Rebequeries
rebec -a
[s. XIX; d’origen incert, potser d’un ll. *ribiccu, metàtesi d’un *(i)bicirru, der. de ibex, -icis ‘isard’]
adj 1 Dit d’una persona, especialment d’una criatura o d’un adolescent, que és difícil de governar pel seu geni, que el porta a plantar cara, a replicar, a no obeir, etc. Un caràcter rebec.
Font: Gran Diccionari de la Llengua Catalana
Reminiscències d’un passat molt proper , tal vegada més proper del que es voldria, però senyal unívoc de l’edat, a la qual les lleis de la naturalesa ens sotmeten a tots. És doncs, d’alguna manera, un patrimoni en estat de deteriorament del jovent, que només el temps el pot anar modulant. El sentit comú, però, al cap d’un temps, exerceix el contrafort per reestablir la normalitat. A més sentit comú, menys temps de rebequeria. Però de rebequeria, n’hi ha per tots, o no?
5 de Juny, 2007 - 12:29
La foto és penetrant! Quan els gats es posen així, fan molta por!!!! Jo sóc més de gossos, cregudets i obedients.
6 de Juny, 2007 - 12:18
Els gossos tb són molt macos, però els gats tenen aquest comportament tant anàrquic com dolços, això sí, quan volen.
6 de Juny, 2007 - 16:36
fantasitc. Mai més ben dit. Sort que el temps ho cura i ho esborra casi tot, o almenys les rebequeries.
Ptons
6 de Juny, 2007 - 17:42
Tant de bo el temps esborrés allò que, fins que no has tingut major perspectiva, no has vist que era un error. Sembla que les rebequeries sigui més fàcil, però no sé.
Aviam demà el teu bloc si parla de pedres precioses!
Un petó!