AQUESTA ÉS EL MEU BLOG. ESPERÒ QUE HI TROBEU ALLÒ QUE HI BUSQUE-HO.
Aquesta entrada fou publicada
el Sunday, 11/11/2007 (11:43)
i està arxivada dins General.
Per a seguir els comentaris subscriu-te al fil RSS 2.0.
Pots deixar un comentari o fer un retroenllaç des del teu web.
Hola, això és un comentari. Per a esborrar un comentari només has d’entrar i veure els comentaris de l’entrada, allí tindràa l’opció d’editar-los o d’esborrar-los.
Assegut a la finestra contemplo
el meu temps com s’escapa
m’és igual, ni tant sols el sento
Ara o mai, tot s’acaba.
Soc mel en la boca de l’ase,
soc el sant a qui ningú resa
soc vida, mort i desconsol
et necessito com tota forma de vida
necessita el sol.
Soc mort, el cor tinc sec
ni una llagrima ja cau
el pou és massa profund
s’exten fins als últims confins
del dolor i la soletat,
l’ombra que camina
efluvis d’un principi
del maltractat final
esperar l’última hora
és esperar en va
tart o d’hora arribarà,
fa fred, el cor ja no calenta
les escletxes de llum s’han esvait.
El paissatge matinal
que deixa la boira en retirar-se
fa tant mal com mil agulles
clavades en el més gran dels cors.
Pur i enamorat
sentiments com fulles de tardor
que van i venen sense rumb
la vida s’escapa pel portal
d’una ànima inmortal.
La son s’escampa amb la boira
passa gronxant lleugerament,
s’enfila muntanya amunt,
i desapareix en l’aire amb un brugit.
Esfereidora essència
només la son la pot salvar.
Oh, son que t’emportes
més enllà de la vida,
mons de somnis que complauen
les animes ferides d’amor,
que mai recuperarán l’alè.
Joventut esmorteida pels solcs
que ella mateixa va marcant
a la inocent ànima ferida.
refugi irreal son els somnis
en els quals sumergit t’amagues de la realitat
realitat que tant mal fa, quan a tu no et toca la mesada
Pobre, sol i desvalgut, ets el llargandaix que,
exclós del món dels sentiments
només fas un paper irrellevant
que poc a poc et va matant.4/6/02
Hola poeta. Com estàs? Aquest poema està molt bé…. encara que és una mica trist i melancòl.lic, algun cop tots ens trobem tal i com descrius tú. La diferència està en qué hi ha gent que sap transcriure els sentiments (com tú) i n´hi ha que no (com jo).
De totes maneres no paris d´escriure mai pq crec que ho fas de p mare
Petons
11 de November, 2007 - 11:43
Hola, això és un comentari.
Per a esborrar un comentari només has d’entrar i veure els comentaris de l’entrada, allí tindràa l’opció d’editar-los o d’esborrar-los.
11 de November, 2007 - 11:48
hola, soc l’antoni rius
11 de November, 2007 - 14:13
Assegut a la finestra contemplo
el meu temps com s’escapa
m’és igual, ni tant sols el sento
Ara o mai, tot s’acaba.
Soc mel en la boca de l’ase,
soc el sant a qui ningú resa
soc vida, mort i desconsol
et necessito com tota forma de vida
necessita el sol.
Soc mort, el cor tinc sec
ni una llagrima ja cau
el pou és massa profund
s’exten fins als últims confins
del dolor i la soletat,
l’ombra que camina
efluvis d’un principi
del maltractat final
esperar l’última hora
és esperar en va
tart o d’hora arribarà,
fa fred, el cor ja no calenta
les escletxes de llum s’han esvait.
El paissatge matinal
que deixa la boira en retirar-se
fa tant mal com mil agulles
clavades en el més gran dels cors.
Pur i enamorat
sentiments com fulles de tardor
que van i venen sense rumb
la vida s’escapa pel portal
d’una ànima inmortal.
La son s’escampa amb la boira
passa gronxant lleugerament,
s’enfila muntanya amunt,
i desapareix en l’aire amb un brugit.
Esfereidora essència
només la son la pot salvar.
Oh, son que t’emportes
més enllà de la vida,
mons de somnis que complauen
les animes ferides d’amor,
que mai recuperarán l’alè.
Joventut esmorteida pels solcs
que ella mateixa va marcant
a la inocent ànima ferida.
refugi irreal son els somnis
en els quals sumergit t’amagues de la realitat
realitat que tant mal fa, quan a tu no et toca la mesada
Pobre, sol i desvalgut, ets el llargandaix que,
exclós del món dels sentiments
només fas un paper irrellevant
que poc a poc et va matant.4/6/02
11 de November, 2007 - 14:16
esperò que hem deixeu algún comentari d’aquest poema, escrit en un moment de dubtes.
19 de November, 2007 - 9:30
Ei Lutoni, vaya poema nen!Soc mel en la boca de l’ase,
soc el sant a qui ningú resa, aquesta frase és bona ehh!! com l´interpretes tu?¿?¿
19 de November, 2007 - 9:51
Hola poeta. Com estàs? Aquest poema està molt bé…. encara que és una mica trist i melancòl.lic, algun cop tots ens trobem tal i com descrius tú. La diferència està en qué hi ha gent que sap transcriure els sentiments (com tú) i n´hi ha que no (com jo).
De totes maneres no paris d´escriure mai pq crec que ho fas de p mare
Petons