Arxiu de la categoria 'General'

Camins fàcils, difícils…

Dimecres, 16/05/2007 (16:21)

Estrets, barrancosos, freds i boirosos o càlids i secs, pedregosos, travats, entortolligats…

O camins amples, fàcils, ràpids i sense obstacles.

Quan tenia 10 anys, en Francesc Roma ens va explicar als meus companys i a mi en una classe d’ètica que els camins que ens porten a la felicitat autèntica són plens de dificultats, entrebancs i passos en fals. Per contra, sovint s’apareixen camins fàcils de seguir, per als que es cansen, que semblen que arribaràs més ràpid a la felicitat. Camins que no presenten obstacles, molt ràpids, que passen de llarg de cada lloc i instant dels camins petits. Mentre que el que camina per senders i dreceres recorda les dificultats i els paisatges del seu trajecte, el que corre per la vi(d)a ràpida, només recorda la velocitat que arribà, si no es passà. En Francesc Roma assegurava que aquells trajectes que, quan els estàs seguint, et preguntes si val la pena continuar patint, quan arribes al destí, t’esborra qualsevol mena de dubte; i fins i tot, durant el viatge,  hi ha moments de gran esforç que generen la felicitat d’un mateix.

Llavors no ho vaig entendre del tot. Ara comparteixo la seva opinió.

Perquè prendre el camí més complicat sol ser una decisió de conviccions, ànims i sort per als valents.

Quan les coses, simplement, funcionen

Dimarts, 15/05/2007 (13:19)

Tant senzill que hauria de ser i tan estrany que passi…

És per això el plaer de que les coses, simplement, funcionin. Que un esforç comporti la seva recompensa. Generalment, crec que és bastant inusual que les coses rutllin, però ara que tot comença a engranar, disfrutem-ho!!

Prefereixo 1000 cops la mort que un estiu a Marina d’Or…

Divendres, 11/05/2007 (09:49)

Moments

Dimarts, 01/05/2007 (11:30)

Descobrir els plaers de la carbassa sota l’atenta mirada d’una colla d’ànecs, senitr-se princesa i centinella al pati d’armes del castell, esclatar a riure com a posseïts enmig d’un restaurant amb aires de reialesa o voler mudar-nos al carrer més colorit de Xert… O millor obrir el paraigües dins el cotxe, per no amollar el rumb cap a l’arc de Sant Martí, entre oliveres lligades al terra per a que no s’escapin…

Propera estació… Riure i passar-s’ho més bé a qualsevol altre lloc!

…i és que futur s’escriu amb F, amb F de felicitat!

Per cert, com va la promesa? Espavila, que el meu pal·ladar està treballant fort!

Estils de futbol, formes de vida

Dimecres, 25/04/2007 (16:17)

062.jpg

Els fets, els pensaments, les idees, la forma d’actuar i el tarannà regeixen les formes d’actuar de les persones. Es diu que algú és coherent quan actua segons el que pensa, i que demostra una sèrie de valors o normes que regeixen la seva conducta. No em refereixo a que el futbol sigui una forma de vida; vull dir que jugues com ets, i ets com jugues. I no sol amb el futbol, es juga a moltes coses, i hi ha qui li agrada més jugar i hi ha qui creu que jugar és cosa de nens.

Aixi mateix, hi ha moltíssimes formes de jugar, també de viure. Hi ha qui pensa només en la victòria, hi ha qui vol desplegar un joc vistós, hi ha qui no vol rebre gols i també qui només en vol marcar, siguin com siguin. Des d’aquí defenso un futbol estructurat, molt evolucionat des dels seus inicis, amb una defensa sòlida i equilibrada, un migcamp de creació amb arribada, i uns atacants atrevits, imprevisibles, ben oberts i un punta que sàpigui combinar el joc d’equip amb el remat a porteria. Com vull jugar? Tots volem la pilota, volem ser protagonistes, portar el pes del partit perquè la pilota no ens fa por, la tractem bé i juguem combinant amplada i profunditat. I el porter, un atacant més, amb el que s’hi pot confiar per continuar jugant. Joc de possessió de pilota, de molta passada, de control i d’arribades a porteria com a consequëncia d’accions d’equip. Aquest estil té perill, ja que amb una errada en una passada compromesa, l’equip contrari et marca el gol sense haver proposat res més que anar corrent darrera la pilota. Encaixar un gol, però, no fa que ens rendim a la primera de canvi; procurarem de continuar igual per tal de remontar jugant bé un gol que ells han fet gràcies a un error propi. No obstant, quan el contrari juga com tu, té lloc un partit vibrant amb molt bon futbol, diversió, espectacle, bones accions combinatives, alternança de possessió i joc molt vistós. Per desgràcia, cada cop són més els equips que opten per allò més fàcil, defensa aferrissada prop de la porteria, moltes faltes per tallar el joc creatiu, i quan recuperen la pilota, la rebutgen lluny per tornar a defensar, perquè els fa por portar la pilota, no fos cas que la perdin i la grada els hi retregui que pretenguin jugar la pilota des de darrere.
Jugar contra aquests equips, que proposen joc travat, és molt complicat, però no impossible. Segur que encara es pot jugar millor, segur que la puntada de peu, l’empenta, la trampeta -el recurs del dèbil- és superable amb una acció tècnica millor. Creure que existeixen accions millors em dóna força per continuar lluitant per aquest estil, i a veure si d’una vegada per totes el contrari s’atreveix a jugar de tu a tu, deixi de tenir por a la pilota i jugui passant-s’ho bé. Per exemple, quan veig un nen defensor de la majoria d’equips contra el que jugo només li peguen a la pilota, estic convençut que quan el nen veu els nostres defenses ser protagonistes del nostre joc, pensen: “per què jo no puc jugar així?” tot és qüestió de confiança, i primer, la confiança la de tenir un mateix

Desestimo així els que busquen la victòria a qualsevol preu, els que només defensen per por a ser protagonistes, els que creuen que el joc de creació és para amb joc de destrucció, els que rebre gols els fa témer, els que no s’atreveixen a plantar cara. Voleu guanyar al joc vistós? Feu-lo millor, no el destruïu.

Que serien dels estadis si no hi haguéssin equips que proposessin? Anirien a veure un Barça Mallorca 80.000 persones si els dos equips juguessin com el Mallorca? Futbol és joc, és passar-s’ho bé. Si t’ho passes bé jugant, pots perdre, si no t’ho passes bé, estàs perdut.

Que la vida sigui un joc o no, és opinable, però cadascú amb la seva. En qualsevol cas, creure en disfrutar, en fer les coses per xal·lar, en no tenir por de cometre errors, és un estil de vida. Com també buscar l’error de l’altre, posar traves a tot, protestar… un altre estil. Jo prefereixo que els espectadors disfrutin, que no que siguin els meus entrenadors. Les coses les intento fer així, si us plau, que els que superin, siguin millors que jo. Si em superen, els meus espectadors també tenen dret a passar-s’ho bé amb un joc millor, encara que sigui de l’altre equip.

Positivisme vs negativisme

Dilluns, 16/04/2007 (15:54)

balanca.JPG

Sovint, les situacions presenten aspectes positius i negatius. Davant de fets i accions podem reaccionar segons la importància que li donem a uns aspectes o altres. Personalment, crec que els aspectes positius han de prevaler sobre els negatius, però cal fer un esforç, ja que aquells fets que carreguen negativament el nostre pensament són avariciosos i egoistes i no accepten marxar quan els toca. En el moment en què apareix quelcom susceptible de ser entomat tant d’una forma com de l’altra, és necessari prevaler allò que suma vers allò que resta. Us imagineu que tothom s’ho prengués tot malament??

De la mateixa manera, amb la mateixa importància que prendre’s les coses postivament, és el de fer-les positivament i intentant que no hi hagi aspectes negatius que algú pugui destacar. Algú va dir que “qui pregunta amb mala intenció no mereix conèixer tota la veritat”, doncs hi afegiria que si les coses es fan amb bona intenció, no cal destacar tot el que és criticable, però que cal obrar de la millor manera possible perquè les possibilitats de críítica siguin les mínimes possibles.

Però això sí, sobretot, somriure sempre.

Tradició i orgull

Dilluns, 02/04/2007 (12:32)

dscf0258.jpg

Dissabte de casament a Madrid. El marit, escocès, i tota la seva família portaren en la celebració el vestit caracterísitc de la seva terra, sense cap mena de susceptibilitat pel que diran o deixaran de dir. Em resulta inimaginable que els catalans també ho féssim.

Feia fred, malgrat anar amb les cames a l’aire, no se’ls arronsa res.

Horrible Riudecols

Diumenge, 18/03/2007 (16:10)

semaforo.jpg

19:30 - Sortida de Capçanes
19:45 - Arribada al Coll de la Teixeta (20km)
20:55- Arribada a Riudecols (14 km)

Indignant. Sabíem de l’inoportunisme del semàfor de Riudecols, en mig de la Nacional 430, que et fa aturar, encara que no hi hagi una ànima. Es veu que és per evitar altes velocitats pel mig del poble. Segurament, hi hagi altres sistemes millors. Però els diumenges a la tarda és una altra cosa. Dels 2 carrils (un per cada sentit) només en queda un perquè han de fer obres de pavimentació i no ofereixen cap mena de solució (vies alternatives, se’n diu?), i, a més a més, en plena operació tornada, el temps de semàfor verd és idèntic pels dos sentits, fet que provoca que en un sentit l’espera és l’habitual d’1 o 2 minuts (no es formen cues) i en l’altre, cues d’una hora
Sí, sabem que la incompetència és el comú denominador del funcionament general de les situacions que requereixen sentit comú, però és que quan t’estàs més d’una hora en un tram que sempre es fa en 3 minuts, la ràbia i la impotència cap a tot això és inmensa.
Això sí, anem amb compte que demà a les 8 del matí tornen tots els ràdars mòbils. Prop de Riudecols, senyors Mossos, els diumenges no calen.

Remuntar la partida…

Dijous, 15/03/2007 (13:48)

hot-pair-of-ladies-poker-art-arts-pocket-queens-home-decor-painting-poster-c12006662.jpeg
Quan després d’infinites mans, et trobes més pelat que una canya, i confies que la sort tard o d’hora ha d’arribar….
Quan el temps de joc s’esgota i veus que del que havies arribat a tenir al que tens hi ha un tot…
Quan veus que per més canvis de cartes que demanis no hi ha manera de sortir del forat…
Amb només una parella, (i quina parella!) i tota l’astúcia possible, t’encomanes als que només recordes en mals moments per fer, malgrat les cartes, una mà magistral que ha de presagiar una remontada històrica i ser l’inici d’un canvi de rumb. I de moment així ha anat. Però poques mans més guanyaré amb només una parella.

I és que per llarga que sigui la tempesta, tard o d’hora, el sol tornarà a brillar.

“No s’ha de fer amb presses allò que és per sempre” (T. Mann)

Dimarts, 06/03/2007 (15:59)

walking1.jpg

Aprendre, lluitar, estimar … a voltes sol, a voltes no.

Avui a Premià hi hagut el primer contratemps amb els pares. Per als nouvinguts en la matèria,  porto els benjamins i ens caracteritzem per intentar practicar bon futbol per sobre dels resultats que se n’obtenen. El que passa és que quan es treballa bé, els resultats acostumen a acompanyar. Ara bé, som gairebé l’únic equip que pensa això. Per desgràcia, contemplo setmana rere setmana excessives pressions d’entrenadors i pares als seus nens de 9 anys en les meves visites als camps del Maresme. S’acompanyen, inseparablement, d’actituds resultadistes que, sacrifiquen l’aprenentatge a canvi de l’èxit immediat. El resultat a curt termini són gols, crits i emocions a les grades dels camps; a llarg termini, l’estancament en les divisions més baixes del futbol base, o bé, l’abandonament de l’esport a causa de la manca de recursos adquirits en el temps. El mateix que passa amb els clubs. Quan tractem el futbol base com una eina d’ensenyament, acabarem disfrutant de bons jugadors que hauran assimilat etapa per etapa els objectius formatius, permetent-los aplicar quan les exigències de la competició ho precisin. Així mateix, els serà més fàcil mantenir i adquirir categories elevades en el futbol base de tecnificació (cadets i juvenils).

El que ha passat amb el Rocafonda és un exemple de dues polítiques ben diferents. Demanen un canvi d’horari (amb una aparent excusa) per aconseguir disposar de tots els efectius al 100%. A Premià, no tenim cap problema per a canviar-ho d’horari. Motiu? Segur que tots els petits futbolistes aprendran més jugant contra el Rocafonda al complet que contra un equip mermat. I anirem a veure si podem demostrar com es juga a futbol. I si ho fem bé, tant de bo guanyem. I si no juguem bé, millor perdem. No fos cas que ens penséssim que hem jugat bé. I així cada setmana. Ells segur que pensaran que han de guanyar, encara que sigui marcant els gols amb xuts (més ben dit globus) avui imparables per porters de poca alçada. Jo, prefereixo marcar gols com a culminació d’una bona jugada d’equip.

 Segurament, si d’aquí a 8 anys, es tornen a enfrontar els mateixos protagonistes, el partit acabi en golejada a favor dels que han anat aprenent com s’ha de jugar a futbol contra aquells que es pensaven que si marcaves gols ja en saps.

Quan realment t’importa una cosa, un fet, una persona, el que sigui, les presses no han de fer-te caure en el parany de gaudir un moment, i que després només te’n quedi un record. Malfia’t del camí que no porta obstacles.