txutxep

Estrets, barrancosos, freds i boirosos o càlids i secs, pedregosos, travats, entortolligats…

O camins amples, fàcils, ràpids i sense obstacles.

Quan tenia 10 anys, en Francesc Roma ens va explicar als meus companys i a mi en una classe d’ètica que els camins que ens porten a la felicitat autèntica són plens de dificultats, entrebancs i passos en fals. Per contra, sovint s’apareixen camins fàcils de seguir, per als que es cansen, que semblen que arribaràs més ràpid a la felicitat. Camins que no presenten obstacles, molt ràpids, que passen de llarg de cada lloc i instant dels camins petits. Mentre que el que camina per senders i dreceres recorda les dificultats i els paisatges del seu trajecte, el que corre per la vi(d)a ràpida, només recorda la velocitat que arribà, si no es passà. En Francesc Roma assegurava que aquells trajectes que, quan els estàs seguint, et preguntes si val la pena continuar patint, quan arribes al destí, t’esborra qualsevol mena de dubte; i fins i tot, durant el viatge,  hi ha moments de gran esforç que generen la felicitat d’un mateix.

Llavors no ho vaig entendre del tot. Ara comparteixo la seva opinió.

Perquè prendre el camí més complicat sol ser una decisió de conviccions, ànims i sort per als valents.

Aquesta entrada fou publicada el Dimecres, 16/05/2007 (16:21) i està arxivada dins General. Per a seguir els comentaris subscriu-te al fil RSS 2.0. Pots deixar un comentari o fer un retroenllaç des del teu web.