicats pel propi trobador. D’ara en avant de manera habitual només citaré la versió modernitzada, atés el caràcter divulgatiu d’aquest escrit.

Tornant al text, podem veure com el poeta invita indirectament al rei a què el prenga sota la seua protecció i així es dedicarà a lloar la dama del rei (amant) i no tindrà que seguir al servei d’un noble que tot i que es mereix l’escarni a ell també l’incomoda.En altres versos ataca la decadència castellana, tot centrant-se en la figura poc edificant del rei Savi:

Jo dic que injustícia, pecat i error

duen vegonya, vilesa i deshonor,

i tot açò ve dels reis i dels principals.

En “Lo vers humil”, una composició amorosa, acaba adulant el seu protector, el rei Pere, de manera quasi vergonyosa. Ja se sap, els artistes i els intel·lectuals al servei del poder sempre produeixen aquesta mena de patètiques lloances:

Rei En Pere no cal que us ensenye,

perquè en el món existeix cap rei

que també governe el plaer.

En “Lo vers dels tres reys”, Cerverí de Girona lloa tant a Alfons X de Castella com als seus dos cunyats, Pere el Gran i Jaume II de Mallorca. Estableix un joc de contradiccions de tal forma que el presenta com a enemics de la lliberalitat (garrepes, “agarrats”) que, una vegada capgirat l’argument, resulten ser el més generosos, per això diu:

Ell està tan avesat a donar

que té per força el costum

d’elevar els altres donant.

[...]

No dóna el que és seu.

Canvia el que és seu

pel que és més.

[...]

El guany que vol és Déu,

i el paradís, que vol comprar donant.

[...]

Perquè jo dic que

el més vituperat de bon començament

és lloalt després.

L’infant Alfons, fill del rei Jaume i de Leonor de Castella, va estar enemistat amb son pare pels anys 1250-51. El trobador arreplega aquest fet en “Mig vers”:

I si l’infant val tant

com Déu i son pare En Jaume l’ensenyen

els meus versos seran llargs.

[...]

Sembla ser que En Jaume

té franca disposició si Déu li dóna vida.

Tots dos faran que siga falsa

la dita que diu:

Qui serveix infant,

servint es fatiga.

El “Maldit bendit” és un extens poema narratiu escrit el 1274. Fou molt popular entre les minories lletrades de l’Edat Mitjana. “Maldit” és una sàtira contra les dones. “Bendit”, un elogi de l’amor. Cerverí de Girona dóna un paper protagonista de primer ordre al rei En Jaume en aquest poema:

En Jaume, mon senyor,

per la gràcia que Déu l’atorgà rei d’Aragó,

per dret i per raó, de Mallorca també,

i del regne lleial dit València.

I són ben certes les meues paraules,

doncs si no fos valent,

perquè València val,

i d’acord amb el seu nom

vol que sempre senyor

que siga aguerrit i valent,

i comte de Barcelona,

on s’edevé tota rica acció,

i comte d’Urgell, i senyor de Montpeller.

Senyors, no es pot mostrar rei amb tant de mèrit,

i sembla ser que Déu l’ha fet valent

per damunt de tots,

doncs unànimament li diuen pel món

rei lleial i net d’engany.

I com que és bo, savi i cortés,

sense assessorament d’altres,

i val més i millor,

pren les resolucions ans

que aquell que s’assessora;

i perquè les seues paraules valen més

que les alienes, ja que el bon seny l’ajuda.

La raó ens ensenya que l’home just i cortés

mai no estigué sense dones;

i tot aquell que és amable i te valor en la cort

ho és per dret d’amor.

El “Maldit bendit”, després de lloar el valor, el bon seny i l’amabilitat amorosa que el rei Jaume ha mostrat amb les dones –recordem que és un poema que s’escriu amb un Conqueridor de 64 anys ja ancià- finalitza amb uns versos d’exaltació de l’amor de dona que, pel que es llig al poema i es coneix per la història, el rei En Jaume conreà amb passió.

Pus pesans es de plom,pus fols e pus esquiushom sens amors c’us grius.Qui no sap que s’es valors;qui no sap qu’es amars,no sap que s’es amars,ne dous, ne mal, ni bes,ne servirs, ne merçes.Car tot li be del monvenom d’amor;e si rayso nengunano.y avia mas una,si es vers, clars e fis.

Un home sense amor

és més pesat que el plom

i més neci i més esquiu que un grifó.

Qui no sap que és amor,

no sap que és valor;

qui no sap que és amar,

no sap que és amarg,

ni dolç, ni roí, ni bo,

ni servir, ni pietat

perquè tots els bens del món

venen d’amor i amb ell estan,

enca que de totes les raons

només hagués una.

Tan ver, clar i lleial és.

L’últim poema de Cerverí de Girona que citarem serà el planh –el plany, el lament, el plor- per la mort del rei Conquirador el 1276. Altre trobador a qui també se li coneix un planh al rei Jaume fou Matieu de Caercí. “Lo plant del rey En Jacme”, que així es titula el de Cerverí, expressa amb tots els tòpics propis del gènere, el dolor, la tristesa i la pena per la mort del monarca un estat d’ànim de dol pregon. El poeta manifesta la grandesa del rei i l’enorme pena que li produeix el traspàs:

No es pot citar emperador ni rei,

duc i comtor amb tanta cortesia,

doncs era rei d’almoines i d’honor,

rei d’enaltir , rei de cavalleria,

rei lliberal, que es feia agradós a tothom,

rei piatós, rei a qui el mèrit obeïa, rei de merced.

Com viuré d’ara en avant!

Doncs entre amargor, sospirs i aflicció ,

dolor i error, angoixa i felonia,

pena i matiri, indignació i mal alè,

en no poder ara tornar arrere

és aspre el meu camí,

doncs visc entre turments i mort, llanguint,

i ja estaria mort si a un hom li fos lícit llevar-se la vida,

però per açò que sé prolongue ma vida.

Amb aquests versos de dol per la mort de Jaume I el Conqueridor tanquem aquesta breu aproximació a l’obra i la personalitat de Cerverí de Girona, dit també Guillem de Cerverà. Amb ell ens hem acostat de manera exemplificada a aquells personatges de la cultural civil dels regnes medievals cristians de la mediterrània occidental, és a dir, els trobadors. Personatges escriptors, músics, cantors, actors, animadors d’amor, vida i mort d’aquell petit món de nobles guerrers i dames contemplatives, piatoses i enamoradises que, junt als joglars, representaren un segment de la cultura força signficatiu. Potser per açò el Tractat s’enceta amb les assenyades paraules de dos d’aquests personatges que fan d’introductors de fets i protagonistes, dos hòmens mantenidors i transmissors dels esdeveniments i valors culturals del món medieval: Mendo i Bartomeu, joglar i trobador.

Vicent Brotons Rico

Universitat d’Alacant


[*] Les versions en valencià són absolutament lliures i han estat fetes per l’autor de l’article a partir dels poemes originals i les traduccions al castellà de Martí de Riquer publicades a Obras competas del trovador Cerverí de Girona (Instituto Español de Estudios Mediterraneos. Barcelona, 1947).

Comentaris»

encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?


*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image

Comment moderation is enabled. Your comment may take some time to appear.