soc un gra de sorra o un bergant.

Menjo, bec i ric

llavors és que aquì estic.

Penso visc i existeixo

no n’hi ha prou, sempre em queixo.

A grans fites vull aspirar

no en tic prou amb somiar

Si fort treballo em vaig dignificant,

aconseguiré allò que anhelo?

o només s’em van rifant.

Però feliç soc quan escric

i sé que d’això mai em farè ric.

Dia a dia jo insisteixo,

i sort en tinc que res de ningú enveixo.

De la vida tan sols en vull disfrutar

encara que és difícil sempre encertar.

Penes i penuries tots anem passant

superar-les això si és important.

Un pas al dia és començar

a viure poc a poc la llibertat,

molts de nou sempre n’hi haurá per fer

i aixì, anant fent el nostre món anirá creixent,

que lo important no és fer grans cosses

sino que aquestes esdevinguin grans

perque si amb el cor estan concevides

no tindran rival, i tothom als seus peus es rendirá,

més  no és més gran allò que s’ha fet a força d’odi

i fent mal viure als altres,

sino la sencillessa de les coses més elementals

i saber fer-les veure amb els ulls del cor,

això si és ser gran.

Doncs jo no vull ser gran, només que vegin

amb els ulls que estic mirant.

VAGANT PER
LA CIUTAT

Carrers i carrers que al final s’esdevenen

un laberint infranquejable de fronteres

que em separen de la realitat palpable.

Camino i camino sense saber ón vaig

perdut per la vida buscant un anhél

que em faci despertar d’aquest somni

tan amarg que és vagarejar sense rumb

i sense saber ón farè cap.

Que en vaig ser d’innocent en pensar

que amb amor, la duressa de la  vida podria superar

pero en arribar al punt ón les cames ja no poden caminar

siés principi o el final, o només un altrre estat psicológic

que amb el temps es pasará.

Amor volia i amor vaig dá,

tant que ni cames, ni peus un sol pas volien donar

pero ara no sé, si amor vaig rebre o només vaig percebre

alguna cosa que de bon grat vaig acceptar

pensant que l’amor de veritat

podria arribar demà.

En la foscor de la nit

trobo el major consol de la soletat

el silenci m’abruma els pensaments

i soc més aprop del no res.

Alliberat del feixuc pes del cos

floto suaument en l’esgarrifos espai sideral.

Ni vaig, ni vinc, penso que la vida és efimera,

terrorificament constant.

Espero el demà com el somni

del nen en descobrir alguns plaers de la vida.

Plaers que instantanéament dessitjats

d’una revolada ja han passat.

Fixo l’objectiu d’aconseguir-ne de nous.

Cada vegada més difícils,

cada cop menys il-lusionants, com la boira,

trista i lenta va passant pel teu costat

  i et fa sentir una ansietat que t’envolta,

no et pertanys a tu mateix, et fa rodar el cap,

no saps cap ón caminar

el desconcert et comença a matar.

LLavors el vent dels Déus

et deixa entreveure un clariana,

dolça esperança, corrents a ellà t’aferres

és la salvació del moribund

que resa a tots els sants,

perque fa més por la mort solitaria

que viure entre ombres.

Sabent que només t’hi has de fixar

per veure que en les seves belles formes

es distingeixen més animes com tu,

perdudes en la foscor de la nit.

12/6/2002

RES

Qui d’entre les ombres no pot veure

un clar de llum, tant fi com una agulla

esta condemnat a esdevenir solatge,

d’una gerra d’oli, amb el pas lent,

pero implacable del temps,

que fa que es vagi enfonsant lentament

fins a depositar-se en un estat mental gris

i perpetuu ón la vida no te intensitat.

L’avui es converteix en demà

i aquest en ahír i tot va passant lentament

com una resaca, que només desitges que s’acabi

quan veus aquell cap d’agulla i t’hi tires de cap,

res no pot ser pitjor que ser el solatge.

S’ha de viure apassionadament

possant el cor en els nostres actes,

viure intensament no és de bojos,

que te de més la vida sino?

Assegut a taula, pa al paner,

estovalles de cuadres,

vinagreres sempre regalimant i un dia gris.

T’enyoro, m’arropenjo sobre la taula,

sobre la má descanso el cap.

t’enyoro, espero el segon plat,

la gerra de la cervessa és mig buida

el dia és trist i potser plourá.

t’enyoro, era més facíl abans

t’estimaba, pero eres inaccessible.

Començo amb el segon plat,

ara no et voldria estimar tant

tot aquest amor és una presó.

No en puc escapar, el segon no val res.

Ja plou i farè tart.

s’acaba la cervessa, tambè el meu temps

El postre no val la pena, i tu?

T’enyoro, ja faig tartvull sortir corrents, he d’esperar,res no és a punt, i tu on ets?t’enyoro, per això ploro.20/6/2002 

Sota la calor de l’estiu

el món es desfà lentament

tot és calent i xafogos.

La vista no puc aixecar

i el cos vessa per tot arrèu

que fara que la boirina

els ull m’ompli de llagrimes

aigua salobre que no arribarà a terra

melangia a les quatre de la tarde.

A la nit el cor tornará a bategar

a la fresca potser trobaré el camí

per no tornar enlloc. 27/6/2002

Una estela de les primeres llums del sol

llanguideix en travessar els nuvols

el paisatge es torna ombrívol

la pena entra per la finestra

pena de viure, la llum és el camí.

La músic sona lenta i agonitzant

el temps es perd entre ombres

espera que sempre desespera

i al final tot acaba passant

més ennllà del temps de riure

hi ha la reflexió  assetjant el seny

desperta, corre i crida,

busca la llum d’entre difussos núvols

que t’envolcallen i eet rebreguen

has tornat a caure, les ombres t’arrastren

un fil de llum t’il-lumina,

però massa abstret buscant en la foscor

et perds entre les canviants i abstractes

ombres  que de   nou et portarán

al limit de tota vida.

Que content estarà el  maligne

d’apartar-te de la veritat insoportable

perdent-te la vida com la boira

perd elcamí i s’esvaeix sota la llum.

El sol és el camí, més enllà

només  el senyor de totes les coses.

VAGANT PER PARIS

Estava cansat les cames no em portaven,

la gana i l’idea d’un cuscus

al restaurant marroqui em van fer entrar.

Taules petites i molt juntes, tot molt casolà.

En demanar, a la tauleta del costat es va asentar.

L’un davant de l’altre, vam començar a xerrar

vides extranyes, suculentes viandes.

Les nostres vides a Paris es van creuar

viatges, feines de tot voliem xerrar

mirades timides entre plat i plat vam intercanviar

El sopar s’acabava i al mateix carrer s’allotjava.

Cantava opera em deia en passejar

a la seva porta xerrant ens vam quedar.

La nit junts haviem de passar,

si la meva timidesa podía abandonar.

La bona educació no m’ho va permetre

i tant sols un petó de comiat ens vam donar.

Qui sap si mai més ens tornarem a trobar. 19/7/2002

LECTURA

Un sofá i un reposa peus

un llibre, res més

desgranant cada mot imprés,

m’adono que els meus sentiments desperten

com et despertes després d’un llarg son.

M’el miro, busco i rebusco

i no hi sé vuere res

només paper, tacat de paraules.

Alguna cosa de magia hi ha d’haver

perque les emocions que em fan sentir

son molt més fortes que qualsevol

activitat que mai hagi fet.

Una munió de de lletres totes iguals,

totes seguides d’esquerra a dreta,

i de dalt a baix.

Una história, una vida amagada entre fulles de paper

aprenc i xalo, la ment va d’australia fins a europa.

Escolto i parlo amb tots els Déus de tots els temps.

l’espai infinit és al llindar de casa,

i de cop sento la marè: - és l’hora de dinar.

ja he tornat a casa, el viatge continuará…

19/8/2002

Ha passat molt de temps i els records es confonen

era amor o només desitg i passió?

com saber-ho? si només et deixaves portar

alguna cosa però d’aquell amor ha quedat

un record inesborrable.

Dos cossos que es fonen en la nit

resorgeixen del no res com un volcá.

Un segon que mai hauria d’acabar

Un sentiment més fort que la roca

davant el mar tot ho aguanta,

com aquella unió que formen

les petxines a la base.

Inseparables, indisolubles

eren un, erem un

passsió desitg, amor

res més, només dos,només un. 23-7-2002

Recluit en una cel-la

el temps esdevé un tresor

massa fred per moures,

llanguideix la tarde

sense ofici ni benefici no hi ha pela

que tocaràs i convertirás en or?

saps que de bó, mai no farás res.

Ja no em fa por despertar-me

qui vol tan ruinosa tela?

qui vol tan mal record?

qui vol al teu costat asseures?

qui ha de voler acompanyarte?19-12-2002

SOL

La marè arriba, la marè em crida

estas sol? m’estalvio la reposta.

Estic sol, sempre estaré sol.

quina condició més dura.

La marè no arriba, la marè no em crida

estic sol i sempre és massa temps.

Que no s’acabi aquest so

marè estic aquì, sempre estaré aquì.

Sempre no serà massa temps.6-4-2003

L’EXAMEN

Estudis i ciència, santa paciència

Desig de saber, esclat de plaer,

refugi i soletat, adéu societat

riquessa d’esperit, la relació cau a l’oblit.

És dilema o és camí?

és viure o és morir

masses sacrificis desesperats

recompensa no assegurada

desig justificat

reafirmació decidida.

La jugada esta servida

confiar i resar,

doncs la moneda és a l’aire

que la caiguda sigui benentesa

lo conegut no caurá a l’oblit

si tot resultat no aixeca l’esperit.20/4/2003