txutxep

Ajuntaments, Generalitat i Govern espanyol, tot d’un mateix color. La responsabilitat, indefugible.

Després de l’escàndol d’aquestes obres del TGV, que no han volgut aturar fins que els esvorancs gairebé fan ensopegar al mateix Zapatero, han deixat una població amb una mancança vital de transport ferroviari al Baix Llobregat, i una gran afectació a la xarxa sud de Catalunya. De retruc, els accessos per carretera a Barcelona acumulen col·lapses degut a les “solucions” d’emergència preses a última hora. I aquests només han estat els problemes fora de la ciutat. No em vull imaginar quan s’hagi d’aixecar tot un carrer; si on no hi havia res s’han vist esvorancs, on ja hi ha edificis…

Continuaran votant als que gràcies als afanys innaugurals els fan matinar 2 hores més cada dia? I els que es passen hores intentant arribar a Barcelona quan viuen a menys de 40 kilòmetres? Què cal que ens ensorrin més per foragitar aquests buròcrates de les seves poltrones? Difícilment comprensible renovar-los la confiança després de tants fracassos. Això sí, d’esquerres, però sense rodalies pel seu TGV.

“Nen, no corris que cauràs…!”

És que hi ha alguna mare en el món que no ho hagi dit al seu fill? Segurament sigui una de les frases més pronunciades de la història. Doncs bé, caldrà replantejar-la ja que, malgrat tants anys, sembla que el concepte no ha quedat clar.

RENFE ens n’ha brindat un exemple, dels molts de la vida. “El 21 de desembre hem de tenir TGV a Barcelona” anunciava Zapatero fa uns dies. Un segons de reflexió: El TGV ja hauria de ser a Barcelona des de fa anys, ens heu oblidat durant molt temps, de ben segur que ja no ens vindrà d’un o dos anys més. Almenys segur que preferim un any més de retard al progressiu esfrondament de la xarxa de rodalies que des de fa anys mou a la població de l’àrea metropolitana. Les vostres presses han destrossat la xarxa ferroviària del Baix Llobregat, i per arreglar-ho, han col·lapsat la xarxa viària, que dia a dia, fa que gent arribi tard a la feina i es pasi hores per fer trajectes de menys de 30 kilòmetres. Per què les presses ara pel TGV? Això fa pudor de socarrim. Córrer per fer una obra de gran calibre només ha comportat caos, destrosses i el vostre desprestigi.

Això en pot ser un exemple, però que el concepte de la nostra frase més popular no ha quallat en l’espècie es demostra en molts altres moments. Moments ens els quals, per art de màgia, per l’aparició de la Santíssima Trinitat o per inspiració divina, hom en fa una lluita personal amb més coratge que reflexió. Sovint, obviant que les presses poden comportar esvorancs, i si no els veus, aquella patacada que dóna la raó a la mare. TGV i altres projectes a llarg termini, no n’entenen de presses, ni d’oportunismes. Millor aturar-se, replantejar-s’ho i prendre’s-ho amb la calma necessària. La justa mesura que es mereix allò que ha de ser per sempre.

La paciència va escassa, d’errors en canvi, n’hi  ha col·leccions.

És que les mares saben el que es diuen… i amb el que costa escoltar-les!

Són moltes les situacions en les que una persona té la capacitat i la potestat de prendre decisions, les quals afecten a altres éssers del seu entorn. Sovint, en aquests casos, hi sol haver algú que hi ha dipositat esperances i esforços en poder rebre la resposta més desitjada. Hom espera tenir la seva oportunitat per demostrar la seva vàlua, per esmenar un error, per formar part d’un grup, per refer una relació personal, etc.

Entenc que els errors en l’ésser humà són propis com les arrels a les plantes, però que l’ús de la raó per damunt de la visceralitat ha de permetre donar la possibilitat d’esmenar-los a qui és conscient d’haver-los comès. Així mateix, cal tenir present la confiança dipositada per tal de no recaure en el mateix parany. D’altra banda, qui és capaç de negar una oportunitat cal que tingui en compte que en qualsevol moment potser serà ell qui la trobarà a faltar. És, doncs, una qüestió de reciprocitat que cal saber respondre amb el mateix que esperes que et donin. Animo doncs, a qui té la capacitat per donar oportunitats, a reflexionar-hi; i agrair-li a qui les ha brindat sense recances.

Aprofito per saludar els nous visitants d’aquest blog i us convido a llegir i comentar qualssevol dels aritcles.

Cada pare i cada mare veu al seu nen o la seva nena com el seu tresor, com la seva perla, com algú tant o més important que la seva pròpia vida. Encara no m’ha arribat l’hora de viure aquesta experiència - que de ben segur serà apassionant - per tant, ho comento com a responsable d’un grup de nens. Crec que aquesta obvietat mereix ser repetida les vegades que convingui, ja que qualsevol persona que porta un grup té l’obligació de garantir el benestar de tots els nanets, i per més que hi pugui haver un o dos preferits, tots es mereixen la millor atenció possible.

Però vull fer especial èmfasi en aquelles persones que es dediquen a recollir moltes més responsabilitats, aquelles que atenen als menuts quan es posen malalts i els pares els entreguen amb l’esperança de recuperar-lo, ben sa, ben aviat. Aquelles persones que tenen poques hores per què no passi res, que aboquen tots els seus esforços perquè el nen es posi bé. Perquè per desgràcia no només depèn d’ells que tot vagi bé, perquè a vegades tots els esforços són insuficients i la sensació d’impotència i la ràbia t’apropen al fracàs… Entenent que aquestes responsabilitats van molt més enllà de la feina, sabent del llaç afectiu que lliga les persones que el cuiden amb el menut, el meu més gran reconeixement als vostres esforços i us encoratjo a no llençar mai la tovallola, a lluitar sempre per fer la feina ben feta, i que les injustícies de la naturalesa no us enfonsin mai; és cert que no sempre serà recompensat l’esforç, però quan de tu depèn un petit, es mereix que donis el màxim, hi hagi sort o no. Sempre ànim!

Amb el final de les vacances, tornen aquelles rutines (tant les agradables com les que no ho són) que acompanyen els mesos lectius, com és el cas del retorn als entrenaments del Ricoh Premià. I m’he trobat dos casos similars amb dos nens i els seus pares que m’han cridat l’atenció. Tots dos nens havien tingut experiències díficils per la seva edat -9 anyets- en equips de futbol base, i no veien clar això de continuar per aquest món. El motiu és la constant pressió que alguns individus s’encarreguen de traslladar als xiquets en nom d’una entitat, amb uns objectius de resultats a curt termini, sense cap mena de tarannà pedagògic. Indubtablement, advoquen a l’infant a una pressió que no sempre és suportable i que fan, en definitiva, que el nen gaudeixi de la pràctica de l’esport; per tant, que no sigui feliç jugant. Estic realment indignat amb aquesta plaga de coronels encarregats de fer soldats a canvi de 3 punts.

Els pares, que ja han viscut un parell de situacions així, també van escarmentats i fan que, quan venen a Premià, no s’acabin de creure que això aquí funciona d’una altra manera; que el protagonista és el nen, que s’ha de divertir jugant, al mateix temps que aprenent. Que ningú li exigirà que guanyi un partit, ni se li dirà una paraula més alta que l’altra, ni que té l’obligació de fer-ho sempre bé. La meva exigència és que el nen disfruti i pugui expressar-se a través de la pilota, que sigui feliç al joc.

Intento argumentar-ho de mil maneres, ho he explicat en prosa i en vers, els que han treballat amb mi l’últim any així ho poden constatar, quan els nens entrenen aquí se senten protagonistes i en canvi, dels pares d’aquests nens en rebo desorientació, no ho acaben de veure clar però és que estic convençut que si es queden no se’n penediran mai. Del contrari, em jugo un pèsol a que un dia o altre diran: “potser hauríem d’haver-nos quedat a Premià…”

I és que, com tot, des que vaig començar fins ara, hi ha hagut una formació, un creixement, i en especial, un gran any de reflexió que han donat lloc a una reestructuració de plantejaments que fan que el cronista d’avui hagi crescut respecte el de fa 6 anys, i que encara tingui més per créixier.

Contra tot això, perquè no tot és el mateix, us demano que em feu confiança. I en parlem d’aquí a uns mesos.

Paellador congelada o paella valenciana d’algun indret recòndit de la costa alacantina? Tot treu la gana, però… menjar per passar la gana o disfrutar d’un àpat?
Vino tinto de mesa Don Simón o un criança de garnatxa del Montsant? Tot és vi -diuen-, però… beure “pa pillarla” o disfrutar d’un tast?
Etcètera.

Perquè en totes i cadascuna de les coses d’aquest món hi ha allò què és més fàcil i satisfà la necessitat bàsica, així com allò que és molt més el·laborat i precisa de molta més dedicació. Ara bé, de la teva gana -o fam!- dependrà que no sàpiguis esperar el temps de criança que necessita allò que no és medicore. La satisfacció, però, serà proporcional a l’espera.

Perquè satisfer-se amb la mediocritat és de ganduls i covards, perquè conformar-se amb lo ràpid i fàcil és per als vulgars, advoco per la Qualitat davant la quantitat, allò diferent vers allò previsible, la criança en bótes de roure francès enlloc de les prestatgeries del Carrefour.

Agafar o escollir, presses o espera, fam o delit, imitar o crear, mediocre o diferent…

Al meu riu, que tant m’estimo…

Riu que dóna descans a la història de la meva família, record present dels que em van parir, que m’ha vist créixer jugant-hi i m’ha ensenyat a tirar-hi pedres, que en conec tots els seus racons de parla catalana, que l’he remat en trams tan bonics com inacabables, que m’ha brindat nits inoblidables…

i que ara, l’aigua que en baixa em porta brins de felicitat i nostàlgia, de records i d’enyorança, de somnis i de futur; una aigua que, durant les hores perdudes en algun pantà, encripta un missatge que viatja sense parar riu avall, deixant enrere sirulos, químiques i nuclears, missatge que esbrino en instants màgics i dolços de desxifrar. Molt més que un riu.

Ja és aquí, per als esbojarrats.. Els inadaptats. Els rebels. Els buscaraons, Els claus rodons en forats quadrats. Aquells que veuen les coses de forma diferent. Gens fidels a les normes i sense cap mena de respecte a l’status quo. Els pots elogiar, no creure-te’ls, elogiar-los o calumniar-los. El que no podràs, però, és ignorar-los, ells canvien les coses. Inventen. Imaginen. Reengendren. Exploren. Creen. Inspiren. Empenyen la raça humana cap al progrés. Tal vegada estiguin bojos.. Qui pot veure una obra d’art en una lona blanca i buida? O seure en el silenci i escoltar una cançó que mai fou escrita? ¿O mirar fixament a un planeta vermell i veure un laboratori amb rodes? Fem eines per aquest tipus de persones. Mentre hi ha qui els pren per bojos, nosaltres veiem al geni. Perquè la gent què pensa que ells poden canviar el món, és això el que fan.

Think Different

Mes de juny, arriben els exàmens, i, amb ells, els maldecaps, els cansaments, els nervis… Per més aparença de tranquil·litat que un vulgui tenir, tot un seguit de preocupacions conviuen en els cossos dels estudiants, circulant amunt i avall sense control.
Aquest passat cap de setmana han estat nits de lluna plena. La lluna plena sempre ha anat lligada a una miscel·lània de poders ocults des de les civilitzacions més primitives. Tradicions que ens parlen d’homes llop, llunatisme i tot un món de bruixes amb aquelarres i pocions; si més no, alteracions a tots els nivells que ens produeix aquest magnífic astre. Si la lluna és capaç de moure marees, per què no ha de poder afectar al nostre cos, format un 75% d’aigua?

Encara que des de dimarts ja hem sortit de les nits de lluna plena, per als estudiants sembla que el pleniluni durarà ben bé un mes.  Probablement observeu de conductes fàcilment alterades: no patiu,  coses de l’època.

Molta tranquil·litat, molta sort.

rebec -a

[s. XIX; d’origen incert, potser d’un ll. *ribiccu, metàtesi d’un *(i)bicirru, der. de ibex, -icis ‘isard’]

adj 1 Dit d’una persona, especialment d’una criatura o d’un adolescent, que és difícil de governar pel seu geni, que el porta a plantar cara, a replicar, a no obeir, etc. Un caràcter rebec.

Font: Gran Diccionari de la Llengua Catalana

Reminiscències d’un passat molt proper , tal vegada més proper del que es voldria, però senyal unívoc de l’edat, a la qual les lleis de la naturalesa ens sotmeten a tots. És doncs, d’alguna manera, un patrimoni en estat de deteriorament del jovent, que només el temps el pot anar modulant. El sentit comú, però, al cap d’un temps, exerceix el contrafort per reestablir la normalitat. A més sentit comú, menys temps de rebequeria. Però de rebequeria, n’hi ha per tots, o no?