Estils de futbol, formes de vida

Els fets, els pensaments, les idees, la forma d’actuar i el tarannà regeixen les formes d’actuar de les persones. Es diu que algú és coherent quan actua segons el que pensa, i que demostra una sèrie de valors o normes que regeixen la seva conducta. No em refereixo a que el futbol sigui una forma de vida; vull dir que jugues com ets, i ets com jugues. I no sol amb el futbol, es juga a moltes coses, i hi ha qui li agrada més jugar i hi ha qui creu que jugar és cosa de nens.
Aixi mateix, hi ha moltíssimes formes de jugar, també de viure. Hi ha qui pensa només en la victòria, hi ha qui vol desplegar un joc vistós, hi ha qui no vol rebre gols i també qui només en vol marcar, siguin com siguin. Des d’aquí defenso un futbol estructurat, molt evolucionat des dels seus inicis, amb una defensa sòlida i equilibrada, un migcamp de creació amb arribada, i uns atacants atrevits, imprevisibles, ben oberts i un punta que sàpigui combinar el joc d’equip amb el remat a porteria. Com vull jugar? Tots volem la pilota, volem ser protagonistes, portar el pes del partit perquè la pilota no ens fa por, la tractem bé i juguem combinant amplada i profunditat. I el porter, un atacant més, amb el que s’hi pot confiar per continuar jugant. Joc de possessió de pilota, de molta passada, de control i d’arribades a porteria com a consequëncia d’accions d’equip. Aquest estil té perill, ja que amb una errada en una passada compromesa, l’equip contrari et marca el gol sense haver proposat res més que anar corrent darrera la pilota. Encaixar un gol, però, no fa que ens rendim a la primera de canvi; procurarem de continuar igual per tal de remontar jugant bé un gol que ells han fet gràcies a un error propi. No obstant, quan el contrari juga com tu, té lloc un partit vibrant amb molt bon futbol, diversió, espectacle, bones accions combinatives, alternança de possessió i joc molt vistós. Per desgràcia, cada cop són més els equips que opten per allò més fàcil, defensa aferrissada prop de la porteria, moltes faltes per tallar el joc creatiu, i quan recuperen la pilota, la rebutgen lluny per tornar a defensar, perquè els fa por portar la pilota, no fos cas que la perdin i la grada els hi retregui que pretenguin jugar la pilota des de darrere.
Jugar contra aquests equips, que proposen joc travat, és molt complicat, però no impossible. Segur que encara es pot jugar millor, segur que la puntada de peu, l’empenta, la trampeta -el recurs del dèbil- és superable amb una acció tècnica millor. Creure que existeixen accions millors em dóna força per continuar lluitant per aquest estil, i a veure si d’una vegada per totes el contrari s’atreveix a jugar de tu a tu, deixi de tenir por a la pilota i jugui passant-s’ho bé. Per exemple, quan veig un nen defensor de la majoria d’equips contra el que jugo només li peguen a la pilota, estic convençut que quan el nen veu els nostres defenses ser protagonistes del nostre joc, pensen: “per què jo no puc jugar així?” tot és qüestió de confiança, i primer, la confiança la de tenir un mateix
Desestimo així els que busquen la victòria a qualsevol preu, els que només defensen per por a ser protagonistes, els que creuen que el joc de creació és para amb joc de destrucció, els que rebre gols els fa témer, els que no s’atreveixen a plantar cara. Voleu guanyar al joc vistós? Feu-lo millor, no el destruïu.
Que serien dels estadis si no hi haguéssin equips que proposessin? Anirien a veure un Barça Mallorca 80.000 persones si els dos equips juguessin com el Mallorca? Futbol és joc, és passar-s’ho bé. Si t’ho passes bé jugant, pots perdre, si no t’ho passes bé, estàs perdut.
Que la vida sigui un joc o no, és opinable, però cadascú amb la seva. En qualsevol cas, creure en disfrutar, en fer les coses per xal·lar, en no tenir por de cometre errors, és un estil de vida. Com també buscar l’error de l’altre, posar traves a tot, protestar… un altre estil. Jo prefereixo que els espectadors disfrutin, que no que siguin els meus entrenadors. Les coses les intento fer així, si us plau, que els que superin, siguin millors que jo. Si em superen, els meus espectadors també tenen dret a passar-s’ho bé amb un joc millor, encara que sigui de l’altre equip.
26 de Abril, 2007 - 7:03
“En qualsevol cas, creure en disfrutar, en fer les coses per xal·lar, en no tenir por de cometre errors, és un estil de vida” Impressisonant la frase, de veritat. Aquest text està clarament enfocat en una temàtica esportiva, però realment es poden treure algunes reflexions que poden servir per entendre una mica més les nostres vides.
Felcitats pel post d’avui.
Petons
26 de Abril, 2007 - 7:18
Moltes gràcies!
La gràcia és el paral·lelisme entre la forma de jugar i la forma de viure.
M’alegro que t’hagi agradat!
Una abraçada!
26 de Abril, 2007 - 12:13
Wenass!! Que tal tot?? Esperem que b !
Doncs sóm la Alba i la Saray, que estàvem aquí fent un treball i com ens aborriem hem pensat : mira li posarem un comentari al txutxo xD
weno tens l’espai bastant currat eh , li posarem bona nota xD
Esperem que et vagi bé amb el tema del fútbol, que ja veiem que t’agrada molt i se’t dóna b!! (tot i que naltrus preferim mirar-lo en comptes de practicar-lo..xD)
És bastant filosòfic aquest text..està ben pensat, però la majoria de gent prefereix fer un joc brut i guanyar (que és com si perdessin)que no pas jugar bé, tot i que no es guanyi, pero sentint-se orgullosos de si mateixos..xo tothom té el seu estil clar..
dns aixo que naltrus ja marxem que hem d’acabar el treball !! dns k vagi bé tot !! i fins aviat!
Mlts Petons !!!
7 de Maig, 2007 - 8:55
El preu de la victòria o de la derrota és massa gran o ens creiem que és massa gran com per a fixar-se en el camí que hem recorregut fins arribar al final. Aquesta vida preval lo més sencill i ràpid, la sol·lució fàcil, el recurs més proper… És trist, però cert… Vivim la vida massa depressa per a poder centrar-nos a buscar el millor camí. Tots fem servir aquest recurs alguna vegada… M’agradaria que no fós així… però és la cruel realitat.
Bon escrit Txutxo… els amants del futbol sabem que cada vegada escaseja més aquesta filosofia. Tan de bo Capello, Mourinho i companyia pensessin com tú i com jo…
Una abraçada.