Amb permís…

L’estratègia, novament, fou un èxit rotund. En desembarcar, columnes de ràtzies desactivaren la defensa, sense donar temps a reforçar-se. En pondre’s el sol, agafàrem forces i redissenyarem el pla definitiu que ens havia de portar a la victòria. Passàrem una nit de nervis, a la vora del foc, en un compte enrere inesgotable a l’espera de l’albada. Quan els primers raigs de llum s’endinsaren en la vall, començaren a il·luminar un nou horitzó projectat en aquella terra, on un daltabaix revolucionà tot el sistema montat, on tot està per fer i tot és possible.

La nostra troballa supera tot allò que havíem imaginat. Aquí hi ha massa, i massa bo per a explotar-ho com els grans imperis feren en el seu moment. No cometrem el mateix error. Disfrutarem de la fertilitat d’aquesta terra, però volem aportar els nostres recursos per redimensionar aquest tresor i transoformar-lo en el motor de la nova economia. Temps de felicitat inunden ara aquestes valls, la bandera del somriure i la tendresa impera fins al més mínim racó. Avui, allò que havia somiat cada nit de mesos endarrere, ja és una realitat. I que, com tants cops, supera la ficció.

El cronista acomiada els seus relats amb la felicitat que dóna l’èxit d’una lluita de temps, d’objectius clars i de preseverància en la seva consecució. Mirant enrere, vull agrair a tots els que van donar suport a aquest sonat projecte en qualsevol moment, a tots ells i elles, moltes gràcies.

Fi.

Ha arribat l’hora. L’espera ha estat llarga, però ja no hi ha marxa enrere.

Endavant!

Perquè no hi ha res que no pugui canviar, perquè ningú té el dret de negar la llibertat.
Perquè tot és possible.

Enllaç a la notícia aquí.

Silencis de complicitat, de vergonya, d’educació (o de mala educació), de conformitat, de passota, de ridícul, de picardia, de consentiment, de no saber què dir, de no tenir res a dir.

El silenci és una arma de doble fil. Tant s’hi amaga allò que es pensa com allò que no, i la capacitat per desxifrar-lo s’atenua fora de la pròpia creació. Hi ha qui calla allò que sent, emmordassat per por a que s’escapi que també hi ha coses que no les sent.

Altres vegades, el silenci atorga, fruit de la incapacitat de defensar els legitims i comprensibles posicionaments de cada individu. En qualsevol cas, esbrinar cada silenci correspon a arts endevinatòries que no tots es mereixen.

Quin és el teu silenci?

L’expedició haurà d’esperar. Els meteoròlegs parlen de temporals a alta mar, de fet, des d’aquí ja se’n reben alguns símptomes.

Tanmateix, els informadors ens aconsellen esperar uns dies més, per intervenir per sorpresa i en un moment que la vigilància hagi minvat. Ara que, quan ens donin el vist-i-plau i emprenguem l’escomesa, no hi haurà tempesta que ho aturi, i quan vulgui, que surti el sol.

Recullo a continuació alguns fragments del llibre “El hombre mediocre” de José Ingenieros

“La hipocresia és l’art d’emmordassar la dignitat; ella fa emmudir els escrúpols dels homes incapaços de resistir la temptació del mal. És mancada de virtut per a renunciar a aquesta temptació i de coratge per a assumir la seva responsabilitat. És l’adob que fecunda els temperaments vulgars, permetent-los prosperar en la mentida: com aquests arbres el brancatge dels quals és més frondós quan creixen a voltants dels pantans.”

“La joventut té entre els seus preciosos atributs la incapacitat de dramatitzar llarg temps les passions malignes; l’home que ha perdut l’aptitud d’esborrar els seus odis està ja vell, irremediablement. Les seves ferides són tan inesborrables com les seves canes. I com aquestes pot tenyir-se l’odi: la hipocresia és el tint d’aquestes canes morals.”

“La disfressa serveix al feble; només es fingeix el que es creu no tenir.“