txutxep

Recullo a continuació alguns fragments del llibre “El hombre mediocre” de José Ingenieros

“La hipocresia és l’art d’emmordassar la dignitat; ella fa emmudir els escrúpols dels homes incapaços de resistir la temptació del mal. És mancada de virtut per a renunciar a aquesta temptació i de coratge per a assumir la seva responsabilitat. És l’adob que fecunda els temperaments vulgars, permetent-los prosperar en la mentida: com aquests arbres el brancatge dels quals és més frondós quan creixen a voltants dels pantans.”

“La joventut té entre els seus preciosos atributs la incapacitat de dramatitzar llarg temps les passions malignes; l’home que ha perdut l’aptitud d’esborrar els seus odis està ja vell, irremediablement. Les seves ferides són tan inesborrables com les seves canes. I com aquestes pot tenyir-se l’odi: la hipocresia és el tint d’aquestes canes morals.”

“La disfressa serveix al feble; només es fingeix el que es creu no tenir.“

Aquella gent que aprofita per fer llenya de l’arbre caigut, que espera l’error aliè per donar consells a deshora. Il·luminats que ja preveien -gràcies al seu do innat de vidència- el que passaria i tenien la panacea per a solucionar-ho. Sovint s’abasten de comentaris tals com: “ja t’ho deia jo”, “si m’haguessis fet cas…”, “ja sabia que no era aigua clara…” , “tard o d’hora havia de passar”, i un infinit etcètera. La llàstima és que no solen tenir el do de la puntualitat: sempre arriben tard.

I és que aquests consellers de rellotge endarrerit hi són pertot i saben de tot; relacions personals, esport, política, sexe… Sembla com si algun ser totpoderós els hagués tocat amb una vareta màgica del coneixement absolut; potser per això, com que en saben tant, les seves reflexions erudites necessiten que els fets es consumin per atorgar-se una raó, que, fins al moment del desastre, ningú havia sentit.

Diu un proverbi italià:

“Després que el vaixell s’hagi enfonsat, tothom sap com s’haguera pogut salvar.”

Prou Comic Sans, si us plau.

No més treballs, no més rètols, mai més a la TV, mai més!

Dedicat al meu amic Lluc, per obrir-me els ulls…

Exemple 1: Caminant per un passadís del metro amb més gent, un cert ritme i amb distàncies curtes; sempre hi ha l’il·luminat que, de cop, sense mirar, s’atura o dóna mitja volta sense pensar que no tots donarem mitja volta.

Exemple 2: Els que pugen a l’autobús i, sabent que darrere seu ve més gent, s’aturen a mig passadís; no importa que hi hagi gent que es quedi sense entrar, si ells estan ben còmodes. (els que agafeu el 50 ja sabeu de que parlo!)

Exemple 3: El típic i mític cotxe que ocupa el carril del mig a l’autopista, tenint tota l’autopista per ell i anant a 80 km/h.

Per no parlar de les escales mecàniques….