txutxep

Perquè no hi ha res que no pugui canviar, perquè ningú té el dret de negar la llibertat.
Perquè tot és possible.

Enllaç a la notícia aquí.

Silencis de complicitat, de vergonya, d’educació (o de mala educació), de conformitat, de passota, de ridícul, de picardia, de consentiment, de no saber què dir, de no tenir res a dir.

El silenci és una arma de doble fil. Tant s’hi amaga allò que es pensa com allò que no, i la capacitat per desxifrar-lo s’atenua fora de la pròpia creació. Hi ha qui calla allò que sent, emmordassat per por a que s’escapi que també hi ha coses que no les sent.

Altres vegades, el silenci atorga, fruit de la incapacitat de defensar els legitims i comprensibles posicionaments de cada individu. En qualsevol cas, esbrinar cada silenci correspon a arts endevinatòries que no tots es mereixen.

Quin és el teu silenci?

23 dies. La fervor continguda en la nostra estimada Lídia no ha pogut més; la seva necessitat d’explicar les coses al món, les seves conviccions i la seva crítica tornen a la blogosfera amb la represa de l’activitat al seu blog. Ja sabíem que això no podia durar… hi ha coses que estan escrites, o simplement, són previsibles, Però bé, detallant-ne les raons en el seu post, mostro el meu total suport i molts ànims, sobretot, per aconseguir el tercer dels motius que t’han portat a escriure! I pots comptar amb mi! Però això no treu que no m’hagi pogut estar de sucar-hi una mica de pa; en el teu món, les paraules hi són pertot. I per què no dir-t’ho? Molts ho trobàvem a faltar!

Dies a Madrid que m’allunyen de tot allò que em mou cada dia, desant la meva llengua per a l’estricta intimitat i esperant que aquests dies passin tan ràpid com sigui possible. Acollit en les converses telèfoniques que cada dia tinc amb els meus,  miro el rellotge pensant que entre aquestes maleïdes agulles i jo mai ens hem entès; a voltes han corregut massa, ara tornen a no tenir cap pressa.  Però bé, sempre hi ha aquelles petites coses que ajuden a exiliar-me, ni que sigui per instants, d’aquest entorn que no és el meu, d’una ciutat que veig més llunyana del que em diuen. A vegades és tant simple com -gràcies a Internet- poder escoltar RAC1 abans d’anar a dormir.

I avui ja fa 8 dies des que la Lídia, en un exercici de reflexió (al que convido a tothom), va decidir cessar la seva activitat durant un temps al seu bloc. Cal destacar la preseverància que l’ha acompanyat des de la seva creació; dia a dia ens ha ofert les seves crítiques al seu entorn i la seva forma d’entendre’l. Ara, però, ha decidit deturar-ne l’activitat coincidint amb el final de l’any 2007. He de dir que, dies abans de l’esmentat fet, ella mateixa m’ho va fer saber i tot i que em sorprengué, vaig creure que era un decisió que tenia ben meditada, i simplement per això, ja em mereix tot el meu respecte. No m’he d’amagar que hi ha pronòstics (i algunes apostes!!) sobre quan tornarà l’activitat, ja que tots sabem de la seva frenesia, i que aviat haurà de tornar a omplir pàgines de les seves opinions. Doncs bé, sigui com sigui, espero que el temps de reflexió que ha començat aquest 2008 li sigui ben profitós, de fet, n’estic segur; a poca gent li ha fet mal aturar-se i pensar. En un moment en que el seu bloc havia aconseguit fer-se un lloc a la blogosfera, en àmbits polítics de cert reconeixement (com en Pere Aragonès i algun altre diputat -que encara no conec - del que sempre en presumeix) és destacable i del tot lloable que ara prengui aquest temps d’espera i de nous vents.

Per si la corrent es torna voraginosa, et deixo un parell de links

http://www.duranilleida.org/

http://www.ciu.cat/videobloc/

que no se sap mai…
Molta sort!!

Mirades d’enuig, fastigós menyspreu maldisfressat de somriure; a vegades caldria un mirall per veure l’obsequi amb que es premia qui et mira.
Rialles esclatants, reflectants transparents de la pròpia felicitat són contagi immediat -i d’agrair- per a l’entorn més proper d’una bona dosi d’alegria.
O tan sols un simple somriure, una picada d’ullet, un sí, …
Som-hi, no és tant difícil!

Ajuntaments, Generalitat i Govern espanyol, tot d’un mateix color. La responsabilitat, indefugible.

Després de l’escàndol d’aquestes obres del TGV, que no han volgut aturar fins que els esvorancs gairebé fan ensopegar al mateix Zapatero, han deixat una població amb una mancança vital de transport ferroviari al Baix Llobregat, i una gran afectació a la xarxa sud de Catalunya. De retruc, els accessos per carretera a Barcelona acumulen col·lapses degut a les “solucions” d’emergència preses a última hora. I aquests només han estat els problemes fora de la ciutat. No em vull imaginar quan s’hagi d’aixecar tot un carrer; si on no hi havia res s’han vist esvorancs, on ja hi ha edificis…

Continuaran votant als que gràcies als afanys innaugurals els fan matinar 2 hores més cada dia? I els que es passen hores intentant arribar a Barcelona quan viuen a menys de 40 kilòmetres? Què cal que ens ensorrin més per foragitar aquests buròcrates de les seves poltrones? Difícilment comprensible renovar-los la confiança després de tants fracassos. Això sí, d’esquerres, però sense rodalies pel seu TGV.