txutxep

A les acaballes de la temporada, i després d’un molt bon curs amb molt bon futbol, ja està en marxa la Gira Costa Daurada amb els benjamins del Ricoh Premià.

El dissabte 9 de juny estem convidats al VI OPEN CLUBS DE FUTBOL de l’Ametlla de Mar; en acabar, anirem a Cambrils a passar la tarda a la platja i a sopar tots junts.

El diumenge 10 de juny, a Cambrils, jugarem un triangular amb l’EFV Cambrils, campió de lliga imbatut de 1a divisió de benjamins i el CF Torreforta, 4t classificat.

En acabar, Gran Paella final de temporada! Això és futbol!!!

Aquella gent que aprofita per fer llenya de l’arbre caigut, que espera l’error aliè per donar consells a deshora. Il·luminats que ja preveien -gràcies al seu do innat de vidència- el que passaria i tenien la panacea per a solucionar-ho. Sovint s’abasten de comentaris tals com: “ja t’ho deia jo”, “si m’haguessis fet cas…”, “ja sabia que no era aigua clara…” , “tard o d’hora havia de passar”, i un infinit etcètera. La llàstima és que no solen tenir el do de la puntualitat: sempre arriben tard.

I és que aquests consellers de rellotge endarrerit hi són pertot i saben de tot; relacions personals, esport, política, sexe… Sembla com si algun ser totpoderós els hagués tocat amb una vareta màgica del coneixement absolut; potser per això, com que en saben tant, les seves reflexions erudites necessiten que els fets es consumin per atorgar-se una raó, que, fins al moment del desastre, ningú havia sentit.

Diu un proverbi italià:

“Després que el vaixell s’hagi enfonsat, tothom sap com s’haguera pogut salvar.”

Obro aquesta secció amb l’objectiu d’evidenciar el càncer que afecta a tot el futbol base, en el qual interessos difusos d’entitats i personalismes passen per davant de criteris formatius.

L’autor de la present frase el mantindré en l’anonimat per tal d’evitar-ne l’escarni, però ocupa un càrrec de responsabilitat en un club català.

No sé si cal respondre a la seva pregunta. Només cal saber què és més important, si l’aprenentatge i el desenvolupament d’un nen o bé el ‘prestigi’ que dóna un resultat en una competició. Cal recordar que parlem de futbol base, en edat de creixement i aprenentatge.

Estrets, barrancosos, freds i boirosos o càlids i secs, pedregosos, travats, entortolligats…

O camins amples, fàcils, ràpids i sense obstacles.

Quan tenia 10 anys, en Francesc Roma ens va explicar als meus companys i a mi en una classe d’ètica que els camins que ens porten a la felicitat autèntica són plens de dificultats, entrebancs i passos en fals. Per contra, sovint s’apareixen camins fàcils de seguir, per als que es cansen, que semblen que arribaràs més ràpid a la felicitat. Camins que no presenten obstacles, molt ràpids, que passen de llarg de cada lloc i instant dels camins petits. Mentre que el que camina per senders i dreceres recorda les dificultats i els paisatges del seu trajecte, el que corre per la vi(d)a ràpida, només recorda la velocitat que arribà, si no es passà. En Francesc Roma assegurava que aquells trajectes que, quan els estàs seguint, et preguntes si val la pena continuar patint, quan arribes al destí, t’esborra qualsevol mena de dubte; i fins i tot, durant el viatge,  hi ha moments de gran esforç que generen la felicitat d’un mateix.

Llavors no ho vaig entendre del tot. Ara comparteixo la seva opinió.

Perquè prendre el camí més complicat sol ser una decisió de conviccions, ànims i sort per als valents.

Tant senzill que hauria de ser i tan estrany que passi…

És per això el plaer de que les coses, simplement, funcionin. Que un esforç comporti la seva recompensa. Generalment, crec que és bastant inusual que les coses rutllin, però ara que tot comença a engranar, disfrutem-ho!!

Confiem amb nosaltres, confiem amb la pilota.

Avui l’Eduard, el pare de l’Arnau, m’ha obsequiat amb aquesta fotografia que ens va prendre d’amagat. M’ha fet molta il·lusió i per això l’he posat.

Per cert, aviat començarem la Gira Terres de l’Ebre, en tindrem notícies. Ja se sap: compromisos, contractes, publicitat…
Anirem a ensenyar què entenem nosaltres per jugar a futbol, disfrutar aprenent.

Som una pinya!

Prou Comic Sans, si us plau.

No més treballs, no més rètols, mai més a la TV, mai més!

Dedicat al meu amic Lluc, per obrir-me els ulls…

Descobrir els plaers de la carbassa sota l’atenta mirada d’una colla d’ànecs, senitr-se princesa i centinella al pati d’armes del castell, esclatar a riure com a posseïts enmig d’un restaurant amb aires de reialesa o voler mudar-nos al carrer més colorit de Xert… O millor obrir el paraigües dins el cotxe, per no amollar el rumb cap a l’arc de Sant Martí, entre oliveres lligades al terra per a que no s’escapin…

Propera estació… Riure i passar-s’ho més bé a qualsevol altre lloc!

…i és que futur s’escriu amb F, amb F de felicitat!

Per cert, com va la promesa? Espavila, que el meu pal·ladar està treballant fort!