txutxep

Amb el final de les vacances, tornen aquelles rutines (tant les agradables com les que no ho són) que acompanyen els mesos lectius, com és el cas del retorn als entrenaments del Ricoh Premià. I m’he trobat dos casos similars amb dos nens i els seus pares que m’han cridat l’atenció. Tots dos nens havien tingut experiències díficils per la seva edat -9 anyets- en equips de futbol base, i no veien clar això de continuar per aquest món. El motiu és la constant pressió que alguns individus s’encarreguen de traslladar als xiquets en nom d’una entitat, amb uns objectius de resultats a curt termini, sense cap mena de tarannà pedagògic. Indubtablement, advoquen a l’infant a una pressió que no sempre és suportable i que fan, en definitiva, que el nen gaudeixi de la pràctica de l’esport; per tant, que no sigui feliç jugant. Estic realment indignat amb aquesta plaga de coronels encarregats de fer soldats a canvi de 3 punts.

Els pares, que ja han viscut un parell de situacions així, també van escarmentats i fan que, quan venen a Premià, no s’acabin de creure que això aquí funciona d’una altra manera; que el protagonista és el nen, que s’ha de divertir jugant, al mateix temps que aprenent. Que ningú li exigirà que guanyi un partit, ni se li dirà una paraula més alta que l’altra, ni que té l’obligació de fer-ho sempre bé. La meva exigència és que el nen disfruti i pugui expressar-se a través de la pilota, que sigui feliç al joc.

Intento argumentar-ho de mil maneres, ho he explicat en prosa i en vers, els que han treballat amb mi l’últim any així ho poden constatar, quan els nens entrenen aquí se senten protagonistes i en canvi, dels pares d’aquests nens en rebo desorientació, no ho acaben de veure clar però és que estic convençut que si es queden no se’n penediran mai. Del contrari, em jugo un pèsol a que un dia o altre diran: “potser hauríem d’haver-nos quedat a Premià…”

I és que, com tot, des que vaig començar fins ara, hi ha hagut una formació, un creixement, i en especial, un gran any de reflexió que han donat lloc a una reestructuració de plantejaments que fan que el cronista d’avui hagi crescut respecte el de fa 6 anys, i que encara tingui més per créixier.

Contra tot això, perquè no tot és el mateix, us demano que em feu confiança. I en parlem d’aquí a uns mesos.

Paellador congelada o paella valenciana d’algun indret recòndit de la costa alacantina? Tot treu la gana, però… menjar per passar la gana o disfrutar d’un àpat?
Vino tinto de mesa Don Simón o un criança de garnatxa del Montsant? Tot és vi -diuen-, però… beure “pa pillarla” o disfrutar d’un tast?
Etcètera.

Perquè en totes i cadascuna de les coses d’aquest món hi ha allò què és més fàcil i satisfà la necessitat bàsica, així com allò que és molt més el·laborat i precisa de molta més dedicació. Ara bé, de la teva gana -o fam!- dependrà que no sàpiguis esperar el temps de criança que necessita allò que no és medicore. La satisfacció, però, serà proporcional a l’espera.

Perquè satisfer-se amb la mediocritat és de ganduls i covards, perquè conformar-se amb lo ràpid i fàcil és per als vulgars, advoco per la Qualitat davant la quantitat, allò diferent vers allò previsible, la criança en bótes de roure francès enlloc de les prestatgeries del Carrefour.

Agafar o escollir, presses o espera, fam o delit, imitar o crear, mediocre o diferent…

Molt més que un dribbling.

4 dies a Santa Coloma de Queralt; altre cop aquest poble acollidor i amb una gent tant i tant maca. Disfrutar dels petits encants d’aquest poble amb un amfitrió de luxe com l’Arnau i l’hospitalitat de la seva famÌlia ha estat un gaudir constant. Un autèntic plaer tornar a compartir amb Els Millors la lligueta d’estiu de Santa Coloma i la tant grata companyia del serenet de l’Adrià. I a tots aquells colomins i colomines que no acabaria mai de nombrar, que fan sentir-se com a casa -i s’agraeix molt- una abraçada i molts petons.

Un exemple d’aquests grans moments de felicitat, l’entrepà per antonomàsia. L’obra d’art del Salvador del Harlem, el millor entrepà mai més ben parit de la història. Que ets boig!

Al meu riu, que tant m’estimo…

Riu que dóna descans a la història de la meva família, record present dels que em van parir, que m’ha vist créixer jugant-hi i m’ha ensenyat a tirar-hi pedres, que en conec tots els seus racons de parla catalana, que l’he remat en trams tan bonics com inacabables, que m’ha brindat nits inoblidables…

i que ara, l’aigua que en baixa em porta brins de felicitat i nostàlgia, de records i d’enyorança, de somnis i de futur; una aigua que, durant les hores perdudes en algun pantà, encripta un missatge que viatja sense parar riu avall, deixant enrere sirulos, químiques i nuclears, missatge que esbrino en instants màgics i dolços de desxifrar. Molt més que un riu.

Perquè mai cap paraula definirà tot el que pot significar agafar-se les mans?

Ja és aquí, per als esbojarrats.. Els inadaptats. Els rebels. Els buscaraons, Els claus rodons en forats quadrats. Aquells que veuen les coses de forma diferent. Gens fidels a les normes i sense cap mena de respecte a l’status quo. Els pots elogiar, no creure-te’ls, elogiar-los o calumniar-los. El que no podràs, però, és ignorar-los, ells canvien les coses. Inventen. Imaginen. Reengendren. Exploren. Creen. Inspiren. Empenyen la raça humana cap al progrés. Tal vegada estiguin bojos.. Qui pot veure una obra d’art en una lona blanca i buida? O seure en el silenci i escoltar una cançó que mai fou escrita? ¿O mirar fixament a un planeta vermell i veure un laboratori amb rodes? Fem eines per aquest tipus de persones. Mentre hi ha qui els pren per bojos, nosaltres veiem al geni. Perquè la gent què pensa que ells poden canviar el món, és això el que fan.

Think Different

Mes de juny, arriben els exàmens, i, amb ells, els maldecaps, els cansaments, els nervis… Per més aparença de tranquil·litat que un vulgui tenir, tot un seguit de preocupacions conviuen en els cossos dels estudiants, circulant amunt i avall sense control.
Aquest passat cap de setmana han estat nits de lluna plena. La lluna plena sempre ha anat lligada a una miscel·lània de poders ocults des de les civilitzacions més primitives. Tradicions que ens parlen d’homes llop, llunatisme i tot un món de bruixes amb aquelarres i pocions; si més no, alteracions a tots els nivells que ens produeix aquest magnífic astre. Si la lluna és capaç de moure marees, per què no ha de poder afectar al nostre cos, format un 75% d’aigua?

Encara que des de dimarts ja hem sortit de les nits de lluna plena, per als estudiants sembla que el pleniluni durarà ben bé un mes.  Probablement observeu de conductes fàcilment alterades: no patiu,  coses de l’època.

Molta tranquil·litat, molta sort.

rebec -a

[s. XIX; d’origen incert, potser d’un ll. *ribiccu, metàtesi d’un *(i)bicirru, der. de ibex, -icis ‘isard’]

adj 1 Dit d’una persona, especialment d’una criatura o d’un adolescent, que és difícil de governar pel seu geni, que el porta a plantar cara, a replicar, a no obeir, etc. Un caràcter rebec.

Font: Gran Diccionari de la Llengua Catalana

Reminiscències d’un passat molt proper , tal vegada més proper del que es voldria, però senyal unívoc de l’edat, a la qual les lleis de la naturalesa ens sotmeten a tots. És doncs, d’alguna manera, un patrimoni en estat de deteriorament del jovent, que només el temps el pot anar modulant. El sentit comú, però, al cap d’un temps, exerceix el contrafort per reestablir la normalitat. A més sentit comú, menys temps de rebequeria. Però de rebequeria, n’hi ha per tots, o no?

A les acaballes de la temporada, i després d’un molt bon curs amb molt bon futbol, ja està en marxa la Gira Costa Daurada amb els benjamins del Ricoh Premià.

El dissabte 9 de juny estem convidats al VI OPEN CLUBS DE FUTBOL de l’Ametlla de Mar; en acabar, anirem a Cambrils a passar la tarda a la platja i a sopar tots junts.

El diumenge 10 de juny, a Cambrils, jugarem un triangular amb l’EFV Cambrils, campió de lliga imbatut de 1a divisió de benjamins i el CF Torreforta, 4t classificat.

En acabar, Gran Paella final de temporada! Això és futbol!!!