Terra a la vista!
Eren prop de les 10 del matí, el mar era calmat i feia un dia esplèndid. De lluny, s’endevinava la silueta d’aquella terra que ha propisciat tota aquesta aventura. Em semblà que ho tenia tant a aprop, però, tanmateix, em neguitejava la idea que encara quedarà molt més camí per recórrer. La tripulació es posà a la feina per tal de tocar terra com abans millor. Els 45 minuts següents foren els més llargs del trajecte. A les 10.51 a.m. el meu peu dret s’endinsava en aquella terra, a l’hora que jo ho feia en pors, emocions, dubtes i esperances.
La població autòctona, de parla hispana, encantadora. No sé si amb qualsevol nouvingut hi presten la mateixa atenció. Compartírem menjars i converses en el que fou el primer contacte directe. Ja sé que a casa meva esperen que faci sort en les meves expedicions, però corprès de la situació, només vaig poder assaborir el moment, oblidant els pretextos que m’havien portat a emprendre aquesta odissea. Entre infusions i mostres de cultura local, les hores passaven a ritme de catamarà i el sol no tardà en pondre’s.
Es feia tard, just per ser obsequiat amb quatre queviures exòtiques per al viatge de volta, tot i que segurament les hagués deixat a canvi de quedar-m’hi més temps.
De tornada, reflexionant sobre el que havia viscut, vaig entendre d’una població avorrida, molt acostumada a certes tradicions. Un mercant amb qui coincidírem, m’explicà que és una població que viu èpoques de l’any oblidades dels seus governants. Això em feu tornar a la realitat que m’havia portat a emprendre aquest viatge . Si aconseguíssim conquerir aquell terriori tant ric de recursos, ni que fos per un temps, podríem importar aquells cultius a la nostra gent, i establir-hi un lligam comercial, començat com tants d’altres, en una conquesta.
Cercant un pla en les onades que m’acompanyen, passarem les hores fins tornar a casa. Una abraçada.