anar a nevagció

PRESENTACIÓ D’UNA NIT PROP DEL FOC, DE JORDI RAÜL VERDÚ 27 August 2007

Publicat per vicent a: General , 2comentaris

 jordi-raul.jpg

PRESENTACIÓ D’UNA NIT PROP DEL FOC, DE JORDI RAÜL VERDÚ (DESEMBRE-2006) 

Vicent Brotons RicoUniversitat d’Alacant 

Això va ser i era fa cinc anys, un mes i 29 dies ací mateix, que em disposava a presentar una altra obra de Jordi Raül Verdú.  

I començava igual que ho faré avui, donant les gràcies a l’editorial Marfil, als presents –amics, amigues, coneguts, conegudes, saludats, saludades i respectable públic, en general-, però, sobretot, donant les gràcies a l’autor que, una altra volta –Raül, no escarmentes!- confia amb mi per presentar un nou “paper” seu, com nomenava Joan Fuster el escrits. Un nou gloriós llibre del meu bon amic Jordi Raül. 

Així que aquella capacitat de confiança en els altres que jo li atribuïa en aquell 2001, continua intacta, perquè, ja veieu, ha tornat a reincidir fent-me l’agradós encarrec de presentar-li aquest recull rondallístic d’“Una nit prop del foc”. De la mateixa manera que continua intacte el complot entre ell i el seu PC per a seguir creant literatura: bella i entretinguda literatura. 

Si fa un lustre deia que era gairebé una insolència presentar l’autor, és a dir, Raül, al seu poble, al seus paisans i paisanes, hui ho torne a dir més convençut encara. La trajectòria d’aquest home és força coneguda, fins i tot més enllà de les fronteres alcoianes: mestre, esportista, ecologista, viatger infatigable, conéixedor d’altres terres “in situ”, escriptor… (No sé si em deixaré alguna cosa més). En fi, una jove clebritat, amable, pròxima i absolutament envejable, sanament envejable, en molts aspectes. 

Aquesta polièdrica personalitat de Raül, em va portar en aquella ocasió a dir una cosa així com que era un ciclista que viatja pel món; un viatger que educa; un educador que defensa el medi ambient; un defensor del medi que escriu i, tancant el cercle,  un escriptor que munta en bicicleta. Donc bé, el cercle s’ha quedat xicotet. Ara caldria ampliar-lo dient, com a mínim, allò d’un escriptor que fa recerca folklorica i, és clar, un folklorista que munta en bicicleta, perquè, efectivament des del 2003, o potser abans, el nostre escriptor s’ha convertit en un bon investigador de la rondalla de tradició oral, del conte popular, per a després, transformar-les, sense manipular-les, en bells reculls contístics, com aquell de “A la vora de la llar”, publicat per Marfil l’any 2004, o com aquest altre que presentem hui amb un títol tant encertadament parafrasejador de l’anterior, és a dir, “Una nit prop del foc”. Si l’enunciarem “a la moderna” diríem una cosa així com “A la vora de la llar-2”. 

En “Una nit prop del foc”, Raül torna a trescar pel muntanyam i les valls meridionals valencians –arribant fins a la vora de la mar!- en la recerca d’aquestes joies de la narrativa oral que són les rondalles populars. Jo me l’imagine, bonhomiós com és ell, proveït de cassett, bloc, bolígraf, amabilitat, simpatia i una enorme curiositat d’infant arribant a les cases d’aquests depositaris de la memòria, d’aquest excel·lents contacontes domèstics que són el seus informants (Més que informants –no m’agrada la paraula- diré contadors o rondallaires).  

Me l’imagine,dic, estirant del fil i descabdellant a poc a poc les belles i sorprenents històries: meravellant-se, estimulant la prodigiosa i màgica memòria del contadors, vivint la troballa de cada rondalla com si es tractara d’un descobriment geogràfic de gran nomenada. Seure a la vora de la llar –o a la fresqueta- amb persones com aquestes, que han passat el mig segle d’edat la majoria (Milagros Picó, de Banyeres, en té 103!) i escoltar-les narrar tan belles històries és una experiència que a un escriptor de mena, com  Raül, l’obliga irrefrenablement a posar-se a escriure, a fer un llibre amb totes elles. 

I ací tenim el resultat: En tres o quatre anys, com a màxim, el nostre autor ha recollit més de 60 rondalles (29, en A la vora de la llar i 34 en Una nit prop del foc). 

Més enllà de la positiva valoració literària dels textos, s’ha de dir que Jordi Raül en ha fet un servei cultural de primer ordre. Per què? El patrimoni cultural –també el natural- està amenaçat de mort. No es tracta de ser pessimista, només cal mirar al nostre voltant. Si els negocis immobiliaris, i tota la intervenció agressiva que generen, estan desfent el territori, deixant-nos sense ell, les polítiques culturals i mediàtiques ens allunyen dia a dia del nostre sentir col·lectiu: cinema efectista “made in hollywood”, pseudoalimentació mcdonaldiana, mitjans de comunicación propis –pocs- que obliden la llengua i la realitat cultural amb massa facilitat, una escola pseudomoderna que amb tant de PEC, PCC, DPPL, programació, planificació, concreció curricular, que sé jo… oblida, sovint, la seua funció arreladora en coneixements, però també en sentiments, al medi propi, que s’expressa en una llengua ben concreta i que beu d’unes tradicions ben definides.  

Doncs quan tot això passa, cal tornar la mirada a nosaltres mateixos, a les nostres tradicions, al nostre imaginari col·lectiu, si volem encarar el futur sense perplexitats ni pseuodindentitats col·lectives mal conformades i pitjor digirides. I eixe és el servei que ha fet, que ens està fent, Raül amb el seu magnífic treball de rondallaire, de folklorista, en el sentit més noble de la paraula, és clar. El mateix que ha fet, que fa, quan escriu les narracions de collita pròpia per a xiquets i xiquetes –El dinosaure del menejador, El barranc de l’infern, La xiqueta del Benicadell, Els fantasmes del mas de Tetuan, Mariola, Els voltors del preventori, El misteri del Montcabrer, Jordi i el reiet sabut, etc. 

Ens trobem davant de 34 rondalles que, junt a les anteriors 29, enriquixen el corpus rondallístic i de literatura popular  fixada per escrit. Aquesta seixantena llarga de contes meravellosos i costumistes –més el 101 que hi vindran de la mà de Jordi Raül (ja veus, et llance un repte que amb dedicació segur que superaràs)- fan que el nostre autor entre de ple dret en la nòmina dels folkloristes i escriptors valencians, catalans i balears que han fet d’aquesta bella tasca un dels centres de llur producció investigadora, intel·lectual, escriptora o artística: Joan Amades, Mossén Alcover, Serra i Boldú, , Jacint Verdaguer, Sanchis Guarner, Pasqual Tirado, Josep Martínez i Martínez,  Pau Bertran, Andreu Ferrer, Adolf Salvà, Pasqual Scanu,  Josep Bataller,  Josep Coll, Joaquim González Caturla, Esther Limorti, Salvador Borràs, Francesc Gascón, Fcesc. X. Llorca,  Joan Borja… Tots ells, i alguns més que segur que em deixe, han contribuït decididament a fixar per escrit la nostra tradició folklòrica en forma de cançons, jocs, refranys, dites, llegendes i, és clar, rondalles. 

¿Serà per falta de reculls i treballs de recerca i fixació escrita amb més o menys traça literària? Efectivament, no. Som un país, una cultura nacional, tan evidentment certa, tan poc inventada, que manifesta, malgrat els avatars culturals que hem patit com a nació oprimida i minoritzada, una cultura popular de base oral de les més fermes i vitals de l’entorn europeu. I tenim la sort de comptar amb gran recercadors i recercadores que, cadascun des del seu estil i interessos cívics, educatius, científics o estètics, s’han orientat cap a un àmbit, un territori, una temàtica, una persepectiva. 

Sé que mentre que deia tot açò, algú –molts- dels presents, haureu pensat que m’havia deixat imperdonablement un nom. I que això era encara més imperdonable fent-ho jo i fent-ho en la seua terra. Em referesc, és clar, a Enric Valor. No, no l’he oblidat. No patiu.  

Ha caigut de la llista incial, si em permeteu de dir-ho així, perquè el “rondallaire” Valor és molt excepcional i perquè fent una obra rondallística tan impressionant com les 36 Rondalles Valencianes, la seua aportació al món del conte popular du el filtre artístic i personal del creador literari distanciant-se -per a bé de la Literatura Nacional- de l’investigador folklòric i creant una “autopista” diafana –entengueu el meu sentit figurat- perquè els escriptors folkloristes de la segona meitat del segle XX i de principis del XXI, decidisquen en quin moment l’abandonen i es fiquen per carreteres secundàries, camins i senderols buscant eixes fonts orals que sempre diuen molt més que el propi Enric Valor en les seues espectaculars i admirades rondalles. L’escriptor de Castalla, sense proposar-s’ho, amb les Rondalles Valencianes –material folklòric, arguments mínims, transformats profundament per una intervenció lingüística, territorializadora i literària com ningú més ha sabut fer- ha esperonat molts escriptors que ens mouen en la franja d’edat dels 40 als 60 anys a la recerca sistemàtica en llurs territoris.  

Sens dubte, Jordi Raül és un d’ell. A mi m’ho sembla així. I això em permet de dir, ara entrant ja de ple en l’anàlisi de  Una nit prop del foc , que, com a collidor d’arguments, el nostre autor supera en molt al propi Valor, i això que desenvolupa la tasca en el mateix territori –si fa no fa- que l’il·lustre castallut, però en condicions socioculturals d’infinitament major deteriorament (Els informants de Valor, si visqueren ara tindrien la majoria no menys de 125 anys, és a dir, serien els pares o els avis d’alguns dels que ha conegut Raül). Deteriorament que ve donat especialment per l’ona de desculturalització que hem patit darrerarament els hòmens i dones del món sencer, però especialment els que pertenyem a cultures malmeses i minoritzades. La cosa, francament, té el seu mèrit. És com si cercarem or en un jaciment oblidat, sobrexplotat i fet malbé i damunt en trobàrem (i de gran qualitat). Eixe és el mèrit de la tasca dels folkloristes cotemporanis, els del segle XXI, com Jordi Raül Verdú. 

Llegint les 33 rondalles, d’ara, com les 29 de l’anterior volum, jo, lector feliçment “deformat” pel mestre Valor -molts i moltes dels presents ho sabeu- he tornat a gaudir de l’encant de la rondalla en el seu estat primari, quasi oralitzada encara. Fins i tot, quan llegia alguns arguments que m’eren coneguts de la contística universal, dels que  vaig descobrir en les Rondalles Valencianes o dels que anava evocant de la meua infantesa (jo vaig tenir la sort de gaudir de familars, sobretot una tia-avia, rondallistes).  

Tot i això tornava a descobrir-los en una nova fesomia, amb nous detalls, amb elements insignificants que en el matís me’ls feiem absolutament nous i atractius. 

El contes de Francisca Ferrer, Dorita, Humilde, Pilar, Doménec, Pepi, Carmen, Pepito, Fausto,… han despertat en mi moltes neurones i noves i gratificants interconnexions –si em permeteu aquest llenguatge neufisiològic:  Noms com Ascamaria (Francesca Maria), el nom de xoroviteta, referit a un pardalet,  Ti Pere Joan. Expressions com “fer empastrades”, “quin poc trellat”, “mudat com un margalló”, “destabauxir-se”, “estar més content que unes castanyoles”, “més roí que manat fer d’encàrrec”, “encaxamallat”, “escagassat”, “xiquico”, “aüssar”.  Personatges com els vells i velles enderiats, els retors, els sagristans, les beates, els lladres, els xiquets i xiquetes dèbils però llestos, llops estúpids i enganyats per raboses astutes, negres malvats que recreen el mite de la “bella i la bèstia”, estudiants, gitanos, prínceps, done joves de gran bellesa, venerables sants i  nostre Senyor humanitzats, dimonis… Temes com la profunda crueldat de “Cendrelló Mendrelló”; el món de la pobresa extrema, com el de “Tovalles mealles”; el costumari rural de fets  i comportaments com la matança del porc, les parades de carabassat, torró i panfígol. Absurds genials com “ploure bunyols”, “Tres dits al cul”. El macabrisme antropofàgic i “gore”, que diríem ara, de “Peret i Marieta”; la irreverència lleument anticlerical, l’escatologia extrema i humorística com la que trobem al breu conte de “Els dos soldat” o la irreverent d’ “El sant Josep”;  l’evocació del valorià “Gegant del romaní”, que em va produir “Les tres germanes i el negre”; els viatges entre reals i màgics; les associacions amb “Les mil i una nit” amb el “Penyat, obri’t!” de “La bella Sinfurosa”. L’encantandor eufemisme que hi ha sobre les relacions sexuals (“De tant que es van estimar, van tindre un xiquet”); el cicle de les rondalles dimonienques, ben properes a aquell “Jugador de Petrer” d’Enric Valor que jo, per raons obvies, tant estime. El record d’un conte que em contava el meu avi en “El bolset”; la màgia surrealista i desbordada de “La història de Venturet”, etc.  

 

Tots aquests elements, i molts altres, s’hi conjuren per a fer de la lectura d’Una nit a prop del foc tota una festa  de l’art de narrar i crear nous móns que, malgrat tot, són ací, entre nosaltres. Els podem dur amb l’encisadora paraula dita o amb la màgia de la paraula teclejada a l’ordinador per un destre escriptor com Jordi Raül Verdú. Tant se val. 

I si encara ens falta alguna cosa, podem recórrer als recitats màgics de les rondalles: 

-¿Quién será?¿Quién no será?Su belleza és sin igual.Con ella se casarásu alteza real. 

O bé aquest altre: 

-Vareta de virtuts,tu que m’has criat,tu que m’has volgut,que vinguen tots els colometsi que arrepleguen tots els granets. 

No voldria acabar sense referir-me a dues coses: Com s’han de llegir aquestes rondalles? i Qui ha de llegir-les? 

Pel que fa al com, jo donaria alguns consells: acomodeu-vos en una bona butaca a la vora de la llar, o prop del radiador (si no hi ha foc natural). A l’estiu ho podeu fer a la fresca o davall de l’ombra d’un bon arbre. Altereu l’ordre quan vos vinga de gust; llegiu-les i llegiu-los-les a altres; féu-les vostres i conteu-les; escriviu, després de llegir-les, aquelles altres històries que us han fet evocar (deuen ser moltes, segur)… 

Qui? Va absolutament errat qui pensa que açò és un llibre a per xiquets i xiquetes. Jo més bé diria que és per a gent entre 9 i 99 anys, però amb una prevenció: els lectors i lectores més jòvens les gaudiran sobretot si compten amb adults que prèviament els estimulen l’interés, ens hi parlem, els ajuden a descobrir determinats jocs de paraules i intencions… No estem davant d’unes rondalles edulcorades a la manera de Disney, per sort. L’esperit rondallístic és més viu en aquests bocins de màgia narrativa que, fins i tot, en alguns textos del mestre Valor excessivament dolcificats, per al meu gust. És la rondalla quasi en estat pur –per a ser pura del tot, no ho dubteu, ha ser oral- i per això conserva intactes molts dels referents iniciàtics que tradicionalment se l’han encomanat. Aprofiteu eixa força educadora del subconscient –individual i col·lectiu-, que deia Bruno Bettelheim, per a que les lectures dels infants acaben sent una experiència emotiva i fructífera. 

Gràcies a Jordi Raül Verdú, impagable home-pont entre la saviesa narrativa popular de 16 dones i hòmens de les comarques meridionals valencianes, i nosaltres –lectors i lectores- podrem gaudir  d’aquests saborosos rovellons de l’imaginari col·lectiu, tan difícils de trobar en aquest món d’urgències, estandaritzacions i altres misèries col·lectives camuflades de progrés.  

Gràcies Marfil per l’eficaç edició. I gràcies, de nou,  Raül per tant estimulant faena. Et recorde, no obstant, que n’esperem 101 més de rondalles. Em consta que això està al teu abast, no? 

I com diu el final d’”El sabater endeví”: 

Conté, contat,ells allà i jo ací,i no m’han donatres per al camí.

MIQUEL MARTÍ I POL: LA VEU TENDRA I TENAÇ 23 August 2007

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

marti-i-pol.jpg 

MIQUEL MARTÍ I POL: LA VEU TENDRA I TENAÇ 

Va viure amb vidres en la sang i belles i tendríssimes paraules al cap, als llavis, a les mans… als seus llibres de versos. Miquel Martí i Pol va morir el passat 11 de novembre a l’hospital de Vic, prop del poble que el va veure nàixer en fa 74, Roda de Ter, a la catalana comarca d’Osona. L’esclerosi multiple que des de 1970 el tenia postrat en una cadira de rodes va fer que la mort li guanyara la partida trenta-tres anys després d’encetar-la: 

De tant en tant la mort, la meva mort,se’m fa present quan sóc tot sol a casa.Aleshores parlem tranquil·lamentdel que passa pel món i de les noiesque ja no puc haver. Tranquil·lamentparlem la mort i jo d’aquestes coses. 

Amb els versos d’ell, d’Estellés, de Miguel Hernández, d’Espriu, de Celaya, de Gil de Biedma, de Neruda… vam descobrir la poesia, la vida, potser també la llibertat; vam créixer com a ciutadans i no com a súbdits. Sonaven potents i vitals en les veus dels cantautors dels 70: 

Aquesta remor que se sent no és de pensaments.Han estat prohibits perquè no engendrinla necessitat de parlari sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.no posin en perillI, tanmateix, la remor persisteix. 

Sonaven les estrofes de Martí i Pol allà a l’estadi del Llevant i una veu les interrompia –“han prohibit les paraules”-, “este festival de música ha sido suspendido por orden gubernativa dado su carácter subversivo…”. I tots cridaven: “Governador, fill de puta!”, “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!” i els “grisos” carregaven amb força i ràbia contra els jóvens demòcrates. 

No demano gran cosa:poder parlar sens estrafer la veu;caminar sense croses;fer l’amor sense haver de demanar permisos;escriure en un paper sense pautes. 

Volíem construir una democràcia per a tothom –Em sent sr. Anar? Per a tothom!-, un país lliure, retrobat amb ell mateix, una societat més justa, més feliç, amb ésser humans que sapieren que és això de la dignitat. I cantàvem amb el Miquel Martí: 

Hereus d’un alt llinatgecent voltes esbrancat,florim quan menys ho esperen,cantem quan menys els plau. 

El sr. Llach –Lluís- un altre supervivent en els temps d’insignes mediocritats i covardies que corren, va fer amistat amb Martí i Pol, i d’aquella fructifera trobada nasqueren versos i cançons. Cançons i versos de lluita, tendres, solidaris… Germanies 2007: En viu i en directe ho vam viure, amb el jovent revoltat –Temps de revoltes-, a la plaça de bous de València, l’últim 6 de maig del segle XX. Allí era Lluís Llach i al seu costat Martí i Pol –atleta del cor i el pensament- ofrenant-nos els seus cants, una crida als nouvinguts per a que facen seu també el nostre país: 

Proclamo que les banderes,símbols, pàtries i demés,tan sols quan a tu et serveixenme’ls estimo i els faig meus. 

I ara, Miquel, et diem adéu des d’aquest minúscul país orgullós de ser-ho per a tots i totes i no contra ningú. Gràcies per la teua tendresa i tenacitat. Ens ho digueres ben clar: 

Terra, no somnis,i també mar immensa-coses tangibles-i una llengua comunai la gent que la parla. 

Vicent Brotons RicoUniversitat d’Alacant 

 

 

L’ORGANISTA CABANILLES EN TEMPS CONVULSOS 21 August 2007

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

 

L’ORGANISTA CABANILLES EN TEMPS CONVULSOSMentre els nobles valencians que uns anys abans havien abraçat la causa borbònica pregaven a FelipV per recuperar els Furs, el sacerdot i organista Joan Baptista Cabanilles moria als 67 any d’edat. Així, l’antic Regne de Valencià veia com despareixa qualsevol esperança d’autogovern i com ens abandonava un dels més grans artistes del sis-cents valencià. Cabanilles fou soterrat a la catedral  de València ab cantoria i encara avui una inscripció recorda el trist esdeveniment.Nascut  a Algemesí (Ribera Alta) el 1644, cursà estudis d’organista durant la seua joventut. Al 21 anys fou nomenat organista titular de la santa Església Catedral de València sense cap oposició, només pel seu enorme prestigi com a virtuós d’aquest instrument. En 1675 ocupà el càrrec de mestre de capella.L’organista Cabanilles fou al llarg dels seus 67 anys de vida testimoni d’excepció de tots els afers polítics, culturals i militars del Regne de València que marcaren la segona meitat del segle XVII i els incis del XVIII: l’alçament dels llauradors de l’Horta contra els jurats de la ciutat de València,  la canonització de sant Francesc de Borja, la introducció de la ciència moderna al regne per part de Baltasar Iñigo amb la fundació de l’Acadèmia Matemàtica, el bombardeig de la ciutat d’Alacant per l’armada francesa, la Segona Germania Valenciana, el racionalisme de Jaume Cervera, l’inici de la guerra de Successió d’Espanya el 1702, la proclamació de l’arxiduc Carles com a rei de València, el govern de la ciutat pel general austracista Basset, la victòria de les tropes borbòniques sobre les de Carles III en la batalla d’Almansa, l’abolició del furs valencians i la promulgació del decret de Nova Planta, la capitulació d’Alacant front a les tropes borbòniques el 1709…I malgrat el convuls període que li va tocar viure, va composar una gran quantitat de peces musicals tant de caràcter coral com d’orgue: tientos, gallardas, paseos, tocatas, pasacalles… Una obra musical d’enorme qualitat i modernitat, potser una de les més innovadores a l’Europa d’aquells moments.Joan Baptista Cabanilles representà en aquell instant històric que ens endinsà als valencians en una profunda crisi el vessant positiu: la màxima expressió de la música valenciana mitjançant el sacre orgue.La seua obra, símbol sonor d’aquell temps, interpretada pel grup Ternari en el magnífic marc de la nostra Església parroquial de sant Bertomeu, servirà per cloure la commemoració d’un centenari que, enmig de tant de dolor i desolació, ens recorda als valencians i valencianes que perderen moltes coses com a poble. Una, però, ningú ens la va poder arrabassar: el dret a existir culturalment.

El solemne orgue, la popular dolçaina, així ens ho recordaran el 25 d’abril acostant-nos a les belles composicions del Mestre Cabanilles en la simbòlica hora crepuscular del dia. Un crepuscle que anunciava una tenebrosa i secular nit que, no obstant, vindria seguida de l’alba, de l’esperança d’un poble que recupera la dignitat robada. Que encara l’està recuperant, a poc a poc, pacientment i amb molt de patiment…

 

LA MEL I LA FEL, NOVEL·LA DE CARME MIQUEL… 21 August 2007

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

la-melilafel.jpg 

LA MEL I LA FEL, NOVEL·LA DE CARME MIQUEL EDITADA PER  TÀNDEMPRESENTACIÓ A IBI (ABRIL, 2007)         Vicent BrotonsUniversitat d’Alacant 

Presentar un llibre no és explicar o comentar un llibre sistemàticament, ordenadament, acadèmicament. Aquest ritual que té com espais naturals i propis les llibreries, les biblioteques o els centres culturals no  ha de ser més que incitar, motivar, induir i adreçar envers la lectura del text a les persones que amablement han tingut el gust d’acompanyar-nos. 

No m’agraden mai les presentacions que em conten exhaustivament el llibre. Hi ha gent que és molt hàbil en eixe menester, però a mi em produeix sempre una sensació de dessassossec,  traició i impotència. “Escolte”, li diria, “jo no he vingut ací a què em conte l’argument, m’explique fil per randa les característiques dels personatges i, no content amb això, interprete l’obra més enllà moltes voltes del que ha volgut dir l’autora o l’autor”. Perquè si un presentador o presentadora em fan això, quina faena em resta a mi com a lector? Pot passar que amb tanta informació explícita m’haja llevat les ganes de llegir-lo bé perquè m’ha desvetllat tots els encants o bé perquè m’ha descobert que és un llibre que, des de les meues personalíssimes exigències lectores, en té pocs, d’encants. 

Així que no esperen que els conte el llibre, ni que els faça una anàlisi textual exhaustiva. A partir d’ara m’autoinvestiré de provocador, incitador, animador i encisador, tot tractant de posar les meues esquifides dots de seductor al servei d’enverinar-vos amb unes immenses ganes de llegir La mel i la fel de Carme Miquel. Faré com eixos trailers que veien al cinema. El símil audiovisual cada vegada s’imposa més. Què hi farem? 

I ara sí, ara toca la part dels agraïments per haver-vos atrevit a fer-me aquest encàrrec de presentador literari. A l’editora Rosa Serrano, mestra, poeta, valoriana fins al moll del ossos com jo –estem en una terra molt propícia per a fer-hi referència- i modèlica empresària cultural que avantposa la qualitat dels projectes, l’opció lingüística i la seua enorme cultura –amerada d’una gran sensibilitat cultural, que no sempre és exactament el mateix- a qualsevol altra consideració crematística. Resultat: Tàndem Edicions és una modesta i modèlica editorial valenciana de la que ens podem sentir orgullosos. En una altre país això ho diria tothom. En aquest, tan estrany i tan anormal en tantes coses, ho diem els que ho diem. Ja m’enteneu. 

 

 

Gràcies també a la llibreria Plumier d’Ibi per exercir d’amfitriona i fer de llibreria, en el sentit més amplia de la paraula. Vull dir, dinamitzar el gust per llegir entre la ciutadania d’Ibi amb actes com aquest. Llibreteries com Plumier ens plenen de satisfacció i d’esperança pel que fa a la salut de la literatura i el plaer de llegir als que encara creiem en la força humanitzadora de la bella paraula escrita i publicada. 

I gràcies, sobretot, a Carme Miquel, bona amiga i donota valenciana, dit en el sentit planià de la paraula. Mestra d’ofici –jubilada administrativament-, però en plena activitat de Mestra. En aquesta segona accepció amb majúscula: títol que no és aplicable a tots els que es dediquen a l’honorable ofici d’ensenyar. Eixa majúscula cal guanar-se-la a pols: amb compromís cívic, amb intel·ligència, amb professionalitat, amb vocació, amb capacitat i sentit del lideratge, amb molta sabiduria i molt saber estar i ser… tot això ho té Carme. I de tot això us faré “cinc cèntims” d’allò que es diu currículum. tot ique heu de saber, d’entrada, que em quede molt curt, curtíssim. Nascuda a la Nucia i profundament vinculada a la comarca de la Marina en tota la seua extensió  -de la Vila a Pego-, valenciana del Cap i Casal on es va formar i on ha desenvolupat bona part de la seua trajectòria professional i cívica com a mestra i cutadana compromesa –a València i a la comarca de l’Horta.  

Cofundadora de la secció pedagògica de Lo Rat Penat, pionera del moviment de renovació pedagògica del nostre país,  assessora didàctica amb càrrecs de resposabilitats en els primers moments de la posada en marxa de l’ensenyament en valencià al Gabinet d’Ús i Ensenyament del Valencià de la conselleria d’Educació (d’aquella època ve la meua admiració per ella i la nostra amistat), fundadora i primera presidenta de la Federació d’Escola Valenciana, on treballa al 120% encara (només calia haver-la vist en el darrer congrés d’Escola Valenciana) i escriptora per profunda vocació i –imagine- en funció del temps lliure que li deixa tan atrafegada vida de treball i compromís.  

 

Ha escrit de tot. Primer, allò que les urgències educatives imposaven, llibres per a xiquests xiquetes: encantadores narracions com Un estiu a la Marina Baixa, Uns papers en una capsa, La rabosa viatgera i moltes obres per a l’ensenyament en col·laboració amb altres professionals. Llibres de text com Vola Topi, Milotxa, Parotet i Sucret. També s’ha endinsat pel difícil gènere de l’assaig cívic per a jòvens, amb un llenguatge i una habilitat pedagògica admirables, i ha posat a l’abast dels xicons i xicones de Secundària obres com A cau d’orella. Cartes a Roser i Murmuris i crits.  

I en el món de la narrativa pròpiament d’adult, dues incursions absolutament reixides: Aigua en cistella  (premiada amb el prestigiós Ciutat d’Alzira, el 1998). Primer novel·la amb la que Carme Miquel irromp en el món narratiu amb una força temàtica i un tremp narratiu admirables. Una novel·la commovedora i que, en el meu cas, em va permetre retrobar-me amb un personatge femení tan ric i bellament creat com els de la Rodoreda o la Roig. Valoració que faig, òbviament, des de la modèstia de la meu cultura literària. I, finalment, La mel i la fel, de la qual parlaré, com és previsible, tot seguit i amb l’ànim provocador i incitador a què m’he referit al principi.  

Carme Miquel, com veieu, escriptora de trajectòria curta –pel que fa la narrativa per a adults- però diversa, rica i prometedora. Molt prometedora encara. Si els seus compromisos cívics no li ho impedeixen, no la relenteixen, un ampli espectre lector que va dels 6 als 96 anys podrem seguir gaudint bona cosa de la seua cada vegada més interessant obra creativa. Jo no ho dubte i, sobretot, ho desitge vivament. 

 

 

LA MEL I LA FELSOBRE EL TÍTOLAbsolutament suggerent i suggeridor.  Mel i fel en la parla viva són dos antònims, encara que no els trobeu així al diccionaris. Però popularment tots ho sabem: la mel esta relacionada amb la dolçor, el benestar, l’alegria, el plaer, la placidesa; simbolitza en molts casos la saviesa, la superioritat del jo, la riquesa espiritual. La nostra fraseologia, i la de totes les cultures pràcticament, està plena d’un ús postivador:  “Ser més dolç que la mel”, “venir com un bunyol dins la mel”, “Tenir mel en la boca”, “A on va Miquel? on hi ha mel”, “La mel se la mengen perquè és dolça”. Encara que tampoc no po podem ocultar alguns usos irònics i doblintecionats: “Deixar amb la mel en la boca”, “Posar la mel als llavis i no deixar-la tastar”, “Donar una ditada de mel a algú” (afalagar), “Agafar més mosques amb una gota de mel que amb un barril de vinagre”… 

La fel, pel contrari, és tot negativitat: amargor, dolors, malignitat, rancúnia. I la fraseologia, és clar, segueix el mateix sender de maldat: “Ser més amarg que la fel”, “Tenir mala fel”, “Fins els coloms tenen fel”, “Fer fer la fel amarga” (donar mala vida)… 

I quan es troben aquestes dones paraules que es diferencien fonèticament només per una primera consonant –labiodental una, fel, bilabial l’altra, mel-, què passa? Donc passa que “No hi ha mel sense fel”, “Qui menja fel, no pot escopir mel” o “Poca fel corromp molta mel”… I passa també que Carme Miquel ens ofereix un potent títol –que diu molt de la novel·la sense desvetlar res- “La mel i la fel”. Eixe és món que trobarem en la narració: un entorn humà i físic de mel i fel. Encara que si diem veritat la mel, com a figura literària, se’ns explicitarà molt sovint a llarg de l’obra, cosa que no passarà tan amb amb la fel (“ausades que mos han fet passar les fels amargues”). Un títol  que és tot un magnífic exercici literari, de veres. 

 

 SOBRE EL LOCUS AMOENUS 

Què puc dir de l’espai narratiu: la Marina Alta. Començaré per una expressió personal que use sovint: “si em perd no em busqueu a la Marina, perquè segurament em trobareu”.  

I mira que l’han fet mal a la pobreta –i contiuen fent-li’n-, però aquí està, desafiant amb tota la molta bellesa que li queda encara, mostrant i mostrant-se en tota la seua equilibrada harmonia mediterrània: en barrancs, en coves, en petites caletes, en les seues plantes aromàtiques, en l’agricultura, en al seua gent… Cada trosset de la Marina és tota la Marina: “un paisatge natural i viu que trasmet una mínima serenitat i que desperta la mai no prou lloada virtut de la curiositat vital”, com diu lescriptor Ignasi Mora.  

He dit la Marina Alta. Seré més concret: la història, les històries transcorren en un pam de terra que conforma un món literari, al la manera del mestre Valor, qui també era capaç de crear un reialme en una penya envoltada de pins i dita la Safra, allà per la meu vall, per les terres de Vinalopó, a Monòver. 

Tres indrets concebuts com a fantàpolis –també a la manera de Valor amb la seua Cassana- donen cabuda a la trama novel·lesca: Benissaina, Caselles i Xaloc… I enmig el tòtem, la muntanya màgica, el vaixell petri, la bèstia adormida, el fadrí, el pare padrone, el déu de quan no teníem déus, ell: sempre mostrant “una figura robusta i fantàstica, una estampa ferma i nítida de gran personalitat i atractiu, un perfil subtil, precís, únic, inoblidable”, com deia un dels gran savis gurus del nostre medi natural, el malguanyat, recordat i bon amic Joan Pellicer. 

Efectivament, parle del Montgó. Ací en La mel i la fel és molt més que tot el que pugueu imaginar –i a gosades que es poden imaginar coses i casos del Montgó-, ací és, com podreu comprovar, protagonista i, a vegades, amb permís de l’autora, autor de la novel·la. I no dic més del meu volgut i màgic Montgó. 

I n’hi ha més encara: dotze ermites, dotze llocs d’encanteri, la inevitable València (molt lluny), la serena Gandia, Fontans,  la llunyaníssima Argentina, la Vall de Llíber, Ondara, Jesús Pobre… 

 

 

L’espai novel·lesc real i pròxim és creat, recreat i poetisat per Carme d’una manera absolutament significativa per a l’obra. La mel i la fel és una història perquè passa on passa. No crec sincerament que es poguera concebre igual en altre espai. 

Un exemple: la recreació i enorme coneixement que l’autora ens mostra sobre les plantes, les sues propietats curatives i màgiques, les seues característiques. Plantes, i fins i tot animalons que fan paisatge: romer, farigola, espígol, llentiscle, marialluïsa, fenoll, margalló, figueres amb figues verdaletes, amb figues bordissot; murta, ruda, el raïm, panolles,  coloms, abelles, rats penats… Flora i fauna que a més de configurar el paisatge, marca la història i el devenir dels personatges en molts casos, és a dir, pren cos com a realitat protagonista en l’obra. 

 

SOBRE ELS PERSONATGES 

En La mel i la fel cada protagonista –des dels principals als, diguem-ne, “figurants”- és tota una troballa. Arquetipus d’un món al que vam dir adéu, com aquell que diu, depús-ahir. 

Comencen pel rector mala bava de don Elies.  

Les dones, quasi totes amb un toc de misteri i màgia: Maria la Moteta, la protagonista que esdivindrà Maria la Llet; la irrepetible i tendra Malena Notenovio, la misteriosa  Mora que viu al Montgó; la Minguela, bagassa artesanal i protectora; la tia Pepa el Francés; Caterina Garcia, la muller desgraciada; la criada i posteriorment matrona dels pobres, la ti Anna Maria, la senyora concepció Riera, la humaníssima Jesusa la Moteta, germana de Maria; Gràcia la Llet, que serà la gran protagonista de la segona part de la novel·la, filla de Maria   

El món cacicil representat pel vell “Senyoret”, Antoni del Parenostre, Salvador el Batle i el seu fill Centet, que esdevindrà absurd i cruel assassí; l’immoral i trompellot Adolf Montant, Pep el Morrut, l’alcavot; Lluís Montant; Pere Montant, el jove desheretat i traicionat pels de la seua classe social.  

Els hòmens del poble, autèntics, anticaciquils: Tasco, que ens farà viure una trista, tràgica i, alhora, bellíssima història; Vicent el Llarg, protagonista, jugador de llargues, honest, honrat i lider natural del poble; el jove, enmoradís i fugit finalment a ultamar Perejoan.  

La colla de personatges “distints” –allò que avui denominaríem discapacitat i que en aquells temps eren, senzillament, i ho dic amb tendresa, el babaus de la contornada i el pobres de solemnitat-, personatges que són presentats admirablement. Des del meu punt de vista una altra autèntica descoberta d’aquesta novel·la: l’Enxixadeta de Fontans, el xiquet Baldat, el xiquet d’Or,  Josep el Fulla, el iaio Menequildo. Mercedes Pixa, el capataire de les barbes blanques, el nanet dels gossos, els xiquets descalços.  

El hungaros o volantiners, amb un personatge clau en la trama narrativa de gran força seductora, Klovic. 

 Miquelet, el fillet –o el germanet?- de Gràcia, el nét de Maria i Vicent, i el seus germanets de llet. 

I Molt i moltes altres personatges que tot i dividir-se entre principals i secundaris, en uns moments de la novel·la tenen un pes espècific tant important que són els que realment mantenen la narració. Vosaltre, lectors i lectores, descobrireu la “jerarquia protagonistat”, per expressar-ho d’alguna manera, però jo us assegure que al llarg de les quasi trescentes pàgines de La mel i la fel acabareu tenint una certa sensació de narració coral. Narració coral resolta magistralment per Carme Miquel, sense dubte. Una autètic fresc humà d’aquell món tan pròxim i tan llunyà alhora. 

 

SOBRE ELS ASSUMPTES 

En aquesta part és on podria acabar fent això que no m’agrada, és a dir, desvetlar-vos l’encís de la novel·la. Així que tractaré de ser una miqueta críptic amb la fi de configurar una mena de trencaclosques que només pugueu muntar si doneu el pas d’aventurar-vos en aquesta extraordinària novel·la de la Marina Alta, de les mítiques terres de Diània, sota la protecció del gran pare Montgó.  

Assistireu doncs al cicle de la natura, al cicle festiu i faener, a un vitalísim, màgic i tràgic món. Sereu testimonis d’una cultura de la que avui només resten vestigis quasi introbables. Coneixereu i us reconeixereu –sobretot els que supereu la quarentena d’anys i sou de poble, com jo mateix- en situacions pròpies de la tradició i les pràctiques populars del nostre país.  

Sense ànim d’exhaustivitat, perquè entre altres coses seria impossible ser-ho per la riquesa temàtica de caràcter ètnic i antropològic pròpia del costumari, tractaré de fer un bocinet d’eixe conjunt perfectament entrellaçat que Carme Miquel –com si de randa fina feta al coixí i amb boixets es tractés- ens ha ofrenat per anar desenvolupant l’aparentment senzilla trama argumental:  

Cacic i anticacics; violència esfereidora; amors, desamors, desig, adulteri, prostitució, erotisme tracta admirablement -pastant la massa per a fer el pa o enl’esvaradora dels jocs d’infantesa- ; naixements i batejos poètics entre coloms i núvols; epdèmies combatudes amb prodigis màgics d’absoluta base científica;  rituals de la nit de Sant Joan; partides de llargues; religiositat primària front als interessos de la jerarquia i el poder catòlic; la salpassa; la xarcia de calaveres el dia de Tot Sants; la simbòlica i reconfortant música de piano;  els problemes socials propis de la pobresa extrema del món camperol; el prodigi sanador de les rates penades; l’arribada de la llum elèctrica només per als rics; morts violentes i truculentes; l’emigració al nou món; herències robades; l’arribada dels volantiners al poble; la tradicional producció de la pansa; els jocs de les nits estiuenques de l’ahihau, ahihau; els tocs de les campanes de l’església com a reguladors de la vida i la mort al poble; els soterrars.  

Fills que seran germans, germanes que seran mares; l’arribada al poble dels pobres de solemnitat; la història d’amor bastida poèticament i simbòlica al voltat d’una esplendorosa figuera; les pors del poder eclesiàstic davant el fets o miracles que no pot controlar; la rebel·li dels desheretats, dels pobres de solemnitat, del lisiats; les pràctiques màgiques entre la saviesa i la bruixeria del mític temps dels moros; les múltiples explicacions animistes i misterioses de la realitat…  

I un element central, sobretot: la llet materna. El poder immens relacionat amb la força femenina de la vida de poder amamantar als nadons simbolitzat en les dos protagonistes –amb ulls de mel, altre símbol alimentici i de vida- i en la Mare de Déu de la Llet, motiu icònic de gran rellavància narrativa … Aquests elements perfectament entrellaçats permetran bastir esta bella, poètica i arrelada història d’un petit món pregonament femení: un món ben nostre que se’ns mostra  tendrament mitificat. SOBRE EL LLENGUATGE 

L’altra gran i sorprenent troballa de La mel i la fel ha estat allò que diríem el model lingüístic. En un context sociolingüístic com el nostre, on hi es fa tant de soroll sobre la llengua i la manera de parlar-la i escriure-la, producte, pel altra banda de l’anormalitat que arrosseguem com a societat culturalment sana, trobar una obra tan desacomplexa com aquesta hauria de ser motiu d’enorme alegria. Però mi, si més no, ho ha sigut. 

M’explique: Carme Miquel ha escrit La fel i la mel amb un sentit de l’adeqüació i la versemblança admirables pel que fa al model lingüístic. Ha sabut fugir de certs debats estèrils que ocupen excessivament els nostres savis –essèncialisme, blaverisme, català ligh, català heavy, acadèmics de la llengua, instituters… i altres “faunes lletrades”- i ha bastit un model adient al to de la novel·la que volia fer: explicar una història de la Marina Alta  –del País Valencià, en definitiva- rural de finals del XIX. 

Així, ha optat per un català estàndard pròxim al lector o lectora de tot l’àmbit lingüístic però rigorós i autoexigent normativament i literàriament, en el que es refereix a la narració en 3ª. persona, és a dir, la veu de l’escriptora. En canvi, quan ha donat la veu als personatges no ha tingut la més mínima reserva en crear –recrear-, amb un clar afany de fer literatura amb majúscules, un llegua col·loquial que els faça més creïbles als personatge i que al mateix temps enriquisca lingüísticament el text novel·les. I a gosades, que ho ha aconseguit: localismes, arcaismes, castellanismes imprescindibles i fraseològia plens de vitalitat encara en molts indrets de la Marina, han servit per fer més redons els personatges i la pròpia història. Sens dubte, aquest és un altre dels paràmetres que més m’han enganxat a la novel·la. L’habilitat lingüística de Carme –només ella sap el gran esforç de creació i depuració que haurà esmerçat per a aconseguir-ho- ens aporta una de les fites més remarcables de La mel i la fel. 

I perquè ningú diga que això caldrà demostrar-ho, doncs sense més dilacions em pose a la faena: Arcaismes i localismes –més o menys estesos arreu de País Valencià- són presents constantment en el vivíssim parlar dels protagonistes: nosatros, mos, aixina, senta’t, beníssim!, encabotinar-se, desvanit, emponnar, betzo, gatxull, ti,  ataullar, engrunar, albeltir, coconet, espernegar, casup, mané, enxacamallat, ausades, aüixar, xambreta, estacar, tuacte, espitjar, espentar, ane-mo’n, bombo, saboc, tendur, enredrar, enjorn, auia, nevada d’una casa, esporgall, mambres, sampar, encannar-se, quevore… i també l’ús de lo article masculí arcaic: lo senyor, lo piano, los pobles… 

Ente els castellanismes: agüela, agüelo, vessillets, tio, tia, apanyo, monyo, en estado, misto… O fórmules de cortesia de base religiosa com “Ave María Purisima […] –Sin pecado concebida”. 

La fraseologia també serveix per a dotar el lleguatge del poble de fesomia pròpia i ben arrelada al medi: “Ací qui hi ha?”, “li fuig cametes em valguen”, l’interrogatiu quantificador: “no saps molts anys tens?”, fer un alçaprem”, “trencar el dit” (interrompre), “no res i avant!”. “anar roder”, “ser un dimoni emplomat”, “gastar a tiribandiri”, “estar enquet”, “a hora horà” (justetet), “fer un poder”, “agarrar-se a brega”, “això és aixina”… 

Altra joia lingüísitca són els malnoms o renoms dels personatges, l´ús dels quals denoten un profund coneixement de Carme de l’antroponímia de la nostra terra i els procediments de creació: Maria la Moteta, Malena Notenovio, Antoni del Parenostre, Vicent el Llarg, Pepa el Francés, María la Llet,…  

La riquesa idiomàtica de La fel i la mel és un argument tan interessant que només per ell mateix pagaria la pena de llegir-la, sincerament. 

CONCLUSIÓ 

I acabe. Tot seguit Carme dirà més coses. Ens parlarà de la seua màgia particular de creadora, de quines pòcimes escriptores ha prés per a fer possible aquesta sorprenent i corprenedora narració. Dirà moltes coses i nosaltres l’escoltarem amb fruïció. Jo remate dient només una: No cal anar a l’altra banda de l’Atlàntic per trobar el Macondo del realisme màgic. Els valencians i valencianes el tenim ben a prop, a la vora de la mar Mediterrània i al peu d’una muntanya, forma part de la nostra geogràfia, viu en el nostre inconscient col·lectiu i una fada de les paraules ens la posat al nostre abast: el lloc es diu Benisaina, es troba a les faldes del Montgó  i ha estat un goig haver-hi viscut durant uns dies allí, mitjançant la apassionant lectura de La mel i la fel. Gràcies, Carme, pels teus encanteris d’escriptora. 

 

 

LES TERRES DEL VINALOPÓ A L’OBRA D’ENRIC VALOR 21 August 2007

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

valle-elda.jpg 

LES TERRES DEL VINALOPÓ A L’OBRA D’ENRIC VALOR

Vicent Brotons Rico

Universitat d’Alacant

Una de les característiques de l’obra narrativa d’Enric Valor és la seua precisió en la localització dels fets i el seu afany descriptor que, segons els casos, pren un  to realista o llegendari, però sempre detallista i tocat d’un to d’estima i afecte. Valor, sense ser un narrador paisatgista, ha estat dels que els ha agradat deixar constància literària de l’indret on passen els esdeveniment de les seues obres.

L’autor del “Cicle de Cassana” és un escriptor amb “geografia”. De fet, si això en el món de la novel·lística i la narració curta de creació personal es considera una característica “normal”, diguem-ho així, en canvi, en el de la rondallística, conte d’arrel popular i oral, no ha estat gens habitual. Doncs bé, Valor en el procés de fixació escrita i literaturització de les rondalles entre els molts elements de collita pròpia que va afegir als nuclis argumentals que havia recollit de la tradició oral, es trobaven les localitzacions concretes i les descripcions més o menys detallades encara que amb cert to llegendari i mitificador. Penseu que només tres de les trenta-sis Rondalles Valencianes no expliciten una ubicació localitzable.

Una anàlisi superficial, però suficient, dels llocs de la narrativa valoriana ens permetria fer-nos una idea bastant precisa de la seua “geografia literària”, tant pel que fa a les rondalles com pel que es refereix a la resta de la seua obra narrativa. El “món” d’Enric Valor se situa clarament en les comarques de la meitat meridional valenciana, deixant a banda l’extrem sud, ço és, el Baix Vinalopó i el Baix Segura, és a dir la Baixura, denominació que l’escriptor usa freqüentment i que és força popular entre els habitants de les comarques meridionals veïnes. Pel nord, el límit el localitzem a la ciutat de València i al Camp de Morvedre; cap a l’oest, el front de Terol en temps de guerra; i cap a l’est, un breu i ràpid viatge a Mallorca d’un corb en una de les seues rondalles.

La geografia de l’obra d’Enric Valor s’expandeix en intensitat decreixent en cercles concèntrics des de la seua comarca nadiua: De la Foia de Castalla, dins l’Alcoià, i el Comtat a la Vall d’Albaida i la Marina, pel nord i l’est, així com la Costera i la Safor; les Valls del Vinalopó i l’Alacantí, pel sud; sense oblidar algunes localitzacions a la Ribera del Xúquer i l’Horta valenciana.

Som davant d’un petit món per una gran obra narrativa valenciana: la més important des de Joanot Martorell; la més significativa del segle XX. L’autor de les Rondalles Valencianes ens ha llegat al nostre patrimoni col·lectiu moltes coses, no vaig a tornar a enumerar-les, en són prou conegudes. Em limitaré a constatar-ne aquestes, les potencials “rutes valorianes” de les quals ja he tingut la sort de gaudir-ne tant col·lectivament com individualment: camins literaris que ens acosten a l’escriptor i ens fan estimar i conéixer molt més la nostra terra, la nostra gent i la nostra llengua.

Tot seguit oferesc una modesta aportació que podria servir perfectament per a conformar aquesta “ruta valoriana” pel que fa a les terres del Vinalopó[1]: un conjunt de materials descriptius, extrets del conjunt de la seua obra literària i d’un paperet on s’hi refereix, que demostren el seu coneixement i estima per aquestes contrades, les qual no van ser només veïnes de la Foia sinó trepitjades sovint per l’autor a causa de la seua afecció a la caça i, fins i tot, habitades durant la seua primera joventut –cal recordar que Enric Valor va viure a Elda un llarg període de la seua joventut, com ja vaig explicar en el número 1 de la Revista del Vinalopó. 

TEMPS DE BATUDA (1983) [TdB]

Valor posa en boca del seu personatge principal de Temps de batuda, alter ego d’ell mateix en molts aspectes, aquestes descripcions profundament lligades al seu estat d’ànim  i a la presa de consciència sociopolítica, ben relacionades amb la nostra comarca.

Frederic Genovard amb la seua família abandona, només iniciar l’adolescència, les terres de Cassana  (nom mítico-literari de Castalla) perquè son pare s’ha arruïnat en el negoci del vi i canvia l’administració de les terres de llaurança per l’ensenyament a una Acadèmia que munta amb un soci a Elda. Així descriu la primera impressió que causà al seu progenitor aquesta ciutat industrial del primer quart de segle:

El pare va fer un viatge una mica misteriós cap a les comarques del sud, i visità Elda, un centre industrial llavors en expansió, pròsper amb la seua indústria del calcer, ja en terra de parla castellana una mica barrejada.(TdB, p. 29)

Un dies després, prengué tota la família l’autobús de línia i partí cap a la seua nova destinació, ho van viure com una mena desterrament. Així descriu el primer contacte amb les terres del Vinalopó només abandonar les de la Foia de Castalla:

Passada la collada, les terres al costat de la ruta esdevingueren més àrides, el paisatge s’anà degradant, les muntanyes pinoses es convertiren en àmplies cascarres nues, els horitzons de la terra castellana marginal a la pura Manxa s’eixamplaven  infinitament sota un cel eixut; la blanesa de la terra pairal, més tancada entre muntanyes, una mica més plujosa i emboirada, restava ja arrere, i dels guarets mig estèrils revolaven al pas de l’autobús petits escamots de moixons granívors habitadors de les immenses planes.  

El vehicle, sobtadament, començà a davallar per aquella recta que em semblava interminable; al fons es divisava una línia d’arbres sense fulla que movien el braços sota un vent inquiet, i entremig unes cases desdibuixades, negrelloses: l’estació –una estació desemparada del ferrocarril de Madrid a Alacant-. Vam fer-hi una llarga aturada. (TdB, p. 34).

L’autobús s’havia aturat en un pas a nivell proper a l’estació de Saix. Passà el tren i…

Quan el tren se n’anà de davant, em vaig adonar que, per damunt les negres teulades de l’estació i els rafals de les mercaderies, sorgia intrèpidament una increïble crestallera de penya viva, daurada i rogenca, coronada per un castell medieval bastant ben conservat, que dominava l’extensa plana des dels seus innombrables merlets, com un gran senyor feudal cruel i petri. No sé ben bé per què, la seua vista em va suggerir pensaments trists: fredors d’hivern en les estances de pedra, masmorres inhòspites i tenebroses on tal volta havien  deperit de desesperança i sofriment innocents presos, víctimes per ventura d’una cruel i inhumana injustícia. (TdB, pp.35-36).

Ja a Elda, el jove Genovard entra a treballar en una de les grans fàbriques de calcer de la ciutat. Així ens la descriu Valor a través del protagonista de la novel·la:

Era un edifici paral·lelogràmic –dues navades llargues i altres dues de més curtes que les unien pel extrems tot deixant enmig un gran pati–. Era als afores, a ponent de la vila. Per anar-hi, s’eixia del poble vora les ruïnes d’un castell medieval i es baixava vora el riu Vinalopó; passat un pont, es pujava la costa que menava a l’estació del ferrocarril d’M.Z.A.[2], i a mitjan costera hi havia la fàbrica, prop d’algunes cases soltes i velles, polsoses. Uns jardinets escafits amenitzaven una mica l’adustesa del suburbi –els que tancaven per davant la llarga esplanada davantera de l’edifici industrial, que tenia unes grans portes per on podien ben bé passar els camions amb tota la seua càrrega–. Per allí, tumultuosament, entraven tots els operaris a les vuit en punt del matí i a la una i mitja de la mig diada. A l’esquerra de l’entrada hi havia un tauler enorme ple de claus de ganxo en fileres a compte, dels quals penjaven per ordre les xapes numerades de tots els treballadors. Com en una penitencieria, aquests eren numerats per comoditat de l’administració de l’empresa. Jo mateix, és clar, vaig assolir de seguida la categoria d’home-número: el 325, que encara no he oblidat. Calia que cadascun de nosaltres agafàssem la nostra xapa a l’entrar i la guardàssem a la butxaca durant cada mitja jornada i a l’eixir la deixàssem al seu lloc.(TdB pp. 37-39)

La fàbrica, vora el riu Vinalopó, duu de nou al nostre escriptor a descriure’ns aquest paisatge elder:

Davant meu m’aparegué una altra volta la fondalada del riu, el pont decrèpit, les cases polsoses i la senda que muntava per l’esquerra del turonet d’argila rogenca del castell, aquest, més ruïnós encara que el de la meu vila nadiua, bastit sobre unes roques fosques, clivellades i nues. Alegrava un poc les oïdes la cançoneta de l’aigua  que s’esmunyia per davall del pont. Tanmateix, seguia veient-ho tot estrany i trist, com un reflex de l’empresonament diari de milers d’homes que lluitaven per la vida entre olors de cuiro, serradures de sola i sorolls i xerrics de màquines perilloses. La senda pujava de gaidó el talús del pujol del castell, i feia cap al començament del poble, estès turó enllà pel declivi suau que acabava en una dilatada plana bastant coberta d’oliverars. Al capdamunt trobí el carrer ample i de cases baixes –calle de Pierrat em sembla que es deia—que menava a una cruïlla cèntrica, una espècie de replaça estreta on abocaven quatre carrers, pomposament anomenada Puerta del Sol. D’allí en avant, el carrer de Pierrat continuava recte amb el nom de Médico Beltrán i ja emmarcat per cases de tres pisos; al fons barrava la vista una altra  fàbrica muntada quasi al centre mateix de la ciutat en un edifici que tenia l’aspecte d’una àmplia mansió modificada per a ser utilitzada com a tallers i oficines i voltada d’un breu parc d’arbres molt frondosos de fulla perenne. Molt abans, al número 12, hi havia el nostre nou habitatge, en el segon pis esquerra. Era una mica decrèpit, de parets amb taques d’humitat fosques i suspectes i, sobretot, per a mi., rar, com una invitació a la claustrofòbia. (TdB, pp. 41-42)

Les passejades del pare ofereixen a l’escriptor una bona oportunitat per continuar la seua galeria particular de paisatges elders:

Ell preferia distraure’s fent plàcides passejades pels volts de la població: al túnel del ferrocarril d’M.Z.A, a mitja hora del poble, en un paisatge degradat; al poble de Petrer, a tres quarts, entre sembrats i plantats de garrofers gegantins; a les faldes del turó aïllat el Bolon, en direcció a Monòver, on vèiem passar els trens costa avall, embolcallats d’una furiosa polseguera i un rebombori ferreny i diabòlic (TdB, p. 49)

I conclou posant en paraules del personatge una reflexió sobre la familiaritat del nou paisatge:

El paisatge de la petita i àrida vall se’ns féu familiar de mica en mica, any rere any, perquè sempre en el camp i les muntanyes acabes trobant una certa bellesa, ja que estem fets nosaltres per a ells i ells per a nosaltres. Jo era tan jovenet, que els contorns de les terres seques i adustes d’aquella vall competiren amb els meus records dels contorns dels horitzons de Cassana, i a vegades sentia un regust de traïció en la meua consciència. (TdB, p. 50)

UN FONAMENTALISTA DEL VINALOPÓ (1996) [UfdV] 

En aquesta contarella publicada el 1996, Enric Valor es refereix a les terres del Vinalopó, especialment a Monòver, encara que més que des d’un angle de descripció paisatgística ho fa des del punt de vista de la problemàtica social, laboral i política dels convulsos anys 30. L’escriptor ret una mena d’homenatge tendre, amable i humorístic als que van despertar en ell la consciència de classe, els anarcosindicalistes de les nostres contrades.

Al segon paràgraf de la contarella ja podem llegir:

L’adhesió a tot açò de la CNT a Elda i Monòver, la feu el sindicat més batallador de la contrada, amb més de dotze mil afiliats. Tota la gent treballadora d’aquelles valls del Vinalopó estava fortament influïda per l’anarquisme, i en la confrontació amb la patronal era la més intransigent i –la veritat—la que conqueria més beneficis de salari i sobretot de condicions de treball. Recordem pels anys vint-i-tants la gran vaga general de les operàries “aparadores” i restants obrers de calcer, per tal que aquestes deixassen de pagar l’import del caríssim fil de cosir les pales i taloneres de sabates . (UFdV, pp. 21-22)

En una carta que envien els protagonistes de la contarella als famós activista, també anarcosindicalista, l’italià Malatesta[3], s’hi refereixen a les condicions de vida de la classe treballadora de la comarca:

“Que estaven arreglant ací una organització en el nostre País Valencià. Que som de la província espanyola d’Alacant, i de la seua comarca del llarg riu Vinalopó. El compañero Malatesta ha de saber que es tracta d’una comarca molt industrialitzada, però al mateix temps de treballadors mal pagats i de molts sectors familiars que no mengen a bastament, i que hi ha xiquets i xiquetes raquítics, i que aquesta situació els té indignats”. (UFdV, p.30)

L’única descripció paisatgística que trobem a la narració –Valor no pot estar-se’n, de descriure— serveix al nostre escriptor per establir un evident contrast entre natura i realitat social:

Setembre es desenvolupava al terme de Monòver amb tota la seua esplendor; havia fet a primeries un parell de tronades aparatoses que havien rentat el cel i la terra per a molts dies; sota la blavor intensa lluïen les rentades muntanyes; encara cremava el sol, però les nits resfrescaven que era una delícia. 

Tanmateix, els homes no responien adequadament a la pau bucòlica de la natura, puix de bell nou havia esclatat una vaga general seriosa en totes les fàbriques idellenques –una vegada més la tecla del fil per a les pales i les taloneres–. Tot embolics i patiments. “El món no pot seguir així”, pensava tristot Miquel. (UfdV, p. 39).

LES VALL DEL VINALOPÓ A LES RONDALLES VALENCIANES (1984-1987)[4] [RV] 

El rei Astoret

El començament del conte i la localització:

Diu que… fa moltíssims anys, hi havia un majestuós castell en el cor de la serra de la Safra. Avui, aquells paratges encara conserven bells boscos de pins blancs i aromats de balsàmiques resines; així que, en aquells temps reculats, allò devia ser senzillament un autèntic paradís. Altrament, vora el castell hi havia passeigs i caminals amb arbres corpulents i bordons de flors, i algunes fondalades molt fèrtils de terra de sembradura i plantat. (RV-4, p. 7)

La malvada també viu a la Safra:

El cas és que la bruixa de la Safra, Safranera per nom, rondejava per les engires del castell disfressada de pobra… (RV-4, p. 12).

El benefactor:

L’astròleg era home de gran prestigi: es deia Jeremies de Camara, i habitava relativament prop de la llacuna de Salines, en una alta i negra muntanya de la banda de llevant de l’estany, que se’n diu l’alt de Camara, d’on l’astròleg prenia el cognom. (RV-4, p. 14).

Margarida Blanca, la protagonista, ix des d’Agullent, a la Vall d’Albaida, per a trobar-se d’incògnit amb el rei Astoret al castell de la serra de la Safra. El camí el fa a peu i, per fi, arriba a les nostres terres:

Margarida va passar tot el dia entre la pujada al coll dels Guills i la llarga caminada per una solana que semblava interminable. A boca de nit, ja havia baixat moltíssim i topà amb el naixement del riu de Petrer, entre altes llomes que feien temor per aspres i solitàries. (RV-4, p. 30). 

Continua el seu camí: Margarida l’emprengué amb la travessada de la Vall d’Elda i Petrer, on la calor d’aquell dia de juliol badava les pedres. Va dinar passat Monòver, llavors un petit i alegre llogaret dalt un suau tossal; tot seguit començà a endinsar-se per aquells interminables sequerals i rambles fins abastar la pinosa Safra. (RV-4 p. 30). 

Per fi, arriba a la serra: La senda s’internava en les muntanyes, que eren solitàries i secatives, per bé que amb magnífiques pinedes; les aromes de les plantes silvanes eren cada vegada més penetrants i delicioses; sobretot, hi havia trossos on la xara era un tapís de tomanyí ple de campanetes blaves, porpra i violeta. 

Tocant el sol les carenes de ponent, en un recolze de la senda li aparegué una fèrtil fondalada, i a l’altra banda, airosament col·locat dalt d’un suau pujol, ¡heus ací el llegendari castell! Quina de torres, torricons, muralles, merlets, espilleres i finestrals! I quin pont llevadís! Un pontàs, per damunt d’un fossat negre que feia respecte. I els parc i jardins, que de lluny s’endevinaven més que es veien, d’extensos que devien ser. El sol morent ho daurava tot d’una esplendor increïblement colpidora. (RV-4, p. 31). Els guants de la felicitat 

En aquesta rondalla, Valor s’hi refereix a tres llocs perfectament localitzables –Penella, l’Alcúdia i Alcoleja- que no pertanyen a les terres del Vinalopó. Hi ha, però, una quarta referència geogràfica en què l’escriptor, tal i com fa amb Cassana / Castalla, parla  d’”una extensa i lluminosa població” Vilian, que amb quasi tota seguretat és Villena. Per què? Doncs perquè parla d’”una fortalesa a la frontera oriental” de Castella. I la descriu així:El castell era damunt una muntanyola, a l’acabament d’un serrat ample que l’arredossava dels vents de dalt. Altes i sòlides torres, grosses i llargues muralles, un pati d’armes, grans portes ferrades, merlets i defenses, constituïen un reducte formidable d’aspecte purament guerrer. (RV-2, p. 63). 

En referir-se a la població la descriu i explica el sentit del seu enclavament de la següent manera: Als peu del castell com qui diu, reposava, doncs, tranquil·la una extensa i lluminosa població, clau entre tres regnes –un de moros i dos de cristians-. Afegiu també una dilatada i fèrtil plana que s’estenia cap a migjorn i ponent, i ja teniu el delitós i llegendari marc en què comença aquesta història. (RV-2, p. 63) 

El jugador de Petrer  

En aquest conte irreverentment faustià Valor aprofita per retre homenatge a la vila de Petrer. Així ho explicità en una breu però magnífica evocació que va escriure l’any 86 a la revista Festa-86 de Petrer a propòsit de la publicació en les pàgines de dita revista de la rondalla El jugador de Petrer, acompanyada d’unes delicioses il·lustracions de Marieta Pijoan. L’autor castallut encetà la seua “Evocació” amb aquestes paraules: 

Els darrers anys de la meua adolescència vaig passar-los en la contrada en què es troba la pintoresca vila de Petrer, que jo mirava des de la població veïna com la porta de la vertadera muntanya, aqueix enlairat i laberíntic alçament orogràfic que es parteix entre els termes de Castalla, Petrer i Agost. Excursions diumengeres sovintejades, caceres de tardor amb amics de més edat que jo que anaren mostrant-me el territori, em feren gaudir dels racons plens de solitud i belleses inimaginables en els crestalls, els turons, les barrancades, els elevats cims, els precipicis pavorosos, els rierols… que enclou el terme de Petrer entre  les seues serres del Cavall i la Cilla i l’enlairat Catí on fita amb el terme de Castalla. El Pantanet, la foia Falsa, el riuet saltador del Molí de les Reixes, un curiós amfiteatre de penya viva fet sols per la mare Natura, les fontetes de l’Almadrava al peu d’enormes espadats de roca vermellosa poblats de soliguers i falcilles… Al meu cor i a la meua pensa anava gravant-se pregonament aquell món humil, bell i silenciós que alhora era escenari de simpàtiques escenes de cacera o de tabola jovenívola de fadrins i fadrines que m’eren companys. 

Aquest record viu i ple d’afecte del terme municipal de Petrer el dugué a utilitzar com a escenari aquesta vila del Vinalopó per al nucli argumental mínim, propi de la narrativa oral tradicional, que era en el seu origen la desdramatitzada història “faustiana” de El jugador de Petrer. A Valor només li quedava, com ell mateix deia, la possibilitat de …poder crear encara que només siga una modesta obre literària com “El jugador de Petrer”, feta en secret homenatge a un poble estimat. I així va nàixer  aquesta rondalla valenciana originària de Castalla. I l’”homenatge”, certament, s’enceta només començar la narració: 

Era en el pintoresc poble de Petrer, aquell que es reclina graciosament en un enlairat tossal, entre les dues grans muntanyes del Cavall i de la Cilla, i té a les seues envistes, com qui diu als seus peus, l’arredonida vall d’Elda, tan delitosa, i allà més lluny, cap al migjorn, la senyorívola població de Monòver, amb les seues hortes, els seus pujols empolsegats, les seues amples rambles i la serra de la Safra, pinosa i solitària.  En el carrer Major de Petrer, en una casa noble i gran com un convent, vivia tot sol,…(RV-6, p. 73) 

El protagonista somnia a tornar a comprar de nou uns bells paratges petrerins, que havia perdut jugant a cartes: “I compraria una altra vegada aquell delitós  Molí de les Reixes, sempre acomboiat, enmig de les aspres muntanyes, pel refils dels rossinyols, dels oriols o de les merles, i per la remor de les aigües que s’esmunyen gojoses de la cacau, per a caure riu avall en saltant vertiginosos. Sí, sí! –s’exaltava el seu pensament–. I tornaria a les meues mans aquella beneïda casa de la Foia Falsa, amb el seu bassó voltat de pins gegantins on sempre nien les tórtores, i aquella meravella d’heretat del Clot de Catí, flor de les altes serres, amb els cadamunts plens de pomes amuntegades i amb totes les bones olors del Paradís”…(RV-6, p. 74). 

L’aparició d’un dimoni, ben “domèstic” per altra banda, s’anuncià amb aquesta tòpica imatge: 

… un llamp esqueixà els núvols des dels pics negres com a ales de mocigaló de les Penyes de Camara, fins al cim mateix de la serra del Cavall. (RV-6. p. 75). El dimoni, Capralenc el Fi, amb gentilici ben “petrolanc”, per cert, informa a don Pere, protagonista del conte, d’on procedeix: 

Visc en la serra de Castalla i tinc cura de les ànimes i els cossos de tos aquells grans senyors que habiten en les grandioses i riques heretats de Catí, de les Fermoses, de Puça, de Planisses, de Caprala, de l’Arguenya i d’altres que fora massa llarg d’anomenar. (RV-6, p. 76). El desenllaç de la rondalla té lloc en un espai ben concret i fàcilment localitzable, avui “Camí vell d’Elda”, en els temps de la rondalla, simplement “Camí d’Elda”: 

Enfilaren carrer avall i eixiren al camí d’Elda. A l’esquerra en totes les carenes del bancals, s’alçaven uns garrofers com esglésies, ombrosos sota la lluna plens de silenciosos ocells aixoplugats. (RV-6, p. 88). Precisament, en aquest desenllaç rondallístic, té molt a veure el perfecte coneixement agrícola que l’autor té de la nostra comarca; referit, en aquest cas, al conreu del garrofer: 

Anant terres endins, Petrer és el darrer poble on encara es conrea aquesta mena d’arbres. (RV-6, p.89). Amb aquest passeig per bona part de les terres del Vinalopó de la mà de l’obra literària d’Enric Valor, pense que es demostra a bastament fins a quin punt el territori viscut per l’escriptor ha esdevingut matèria literària rigorosa i bella. Una altra mostra més de com el temes més universals arrelen en espais concrets i, en aquests cas, ben propers a nosaltres. Potser la grandesa d’Enric Valor ha consistit, entre altres coses, en això, bastir un complex univers narratiu en un espai tan minúscul i domèstic com són les contrades meridionals del País Valencià. 

OBRES CONSULTADES: 

·VALOR, Enric:-Obra literària completa. València. Edit. Gorg & F. Torres. 1975-1982. (3 vols.)-Rondalles Valencianes. València. Edic. Fed. Ent. Cultural del P. V. 1984-1987. (8 vols.)-Sense la terra promesa. València. Tàndem. 1991.-Temps de batuda. València. Tàndem. 1991.-Enllà de l’horitzó. València. Tàndem. 1991.-Un fonamentalista del Vinalopó, i altres contarelles. València. Tàndem. 1996.·LLUCH, Gemma:-Noves lectures de les rondalles d’Enric Valor. València. Gregal. 1989. 


[1] He destacat en negreta tot els topònims –rural i urbans- que se citen en referir-nos a totes i cadascuna de les obres.

[2] Sigles referides a la companyia dels ferrocarrils de Madrid a  Saragossa i  Alacant, que des de 1856 a 1941, en què fou absorbida pel monopoli estatal de RENFE, construí i gestionà la xarxa ferroviària de diverses zones de l’estat espanyol, entre les que es comptava la línia Madrid-Alacant.

[3] Es refereix al mític Errico Malatesta (1856-1932), amic personal de Bakunin, líder de diverses insurreccions camperoles i fundador de dos diaris anarquistes.

[4] Encara que vegeren la llum per primera vegada en diverses editorials i volums entre 1952 i 1970, foren publicades de forma conjunta en 1975 dins Obra literària completa (vols. I i II).  Nosaltres hem usat per a aquest treball l’edició d’EFECPV, que en l’actualitat pertany al fons d’Edic. El Bullent.

ELEMENTS PER A LA FORMACIÓ AL VOLTANT DE L’ENSENYAMENT/APRENENTATGE DE LA LECTURA I L’ESCRIPTURA 17 August 2007

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

cefire-elda.jpg 

Vicent Brotons Rico

Universitat d’Alacant

Durant el curs 92-93 vaig dirigir com a assessor de llengües (valencià i castellà) del llavors Centre de Professors (CEP) d’Elda un Projecte de Formació en Centres (PFC) sobre “El procés  d’ensenyament/aprenentatge de la lectura i l’escriptura”. En aquesta tasca vaig comptar amb la inestimable col·laboració d’Isabel Cerdán, assessora d’Educació Infantil (EI), qui aportà la seua àmplia experiència i coneixement sobre l’etapa de 0 a 6 anys. En el projecte participaren tres centres escolars –CP “Padre Manjón” i CP “Rico y Amat”, d’Elda, i CP “Cid Campeador”, de Petrer-, la major part de les mestres assistents impartien classe en  EI de 4 a 6 anys.

El PFC es desenvolupà d’octubre a abril, en una primera fase de reflexió/aplicació escolar (amb 13 sessions conjuntes quinzenals de 3 hores al mateix CEP), i d’abril a maig, en una segona fase d’elaboració de memòries per centres. Responia a una certa inquietud suscitada a la comarca el curs anterior arran d’unes jornades sobre lectura i escriptura que s’havien organitzat en el propi CEP. Tant va ser així que, a més d’aquest PFC, he desenvolupat diverses accions formatives semblants a aquesta a Alcoi, Novelda, Onil i Villena al llarg de la dècada que acaba, a més de la meua tasca com a professor a la Facultat d’Educació impartint assignatures força relacionades amb  l’ensenyament/aprenentatge del procés lectoescriptor.

Els objectius que sempre ens hem plantejat en aquestes actuacions formatives ben bé podrien exemplificar-se en els que vam definir per al PFC del 92-93:

-Reflexionar sobre la pràctica d’ensenyament/aprenentatge lectoescriptor.

-Analitzar el procés d’adquisició de la lectura i l’escriptura.

-Establir les bases de treball lectoescritpor des d’un enfocament constructivista.

-Analitzar, elaborar i experimentar materials de lectura i escriptura.

Per tant, aquestes ratlles entorn a la meua experiència com a formador dels antics CEP, ara CEFIRE, no se centraran exclusivament en aquell projecte del 92-93, sinó que girarà entorn a tots allò que he ensenyat –i, sobretot, he aprés ensenyant o assessorant- sobre lectura i escriptura en EI i EP. Si aquest “paperet” provocara la reflexió, el debat i, per què no?, la crítica fonamentada en la pràctica pròpia de la investigació en acció als centres i a les aules, em donaria per més que satisfet.

 Principals aportacions al treball de la lectoescriptura des dels diversos mètodes Els primers mètodes, els tradicionals no-científics són aquells que es basaven exclusivament en l’anàlisi de la tira gràfica (aprendre el valor de cada lletra i com es combina amb les altres) o en la síntesi (aprendre el significat de paraules o segments superiors sense arribar a esbrinar el mecanisme de representació). Un mètode es considera científic quan analitza la tira fònica  en relació a la tira gràfica i quan sintetitza la tira gràfica per obtenir la tira fònica en un moment o altre del procés i en la direcció que hom desitge. Tot mètode que oblide aquest principi no pot ésser qualificat  de científic, car oblida que llegir i escriure és un procés dialèctic de tots dos procediments. Exemples de “materials didàctics” tradicionals per a ensenyar a llegir i escriure són des dels cartipassos antics a les Beceroles, el Cató o les més modernes “cartilles”.  

Ara bé, saber llegir i escriure és res més que conéixer el valor de cada signe gràfic i com s’hi combinen. És “estar en condicions d’enfrontar-se convenientment amb textos diferents a fi d’acudir a l’acció, sentiment o opinió que s’hi proposen, en el context d’un camp social determinat” (Wells, 1988). Caldrà, per tant, anar més enllà del xifrat i el desxifra de l’alfabet i centrar-nos en la funcionalitat social  i individual. I aquí sorgeixen els mètodes científics desenvolupats des de finals del segle XIX.

El mètode Montessori, creat per Maria Montessori (1870-1952), pedagoga italiana. Es basa en el respecte a l’individu i en la seua evolució biològica i psíquica, és a dir el seu procés maduratiu. És un mètode de base analítica, o siga, parteix de la relació puntual de cada grafia amb el fonema o els fonemes que representen tot pretenent que l’infant aprenga a llegir i escriure de forma grata i sense esforç aparent.

El mètode Decroly, degut al pedagog belga Ovide Decroly (1871-1932), connectà amb molts plantejaments de Montessori, però, pel que fa a la lectura i l’escriptura, discrepava en el punt de partida. Per a Decroly aquest era el “centre d’interés”, és a dir, les necessitats fonamentals del ser humà, així com la percepció sincrètica de l’infant: reconéixer el significat en unitats com petites frases o paraules i d’ací anar al valor particular de cada lletra. Fou la base dels mètodes globals.  

El mètode natural de Celestine Freinet (1896-1966) partia d’un model d’escola basat en idees de solidaritat -treball cooperatiu- i llibertat –el text lliure (composició escrita realitzada voluntàriament pels alumnes com a base de la classe de llenguatge)-. Pel que fa a la lectoescriptura desenvolupà un mètode global que partia dels interessos expressius i creatius de l’infant, la capacitat de correcció solidària (l’arredoniment de textos) i la difusió dels escrits (la impremta escolar).

Principals aportacions dels mètodes científics

Pel que als mètodes globals: 1) Les activitats maduratives prèvies al procés lectoescriptor: Conegudes com activitats de prelectura i preescriptura pretenen desenvolupar les destreses perceptives i productives dels nens durant l’etapa d’infantil (0-6 anys) per tal que esdevinguen bons aprenents de lectors i escriptors a partir de l’escolarització en les aules de Primària. I 2) el tractament de les grafies i els sons: Una de les principals preocupacions dels mètodes analítics ha estat el coneixement científic del sistema fonològic de l’idioma: la seua realització correcta per part dels infants,  els fonemes  i llurs variants de so dins del conjunt de parlars de l’idioma.

Els mètodes globals ens han dut els vocabularis mínims de lectura: conjunt de mots fàcilment reconeixibles en la seua representació física, segurs i fixes. Formen part del vocabulari bàsic la majoria. Ens donen tots els sons i totes les grafies de la llengua, tant consonants com vocals tòniques i àtones, en totes les posicions sil·làbiques possibles (matrius sil·làbiques).

I el mètode natural ens ha dut el text lliure: Es tracta d’un conjunt de tècniques que permeten al mestre fer que els infants se senten protagonistes del seu progrés lectoescriptor en produir textos de creació pròpia, lligats als seus interessos, escrits per ells mateixos (o amb l’ajuda del

mestre si encara no es domina mínimament la convenció alfabètica) i compartits amb els altres alumnes mitjançant l’assemblea, l’arredoniment del text i la impremta escolar.

Cognitivisme, socioconstructivisme i aprenentatge lector i escriptor: una nova aportació metodològica. 

Davant la insuficiència dels mètodes científics per a resoldre els problemes de l’aprenentatge significatiu de la lectura i l’escriptura, als anys 80 arriben al nostre país les propostes metodològiques constructivistes basades en les teories dels psicòlegs Vigotski  i Piatget sobre els processos d’adquisició del coneixement. A diferència d’algunes teories que sustenten els mètodes, l’enfocament constructivista propugna:

1. En ensenyar a llegir i a escriure no es parteix mai de zero.

2. Els xiquets viuen tota una etapa prèvia de conceptualització de la llengua escrita que des del punt de vista dels mètodes s’ignora.

3. El mestre no és un transmissor de coneixements sinó un element que provoca els processos cognitius dels nens.

4. La lectura i l’escriptura tenen un interés intrínsec. No són objectes culturals aliens al nen.

5. L’error conceptual és un punt de partida dels aprenentatges.

6. Alfabetitzar ha de ser des d’un primer moment ensenyar a encarar els textos amb finalitat comunicativa.

7. Els nostres alumnes són “lletrats”, saben de l’existència i la funció de la llengua escrita, abans que “alfabetitzats”.

            L’enfocament constructivista concep l’ensenyament lectoescriptor mitjançant un treball compartit i interactiu.Una de les aportacions més valuoses d’aquesta metodologia és la de com treballar la llengua escrita des dels primers moments de l’escolarització i partint dels coneixements que hi tenen els alumnes en arribar a l’escola, com diu Emilia Ferrereiro (1982):

  

“No es tracta de mantenir-los [als alumnes d'Educació Infantil] asèpticament allunyats de la llengua escrita. Tampoc no és tracta d’ensenyar-los  la manera de sonoritzar les lletres, ni d’introduir les “mostres” i la repetició a cor en l’escola infantil. Cal imaginació pedagògica per donar als xiquets i xiquetes les més variades i riques oportunitats d’interactuar amb la llengua escrita. Cal formació psicològica per comprendre les respostes i les preguntes dels xiquets. Cal entendre que l’aprenentatge de la llengua escrita és molt més que l’aprenentatge d’un codi de transcripció: és la construcció d’un sistema de representació”. (La trad. és nostra)

L’aprenentatge de la lectura i la comprensió lectora

Ensenyar a llegir ha de ser des del primer moment ensenyar a extraure el significat del text. Deslligar aquesta premissa de l’aprenentatge d’altres aspectes com els desxifrat del codi és condemnar el procés d’aprenentatge lector al fracàs. Els nens comencen a llegir abans de saber codificar: les imatges que acompanyen al text, el propi suport, els mecanismes de predicció del significat,… són elements que afavoreixen els primers intents lectors i que mai s’ha de separar dels esforços pel desxifrat.

Ensenyar a llegir és ensenyar estratègies lectores adequades a cada tipus text: d’anticipació (abans de llegir-lo), de processament d’informació (durant la lectura) i de comprensió final (després de la lectura).

Els infants de 3/4 anys poden començar a acostar-se a la llengua escrita sense dominar el codi alfabètic i desenvolupar actes de lectura, a condició que considerem lectura com tot intent per extraure informació d’un text a partir de diversos indicis, i no només les grafies, que ens proporciona. Des d’aquest punt de vista els infants executen actes lectors seguint el següent procés de conceptualització:

1r. Busqueda de significació en el context extralingüístic tot imitant els adults (“fer com que llegeixen”).

2n. Lectura buscant la significació més enllà del context extralingüístic, mitjançant hipòtesis derivades del reconeixement d’alguna unitat gràfica.

3r. Busqueda d’informació en el text a partir del contingut que els és conegut i les analogies.

4t. Interés centrat en el desxiframent que fa que, moltes voltes, perden l’objectiu de recerca d’informació en el text per a la qual cosa cal intervenir didàcticament per afavorir la preocupació pel contingut del text.

5é. Desenvolupament de mecanismes de lector competent: anticipació, verificació, cop d’ull,… És l’aprenentatge de la comprensió lectora que permet parlar de la superació del denominat “analfabetisme funcional”. 

Etapes de conceptualització de la llengua escrita

Així com a l’hora d’enfrontar-se al fet de llegir els nens desenvolupen una sèrie d’estratègies cognitives  que els aproximen al model lector adult, quan comencen a reconéixer l’escriptura com un objecte cultural del seu entorn distint als dibuixos (els dibuixos representen, l’escriptura significa), també ens ofereixen els seus propis actes escriptors que ens mostren les seues conceptualitzacions prèvies a la comprensió del sistema alfabètic. Aquestes conceptualitzacions passen per quatre etapes que, segons els estudis d’Emilia Ferreiro i Anna Teberosky, són una mena d’universals entre tots els infants de les cultures lletrades:

1ª. Escriptures no diferenciades (imitació dels aspectes formals de l’acte d’escriure mitjançant gargots que diferencien del dibuixos. Els denominen “lletres” o “números” però no els atribueixen significat).

2ª. Escriptures diferenciades (imiten les grafies dels adults, fan lletres o pseudolletres. Pretenen que diga alguna cosa de l’objecte que acompanyen i ofereixen hipòtesis com: a) utilitzar grups de lletres estables per a significats diferents, b) modificar la quantitat de grafies, c) modificar la selecció de grafies i d) modificar l’ordre de les grafies).

3ª. Escriptures sil·làbiques (en la mida que van descobrint la relació entre l’escriptura i les pautes sonores de la parla prenent la síl·laba com la forma de segmentació espontània de la veu. Açò els permet escriure atorgant a cada síl·laba una lletra:  primer, sense cap valor sonor convencional,  en segon lloc, fent ús exclusiu de les vocals i, en tercer lloc, utilitzant tant vocals com consonants convencionals però només una per síl·laba).

4ª Escriptures sil·làbico-alfabètiques (es tracta de la hipòtesi entre les concepcions pre-alfabètiques dels infants no alfabetitzats i les de qualsevol persona alfabetitzada. Hi ha síl·labes que les escriuen amb dues o més lletres  i altres encara amb una només).

5ª. Escriptures alfabètiques (analitzen la relació entre la tira fònica i la tira gràfica amb els mateixos esquemes conceptuals que els adults i, independentment d’omissions de lletres, addició, transposició i errades ortogràfiques, l’infant cognitivament és un escriptor alfabetitzat. Comença la descoberta i l’aprenentatge de la normativa ortogràfica i gramatical).

Finalment ens referirem a les diverses activitats d’escriptura que es poden realitzar des dels primers moments de l’escolarització prenent com a base textos senzills, significatius i funcionals (tant escolarment com socialment) i com amb llur ús diversificat podem propiciar l’avanç d’una etapa a altra mitjançant el treball entre iguals (parelles, grups,…), amb la mestra (interactuant i discutint les solucions contradictòries amb els infants) i en gran grup. Els textos que s’han mostrat més productius fins ara per a aquest treball han estat:

-Els noms propis (els noms signifiquen, són socialment molt importants, presenten unes grafies fixes i segures i serveixen com a paraules generadores d’altres paraules)

-Les llistes de paraules relacionades amb un projecte o “centre d’interés”.(Es fan llistes per molts motius: excursions, ingredients, objectes que calen per a,… què ens agrada, llistes d’alumnes,…)

-Els títols (posem títol a contes, imatges, programes de TV, fotos de famosos, dibuixos. Representa un grau de complexitat major al construir-se amb sintagmes de més d’una paraula: “El gat i el gos”, “Rivaldo ha fet un gol”, “els tres porquets”, etc.)

-Els textos narratius. (Es basa en l’escriptura de contes ja coneguts pel infants que escriuen o textualitzen quasi al peu de la lletra i respectant plenament l’estructura pròpia del conte i els elements narratius que permeten fer avançar la història,…)

-El llenguatge poètic del tipus redolins, cançons, cultura populars, …(fixar per escrit les cançons que es canten a classe, fer reculls diversos, …)

-El llenguatge periodístic i la publicitat (titular de notícies, eslògans, redactar notícies prèviament treballades a classe,…)

-Les receptes (des de la llista d’ingredients al procediment ordenat, amb formes verbal en infinitiu o perífrasis d’obligació, respectar l’ordre del text instructiu,….)

-La correspondència i les notes escolars (com més real siga, millor: a un amic malalt, a alguna persona que ens va visitar, entre col·legis; notes als pares per comunicar activitats, campanyes, celebracions,..).

Es poden realitzar individualment, per parelles, per grups, amb major o menor intervenció del mestre, per compartir amb els altres, per publicar… I sempre lligades a l’activitat real de la classe (Projectes, centre d’interés, qüestió organitzativa, revista,…). Un ampli ventall d’activitats desenvolupades a partir d’aquesta diversa tipologia textual els permetrà d’avançar des d’un estadi a l’altre sense perdre de vista mai que els seus escrits són útils socialment i segueixen unes determinades pautes textuals tan importants com el mateix domini del codi alfabètic.

Fins ací una síntesi del que considere han de ser els eixos fonamentals de qualsevol acció formativa en relació a l’aprenentatge inicial de la lectura i l’escriptura: sentit crític amb els mètodes excessivament estructurats, preocupació per escoltar i veure actuar els infants front als objectes culturals escrits i llur producció i pràctica, reflexió i debat sobre la intervenció quotidiana a l’aula. Uns mestres que ensenyen a llegir i a escriure críticament i no tecnocràticament.

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

FERREIRO, E. (1982): “¿Se ha d’enseñar o no a leer y a escribir en el jardín d’infancia?: Un problema mal planteado” al Boletín de la Dirección de Educación Pre-escolar. Mèxic.

FERREIRO, E. i A. Teberosky (1979): Los sistemas de escritura en el desarrollo del niño. Madrid. Siglo XXI.

TEBEROSKY et al: (1987/1988): Psicopedagogia del llenguatge escrit (2 vols.). Barcelona. Pub. de l’IME de l’Ajuntament.

WELLS, G. (1988): Aprender a leer y escribir. Barcelona. Laia.

ALMANSA, 1707-2007, FUTUR… 17 August 2007

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

felip-v.jpg 

ALMANSA, 1707 – 2007, FUTUR… 

“Tras haber sido arrancada mi familia de sus lares, sus bienes en parte substraídos, en parte arruinados y (lo que es con mucho más triste) tras la destrucción de la patria… Nada más calamitoso puede acontecer a los hombres que sobrevivir a su patria. Aborrezco y detesto este desenfreno de las armas” (Manuel Martí, degà d’Alacant).                                                              —o—“Oprimida la antigua libertad de los valencianos y alejados de su ancestral privilegio, quienes antes regían sus propios derechos semejantes a un pueblo libre fueron obligados a sportar la suerte común de toda España […] Por primera vez los valencianos se dieron cuenta del inevitable daño de la libertad perdida y de que se habían en la lamentabilísima esclavitud miserable” (Gregorio Mayans, bibliotecari reial). 

Dos textos del segle XVIII, escrits uns anys després de la Guerra de Successió. Un pertany a un “vencedor”, un seguidor del Borbó, Felipe V; l’altre, a un “vençut, seguidor de l’Àustria, Carles d’Asburg. Tots dos escriptors foren ciutadans il·lustres i cultes de l’antic Regne de València: el primer d’Alacant, el segon, d’Oliva (la Safor). I tots dos, igualment, es queixen d’un estat de coses de la política dolorós i lamentable, trist i no desitjable per als valencians i valencianes de llavors. Molt s’havia perdut per als hòmens i dones del País Valencià després d’aquella guerra encetada a Europa el 1702, continuada als regnes hispànics a partir de 1705 i culminada el 1714 amb la caiguda de Barcelona i la Pau de  Rastadt. Ans, però, el 1707 els francesos borbònics, junt als castellans, havien vençut els aliats europeus austracistes en la batalla d’Almansa, sometent en dos anys els valencians a una dictadura militar castellana “por justo derecho de conquista” marcadament repressiva amb l’ignominiós decret borbònic de “Nueva Planta”. 

Martí i Mayans –tornem a les cites dels dos primers paràgrafs-, encara que militaren durant la guerra en bàndols distints –el primer fou austracista, és a dir, maulet, i el segon borbònic, o siga, botifler- es queixen del mateix mal: “el Mal d’Almansa, que a tots alcança”, com encara recorda la dita popular avui dia. 

Quin va ser eixe “mal”? una brutal repressió sobre persones, confiscacions de BENS, pèrdua de lleis pròpies que regulaven la convivència i el pacte amb la Corona –els Furs-, anul·lació de llibertats, prohibició de la llengua del valencians, prescripció de les incipients estructures de representació democràtica pròpies de l’Edat Moderna: “lamentabilíssima esclavitud miserable”, com sintetitza el “vencedor/vençut” Mayans. 

Com vam poder arribar a aquesta desfeta? com van ser els fets d’aquella guerra que durà oficialment quatre anys a les nostres terres, però que es prolongà molt més? quines conseqüències va tenir en el XVIII? i quines conseqüències arrosseguem encara en els inicis del segle XXI? Eixes i moltes altres són les qüestions que Joan Francesc Mira, de manera precisa i preciosa ens explica tres-cents anys després en aquesta magnífica obra profusament il·lustrada d’Edicions Bromera,  Almansa 1707. Una història que no ens han contant mai, ens l’han contada a mitges o, senzillament, l’han manipulada interessadament des del cantó vencedor. 

Tres segles després, els ciutadans i ciutadanes valencians tenim l’obligació i el dret d’aprendre del nostre passat, de revifar la memòria històrica per a entendre i entendre’ns una miqueta més. Per això la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Petrer ha volgut posar a l’abast de tothom una obra com aquesta: divulgativa, rigorosa i de bella factura formal. 

Commemorem, fem memòria col·lectiva d’uns fets històrics: una cruel guerra –totes ho són-, unes víctimes –tots i totes nosaltres, els valencians-, unes classes dominants poc fidels al país, una política nefasta o, pitjor, inexistent, que va donar pas a solucions violentes i, per a rematar-ho tot, un estat de coses del que encara patim les conseqüències. Tant de bo en aquest 2007 sapiem dir no a tot això i comencem a guanyar el temps perdut, a guanyar, com a poble, el nostre demà, hipotecat, encara, en molts aspectes. Ja n’hi ha hagut prou amb tres-cents anys. Mirem-nos el futur amb esperança.

 

            Petrer, març de 2007

 

Vicent Brotons RicoRegidor de Cultura i PatrimoniAjuntament de Petrer

ENTRE VALLS I VALORS: UNA MARIOLA LITERÀRIA 17 August 2007

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

 

ENTRE VALLS I VALORS: UNA MARIOLA

 LITERÀRIA

Un paisatge per protegir i defensar, un mite per llegir i somiar  M’endinse en mi mateix i trobe un món, però, més d’intuïcions i d’anhels imprecisos que de realitats concretes i d’acció. Llavors, tot vacil·la davant els meus sentits i he de somriure i avançar món endintre, somiant.(J. W. Goethe) La importància literària del paisatges i la importància paisatgística de la literatura.Els escriptors i escriptores al llarg de la seua vida no deixen d’estar immersos en uns determinats paisatges. A vegades passen la major part dels seus anys en un entorn ben concret i precís. En d’altres ocasions són viatgers, o  d’aquells que, per diversos motius, viuen la seua vida en molts i distints llocs. Tots acaben ser marcat directament o indirecta per eixos indrets. Fins i tot, els autors més introspectius i psicològics no deixen de traspuar a través dels escrits les influències de l’entorn paisatgístic. No parlarem de determinisme, però sí d’un cert nivell de condicionament sobre el producte literari.Aquesta influència –i presència- dels llocs en l’obra d’un escriptor o escriptora és quasi indiscutible. Si hi ha cap debat al respecte, és sobre el grau i la manera en què es manifesta en cada autor o autora. Hi ha autors marcadament paisatgístics –rurals o urbans- front a altres sense espai o amb un espai nebulós a penes perceptible si no és des de lectures profundes de la seua obra.Sovint la literatura –els literats- quan mira l’entorn i el transforma en descripció acaba configurant-lo d’una determinada manera. Els lectors i lectores ja no el tornarem a veure igual. La manera de dir-lo l’artista ens el farà distint al que se’l troba per primera vegada en un llibre. Ens descobreixen el seu món, ens descobreixen el nostre món, i ens el mitifiquen. Com diu Pere Poy (2006):L’evidència demostra com en moltíssimes ocasions els nostres artistes s’han sentit seduïts davant les excel·lències exhibides per un entorn amb el qual han mantingut contactes. El fet ha contribuït a que aquells prohoms n’aconseguissen retrats magnífics, reveladors d’una experiència vital de caràcter interessant. D’aquí ve que tant els pintors com els autors literaris hagen deixat bona mostra de les sensacions interioritzades després del contacte divers amb el medi que ha conseguit de captar tota la seua atenció.La interacció escriptor-paisatge-lector proporciona una de les experiències literàries més interessant i saboroses. Estèticament, emotivament, individualment i socialment tots i totes en gaudim: “La cultura occidental es veu enriquida gràcies a les qualitats que l’autoritat popular o els prohoms literaris han anat penjant a la mar, a la costa marítima, les illes, els accidents geogràfics, el relleu…, però sempre amb l’aval que ofereix la realitat. Al capdavall, la geografia s’utilitza per sintetitzar la creença o la riquesa interna de la humanitat” (Poy, 2006).Ben bé podríem dir que sense paisatges no hi hauria art, no hi hauria literatura, i sense art el paisatge ens el miraríem amb altres ulls, si més no tal i com entenem avui aquestes dues mirades culturals al nostre entorn: la que va cap a fora –el paisatge- i la que mira cap a dins –l’interpretació artística.La Mariola com a realitat i mite.El nostre àmbit cultural i lingüístic té molts referents paisatgístics: les costes, les planes, els rius, els barrancs, les valls i, és clar, les muntanyes, la muntanya. La diversitat geogràfica que presenta aquesta menuda franja de territori insular i peninsular que fa de fita a la Mediterrània occidental ens proporciona una riquesa paisatgística de contrasts evidents. Pel que fa al muntanya, Pere Poy (2006) ens ofereix aquesta encertada anàlisis:Les muntanyes i les planes han adquirit el seu pes en les tradicions literàries nacionals. Val a dir que moltes vegades tant les muntanyes com les planes s’han vist afaiçonades gràcies a tot un revestiment mitològic i simbòlic […] el Romanticisme posa en circulació la idea que assimila la muntanya a la puresa i a la deïtat, bo i exercint un antagonisme respecte a la plana […] Ara bé, el Modernisme […] inverteix els térmens per penjar a la muntanya la nota de putrefacció [..] En l’actualitat, perviuen certes nocions posades en solfa durant el Romanticisme, de manera que es tendeix a subratllar la nostàlgia que sent l’autor pel món rural i muntanyenc perdut arran de l’arribada de la indústria. Efectivament, si recorrem la nostra geografia i, alhora, escorcollem en el panorama literari, veurem com moltes muntanyes han esdevingut mites gràcies a la literatura. Paisatges reals, evidentment, però creats i (re)creats com a escenaris, topos, actants o, simplement, motiu de tota mena d’obra literària. Poesia, assaig i narrativa se n’han fet ressò, amb més o menys traça, d’aquests móns d’altures alçats uns pocs centenars de metres pel nivell del mar, o molts centenars, però sempre diferenciats de la plana on, generalment, és la ciutat, el poble, la gent comú, la civilització, la modernitat, el cultiu fàcil, el comportament habitual, l’espai vulgar… profundament contrastat –estèticament i/o èticament- amb les zones elevades.Aquests “perfils orogràfics d’elevació han incidit en el fet que sovint es presentin com a indrets d’espiritualitat, estatge dels déus i, fins i tot, imatges al·legòriques de la divinitat.” (Cònsul, 1992), però també com a espai “on tothom viu d’esquena  als ideals i a qualsevol sentit de vida superior”  (Cònsul, 1992). De nord a sud del territori que emmarca la nostra cultura ens mostra aqueixes muntanyes presents en l’activivitat literària: els Pirineus, el Montseny, Montserrat; els cims del Canigó, la Maladeta, l’Aneto, les valls d’Ordino i Incles; el turó de l’Home, el Matagalls, les Agudes, el pla de la Calma; el Montsant, Siurana; Penyagolosa, la serra d’Espadà, el Buixcarró, l’Aitana, el Puigcampana, el Montgó, el Maigmó, el Sit, la Drova, el Monduver; la serra de Tramuntana… Una llarg nòmina de sistemes muntanyencs, muntanyes i cims cantada, descrita, recreada, mostrada, lloada, inventada per molts escriptors i escriptores del país: Jacint Verdaguer,  Carles Bosch, Marià Vayreda, Josep M. Espinàs, Joan Maragall, Clementina Arderiu, Joan Perucho, Guerau de Liost, Marià Manent,  Àngel Guimerà, Miquel Costa i Llobera, Josep Maria de Sagarra, Àlex Susanna, Vicent Andrés Estellés, Josep Piera, Enric Valor, Miquel Àngel Riera, Joan Alcover i tants i tants altres escriptors seduïts pel vertigen i la màgia de les altures.És clar, d’aquesta literaturització no podia quedar fora l’extraordinària serra de Mariola: amable, feréstec, encisadora, humana, mítica, llegendària, poètica, pròxima, llunyana, referent natural inequívoc de l’interior meridional valencià. Mariola és, en bona mida, perquè és literatura: bella paraula al servei de la bellesa de la Natura. Nominar la Mariola ja és transformar-la en objecte d’emocionants narracions, bells poemes, exquisides descripcions, històries grandioses, petites contalles, cançonetes, dites, paraules que la muntanya enalteix. Diem Mariola i diem, poèticament, Vall d’Albaida, Comtat, Alcoià; Banyeres, Bocairent, Alfafara, Agres, Muro, Cocentaina, Alcoi; rius Vinalopó, Serpis, Barxell;  el Portell, el Comptador, el Motcabrer, Xar; les penyes Monteses, la penya Banyà, el barranc de la Quebranta, el del Cinc, el del Bou; el Frare, el Sotarroni; les ermites de sant Antoni, sant Cristòfol, santa Bàrbara, sant Jaume; el masos dels Arbres, de Prats,  del Congregat, d’Altamira,  de Llopis; les caves Arquejada, de l’Habitació,  de don Miguel; les fonts de les Vuits Piletes, de Sanxo, de l’Anficoset, Freda, dels Brulls… Un conjunt toponímic que constitueix el corpus nominatiu mariolenc i que, en certa mesura, conforma la primera literatura –font inspiradora de literatura- de l’entranyable conjunt muntanyenc ple de connotacions femenines en el seu nom i les seues interrelacions de significats: una llacuna, una forma diminutiva de Maria, un cert i possible paral·lelisme etimològic de base llatina entre Aureus (Oriola) i Marius (Mariola), una herba de flor groga pròpia de les vinyes…

La serra de Mariola, un espai protegit, sovint amenaçat per actuacions i projectes intolerables, bellament real però també fecund de mites, dites, llegendes i inspiració literària.

Algunes visions literàries de Mariola: un anònim, Valls i ValorsPotser siga un tòpic, però començarem pel més bell, ingenu i encantador poema. El més conegut, anònim, cantat per grans i menuts en pràcticament tot el domini lingüístic:Serra de Mariola,Serra de Mariola,tota a floretes.Tota a floretes, sí,tota a floretes, no,on van les socarradesa fer botxetes. 

Cançó plena de variacions populars com la que diu “rota a floretes” i que es refereix “a les fontetes”, en comptes de “a fer botxetes” i que afig, fins i tot, una nova estrofa menys coneguda:Mentre els fadrins cantenper les casetes.Omplint l’amada serrade cançonetes, sí,de cançonetes, no. 

Cançó popular que, no obstant, musicalment connecta amb un ritme culte, cortesà, recollit per Claude Gervais en el Livre de danceries, publicat a París a mitjans del segle XVI, i al que M. Ángel Picó es refereix amb tota mena de detalls en un article publicat en el número 204 de la Revista de Folklore (1997) de la Fundación Joaquín Díaz. Picó indica: “hay una composición que me llamó desde el primer momento la atención, una pavana, de incomparable belleza, cuyo principio tiene estrechos vínculos con la primera parte de una popularisima canción tradicional arraigada en las comarcas del Comtat y L’Alcoià […] El título hac honor a aquella montaña, ‘Serra de Mariola’.” A partir d’aquesta constatació, Picó aventura un seguit d’hipòtesis entorn a les interrelacions musicals, culturals i territorials força suggestives. En definitiva, una lletra i una melodia ben populars que, ves per on, no deixa de tenir concomitàncies culturals amb la producció musical dels inicis de l’Edat Moderna europea. I ara sí, ara tres grans escriptors ben nostres ens serviran per a oferir una primera guia provisional de una Mariola literària. I ja que hem començat amb la popular cançó, ens endinsarem en una de les recreacions poètiques més arredonides que han pres com a eix inspirador l’estimada serra. És clar, ens referim a La cançó de Mariola, del gran poeta alcoià Joan Valls (1917-1989). Aquest poemari de 1947, que es correspon a la seua etapa descriptivo-emocional, és un assossegat cant paisatgístic i humà concebut com una mena d’homenatge a la serra i al seus habitants. Una crida als homes –“Veniu ací, homes del camp”- a veure, viure i gaudir de cada indret, de cada moment mariolenc. Tot el poemari és Mariola. En quedarem, però, amb dos fragments –insuficients, òbviament- antològics. La força sensual i vital de la tercera estrofa de “Paisatges de serra i vall”:Somni que embauma l’espígolsota el pi patriarcal.Cants d’ocell broden d’argentla blava serenitat,I com un símbol feréstecde Mariola, a l’instant,un fardatxo escapadíssota un timó s’ha amagat.Quina borratxera rèptilde somni aromatitzat!En la cua del fardatxotot el solell s’ha nacrat. 

Versos que ens parlem d’una serra viva, plena de flaires, de sons, de bestioles, d’un món amable… ens transporten a aquests altres de “Boira al cim” que ens ofereixen la imatge feréstec i indòmita del paratge muntanyenc: Boira al cim, crespó de dolque sura en el vent humit.La muntanya ol a frescorde matinada en reixiui el barranc en llunyaniasembla un lleó que a rugitsvaga ansiós de tempestaesperonat pel cel gris. 

“La cançó de Mariola” és, sens dubte, un dels millors llibres de poesia que s’ha escrit en la nostra llengua inspirats pel món muntanyenc. Un llibre que, més enllà de la seua riquesa lingüística -que la té- traspua un profund amor a la humanitzada serra de Mariola. Llegint aquest Valls, segur que encara acabarem valorant un poquet més el significat pregon de l’estimada muntanya. I no estaria de més que  –institució, entitat, editorial, iniciativa cívica, espenta individual o… tots i totes alhora- posaren en marxa la iniciativa d’editar-la bellament il·lustrada ara que s’acosta el 90 aniversari de la vinguda al món del genial poeta –i el 60é. de la mateixa Cançó de Mariola!- que tant estimà la serra i tan bellament la va cantar. I d’un alcoià a un altre alcoià, d’un poeta a un narrador: de Valls a Valor. Jordi Valor i Serra (1908-1984)  va ser un escriptor que integrà magistralment el paisatge de les comarques de l’Alcoià, el Comtat, la Marina Alta i la Marina Baixa en la seua obra. I en aquest conjunt narratiu la serra de Mariola ocupa un lloc central. Jordi Valor té moltes referències mariolenques en la seua significativa obra. Des que començà a publicar el 1959 (Històries casolanes) no va deixar de referir-se a la seua estimada serra. A la introducció del llibre Tres historias solariegas de las montañas de Alcoy (1975) hi escriu aquestes paraules: “La primera de estas tres narraciones es testimonio de la paz idílica de mi siempre añorada Sierra de Mariola, por donde anduve en mis años adolescentes y que atravesé en inolvidable marcha militar que me dio motivo para este argumento.” I efectivament, en aquest llibre llegim “El idilio d’un gallego”, una narració que explica l’estada d’uns militars a Bocairent, enamorament inclós, i la marxa de tornada  a través de la serra, en clara referència autobiogràfica a les peripècies juvenils de l’autor: 

Penetraron en la provincia de Alicante por el “tossal Redó”, a la vera del camino viejo de Bocairente a Alcoy, y al llegar al “Racó de Blai Giner” los guías de la expedición decidieron soltar dicho camino que iba a Barchell y orientar la columna hacia las “Casetas de Mariola”, donde cogiéndose al milenario camino central de esta Sierra, por el mas del Garrofer y el de Llácer, bajaron al angosto “Barranc del Sinc”. Pasaron por la Casa del Potro hacia el imponente desfiladero de rocas grises y rojas y de remansos azules y verdes dignos de ser cantados por Walter Scott; y cruzando en columna de uno lo más angosto del “Estret” salieron por el “Teular del Llonganissero” al espacio abierto de “les Llometes”, ya sobre la ciudad alcoyana. En dicho despejado sitio, a la vista ya de la ciudad toda y de su cuartel, rehicieron la formación en columna de a tres, cuando tocaban a medio día las camapanas de la torre de Santa María. Cuatro horas habian empleado desde Bocairente a allí. Un cuarto de hora después entraban, perfectamente alineados, por el puente de San Roque, en su cuartel.   Però potser l’obra mariolenca per definició de Jordi Valor és, sens dubte, el seu llibret La nostra serra de Mariola i la seva llegenda bimil·lenària, treball guardonat amb el Premi “País Valencià” als Jocs Floral de la Nostra Llengua celebrats a Guadalajara (Mèxic) el 1969 sota presidència d’En Pere Bosch i Gimpera. En aquest opuscle de 80 pàgines publicat a Alcoi el 1970, Valor i Serra “us farà viure la deliciosa serralada, el seu paisatge i la seua flairor i us trametrà tot l’entusiasme que per ells sent, a l’ensems que un ressucitarà uns personatges remots arrencats a la tradició i a la Història  d’aquest paisatge de fa vint segles”, com diu el prologuista, Emili Beüt i Belenguer. 

En aquesta obreta, Jordi Valor estudia amb detall els elements que envolten la llegenda. Onze pàgines emmarquen els inicis de la història –Prolegomen, La cova de la Sarça i Demografia de Mariola- per a després reportar la llegenda en poc més de cinc i acabar referint-se a altres aspectes d’aparell crític en altres tantes vuit pàgines. Tot adobat per nou il·lustracions o fotografies en blanc i negre. Valor es refereix a la serra des d’un pregon coneixement i amor: “Nosaltres l’hem tinguda sempre per la Serra Mare d’Alcoi i des de ben jovenets la trepitjàrem en nostres excursions escolars al meravellós indret del Barrranc del Sinc” (Valor, J., 1970). I així continua nomenant i nomenant indrets: mola de Serrells, cova de la Sarça, torre de la Font,  Bocairent, Castell de Cocentaina, Set Piletes, Rocassos d’Agres, Montcabrer, Biar, Alfafara, Banyeres de Mariola. Després de referir-se a la localització geogràfica de la  muntanya, ens parla de la fama de Mariola:  

…li la donaren els herbolaris en fer menció de les variades espècies vegetals de la seva riquíssima flora. Tots els metges del regne i encara d’Espanya han recomanat als malalts les infusions de les herbes de Mariola, sobretot de les medicinals: timó o tomell, sàlvia, Romera o romaní, poliol, frígola, camamilla, ginebre, espígol, o lavanda, moraduix, gordollobo, rabet de gat, menta, tarongina, absenta, sajolida, pebrella i més de dues-centes varietats que foren l’admiració de Cavanilles ja al segle XVIII. Les carrrasques i pins encatifen moltes zones de la Serra, formant veritables boscos; i a la part del nord, prop de la valleta d’Agres, hi ha encara un raríssim bosc de teixers que són una una raresa vegetal, car és el bosc d’aquesta espècie més meridional d’Europa. (Valor, J., 1970) Els elements descriptius, sempre tocats d’admiració i estima, no s’aturen al llarg de les primeres planes del llibret. Tant és així que ben bé podríem suggerir-les com una bella introducció a tota guia excursionista mariolenca. 

El lloc mític de la serra, però, per al nostre escriptor no és altre que la cova de la Sarça. On s’hi situa part de l’acció –en la “Gruta Blanca”- de la novel·la del Joan Batiste Perales  Mariola o Españoles y Romanos, que Jordi Valor havia llegit pel anys vint en un fulletó de El Mercantil Valenciano. La novel·leta en qüestió estava directament connectada amb les diverses versions populars que circulaven pels llogarets i poblacions mariolenques: la reina mora de Cocentaina que pegà a fugir cap a la serra quan socarraren la vila, la reina que es cansà d’estar a Madrid -“eh, a Madrid!”, com remarca el propi Valor- o la “reina pagana que una joveneta de Cocentaina va morir cercant-la i cridant-la per aquells indrets tots els capvespres, feia més de cent anys, fins despenyar-se per un d’aquells cinglés.” (Valor, J., 1970). Siga com siga, el jove Valor, amb 17 anys, va viure una bella aventura espeleològica en la cova de la Sarça per tal des descobrir el misteri de Mariola i de la Gruta Blanca. En poc més de cinc pàgines ens narra i descriu l’aventura. Heus ací un dels moments de clímax d’aquella gosadia juvenil sense a penes mitjans i plena de riscos: Cap al fons d’aquell gran sojorn s’aixecava una columna que tenia forma de cos humà, accentuadament femení –o així ens ho feu veure la nostra fantasia febrosenca-, esculpit  per les concrecions calcàries que l’aigua que baixava escorrent-se anava formant. La columna estava voltada per una fantasmagòrica resplendor o llum verdosa que el meu reflector no dissipava. Vaig córrer a contemplar de prop aquella meravella quan em vaig sentir sorprés i impressionat de gelor per haver-me ficat dins l’aigua fins a més amunt dels genolls. Vaig esguitar el meu amic Fermí que em venia al darrere.            El resplendor verdós no n’era altre que l’aigua completament clara, i per açò invisible, en aquell repòs subterrani, immòbil de segles. Sols unes braçades en quedaven de cordell. Estàvem a prop de cent metres de la superfície del planeta.            El llac subterrani, clar i transparent, la superfície del qual, després de remoguda pel meu trontoll, ja ens reflectia el llums dels reflectors –però no abans en què veiem el fons sorrut diàfan i amb una sola refracció verda-; ens indicava que ja no era possible més descens. Fermí volgué arrimar-se a la fantàstica estàtua de la columna i a poc s’ofega. Des de llavors ens en tornàrem cap a defora i jo vaig començar a rotllar la corda en el ja efímer cabdellet. (Valor, J., 1970) 

En definitiva, tot el text, amb el pretext de la llegenda, és una recreació literària de la serra de Mariola. Unes vegades amb intenció explícita, d’altres amb preclars implícits, però sempre tocat, el text, d’aquest estil tan particularment bell de Jordi Valor, tan literari, tan acadèmic i, alhora, tan popularment alcoià, o millor, mariolenc. No estaria de més que en els temps que corren, i tenint en compte que el proper 2008 es compleixen 100 anys del naixement de l’escriptor, es reeditara de nou el llibre  i s’aprofitara l’esdeveniment per acostar-nos admirativament i enamorada -una vegada més- tal i com ho va fer l’escriptor, a la mítica llegenda de la no menys mítica serra. 

Fem camí. D’un Valor a una altre Valor: Enric Valor i Vives (1911-2000), escriptor castallut, narrador de mena –a més d’eficaç gramàtic i exemplar valencianista cívic- que al llarg de la seua obra de creació –novel·les i narracions curtes- i de recreació, és a dir, les 36 Rondalles Valencianes, basteix un monumental homenatge al territori mitjançant les descripcions i les referències paisatgístiques i toponímiques. Enric Valor, com ja hem explicat en altres treballs, situa les seues obres entre les comarques de la Vall d’Albaida, la Marina, l’Alacantí, el Vinalopó (Alt i Mitjà), l’Alcoià i el Comtat, prenent com a epicentre la seua Foia de Castalla nadiua. Viles, ciutats, camins, rius, barrancs, planes, valls i muntanyes d’aquestes terres del migjorn valencià tenen una presència exhaustiva en l’obra valoriana. I, lògicament, la serra de Mariola ocupa un lloc de privilegi en el microcosmos del rondallaire. Són precisament les rondalles les que donaran cabuda a totes les referències literàries que prenen la Mariola com a espai de l’acció narrada. Només en una breu història, “Contalles de la boira”, apareguda a Narracions perennes, trobem el cim de la serra: “Per damunt les serres de l’altra banda de la foia, si en hi giràvem, ja es veien pics que romanien amagats a les terres de baix: el poètic i remot Montcabrer, de la Mariola…” (Valor, E., 2000). La resta de notícies mariolenques ja ens les proporcionaran, com hem dit, les rondalles. 

Apareix en “Abella”, la història d’una bella i jove fadrina que vivia a “l’enlairada vila de Banyeres, en la serra de Mariola” (Valor, E., 1985) envejada per les seues germanes i que fa de la bondat l’arma més poderosa per lluitar contra la maldat i aconseguir l’amor del príncep. Tornem a trobar-la en l’embruixada història de “L’albarder de Cocentaina”, on l’excèntrica muller del protagonista fa estranyes passejades “pels olivars que s’estenen a les faldes de la Mariola devers Agres, o  s’enfilava pels barrancs que davallen de les altres crestes, al darrere de l’ermita de Sant Cristòfol…” (Valor, E., 1985) fins i tot se n’anava “al barranc de la Penya Banyada, que davalla dels alts cims que pugen cap al Montcabrer” (Valor, E., 1985).  Ens la tornem a trobar en una espectacular vista que el protagonista de “El gegant del romaní” té de tota la seua terra des del Rontonar de Benifallim, al vessant occidental de la serra d’Aitana: I saludà tots els tossals i carenes coneguts, que s’albiraven des d’allí: l’Aitana, el Puigcampana, el Cabeçó d’Or, el Carrascar, l’Ull del Moro, la Mariola, el Benicadell, l’Almudaina, la Serrella… (Valor, E., 1984) 

A “El castell del sol” estableix les fites del magnífic reialme d’Abd Al·lah ib Malik, qui, des de la fortalesa de Benillup senyorejava aquell territori “molt cobejat pel reis veïns” (Valor, E., 1984) i enclavat “entre les serres d’Aitana, Serrella, Benicadell i Mariola” (Valor, E., 1984). En aquesta mateixa rondalla meravellosa, el protagonista, és a dir el fill del rei Abd Al·ah, tornarà amb la seua amada –Miriam- a la fortalesa de Benillup després de córrer moltes aventures buscant el castell del Sol i, precisament pels volts de la Mariola, trobem aquest delitós passatge narratiu: Miriam i Muhammad arribaren al port de Banyeres. Regnava en aquelles altures fresques, malgrat l’estiu en què entraven, un oratge dolç com el d’una esplendorosa primavera. El camp del regne benillupí causà a Miriam una meravellosa impressió, sobretot per les seues mil floretes, diminutes però flairosíssimes, de camamirla, timó, argelaga, rosella, corretjola, pelosella… que campaven per marges i erms. […] [Muhammad] baixà del cavall i s’acostà a una font abundant i d’aigua molt freda que brollava al costat d’un riu que ell anomenà Barxell, en els contraforts assolellats de la serra de Mariola. Desmuntà així mateix Miriam, i, després d’haver begut, fou quan Muhammad, amb tota reverència i delicadesa, però ensems amb molta fogositat i entusiasme, la demanà per muller i reina expectant de Benillup. Era a mitjan matí. (Valor, E., 1984) 

Finalment, a la tremenda i un tant truculenta història de quatre “superherois”, que diríem avui, tornem a trobar-nos uns referents ben precisos de les contrades mariolenques. Efectivament, a “Esclafamuntanyes”, quatre germans –Bartomeu, Jaume, Pasqual i Joan- coneguts, respectivament per Passaponts, Plegallana, Arrancapins i  Esclafamuntanyes fan d’aquelles serres el seu petit món:  Havien recorregut la serra de la Grana, el Cabeçó d’Or, la Carrasqueta, la serra dels Plans, la Canal d’Alcoi, els barrancs de la Batalla, del Molinar i de Barxell, quan pegaren pels Polops, entre la Mariola i el Carrascal, cap al terme de Banyeres. (Valor, E., 1985) 

Com hom pot comprovar, Enric Valor tingué ben present en la seua particular geografia narrativa la flairosa, humanitzada i estimada serra de Mariola, sempre al cor dels seus reialmes mitificadors del nostre territori, tan màgic com real i pregonament estimat. L’amor al país, al paisatge i al paisanatge contra la desfeta medioambiental 

Acostar-se des de la literatura  a un espai natural tan fràgil, tan necessitat de mesures proteccionistes fermes, tan poc respectat, sovint, pels que més haurien de fer per respectar-lo –els poders públics- i tan agredit des del principi immoral del benefici immediat, pot sonar, en cert sentit, a frívol i irresponsable. Si així ho creguérem no haguérem escrit ni una sola ratlla d’aquest article. Ans al contrari, si la Mariola necessita de consciència ecològica, aquesta cal construir-la des de la intel·ligència, des de plantejaments racionals, científics i fermament reivindicatius, però sense oblidar que el coneixement i l’afany per actuar és polièdric  i que, per més intel·ligència i sabers que aboquem en aquestes accions i demandes proteccionistes d’espais vitals com la nostra serra, sempre seran insuficients si l’element emotiu –la intel·ligència emocional- no és present.Sense amor al país, a la seua gent –el paisanatge- i a les seues eines d’expressió –la llengua en primer lloc- difícilment sentirem la calidesa, la profunda vàlua del paisatge. No hi ha territori, paisatge, si aquest no ens enamora comprometent-nos-hi fins al moll del ossos. I, sens dubte, un dels vehicles més eficaços en aquesta “batalla medioambiental de les emocions” és la literatura, la bella llengua escrita al servei d’un petit món real, que no pot desaparéixer, i que cal mitificar amb una de les eines de transformació més poderoses més potents que tenim l’espècie humana: la paraula, els mots que transporten coneixement, bellesa i estima, com els de Jordi Valor, Joan Valls i Enric Valor pensats i escrits des d’un pregon amor a l’agre de la terra mariolenca. 

BIBLIOGRAFIA: BROTONS, V. (2005): “El paisatge toponímic d’Enric Valor”, en XXXIIé Col·loqui de la Societat Onomàstica (en premsa). Algemesí.BROTONS, V. (2006): El paisatge d’Enric Valor: les comarques meridionals valencianes.Conferència pronunciada al Campus d’Alcoi de la UPV. Alcoi, 27/09/06.CALERO, A. (1993): Guia excursionista de la serra de Mariola. AlcoiCÒNSUL, I. (1992): “Les visions literàries”, en Geografia General dels Països Catalans. El clima i el relleu. Vol. 1. Barcelona. Enciclopèdia Catalana.LLUCH, G. i R. Serrano (1993): Noves lectures de les rondalles d’Enric Valor. València. Tàndem Edic.PICO, M. A. (1997): “’Serra de Mariola’ a ritmo de pavana. ‘Livres de danceries’ (París, 1547-1566) de Claude Gervais”, en Revista de Folklore, núm. 204. Valladolid. www.funjdiaz.net/folklorePOY, P. (2006): “Paisatge i art: a través de les visions literàries”, en Revista de Catalunya. Núm. 215 (març de 2006). Fció. Rev. de Catalunya.VALLS, J. (1981): Obra poètica. Alacant. IEA-Dip. Alacant.VALOR, E. (1984): Rondalles valencianes. vols. 2 i 3. València. Edic. FECPV.VALOR, E. (1985): Rondalles valencianes. vol. 5. València. Edic. FECPV.VALOR, E. (2000): “Contalles de la boira”, en Narracions perennes. València. Tàndem Edic.VALOR, J. (1970): La nostra serra de Mariola i la seva llegenda bimil·lenària. Alcoi.VALOR, J. (1975): Tres historias solariegas de las montañas de Alcoy. Alacant. Publ. CAPA.

UNA HISTÒRIA ESOTÈRICA -científicament insostenible- DE JAUME EL CONQUERIDOR I ELS TEMPLERS 17 August 2007

Publicat per vicent a: General , afegeix un comentari

 foto-2.jpg

UNA HISTÒRIA ESOTÈRICA –CIENTÍFICAMENT INSOSTENIBLE- DE JAUME EL CONQUERIDOR I ELS TEMPLERS A la filà Templers dels Biscaïns de Petrer amb amistat, admiració i un poqueta de de màgia. 

Últimament el Cavallers Templers estan de moda. Sempre han estat una miqueta de moda. Més per motius pagans, màgics, gnòstics o parapsicològics que per motius religiosos i històrics. Ara, de nou, gràcies a dos pel·lícules, “El reino de los cielos”, però, sobretot, “El código Da Vinci”, la moda ha revifat.

Com que recentment jo mateix vaig ser armat Pobre Cavaller de Crist, nom antic dels Cavallers del Temple, el dia gloriós de sant Bonifaci, Màrtir, a la Casa de la Independència en la vila fortificada de Petrer pel Mestre Vicent Olmos -conegut templer que fou honorat a participar en el Tractat de fa alguns anys- o, dit literalment, vaig ser acollit amistosament per la filà dels Templers dels Biscaïns de Petrer en el seu “cuartelillo” del carrer Independència per a participar en la majestuosa Entrada Mora de diumenge, doncs m’ha vingut de gust escorcollar en algun aspecte de la història mítica i llegendària d’aquells frares guerrers que, fent-ne cinc cèntims, es fundaren el 1120 a recer de les croades, tingueren uns anys esplendorosos, religiosament, militarment i eeconòmicament parlant, fins a mitjans del segle XIII; començaren la seua “època de desgràcia” a finals de dit segle –pel poder econòmic i militar que acumulaven- , i acabaren perseguits per la inquisició i cremats en fogueres en els primers lustres del XIV. Tasca en què intervingueren apassionadament el rei francés Felip el Bell i el Papa Climent V, amb la inestimable col·laboració del nostre Jaume II, nét del Conqueridor. En dos segles “feren la carrera”, que diríem ara. Poc temps, si ho mirem amb perspectiva històrica. Però temps suficient per a construir tota una llegenda alimentada de fets històrics reals i abundants fantasies que permeten, per exemple, pel·lícules històriques -¿?- com la citada d’”El reino de los cielos” o best-sellers i films delirants, però comercialment indiscutibles –amb la impagable publicitat de la Santa Mare Església- com “El código Da Vinci”.

Jaume I i els templers 

I com que no pot ser d’altra manera, eixa aproximació a la figura dels templers la faré en relació al nostre rei En Jaume, veritable protagonista, junt al seu gendre Alfons el Savi, dels esdeveniments històrics que celebrem al Camp de Mirra. La història ens explica que l’infant Jaume, fill del comte-rei de Catalunya i Aragó i de la comtessa de Montpeller, tingué una infància –i fins i tot un engendrament- bastant accidentat, per no dir heroic i quasi mític. Naix al 1208, son pare el va conéixer el 1210, el 1211 el deixà com a penyora en mans del seu enemic Simó de Montfort, arrabassant-li’l quasi per la força a la mare. Dos anys després mor Maria de Montpeller, la mare, a Roma, on havia anat a demar la intervenció del Sant Pare per a poder recuperar el fill, i el mateix any mor el pare derrotat en la batalla de Muret pel propi Simó de Montfort. Sobre la mare afegirem dues dades: el propi rei En Jaume  la considerà sempre una santa miraculosa (volia creure, fins i tot, que era així venerada a la Ciutat Santa),  i el seu avi, és a dir, el besavi del rei fou, per una estranya circumstància el propi Emperador de Constantinopla. El rei Conqueridor és, en molt sentits, també gràcies al seu segon matrimoni amb Violant d’Hongria, un dels monarques més connectats familiarment amb aquell orient de sincretisme cultural i religiós, del desitjat diàleg de religions.

Tenim un xiquet de 5 any orfe, ostatge de l’enemic de son pare i, de més a més, rei de la Confederació catalanoaragonesa, reclamat per catalans i aragonesos i protegit del Papa Innocenci III. L’infant és, finalment, lliurat als nobles catalans i aragonesos a la ciutat de Narbona, entre aquells nobles es trobava el comte Sanç, oncle-avi del petit Jaume i encarregat de la regència dels territoris reials. El futur rei rebé l’homenatge de vassallatge i lleialtat a Lleida i, des d’aquesta ciutat de la Terra Ferma, fou traslladat, per voluntat testamentària de sa mare, a la fortalesa aragonesa del Montsó on havia de ser educat –retingut, sotmés, protegit, empresonat, iniciat?- com a futur rei. Montsó pertanyia al potent Orde del Temple, és a dir, als templers:

« E acordaren-se tots que ens nodrís lo maestre del Temple en Montsó: e son nom d’aquell maestre era En Guillem de Montredon, qui era natural d’Osona, e maestre del temple en Aragó i Catalunya” (JAUME I, pàg.. 47)

Aquells soldats mig monjos -monjos mig soldats- ben poderosos militarment i financerament en els inicis del XIII conformaven un “orde religiós i militar creat per a la defensa de Terra Santa, eren de molta utilitat a les regions de frontera amb els sarraïns. Avesats a lluitar contra els infidels, per força havien de ser uns bons mestres en l’art de la guerra. Jaume I en fou un deixeble aprofitat, tot i que no va estar gaire temps sota la seua disciplina –uns dos anys i mig. Els templers aconseguiren d’inculcar-li el seu ideal de reconquesta i unes qualitats morals –lleialtat, fidelitat a la paraula donada, religiositat sincera- que el convertiren, amb el temps, en un rei-cavaller » (NOVELL, pàgs.16-17).

Més de dos anys a Montsó 

No va deure rebre una educació molt refinada, si més no en eixe període motsonià: “Res de llatí, res de ciències, res de coneixements històrics […] Potser van arribar fins a ensenyar-li d’escriure, però no van anar més enllà” (NOVELL, pàg. 19). Del que és segur que aprendria va ser d’equitació, d’esgrima, de sentit piadós de la vida, d’odi a l’enemic sarraí, d’esperit casteller i d’afanys de croat, tot escoltant les històries de l’Orde que va ser creat per conquistar Terra Santa. Molt a prop de Montsó, a la comarca del Cinca, a desenes de llegües, hi havia altres “jerusalems” demanant a crits ser alliberats del poder infidel i ell, un Jaume que feia un poc més de cinc pams d’alçària, estava cridat a ser el seu alliberador, el Gran Conqueridor d’aquella croada ibèrica, mediterrània, balear. Ben aviat abandonaria Montsó:

“E quan nós fom d’edat de nou anys, e que no ens podien aturar en Montsó, […] tant ne volíem eixir, e car era necessari a la terra, fo acord del maestre e dels altres que ens lleixassen eixir d’aquell lloc.” (JAUME I, pàg. 49)

Total que va romandré tres cursos acadèmics, que diríem ara, a l’edat d’un tendre infant dels primers anys de l’actual Educació Primària. “Tres cursos”, això sí, molt intensos en aprenentatges cavallerescos, religiosos, vitals i -per què no?- màgics. “L’educació ja podien considerar-la acabada. Sabia aguantar-se ben tibat dalt del cavall i engrapar amb traça una espasa. Ja n’hi havia prou. A part que, si convenia, podia també escriure el seu nom. Estava, doncs, ja ben preparat per a iniciar-se en l’ofici que l’atzar de la vida li havia senyalat.” (NOVELL, pàgs. 21-22): L’ofici de rei. Clar que un rei amb una infància tan atrafegada, dura, trista i buida d’afectes maternals i paternals ben bé necessitaria d’una aportació  màgica –tornem a la parauleta- que el fera tan immensament gran i mític. Gran i mític, fins i tot, per a un espai cultural tan malmés, acomplexat i insensible històricament com ha esdevingut el nostre.

Bastirem, com si d’un joc es tractés, el mite esotèric i gnòstic del rei En Jaume des de la seua relació, curta relació, amb l’Orde del Temple. Que em perdonen els déus de la ciència històrica, la racionalitat marxiana, el romanticisme nacionalista, el medievalisme de “reconquista” estantís o la moderna teoria del xoc de civilitzacions! Si altres poden fer papers com el “Código Da Vinci”, per què jo no puc, més modestament, no explicar Crist ni el cristianisme sinó, senzillament, interpretar Jaume I i les seues conquestes -un  bocinet del planeta Terra- des de la màgia de la irracionalitat esotèrica, tampoc no massa esotèrica, eh?. Juguem-hi!

Antecedents esotèrics? 

En Jaume, molt abans de ser influït per la doctrina dels cavallers del Temple,  ja presenta trets que es presten a certes interpretacions esotèriques més enllà de la ciència històrica. De fet, en ser engendrat mitjançant un engany al femeller de son pare, fent-li fer creure que jauria amb una amant distinta a la seua muller legítima, el número 12 –xifra a què els ocultistes atribueixen el funcionament del Cosmos i l’arrel de totes les relacions naturals- estarà present com una constant: dotze donzelles acompanyaren la comtessa Maria a la cambra on rebria el rei; dotze frares, dotze prohòmens amb llurs dotze mullers esperaren des de les dotze de la nit a que es consumara la unió per engany. Un dies després, l’infant fou batejat a la parròquia de sant Fermí (un dels grans sants del Camí de sant Jaume!) i la mare, per a triar el nom del xiquet de bolquers, va fer encendre dotze ciris en un canelobre de dotze braços que contenien el nom dels dotze apòstols  i el ciri més alt fou elegit  sense saber a qui nom corresponia per la comtessa de Montpeller i va ser el de sant Jaume. Així es va elegir el nom de Conqueridor. El dotze apareix també com un número apocalíptic: una corona amb dotze estrelles ungeix la Gran Mare sincrética de totes les religions vingudes d’orient. La dotzena és la quantitat més divisible i esta relacionada amb la figura perfecta, el cercle: 360º (12 X 30), el temps del dia (12 X 2), el temps que se situa entre l’hora i el segon, 60 (12 X 5). El número, segons el gnosticisme, més jaumí, auguri de la glòria del monarca.

Pere el Catòlic, tan blasmat en molts aspectes (paternalitat irresponsable, femeller, frívol, mal estratega militar…) va defensar la causa heretge dels càtars. No tant per compartir les conviccions amb aquell cristianisme de l’amor i la llibertat sinó per projecte nacional, és a dir, de corona: la civilització refinada que representava el comte de Tolosa –Occitània- front als bàrbars del nord, els francs. Un model cultural que, en clau medieval, significava la llibertat, la tolerància i la sofisticació. Una societat que, d’haver triomfat, haguera admés certes formes de llibertat religiosa absolutament impensable en aquells inicis del segle XIII en el món cristià. La batalla de Muret acabà amb el projecte i amb el propi pare del rei Jaume. Els càtars foren cremats en immenses i terrorífiques fogueres i els templers, que cercaven una veritat religiosa per camins propis, piadosos i ben poc ortodoxes, vegeren en aquella persecució religiosa el mirall de llur propi futur, un segle després. A més, el mateix rei Pere havia promés als templers que quan conquistaren Xarq Al-Andalus –el futur Regne de València- el territori màgic de Culla (el Maestrat: Adzaneta, Benassal, Castellar, Molinell, Vistabella, Vilafranca…) els seria donat. Aquell espai, lligat a pràctiques inciàtiques des de les cultures precèltiques fou, després de molt avatars, templer. Potser açò explique la simpatia i l’amor especial que professaren a l’infant Jaume, qui, en alguns rebrots herètics durant el seu regnat, s’alià tàcitament amb els cavallers del Temple per a evitar accions repressives dràstiques i sanguinàries.

Guillem de Montredon i el tarannà templer : més que un aprenentatge 

Anem, però, al petit Jaume vivint enclaustrat en aquella immensa fortalesa de Montsó. Els templers, ben forts financerament i bèl·licament, tenien cura de l’infant. El Maestre Guillem de Montredon era el d’aquell pàrvul a qui, constantment el feia sabedor del destí de conquistador gloriós que l’esperava, a qui, des de les torres i els merlets més alts, el feia imaginar les seues immenses possessions i a qui, igualment, convencia constantment de la fidelitat cega dels cavallers del Temple a la corona de Catalunya i Aragó: la creu templària sempre cavalcaria al costa de les quatre barres roges en camp d’or.

L’empremta d’aquests cavallers monjos no seria tant per la via racional –ben poqueta cosa podia aprendre un xiquet tan tendre- com per la via emotiva, l’afecte, el poc o molt afecte que rebera d’aquells estranys hòmens que igual resàvem extasiats que empunyaven brutalment les armes més pesades i feridores; que feien místiques processons nocturnes amb ciris i al dia següent cavalcaven amb fúria com experts genets que eren. Va ser l’únic que tingué el petit monarca. I això, no ho negarà ningú, conforma el caràcter. I tot plegat, de manera quasi inconscient, perfilaria la personalitat i ajudaria a formar el pensament i el projecte jaumí. Així, si més no, ho hem d’imaginar en aquest joc ple paranys i cuclades d’ull de complicitat històrica –o ahistòrica,compte!

Els templers buscaren sempre el coneixement esotèric, tant en el seus assentaments, prop de llocs tradicionalment màgics, més enllà fins i tot de la tradició cristiana, com en els coneixements que, secretament compartien en llurs « cases ». El rei Jaume visqué tota la seua vida “tocat” per aquesta passió. Passió transmesa per Guillem de Montredon, un personatge militar i monàstic que cercà obsessivament la transcendència religiosa, el coneixement superior, la saviesa antiga, les veritats universals.

Perfil gnòstic, màgic i miraculós del Conqueridor 

Un conegut desig templer era la conquista de les Balears, les illes màgiques. El rei En Jaume, a més d’interessos polítics, econòmics i estratègics, potser pensara també en aquell mite. Les illes estan literalmet esguitades d’indrets màgics, de referències a pobladors antiquíssims… La pròpia conquista de les illes va estar plena de prodigis : tempestes miraculosament superades, l’aparició d’un misteriós moro Alí que vaticina el triomf, la col·laboració d’un altre moro a qui el rei qualifica d’”àngel” (i en l’edat mitjana, poca broma, eixa paraula encara no s’utilitzava en sentit figurat), el fet d’eixir sans i estalvis de l’atac del rei Jaume a la ciutat un grup d’ostatges cristians utilitzats com a escuts humans pels sarraïns i, fins i tot, segons la pròpia “Crònica”, la presència d’un cavaller vestit de blanc que travessà la muralla: sant Jordi, potser? Per cert, podria travessar ara mateix la muralla de la misoginia festera d’alguns dels seus fervents devots de terres pròximes.

Hi ha un aspecte  de la vestimenta del rei que connecta amb les expressions esotèriques: el casc del drac amb ales, casc que forma part dels símbols de les institucions valencianes. És un tòtem ocultista relacionat amb la saviesa i el poder. Dracs protectors de coves màgiques que oculten els secrets de la vida. Dracs que expressen el lideratge sobre els altres. Un altre símbol ben valencià, el rat-penat de la ciutat, s’explica per una circumstància casual: que aquest rosegador alat es va aturar a descansar damunt d’una senyera. Però hi ha explicacions de profunda base ocultista, molt més apassionants i corprenedores: rat penat en àrab és “khuffash” que alhora significa sometre, és a dir, conquistar, en referència jeroglífica al propi Conqueridor. També té una altra significació musulmana relativa a la visió nocturna, és a dir, la visió que veu el que altres no veuen, relacionada amb els místics islàmics i a la que els templers no eren aliens. I potser el rei Jaume tampoc: un símbol mahometà usat per un rei cristià? Un missatge inciàtic al Déu dels enemics?

Finalment, ¿Què va haver de rei croat en aquell gran monarca fundador del Regne de València? Molt. I d’això tindrien bona part de culpa els templers. Entre 1245 i el 1274 –dos anys abans de morir- intentà posar en marxa quatre croades a Terra Santa. Per un motiu o per una altre cap d’aquests intents es va resoldre feliçment. Fou la seua gran frustració vital i monàrquica : croat peninsular i baleàric, no ho va poder ser a Jerusalem. Curiosament i tràgica, l’únic vincle amb Terra Santa del monarca del Casal de Barcelona va ser la seua filla Sança, que morí a Sant Joan d’Acre servint amb humilitat els peregrins en un hospital.

Fins ací unes poques notes, només enunciades tímidament, que ens parlen d’un rei En Jaume influït, conscientment o no, per aquells hòmens religiosos i militars que li donaren durant la infància el poc afecte que va rebre aquell desgraciat infant. I aquells cavallers no foren altres que els controvertits i mitificats templers. Tal volta, algun codi secret acabe explicant perquè aquell minyó tan fràgil, i que va salvar la pell en no poques ocasions, va acabar sent el monarca més poderós del segle XIII europeu.

Tot açò, en mans d’algun virtuós cinematògraf, donaria com a resultat una pel·lícula molt més divertida i interessant que les que m’han servit de punt de partida per a redactar aquest irreverent paper. Fonamentació històrica en tindria poca, és cert, però per a què volem tanta història, si del que realment estem necessitats és de mites que ens servesquen per a creure amb nosaltres mateixos per la via emotiva? Altres vindran que posaran la raó, no us sembla?

Vicent BrotonsUniversitat d’Alacant 

OBRES CONSULTADES:

ATIENZA, J. G. (1976): Crónica sin tiempo del Conquistador. Madrid-Barcelona, Edit. Gnosis.

JAUME I (1982): Crònica o Llibre dels feits”. Barcelona. Edic. 62 i “la Caixa”

MESTRE, J. & ROIG, M. (2005): Crònica d’història de Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Bareclona, Edic. 62.

NOVELL, M. (1973): Jaume el Conqueridor. Barcelona, Edic. Proa. 

                                                                                                         

El paisatge toponímic d’Enric Valor 15 August 2007

Publicat per vicent a: General , 2comentaris

 images8.jpg

 

El paisatge toponímic d’Enric Valor (resum) 

Aquesta ponència  ofereix unes quantes notes per a estimular l’estudi en profunditat de la toponímia i el paisatge en l’obra d’Enric Valor. Es pretén, amb l’anàlisi minuciosa de la toponímia que trobem en tres rondalles valencianes –“El rei Astoret”, Els guants de la felicitat” i “El jugador de Petrer”-, descobrir l’escriptor que domina el coneixement del territori i utilitza la descripció de llocs i la nominació d’aquests llocs com a matèria literària de pràcticament tota la seua obra narrativa, tant la rondallística com la pròpiament creativa. Enric Valor localitza tota la seua obra en un microcosmos que se situa entre la ciutat de València i el Vinalopó Alt i Mitjà, l’espai meridional valencià que personalment més directament i amb major profunditat coneixia i era capaç de transformar en matèria de fabulació. 

 

 

EL PAISATGE TOPONÍMIC D’ENRIC VALORVicent Brotons RicoUniversitat d’Alacant1.      Introducció 

En primer lloc vull donar les gràcies als organitzadors d’aquest XXXIIé Col·loqui de la Societat d’Onomàstica que s’insereix en les VI Jornades Cultural d’Algemesí. Gràcies, per tant, a l’Institut Municipal de Cultura i a la Societat d’Onomàstica. Gràcies també al comité organitzador i al comité científic per haver-me confiat aquesta ponència sobre “El paisatge toponímic d’Enric Valor”. I sobretot gràcies al Dr. Casanova, de la Universitat de València, perquè és el responsable de què un modest especialista en didàctica de la llengua i la literatura, valorià empedreït, és a dir estudiós i seguidor de l’obra i la trajectòria personal del mestre Enric Valor, haja produït aquesta ponència  sobre toponímia i la presente entre autèntics experts en la matèria. 

Així que el lector o la lectora troben ací tot el que sé i he estudiat sobre la toponímia en l’obra, en part de l’obra, del genial i irrepetible escriptor castallut. Disculpe’m els meus errors i perdone´m la meua gosadia per a parlar-los de coses que, em consta, coneixen amb profunditat.  

Jo amb aquesta ponència només tinc un gran objectiu: esperonar als veritables experts i expertes a què s’endinsen per l’obra de Valor i hi descobresquen tota la valuosa aportació que em matèria toponímica ens fa. Tant de bo les meues paraules inciten a tan noble i lloable tasca en un futur immediat. 

Enric Valor és moltes coses, però també és una deu inesgotable de coneixement toponímic. 

2.      La geografia de la narrativa valoriana 

 

Una de les característiques de l’obra narrativa d’Enric Valor és la seua precisió en la localització dels fets i el seu afany descriptor que, segons els casos, pren un  to realista o llegendari, però sempre detallista i tocat d’un to d’estima i afecte. Valor, sense ser un narrador paisatgista, ha estat dels que els ha agradat deixar constància literària de l’indret on passen els esdeveniment de les seues obres. 

L’autor del “Cicle de Cassana” és un escriptor amb “geografia”. No sé si l’expressió és exacta, però ja vaig fer ús d’ella en la Revista del Vinalopó núm. 3 de l’any 2000 a propòsit d’un article intitulat “Les terres del Vinalopó a l’obra d’Enric Valor”. De fet, si això en el món de la novel·lística i la narració curta de creació personal es considera una característica “normal”, diguem-ho així, en canvi, en el de la rondallística -conte d’arrel popular i oral- no ha estat gens habitual, si més no entre els folkloristes. Doncs bé, Valor en el procés de fixació escrita i literaturització de les rondalles, entre els molts elements de collita pròpia que va afegir als nuclis argumentals que havia recollit de la tradició oral, es trobaven les localitzacions concretes i les descripcions més o menys detallades, encara que amb cert to llegendari i mitificador. Penseu que només tres de les trenta-sis Rondalles Valencianes no expliciten una ubicació localitzable. Aquestes són: “Història d’un mig pollastre”, “La crida de la rabosa” i “L’amor de les taronges”. 

Una anàlisi superficial, però suficient, dels llocs de la narrativa valoriana ens permetria fer-nos una idea bastant precisa de la seua “geografia literària”, el seu topos, tant pel que fa a les rondalles com pel que es refereix a la resta de la seua obra narrativa. El “món” d’Enric Valor, el macroespai, se situa clarament en les comarques de la meitat meridional valenciana, deixant a banda l’extrem sud, ço és, el Baix Vinalopó i el Baix Segura, és a dir la Baixura, denominació que l’escriptor usava freqüentment per a referir-se a les zones no muntanyenques i properes a la costa i que és força popular entre els habitants de les comarques meridionals veïnes. Pel nord, el límit el localitzem a la ciutat de València i al Camp de Morvedre; cap a l’oest, el front de Terol en temps de guerra; i cap a l’est, un breu i ràpid viatge a Mallorca d’un corb en una de les seues rondalles. 

La geografia de l’obra d’Enric Valor s’expandeix en intensitat decreixent en cercles concèntrics des de la seua comarca nadiua: de la Foia de Castalla, dins l’Alcoià, i el Comtat a la Vall d’Albaida i la Marina, pel nord i l’est; les Valls del Vinalopó i l’Alacantí, pel sud; sense oblidar algunes localitzacions a la Ribera del Xúquer, la Safor i l’Horta valenciana. 

Som davant d’un petit món per una gran obra narrativa valenciana: la més important des de Joanot Martorell; la més significativa del segle XX. L’autor de les Rondalles Valencianes ens ha llegat al nostre patrimoni col·lectiu moltes coses, no vaig a tornar a enumerar-les, en són prou conegudes. Em limitaré a constatar les referides a la meticulosa, precisa i exquisida incorporació del paisatge i del seus noms. Valor potser siga l’escriptor que més potencials “rutes literaris” ens podria proporcionar a partir de la seua obra. Qui us parla, per cert, ja ha tingut la sort de gaudir-ne, d’alguna d’aquestes rutes, tant col·lectivament com individualment: camins literaris que ens acosten a l’escriptor, al seu món literari entre fantasiós, mític, real i realista i que ens fan estimar i conéixer molt més la nostra terra, la nostra gent i la nostra llengua. L’obra creativa d’Enric Valor es lliga indefectiblement a l’agre de la terra i l’abundant joc denominatiu –toponímia- que hi genera. 

En relació al mapa  que condiciona el paisatge toponímic de l’obra de l’escriptor de Castalla  oferirem unes quantes dades que són indicadores de perquè el microcosmos valorià es constitueix en aquest entorn meridional-central interior valencià i no en cap altre. 

Enric Valor va recollir les 36 rondalles a les següents poblacions valencianes: Bèlgida, Benifallim, Biar, Callosa d’En Sarrià, Castalla, Muro, Penàguila, la Vall de Tavernes  (Tavernes de Valldigna) i Xixona. Aquestes poblacions tenen una gran relació amb la biografia personal de l’escriptor: hi va viure, cas de Castalla; tenia família, Penàguila; emparentà per diversos motius, Bèlgida, per exemple; va trepitjar en la pràctica de la seua irreductible afecció caçadora, Biar, Xixona, etc. El nostre escriptor aprofitava les estades de cap de setmana, estiuenques o festives per a entrar en contacte amb la gent que li podia proporcionar informació rondallística  i per recórrer els interminables termes d’aquelles poblacions preguntant constantment al seus acompanyants, de manera quasi torturant, pels noms dels diversos indrets que recorrien o podien admirar en el seu recorregut i, fins i tot, pel significat científic o mític de dits nom: tot un exercici d’investigació toponímica  alimentat per l’afany fantasejador del literat. 

Però la cosa no acaba ací. Enric Valor localitza tota la seua obra en aquests espais. Ja hem indicat que només tres de les 36 rondalles no tenen localització concreta. Les altres 33 es reparteixen entre les següents poblacions: La Torre de les Maçanes, Mutxamel (l’Alacantí); Alcoi, Banyeres, Biar, Castalla, Onil, Penàguila,  Tibi (l’Alcoià); Elda, Salines,Villena (l’Alt Vinalopó);Alcoleja, Benillup, Cocentaina (el Comtat); Morvedre, és a dir, Sagunt, El Puig (el Camp de Morvedre); Alcalà de la Jovada, Dénia, Finestrat, Ondara, Teulada, Xàbia (la Marina); Fortaleny, l’Alcúdia (la ribera del Xúquer); Villalonga (la Safor); Albaida, Agullent, Bèlgida, Benigànim, Bocairent, Montaverner, Ontinyent (la Vall d’Albaida); Monòver, Novelda i Petrer (les Valls del Vinalopó) 

Caldria, a més, oferir-ne altres consideracions:  

1a. La resta de les obres narratives de Valor també situen l’espai més significatiu en aquestes contrades del sud del Xúquer. Només n’hi ha dues excepcions, “Danys mínims sobre coberta” (1951) i “L’experiment de Strolowickz” (1931), pertanyents al recull de Narracions perennes i escrites abans de la resta de la quasi totalitat del corpus narratiu que composa la seua obra completa. 

2a. Va ser tant l’interés de l’autor per fixar l’espai en les seues rondalles que, algunes d’elles, porten en el títol el topònim o el gentilici del lloc on esdevenen tots o part dels esdeveniments narrats. Cal tenir en compte que, en molts casos, eixe topònim o gentilici afegit al títol genèric és una llicència de l’autor que respon  més a interessos temàtics, estratègies narratives o qüestions merament sentimentals que no a una necessitat intrínseca al desenvolupament de la trama argumental de l’obra. Tindrem ocasió de comprovar-ho amb un exemple en l’apartat 4.3. Les rondalles a què ens referim són les següents: “L’Envejós d’Alcalà” (recopilada a Castalla),  “El jugador de Petrer” (recopilada a Castalla), “El llenyater de Fortaleny” (recopilada a la Vall de Tavernes), “L’albarder de Cocentaina” (recopilada a Muro), “El ferrer de Bèlgida” (recopilada a Bèlgida) i “El patge saguntí” (recopilada a Penàguila). 

Acabem aquest apartat dient que l’obra d’Enric Valor és inconcebible sense aquest espai que ell descriu amb tota mena de detalls i amb profund sentit realista i que, per suposat, nomena la majoria de les ocasions mitjançant els noms de lloc i gentilicis més comuns i usuals entre la gent de l’entorn, fent, d’aquesta manera, de notari literari excepcional.  

3.      LES TERRES DEL VINALOPÓ EN L’OBRA DE VALOR 

Des que vaig conéixer l’obra d’Enric Valor, a finals dels anys 70, i més encara quan vaig tenir l’ocasió de conéixer personalment al propi autor, conversant amb ell en diverses ocasions, però, sobretot, quan a Petrer fou homenatjat dedicant-li una plaça l’any 90 i la posterior entrevista, de més de tres hores, que ens concedí a sa casa de València, i que fou publicada a la revista miscel·lània local Festa—91, l’interés per saber què havia fet que aquest autor castallut, que feia més de 50 anys que vivia a València, situarà una part significativa de la seua obra a les terres del Vinalopó  va créixer considerablement. 

L’entrevista esmentada, un petit escrit del propi autor –“Evocació”- aparegut en el mateix anuari miscel·lani cinc anys abans, Festa-86 -a propòsit d’una autorització per a publicar-hi la rondalla “El jugador de Petrer”- així com dos treballs que en anys posteriors vaig publicar a la Revista del Vinalopó: “Enric Valor i ‘L’experiment Strolowickz’’” (1998) i “Les terres del Vinalopó a l’obra d’Enric Valor” (2000), van servir  per esbrinar els motius personals, biogràfics, territorials i literaris que el dugueren a situar les seues narracions en aquestes terres de frontera nacional i idiomàtica. 

L’últim article – “Les terres del Vinalopó a l’obra d’Enric Valor” – ens servirà de base per desenvolupar bona part dels arguments d’aquesta ponència. En aquest treball s’analitzaven les descripcions referides que hi apareixien en el segon volum del Cicle de Cassana –Temps de batuda (1983)- i en la contarella “Un fonamentalista del Vinalopó”, publicada el 1996 en un petit recull intitulat Un fonamentalista del Vinalopó, i altres contarelles, això pel que fa a l’obra de creació pròpia, i, en relació a la rondallística, tres són les obres que prenen les terres del Vinalopó com a rerafons territorial i paisatgístic:  “El rei Astoret”, “Els guants de la felicitat” i “El jugador de Petrer”. 

Prenent com a referència aquest article i, sobretot, l’anàlisi que es fa del tractament de les localitzacions i els paisatges en les tres rondalles valencianes citades, ens endinsarem per l’altre paisatge, el toponímic, inherent a tota la rondallística, com ja hem dit adés, i especialment significatiu i notori en aquestes tres. La intenció és que aquesta aproximació servesca com a paradigma de l’enorme tasca que es pot fer  en aquest sentit en l’obra d’Enric Valor i, especialment, en l’obra rondallística. 

Una senzilla i breu anècdota ens servirà per a tancar l’apartat: Enric Valor havia inaugurat la plaça que du al seu nom i havia estat objecte d’un petit homenatge a Petrer, açò era per la primavera de 1990, al voltant  del dia del llibre. Autoritats, homenatjat i alguns “privilegiats valorians” de la localitat férem cap a la venta de muntanya “El molí de la Reixa” per a dinar uns gaspatxos de la terra. Les menges, el vi amb moderació i l’ambient propiciaren una conversa amable i multitemàtica –Enric Valor era un gran conversador! De la llengua passàvem a la literatura i d’ací a la política, la botànica, l’etimologia, el país, el paisatge, el paisanatge… Només fer-nos el cafenet decidírem pujar un quilòmetre més amunt d’on érem. Detinguérem el cotxes a la vora de l’era de la Foia Falsa i, llavors, l’escriptor, envoltat de la dotzena d’acompanyants que ens trobaven allí, va començar a assenyalar amb el dit i, girant sobre si mateix, nomenant tots i cada un dels indrets i accidents geogràfic que s’hi contemplaven des d’aquell punt: “Mireu, açò, la Foia Falsa, allí dalt el Pantanet, enfront, la Gurrama, més allà la costera Llaurí i l’Avaiol, a la vora, la Costa, per on es puja a les Fermoses; al fons, la casa de Castalla; cap a l’est, la Cresteria amb la penya el Frare, per on es va al Despenyador…”. La major part dels presents ens quedarem bocabadats, atònits: “¿qui era aquest escriptor que vivia feia més de 50 anys a València per a conéixer el nostre propi terme millor que la majoria dels que estaven allí?”. 

Efectivament, en Enric Valor la coneixença de la terra i la seua posterior plasmació literària és molt més que un artifici d’escriptor. Primer està l’home enamorat pel coneixement de cada racó del seu país i després està l’escriptor. Permeta’m una reflexió personal: no m’imagine l’obra de Valor sense el seu territori, sense el paisatge, sense nominar eixe paisatge mitjançant els topònims recordats i inventariats. El territori en el narrador de Castalla és, en molts casos, un actant, un protagonista clau de les seues històries. 

4.      Tres rondalles farcides de recursos toponímics 

4.1.”El rei Astoret”: de la monovera serra de la Safra a Agullent 

Aquesta rondalla narra la història del rei Astoret, qui és condemnat a veure en somnis una jove que mai no trobarà. Aquesta obsessió onírica li durà una greu malaia. La jove, Margarida Blanca, també el veu a ell en somnis i pren la decisió d’anar a buscar-lo. Passa un seguit d’aventures i, quan està al punt de trobar-se amb ell, és suplantada per una bruixa. Margarida, malgrat tenir la sensació d’haver estat derrotada, continua lluitant amb l’ajuda de la màgia bona i aconsegueix trobar-se amb el rei, llevar-li la malaltia i, com no pot ser d’altra manera, casar-se amb ell i viure feliços. 

La rondalla s’enceta amb una localització precisa toponímicament i amb una perfecta encara que idealitzada descripció: 

 

Diu que… fa moltíssims anys, hi havia un majestuós castell en el cor de la serra de la Safra. Avui, aquells paratges encara conserven bells boscos de pins blancs i aromats de balsàmiques resines; així que, en aquells temps reculats, allò devia ser senzillament un autèntic paradís. Altrament, vora el castell hi havia passeigs i caminals amb arbres corpulents i bordons de flors, i algunes fondalades molt fèrtils de terra de sembradura i plantat. (Valor 1985: 7)  

La malvada també viu a la Safra: «El cas és que la bruixa de la Safra, Safranera per nom, rondejava per les engires del castell disfressada de pobra… » (Valor 1985: 12)  

El benefactor: 

L’astròleg era home de gran prestigi: es deia Jeremies de Camara, i habitava relativament prop de la llacuna de Salines, en una alta i negra muntanya de la banda de llevant de l’estany, que se’n diu l’alt de Camara, d’on l’astròleg prenia el cognom. (Valor 1985: 14) 

Hi apareixen tres topònims de les Valls i de l’Alt Vinalopó: el primer pertanyen a Monòver –la Safra (“penya”, en àrab)-; el segon, a Elda –Camara (de “lluna”, ¿?, en àrab, segons Coromines 1989-1997) i el tercer, Salines, que dóna nom a una llacuna dessecada, un petit poble de l’Alt Vinalopó i una serra que comparteixen els municipis de Salines i Villena i que Valor denomina “fosca serra de Salines” (Valor 1985: 14). A aquest topònim cal afegir-ne el de la partida de Plaça, on l’autor situa “uns enormes pins vers [...] prop del peu de Camara” (Valor 1985: 14), és a dir, pins pinyoners, els quals encara existeixen, per cert, tot i que conservant-se en molt mal estat. 

Altre recurs del que fa ús sovint l’escriptor és l’adjudicació de gentilicis a partir del topònim. Així, la bruixa dolenta, que viu a la Safra, es diu Safranera i la fada benefactora que col·labora amb l’astròleg que habita prou de la llacuna es diu Salina. 

Un criat, induït pel benefactor, parteix en busca de la jove en direcció al nord. I a la rondalla llegim:«…Va travessar les tres foies i les quatre serralades que separaven la Safra de la Vall de la Terra Blanca, on Margarida vivia als afores del poble d’Agullent .» (Valor 1985: 12)  

La precisió geogràfica és admirable, es refereix a: la vall d’Elda i Petrer; la serra de Castalla; la Foia de Castalla; la serra del Carrascal; la vall de Cocentaina; la serra de Benicadell a través del port d’Albaida i la serra d’Agullent. 

Aprofitarem per destacar el recurs literari de denominar la Vall d’Albaida a partir del seu significat etimològic (Albaida, “la ciutat blanca”), i així crea un nom mític molt adient per a l’univers fantasiós de les rondalles: la Vall de la Terra Blanca. 

Agullent –topònim d’origen llatí ( Coromines 1989-1997)- és el poble on viu la protagonista, Margarida Blanca. Nom que, com podem imaginar té una doble connotació: ens indica que és de la Terra Blanca i ens parla, òbviament, de la seua puresa. 

Els referents toponímic de la Val d’Albaida es completen amb Ontinyent (d’origen romà el “pagus d’Antonius”, segons Coromines 1989-1997) : «…sos pares [els de Margarida Blanca]  havien anat al mercat d’Ontinyent a vendre l’aviram que criaven;…» (Valor, 1985: 19) 

La protagonista enceta el camí per anar a cercar el rei Astoret i sanar-li la malaltia. Comença ací el veritable sentit itinerari de la rondalla: “…un alegre matí de juliol la van deixar emprendre la senda camí del port d’Albaida.” (Valor, 1985: 23) 

Ens sembla força interessant reportar alguns bells fragments descriptius d’aquelles contrades albaidines: 

…li eren molt familiars els camps i les muntanyes [de la Vall de la Terra blanca] per haver-hi anat moltíssimes vegades amb sos pares a tirar llavor i collir fruita pels bancals i a buscar rovellons i fer timó i sajolida i pebrella per la serra,…  (Valor, 1985: 23)Ella, fardellet en mà, seguia el camineu vora aquells tossals boscosos i arredonits de la llarga serra d’Agullent,…  (Valor, 1985: 23) 

El trajecte cap al reialme de la Safra la fa trobar-se amb les gegantes mares dels brutals i terrorífics Vents. L’autor els nomena amb les següents denominacions: de Ponent, de Llevant, de Tramuntana i Morisc. 

El camí es fa llarg i va cobrint-lo amb penoses i perilloses jornades. La mare del Vent de Ponent li explica el camí a seguir amb una precisió admirable: 

-Tu baixes ara a la Plana de Cocentaina, a la dreta la gran serra de Mariola. Ja veuràs el poble al peu d’un enlairat castell [...] Després tira cap al migdia pur i pujaràs un llarg coll, i trobaràs l’eixida d’un grandíssim barranc a mà esquerra; el remuntes i has de procurar passar-lo abans de fer-se de nit, puix que podria davallar-hi algun llop de la serra del Carrascal i pegar-te un mos. Al capdamunt del barranc, hi  ha una ampla canal,… (Valor 1985: 26) 

Nous topònims: Plana de Cocentaina, Mariola (“paratge de pastura” suggereix com a etimologia Coromines 1989-1997) i la serra del Carrascal que, juntament al referent orogràfic de la canal ens indica que som a Alcoi.  

En la següent jornada: «…la senda que havia de seguir [...] pujava a pit a saltar el coll dels Guills, que és tan alt, que els núvols ben sovint hi toquen…» (Valor 1985: 28) 

Després de la duríssima i llarga caminada: «…topà amb el naixement del riu de Petrer, entre altes llomes que feien temor per aspres i solitàries.» (Valor, 1985: 28-30) 

Dos nous topònims: coll dels Guills, situat al terme municipal de Castalla i referit, probablement al portell que dóna pas de la Foia de Castalla al clot de Catí, ja fitant amb Petrer, el poble més septentrional de les Valls del Vinalopó. I riu de Petrer, forma poc comuna de referir-se a la rambla de Petrer o de Puça, malgrat que aquesta mateixa rambla, que s’alimenta d’aigües procedents en bona part de la serra de Castalla, al seu pas per Petrer rep el nom de riu, donant lloc al topònim de la partida de les cases o les coves del Riu. 

El trajecte està al punt de finalitzar: 

Margarida l’emprengué amb la travessada de la Vall d’Elda i Petrer [...] Va dinar passat Monòver, llavors un petit i alegre llogaret dalt un suau tossal; tot seguit començà a endinsar-se per aquells interminables sequeral i rambles fins a abastar la pinosa Safra. (Valor 1985: 30) 

Valor ens descriu el camí fins arribar al peu de la Safra –unes sis hores a bon pas- referint-se a la Vall d’Elda i Petrer, una de les tres valls que conformen la comarca de les Valls del Vinalopó –com la denominà Sanchis Guarner per criteris lingüístics-, a saber-ne: Petrer al nord-est, Elda enmig i Monòver tancant-la pel sud-oest; l’altra, La Romana de Tarafa, Novelda, Montfort, el Fondó dels Frares i el Fondó de les Neus; i finalment, la conformada pel Pinós, L’Alguenya i els distints llogarets que al peu de l’imponent Carxe configuren la Múrcia que parla valencià. Elda és l’Ayela àrab, segons Coromines. Petrer, la vil·la Petraria (“de pedra”)  romana, esdevenint bitrir, per pronuncia àrab i fossilitzant-se per efecte del mossàrab en Petrer (pronunciada sense –r final per la gent de la comarca). I Monòver, amb –nn- geminada va arribar a proposar Sanchis Guarner. Etimologia àrab (munawwir, “el florit”?, segons Coromines 1989-1997). 

Així arribà al “llegendari castell” la “bella agullentina” i després de moltes, penoses i màgiques peripècies venç la bruixa Safranera, desfà l’encantament del rei Astoret, aconsegueix el seu amor i, inevitablement, la cosa acaba en matrimoni: 

…i ja foren per fi Astoret i Margarida Blanca marit i muller, i visqueren molt feliços i en pau una llarga vida, en aquelles daurades muntanyes de la Safra, en aquells agradosos i bellíssims paratge del terme de Monòver. (Valor 1985: 51) 

Ben bé podríem dir que “El rei Astoret” és una paradigmàtica rondalla pel que fa al paisatge toponímic de la narrativa contística valoriana. Cal que tinguem en compte que la rondalla dóna cabuda al 60% dels municipis que proporcionen espai narratiu al conjunt de les 36 Rondalles Valencianes. 

4.2. “Els guants de la felicitat” : de la fronterera Vilian  al castell de Penella al Comtat. 

“Els guants de la felicitat” mostra un cert paral·lelisme  itinerari i argumental amb “El rei Astoret”. En totes dues hi ha una protagonista que recorre un difícil camí. En “El rei Astoret”, de nord a sud, i  en “Els guants de la felicitat” de sud-oest al nord-est, encara que per camins no del tot coincidents i amb punts de partida i arribada distints. Argumentalment, les dues ens parlen d’un enamorament, una malaltia per amor i el protagonisme actiu femení front a una certa passivitat i debilitat masculina. Enric Valor, tot i pertànyer generacionalment a una època poc propicia als principis relacionats amb la igualtat de gènere i conrear una literatura popular més aviat misògina, va mostrar sempre una actitud respectuosa cap a les dones donant-los, com en el cas d’aquestes dues rondalles, un paper protagonista actiu i de caràcter. 

A “Els guants de la felicitat” llegim la història de Brunilda, filla d’un gran senyor que la protegia excessivament. En una eixida a missa  es troba i s’enamora d’un captaire que resulta ser el rei Carles, veí i enemic del pare. El propi Carles li furta un guant. Més tard, Brunilda escaparà de la sobreprotecció de son pare i estimulada per l’amor que li despertà aquell captaire. Es posa a servir en casa de Dona Frederica, tia de Carles, qui l’envia, a Brunilda, a què cuide del seu nebot perquè es troba malalt. Ella s’incorpora a la cort del rei però disfressada de patge i, després de moltes peripècies relacionades amb un malvat pretenent, el guant que li furtaren i el propi rei Carles, acaben reconeixent-se, desperta de nou l’amor, es casen i duen la pau a aquells regnes secularment enfrontats bèl·licament. 

Pel que fa als tractament del paisatge i la toponímia, a la rondalla trobem lleugeres, però significatives, diferències amb l’anterior. L’autor utilitza un cert recurs d’ocultació intencionada. No sempre, és clar, però sí en alguna ocasió. 

Hi ha llocs perfectament localitzables que no pertanyen a les terres del Vinalopó. Hi ha, però, referències geogràfiques en què l’escriptor, tal i com fa amb Cassana, el famós poble agrícola de la seua trilogia novel·lesca, el Cicle de Cassana, a la que dóna nom, crea una fantàpolis, així hoexplicà el Dr. Escrivà en la Laudatio Acadèmica de la investidura d’Enric Valor com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de València el 1993: 

El nostre narrador basteix en aquest cicle un món propi. Un cosmos recognoscible com a valorià i alhora universal per la magnitud del projecte narratiu. Per tal de dur a terme aquest plantejament tan vast.  

Enric Valor inventa tot un món sota la denominació d’un topònim clar i de ressonàncies diàfanes: Cassana. Cassana, com a producte literari, el descrivim com una fantàpolis en la terminologia del professor Valera Jácome. Enric Valor s’insereix, així en la il·lustre nòmina dels grans creadors de la literatura universal com Gabriel García Márquez i el seu inoblidable Macondo. Narcís Oller i el seu Vilaniu, Llorenç Villalonga i l’intricat món de Bearn. El cosmos homèric de l’Odissea. La Región de J. Benet. Leopoldo Alas “Clarín” i la seua Vetusta i tants i tants altres. (Escrivà 1998: 23-24)  

Doncs bé, en aquest rondalla Valor ja usa el recurs de la fantàpolis. Òbviament amb una intenció més modesta que al cicle novel·lesc. La Cassana de la trilogia ens evoca als lectors i lectores immediatament la seua Castalla, cosa que l’escriptor sempre negava: “no és exclusivament Castalla, sinó qualsevol poble gran agrícola del sud valencià: Monòver, Novelda, Cocentaina, Benissa…”, solia dir sabent que, de tota manera, tothom tenia al cap la capital de la Foia, però sabent també que aquest recurs li permetia una major llibertat en la construcció de la ficció. Fins i tot li llevava de damunt problemes i “dimonis” personals i familiars. Al mateix cicle reconeixem altres fantàpolis com som Tibarri i Ibarri (Tibi i Ibi). Siga com siga, allò cert és que aquest recurs l’utilitzà ja en aquesta rondalla que va veure la llum, com a mínim, cinc anys abans de Sense la terra promesa, primera novel·la de la trilogia cassanenca. 

I quina és la fantàpolis d’”Els guants de la felicitat”? Es tracta del nom del pare de la protagonista i de la ciutat que defensa, Bernat de Vilian, en clara referència a Villena: ¿una recreació d’algun topònim antic grafiat amb –li- o un malintencionat joc etimològic en associar Vilian a l’ètim de vilesa, tenint en compte la poca gràcia que feien a Enric Valor els castellans del Vinalopó, foren d’Elda o de Villena? Tan se val. Vilian és Villena, i les descripcions així ho corroboren: 

El castell era damunt una muntanyola, a l’acabament d’un serrat ample que l’arredossava dels vents de dalt. Altes i sòlides torres, grosses i llargues muralles, un pati d’armes, grans portes ferrades, merlets i defenses, constituïen un reducte formidable d’aspecte purament guerrer. (Valor 1984 : 63) 

En referir-se a la població la descriu i explica el sentit del seu enclavament de la següent manera: 

Als peu del castell com qui diu, reposava, doncs, tranquil·la una extensa i lluminosa població, clau entre tres regnes –un de moros i dos de cristians-. Afegiu també una dilatada i fèrtil plana que s’estenia cap a migjorn i ponent, i ja teniu el delitós i llegendari marc en què comença aquesta història. (Valor 1984: 63)  

La protagonista, Brunilda, fuig del castell i enceta el seu viatge iniciàtic a la recerca del guant, de la felicitat. La seua destinació, però, ha estat prèviament presentada en parlar-nos de l’enemic patern: 

Vilian va sostenir una petita guerra fronterera amb les mainades de Raül de Mataplana, senyor de Penella, Aquell habitava un castell allà en el cor de les muntanyes orientals, com qui diu a tres llargues jornades de la fortalesa del marqués, en terres del regne cristià veí que s’estenia cap al nord. Els encontres tingueren lloc en un port no massa llunyà de Vilian, el qual port dóna pas a la contrada veïna per les muntanyes de les Talaies i del Reconco, aleshores atapeïdes de pins i carrasques.(Valor 1984: 66-67) 

Els senyors de Mataplana –Raül i el seu fill Carles, protagonista masculí de la història-  porten el nom de procedència “de Mataplana”, castell que es troba a  la serra de Montgrony al municipi de Gombreny, a la Cerdanya. Els senyors de Mataplana pertanyien al mateix llinatge que el trobador Hug de Mataplana i que el mític comte Arnau, tal i com explica Coromines (). Els Mataplana de la rondalla senyoregen el castell de Penella. Entre Alcoi i Benilloba hi ha una partida de Penelles, i Martí Gadea cita Penella com un castells moro en ruïnes entremig de Milleneta i Polop. Coromines (1989-1997) diu que és un “llogaret morisc del comtat de Cocentaina”. Es també llogaret a Vilafamés, rierol dels Ports i llinatge. El seu origen etimològic és llatí: pinnella, “penyeta”. 

Els topònim de les Talaies i el Reconco els localitzem entre els termes de Biar i Onil. El primer pren el nom del sentit figurat de “torres vigilància” i el segon, d’origen mossàrab, probablement, significa reclot (Coromines 1989-1997 ), tot i que dóna nom al cim de la muntanya que travessa el port de Biar, o de les Talaies, com el denomina Valor. 

El recorregut de Brunilda està ple de referències toponímiques: “…el camí les menà pel encontorns d’un castell anomenat dels Pous.” (Valor 1984: 79) 

 

Un seguit de descripcions de la Foia de Castalla sense nomenar-la:  

…una dilatada comarca, la qual començava, plana i pintoresca, davall mateix del port«…el sol lluí per la carena d’una llarga serra i anà aclarint la gran foia, els immensos sembrats i els verdíssims boscs de les muntanyes que la tancaven per tots els costats. (Valor 1984:   80) 

I segueixen les referències toponímiques de la Foia: Pinar de la Menora, Castells, la Canal, pinar de les Florències, el mas de la Foia… (Valor 1984: 80-83) 

En el seu continu avançar cap al nord-est , Brunilda i Roseta, la criada que l’acompanyava, una lleugera notícia d’una població important: «…en el cor de les muntanyes, hi havia una població important, molt famosa per haver-s’hi guanyat una importantíssima batalla als sarraïns no feia massa anys.»  (Valor 1984: 83) 

De nou, Valor, sense nomenar la població, ens dóna referències geogràfiques i històriques precises. I continua amb la descripció del paisatge: 

Era ja a la carena d’aquella serra altíssima, que al capdamunt acabava en forma de llarguíssim i inclinat llom. D’allí estant, va albirar als seus peus i a l’altra banda, una comarca oberta i trencada, amb clapes de bosc, barranc llargs i sinuosos excavats per les aigües, i massades disperses.(Valor 1984: 85) 

Una bella, breu i precisa descripció de l’Alcoià. 

La “població important” no s’albira i una velleta, després d’una forta tempesta, el dóna protecció en el seu masset: «-I és clar… no anava a deixar-vos a l’intemperi en una nit com aquesta. I us haig de dir que la població que cerque és Alcòdiam.» (Valor 1984: 87) 

Efectivament, Alcoi. De nou, l’escriptor utilitza el recurs de la fantàpolis. També, fàcilment reconeixible. 

Finalment, Brunilda fa cap a la torre d’Alcoleja. Topònim amb que es nomena un petit poble del Comtat i que, com tothom sap, significa “el castellet”, procedent de l’àrab, segons Coromines (1989-1997), alqulaica: «La Torre d’Alcoleja era les proximitats d’un vilatge ombrienc que hi havia dins una clotada pintoresca, entre serres altes i de gran bellesa i severitat.» (Valor 1984: 89) 

Després d’una llarga estada a Alcoleja al servi de dona Frederica, tia de Carles de Mataplana, Brunilda és enviada, disfressada de xic, al castell de Penella per a cuidar al senyor de Mataplana en una llarga i penosa malaltia. Així es descriu el viatge de Brunilda a Penella: 

Travessaren un profund barranc, al fons del qual un rierol mig gelat es precipitava en sorollosos ràpids i salts; pujaren unes costes de gran rostària; corregueren al llarg de les faldes inacabables d’una alta serralada; creuaren, havent dinat, un riu, llegües avall, a la vora d’una petita vila; després pujaren lentament, amb compte de no espenyar-se, els alts que menaven al castell, el qual, al capdamunt d’un penyalós pujol, s’alça bravament desafiant les inclemències dels homes i de la natura. Per fi, retuts de fatiga, al fer-se foscant arribaren a les grans portes de la fortalesa. (Valor 1984: 96)  

Al castell, Brunilda, esdevinguda Salvador, viurà un seguit d’aventures. En tot l’entrellat d’afers encara té ocasió Valor per a introduir una nova referència toponímica : “un manyà de l’Alcudieta” (Valor 1984: 107), partida de Cocentaina citada ja per Cavanilles (Coromines 1989-1997) 

Els final està pròxim, els fets es precipiten i al final venç l’amor de la parella formada per Carles i Brunilda, la pau entre el reialme de Penella i Vilian, la justícia contra els traïdors i la felicitat que aquells guants màgics proporcionaren a tothom després de molts patiments. 

Aquesta rondalla, menys rica en referents toponímics explícits que no “El rei Astoret”, completa una vintena de noms de lloc de l’Alcoià i el Comtat i ens mostra un recurs que posteriorment pesarà molt en la narrativa valoriana, la creació  de dues fantàpolis: Vilian i Alcòdiam. 

4.3. Un pregon coneixement del paisatge petrerí : “El jugador de Petrer 

Amb aquest conte irreverentment faustià, Valor ret homenatge a la vila de Petrer. Així ho explicità en una breu però magnífica evocació que va escriure l’any 86 a la revista Festa-86 de Petrer a propòsit de la publicació en les pàgines de dita revista de la rondalla “El jugador de Petrer”, acompanyada d’unes delicioses il·lustracions de Marieta Pijoan. 

L’autor castallut encetà la seua “Evocació” amb aquestes paraules: 

Els darrers anys de la meua adolescència vaig passar-los en la contrada en què es troba la pintoresca vila de Petrer, que jo mirava des de la població veïna com la porta de la vertadera muntanya, aqueix enlairat i laberíntic alçament orogràfic que es parteix entre els termes de Castalla, Petrer i Agost. Excursions diumengeres sovintejades, caceres de tardor amb amics de més edat que jo que anaren mostrant-me el territori, em feren gaudir dels racons plens de solitud i belleses inimaginables en els crestalls, els turons, les barrancades, els elevats cims, els precipicis pavorosos, els rierols… que enclou el terme de Petrer entre  les seues serres del Cavall i la Cilla i l’enlairat Catí on fita amb el terme de Castalla. El Pantanet, la foia Falsa, el riuet saltador del Molí de les Reixes, un curiós amfiteatre de penya viva fet sols per la mare Natura, les fontetes de l’Almadrava al peu d’enormes espadats de roca vermellosa poblats de soliguers i falcilles… Al meu cor i a la meua pensa anava gravant-se pregonament aquell món humil, bell i silenciós que alhora era escenari de simpàtiques escenes de cacera o de tabola jovenívola de fadrins i fadrines que m’eren companys. (Valor 1986b: 34) 

Aquest record viu i ple d’afecte del terme municipal de Petrer el dugué a utilitzar com a escenari aquesta vila del Vinalopó per al nucli argumental mínim, propi de la narrativa oral tradicional, que era en el seu origen la desdramatitzada història “faustiana” d’”El jugador de Petrer”. A Valor només li quedava, com ell mateix deia, la possibilitat de …”poder crear encara que només siga una modesta obre literària com “El jugador de Petrer”, feta en secret homenatge a un poble estimat. I així va nàixer  aquesta rondalla valenciana originària de Castalla.” (Valor 1986: ) 

I l’”homenatge”, certament, s’enceta només començar la narració: 

Era en el pintoresc poble de Petrer, aquell que es reclina graciosament en un enlairat tossal, entre les dues grans muntanyes del Cavall i de la Cilla, i té a les seues envistes, com qui diu als seus peus, l’arredonida vall d’Elda, tan delitosa, i allà més lluny, cap al migjorn, la senyorívola població de Monòver, amb les seues hortes, els seus pujols empolsegats, les seues amples rambles i la serra de la Safra, pinosa i solitària. [...]En el carrer Major de Petrer, en una casa noble i gran com un convent, vivia tot sol,… (Valor 1986a: 73) 

Un començament ple de referent toponímics: La muntanya del Cavall, dita comunament la serra del Cavall, denominació molt freqüent en la nostra geografia; la Cilla, topònim emparentat amb cingle, “el tallat”. En alguns indrets illencs es coneix amb la forma masculina cill (Coromines 1989-1997). La Cilla és la part septentrional de la serra del Sit, que, per cert, Enric Valor no nomena en cap moment i imagine que ho faria per raons ideològiques. Eren els temps en què les operacions “espanyolitzadores a ultrança” usaven la figura del Cid –aquell Rodrigo Díaz de Vivar, mercenari sense escrúpols- com a figura mítica de la primera i tan falsa com bel·licosa “unidad de España” –recordem-nos de la “Valencia del Cid”- i l’escriptor castallut no va voler, ni indirectament, posar-se al servei d’aquesta maniobra tan maniqueament ideològica com mentidera. Hi apareix la Vall d’Elda, a la que ja ens em referit; Monòver ja no és un llogaret sinó uns “senyorívola població”, i és que la rondalla primera discorre en uns temps medievals indefinits i aquesta ja se situa en l’Edat Moderna, en un moment també indefinit, és clar. També hi trobem, llunyana, la Safra. La toponímia urbana té el seu espai, el carrer Major, centre neuràlgic de Petrer durant molts anys i avui dreçador dels distints carrer i carrerons que s’endinsen en el bell barri morisc  de la població. 

El protagonista jugador ho perd tot i somnia tornar a comprar de nou uns bells paratges petrerins, que havia perdut jugant a cartes: 

I compraria una altra vegada aquell delitós  Molí de les Reixes, sempre acomboiat, enmig de les aspres muntanyes, pel refils dels rossinyols, dels oriols o de les merles, i per la remor de les aigües que s’esmunyen gojoses de la cacau, per a caure riu avall en saltant vertiginosos. Sí, sí! –s’exaltava el seu pensament–. I tornaria a les meues mans aquella beneïda casa de la Foia Falsa, amb el seu bassó voltat de pins gegantins on sempre nien les tórtores, i aquella meravella d’heretat del Clot de Catí, flor de les altes serres, amb els cadamunts plens de pomes amuntegades i amb totes les bones olors del Paradís. (Valor 1986a: 74) 

Tres topònims atrauen el nostre interés: Molí de les Reixes, un dels tants molins d’aigua que s’hi trobaven al llarg de la rambla de Petrer o de Puça –“el pou”, del llatí-. Es caracteritzava, dit molí, per tenir un porxo enreixat. Avui dia només es conserven unes quantes reixes en les finestres d’una venta de muntanya que es denomina així: el Molí de la Reixa, els autòctons solem nomenar-lo en singular. La Foia Falsa fa referència a un petit predi situat  un quilòmetre escàs més amunt, forma un conjunt d’abancalaments que segueixen a la vora d’una petita rambla. El Clot de Catí (d’origen àrab i que significa també “plat” o “clot”, segons Coromines 1989-1997) és una partida en la part alta nord-oriental de Petrer i que és compartida amb el terme municipal de Castalla. 

L’aparició d’un dimoni, ben “domèstic” per altra banda, s’anuncià amb aquesta tòpica imatge: «… un llamp esqueixà els núvols des dels pics negres com a ales de mocigaló de les Penyes de Camara, fins al cim mateix de la serra del Cavall.» (Valor 1986a: 75) 

El dimoni, Capralenc el Fi informa a don Pere, protagonista del conte, d’on procedeix ell mateix: 

Visc en la serra de Castalla i tinc cura de les ànimes i els cossos de tos aquells grans senyors que habiten en les grandioses i riques heretats de Catí, de les Fermoses, de Puça, de Planisses, de Caprala, de l’Arguenya i d’altres que fora massa llarg d’anomenar.(Valor 1986a: 76) 

Més referents de noms de lloc: la serra de Castalla, una bona part de la qual fita amb Petrer pel nord-est; Catí, del que ja hem parlat; les Fermoses, nom que rep un mas, actualment en estat ruïnós, i una heretat situada en el cor de la serra de l’Arguenya, de l’àrab atganiia, “la rica, l’opulenta” (Coromines 1989-1997); i, finalment, Caprala, que dóna nom al dimoni, Capralenc. Caprala procedeix del llatí i ve a significar “terra, lloc de cabres”, segons Sanchis Guarner. 

El desenllaç de la rondalla té lloc en un espai ben concret i fàcilment localitzable, avui “Camí vell d’Elda”, en els temps de la rondalla, simplement “Camí d’Elda”: 

Enfilaren carrer avall i eixiren al camí d’Elda. A l’esquerra en totes les carenes del bancals, s’alçaven uns garrofers com esglésies, ombrosos sota la lluna plens de silenciosos ocells aixoplugats. (Valor 1986a: 88)  

Precisament, en aquest desenllaç rondallístic, té molt a veure el perfecte coneixement agrícola que l’autor té de la nostra comarca; referit, en aquest cas, al conreu del garrofer: «Anant terres endins, Petrer és el darrer poble on encara es conrea aquesta mena d’arbres.» (Valor 1986a: 89) 

Amb aquest passeig per bona part de les terres del migjorn valencià de la mà de l’obra literària d’Enric Valor, pensa que es demostra a bastament fins a quin punt el territori viscut per l’escriptor ha esdevingut matèria literària rigorosa i bella. Un territori nominat constantment, nominat i viscut, perquè com ha dit en moltes ocasions el propi Enric Valor, “sense veure el territori no puc escriure una rondalla” (Lluch & Serrano 1989: 38). Una altra mostra més de com el temes més universals arrelen en espais concrets i, en aquests cas, ben propers a nosaltres. Potser la grandesa d’Enric Valor ha consistit, entre altres coses, en això, bastir un complex univers narratiu en un espai tan minúscul i domèstic com són les contrades meridionals del País Valencià. 

5.      un assaig de conclusions i una proposta 

Com que al llarg d’aquesta ponència no he tracta més que demostrar exemplificant amb tres rondalles que coneixia amb una certa profunditat les enormes possibilitats que presenta l’estudi de la toponímia en relació al paisatge i la creació i explicació del seu espai narratiu o microcosmos, oferiré unes conclusions en aquest sentit: 

-L’obra d’Enric Valor potser siga la més rica en toponímia de tota la narrativa catalana contemporània.-Totes les seues obres se situen en llocs i espais concrets. L’excepció és el contrari (només tres rondalles i dues narracions curtes de joventut no presenten aquesta característica),-El microcosmos valorià se circumscriu sobretot a les comarques sud-centrals valencianes (Vall d’Albaida, Marina Alta, Comtat, Alcoià, Alt Vinalopó i Valls del Vinalopó).-Enric Valor no parla mai en les seues narracions de llocs que no ha conegut directament i, en molts casos, amb profunditat.-Els topònims en Valor són eines literàries que sol manipular, deformar, explicar amb intenció creativa, com fa, per exemple, amb la creació de fantàpolis.-Toponímia, descripció paisatgística i sentit geogràfic sovint van lligats en l’obra d’Enric Valor.-La localització tan precisa de l’obra de Valor en comptes de ser un obstacle que la fa localista i curta de mires la projecta nacionalment i, paradoxalment, la universalitza en fer que el grans temes i arguments narratius tinguen lloc en un País Valencià real, unes voltes, i mític i llegendari, d’altres.-Cal que els estudiosos de l’onomàstica dediquen treballs monogràfics -o incloguen en treballs més amplis- l’obra d’Enric Valor: noms de llocs, gentilicis, noms de plantes, descripcions geogràfiques i paisatgístiques, etc. Que ens descobresquen tota l’excepcionalitat que tanca en aquest sentit l’obra valoriana.-La descripció en Valor presenta molts i variats registres: dels més realistes als més fantasiejats i mitològics, però sempre deixen entreveure la versemblança i la pregona estima de l’autor per la terra. 

I acabem, lacònicament, amb la proposta: ara que està tan de moda això del turisme alternatiu, oferim cultura, que no vol dir avorriment. Front a les platges i urbanitzacions massificades, front a la falsa « Terra Mítica » bastim la veritable Terra Mítica, la nostra. Enric Valor i alguns altres escriptors i escriptores com ell ens ofereixen uns materials preciosos, les seues obres.  

Proposem, dissenyem, oferim rutes literàries als nostres conciutadans i als nostres visitants farts com estan ja del cartopedra, els efectes especials, el regust apegalós de la Coca-Cola i la pudor insuportable de les hamburgueseries. 

Som un país culte i tenim un món verge que conéixer i mostrar als altres. Aprofitem-ho! 

Bibliografia: 

Bernabeu, J. L. (1997) “Paisatge i paisanatge en les rondalles d’Enric Valor“ dins Canelobre Enric Valor 86 anys, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert.Brotons, V. (2000) “Les terres del Vinalopó a l’obra d’Enric Valor » dins Revista del Vinalopó 3, Petrer, Centre d’Estudis Locals del Vinalopó.Coromines, J. (1989-1997) Onomasticon Catalonia: els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, Barcelona, Curial, 8 vol.Escrivà, V. (1998) “Laudatio acadèmica del Doctor Enric Valor a càrrec del Doctor Vicent Escrivà” dins Valor E., Paraula de la terra, València, Universitat de València.Lluch, G. & Serrano, R. (1989) Noves lectures de les rondalles d’Enric Valor, València, Gregal Llibres.Meseguer, L. (1992) “La invenció literària del paisatge“ dins Xvé Col·loqui de la Societat Onomàstica, Castelló de la Plana.Valor, E. (1984) “Els guants de la felicitat” dins Rondalles Valencianes 2, València, Fed. d’Entitats Culturals del P. V.Valor, E. (1985) “El rei Astoret” dins Rondalles Valencianes 4, València, Fed. d’Entitats Culturals del P. V.Valor, E. (1986a) “El jugador de Petrer ” dins Rondalles Valencianes 6, València, Fed. d’Entitats Culturals del P. V.Valor, E. (1986b) “Evocació” dins Festa-86, Petrer, Ajuntament de Petrer.