Metodologia, nervis i hipocresia

28 10 2008

  Hi ha qui no dóna importància al camí a seguir, potser no sap ni on vol anar;  hi qui només veu allò que és, sense mirar el què pot ser… o que és capaç de dictar sentències d’allò que més li plagui. Sembla com si tinguessin el “Manual de les pràctiques de la vida” – i, a sobre, memoritzat- que els permet deliberar en qüestió d’instants sobre qualsevol situació i dictar la sentència pertinent a qui li pertoqui. O potser hauria de dir a qui li aprovi? I com que dels que ho aproven, també n’hi ha, també n’hi ha dels que jutgen de la manera més fàcil que hi ha: comparant. I ací tots els mals. No per la comparació en si, que pot ser font d’anàlisi, sino per l’atreviment desmesurat de comparar  tot allò que té una relativa semblança. I, evidentment, de la comparació, només n’extreuran les dades que, per al seu judici, els siguin vàlides.Gràcies al seu Manual de les pràctiques de la vida, ho dominen tot sense haver llegit res més.

Però aquest llibre té una peculiaritat. És el primer llibre que s’actualitza. Sí, com els anitvirus. Però em sembla que les noves versions no afegeixen, més aviat substitueixen. Potser no hi ha lloc per a tanta informació. I el que ara és bo, ho és ara, i si ho va ser o ho serà, no importa. 

Però compte! El manual pot tenir efectes secundaris… tot allò que difereixi del varem actual del llibre sagrat, pot causar nervis, irritacions i mals d’estómac. La solució, com sempre, alguna cosa que serveixi de paliatiu instantani. Els plantejaments que funcionen són els bons (mentre durin).Els camins agafats en cada moment eren els que feien més patxoca, els que sempre s’havien agafat. molts i molt diferents.  Després de tant caminar hi ha qui ha avançat en cercle. Però potser no recorda que per aquí ja hi ha passat.   



Tornem-hi!

17 10 2008

(falla una tecla, és cert)