Terra a la vista!

30 01 2008

Eren prop de les 10 del matí, el mar era calmat i feia un dia esplèndid. De lluny, s’endevinava la silueta d’aquella terra que ha propisciat tota aquesta aventura. Em semblà que ho tenia tant a aprop, però, tanmateix, em neguitejava la idea que encara quedarà molt més camí per recórrer. La tripulació es posà a la feina per tal de tocar terra com abans millor. Els 45 minuts següents foren els més llargs del trajecte. A les 10.51 a.m. el meu peu dret s’endinsava en aquella terra, a l’hora que jo ho feia en pors, emocions, dubtes i esperances.

La població autòctona, de parla hispana, encantadora. No sé si amb qualsevol nouvingut hi presten la mateixa atenció. Compartírem menjars i converses en el que fou el primer contacte directe. Ja sé que a casa meva esperen que faci sort en les meves expedicions, però corprès de la situació, només vaig poder assaborir el moment, oblidant els pretextos que m’havien portat a emprendre aquesta odissea. Entre infusions i mostres de cultura local, les hores passaven a ritme de catamarà i el sol no tardà en pondre’s.

Es feia tard, just per ser obsequiat amb quatre queviures exòtiques per al viatge de volta, tot i que segurament les hagués deixat a canvi de quedar-m’hi més temps.

De tornada, reflexionant sobre el que havia viscut, vaig entendre d’una població avorrida, molt acostumada a certes tradicions. Un mercant amb qui coincidírem, m’explicà que és una població que viu èpoques de l’any oblidades dels seus governants. Això em feu tornar a la realitat que m’havia portat a emprendre aquest viatge .  Si aconseguíssim conquerir aquell terriori tant ric de recursos, ni que fos per un temps, podríem importar aquells cultius a la nostra gent, i establir-hi un lligam comercial, començat com tants d’altres, en una conquesta.

Cercant un pla en les onades que m’acompanyen, passarem les hores fins tornar a casa. Una abraçada.



23: Rojo, impar, pasa. Retiri guanys.

24 01 2008

23 dies. La fervor continguda en la nostra estimada Lídia no ha pogut més; la seva necessitat d’explicar les coses al món, les seves conviccions i la seva crítica tornen a la blogosfera amb la represa de l’activitat al seu blog. Ja sabíem que això no podia durar… hi ha coses que estan escrites, o simplement, són previsibles, Però bé, detallant-ne les raons en el seu post, mostro el meu total suport i molts ànims, sobretot, per aconseguir el tercer dels motius que t’han portat a escriure! I pots comptar amb mi! Però això no treu que no m’hagi pogut estar de sucar-hi una mica de pa; en el teu món, les paraules hi són pertot. I per què no dir-t’ho? Molts ho trobàvem a faltar!



Salpem…

23 01 2008

Ha començat l’odissea. Les provisions són a la bodega, la tripulació està motivada i els amics avisats. Convençuts que a l’altra banda de l’horitzó ha d’haver alguna cosa. Les Índies? Qui sap.

Des de la bitàcora, comunicarem les noves que apareguin en aquest camí. Us mantindrem informats. Estem bé, no patiu.

Avís a navegants: els relats colonials s’escriuen per a informar als que ens segueixen des de terra. Si no coneixeu aquest viatge, és difícil entendre de què es tracta.



Esperant tenir esperança…

19 01 2008

Dies a Madrid que m’allunyen de tot allò que em mou cada dia, desant la meva llengua per a l’estricta intimitat i esperant que aquests dies passin tan ràpid com sigui possible. Acollit en les converses telèfoniques que cada dia tinc amb els meus,  miro el rellotge pensant que entre aquestes maleïdes agulles i jo mai ens hem entès; a voltes han corregut massa, ara tornen a no tenir cap pressa.  Però bé, sempre hi ha aquelles petites coses que ajuden a exiliar-me, ni que sigui per instants, d’aquest entorn que no és el meu, d’una ciutat que veig més llunyana del que em diuen. A vegades és tant simple com -gràcies a Internet- poder escoltar RAC1 abans d’anar a dormir.



Bloc de la Lídia: temps de reflexió

7 01 2008

I avui ja fa 8 dies des que la Lídia, en un exercici de reflexió (al que convido a tothom), va decidir cessar la seva activitat durant un temps al seu bloc. Cal destacar la preseverància que l’ha acompanyat des de la seva creació; dia a dia ens ha ofert les seves crítiques al seu entorn i la seva forma d’entendre’l. Ara, però, ha decidit deturar-ne l’activitat coincidint amb el final de l’any 2007. He de dir que, dies abans de l’esmentat fet, ella mateixa m’ho va fer saber i tot i que em sorprengué, vaig creure que era un decisió que tenia ben meditada, i simplement per això, ja em mereix tot el meu respecte. No m’he d’amagar que hi ha pronòstics (i algunes apostes!!) sobre quan tornarà l’activitat, ja que tots sabem de la seva frenesia, i que aviat haurà de tornar a omplir pàgines de les seves opinions. Doncs bé, sigui com sigui, espero que el temps de reflexió que ha començat aquest 2008 li sigui ben profitós, de fet, n’estic segur; a poca gent li ha fet mal aturar-se i pensar. En un moment en que el seu bloc havia aconseguit fer-se un lloc a la blogosfera, en àmbits polítics de cert reconeixement (com en Pere Aragonès i algun altre diputat -que encara no conec – del que sempre en presumeix) és destacable i del tot lloable que ara prengui aquest temps d’espera i de nous vents.

Per si la corrent es torna voraginosa, et deixo un parell de links

http://www.duranilleida.org/

http://www.ciu.cat/videobloc/

que no se sap mai…
Molta sort!!