txutxep

Cada pare i cada mare veu al seu nen o la seva nena com el seu tresor, com la seva perla, com algú tant o més important que la seva pròpia vida. Encara no m’ha arribat l’hora de viure aquesta experiència - que de ben segur serà apassionant - per tant, ho comento com a responsable d’un grup de nens. Crec que aquesta obvietat mereix ser repetida les vegades que convingui, ja que qualsevol persona que porta un grup té l’obligació de garantir el benestar de tots els nanets, i per més que hi pugui haver un o dos preferits, tots es mereixen la millor atenció possible.

Però vull fer especial èmfasi en aquelles persones que es dediquen a recollir moltes més responsabilitats, aquelles que atenen als menuts quan es posen malalts i els pares els entreguen amb l’esperança de recuperar-lo, ben sa, ben aviat. Aquelles persones que tenen poques hores per què no passi res, que aboquen tots els seus esforços perquè el nen es posi bé. Perquè per desgràcia no només depèn d’ells que tot vagi bé, perquè a vegades tots els esforços són insuficients i la sensació d’impotència i la ràbia t’apropen al fracàs… Entenent que aquestes responsabilitats van molt més enllà de la feina, sabent del llaç afectiu que lliga les persones que el cuiden amb el menut, el meu més gran reconeixement als vostres esforços i us encoratjo a no llençar mai la tovallola, a lluitar sempre per fer la feina ben feta, i que les injustícies de la naturalesa no us enfonsin mai; és cert que no sempre serà recompensat l’esforç, però quan de tu depèn un petit, es mereix que donis el màxim, hi hagi sort o no. Sempre ànim!

Amb el final de les vacances, tornen aquelles rutines (tant les agradables com les que no ho són) que acompanyen els mesos lectius, com és el cas del retorn als entrenaments del Ricoh Premià. I m’he trobat dos casos similars amb dos nens i els seus pares que m’han cridat l’atenció. Tots dos nens havien tingut experiències díficils per la seva edat -9 anyets- en equips de futbol base, i no veien clar això de continuar per aquest món. El motiu és la constant pressió que alguns individus s’encarreguen de traslladar als xiquets en nom d’una entitat, amb uns objectius de resultats a curt termini, sense cap mena de tarannà pedagògic. Indubtablement, advoquen a l’infant a una pressió que no sempre és suportable i que fan, en definitiva, que el nen gaudeixi de la pràctica de l’esport; per tant, que no sigui feliç jugant. Estic realment indignat amb aquesta plaga de coronels encarregats de fer soldats a canvi de 3 punts.

Els pares, que ja han viscut un parell de situacions així, també van escarmentats i fan que, quan venen a Premià, no s’acabin de creure que això aquí funciona d’una altra manera; que el protagonista és el nen, que s’ha de divertir jugant, al mateix temps que aprenent. Que ningú li exigirà que guanyi un partit, ni se li dirà una paraula més alta que l’altra, ni que té l’obligació de fer-ho sempre bé. La meva exigència és que el nen disfruti i pugui expressar-se a través de la pilota, que sigui feliç al joc.

Intento argumentar-ho de mil maneres, ho he explicat en prosa i en vers, els que han treballat amb mi l’últim any així ho poden constatar, quan els nens entrenen aquí se senten protagonistes i en canvi, dels pares d’aquests nens en rebo desorientació, no ho acaben de veure clar però és que estic convençut que si es queden no se’n penediran mai. Del contrari, em jugo un pèsol a que un dia o altre diran: “potser hauríem d’haver-nos quedat a Premià…”

I és que, com tot, des que vaig començar fins ara, hi ha hagut una formació, un creixement, i en especial, un gran any de reflexió que han donat lloc a una reestructuració de plantejaments que fan que el cronista d’avui hagi crescut respecte el de fa 6 anys, i que encara tingui més per créixier.

Contra tot això, perquè no tot és el mateix, us demano que em feu confiança. I en parlem d’aquí a uns mesos.